La proposta didàctica consisteix en fer una comparativa de Kant amb altre autor tot afegint:
- citacions concretes a l’obra de Kant
- referències al vídeo de suport que teniu a continuació indicant el minutatge concret
Cal detallar les citacions adequadament, per exemple, la del vídeo:
Nom dels autors. [Nom de usuari a Youtube] (data). Títol del vídeo [Arxiu de Vídeo]. Youtube. http://youtube.com/url-del-video i us caldrà afegir els minuts concrets en cada cas.
Exemple de com citar un llibre:
Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 295). Barcelona: RBA.
Comparativa Kant/Aristòtil
La filosofia de Kant va ser, en el seu moment, una forma de pensar que trencava amb tot allò que s’havia establert anteriorment gràcies a la concepció que aportava, entre d’altres, sobre l’ètica de les persones. L’alemany va obrir una nova via de pensament enmig de la inacabable disputa entre racionalisme i empirisme i que, sota la influència del pietisme, es contraposava, fins i tot, a la filosofia de l’antiga Grècia, com és el cas de la filosofia d’Aristòtil.
La principal diferència entre les filosofies de Kant i Aristòtil es basa en la moralitat. La moralitat d’Aristòtil se centra en la cerca de la felicitat (eudaimonia) per mitjà del comportament raonable seguint la seva idea del terme mitjà, consistent en una correcta comprensió de les situacions i de les circumstàncies de l’acció per tal d’aconseguir el resultat més beneficiós, cosa que es contraposa a l’autonomia de la raó de Kant, que postula actuar amb justícia i amb voluntat pròpia per actuar èticament (autoexigència), però només seguint el principi d’universalitat: “Actua com si la màxima de la teva acció degués convertir-se per la teva voluntat en llei universal de la naturalesa”¹. Per tant, la d’Aristòtil és una felicitat pràctica a què s’arriba amb l’ús de la virtut. Segons el grec, una de les funcions de la part racional de l’ànima és l’intel·lecte pràctic, que dóna lloc a la decisió o prohairésis, de sentit imperatiu, la qual cosa té similitud amb l’imperatiu categòric de Kant en relació amb el fet de ser obligatori. Però a la pràctica, Aristòtil planteja actuar amb la intenció d’arribar a un fi (imperatiu hipotètic) i Kant només considera l’actitud envers el moment, evitant tenir en compte les conseqüències: “Fent referència a això Kant critica l’ètica material (ètica a posteriori) d’Aristòtil, la qual proposa una finalitat determinada a través d’un mitjà, és a dir, et diu què has de fer per aconseguir un objectiu.”². Per aquest motiu, Kant ja fa visibles els punts febles de l’ètica Aristotèlica: “Aquesta ètica no té en compte les conseqüències a priori a l’hora d’actuar. De manera que Kant argumenta en contra dient que un mitjà que li hagi funcionat a una persona no vol dir que li funcioni a una altra.”³.
Així i tot no hem d’associar l’utilitarisme de John Stuart Mill amb l’eudemonisme d’Aristòtil. Aquest últim diferencia entre dos felicitats: la felicitat en sentit afectiu (quan ens sentim feliços en el moment que ens envaeix una mena d’eufòria o de benestar, de caràcter més psicològic i de curta durada) i la felicitat en sentit reflexiu (més relacionada amb la manera com algú “pensa” les coses, que deriva de l’enteniment, del judici i de la valoració que fem sobre la realitat i sobre nosaltres mateixos). En canvi, l’utilitarisme planteja una altra situació com ben explica el filòsof català Ramon Alcoberro: “Un utilitarista seria partidari del mal menor si és útil per evitar un acte pitjor. Així, però, es degrada la moralitat, produint cada cop uns mínims més mínims en nom del consens moral. Això ha estat lamentat per la tradició aristotèlica (“ètiques de la primera persona”) que consideren que la moralitat s’ha d’adreçar a l’excel·lència i no als mínims”4.
Dins de les accions bones o dolentes de Kant i Aristòtil, ambdós tenen una concepció gairebé equitativa en la definició del mal en l’àmbit de l’ètica, però, així i tot, difereixen en certs aspectes. Per una banda, “Kant diferencia entre 3 tipus d’accions: accions morals, accions immorals i accions conforme el deure. Una acció moral és obrar o actuar per deure sense cap propòsit ulterior, mentre que una acció immoral és anar contra la justícia, la llibertat i el bé. D’altra banda, les accions conforme el deure són accions que no són ni morals ni immorals, o sigui no són dolentes però tampoc morals, ja que persegueixen una finalitat amb segones inclinacions.”5. Com abans esmentat, Kant i Aristòtil relacionen el mal amb el fet d’anar en contra dels drets, de la justícia, de la llibertat i del bé. En aquest esment també es fa referència a la diferenciació entre accions morals i accions conforme el deure que com diu Kant: “Una acció feta per deure no té el seu valor moral en el propòsit que per mitjà d’aquesta es vulgui assolir, sinó en la màxima per la qual ha estat resolta; no depèn, llavors, de la realitat de l’objecte de l’acció, sinó merament del principi del voler segons el qual ha succeït l’acció, prescindint de tots els objectes de la facultat de desitjar.”6
Per contra, per Aristòtil el més alt de tots els béns que l’acció humana pot proposar-se com a fi és únic: la felicitat. Aquesta és una determinació del bé i afirma que és un error cercar-la en el plaer, la riquesa o el prestigi. Aquesta s’ha de basar en l’harmonia i la virtut (areté), però cal diferenciar entre les virtuts aristotèliques, ja que pel filòsof n’existien de dos tipus. El primer tipus són les virtuts intel·lectuals o dianoètiques, corresponents a les funcions desenvolupades per l’enteniment i que donen lloc a les virtuts productives, pràctiques i contemplatives, l’última de les quals és la que proporciona més felicitat perquè té com a objectiu arribar a la veritat mitjançant la ciència i la saviesa. L’altre tipus són les virtuts morals o ètiques que, fonamentades en la voluntat, s’encarreguen del terme mitjà entre dos extrems, però la determinació d’aquest punt queda en mans d’una de les virtuts pràctiques, la prudència (phronesis), per a la qual l’ésser humà pot decidir el terme mitjà més adient per a la situació.
Tot i això, pot ser que algú determini el seu terme mitjà en un punt èticament indefensable, per això Aristòtil argumenta que tot ésser humà ha de fer la seva funció pròpia, per tant, una acció serà moralment correcte si s’actua conforma aquesta funció, d’altra manera, no hi haurà punt mitjà: “Però tota acció i tota passió no admeten aquest punt mitjà. Pot ocórrer que l’home d’algunes d’elles suggereixi de seguida una idea de perversitat. Per exemple, l’alegria sentida per la desgràcia d’un altre, la impudícia, l’enveja; i en l’ordre de les accions, l’adulteri, el robatori, l’homicidi. Totes aquestes accions, així com altres semblants, provoquen la censura perquè són dolentes en si mateixes i no pel seu excés o defecte. Amb elles mai s’està en el bon camí, sinó sempre en la falta. En el que els concerneix, no pot plantejar-se la qüestió de saber si s’obra bé o malament: no és possible preguntar-se ni amb quina dona, ni quan, ni com es pot cometre adulteri. El sol fet de realitzar una d’aquestes accions és ja una falta.[…]En una paraula, ni l’excés ni el defecte tenen terme mitjà, igual que el mitjà no admet ni excés ni defecte.”7.
En conclusió, les ètiques dels dos filòsofs intenten arribar a la felicitat, però l’enfocament que cada un dona al fet de la felicitat els fa diferir, per al formalisme de Kant importa el valor moral de l’acció, per Aristòtil l’excel·lència de la vida. Si bé Kant vol fer arribar l’ètica a priori a totes les persones, Aristòtil intenta fer-ho amb la a posteriori a la mateixa persona però per a tots els moments de la seva vida, de manera que kantianament actuaríem de manera que tothom pogués fer el mateix i aristotèlicament de forma que es pogués repetir per a tota la vida. És per això que l’alemany es pregunta “Quin és el meu deure?” i el grec “Què vull arribar a ser?”.
