La proposta didàctica consisteix en fer una comparativa de Kant amb altre autor tot afegint:
- citacions concretes a l’obra de Kant
- referències al vídeo de suport que teniu a continuació indicant el minutatge concret
Cal detallar les citacions adequadament, per exemple, la del vídeo:
Nom dels autors. [Nom de usuari a Youtube] (data). Títol del vídeo [Arxiu de Vídeo]. Youtube. http://youtube.com/url-del-video i us caldrà afegir els minuts concrets en cada cas.
Exemple de com citar un llibre:
Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 295). Barcelona: RBA.
La pedra base de la filosofia de Kant, és a dir, des d’on es construeix, a vegades l’anomenen filosofia crítica. Aquesta està recollida en la Crítica de la raó pura (1781), en la que s’examina les bases del coneixement humà i va crear una epistemologia individual. Com els primers filòsofs, Kant diferenciava els mètodes de pensar en proporcions analítiques i sintètiques. I per poder veure les diferències que hi ha entre el pensament de Kant amb un altre filòsof significatiu, farem la comparació de Kant amb Plató. Per tant, sabem que Plató va ser un dels pensadors més influents i originals en la filosofía occidental i la seva figura va resultar indispensable per la comprensió de la història del pensament occidental.
Per començar, una de les grans diferencies entre aquests dos filòsofs, és l’època. Com ja sabem, Kant és un filòsof modern ja que és del segle s. XVIII. Ell vol determinar les condicions de possibilitat i els fonament del coneixement teòric i pràctic (ciència i moral). I per dur a terme això, va elaborar una crítica a la raó pura i pràctica. En canvi, Plató és un filòsof antic (s. V a C.). Plató volia construir una polis justa i per a dur-la a terme va elaborar una explicació de la realitat que li servirà de fonament i de justificació del seu ideal d’Estat.
D’altra banda, Kant afirma l’existència de les entitats cartesianes, com la res extensa, la res cogitans i la res infinita. I Plató parla d’un món sensible d’un món intel·ligible.
El corrent filosòfic de Kant és l’idealisme transcendental (criticisme) on unifica empirisme i racionalisme. Es diu així a aquesta filosofia perquè Kant pretén limitar les funcions del pensament racional. Dins del pensament racional hi ha diverses funcions.
Primerament, existeix la funció analítica en la qual es fa un anàlisis de tots els factors socials, com la política, societat o economia.
En segon lloc, la funció crítica que es una tasca política que critica els sistemes polítics de l’època.
També, una funció secularitzadora, que es limita al camp religiós. De manera que critica la religió i accepta aquella part que sigui més o menys racional.
En darrer lloc, trobem l’autocrítica que ens diu que la raó s’ha de criticar ella mateixa per saber els límits del pensament racional.
A més a més, la filosofia kantiana pretén donar resposta a diverses preguntes com ara: Què és l’home? Què puc conèixer/saber? Què he de fer? Quin és el sistema polític vàlid?.Kant donà resposta a aquestes preguntes en els seus llibres. Per exemple l’Antropologia.
La teoria de les Idees representa el nucli de la filosofia platònica, l’eix a través del qual s’articula tot el seu pensament.
D’una banda, Plató distingeix dues maneres de realitat, una, a la qual nomena intel·ligible, i una altra, sensible. La realitat intel·ligible, a la qual denomina Idea, té les característiques de ser immaterial, eterna, i constitueix el model de l’altra realitat. La sensible, constituïda per la qual cosa ordinàriament anomenem coses, i que té les característiques de ser material, corruptible,i que resulta no ser més que una còpia de la realitat intel·ligible.
De l’altra, la primera forma de realitat, constituïda per les Idees, representaria el veritable ser, mentre que de la segona mostra les realitats materials o coses i mai no podrà dir-se que són veritablement.
Pel que fa el dualisme sensible / intel·ligible, una de les primeres conseqüències que s’ha extret de la teoria de les idees és la “separació” entre la realitat intel·ligible, anomenada també món intel·ligible i la realitat sensible o món visible.
El món intel·ligible està format per les idees, que representen allò que està comprès en el concepte. Plató insisteix que són entitats que tenen una existència real i independent tant del subjecte que les pensa, com de l’objecte de què són essència, dotant així d’un caràcter transcendent.
El món sensible es caracteritza per estar sotmès al canvi, a la mobilitat, a la generació i de la corrupció. La teoria de les Idees pretén solucionar, entre altres, el problema de la unitat en la diversitat, i explicar de quina manera un element comú a tots els objectes de la mateixa classe, la seva essència, pot ser real; sembla clar que l’afirmació de la realitat de les Idees no pot passar per la negació de tota realitat a les coses.
L’objectiu principal de Plató dins de la filosofia és de caràcter polític, ja que per a l’autor era una cosa vocacional des de petit. El seu principal objectiu tractant aquest àmbit, era poder adquirir una societat completament justa i harmònica dirigida per la justícia i el bé comú.
A comparació de Plató, Kant volia aconseguir la llibertat de l’home i examinar les possibilitats de la raó com a font de coneixement independentment de l’experiència.
En la teologia, la solució de Kant s’inscriu dins d’una perspectiva cristiana: “el concepte de bé suprem necessita admetre l’existència d’un altre món en el qual la síntesis de la virtut i la felicitat s’efectua, formant així el bé suprem. Així, la submissió al deure (virtut) no condueix al home sistemàticament a la felicitat sobre la terra sinó que el transforma en “digne”. Aquesta concepció porta a Kant acceptar tres postulats: la llibertat, la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu. Déu no és necessari per fomentar la moral o per determinar el bé i el mal, però ell assegura la síntesi de la virtut i la felicitat en un judici: Déu és un ésser moral.
Plató era un gran defensor de l’existència de Déu. Considera que existeixen tres creences que són molt perjudicials per l’home i la societat. La primera és creure que Déu no existeix, la segona que fins i tot si existeix, no es preocupa pels problemes humans. I la tercera, creure que encara que Déu governi el món i es preocupi per ell, el pecador imminent pot escapar del judici i del càstig comprant el favor de la divinitat amb beneficis i ofrenes.
Les aportacions de Immanuel Kant van ser molt determinades per forjar les bases de la psicologia actual ja que el filòsof comenta en el seu llibre: “Fonaments Metafísics de la Ciència Natural”.
Principalment, l’obra de Kant va ser una reacció contra l’obra empirista de David Hume. Va proposar que ni el racionalisme ni l’empirisme eren suficients en la determinació de les veritats absolutes perquè no eren veritats que cap d’aquestes dues escoles poden trobar, utilitzant el coneixement posteriori o en raonament a priori. Per altra banda, els dos modes de pensament tenien defectes que mostraven dos declaracions contradictòries. de tal manera que ambdues no podien ser acceptades com a vertaderes i vàlides.
En canvi, per Plató, l’ànima és el valor més gran que posseeix l’home i el principal propòsit en la seva vida, és intentar que accedeixi a allò que és vertader. Això es deu a que per Plató, segons la teoria de la reminiscència, que l’ànima sent mortal, ho ha conegut tot en el passat, per tant quant creixem conèixer quelcom, el que realment passa és que la nostra ànima recorda el que ja sabia. Per tant, aprendre és recordar el que hem viscut anteriorment.
Kant defensava que els homes, en tant que éssers racionals, han de ser tractats sempre com a fins en si mateixos i no com a simples mitjans o instruments per aconseguir qualsevol fi, mentre que els irracionals només tenen un valor relatiu a les inclinacions que desperten en els éssers racionals atorguen valor als objectes desitjats, però elles per si soles no tenen valor en sí. El que otorga valor en sí a alguna cosa és que aquest alguna cosa estigui dotat de raó. Precisament perquè els humans estan dotats de raó poden ser anomenats “persones” i ser tractats com una cosa digna de respecte o valuós en si mateix, davant dels objectes, que són només “coses”.
Un dels trets fonamentals dels éssers humans, inherent a la seva pròpia naturalesa és que són valuosos en si mateixos i per si mateixos (en això consisteix la dignitat). El que obliga a tractar-los com a fins en si mateixos, és a dir, amb respecte.
També defensava que qualsevol norma havia de ser universal, aquella norma havia de considerar a les persones com a fi en si mateixos, és a dir, com a éssers dotats de dignitat i per últim, la voluntat, en tant que capacitat racional, és legisladora universal, generant la llei moral universal.
Aquesta voluntat ha de ser autònoma: ha de seguir únicament les normes que es dóna a si mateixa. D’acord amb la segona formulació que Kant fa de la seva imperatiu categòric, l’home i en general tot ésser racional, existeix com a fi en si mateix i com a tal, ha de ser considerat en totes les seves accions i ser tractat sempre.
La teoria de les idees afirma l’existència d’unes entitats immaterials, absolutes, immutables, perfectes, universals i independents de el món físic. Aquestes realitats són les idees del món intel·ligible. Els objectes individuals de l’experiència només són entitats relatives, canviants i contingents: només còpies o imitacions de la vertadera i única realitat. Conseqüentment, la teoría marca l’existència de dos mons: per una banda, el món intel·ligible i per una altra, el món sensible.
Les idees són absoluts, són realitats extramentals, atemporals i immaterials. Plató ens diu que formen part d’un altre món (l’Intel·ligible) que és el fonament i model dels objectes sensibles i, per tant, transcendeixen i condicionen la realitat.
Tant la metafísica com la teoria del coneixement platòniques es basen en la veritat de les Idees.
N’hi ha de quatre tipus i estan jerarquitzades: les de coses, matemàtiques, de valors i la Idea de Bé/bellesa, la idea superior, la causa de la resta d’Idees.
En tant que absoluts i fonaments metafísics, les idees també regeixen l’ordre moral de la societat (Intel·lectualisme moral), és a dir que també són la condició de possibilitat de l’ordre moral.
Existeixen tres punts claus per entendre el coneixement de Kant.
En primer lloc, la teoria del coneixement de Kant es basa en la diferència fonamental entre dues habilitats o fonts de coneixement: sensibilitat i comprensió, amb característiques diferents i oposades. Per una banda, la sensibilitat és passiva, es limita a rebre impressions.
Per contra, la comprensió és activa. Aquest tipus d’activitat és que la comprensió produirà certs conceptes espontàniament, no derivats de l’experiència.
En segon lloc, es troba a posteriori-a priori.
Per una banda “posterior” vol dir l’experiència en el coneixement es produeix a través de l’experiència. Atès que ocorre en el sentit o intuïció de l’experiència, és tan singular com fàctic, per la qual cosa el coneixement de l’experiència i el coneixement posterior també és singular i accidental.
Per altra banda “priori” significa que el coneixement no es deriva de l’experiència ni es deriva d’ella, sinó que es produeix d’una manera anterior a l’experiència i independent de l’experiència. I per últim, el judici i les seves classes. El coneixement s’expressa en judicis, i tota ciència és un conjunt de judicis o proposicions. De manera que preguntar què és el coneixement equival a preguntar què és el judici i en quina classe de judici consisteix el coneixement científic. Els caràcters o propietats del coneixement científic orienten a Kant en la cerca de l’estructura i la possibilitat del judici propi de la ciència, on troba que els caràcters són la universalitat, la necessitat i l’increment en el saber.
El judici podrà ser judici analític o judici sintètic:
Un judici és analític, quan el predicat està comprès en el subjecte i, per tant, n’hi ha prou amb analitzar el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. Aquests judicis no ens donen cap informació, és a dir, són universals i necessaris, però no amplien el nostre coneixement.El judici analític és, doncs, un judici a priori. On són aquells la veritat dels quals pot ser coneguda independentment de l’experiència, ja que el seu fonament no es troba en aquesta.
Plató considera que hi ha dos mons com hem explicat anteriorment: el món sensible, format per objectes que tenen espai i temps i el món intel·ligible, que vindria a ser un món perfecte
L’autor es qüestiona constantment com podem arribar a adquirir el coneixement, per aquesta raó formula un símil: (el símil de la línia) una idea establerta en una línia dividida en quatre segments. El primer lloc seria les ombres / imatges, i els objectes sensibles que formarien part del món sensible i les entitats matemàtiques i les idees formarien part del món intel·ligible.
L’única realitat per a l’autor és la del món intel·ligible, ja que podem tenir coneixement, a causa de que els objectes no són canviants. No obstant això, no vol dir que no hi hagi coneixement en el món sensible, simplement considera que hi ha opinió (punt intermedi entre la ignorància i el coneixement).
Una altra via de coneixement és la reminiscència que seria la capacitat que té l’ànima per recordar l’essència que aquesta perd a l’entrar en un nou cos. Com que l’ànima humana ha viscut en el món de les idees i les ha contemplades directament, pot recuperar aquest record en contacte amb les formes sensibles que són còpia d’aquestes.
De jove, Plató volia dedicar-se a la política, però per culpa de que hi havia massa corrupció i una mal govern es va desencantar.
En el diàleg de La República, és on Plató exposa bona part de les seves idees polítiques, idees que configuren el que s’ha anomenat Estat utòpic o ideal.
Els humans no són éssers autosuficients; l’origen de la polis radica en la impotència individual per satisfer les pròpies necessitats. Cal una organització en la que les persones realitzin tasques en funció de les seves capacitats o naturalesa. A partir d’aquí, Plató defensa la conveniència de tres classes socials: la dels governants (formada pels homes més prudents i savis),la dels militars (els dotats de valentia) i lla dels productors.
En aquesta organització, preval el bé de la totalitat de l’estat. I en un estat hi haurà justícia si cadascú fa el que li pertoca en funció de la seva naturalesa o classe social. La qüestió que centrarà sovint la recerca de Plató és sobre com s’ha d’educar els guardians de l’estat, especialment els que arribaran a ser-ne els governants.
L’educació requereix un procés constant de selecció: són els més excel·lents, homes o dones, els que han d’esdevenir governants. Per tant, els més excel·lents, és a dir, aquells que amb el domini de la dialèctica s’hagin captat la idea d’estat perfecte. Per tant, cal que o bé els filòsofs governin, perquè és suposa que han ascendit pel camí del coneixement, o bé els que ara governen filosofin.
Plató estableix un paral·lelisme o analogia entre l’ànima justa i l’estat just; i de la mateixa manera que una ànima pot esdevenir malalta o injusta, un estat o polis també pot sofrir malalties. Així, en ordre creixent de patologia, la timocràcia, l’oligarquia, la democràcia i la tirania; tots són desviacions de l’estat perfecte o aristocràtic, l’estat governat pels millors.
En canvi, el primer que cal tenir en compte és que Kant pertany a una època més avançada. Es troba dins del grup de filòsofs il·lustrats. Està en desacord amb el totalitarisme i el que fa és no situar a l’estat com allò més important sinó que en el lloc més important posa a la humanitat. A més a més, també defensa que l’educació de l’home es troba en si mateix i amb una llibertat total.
Per a Plató totes les virtuts es basen en la justícia i aquesta es basa en la idea del bé, la qual és l’harmonia del món. Únicament són tres virtuts: prudencia, temprança i valentia.
La prudencia és ser encertat en les deliberacions. Aquesta virtut resideix en l’Estat, en aquells magistrats que estan encarregats de la seva guarda. El valor és defensar a la ciutat, la qual recau sobre els guardians de la polis i la temprança és ser ‘’amo d’un mateix’’.
La justícia és un valor moral que correspon al següent mecanisme psicològic: la raó pràctica ens indica què és allò just i què és allò injust, després d’aquest examen la voluntat, moguda per l’imperatiu moral o categòric, s’inclina per allò just, és a dir, per la justícia ‘’Obra de manera que la teva voluntat pugui constituir una legislació universal’’. Aquesta forma és la llei moral.
La llei moral és una llei que la voluntat es dóna a sí mateixa. L’acció que esdevé de la llei moral, val dir que la justícia, no es jutge pels actes exteriors, sinó per la intenció resultant de la voluntat, i aquesta ha d’estar fundada en la raó: la justícia vertadera serà sempre moral.
En definitiva Kant postula que l’Estat no té cap poder en la consciència dels governats. L’Estat ha de cuidar l’exercici de les llibertats particulars i propendir el bé comú. La sobirania no ha de ser mai absoluta sinó que ha d’estar dividida en els tres poders de l’Estat: executiu, legislatiu i judicial.
En conclusió, tant Kant com Plató han sigut dos grans filòsofs molt importants per la història de la filosofia. Com pertanyen a èpoques i moments històrics diferents els seus pensaments es veuen influïts i les seves idees varien. Les seves concepcions són bastants diferents tot i que tots dos autors es poden considerar realistes perquè per ells la realitat existeix fora de la ment. La principal diferència entre ells és que Kant es basava en el criticisme i l’empirisme i en canvi, Plató defensa el racionalisme perquè deia que les idees i els coneixements són independents a la experiència.
1. Julio D. (5/02/2011) Comparación Kant-Platón. [blogspot]
http://apdfilo2.blogspot.com/2011/02/comparacion-kant-platon-aristoteles.html
2. Ramon Alcoberro. El procés de coneixement sensibilitat i entreteniment en kant.
http://www.alcoberro.info/planes/kant3.htm
3. Hector Bernaldez (17/09/2015). Platón, Aristóteles y Kant. Prezi.https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/ [en línia]
4. Carlos Iglesias Freire (11/12/2016). La justicia para Platón. Slideshare. https://www.slideshare.net/CarlosIglesiasFreire/la-justicia-para-platn [en línia]
5. Lluna Pineda (07/04/2016). Filosofia de KANT (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WHZYnUqLeIY [en línia]
6. Lluna Pineda (21/05/2013) Filosofia de PLATÓ (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0&t=3s [en línia]
7. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
8. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA.
9. Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro. http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
10,Lluna Pineda (2013). Filoselectivitat, autors de filosofia. https://www.filoselectivitat.cat/plato/comparacions/plato-kant/ [en línia]
11. Edmundo Pottstock Padilla.(2014) La justicia en el pensamiento de Hobbes, Locke, Hegel y Kant. http://idibe.org/wp-content/uploads/2013/09/23.pdf [en línea]
La pedra base de la filosofia de Kant, és a dir, des d’on es construeix, a vegades l’anomenen filosofia crítica. Aquesta està recollida en la Crítica de la raó pura (1781), en la que s’examina les bases del coneixement humà i va crear una epistemologia individual. Com els primers filòsofs, Kant diferenciava els mètodes de pensar en proporcions analítiques i sintètiques. I per poder veure les diferències que hi ha entre el pensament de Kant amb un altre filòsof significatiu, farem la comparació de Kant amb Plató. Per tant, sabem que Plató va ser un dels pensadors més influents i originals en la filosofía occidental i la seva figura va resultar indispensable per la comprensió de la història del pensament occidental.
Per començar, una de les grans diferencies entre aquests dos filòsofs, és l’època. Com ja sabem, Kant és un filòsof modern ja que és del segle s. XVIII. Ell vol determinar les condicions de possibilitat i els fonament del coneixement teòric i pràctic (ciència i moral). I per dur a terme això, va elaborar una crítica a la raó pura i pràctica. En canvi, Plató és un filòsof antic (s. V a C.). Plató volia construir una polis justa i per a dur-la a terme va elaborar una explicació de la realitat que li servirà de fonament i de justificació del seu ideal d’Estat.
D’altra banda, Kant afirma l’existència de les entitats cartesianes, com la res extensa, la res cogitans i la res infinita. I Plató parla d’un món sensible d’un món intel·ligible.
El corrent filosòfic de Kant és l’idealisme transcendental (criticisme) on unifica empirisme i racionalisme. Es diu així a aquesta filosofia perquè Kant pretén limitar les funcions del pensament racional. Dins del pensament racional hi ha diverses funcions.
Primerament, existeix la funció analítica en la qual es fa un anàlisis de tots els factors socials, com la política, societat o economia.
En segon lloc, la funció crítica que es una tasca política que critica els sistemes polítics de l’època.
També, una funció secularitzadora, que es limita al camp religiós. De manera que critica la religió i accepta aquella part que sigui més o menys racional.
En darrer lloc, trobem l’autocrítica que ens diu que la raó s’ha de criticar ella mateixa per saber els límits del pensament racional.
A més a més, la filosofia kantiana pretén donar resposta a diverses preguntes com ara: Què és l’home? Què puc conèixer/saber? Què he de fer? Quin és el sistema polític vàlid?.Kant donà resposta a aquestes preguntes en els seus llibres. Per exemple l’Antropologia.
La teoria de les Idees representa el nucli de la filosofia platònica, l’eix a través del qual s’articula tot el seu pensament.
D’una banda, Plató distingeix dues maneres de realitat, una, a la qual nomena intel·ligible, i una altra, sensible. La realitat intel·ligible, a la qual denomina Idea, té les característiques de ser immaterial, eterna, i constitueix el model de l’altra realitat. La sensible, constituïda per la qual cosa ordinàriament anomenem coses, i que té les característiques de ser material, corruptible,i que resulta no ser més que una còpia de la realitat intel·ligible.
De l’altra, la primera forma de realitat, constituïda per les Idees, representaria el veritable ser, mentre que de la segona mostra les realitats materials o coses i mai no podrà dir-se que són veritablement.
Pel que fa el dualisme sensible / intel·ligible, una de les primeres conseqüències que s’ha extret de la teoria de les idees és la “separació” entre la realitat intel·ligible, anomenada també món intel·ligible i la realitat sensible o món visible.
El món intel·ligible està format per les idees, que representen allò que està comprès en el concepte. Plató insisteix que són entitats que tenen una existència real i independent tant del subjecte que les pensa, com de l’objecte de què són essència, dotant així d’un caràcter transcendent.
El món sensible es caracteritza per estar sotmès al canvi, a la mobilitat, a la generació i de la corrupció. La teoria de les Idees pretén solucionar, entre altres, el problema de la unitat en la diversitat, i explicar de quina manera un element comú a tots els objectes de la mateixa classe, la seva essència, pot ser real; sembla clar que l’afirmació de la realitat de les Idees no pot passar per la negació de tota realitat a les coses.
L’objectiu principal de Plató dins de la filosofia és de caràcter polític, ja que per a l’autor era una cosa vocacional des de petit. El seu principal objectiu tractant aquest àmbit, era poder adquirir una societat completament justa i harmònica dirigida per la justícia i el bé comú.
A comparació de Plató, Kant volia aconseguir la llibertat de l’home i examinar les possibilitats de la raó com a font de coneixement independentment de l’experiència.
En la teologia, la solució de Kant s’inscriu dins d’una perspectiva cristiana: “el concepte de bé suprem necessita admetre l’existència d’un altre món en el qual la síntesis de la virtut i la felicitat s’efectua, formant així el bé suprem. Així, la submissió al deure (virtut) no condueix al home sistemàticament a la felicitat sobre la terra sinó que el transforma en “digne”. Aquesta concepció porta a Kant acceptar tres postulats: la llibertat, la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu. Déu no és necessari per fomentar la moral o per determinar el bé i el mal, però ell assegura la síntesi de la virtut i la felicitat en un judici: Déu és un ésser moral.
I Plató era un gran defensor de l’existència de Déu. Considera que existeixen tres creences que són molt perjudicials per l’home i la societat. La primera és creure que Déu no existeix, la segona que fins i tot si existeix, no es preocupa pels problemes humans. I la tercera, creure que encara que Déu governi el món i es preocupi per ell, el pecador imminent pot escapar del judici i del càstig comprant el favor de la divinitat amb beneficis i ofrenes.