1. Immanuel Kant (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 312). Barcelona: RBA.
2. Hanan Hamman, Alba Torregrosa, Clara Torregrosa. [Manel Ramon] (16/03/2020). Kant 03 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://youtu.be/KE4H8vgAwYg (6:43 – 6:54)
3. Hanan Hamman, Alba Torregrosa, Clara Torregrosa. [Manel Ramon] (16/03/2020). Kant 03 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://youtu.be/KE4H8vgAwYg (6:56 – 7:05)
4. Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro.http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
5. Hanan Hamman, Alba Torregrosa, Clara Torregrosa. [Manel Ramon] (16/03/2020). Kant 03 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://youtu.be/KE4H8vgAwYg (5:14 – 5:41)
6. Immanuel Kant (1785). Fonamentació de la metafísica dels costums (pàg. 62). Col. Austral. Espasa Calpe, Madrid, 1990. [Traducció del castellà]
7. Aristòtil. Ética a Nicómaco, Il, 5 y 6. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad antigua, Herder, Barcelona 1982, 5ª. ed., p.87-90).[Traducció del castellà]
COMPARATIVA KANT/PLATÓ
Des de l’idealisme transcendental a les categories, passant per la seva ètica formal i el seu imperatiu categòric, Kant va suposar un canvi en la filosofia de la seva época, la qual es troba dividida en dos corrents i que ell va decidir analitzar, criticar i reescriure. De fet, explica el seu mètode trascendental com un gir copernicà. Per què és un filòsof tan significatiu? Donarem una resposta a aquesta pregunta comparant la seva filosofia amb els inicis de la filosofia mateixa, amb Plató, considerat un dels fundadors de la filosofia.
Per començar, és important esmentar que la principal diferència és que Plató és un filòsof del segle V a.C, i Kant es troba en la categoria de filòsofs moderns, concretament, s.XVIII.
D’una banda, Plató és un autor que té com a objectiu la construcció d’una polis més justa. Per dur-ho a terme, farà una teoria basada en l’explicació de la realitat i això ho utilitzarà com a base per crear el seu Estat ideal. Per l’altre banda, Kant vol determinar els fonaments del coneixement, tant teòric com pràctic. Per trobar-los farà una crítica de la raó pura i pràctica. És important tenir en compte que les motivacions de Kant es van donar gràcies a que va rebre una educació exclusivament racionalista, però va ser la lectura dels empiristes britànics, especialment Hume, el que el va impulsar a escriure.
Pel que fa al coneixement i les idees, segons Plató, pertanyen a un altre món, el món intel·ligible, i són el model dels objectes sensibles; és a dir, tot el que pertany al món sensible és una còpia de les idees del món intel·ligible. Aquestes idees són perfectes, eternes i atemporals, per la qual cosa, tant la metafísica com la teoria del coneixement platòniques es basen en la veritat de les idees. Però, com s’arriba a aquest coneixement? La teoria de Plató és que el coneixement és propi de l’ànima, és record, i els sentits només serveixen pel coneixement de l’aparença, la raó és la que ens condueix al món vertader: “[…] Realment no coneixem amb el cos, el que coneix és la nostra ànima. L’ànima és el moviment que anima al cos i que fa que el coneixement aquest tingui sentit”¹
Kant, per la seva banda, localitza tres facultats implicades en l’acte de coneixement, i aplica el judici sintètic a priori (el qual dicta que els judicis científics han de ser universalment vàlids i ens han de permete ampliar el nostre coneixement): la sensibilitat (sintetitzada en la capacitat de rebre representacions, percebre sensacions), l’enteniment (el qual ordena les dades de la sensibilitat en categories, actua com a “filtre cognitiu”, i dóna pas al fenomen, que és el que percebem) i la raó, la qual genera idees atès que té tendència a buscar l’incondicionat. Aquestes idees, no obstant, no poden tenir un ús constitutiu del coneixement, ja que no afegeixen cap contingut empíric. Per tant, si aquestes idees s’intenten constituir com el fonament del coneixement, s’engendren les il·lusions. Tot i així, són útils si les hi donem un valor regulatiu, perquè, encara que no les podem conèixer, sí podem pensar-les, i això ens ajuda a avançar en la ciència.
Per un costat, Plató classifica aquestes idees en quatre i de forma jerarquitzada: les idees de coses, matemàtiques, de valors i la idea de bé o bellesa, la qual és superior i la causa de la resta d’idees. Per l’altre, per a Kant, la raó opera creant tres idees: la d’ànima (estudiada per la psicologia), la de Déu (teologia) i la del món (cosmologia). Tot i així, ambdós filòsofs coincideixen en una de les funcions que desenvolupen les idees, però amb altres paraules: pel filòsof grec, també regeixen l’ordre moral de la societat, és a dir, també són la condició de possibilitat de l’ordre moral; pel filòsof alemany, es converteixen en els postulats, les condicions de possibilitat de l’ètica, donen sentit a la raó pràctica.
Si bé parlem concretament d’idees de coneixement, per a Plató, la Idea de Bé és una idea suprema, la mare de tota la resta d’idees. Plató no especifica el significat complet de la Idea de Bé. La Idea de Bé no es pot explicar posant exemples pràctics, no és un descobriment que fa el filòsof i que pugui compartir amb tot el món. Diu que és un coneixement privilegiat, fruit de molts anys d’estudi i, en conseqüència no es pot resumir en poques paraules. Però sí que dirà que el Bé fa referència al bé de la polis i això significa que el Bé comú sempre estarà per sobre del bé particular. En canvi, per Kant, existeix un divisió entre el Bé moral, allò incondicionalment bo, un principi “a priori”, objectiu, universal i que s’expressa en forma de deure; i el Bé suprem, que a la “Crítica de la raó pràctica”, Kant afirma que és “l’objecte necessari d’una voluntat determinable mitjançant la llei moral”.
Pel que fa a la concepció del coneixement, tots dos estan convençuts de l’existència de veritats objectives i de la nostra possibilitat de conèixer-les. La concepció de Kant és considerada de criticisme i la de Plató de dogmàtica.
Per a Kant la ment, al conèixer, és activa, no passiva: el coneixement és un procés en fases (sensibilitat, enteniment i raó) el que arriba a la sensibilitat és ordenat per les formes a priori de la sensibilitat, els conceptes purs de l’enteniment i les idees de la raó; no podem conèixer si no és per l’experiència. Per a Plató el progrés en el coneixement es produeix mitjançant un procés de reminiscència: consisteix a recordar. A partir de les similituds que captem a les realitats del món sensible, l’ànima pot recordar les realitats ideals que va conèixer en una existència, “conèixer és recordar”.
Kant és catalogat de racionalista i empirista: empirista per afirmar que les categories només proporcionen coneixement quan s’apliquen a allò donat en l’experiència i racionalista per afirmar que en el conegut existeix alguna cosa que no procedeix de l’experiència, les formes, les categories i les idees a priori amb les que el subjecte conforma el conegut. Tanmateix , Plató és considerat plenament racionalista, ja que considera que l’única manera de conèixer, comprendre o interpretar la realitat és per mitjà de la raó (Món intel·ligible), ja que els sentits són insuficients i fins i tot poden ser enganyosos (Món sensible). Considera que els sentits no són una font fiable de coneixement, ja que només permeten captar les realitats sensibles, però no la seva essència.
D’altra banda, Kant creu que les accions humanes prenen un sentit per la seva finalitat i, la finalitat a la qual s’adrecen les accions humanes és “ser feliç”. Tal com diu el filòsof català Ramon Alcoberro “La utilitat per si mateixa no és més que un instrument per fer-nos arribar a la felicitat, és una eina.”² Es tracta d’una ètica Teleològica. Plató, en canvi, creu que només es pot arribar a la felicitat mitjançant el coneixement, és a dir, el coneixement i el saber són l’única eina possible per arribar al coneixement del Bé i, per tant, a la felicitat.
Ambdós autors també tenen certes discrepàncies pel que fa als conceptes d’humanitat i llibertat. Les males vivències que va viure Plató amb la política i justícia atenesa el van portar a la recerca d’una polis o estat perfecte i just, creant així una àmplia política platònica. En canvi Kant, que mai va sortir de la seva ciutat natal, Königsberg, no va trobar mai cap impediment per obtenir coneixements i es va dedicar a la recerca de diferents aspectes, un d’aquests, la humanitat.
El filòsof grec no situa la humanitat com a principi de la seva teoria ètica, cosa que sí fa Kant, per qui la humanitat pura no està donada des de el principi (que no la tenim des de sempre) sinó que és una finalitat inabastable per a l’home. L’ésser humà, portador d’aquesta humanitat, es fa digne de respecte per si mateix i per als altres; humanitat és el fonament de tota reciprocita. A partir d’aquest pensament tracta de transmutar els drets innats que tot home té en drets civils com a ciutadans. Aquesta és la tasca de l’art perfecte.
En canvi Plató, crea la seva ciutat idíl·lica justificant-la amb què els éssers humans no són autosuficients, i necessiten organització per fer les tasques segons les seves necessitats. D’aquesta manera, Plató defensa la convivència de les tres classes socials essencials: governants, militars i productors. “Per tant, aquesta capacitat de fer tothom el seu ofici emularà, pel que fa a la virtud de la ciutat, la saviesa d’aquesta, i la temprança, i el coratge”³. Més que defensar les llibertats individuals, posa com a prioritat el bé de l’estat, que causarà al seu torn el bé individual. No dóna importància als drets innats ni als civils, com fa Kant, ell utilitza a les persones com un mitjà per arribar a l’objectiu de la ciutat perfecta.