Les aportacions de Immanuel Kant van ser molt determinades per forjar les bases de la psicologia actual ja que el filòsof comenta en el seu llibre: “Fonaments Metafísics de la Ciència Natural”.
Principalment, l’obra de Kant va ser una reacció contra l’obra empirista de David Hume. Va proposar que ni el racionalisme ni l’empirisme eren suficients en la determinació de les veritats absolutes perquè no eren veritats que cap d’aquestes dues escoles poden trobar, utilitzant el coneixement posteriori o en raonament a priori. Per altra banda, els dos modes de pensament tenien defectes que mostraven dos declaracions contradictòries. de tal manera que ambdues no podien ser acceptades com a vertaderes i vàlides.
En canvi, per Plató, l’ànima és el valor més gran que posseeix l’home i el principal propòsit en la seva vida, és intentar que accedeixi a allò que és vertader. Això es deu a que per Plató, segons la teoria de la reminiscència, que l’ànima sent mortal, ho ha conegut tot en el passat, per tant quant creixem conèixer quelcom, el que realment passa és que la nostra ànima recorda el que ja sabia. Per tant, aprendre és recordar el que hem viscut anteriorment.
Kant defensava que els homes, en tant que éssers racionals, han de ser tractats sempre com a fins en si mateixos i no com a simples mitjans o instruments per aconseguir qualsevol fi, mentre que els irracionals només tenen un valor relatiu a les inclinacions que desperten en els éssers racionals atorguen valor als objectes desitjats, però elles per si soles no tenen valor en sí. El que otorga valor en sí a alguna cosa és que aquest alguna cosa estigui dotat de raó. Precisament perquè els humans estan dotats de raó poden ser anomenats “persones” i ser tractats com una cosa digna de respecte o valuós en si mateix, davant dels objectes, que són només “coses”.
Un dels trets fonamentals dels éssers humans, inherent a la seva pròpia naturalesa és que són valuosos en si mateixos i per si mateixos (en això consisteix la dignitat). El que obliga a tractar-los com a fins en si mateixos, és a dir, amb respecte.
També defensava que qualsevol norma havia de ser universal, aquella norma havia de considerar a les persones com a fi en si mateixos, és a dir, com a éssers dotats de dignitat i per últim, la voluntat, en tant que capacitat racional, és legisladora universal, generant la llei moral universal.
Aquesta voluntat ha de ser autònoma: ha de seguir únicament les normes que es dóna a si mateixa. D’acord amb la segona formulació que Kant fa de la seva imperatiu categòric, l’home i en general tot ésser racional, existeix com a fi en si mateix i com a tal, ha de ser considerat en totes les seves accions i ser tractat sempre.
La teoria de les idees afirma l’existència d’unes entitats immaterials, absolutes, immutables, perfectes, universals i independents de el món físic. Aquestes realitats són les idees del món intel·ligible. Els objectes individuals de l’experiència només són entitats relatives, canviants i contingents: només còpies o imitacions de la vertadera i única realitat. Conseqüentment, la teoría marca l’existència de dos mons: per una banda, el món intel·ligible i per una altra, el món sensible.
Les idees són absoluts, són realitats extramentals, atemporals i immaterials. Plató ens diu que formen part d’un altre món (l’Intel·ligible) que és el fonament i model dels objectes sensibles i, per tant, transcendeixen i condicionen la realitat.
Tant la metafísica com la teoria del coneixement platòniques es basen en la veritat de les Idees.
N’hi ha de quatre tipus i estan jerarquitzades: les de coses, matemàtiques, de valors i la Idea de Bé/bellesa, la idea superior, la causa de la resta d’Idees.
En tant que absoluts i fonaments metafísics, les idees també regeixen l’ordre moral de la societat (Intel·lectualisme moral), és a dir que també són la condició de possibilitat de l’ordre moral.
Existeixen tres punts claus per entendre el coneixement de Kant.
En primer lloc, la teoria del coneixement de Kant es basa en la diferència fonamental entre dues habilitats o fonts de coneixement: sensibilitat i comprensió, amb característiques diferents i oposades. Per una banda, la sensibilitat és passiva, es limita a rebre impressions.
Per contra, la comprensió és activa. Aquest tipus d’activitat és que la comprensió produirà certs conceptes espontàniament, no derivats de l’experiència.
En segon lloc, es troba a posteriori-a priori.
Per una banda “posterior” vol dir l’experiència en el coneixement es produeix a través de l’experiència. Atès que ocorre en el sentit o intuïció de l’experiència, és tan singular com fàctic, per la qual cosa el coneixement de l’experiència i el coneixement posterior també és singular i accidental.
Per altra banda “priori” significa que el coneixement no es deriva de l’experiència ni es deriva d’ella, sinó que es produeix d’una manera anterior a l’experiència i independent de l’experiència. I per últim, el judici i les seves classes. El coneixement s’expressa en judicis, i tota ciència és un conjunt de judicis o proposicions. De manera que preguntar què és el coneixement equival a preguntar què és el judici i en quina classe de judici consisteix el coneixement científic. Els caràcters o propietats del coneixement científic orienten a Kant en la cerca de l’estructura i la possibilitat del judici propi de la ciència, on troba que els caràcters són la universalitat, la necessitat i l’increment en el saber.
El judici podrà ser judici analític o judici sintètic:
Un judici és analític, quan el predicat està comprès en el subjecte i, per tant, n’hi ha prou amb analitzar el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. Aquests judicis no ens donen cap informació, és a dir, són universals i necessaris, però no amplien el nostre coneixement.El judici analític és, doncs, un judici a priori. On són aquells la veritat dels quals pot ser coneguda independentment de l’experiència, ja que el seu fonament no es troba en aquesta.
Plató considera que hi ha dos mons com hem explicat anteriorment: el món sensible, format per objectes que tenen espai i temps i el món intel·ligible, que vindria a ser un món perfecte
L’autor es qüestiona constantment com podem arribar a adquirir el coneixement, per aquesta raó formula un símil: (el símil de la línia) una idea establerta en una línia dividida en quatre segments. El primer lloc seria les ombres / imatges, i els objectes sensibles que formarien part del món sensible i les entitats matemàtiques i les idees formarien part del món intel·ligible.
L’única realitat per a l’autor és la del món intel·ligible, ja que podem tenir coneixement, a causa de que els objectes no són canviants. No obstant això, no vol dir que no hi hagi coneixement en el món sensible, simplement considera que hi ha opinió (punt intermedi entre la ignorància i el coneixement).
Una altra via de coneixement és la reminiscència que seria la capacitat que té l’ànima per recordar l’essència que aquesta perd a l’entrar en un nou cos. Com que l’ànima humana ha viscut en el món de les idees i les ha contemplades directament, pot recuperar aquest record en contacte amb les formes sensibles que són còpia d’aquestes.
De jove, Plató volia dedicar-se a la política, però per culpa de que hi havia massa corrupció i una mal govern es va desencantar.
En el diàleg de La República, és on Plató exposa bona part de les seves idees polítiques, idees que configuren el que s’ha anomenat Estat utòpic o ideal.
Els humans no són éssers autosuficients; l’origen de la polis radica en la impotència individual per satisfer les pròpies necessitats. Cal una organització en la que les persones realitzin tasques en funció de les seves capacitats o naturalesa. A partir d’aquí, Plató defensa la conveniència de tres classes socials: la dels governants (formada pels homes més prudents i savis),la dels militars (els dotats de valentia) i lla dels productors.
En aquesta organització, preval el bé de la totalitat de l’estat. I en un estat hi haurà justícia si cadascú fa el que li pertoca en funció de la seva naturalesa o classe social. La qüestió que centrarà sovint la recerca de Plató és sobre com s’ha d’educar els guardians de l’estat, especialment els que arribaran a ser-ne els governants.
L’educació requereix un procés constant de selecció: són els més excel·lents, homes o dones, els que han d’esdevenir governants. Per tant, els més excel·lents, és a dir, aquells que amb el domini de la dialèctica s’hagin captat la idea d’estat perfecte. Per tant, cal que o bé els filòsofs governin, perquè és suposa que han ascendit pel camí del coneixement, o bé els que ara governen filosofin.
Plató estableix un paral·lelisme o analogia entre l’ànima justa i l’estat just; i de la mateixa manera que una ànima pot esdevenir malalta o injusta, un estat o polis també pot sofrir malalties. Així, en ordre creixent de patologia, la timocràcia, l’oligarquia, la democràcia i la tirania; tots són desviacions de l’estat perfecte o aristocràtic, l’estat governat pels millors.
En canvi, el primer que cal tenir en compte és que Kant pertany a una època més avançada. Es troba dins del grup de filòsofs il·lustrats. Està en desacord amb el totalitarisme i el que fa és no situar a l’estat com allò més important sinó que en el lloc més important posa a la humanitat. A més a més, també defensa que l’educació de l’home es troba en si mateix i amb una llibertat total.
Per a Plató totes les virtuts es basen en la justícia i aquesta es basa en la idea del bé, la qual és l’harmonia del món. Únicament són tres virtuts: prudencia, temprança i valentia.
La prudencia és ser encertat en les deliberacions. Aquesta virtut resideix en l’Estat, en aquells magistrats que estan encarregats de la seva guarda. El valor és defensar a la ciutat, la qual recau sobre els guardians de la polis i la temprança és ser ‘’amo d’un mateix’’.
La justícia és un valor moral que correspon al següent mecanisme psicològic: la raó pràctica ens indica què és allò just i què és allò injust, després d’aquest examen la voluntat, moguda per l’imperatiu moral o categòric, s’inclina per allò just, és a dir, per la justícia ‘’Obra de manera que la teva voluntat pugui constituir una legislació universal’’. Aquesta forma és la llei moral.
La llei moral és una llei que la voluntat es dóna a sí mateixa. L’acció que esdevé de la llei moral, val dir que la justícia, no es jutge pels actes exteriors, sinó per la intenció resultant de la voluntat, i aquesta ha d’estar fundada en la raó: la justícia vertadera serà sempre moral.
En definitiva Kant postula que l’Estat no té cap poder en la consciència dels governats. L’Estat ha de cuidar l’exercici de les llibertats particulars i propendir el bé comú. La sobirania no ha de ser mai absoluta sinó que ha d’estar dividida en els tres poders de l’Estat: executiu, legislatiu i judicial.
En conclusió, tant Kant com Plató han sigut dos grans filòsofs molt importants per la història de la filosofia. Com pertanyen a èpoques i moments històrics diferents els seus pensaments es veuen influïts i les seves idees varien. Les seves concepcions són bastants diferents tot i que tots dos autors es poden considerar realistes perquè per ells la realitat existeix fora de la ment. La principal diferència entre ells és que Kant es basava en el criticisme i l’empirisme i en canvi, Plató defensa el racionalisme perquè deia que les idees i els coneixements són independents a la experiència.
1. Julio D. (5/02/2011) Comparación Kant-Platón. [blogspot]
http://apdfilo2.blogspot.com/2011/02/comparacion-kant-platon-aristoteles.html
2. Ramon Alcoberro. El procés de coneixement sensibilitat i entreteniment en kant.
http://www.alcoberro.info/planes/kant3.htm
3. Hector Bernaldez (17/09/2015). Platón, Aristóteles y Kant. Prezi.https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/ [en línia]
4. Carlos Iglesias Freire (11/12/2016). La justicia para Platón. Slideshare. https://www.slideshare.net/CarlosIglesiasFreire/la-justicia-para-platn [en línia]
5. Lluna Pineda (07/04/2016). Filosofia de KANT (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WHZYnUqLeIY [en línia]
6. Lluna Pineda (21/05/2013) Filosofia de PLATÓ (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0&t=3s [en línia]
7. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
8. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA.
9. Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro. http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
10,Lluna Pineda (2013). Filoselectivitat, autors de filosofia. https://www.filoselectivitat.cat/plato/comparacions/plato-kant/ [en línia]
11. Edmundo Pottstock Padilla.(2014) La justicia en el pensamiento de Hobbes, Locke, Hegel y Kant. http://idibe.org/wp-content/uploads/2013/09/23.pdf [en línea]
La pedra base de la filosofia de Kant, és a dir, des d’on es construeix, a vegades l’anomenen filosofia crítica. Aquesta està recollida en la Crítica de la raó pura (1781), en la que s’examina les bases del coneixement humà i va crear una epistemologia individual. Com els primers filòsofs, Kant diferenciava els mètodes de pensar en proporcions analítiques i sintètiques. I per poder veure les diferències que hi ha entre el pensament de Kant amb un altre filòsof significatiu, farem la comparació de Kant amb Plató. Per tant, sabem que Plató va ser un dels pensadors més influents i originals en la filosofía occidental i la seva figura va resultar indispensable per la comprensió de la història del pensament occidental.
Per començar, una de les grans diferencies entre aquests dos filòsofs, és l’època. Com ja sabem, Kant és un filòsof modern ja que és del segle s. XVIII. Ell vol determinar les condicions de possibilitat i els fonament del coneixement teòric i pràctic (ciència i moral). I per dur a terme això, va elaborar una crítica a la raó pura i pràctica. En canvi, Plató és un filòsof antic (s. V a C.). Plató volia construir una polis justa i per a dur-la a terme va elaborar una explicació de la realitat que li servirà de fonament i de justificació del seu ideal d’Estat.
D’altra banda, Kant afirma l’existència de les entitats cartesianes, com la res extensa, la res cogitans i la res infinita. I Plató parla d’un món sensible d’un món intel·ligible.
El corrent filosòfic de Kant és l’idealisme transcendental (criticisme) on unifica empirisme i racionalisme. Es diu així a aquesta filosofia perquè Kant pretén limitar les funcions del pensament racional. Dins del pensament racional hi ha diverses funcions.
Primerament, existeix la funció analítica en la qual es fa un anàlisis de tots els factors socials, com la política, societat o economia.
En segon lloc, la funció crítica que es una tasca política que critica els sistemes polítics de l’època.
També, una funció secularitzadora, que es limita al camp religiós. De manera que critica la religió i accepta aquella part que sigui més o menys racional.
En darrer lloc, trobem l’autocrítica que ens diu que la raó s’ha de criticar ella mateixa per saber els límits del pensament racional.
A més a més, la filosofia kantiana pretén donar resposta a diverses preguntes com ara: Què és l’home? Què puc conèixer/saber? Què he de fer? Quin és el sistema polític vàlid?.Kant donà resposta a aquestes preguntes en els seus llibres. Per exemple l’Antropologia.
La teoria de les Idees representa el nucli de la filosofia platònica, l’eix a través del qual s’articula tot el seu pensament.
D’una banda, Plató distingeix dues maneres de realitat, una, a la qual nomena intel·ligible, i una altra, sensible. La realitat intel·ligible, a la qual denomina Idea, té les característiques de ser immaterial, eterna, i constitueix el model de l’altra realitat. La sensible, constituïda per la qual cosa ordinàriament anomenem coses, i que té les característiques de ser material, corruptible,i que resulta no ser més que una còpia de la realitat intel·ligible.
De l’altra, la primera forma de realitat, constituïda per les Idees, representaria el veritable ser, mentre que de la segona mostra les realitats materials o coses i mai no podrà dir-se que són veritablement.
Pel que fa el dualisme sensible / intel·ligible, una de les primeres conseqüències que s’ha extret de la teoria de les idees és la “separació” entre la realitat intel·ligible, anomenada també món intel·ligible i la realitat sensible o món visible.
El món intel·ligible està format per les idees, que representen allò que està comprès en el concepte. Plató insisteix que són entitats que tenen una existència real i independent tant del subjecte que les pensa, com de l’objecte de què són essència, dotant així d’un caràcter transcendent.
El món sensible es caracteritza per estar sotmès al canvi, a la mobilitat, a la generació i de la corrupció. La teoria de les Idees pretén solucionar, entre altres, el problema de la unitat en la diversitat, i explicar de quina manera un element comú a tots els objectes de la mateixa classe, la seva essència, pot ser real; sembla clar que l’afirmació de la realitat de les Idees no pot passar per la negació de tota realitat a les coses.
L’objectiu principal de Plató dins de la filosofia és de caràcter polític, ja que per a l’autor era una cosa vocacional des de petit. El seu principal objectiu tractant aquest àmbit, era poder adquirir una societat completament justa i harmònica dirigida per la justícia i el bé comú.
A comparació de Plató, Kant volia aconseguir la llibertat de l’home i examinar les possibilitats de la raó com a font de coneixement independentment de l’experiència.
En la teologia, la solució de Kant s’inscriu dins d’una perspectiva cristiana: “el concepte de bé suprem necessita admetre l’existència d’un altre món en el qual la síntesis de la virtut i la felicitat s’efectua, formant així el bé suprem. Així, la submissió al deure (virtut) no condueix al home sistemàticament a la felicitat sobre la terra sinó que el transforma en “digne”. Aquesta concepció porta a Kant acceptar tres postulats: la llibertat, la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu. Déu no és necessari per fomentar la moral o per determinar el bé i el mal, però ell assegura la síntesi de la virtut i la felicitat en un judici: Déu és un ésser moral.
I Plató era un gran defensor de l’existència de Déu. Considera que existeixen tres creences que són molt perjudicials per l’home i la societat. La primera és creure que Déu no existeix, la segona que fins i tot si existeix, no es preocupa pels problemes humans. I la tercera, creure que encara que Déu governi el món i es preocupi per ell, el pecador imminent pot escapar del judici i del càstig comprant el favor de la divinitat amb beneficis i ofrenes.
Les aportacions de Immanuel Kant van ser molt determinades per forjar les bases de la psicologia actual ja que el filòsof comenta en el seu llibre: “Fonaments Metafísics de la Ciència Natural”.
Principalment, l’obra de Kant va ser una reacció contra l’obra empirista de David Hume. Va proposar que ni el racionalisme ni l’empirisme eren suficients en la determinació de les veritats absolutes perquè no eren veritats que cap d’aquestes dues escoles poden trobar, utilitzant el coneixement posteriori o en raonament a priori. Per altra banda, els dos modes de pensament tenien defectes que mostraven dos declaracions contradictòries. de tal manera que ambdues no podien ser acceptades com a vertaderes i vàlides.
En canvi, per Plató, l’ànima és el valor més gran que posseeix l’home i el principal propòsit en la seva vida, és intentar que accedeixi a allò que és vertader. Això es deu a que per Plató, segons la teoria de la reminiscència, que l’ànima sent mortal, ho ha conegut tot en el passat, per tant quant creixem conèixer quelcom, el que realment passa és que la nostra ànima recorda el que ja sabia. Per tant, aprendre és recordar el que hem viscut anteriorment.
Kant defensava que els homes, en tant que éssers racionals, han de ser tractats sempre com a fins en si mateixos i no com a simples mitjans o instruments per aconseguir qualsevol fi, mentre que els irracionals només tenen un valor relatiu a les inclinacions que desperten en els éssers racionals atorguen valor als objectes desitjats, però elles per si soles no tenen valor en sí. El que otorga valor en sí a alguna cosa és que aquest alguna cosa estigui dotat de raó. Precisament perquè els humans estan dotats de raó poden ser anomenats “persones” i ser tractats com una cosa digna de respecte o valuós en si mateix, davant dels objectes, que són només “coses”.
Un dels trets fonamentals dels éssers humans, inherent a la seva pròpia naturalesa és que són valuosos en si mateixos i per si mateixos (en això consisteix la dignitat). El que obliga a tractar-los com a fins en si mateixos, és a dir, amb respecte.
També defensava que qualsevol norma havia de ser universal, aquella norma havia de considerar a les persones com a fi en si mateixos, és a dir, com a éssers dotats de dignitat i per últim, la voluntat, en tant que capacitat racional, és legisladora universal, generant la llei moral universal.
Aquesta voluntat ha de ser autònoma: ha de seguir únicament les normes que es dóna a si mateixa. D’acord amb la segona formulació que Kant fa de la seva imperatiu categòric, l’home i en general tot ésser racional, existeix com a fi en si mateix i com a tal, ha de ser considerat en totes les seves accions i ser tractat sempre.
La teoria de les idees afirma l’existència d’unes entitats immaterials, absolutes, immutables, perfectes, universals i independents de el món físic. Aquestes realitats són les idees del món intel·ligible. Els objectes individuals de l’experiència només són entitats relatives, canviants i contingents: només còpies o imitacions de la vertadera i única realitat. Conseqüentment, la teoría marca l’existència de dos mons: per una banda, el món intel·ligible i per una altra, el món sensible.
Les idees són absoluts, són realitats extramentals, atemporals i immaterials. Plató ens diu que formen part d’un altre món (l’Intel·ligible) que és el fonament i model dels objectes sensibles i, per tant, transcendeixen i condicionen la realitat.
Tant la metafísica com la teoria del coneixement platòniques es basen en la veritat de les Idees.
N’hi ha de quatre tipus i estan jerarquitzades: les de coses, matemàtiques, de valors i la Idea de Bé/bellesa, la idea superior, la causa de la resta d’Idees.
En tant que absoluts i fonaments metafísics, les idees també regeixen l’ordre moral de la societat (Intel·lectualisme moral), és a dir que també són la condició de possibilitat de l’ordre moral.
Existeixen tres punts claus per entendre el coneixement de Kant.
En primer lloc, la teoria del coneixement de Kant es basa en la diferència fonamental entre dues habilitats o fonts de coneixement: sensibilitat i comprensió, amb característiques diferents i oposades. Per una banda, la sensibilitat és passiva, es limita a rebre impressions.
Per contra, la comprensió és activa. Aquest tipus d’activitat és que la comprensió produirà certs conceptes espontàniament, no derivats de l’experiència.
En segon lloc, es troba a posteriori-a priori.
Per una banda “posterior” vol dir l’experiència en el coneixement es produeix a través de l’experiència. Atès que ocorre en el sentit o intuïció de l’experiència, és tan singular com fàctic, per la qual cosa el coneixement de l’experiència i el coneixement posterior també és singular i accidental.
Per altra banda “priori” significa que el coneixement no es deriva de l’experiència ni es deriva d’ella, sinó que es produeix d’una manera anterior a l’experiència i independent de l’experiència. I per últim, el judici i les seves classes. El coneixement s’expressa en judicis, i tota ciència és un conjunt de judicis o proposicions. De manera que preguntar què és el coneixement equival a preguntar què és el judici i en quina classe de judici consisteix el coneixement científic. Els caràcters o propietats del coneixement científic orienten a Kant en la cerca de l’estructura i la possibilitat del judici propi de la ciència, on troba que els caràcters són la universalitat, la necessitat i l’increment en el saber.
El judici podrà ser judici analític o judici sintètic:
Un judici és analític, quan el predicat està comprès en el subjecte i, per tant, n’hi ha prou amb analitzar el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. Aquests judicis no ens donen cap informació, és a dir, són universals i necessaris, però no amplien el nostre coneixement.El judici analític és, doncs, un judici a priori. On són aquells la veritat dels quals pot ser coneguda independentment de l’experiència, ja que el seu fonament no es troba en aquesta.
Plató considera que hi ha dos mons com hem explicat anteriorment: el món sensible, format per objectes que tenen espai i temps i el món intel·ligible, que vindria a ser un món perfecte
L’autor es qüestiona constantment com podem arribar a adquirir el coneixement, per aquesta raó formula un símil: (el símil de la línia) una idea establerta en una línia dividida en quatre segments. El primer lloc seria les ombres / imatges, i els objectes sensibles que formarien part del món sensible i les entitats matemàtiques i les idees formarien part del món intel·ligible.