Kant, al contrari que Plató, diu que no hem d’utilitzar a les persones com a mitjà sinó com a finalitat. “Actua de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre al mateix temps com a fi, mai com a mitjà”⁴. Posem com a exemple un escenari en què hi ha una persona que necessita diners urgentment i el seu amic li pot deixar sempre que l’altre se’ls torni. Però la persona necessitada no se’ls podrà tornar mai. Si aquesta persona mentís al seu amic, l’estaria utilitzant com un mitjà per aconseguir diners a través de la mentida i, a més, no actuaria segons aquella màxima que volgués que es fes llei, ja que no voldria que li fessin el mateix a ell. Els éssers humans som els únics éssers de moralitat, i això ens converteix en éssers amb dignitat. No hem de tractar als altres com instruments per obtenir quelcom. Tots els éssers humans som una fi, som igual de dignes.
Per Plató, el bé s’aconsegueix mitjançant la justícia, que la basa en el fet que cadascú faci el que li pertoca en funció de la seva naturalesa. “La justícia, diem, és cosa d’un home en particular, però també és de tota la ciutat”⁵. D’aquesta manera, Plató sembla que defensa l’estat totalitari, que aspira a controlar tots els aspectes de la vida humana. “No servirà per a res qui no aprengui el saber respectiu ni en tingui l’experiència suficient”⁶.
Crea una República sense esclaus, però a la pràctica tothom és esclau del sistema.
A diferència d’ell, Kant va viure en una època més avançada. És un filòsof il·lustrat que està en desacord amb el totalitarisme, en comptes de situar a l’estat com aspecte més important, situa a la humanitat. Defensa l’educació de l’home en ell mateix i en total llibertat.
En l’aspecte ètic, tenen concepcions diferents sobre la reflexió de la conducta humana. Plató és divulgador de l’intel·lectualisme moral, que dicta que la conducta moral només és possible si es coneix el bé i la justícia. El coneixement s’identifica amb la virtut, i només qui coneix el bé pot dur-lo a terme, de tal manera que, oposadament, qui fa el mal és per ignorància. Per l’intel·lectualisme moral, els assumptes morals i polítics han de ser cosa d’experts. Per ell també és important unir els interessos individuals en un projecte comú que faciliti la convivència social, per tant, les accions seran dutes a terme com a mitjà, i seran bones sempre que la finalitat o conseqüència sigui positiva. Podem afirmar, doncs, que aquesta ética no és universalitzable ni busca ser-ho.
En addició, l’objectiu de Plató era arribar a la felicitat practicant la virtut, per la qual cosa, les accions suposen un mitjà i no un fi en si mateixes. Per a Plató, la felicitat és possible quan una persona pot contemplar l’essència de les coses que per a ell són les idees o arquetips dels éssers sensibles, fa referència a veure amb l’intel·lecte, més enllà de la il·lusió que ens ofereixen els nostres sentits. Reconeix que perquè una persona pugui assolir la felicitat, necessita conèixer la idea de Bé per anar practicant la virtut.
Des del punt de vista de Kant, aquesta és una ètica heterònoma, perquè les decisions morals no són el reflex d’una voluntat lliure (ja que depenen de la idea de Bé). Ell, per la seva part, elabora una ètica autònoma, basada en la llibertat i on les decisions i les lleis morals d’un principi extern (com la idea de bé o la recerca de la felicitat) no depenen d’un principi extern. En la seva primera obra, tracta dels temes morals, on intenta trobar una base per elaborar una ètica universal i entendre com la raó pràctica pot guiar-nos en els nostres actes com a éssers morals. Per Kant, el que determina si una acció/acte és bo o no és el fet de conèixer les conseqüències, el caràcter o les qualitats que obtenim després de fer aquest acte. No és possible pensar res que sigui absolutament bo, excepte la bona voluntat, la qual es manifesta a través l’ètica deontològica. La bona voluntat d’una acció és bona únicament pel voler, simplement si és bona en si, sense donar importància al que s’aconsegueix o no amb aquesta acció, és a dir, la utilitat o inutilitat no defineix el seu valor: “[…] fins i tot en el cas que amb el seu esforç més gran no aconseguís res i restés només la bona voluntat […], fins i tot aleshores seria com una joia que resplandeix en si mateixa”⁷. Segons ell, només un ésser racional és capaç de tenir voluntat.
Com ja ha estat esmentat, busca elaborar una ética universal, per la qual cosa, diu “Actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal”⁸. Aquesta ética rep el nom d’imperatiu categòric.
Kant deixa clar, però, que la bona voluntat no ha de ser només un desig, sinó que ha de ser una manifestació a través de tots els mitjans que tinguem a l’abast. També fa una classificació de tres tipus d’actes: els actes contra el deure (anar contra la justícia, la llibertat i el bé), que són immorals; els actes conforme el deure, que no són morals ni immorals i que es produeixen per obligacions o inclinacions; i actes fets pel deure, els quals sí tenen un valor moral. “[…] Poden haver accions que són bones i no són morals, són les accions que Kant anomena “conformes el deure””⁹
Podem veure, a més, que no està d’acord amb l’objectiu de Plató. Per ell, un home simplement ha de ser just, i si és just, mereix ser feliç. Si una persona, en canvi, duu a terme una acció, no per la necessitat de l’acció en si mateixa, sinó per arribar, a través d’aquest acte, a la felicitat, està practicant l’imperatiu hipotètic, el qual ell critica. A diferència del filòsof grec, ell diu que “La felicitat no és un ideal de la raó, sinó de la imaginació.”, i com a éssers racionals, tot i que la felicitat és una necessitat natural, no ens hem de deixar portar per les accions amb segones inclinacions.
Profunditzant en els imperatius categòrics i hipotètics, sabem que un imperatiu hipotètic és aquell que hem d’obeir i utilitzar com a mitjà si volem satisfer els nostres desitjos o necessitats, per exemple, anar a el metge és un imperatiu hipotètic, perquè només estem obligats a obeir si volem estar saludables. Un imperatiu categòric, en canvi, ens obliga malgrat els nostres desitjos, i ha de ser aplicable per tothom i en qualsevol moment, sense cap excepció: tothom té el deure de no mentir, independentment de les circumstàncies i fins i tot de si fer-ho no ens beneficia. Aquests imperatius són moralment vinculants ja que es basen en la raó, en lloc de fets contingents. A diferència dels imperatius hipotètics, que ens obliguen a la mesura que som part d’un grup o societat amb els que tenim deures, no podem excloure’ns de l’imperatiu categòric perquè no podem deixar de ser racionals. La racionalitat és una virtut que tenen els éssers racionals; per tant, el principi moral racional s’aplica a tots els éssers racionals. Només som racionals els éssers humans, en canvi el animals no ho són; això prova que les persones no poden ser utilitzades com a mitjà o instrument per complir els nostres desitjos, les persones, per tant, tenen dignitat. Plató, per la seva banda, no opina això, ja que, segons ell, totes les persones neixen determinades, és a dir, segons la seva ànima (d’or, plata o bronze) es trobaran en un grup social diferent i podran desenvolupar una activitat determinada. Per exemple, si neixen amb un ànima d’or han de ser governants de la ciutat, però no poden escollir si desenvolupar aquesta tasca o no, ja que la teoria platònica diu que tots tenen el deure moral de complir amb la seva funció per tal d’afavorir la comunitat, de manera que les persones també són utilitzades com a mitjà per a un objectiu “superior”. El punt de vista de Kant és que els ciutadans no neixen determinats, però si descobreixen en si mateixos un talent que pot ajudar a millorar i no el desenvolupen, estan actuant en contra el deure moral.
Per concloure, aquest treball s’ha fet amb el fi de realitzar un resum comparatiu de dos autors molt rellevants en la història de la filosofia,com són Plató i Kant. Aquests són la representació de dos etapes de la humanitat, les seves preocupacions i maneres d’entendre diferents aspectes serveixen com a font de coneixement per les generacions posteriors. Les teories d’ambdós tenen unes diferències, tal com s’ha pogut observar anteriorment, i en el seu moment van marcar un punt de partida per desenvolupar les diferents teories ètiques i formes de governar en molts països.També trobem entre ells certes similituds que fan pensar que, tot i la gran diferència cronològica entre els autors, algunes idees del pensament han romàs al llarg del temps. Tot i això ens queda un dubte sense resposta: Perquè avui dia seguim tenint molts dels problemes que en l’antiguitat ja hi eren? Són els éssers humans l’espècie que sempre cau en la mateixa pedra i no l’intenta esquivar?