L’única realitat per a l’autor és la del món intel·ligible, ja que podem tenir coneixement, a causa de que els objectes no són canviants. No obstant això, no vol dir que no hi hagi coneixement en el món sensible, simplement considera que hi ha opinió (punt intermedi entre la ignorància i el coneixement).
Una altra via de coneixement és la reminiscència que seria la capacitat que té l’ànima per recordar l’essència que aquesta perd a l’entrar en un nou cos. Com que l’ànima humana ha viscut en el món de les idees i les ha contemplades directament, pot recuperar aquest record en contacte amb les formes sensibles que són còpia d’aquestes.
De jove, Plató volia dedicar-se a la política, però per culpa de que hi havia massa corrupció i una mal govern es va desencantar.
En el diàleg de La República, és on Plató exposa bona part de les seves idees polítiques, idees que configuren el que s’ha anomenat Estat utòpic o ideal.
Els humans no són éssers autosuficients; l’origen de la polis radica en la impotència individual per satisfer les pròpies necessitats. Cal una organització en la que les persones realitzin tasques en funció de les seves capacitats o naturalesa. A partir d’aquí, Plató defensa la conveniència de tres classes socials: la dels governants (formada pels homes més prudents i savis),la dels militars (els dotats de valentia) i lla dels productors.
En aquesta organització, preval el bé de la totalitat de l’estat. I en un estat hi haurà justícia si cadascú fa el que li pertoca en funció de la seva naturalesa o classe social. La qüestió que centrarà sovint la recerca de Plató és sobre com s’ha d’educar els guardians de l’estat, especialment els que arribaran a ser-ne els governants.
L’educació requereix un procés constant de selecció: són els més excel·lents, homes o dones, els que han d’esdevenir governants. Per tant, els més excel·lents, és a dir, aquells que amb el domini de la dialèctica s’hagin captat la idea d’estat perfecte. Per tant, cal que o bé els filòsofs governin, perquè és suposa que han ascendit pel camí del coneixement, o bé els que ara governen filosofin.
Plató estableix un paral·lelisme o analogia entre l’ànima justa i l’estat just; i de la mateixa manera que una ànima pot esdevenir malalta o injusta, un estat o polis també pot sofrir malalties. Així, en ordre creixent de patologia, la timocràcia, l’oligarquia, la democràcia i la tirania; tots són desviacions de l’estat perfecte o aristocràtic, l’estat governat pels millors.
En canvi, el primer que cal tenir en compte és que Kant pertany a una època més avançada. Es troba dins del grup de filòsofs il·lustrats. Està en desacord amb el totalitarisme i el que fa és no situar a l’estat com allò més important sinó que en el lloc més important posa a la humanitat. A més a més, també defensa que l’educació de l’home es troba en si mateix i amb una llibertat total.
Per a Plató totes les virtuts es basen en la justícia i aquesta es basa en la idea del bé, la qual és l’harmonia del món. Únicament són tres virtuts: prudencia, temprança i valentia.
La prudencia és ser encertat en les deliberacions. Aquesta virtut resideix en l’Estat, en aquells magistrats que estan encarregats de la seva guarda. El valor és defensar a la ciutat, la qual recau sobre els guardians de la polis i la temprança és ser ‘’amo d’un mateix’’.
La justícia és un valor moral que correspon al següent mecanisme psicològic: la raó pràctica ens indica què és allò just i què és allò injust, després d’aquest examen la voluntat, moguda per l’imperatiu moral o categòric, s’inclina per allò just, és a dir, per la justícia ‘’Obra de manera que la teva voluntat pugui constituir una legislació universal’’. Aquesta forma és la llei moral.
La llei moral és una llei que la voluntat es dóna a sí mateixa. L’acció que esdevé de la llei moral, val dir que la justícia, no es jutge pels actes exteriors, sinó per la intenció resultant de la voluntat, i aquesta ha d’estar fundada en la raó: la justícia vertadera serà sempre moral.
En definitiva Kant postula que l’Estat no té cap poder en la consciència dels governats. L’Estat ha de cuidar l’exercici de les llibertats particulars i propendir el bé comú. La sobirania no ha de ser mai absoluta sinó que ha d’estar dividida en els tres poders de l’Estat: executiu, legislatiu i judicial.
En conclusió, tant Kant com Plató han sigut dos grans filòsofs molt importants per la història de la filosofia. Com pertanyen a èpoques i moments històrics diferents els seus pensaments es veuen influïts i les seves idees varien. Les seves concepcions són bastants diferents tot i que tots dos autors es poden considerar realistes perquè per ells la realitat existeix fora de la ment. La principal diferència entre ells és que Kant es basava en el criticisme i l’empirisme i en canvi, Plató defensa el racionalisme perquè deia que les idees i els coneixements són independents a la experiència.
1. Julio D. (5/02/2011) Comparación Kant-Platón. [blogspot]
http://apdfilo2.blogspot.com/2011/02/comparacion-kant-platon-aristoteles.html
2. Ramon Alcoberro. El procés de coneixement sensibilitat i entreteniment en kant.
http://www.alcoberro.info/planes/kant3.htm
3. Hector Bernaldez (17/09/2015). Platón, Aristóteles y Kant. Prezi.https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/ [en línia]
4. Carlos Iglesias Freire (11/12/2016). La justicia para Platón. Slideshare. https://www.slideshare.net/CarlosIglesiasFreire/la-justicia-para-platn [en línia]
5. Lluna Pineda (07/04/2016). Filosofia de KANT (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WHZYnUqLeIY [en línia]
6. Lluna Pineda (21/05/2013) Filosofia de PLATÓ (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0&t=3s [en línia]
7. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
8. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
9. Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro. http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
10,Lluna Pineda (2013). Filoselectivitat, autors de filosofia. https://www.filoselectivitat.cat/plato/comparacions/plato-kant/ [en línia]
11. Edmundo Pottstock Padilla.(2014) La justicia en el pensamiento de Hobbes, Locke, Hegel y Kant. http://idibe.org/wp-content/uploads/2013/09/23.pdf [en línea]
La pedra base de la filosofia de Kant, és a dir, des d’on es construeix, a vegades l’anomenen filosofia crítica. Aquesta està recollida en la Crítica de la raó pura (1781), en la que s’examina les bases del coneixement humà i va crear una epistemologia individual. Com els primers filòsofs, Kant diferenciava els mètodes de pensar en proporcions analítiques i sintètiques. I per poder veure les diferències que hi ha entre el pensament de Kant amb un altre filòsof significatiu, farem la comparació de Kant amb Plató. Per tant, sabem que Plató va ser un dels pensadors més influents i originals en la filosofía occidental i la seva figura va resultar indispensable per la comprensió de la història del pensament occidental.
Per començar, una de les grans diferencies entre aquests dos filòsofs, és l’època. Com ja sabem, Kant és un filòsof modern ja que és del segle s. XVIII. Ell vol determinar les condicions de possibilitat i els fonament del coneixement teòric i pràctic (ciència i moral). I per dur a terme això, va elaborar una crítica a la raó pura i pràctica. En canvi, Plató és un filòsof antic (s. V a C.). Plató volia construir una polis justa i per a dur-la a terme va elaborar una explicació de la realitat que li servirà de fonament i de justificació del seu ideal d’Estat.
D’altra banda, Kant afirma l’existència de les entitats cartesianes, com la res extensa, la res cogitans i la res infinita. I Plató parla d’un món sensible d’un món intel·ligible.
El corrent filosòfic de Kant és l’idealisme transcendental (criticisme) on unifica empirisme i racionalisme. Es diu així a aquesta filosofia perquè Kant pretén limitar les funcions del pensament racional. Dins del pensament racional hi ha diverses funcions.
Primerament, existeix la funció analítica en la qual es fa un anàlisis de tots els factors socials, com la política, societat o economia.
En segon lloc, la funció crítica que es una tasca política que critica els sistemes polítics de l’època.
També, una funció secularitzadora, que es limita al camp religiós. De manera que critica la religió i accepta aquella part que sigui més o menys racional.
En darrer lloc, trobem l’autocrítica que ens diu que la raó s’ha de criticar ella mateixa per saber els límits del pensament racional.
A més a més, la filosofia kantiana pretén donar resposta a diverses preguntes com ara: Què és l’home? Què puc conèixer/saber? Què he de fer? Quin és el sistema polític vàlid?.Kant donà resposta a aquestes preguntes en els seus llibres. Per exemple l’Antropologia.
La teoria de les Idees representa el nucli de la filosofia platònica, l’eix a través del qual s’articula tot el seu pensament.
D’una banda, Plató distingeix dues maneres de realitat, una, a la qual nomena intel·ligible, i una altra, sensible. La realitat intel·ligible, a la qual denomina Idea, té les característiques de ser immaterial, eterna, i constitueix el model de l’altra realitat. La sensible, constituïda per la qual cosa ordinàriament anomenem coses, i que té les característiques de ser material, corruptible,i que resulta no ser més que una còpia de la realitat intel·ligible.
De l’altra, la primera forma de realitat, constituïda per les Idees, representaria el veritable ser, mentre que de la segona mostra les realitats materials o coses i mai no podrà dir-se que són veritablement.
Pel que fa el dualisme sensible / intel·ligible, una de les primeres conseqüències que s’ha extret de la teoria de les idees és la “separació” entre la realitat intel·ligible, anomenada també món intel·ligible i la realitat sensible o món visible.
El món intel·ligible està format per les idees, que representen allò que està comprès en el concepte. Plató insisteix que són entitats que tenen una existència real i independent tant del subjecte que les pensa, com de l’objecte de què són essència, dotant així d’un caràcter transcendent.
El món sensible es caracteritza per estar sotmès al canvi, a la mobilitat, a la generació i de la corrupció. La teoria de les Idees pretén solucionar, entre altres, el problema de la unitat en la diversitat, i explicar de quina manera un element comú a tots els objectes de la mateixa classe, la seva essència, pot ser real; sembla clar que l’afirmació de la realitat de les Idees no pot passar per la negació de tota realitat a les coses.
L’objectiu principal de Plató dins de la filosofia és de caràcter polític, ja que per a l’autor era una cosa vocacional des de petit. El seu principal objectiu tractant aquest àmbit, era poder adquirir una societat completament justa i harmònica dirigida per la justícia i el bé comú.
A comparació de Plató, Kant volia aconseguir la llibertat de l’home i examinar les possibilitats de la raó com a font de coneixement independentment de l’experiència.
En la teologia, la solució de Kant s’inscriu dins d’una perspectiva cristiana: “el concepte de bé suprem necessita admetre l’existència d’un altre món en el qual la síntesis de la virtut i la felicitat s’efectua, formant així el bé suprem. Així, la submissió al deure (virtut) no condueix al home sistemàticament a la felicitat sobre la terra sinó que el transforma en “digne”. Aquesta concepció porta a Kant acceptar tres postulats: la llibertat, la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu. Déu no és necessari per fomentar la moral o per determinar el bé i el mal, però ell assegura la síntesi de la virtut i la felicitat en un judici: Déu és un ésser moral.
Plató era un gran defensor de l’existència de Déu. Considera que existeixen tres creences que són molt perjudicials per l’home i la societat. La primera és creure que Déu no existeix, la segona que fins i tot si existeix, no es preocupa pels problemes humans. I la tercera, creure que encara que Déu governi el món i es preocupi per ell, el pecador imminent pot escapar del judici i del càstig comprant el favor de la divinitat amb beneficis i ofrenes.
Les aportacions de Immanuel Kant van ser molt determinades per forjar les bases de la psicologia actual ja que el filòsof comenta en el seu llibre: “Fonaments Metafísics de la Ciència Natural”.
Principalment, l’obra de Kant va ser una reacció contra l’obra empirista de David Hume. Va proposar que ni el racionalisme ni l’empirisme eren suficients en la determinació de les veritats absolutes perquè no eren veritats que cap d’aquestes dues escoles poden trobar, utilitzant el coneixement posteriori o en raonament a priori. Per altra banda, els dos modes de pensament tenien defectes que mostraven dos declaracions contradictòries. de tal manera que ambdues no podien ser acceptades com a vertaderes i vàlides.