1. Ramon Alcoberro. [Alcoberro: Filosofia i Pensament] (31/03/2020). Plató Com coneixem. [Arxiu de vídeo]. YouTube: https://youtu.be/eQebE6b3Aac (01:23 – 01:34)
2. Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro. http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
3. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg 80). Barcelona: RBA
4. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 318). Barcelona: RBA.
5. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg 58). Barcelona: RBA
6. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg 67). Barcelona: RBA
7. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 296). Barcelona: RBA.
8. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 311). Barcelona: RBA
9. Hanan Hamman, Alba Torregrosa, Clara Torregrosa. [Manel Ramon] (31/03/2020). Kant 03 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://youtu.be/KE4H8vgAwYg (06:20– 06:27)
En aquest text es fa una comparació entre Plató, el filòsof antic del segle V a. C, i Kant, el filòsof modern del segle XVII. S’analitzen les diferents ètiques que tots dos proposaven amb ajuda de fonts d’internet, vídeos, o cites del llibre d’Atena.
L’ésser humà ha d’actuar pensant que la màxima amb la qual es basa, s’ha de convertir en una llei universal (de la naturalesa). Aquesta idea en el vídeo apareix així: “Actua només segons aquella màxima per la qual vulguis al mateix temps que ella esdevingui una llei universal”. (1) “L’imperatiu universal del deure: actua com si la màxima de la teva acció degués convertir-se per la teva voluntat en llei de la universalitat de la naturalesa.” (2)
Per una banda, segons Kant la deontologia moral elabora una ètica autònoma basada en la llibertat, i on les decisions i les lleis morals (deure, imperatiu) no depenen d’un principi extern com la idea de bé o la recerca de la felicitat. En els actes morals, el motiu de la voluntat (bona) es troba dins d’aquesta i per això, l’ètica té un caràcter formal i universal. Aquestes idees les podem veure manifestades a la pàgina 302 a la Secció Segona del llibre d’ATENA. Kant diu així: “Tot en la naturalesa actua segons lleis. Només un ésser racional té la facultat d’actuar segons la representació de les lleis, és a dir, segons principis; dit d’una altra manera, té una voluntat”. (3) Kant defensa la idea de la voluntat com aquella persona que és capaç d’obrar abans per complir les lleis i no pas per satisfer les seus plaers. Aquesta ètica no depèn de la felicitat. Presenta una ètica autònoma. L’individu s’ha de poder educar a ell mateix en llibertat.
En contra partida, si es compara amb el filòsof Plató, s’observa que ell entén per intel·lectualisme moral el coneixement (de les idees ètiques) que s’identifica amb la virtut. Només qui coneix el bé (Idea) és capaç de dur-lo a terme i el mateix passa a la viceversa: fer el mal és fruit de la ignorància.
Des del punt de vista de Kant, aquesta és una ètica heterònoma perquè les decisions morals (actuar bé) no són el reflex d’una voluntat lliure (depenen de la Idea de Bé). Segons Plató, aquesta ètica no et permet ser lliure, ja que has d’obrar segons les bones accions i per tant està limitant a l’individu. Depèn d’X factors, de la Idea del Bé, i no de la pròpia decisió de l’individu. A diferència de Kant, Plató presenta una ètica heterònoma.
La universalitat de la llei és amb altres mots la “naturalesa”, determina l’existència de les coses. Aquesta idea en el vídeo es troba de la següent manera: “La universalitat de la llei segons la qual es produeixen efectes, constitueix allò què s’anomena pròpiament “naturalesa” en el sentit més general (segons la forma), és a dir l’existència de les coses en la mesura que és determinada segons lleis universals.” (4)
A la pàgina 303 a la Secció Segona del llibre d’ATENA, Kant diu així: “Tots els imperatius són expressats per “deure”, i d’aquesta manera indiquen la relació d’una llei objectiva de la raó amb una voluntat, la qual, segons la seva constitució subjectiva, no és pas determinada necessàriament per aquesta llei (un constrenyiment)” (5).
Així doncs, per Kant, la universalitat de la llei determina com “és la societat”, dit d’altres maneres, posa ordre i dirigeix amb un únics objectiu: universalitzar. És per això, que les decisions i les lleis morals no depenen de cap altre principi extern ni màxima subjectiva.
No obstant això, Plató afirma que només qui coneix el bé (Idea) és capaç de dur-lo a terme i viceversa: el mal és fruit de la ignorància. Per Plató, rebutjar a la felicitat i a la Idea del Bé per poder complir amb el que diu la llei, és rebutjar la llibertat. Per ell, l’individu no té llibertat.
Kant diferencia el terme “exigència” i “universalitat”. Ja que el darrer ha de ser un imperatiu categòric basada en lleis naturals. La següent frase és extreta del vídeo: “Kant compara l’exigència i la universalitat que l’imperatiu categòric ha d’assolir amb lleis naturals (formals i físiques).” (6)
Segons Kant, la humanitat és un dels principis de la (seva) ètica. Una de les formulacions de l’Imperatiu categòric (llei moral) diu: “tracta a la humanitat, tant en la teva persona com en els altres, sempre com un fi i mai com un mitjà”. El fragment referent a la pàgina 303-304 de la Secció Segona del llibre d’ATENA diu així: “Els imperatius hipotètics representen la necessitat pràctica d’una acció possible com a mitjà per aconseguir una altra cosa que es vol (o que almenys és possible que es vulgui). L’imperatiu categòric seria aquell que representaria una acció com necessària per si mateixa, sense referència a un altre fi, com a objectivament necessària” (7) Kant, doncs, defensa l’imperatiu categòric, ja que representa una acció com a necessària per ella mateixa, com a bona en sí, sense referència a un altre propòsit.
A diferència de Kant, Plató defensa que en la constitució del seu ideal d’Estat (la República), els ciutadans són instruments, que cadascú té una funció determinada de naixement (artesans, guerrers o governants) i tots són educats per servir el bé públic. És a dir, Plató no contempla la humanitat com a principi de la seva teoria ètica. Plató actuaria més bé per imperatiu hipotètic ja que ell utilitzava les persones coma mitjans per obtenir un fi. És a dir, els ciutadans havien de fer aquella funció determinada que se’ls hi havia assignat des de naixement (artesans, guerrers o governants) per tal, com a fi, de poder construir una societat ideal.
La màxima és subjectiva i particular; diferent de cada individu. Mentre que la llei, és objectiu i tothom ha de complir ja que és universal i va guiat per la raó. Aquesta idea en el vídeo apareix així: “Les diferències entre màxima i llei: la màxima és el principi subjectiu de l’obrar o de l’acció. No es ni universal ni moral sinó que és particular. En canvi, la llei és el principi objectiu de l’obrar o de l’acció. La màxima universalitzable que prescriu com ha d’actuar l’individu, guiat per només la seva raó.” (8)
D’una banda, Kant afirma que en els actes morals, el motiu de la voluntat (bona) es troba dins d’aquesta i per això, l’ètica té un caràcter formal i universal. Aquestes idees les podem veure manifestades a la pàgina 302 a la Secció Segona del llibre d’Atena. Kant diu així: “La representació d’un principi objectiu, en la mesura en què aquest principi és constrenyedor per a una voluntat, s’anomena un manament (de la raó), i la fórmula del manament s’anomena imperatiu” (9) .Així doncs, no és obligatori el compliment de la màxima, però si la màxima universalizable, el de la llei, ja que aquesta és universal i té un caràcter formal. Abans de la felicitat va el deure que va guiat per la raó.
Per contra, d’altra banda, el filòsof Plató defensa la idea següent: les decisions morals (actuar bé) no són el reflex d’una voluntat lliure (depenen de la Idea de Bé). Per aquesta raó Plató justifica que la idea de voluntat lliure no es pot gaudir si existeix la idea de la màxima universalizable, ja que les decisions morals, fer el bé, limita la llibertat de l’individu,
L’imperatiu categòric és l’acció que es realitza ja que és important i necessària. És universal i comporta una voluntat humana. Es pot dur a terme en qualsevol moment ja que no està condicionada per res. Aquesta idea en el vídeo es troba de les següent maneres:“Kant afirma que l’acció regida per l’imperatiu categòric ha de ser universable. Imposa voluntat humana en tots els casos sense exepcions” (10). I també “Kant diu que l’imperatiu categòric és l’acte o proposició que es porta a terme pel fet de considerar-se necessària i sense motius per ser duta a terme que aquesta consideració (“he de”). No està condicionada per res, són universals i l’aplicació d’aquesta es pot fer en qualsevol moment i situació”. (11)
Pel que fa a Kant, aquest transmet la idea que ningú neix determinat ni condicionat a desenvolupar una virtut determinada. Però també diu que si algú neix amb un talent “x” que podria ajudar a millorar la societat i si no ho fa, està actuant en contra el deure moral. És doncs a la pàgina 299 de la Secció Primera del llibre d’ATENA on cita la següent frase:“Ser benefactor quan un pot és un deure”. (12)
Segons Kant estem obligats a actuar pel que fa al deure, si se’ns planteja l’opció d’obrar segons l’imperatiu categòric i no ho fem no estem fent la bona acció, la correcta.