En canvi, per Plató, l’ànima és el valor més gran que posseeix l’home i el principal propòsit en la seva vida, és intentar que accedeixi a allò que és vertader. Això es deu a que per Plató, segons la teoria de la reminiscència, que l’ànima sent mortal, ho ha conegut tot en el passat, per tant quant creixem conèixer quelcom, el que realment passa és que la nostra ànima recorda el que ja sabia. Per tant, aprendre és recordar el que hem viscut anteriorment.
Kant defensava que els homes, en tant que éssers racionals, han de ser tractats sempre com a fins en si mateixos i no com a simples mitjans o instruments per aconseguir qualsevol fi, mentre que els irracionals només tenen un valor relatiu a les inclinacions que desperten en els éssers racionals atorguen valor als objectes desitjats, però elles per si soles no tenen valor en sí. El que otorga valor en sí a alguna cosa és que aquest alguna cosa estigui dotat de raó. Precisament perquè els humans estan dotats de raó poden ser anomenats “persones” i ser tractats com una cosa digna de respecte o valuós en si mateix, davant dels objectes, que són només “coses”.
Un dels trets fonamentals dels éssers humans, inherent a la seva pròpia naturalesa és que són valuosos en si mateixos i per si mateixos (en això consisteix la dignitat). El que obliga a tractar-los com a fins en si mateixos, és a dir, amb respecte.
També defensava que qualsevol norma havia de ser universal, aquella norma havia de considerar a les persones com a fi en si mateixos, és a dir, com a éssers dotats de dignitat i per últim, la voluntat, en tant que capacitat racional, és legisladora universal, generant la llei moral universal.
Aquesta voluntat ha de ser autònoma: ha de seguir únicament les normes que es dóna a si mateixa. D’acord amb la segona formulació que Kant fa de la seva imperatiu categòric, l’home i en general tot ésser racional, existeix com a fi en si mateix i com a tal, ha de ser considerat en totes les seves accions i ser tractat sempre.
La teoria de les idees afirma l’existència d’unes entitats immaterials, absolutes, immutables, perfectes, universals i independents de el món físic. Aquestes realitats són les idees del món intel·ligible. Els objectes individuals de l’experiència només són entitats relatives, canviants i contingents: només còpies o imitacions de la vertadera i única realitat. Conseqüentment, la teoría marca l’existència de dos mons: per una banda, el món intel·ligible i per una altra, el món sensible.
Les idees són absoluts, són realitats extramentals, atemporals i immaterials. Plató ens diu que formen part d’un altre món (l’Intel·ligible) que és el fonament i model dels objectes sensibles i, per tant, transcendeixen i condicionen la realitat.
Tant la metafísica com la teoria del coneixement platòniques es basen en la veritat de les Idees.
N’hi ha de quatre tipus i estan jerarquitzades: les de coses, matemàtiques, de valors i la Idea de Bé/bellesa, la idea superior, la causa de la resta d’Idees.
En tant que absoluts i fonaments metafísics, les idees també regeixen l’ordre moral de la societat (Intel·lectualisme moral), és a dir que també són la condició de possibilitat de l’ordre moral.
Existeixen tres punts claus per entendre el coneixement de Kant.
En primer lloc, la teoria del coneixement de Kant es basa en la diferència fonamental entre dues habilitats o fonts de coneixement: sensibilitat i comprensió, amb característiques diferents i oposades. Per una banda, la sensibilitat és passiva, es limita a rebre impressions.
Per contra, la comprensió és activa. Aquest tipus d’activitat és que la comprensió produirà certs conceptes espontàniament, no derivats de l’experiència.
En segon lloc, es troba a posteriori-a priori.
Per una banda “posterior” vol dir l’experiència en el coneixement es produeix a través de l’experiència. Atès que ocorre en el sentit o intuïció de l’experiència, és tan singular com fàctic, per la qual cosa el coneixement de l’experiència i el coneixement posterior també és singular i accidental.
Per altra banda “priori” significa que el coneixement no es deriva de l’experiència ni es deriva d’ella, sinó que es produeix d’una manera anterior a l’experiència i independent de l’experiència. I per últim, el judici i les seves classes. El coneixement s’expressa en judicis, i tota ciència és un conjunt de judicis o proposicions. De manera que preguntar què és el coneixement equival a preguntar què és el judici i en quina classe de judici consisteix el coneixement científic. Els caràcters o propietats del coneixement científic orienten a Kant en la cerca de l’estructura i la possibilitat del judici propi de la ciència, on troba que els caràcters són la universalitat, la necessitat i l’increment en el saber.
El judici podrà ser judici analític o judici sintètic:
Un judici és analític, quan el predicat està comprès en el subjecte i, per tant, n’hi ha prou amb analitzar el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. Aquests judicis no ens donen cap informació, és a dir, són universals i necessaris, però no amplien el nostre coneixement.El judici analític és, doncs, un judici a priori. On són aquells la veritat dels quals pot ser coneguda independentment de l’experiència, ja que el seu fonament no es troba en aquesta.
Plató considera que hi ha dos mons com hem explicat anteriorment: el món sensible, format per objectes que tenen espai i temps i el món intel·ligible, que vindria a ser un món perfecte
L’autor es qüestiona constantment com podem arribar a adquirir el coneixement, per aquesta raó formula un símil: (el símil de la línia) una idea establerta en una línia dividida en quatre segments. El primer lloc seria les ombres / imatges, i els objectes sensibles que formarien part del món sensible i les entitats matemàtiques i les idees formarien part del món intel·ligible.
L’única realitat per a l’autor és la del món intel·ligible, ja que podem tenir coneixement, a causa de que els objectes no són canviants. No obstant això, no vol dir que no hi hagi coneixement en el món sensible, simplement considera que hi ha opinió (punt intermedi entre la ignorància i el coneixement).
Una altra via de coneixement és la reminiscència que seria la capacitat que té l’ànima per recordar l’essència que aquesta perd a l’entrar en un nou cos. Com que l’ànima humana ha viscut en el món de les idees i les ha contemplades directament, pot recuperar aquest record en contacte amb les formes sensibles que són còpia d’aquestes.
De jove, Plató volia dedicar-se a la política, però per culpa de que hi havia massa corrupció i una mal govern es va desencantar.
En el diàleg de La República, és on Plató exposa bona part de les seves idees polítiques, idees que configuren el que s’ha anomenat Estat utòpic o ideal.
Els humans no són éssers autosuficients; l’origen de la polis radica en la impotència individual per satisfer les pròpies necessitats. Cal una organització en la que les persones realitzin tasques en funció de les seves capacitats o naturalesa. A partir d’aquí, Plató defensa la conveniència de tres classes socials: la dels governants (formada pels homes més prudents i savis),la dels militars (els dotats de valentia) i lla dels productors.
En aquesta organització, preval el bé de la totalitat de l’estat. I en un estat hi haurà justícia si cadascú fa el que li pertoca en funció de la seva naturalesa o classe social. La qüestió que centrarà sovint la recerca de Plató és sobre com s’ha d’educar els guardians de l’estat, especialment els que arribaran a ser-ne els governants.
L’educació requereix un procés constant de selecció: són els més excel·lents, homes o dones, els que han d’esdevenir governants. Per tant, els més excel·lents, és a dir, aquells que amb el domini de la dialèctica s’hagin captat la idea d’estat perfecte. Per tant, cal que o bé els filòsofs governin, perquè és suposa que han ascendit pel camí del coneixement, o bé els que ara governen filosofin.
Plató estableix un paral·lelisme o analogia entre l’ànima justa i l’estat just; i de la mateixa manera que una ànima pot esdevenir malalta o injusta, un estat o polis també pot sofrir malalties. Així, en ordre creixent de patologia, la timocràcia, l’oligarquia, la democràcia i la tirania; tots són desviacions de l’estat perfecte o aristocràtic, l’estat governat pels millors.
En canvi, el primer que cal tenir en compte és que Kant pertany a una època més avançada. Es troba dins del grup de filòsofs il·lustrats. Està en desacord amb el totalitarisme i el que fa és no situar a l’estat com allò més important sinó que en el lloc més important posa a la humanitat. A més a més, també defensa que l’educació de l’home es troba en si mateix i amb una llibertat total.
Per a Plató totes les virtuts es basen en la justícia i aquesta es basa en la idea del bé, la qual és l’harmonia del món. Únicament són tres virtuts: prudencia, temprança i valentia.
La prudencia és ser encertat en les deliberacions. Aquesta virtut resideix en l’Estat, en aquells magistrats que estan encarregats de la seva guarda. El valor és defensar a la ciutat, la qual recau sobre els guardians de la polis i la temprança és ser ‘’amo d’un mateix’’.
La justícia és un valor moral que correspon al següent mecanisme psicològic: la raó pràctica ens indica què és allò just i què és allò injust, després d’aquest examen la voluntat, moguda per l’imperatiu moral o categòric, s’inclina per allò just, és a dir, per la justícia ‘’Obra de manera que la teva voluntat pugui constituir una legislació universal’’. Aquesta forma és la llei moral.
La llei moral és una llei que la voluntat es dóna a sí mateixa. L’acció que esdevé de la llei moral, val dir que la justícia, no es jutge pels actes exteriors, sinó per la intenció resultant de la voluntat, i aquesta ha d’estar fundada en la raó: la justícia vertadera serà sempre moral.
En definitiva Kant postula que l’Estat no té cap poder en la consciència dels governats. L’Estat ha de cuidar l’exercici de les llibertats particulars i propendir el bé comú. La sobirania no ha de ser mai absoluta sinó que ha d’estar dividida en els tres poders de l’Estat: executiu, legislatiu i judicial.
En conclusió, tant Kant com Plató han sigut dos grans filòsofs molt importants per la història de la filosofia. Com pertanyen a èpoques i moments històrics diferents els seus pensaments es veuen influïts i les seves idees varien. Les seves concepcions són bastants diferents tot i que tots dos autors es poden considerar realistes perquè per ells la realitat existeix fora de la ment. La principal diferència entre ells és que Kant es basava en el criticisme i l’empirisme i en canvi, Plató defensa el racionalisme perquè deia que les idees i els coneixements són independents a la experiència.
1. Julio D. (5/02/2011) Comparación Kant-Platón. [blogspot]
http://apdfilo2.blogspot.com/2011/02/comparacion-kant-platon-aristoteles.html
2. Ramon Alcoberro. El procés de coneixement sensibilitat i entreteniment en kant.
http://www.alcoberro.info/planes/kant3.htm
3. Hector Bernaldez (17/09/2015). Platón, Aristóteles y Kant. Prezi.https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/ [en línia]
4. Carlos Iglesias Freire (11/12/2016). La justicia para Platón. Slideshare. https://www.slideshare.net/CarlosIglesiasFreire/la-justicia-para-platn [en línia]
5. Lluna Pineda (07/04/2016). Filosofia de KANT (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WHZYnUqLeIY [en línia]
6. Lluna Pineda (21/05/2013) Filosofia de PLATÓ (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0&t=3s [en línia]
7. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
8. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA.
9. Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro. http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
10,Lluna Pineda (2013). Filoselectivitat, autors de filosofia. https://www.filoselectivitat.cat/plato/comparacions/plato-kant/ [en línia]
11. Edmundo Pottstock Padilla.(2014) La justicia en el pensamiento de Hobbes, Locke, Hegel y Kant. http://idibe.org/wp-content/uploads/2013/09/23.pdf [en línea]
Existeixen tres punts claus per entendre el coneixement de Kant.
En primer lloc, la teoria del coneixement de Kant es basa en la diferència fonamental entre dues habilitats o fonts de coneixement: sensibilitat i comprensió, amb característiques diferents i oposades. Per una banda, la sensibilitat és passiva, es limita a rebre impressions.