No obstant això, Plató argumenta que els ciutadans neixen determinats, i d’acord amb el seu tipus d’ànima podran desenvolupar una virtut o una altra. En funció d’això tindran un lloc dins de la societat. Per Plató, és més important deixar-nos portar per les virtuts que tenim, d’una certa manera podriem dir “per les felicitats”, per tal d’així poder exercir el bon paper que a cadascú li pertany dins de la societat.
Per Kant, com es diu al video (13), l’imperatiu categòric seria el conjunt de construccions que giren en torn a “he de”, és a dir, a accions que un fa amb la seva millor voluntat pel simple fet de creure que allò és el bé. Un no realitza l’imperatiu categòric per evitar un càstig o obtenir una recompensa, ja que això seria un imperatiu hipotètic. Aquestes accions serien universals, d’aplicació en qualsevol moment o situació, les quals una persona s’imposa a ella mateixa per voluntat pròpia, ja que vol que es converteixin en lleis universals, com es diu al llibre: “és pràcticament bo allò que determina la voluntat per mitjà de les representacions de la raó, conseqüentment no pas en virtut de causes subjectives, sinó objectives, és a dir, per principis que són vàlids per a tots ésser racional com a tal” (14).
L’imperatiu categòric és un fi en si mateix i una acció necessària, que també és bona en si mateixa, expressat així al llibre: “L’imperatiu categòric seria aquell que representaria una acció com a necessària per si mateixa, sense referència a un altre fi, com a objectivament necessària” (15), “si l’acció és representada com a bona en si, consegüentment com a necessària en una voluntat conforme en si mateixa a la raó, i l’imperatiu n’és el principi determinant, aleshores aquest imperatiu és categòric” (16). Per a que una acció impliqui l’imperatiu categòric, aquesta ha de complir amb tres condicions. La primera és que l’acció ha de ser autònoma, és a dir, que l’acció l’ha de realitzar una persona perquè ella vol, mitjançant la seva pròpia raó, i segons el llibre, la seva voluntat: “Com que per derivar les accions de lleis es requereix la raó, en aquest sentit la voluntat no és res més que raó pràctica” (17), no perquè els altres volen que la realitzi. La segona és que ha de ser una acció universal, és a dir, que qualsevol persona la pugui realitzar, sense ser discriminada pel color de la pell, el gener i sexe, la situació econòmica, etc, exposat al llibre d’aquesta manera: “aquest fi, si és donat només per la raó, ha de valer igualment per a tot ésser racional” (18). La tercera és que ha de ser una acció apodíctica, és a dir, que segueix el principi apodíctic-pràctic, el qual fa que els imperatius categòrics tinguin validesa universal i incondicional, és a dir, que siguin absoluts.
Ramon Alcoberro diu dos frases al video que resumeixen aquest apartat molt bé, la primera és: “Si allò que jo faig, ho podria fer tothom, i estaria bé, llavors és moral” (19), i l’altre: “Allò que jo faig, m’hauria de semblar bé si m’ho fessin a mi” (20), sent aquestes equiparables a aquesta del llibre: “Aquest imperatiu és categòric. Es refereix, no pas a la matèria de l’acció ni a allò que ha de resultar-ne, sinó a la forma i al principi d’on ella mateixa se segueix, i allò que hi ha en ella d’essencialment bo rau en la intenció, prescindint de quin sigui el resultat” (21).
En canvi, pel que fa a Plató, ell considerava que el més important era el bé comú, la polis per sobre de tot. Per a que aquesta polis funciones, cada membre d’aquesta havia de desenvolupar el paper pel qual estava més qualificat, és a dir, pel que hi tenia més virtuts, i no el que ell preferís. Prenia de base que l’ànima estava dividida, i que a cada persona certes virtuts se li desenvolupaven més que unes altres, i era en aquell domini més desenvolupat on aquella persona s’havia de moure.
Segons Kant per saber com hem d’actuar diu que allò que fem ens hauria de semblar bé si ens ho fessin a nosaltres. Però ell no es centra en el que hem de fer sinó en la manera en que ho hem de fer.(22) Per Kant sempre s’ha d’actuar per bona voluntat, però en canvi si les conseqüències són dolentes no es fa responsable, ja que per ell el que veritablement el que importa es la intenció amb el que s’havia fet. Com podem observar al llibre d’Atena a la pàgina 296: “La bona voluntat no és bona per allò que ella fa o aconsegueix, no és bona per la seva capacitat d’obtenir qualsevol fi proposat, sinó únicament pel voler, és a dir, és bona en si i, considerada en si mateixa, ha de ser apreciada sense comparació molt més que tot allò que pugui ser acomplert per ella simplement en benefici d’alguna inclinació, i fins i tot, si es vol, de la suma de totes les inclinacion” (23) Per tant, podem dir que Kant elabora una ètica autònoma, basada en la llibertat i on les decisions i les lleis morals (deure, imperatiu) no depenen d’un principi extern (com la idea de bé o la recerca de la felicitat). Això s’anomena deontologia moral.
En canvi per Plató el coneixement (de les idees ètiques) s’identifica amb la virtut. Només qui coneix el bé (Idea) és capaç de dur-lo a terme i viceversa: el mal és fruit de la ignorància. Aquesta és la idea d’intel·lectualisme moral. A diferència de Kant, Plató pensa que existeix alguna cosa que és “la veritat sobre com hem de viure”, i l’intel·lecte humà la coneix en assolir el coneixement de les Idees perfectes, immutables i immaterials. Mantenia que conèixer Déu és fer el bé. La conseqüència d’això és que aquell que es comporta de forma immoral ho fa des la ignorancia. Aquesta conclusió es deriva de la seva certesa que una persona virtuosa és realment feliç i com els individus sempre desitgen la seva pròpia felicitat, sempre anhelen fer allò que és moral.
Després d’haver pogut observar aquesta primera idea podem extreure les següents conclusions. Per Kant s’ha d’actuar sempre mitjançant una bona voluntat, però no importa quines siguin les conseqüències. Per ell no és important el fi, sinó el mitjà que s’utilitza. En canvi per Plató és al contrari. Sempre has d’actuar mitjançant el bé, si importa el fi, és a dir, les conseqüències resultants. Per això s’ha de tenir certesa de que és el bé. Ell busca la veritat de com hem de viure, per tant ell té com a finalitat el fi que vol aconseguir.
Més tard, s’exposa la idea d’imperatiu categòric on ens explica la segona fórmula d’aquest imperatiu de Kant on diu que has d’obrar de tal manera que et relacionis amb la humanitat, tant en la teva persona com la d’un altra, sempre com una finalitat i mai com un instrument / mitjà (24) La humanitat és un dels principis de la seva ètica. A la pàgina 291 (Atenea) diu: “per això l’home pertany al que ell anomena “regne dels fins”. En aquest àmbit, aquella persona dissorta que vol posar fi a la seva vida per sortir-se’n dels seus mals tràngols deixaria de ser un fi per si mateixa i la seva actuació seria “simplement un mitjà per al manteniment d’una situació suportable fins a la fi de la vida” (25)
Segons Kant cadascú sap que ha de saber que fa, ja que som lliures. Com s’indica a la pàg 320 (Atenea), segons Kant: “el fi natural que tenen tots els homes és la seva pròpia felicitat. Ara: la humanitat podria subsistir certament, si ningú no contribuís a la felicitat aliena, bé que sense sostreure-li tampoc res a posta; però això seria només una concordança negativa i no pas positiva amb la humanitat com a fi en si, si cadascú no intentés també tant com li fos possible de promoure els fins dels altres. Perquè el subjecte, què és un fi en si mateix, té uns fins que, si aquella representació ha de fer en mi tot el seu efecte, han de ser també els meus fins en la mesura més gran possible” (26). Aquest és un fragment on s’explica el concepte de “l’home com fi en si” on també tracta el tema de la humanitat i que com podem veure, per ell, la recerca de la felicitat pot ser totalment invidual.
Per Plató en canvi, és tot el contrari com podem observar en la constitució del seu ideal d’Estat (la República). Els ciutadans són instruments, cadascú té una funció determinada de naixement (artesans, guerrers o governants) i tots són educats per servir el bé públic. Plató no contempla la humanitat com a principi de la seva teoria ètica.
Per tant la major diferència d’aquesta part està ben clara… Per Kant cadascú és lliure de decidir que vol fer amb la seva vida i ha de tenir opció de decidir allò que segons ell cregui li sigui més convenient. Per Plató, en canvi, al voler buscar una societat (en conjunt) just i on es faci el bé, creu que les persones no poden / han d’actuar com elles vulguin sinó que han de tenir sempre en compte allò que comporti el millor per la societat on viu. Aquí tornem a veure clara la idea de virtut que proposa Plató. Per tant queda clar que a diferència de Kant, l’ètica de Plató no té en compte la humanitat.
A continuació, ens exposa el concepte de “cosa” on Kant afirma que les persones són subjectes, no objectes i per tant le persones són una finalitat i no un mitjà. Al contrari, per ell, no s’aplica a la naturalesa ni als animals ja que segons Kant no són éssers racionals i en conseqüència no tenen autoestima ni posseeixen dignitat. Per aquest motiu considera que els animals són meres “coses” completament diferents d’éssers racionals i per tant poden ser utilitzats com a mitjans, a diferència dels éssers humans, que són fins en si mateixos i no només mitjans per a qualsevol fi (27). Per l’ètica kantiana no tenim deures directes cap als animals, però si podem tenir deures indirectes de no maltractar-los, ja que la crueltat cap als animals pot fer-nos cruels cap als humans (28) i perquè, en el cas d’animals que tenen amo, el maltractament que se’ls pugui infligir comporta un prejudici per als seus amos. Com es pot apreciar, aquests deures indirectes es deriven d’una estricta postura antropocèntrica, que no considera que la crueltat, el maltractament o qualsevol altra acció que danyi a un animal o ho faci patir constitueixi una conducta moral censurable en si mateixa.
Pàg 317 (Atena): “Els éssers l’existència dels quals es basa certament no en la nostra voluntat, sinó en la natura, només tenen, si són éssers irracionals, un valor relatiu, com a mitjans, i d’aquí que s’anomenin coses; en canvi, els éssers racionals s’anomenen persones, per tal com la seva naturalesa els qualifica ja com a fins en si mateixos…” (29)
Plató no tracta el tema de “cosa” com a tal, però sí que es pregunta pel significat de la justícia i la naturalesa de la societat justa, i per contestar aquests interrogants formula una original teoria de el coneixement, il·lustrada amb el Mite de la caverna, en el qual presenta els dos nivells de realitat (Teoria de les idees):
-El món de les coses, de les aparences, de les ombres, que es perceben amb els sentits. Aquest és el món de la matèria, compost d’objectes imperfectes i subjecte a contínua mutació o canvi.
– El món de les idees, de la llum, totalment immaterial, al qual s’arriba a través del camí de el coneixement. És el món de les formes ideals, perfectes i universals. Però les idees no només són conceptes més o menys generals que serveixen per ordenar els diferents sentits de les paraules, sinó que són, a més, el fonament i el model de el món de les coses. Així, les coses són una còpia imperfecta de les idees.
Per Plató, al igual que Kant, els animals, dins d’aquesta classificació pertanyen al món visible i al que ell anomena “coses” a l’igual que les plantes.
Per tant després d’haver vist el concepte de “cosa” podem observar que tant com Kant com Plató, en les seves teories diuen i “estudien” els animals com éssers no racionals, a diferència dels humans. Això és provocat perquè tots dos pensaven i estaven d’acord en que els animals no tenen sentiments, no es poden comunicar, ni viuen en societats com els humans. Són aquests fets, els principals perquè cap dels dos consideri als animals éssers racionals.
Tot i així tots dos estan d’acord en que el comportament dels éssers humans respecte els animals reflecteix la manera de ser d’aquests. Ho demostren en les següents frases:
“Podem jutjar el cor d’una persona per la forma en que tracta els animals” – Kant.
“L’home pot mesurar el valor de la seva pròpia ànima, en la mirada agraïda que li dirigeixi un animal a què ha socorregut “(Plató).
Kant diferencia entre tres tipus d’accions; les accions morals, les immorals i les que son conforme el deure. Ell defineix les accions morals quan s’actua per deure sense cap objectiu final.
En canvi diu que és una acció immoral la que es fa quan s’actua contra la justícia la llibertat i el bé. Això ho podem observar al llibre, en aquesta frase: “Totes aquelles accions que ja són reconegudes encontinent com a contràries al deure encara que puguin ser útils des de tal o tal punt de vista, perquè pel que fa a aquestes accions la qüestió no és mai si poden acomplir-se per deure, ja que estan fins i tot en pugna amb el deure”(30).
Per una altra banda tenim les accions conforme el deure, aquestes no són ni morals ni immorals, el que significa que tot i no ser dolentes no són morals ja que el que volen aconseguir amb aquestes accions són un objectiu final. Al llibre: “Deixo en banda també les accions que realment són conformes al deure, però envers les quals els homes no tenen immediatament cap inclinació, per bé que les duen a terme perquè són impulsats a fer-les en virtut d’una altra inclinació, perquè aquí pot distingir-se fàcilment si l’acció conforme al deure s’ha produït per deure o per un propòsit egoista” (31).
En canvi, per Plató, les decisions i actes morals, el que és el mateix que actuar de forma bona, no reflecteixen la idea d’una voluntat lliure ja que les fas per deure i no perquè realment vulguis fer-les. I a més, aquests actes morals depenen de la percepció idea de cadascú del que és el bé. Segons Plató les idees morals, formen patrons morals universals, amb els que es pot jutjar el comportament de les persones. Aquestes idees han de ser vàlides per a la pròpia persona però també per tot el col·lectiu.
L’imperatiu categòric per Kant, significa que s’ha d’actuar sempre seguint màximes que puguin convertir-se en lleis universals, aquest va regit per l’ètica a priori, també anomenada ètica formal, (per Kant aquesta ètica és la que és necessàriament veritable i universal, fins i tot abans de ser provada i això és perquè no depèn de l’experiència, sinó de la teoria) aquesta no diu el que has de fer sinó com has de fer les coses. Com diu en el llibre: “L’imperatiu categòric seria aquell que representaria una acció com a necessària per si mateixa, sense fer referència a un altre fi, com a objectivament necessària” (32).
A part de l’ètica a priori, Kant també distingeix i critica l’ètica a posteriori d’Aristòtil, també anomenada ètica material, (per ell aquesta ètica es basa en el coneixement que és fundat a partir de coneixements experimentals, el que és igual a un coneixement que s’ha obtingut després de ser provat, no abans) aquesta et diu el que has de fer per aconseguir un objectiu, proposa una finalitat que va determinada a través d’un mitjà. Per això Kant deia, “tracta a la humanitat tant en la seva persona com en els altres, sempre com un fi, mai com un mitjà” perquè segons el seu punt de vista no és ètic fer servir a algú per obtenir un benefici propi.
Al contrari que per Kant, per Plató, els humans són objectes, els quals cadascun tenen una funció determinada des de que neixen, el que vol dir que des de que neixen estan predestinats a ser una d’aquestes 3 coses segons el mite dels metalls de Plató; treballadors, militars o governants. I aquests han de ser educats per fer la seva funció i així poder servir el bé comú. Per ell no hi ha llibertat, tots els humans són “esclaus” del bé comú perquè cap persona surti perjudicada.
L’ètica posteriori, no té en compte les conseqüències a priori a l’hora d’actuar. De manera que Kant crítica aquesta ètica dient que un mitjà que li hagi funcionat a una persona, no vol dir que funcioni per una altra.
L’imperatiu categòric de Kant diu que una acció moral, ha de ser universalitzable, tenint en compte espai i temps. Per tant, perquè una acció sigui universal ha de ser moral tant en el present com el futur i en tots els indrets del món.
I Per això Kant diu: (pàg. 311 Llibre Atena) Actua només sobre aquella màxima per la qual puguis al mateix temps,voler que ella esdevingui una llei universal (34). Que significa que facis el que t’agradaria que fes tothom. I que per tant, no facis el que no t’agradaria que et fessin. I d’aquesta manera, es pot arribar a un bé màxim
En canvi, per plató, cada persona neix amb una determinada funció (Artesans , guerres o governants) i quan aquests fan la funció que els hi pertoca, s’aconsegueix el bé màxim.
L’imperatiu categòric és apodíctic. Això, significa que no hi pot haver cap excepció a l’hora d’actuar de manera sostenible. Ja que com diu a la pàgina 304 del llibre Atena: un imperatiu categòric és objectivament necessari, no te finalitats (35). Cada persona, se l’ha d’imposar per bona voluntat.
Per tant, no es poden excusar les actuacions nocives envers del planeta sobre cap concepte com per exemple el canvi climàtic, la contaminació etc. Per tant, si fóssim morals, nosaltres mateixos per iniciativa pròpia, ens autoimposaríem una conducta ecologista.