Per contra, la comprensió és activa. Aquest tipus d’activitat és que la comprensió produirà certs conceptes espontàniament, no derivats de l’experiència.
En segon lloc, es troba a posteriori-a priori.
Per una banda “posterior” vol dir l’experiència en el coneixement es produeix a través de l’experiència. Atès que ocorre en el sentit o intuïció de l’experiència, és tan singular com fàctic, per la qual cosa el coneixement de l’experiència i el coneixement posterior també és singular i accidental.
Per altra banda “priori” significa que el coneixement no es deriva de l’experiència ni es deriva d’ella, sinó que es produeix d’una manera anterior a l’experiència i independent de l’experiència. I per últim, el judici i les seves classes. El coneixement s’expressa en judicis, i tota ciència és un conjunt de judicis o proposicions. De manera que preguntar què és el coneixement equival a preguntar què és el judici i en quina classe de judici consisteix el coneixement científic. Els caràcters o propietats del coneixement científic orienten a Kant en la cerca de l’estructura i la possibilitat del judici propi de la ciència, on troba que els caràcters són la universalitat, la necessitat i l’increment en el saber.
El judici podrà ser judici analític o judici sintètic:
Un judici és analític, quan el predicat està comprès en el subjecte i, per tant, n’hi ha prou amb analitzar el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. Aquests judicis no ens donen cap informació, és a dir, són universals i necessaris, però no amplien el nostre coneixement.El judici analític és, doncs, un judici a priori. On són aquells la veritat dels quals pot ser coneguda independentment de l’experiència, ja que el seu fonament no es troba en aquesta.
Plató considera que hi ha dos mons com hem explicat anteriorment: el món sensible, format per objectes que tenen espai i temps i el món intel·ligible, que vindria a ser un món perfecte.
L’autor es qüestiona constantment com podem arribar a adquirir el coneixement, per aquesta raó formula un símil: (el símil de la línia) una idea establerta en una línia dividida en quatre segments. El primer lloc seria les ombres / imatges, i els objectes sensibles que formarien part del món sensible i les entitats matemàtiques i les idees formarien part del món intel·ligible.
L’única realitat per a l’autor és la del món intel·ligible, ja que podem tenir coneixement, a causa de que els objectes no són canviants. No obstant això, no vol dir que no hi hagi coneixement en el món sensible, simplement considera que hi ha opinió (punt intermedi entre la ignorància i el coneixement).
Una altra via de coneixement és la reminiscència que seria la capacitat que té l’ànima per recordar l’essència que aquesta perd a l’entrar en un nou cos. Com que l’ànima humana ha viscut en el món de les idees i les ha contemplades directament, pot recuperar aquest record en contacte amb les formes sensibles que són còpia d’aquestes.
De jove, Plató volia dedicar-se a la política, però per culpa de que hi havia massa corrupció i una mal govern es va desencantar.
En el diàleg de La República, és on Plató exposa bona part de les seves idees polítiques, idees que configuren el que s’ha anomenat Estat utòpic o ideal.
Els humans no són éssers autosuficients; l’origen de la polis radica en la impotència individual per satisfer les pròpies necessitats. Cal una organització en la que les persones realitzin tasques en funció de les seves capacitats o naturalesa. A partir d’aquí, Plató defensa la conveniència de tres classes socials: la dels governants (formada pels homes més prudents i savis),la dels militars (els dotats de valentia) i lla dels productors.
En aquesta organització, preval el bé de la totalitat de l’estat. I en un estat hi haurà justícia si cadascú fa el que li pertoca en funció de la seva naturalesa o classe social. La qüestió que centrarà sovint la recerca de Plató és sobre com s’ha d’educar els guardians de l’estat, especialment els que arribaran a ser-ne els governants.
L’educació requereix un procés constant de selecció: són els més excel·lents, homes o dones, els que han d’esdevenir governants. Per tant, els més excel·lents, és a dir, aquells que amb el domini de la dialèctica s’hagin captat la idea d’estat perfecte. Per tant, cal que o bé els filòsofs governin, perquè és suposa que han ascendit pel camí del coneixement, o bé els que ara governen filosofin.
Plató estableix un paral·lelisme o analogia entre l’ànima justa i l’estat just; i de la mateixa manera que una ànima pot esdevenir malalta o injusta, un estat o polis també pot sofrir malalties. Així, en ordre creixent de patologia, la timocràcia, l’oligarquia, la democràcia i la tirania; tots són desviacions de l’estat perfecte o aristocràtic, l’estat governat pels millors.
En canvi, el primer que cal tenir en compte és que Kant pertany a una època més avançada. Es troba dins del grup de filòsofs il·lustrats. Està en desacord amb el totalitarisme i el que fa és no situar a l’estat com allò més important sinó que en el lloc més important posa a la humanitat. A més a més, també defensa que l’educació de l’home es troba en si mateix i amb una llibertat total.
Per a Plató totes les virtuts es basen en la justícia i aquesta es basa en la idea del bé, la qual és l’harmonia del món. Únicament són tres virtuts: prudencia, temprança i valentia.
La prudencia és ser encertat en les deliberacions. Aquesta virtut resideix en l’Estat, en aquells magistrats que estan encarregats de la seva guarda. El valor és defensar a la ciutat, la qual recau sobre els guardians de la polis i la temprança és ser ‘’amo d’un mateix’’.
La justícia és un valor moral que correspon al següent mecanisme psicològic: la raó pràctica ens indica què és allò just i què és allò injust, després d’aquest examen la voluntat, moguda per l’imperatiu moral o categòric, s’inclina per allò just, és a dir, per la justícia ‘’Obra de manera que la teva voluntat pugui constituir una legislació universal’’. Aquesta forma és la llei moral.
La llei moral és una llei que la voluntat es dóna a sí mateixa. L’acció que esdevé de la llei moral, val dir que la justícia, no es jutge pels actes exteriors, sinó per la intenció resultant de la voluntat, i aquesta ha d’estar fundada en la raó: la justícia vertadera serà sempre moral.
En definitiva Kant postula que l’Estat no té cap poder en la consciència dels governats. L’Estat ha de cuidar l’exercici de les llibertats particulars i propendir el bé comú. La sobirania no ha de ser mai absoluta sinó que ha d’estar dividida en els tres poders de l’Estat: executiu, legislatiu i judicial.
En conclusió, tant Kant com Plató han sigut dos grans filòsofs molt importants per la història de la filosofia. Com pertanyen a èpoques i moments històrics diferents els seus pensaments es veuen influïts i les seves idees varien. Les seves concepcions són bastants diferents tot i que tots dos autors es poden considerar realistes perquè per ells la realitat existeix fora de la ment. La principal diferència entre ells és que Kant es basava en el criticisme i l’empirisme i en canvi, Plató defensa el racionalisme perquè deia que les idees i els coneixements són independents a la experiència.
1. Julio D. (5/02/2011) Comparación Kant-Platón. [blogspot]
http://apdfilo2.blogspot.com/2011/02/comparacion-kant-platon-aristoteles.html
2. Ramon Alcoberro. El procés de coneixement sensibilitat i entreteniment en kant.
http://www.alcoberro.info/planes/kant3.htm
3. Hector Bernaldez (17/09/2015). Platón, Aristóteles y Kant. Prezi.https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/ [en línia]
4. Carlos Iglesias Freire (11/12/2016). La justicia para Platón. Slideshare. https://www.slideshare.net/CarlosIglesiasFreire/la-justicia-para-platn [en línia]
5. Lluna Pineda (07/04/2016). Filosofia de KANT (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WHZYnUqLeIY [en línia]
6. Lluna Pineda (21/05/2013) Filosofia de PLATÓ (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0&t=3s [en línia]
7. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
8. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
9. Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro. http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
10,Lluna Pineda (2013). Filoselectivitat, autors de filosofia. https://www.filoselectivitat.cat/plato/comparacions/plato-kant/ [en línia]
11. Edmundo Pottstock Padilla.(2014) La justicia en el pensamiento de Hobbes, Locke, Hegel y Kant. http://idibe.org/wp-content/uploads/2013/09/23.pdf [en línea]
Existeixen tres punts claus per entendre el coneixement de Kant.
En primer lloc, la teoria del coneixement de Kant es basa en la diferència fonamental entre dues habilitats o fonts de coneixement: sensibilitat i comprensió, amb característiques diferents i oposades. Per una banda, la sensibilitat és passiva, es limita a rebre impressions.
Per contra, la comprensió és activa. Aquest tipus d’activitat és que la comprensió produirà certs conceptes espontàniament, no derivats de l’experiència.
En segon lloc, es troba a posteriori-a priori.
Per una banda “posterior” vol dir l’experiència en el coneixement es produeix a través de l’experiència. Atès que ocorre en el sentit o intuïció de l’experiència, és tan singular com fàctic, per la qual cosa el coneixement de l’experiència i el coneixement posterior també és singular i accidental.
Per altra banda “priori” significa que el coneixement no es deriva de l’experiència ni es deriva d’ella, sinó que es produeix d’una manera anterior a l’experiència i independent de l’experiència. I per últim, el judici i les seves classes. El coneixement s’expressa en judicis, i tota ciència és un conjunt de judicis o proposicions. De manera que preguntar què és el coneixement equival a preguntar què és el judici i en quina classe de judici consisteix el coneixement científic. Els caràcters o propietats del coneixement científic orienten a Kant en la cerca de l’estructura i la possibilitat del judici propi de la ciència, on troba que els caràcters són la universalitat, la necessitat i l’increment en el saber.
El judici podrà ser judici analític o judici sintètic:
Un judici és analític, quan el predicat està comprès en el subjecte i, per tant, n’hi ha prou amb analitzar el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. Aquests judicis no ens donen cap informació, és a dir, són universals i necessaris, però no amplien el nostre coneixement.El judici analític és, doncs, un judici a priori. On són aquells la veritat dels quals pot ser coneguda independentment de l’experiència, ja que el seu fonament no es troba en aquesta.
Plató considera que hi ha dos mons com hem explicat anteriorment: el món sensible, format per objectes que tenen espai i temps i el món intel·ligible, que vindria a ser un món perfecte
L’autor es qüestiona constantment com podem arribar a adquirir el coneixement, per aquesta raó formula un símil: (el símil de la línia) una idea establerta en una línia dividida en quatre segments. El primer lloc seria les ombres / imatges, i els objectes sensibles que formarien part del món sensible i les entitats matemàtiques i les idees formarien part del món intel·ligible.
L’única realitat per a l’autor és la del món intel·ligible, ja que podem tenir coneixement, a causa de que els objectes no són canviants. No obstant això, no vol dir que no hi hagi coneixement en el món sensible, simplement considera que hi ha opinió (punt intermedi entre la ignorància i el coneixement).
Una altra via de coneixement és la reminiscència que seria la capacitat que té l’ànima per recordar l’essència que aquesta perd a l’entrar en un nou cos. Com que l’ànima humana ha viscut en el món de les idees i les ha contemplades directament, pot recuperar aquest record en contacte amb les formes sensibles que són còpia d’aquestes.
De jove, Plató volia dedicar-se a la política, però per culpa de que hi havia massa corrupció i una mal govern es va desencantar.
En el diàleg de La República, és on Plató exposa bona part de les seves idees polítiques, idees que configuren el que s’ha anomenat Estat utòpic o ideal.
Els humans no són éssers autosuficients; l’origen de la polis radica en la impotència individual per satisfer les pròpies necessitats. Cal una organització en la que les persones realitzin tasques en funció de les seves capacitats o naturalesa. A partir d’aquí, Plató defensa la conveniència de tres classes socials: la dels governants (formada pels homes més prudents i savis),la dels militars (els dotats de valentia) i lla dels productors.