En canvi, per plató els imperatius no es fan per voluntat pròpia, sinó que s’han de fer per deure, per un bé comú.
Com a conclusió, hem pogut observar que Kant i Plató en les idees d’aquest video mostren idees oposades. Kant proposa actuar amb bona voluntat sense pensar en les conseqüències ja que el que importa és la intenció de com s’actua. En canvi per Plató, tot s’ha de fer per deure, obliga als habitants de la polis a fer allò en el que siguin virtuosos i no el que veritablement volen. Una de les diferències principals entre aquests dos autors és que Plató no considera la humanitat dins la seva ètica i Kant, sí.
1. Hanan Hamman, Alba Torregrosa, Clara Torregrosa. [Manel Ramon] (5/04/2020). Kant 03 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://youtu.be/KE4H8vgAwYg (0:14)
2. Hanan Hamman, Alba Torregrosa, Clara Torregrosa. [Manel Ramon] (5/04/2020). Kant 03 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://youtu.be/KE4H8vgAwYg (0:35)
3. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena (Secció Segona), lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 302). Barcelona: RBA.
4. Hanan Hamman, Alba Torregrosa, Clara Torregrosa. [Manel Ramon] (5/04/2020). Kant 03 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://youtu.be/KE4H8vgAwYg (0:20)
5. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena (Secció Segona), lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 3032). Barcelona: RBA.
6 .Hanan Hamman, Alba Torregrosa, Clara Torregrosa. [Manel Ramon] (5/04/2020). Kant 03 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://youtu.be/KE4H8vgAwYg (0:59)
7. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena (Secció Segona), lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 303-304). Barcelona: RBA.
8. Hanan Hamman, Alba Torregrosa, Clara Torregrosa. [Manel Ramon] (5/04/2020). Kant 03 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://youtu.be/KE4H8vgAwYg (1:09)
9. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena (Secció Segona), lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 302). Barcelona: RBA.
10. Hanan Hamman, Alba Torregrosa, Clara Torregrosa. [Manel Ramon] (5/04/2020). Kant 03 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://youtu.be/KE4H8vgAwYg (0:49)
11. Hanan Hamman, Alba Torregrosa, Clara Torregrosa. [Manel Ramon] (5/04/2020). Kant 03 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://youtu.be/KE4H8vgAwYg (1:30)
12. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena (Secció Primera), lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 299). Barcelona: RBA.
13. Hanan Hamman, Alba Torregrosa, Clara Torregrosa. [Manel Ramon] (05/04/2020). Kant 03 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://youtu.be/KE4H8vgAwYg (1:44)
14. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 303). Barcelona: RBA.
15. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 303). Barcelona: RBA.
16. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 304). Barcelona: RBA.
17. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 302). Barcelona: RBA.
18. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 316). Barcelona: RBA.
19. Hanan Hamman, Alba Torregrosa, Clara Torregrosa. [Manel Ramon] (05/04/2020). Kant 03 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://youtu.be/KE4H8vgAwYg (3:05)
20. Hanan Hamman, Alba Torregrosa, Clara Torregrosa. [Manel Ramon] (05/04/2020). Kant 03 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://youtu.be/KE4H8vgAwYg (3:20)
21. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 306). Barcelona: RBA.
22. Hanan Hamman, Alba Torregrosa, Clara Torregrosa. [Manel Ramon] (5/04/2020). Kant 03 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://youtu.be/KE4H8vgAwYg (3:30)
23. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 296). Barcelona: RBA.
24. Hanan Hamman, Alba Torregrosa, Clara Torregrosa. [Manel Ramon] (5/04/2020). Kant 03 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://youtu.be/KE4H8vgAwYg (4:00)
25. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 291). Barcelona: RBA.
26. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 320). Barcelona: RBA.
27. Hanan Hamman, Alba Torregrosa, Clara Torregrosa. [Manel Ramon] (5/04/2020). Kant 03 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://youtu.be/KE4H8vgAwYg (4:30)
28. Hanan Hamman, Alba Torregrosa, Clara Torregrosa. [Manel Ramon] (5/04/2020). Kant 03 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://youtu.be/KE4H8vgAwYg (5:00)
29. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 317). Barcelona: RBA.
30. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 297). Barcelona: RBA.
31. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 298). Barcelona: RBA.
32. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 303). Barcelona: RBA.
33. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 298). Barcelona: RBA.
34. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 311). Barcelona: RBA.
35. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 304). Barcelona: RBA.
Filoselectivitat (Comparació Plató-Kant):
https://www.filoselectivitat.cat/plato/comparacions/plato-kant/#
Immanuel Kant, un filòsof alemany, va marcar un abans i un després en la filosofia al segle XVIII, sobretot pel que fa a l’ètica. Kant va créixer en un entorn familiar influenciat pel pietisme, un ideal catòlic branca del luteranisme, que dóna especial importància a l’anàlisi introspectiu de l’individu. Fins al moment hi havia una clara divisió de pensaments, dividida en dos corrents: el racionalisme, on podem dir que destacaven Descartes o Plató, i l’empirisme, on destaquen Aristòtil, Hume, Locke… Kant és capaç de trencar la dicotomia del racionalisme i de l’empirisme exposant un punt de vista que estableix una relació entre ambdues corrents. D’aquesta manera, proposa un “Gir copernicà”, on canvia l’eix central de la divisió de pensaments. Kant és un filòsof que està entremig del racionalisme i l’empirisme, això és deu a què sí que admet que el coneixement té uns límits, a més d’admetre la relació de dependència que hi ha entre el món i la raó, aquesta afirmació dóna peu a una cita del mateix Kant “Conceptes sense intuïcions són buits, intuïcions sense conceptes són cegues”. A continuació exposarem les diferències i les semblances de la filosofia de Kant (del segle XVIII) amb la de Plató (del segle V a. C.).
La innovadora filosofia kantiana va rebre el nom d’idealisme transcendental. Aquesta afirma que l’objecte que coneixem és una mescla entre les dades de l’experiència i les estructures de la nostra ment. Kant deia que els empiristes tenien part de raó en afirmar: “tots els nostres coneixements comencen amb l’experiència”. 1 D’aquesta manera, negava l’innatisme racionalista, i, d’una altra banda, feia costat als racionalistes quan deien: “no tot és experiència” 2. En canvi, Plató és un filòsof racionalista i creu en dos tipus de coneixements, el coneixement sensible i el coneixement intel·ligible. Aquest afirma que la veritat és el coneixement intel·ligible, mentre que el coneixement sensible només és una representació de la veritat, una veritat immutable. Per tant, Plató no admet un límit en el coneixement. Aleshores, en referència a l’epistemologia sí que tenen diferències, tot i que també tenen punts en comú, com per exemple la creencia d’una realitat fora de la ment.
Val a dir que la principal diferència entre ambdós filòsofs rau en la qüestió de l’ètica. Per Kant, existeix un imperatiu categòric. Aquest, “és el principi apodíctic-pràctic que regeix tota màxima moral universal i necessària. Ha de ser formal i no és condicionat per cap fi, de manera que l’acció que n’és subjecte té valor per si mateixa. Segons les diferents formulacions que fa Kant sobre aquest imperatiu, podem extreure que: « Hem d’actuar de tal manera que les nostres accions puguin esdevenir llei universal, tractant a tota la humanitat sempre com a fi i mai com un mitjà. » ” 3 D’aquesta manera, el seu imperatiu categòric està dividit en màximes, on una màxima o norma ètica és un principi subjuntiu de la voluntat, sentència que conté un precepte moral o pràctic, i que diu el següent: “Actua sempre seguint màximes que puguin convertir-se en lleis universals”. Un exemple seria la mentida, la qual, segons Kant, no pot ser una màxima universal. Aleshores, l’ètica que proposa és una ètica autònoma regida per valors propis. Per a ell, la llibertat humana consisteix en no dependre de les causes naturals exteriors a l’individu, sinó en dirigir-se a un mateix seguint la pròpia raó (autonomia de la voluntat). Així doncs, per Kant la pregunta més important és “Què he de fer?”, donant peu a respostes que han de seguir l’imperatiu categòric anteriorment esmentat. Aquest imperatiu, segons el pensament kantià ha de ser autònom, universal i apodíctic. Expressat d’una altra manera, el que vol dir és que aquest pensament ha de ser individual i autoimposant-se una llei i, a més, ha de tenir validesa sempre i sota qualsevol mena de situació.
En canvi, l’objectiu ètic de Plató és aconseguir l’harmonia de l’ésser humà. Primerament, Plató creu en la dualitat cos/ànima, i dóna més importància a aquesta última perquè és eterna, ja que transmigra, mentre que el cos deixarà d’existir. Creia que l’ànima estava dividida en tres parts, i, per tal d’explicar-les, fa servir l’al·legoria del carro alat; compara el conductor del carro empès per dos cavalls alats. “L’auriga representa la part racional de l’ànima que la guia i la condueix a les Idees. El cavall blanc representa la part irascible, violenta… i el cavall negre la part concupiscible, sensual, de l’ànima, que és la més baixa, la que ens duu a realitzar accions dolentes.” 4 A més a més, Plató atribueix a cada part una virtut: temprança i moderació per la part de l’ànima concupiscible, valor i fortalesa per la part de l’ànima irascible i prudència i saviesa per la part racional de l’ànima. Plató creu que tothom té les tres parts de l’ànima anteriors, i que a cada individu hi predomina una d’elles. Aleshores, la societat té l’obligació moral d’organitzar-se segons quina és aquesta part de l’ànima predominant. Les persones que els hi predomini l’ànima concupiscible hauran d’esdevenir productors de la polis, el grup més nombrós. A l’hora, els productors seran protegits pels guardians, aquells a qui els hi predomina la part de l’ànima irascible, un grup de persones menys nombrós que el primer. Finalment, tots ells hauran de ser regits pels filòsofs, els menys comuns, als quals els hi predomina l’ànima racional. Així és com s’arribaria a l’harmonia de l’ésser humà i, de rebot, a l’harmonia i justícia social, ja que, per Plató, l’ètica i la política estan molt relacionades.
Cal destacar que Kant crea una ètica que rep el nom d’ètica del deure o ètica deontològica. Kant critica aquelles ètiques materials a posteriori, és a dir, que són considerades pels resultats o per les conseqüències que puguin tenir les accions, i, a la vegada, perquè són heterònomes, ja que la voluntat no prové de la pròpia raó sinó de l’exterior. “No és possible de pensar res enlloc en el món, ni tampoc en general fora del món, que pugui ser tingut sense restricció per bo, llevat únicament d’una bona voluntat.” 5 Per tant, està a favor de les ètiques formals, en les quals l’ésser racional no pot estar sotmès a una legislació universal que sigui externa, sinó que ha de ser l’autor de la llei moral a què està subjecte. Kant es basa principalment en evaluar les intencions i la voluntat amb què duem a terme les nostres accions; aquesta voluntat només serà bona si la raó és la que regeix els nostres actes, i una acció tan sols serà bona si és guiada pel deure i no pels interessos individuals. “Podem dir que una acció no és bona pel resultat que se n’obtingui en sí sinó per com queda la nostra consciència a l’hora de dur-la a terme. És a dir: hem actuat conforme el nostre deure, d’acord amb ell i per a ell?” 6 Per tant, la bona voluntat ens fa éssers morals dignes de ser feliços sense importar les conseqüències de les nostres accions. Així, segons l’ètica kantiana, no podem fer servir a les persones com un mitjà sinó com un fi en si mateixos, és a dir, una persona ha de millorar-te com a persona, així les farem servir com a fins en si mateixos. En resum, hem d’actuar com ens agradaria que actuessin amb nosaltres.
En relació amb Plató, aquest va desenvolupar en la seva ètica l’intel·lectualisme moral proposat per Sòcrates. Segons aquest intel·lectualisme moral, la conducta moral només és possible si es coneix el bé i la justícia, ja que l’única manera d’aplicar-la és amb la seva coneixença. A més, al ser racionalista, en l’ètica de Plató la raó està per sobre del cos, i en això s’assembla a l’ètica kantiana.
Un altre punt és l’antropologia i la política, ja que la concepció de Plató de l’ésser humà condiciona la seva política. Per aquest, hi ha tres tipus d’homes segons la seva funció, que s’han comentat anteriorment: hi ha l’home racional, amb la virtut de la prudència i aquest s’ha de dedicar a governar, l’home irascible amb la virtut del valor i la funció de protector, per últim l’home concupiscible amb la virtut de la moderació i la funció de productor. A més, creu en la reminiscència de l’ànima, és a dir, en la preexistència de l’ànima en una vida anterior, i en què el cos és la presó d’aquesta. Per contra, Kant creu que tota persona és responsable dels seus actes, ja que som entitats autònomes dotades de raó i que ens regim pel principi de voluntat, per tant actuem segons la nostra consciència fent ús de la nostra raó, per tot això Kant proposa una societat lliure i de drets i deures universals, donant peu al terme de la pau perpètua. Altrament, Kant qualifica l’home com a “un ésser terrenal dotat de la raó per la seva essència específica, és a dir, per a ell trobem en tots els homes les mateixes disposicions originaries però allò que els distingeix són les capacitats de cadascú per posar-les en pràctica.” 7
Una altra diferència entre aquests pensadors és la seva concepció de justícia. “Per a Kant, la justícia, més que una qualitat personal, és un ideal col·lectiu: la convivència pacífica entre les persones lliures. La llibertat es diferència de l’àrbitre injust – segons Kant – en què aquella pot coexistir amb la llibertat dels altres segons la màxima universal.” 8 Per contra, Plató diu que “la justícia consisteix en la possessió i l’ús del que ens és propi i ens pertany” 9. A més a més, afegeix que “de la vària dedicació i dels intercanvis entre les tres classes (de persones) podem dir-ne amb molta justesa i principalment: són un crim.” 10 Per tant, Plató pensa que és injust no respectar la funció que pertoca a cada persona i malmetre així el bé comú. A continuació, el concepte de felicitat també difereix entre els dos filòsofs. Segons Kant, “assegurar la pròpia felicitat és un deure (si més no, indirecte), perquè la manca d’acontentament amb la pròpia situació, dins una estretor de moltes preocupacions i enmig de fretures insatisfetes, podria esdevenir facilment una gran temptació de transgredir els deures” 11 . En canvi, la felicitat per Plató és el coneixement, ja que ell creu que aquest és el que ha de regir el govern perquè conté les idees, essències de les coses, les quals pertanyen al món intel·ligible, la realitat. Aquest dualisme ontològic, en el qual es contrasta la realitat intel·ligible i la realitat sensible, és explicat pel filòsof a partir de l’exterior i l’interior del mite de la caverna: la realitat i allò que ens pensem que ho és.
En definitiva, podem afirmar que Plató i Kant tenen similituds, però també diferències. Una d’aquestes similituds és l’ètica, ambdós proposen un model deontològic i ambdós són formals, a més els dos presenten uns valors universalitzables, per Plató, aquesta màxima és la idea del bé i per Kant, la màxima és que les teves accions siguin universalitzables, és a dir, que siguin amb bona intenció en qualsevol situació, per tant els dos pensadors defensen una ètica on la situació no ha de condicionar les teves accions. Tot i aquestes similituds, els dos pensadors divergeixen en la causa del mal: per Plató el mal prové de la ignorància, de no saber què és el bé, en canvi per Kant el mal és l’egoisme, és a dir, per Kant el mal és pensar més en tu mateix que en els teus deures. Així doncs, després de comparar diversos aspectes d’ambdós filòsofs, podem afirmar que tots dos han sigut molt importants pel que fa a la influència sobre la societat de l’època.
1.Kant llibre de text edebé.pdf
2.Kant llibre de text edebé.pdf
3.Exalumnes promoció 2019. [Manel Ramon] (12/04/2020). Kant 01 [Arxiu de Vídeo]. Youtube.https://www.youtube.com/watch?time_continue=221&v=L1_U_y3blvM&feature=emb_logo (0:35 – 1:00)
4.Ramon Alcoberro [Ramon Alcoberro] (12/04/2020). Plató; teoria de l’ànima [PDF]. http://www.alcoberro.info/pdf/plato6.pdf
5.Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 295). Barcelona: RBA.
6.Exalumnes promoció 2019. [Manel Ramon] (16/04/2020). Kant 01 [Arxiu de Vídeo]. Youtube.https://www.youtube.com/watch?time_continue=221&v=L1_U_y3blvM&feature=emb_logo (3:30 – 3:41)
7.Miguel Ángel Tobón [Miguel Ángel Tobón] (17/04/2020). La antropología según Kant [Prezi]. https://prezi.com/ug_-jjid0vmm/la-antropologia-segun-kant/
8.Diego Poole [Diego Poole] (17/04/2020). La Justícia [PDF]. https://laicismo.org/data/docs/archivo_1214.pdf
9.Plató, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 80). Barcelona: RBA.
10.Plató, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 81). Barcelona: RBA.
11.Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 300). Barcelona: RBA.
BIBLIOGRAFIA:
https://filosofia.laguia2000.com/los-valores/intelectualismo-moral
https://www.nodo50.org/filosofem/spip.php?article410
https://www.youtube.com/watch?v=javJynH4sDo
https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/