En aquesta organització, preval el bé de la totalitat de l’estat. I en un estat hi haurà justícia si cadascú fa el que li pertoca en funció de la seva naturalesa o classe social. La qüestió que centrarà sovint la recerca de Plató és sobre com s’ha d’educar els guardians de l’estat, especialment els que arribaran a ser-ne els governants.
L’educació requereix un procés constant de selecció: són els més excel·lents, homes o dones, els que han d’esdevenir governants. Per tant, els més excel·lents, és a dir, aquells que amb el domini de la dialèctica s’hagin captat la idea d’estat perfecte. Per tant, cal que o bé els filòsofs governin, perquè és suposa que han ascendit pel camí del coneixement, o bé els que ara governen filosofin.
Plató estableix un paral·lelisme o analogia entre l’ànima justa i l’estat just; i de la mateixa manera que una ànima pot esdevenir malalta o injusta, un estat o polis també pot sofrir malalties. Així, en ordre creixent de patologia, la timocràcia, l’oligarquia, la democràcia i la tirania; tots són desviacions de l’estat perfecte o aristocràtic, l’estat governat pels millors.
En canvi, el primer que cal tenir en compte és que Kant pertany a una època més avançada. Es troba dins del grup de filòsofs il·lustrats. Està en desacord amb el totalitarisme i el que fa és no situar a l’estat com allò més important sinó que en el lloc més important posa a la humanitat. A més a més, també defensa que l’educació de l’home es troba en si mateix i amb una llibertat total.
Per a Plató totes les virtuts es basen en la justícia i aquesta es basa en la idea del bé, la qual és l’harmonia del món. Únicament són tres virtuts: prudencia, temprança i valentia.
La prudencia és ser encertat en les deliberacions. Aquesta virtut resideix en l’Estat, en aquells magistrats que estan encarregats de la seva guarda. El valor és defensar a la ciutat, la qual recau sobre els guardians de la polis i la temprança és ser ‘’amo d’un mateix’’.
La justícia és un valor moral que correspon al següent mecanisme psicològic: la raó pràctica ens indica què és allò just i què és allò injust, després d’aquest examen la voluntat, moguda per l’imperatiu moral o categòric, s’inclina per allò just, és a dir, per la justícia ‘’Obra de manera que la teva voluntat pugui constituir una legislació universal’’. Aquesta forma és la llei moral.
La llei moral és una llei que la voluntat es dóna a sí mateixa. L’acció que esdevé de la llei moral, val dir que la justícia, no es jutge pels actes exteriors, sinó per la intenció resultant de la voluntat, i aquesta ha d’estar fundada en la raó: la justícia vertadera serà sempre moral.
En definitiva Kant postula que l’Estat no té cap poder en la consciència dels governats. L’Estat ha de cuidar l’exercici de les llibertats particulars i propendir el bé comú. La sobirania no ha de ser mai absoluta sinó que ha d’estar dividida en els tres poders de l’Estat: executiu, legislatiu i judicial.
En conclusió, tant Kant com Plató han sigut dos grans filòsofs molt importants per la història de la filosofia. Com pertanyen a èpoques i moments històrics diferents els seus pensaments es veuen influïts i les seves idees varien. Les seves concepcions són bastants diferents tot i que tots dos autors es poden considerar realistes perquè per ells la realitat existeix fora de la ment. La principal diferència entre ells és que Kant es basava en el criticisme i l’empirisme i en canvi, Plató defensa el racionalisme perquè deia que les idees i els coneixements són independents a la experiència.
1. Julio D. (5/02/2011) Comparación Kant-Platón. [blogspot]
http://apdfilo2.blogspot.com/2011/02/comparacion-kant-platon-aristoteles.html
2. Ramon Alcoberro. El procés de coneixement sensibilitat i entreteniment en kant.
http://www.alcoberro.info/planes/kant3.htm
3. Hector Bernaldez (17/09/2015). Platón, Aristóteles y Kant. Prezi.https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/ [en línia]
4. Carlos Iglesias Freire (11/12/2016). La justicia para Platón. Slideshare. https://www.slideshare.net/CarlosIglesiasFreire/la-justicia-para-platn [en línia]
5. Lluna Pineda (07/04/2016). Filosofia de KANT (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WHZYnUqLeIY [en línia]
6. Lluna Pineda (21/05/2013) Filosofia de PLATÓ (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0&t=3s [en línia]
7. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
8. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA.
9. Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro. http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
10,Lluna Pineda (2013). Filoselectivitat, autors de filosofia. https://www.filoselectivitat.cat/plato/comparacions/plato-kant/ [en línia]
11. Edmundo Pottstock Padilla.(2014) La justicia en el pensamiento de Hobbes, Locke, Hegel y Kant. http://idibe.org/wp-content/uploads/2013/09/23.pdf [en línea]
Existeixen tres punts claus per entendre el coneixement de Kant.
En primer lloc, la teoria del coneixement de Kant es basa en la diferència fonamental entre dues habilitats o fonts de coneixement: sensibilitat i comprensió, amb característiques diferents i oposades. Per una banda, la sensibilitat és passiva, es limita a rebre impressions.
Per contra, la comprensió és activa. Aquest tipus d’activitat és que la comprensió produirà certs conceptes espontàniament, no derivats de l’experiència.
En segon lloc, es troba a posteriori-a priori.
Per una banda “posterior” vol dir l’experiència en el coneixement es produeix a través de l’experiència. Atès que ocorre en el sentit o intuïció de l’experiència, és tan singular com fàctic, per la qual cosa el coneixement de l’experiència i el coneixement posterior també és singular i accidental.
Per altra banda “priori” significa que el coneixement no es deriva de l’experiència ni es deriva d’ella, sinó que es produeix d’una manera anterior a l’experiència i independent de l’experiència. I per últim, el judici i les seves classes. El coneixement s’expressa en judicis, i tota ciència és un conjunt de judicis o proposicions. De manera que preguntar què és el coneixement equival a preguntar què és el judici i en quina classe de judici consisteix el coneixement científic. Els caràcters o propietats del coneixement científic orienten a Kant en la cerca de l’estructura i la possibilitat del judici propi de la ciència, on troba que els caràcters són la universalitat, la necessitat i l’increment en el saber.
El judici podrà ser judici analític o judici sintètic:
Un judici és analític, quan el predicat està comprès en el subjecte i, per tant, n’hi ha prou amb analitzar el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. Aquests judicis no ens donen cap informació, és a dir, són universals i necessaris, però no amplien el nostre coneixement.El judici analític és, doncs, un judici a priori. On són aquells la veritat dels quals pot ser coneguda independentment de l’experiència, ja que el seu fonament no es troba en aquesta.
Plató considera que hi ha dos mons com hem explicat anteriorment: el món sensible, format per objectes que tenen espai i temps i el món intel·ligible, que vindria a ser un món perfecte
L’autor es qüestiona constantment com podem arribar a adquirir el coneixement, per aquesta raó formula un símil: (el símil de la línia) una idea establerta en una línia dividida en quatre segments. El primer lloc seria les ombres / imatges, i els objectes sensibles que formarien part del món sensible i les entitats matemàtiques i les idees formarien part del món intel·ligible.
L’única realitat per a l’autor és la del món intel·ligible, ja que podem tenir coneixement, a causa de que els objectes no són canviants. No obstant això, no vol dir que no hi hagi coneixement en el món sensible, simplement considera que hi ha opinió (punt intermedi entre la ignorància i el coneixement).
Una altra via de coneixement és la reminiscència que seria la capacitat que té l’ànima per recordar l’essència que aquesta perd a l’entrar en un nou cos. Com que l’ànima humana ha viscut en el món de les idees i les ha contemplades directament, pot recuperar aquest record en contacte amb les formes sensibles que són còpia d’aquestes.
De jove, Plató volia dedicar-se a la política, però per culpa de que hi havia massa corrupció i una mal govern es va desencantar.
En el diàleg de La República, és on Plató exposa bona part de les seves idees polítiques, idees que configuren el que s’ha anomenat Estat utòpic o ideal.
Els humans no són éssers autosuficients; l’origen de la polis radica en la impotència individual per satisfer les pròpies necessitats. Cal una organització en la que les persones realitzin tasques en funció de les seves capacitats o naturalesa. A partir d’aquí, Plató defensa la conveniència de tres classes socials: la dels governants (formada pels homes més prudents i savis),la dels militars (els dotats de valentia) i lla dels productors.
En aquesta organització, preval el bé de la totalitat de l’estat. I en un estat hi haurà justícia si cadascú fa el que li pertoca en funció de la seva naturalesa o classe social. La qüestió que centrarà sovint la recerca de Plató és sobre com s’ha d’educar els guardians de l’estat, especialment els que arribaran a ser-ne els governants.
L’educació requereix un procés constant de selecció: són els més excel·lents, homes o dones, els que han d’esdevenir governants. Per tant, els més excel·lents, és a dir, aquells que amb el domini de la dialèctica s’hagin captat la idea d’estat perfecte. Per tant, cal que o bé els filòsofs governin, perquè és suposa que han ascendit pel camí del coneixement, o bé els que ara governen filosofin.
Plató estableix un paral·lelisme o analogia entre l’ànima justa i l’estat just; i de la mateixa manera que una ànima pot esdevenir malalta o injusta, un estat o polis també pot sofrir malalties. Així, en ordre creixent de patologia, la timocràcia, l’oligarquia, la democràcia i la tirania; tots són desviacions de l’estat perfecte o aristocràtic, l’estat governat pels millors.
En canvi, el primer que cal tenir en compte és que Kant pertany a una època més avançada. Es troba dins del grup de filòsofs il·lustrats. Està en desacord amb el totalitarisme i el que fa és no situar a l’estat com allò més important sinó que en el lloc més important posa a la humanitat. A més a més, també defensa que l’educació de l’home es troba en si mateix i amb una llibertat total.
Per a Plató totes les virtuts es basen en la justícia i aquesta es basa en la idea del bé, la qual és l’harmonia del món. Únicament són tres virtuts: prudencia, temprança i valentia.
La prudencia és ser encertat en les deliberacions. Aquesta virtut resideix en l’Estat, en aquells magistrats que estan encarregats de la seva guarda. El valor és defensar a la ciutat, la qual recau sobre els guardians de la polis i la temprança és ser ‘’amo d’un mateix’’.
La justícia és un valor moral que correspon al següent mecanisme psicològic: la raó pràctica ens indica què és allò just i què és allò injust, després d’aquest examen la voluntat, moguda per l’imperatiu moral o categòric, s’inclina per allò just, és a dir, per la justícia ‘’Obra de manera que la teva voluntat pugui constituir una legislació universal’’. Aquesta forma és la llei moral.
La llei moral és una llei que la voluntat es dóna a sí mateixa. L’acció que esdevé de la llei moral, val dir que la justícia, no es jutge pels actes exteriors, sinó per la intenció resultant de la voluntat, i aquesta ha d’estar fundada en la raó: la justícia vertadera serà sempre moral.
En definitiva Kant postula que l’Estat no té cap poder en la consciència dels governats. L’Estat ha de cuidar l’exercici de les llibertats particulars i propendir el bé comú. La sobirania no ha de ser mai absoluta sinó que ha d’estar dividida en els tres poders de l’Estat: executiu, legislatiu i judicial.
En conclusió, tant Kant com Plató han sigut dos grans filòsofs molt importants per la història de la filosofia. Com pertanyen a èpoques i moments històrics diferents els seus pensaments es veuen influïts i les seves idees varien. Les seves concepcions són bastants diferents tot i que tots dos autors es poden considerar realistes perquè per ells la realitat existeix fora de la ment. La principal diferència entre ells és que Kant es basava en el criticisme i l’empirisme i en canvi, Plató defensa el racionalisme perquè deia que les idees i els coneixements són independents a la experiència.
1. Julio D. (5/02/2011) Comparación Kant-Platón. [blogspot]
http://apdfilo2.blogspot.com/2011/02/comparacion-kant-platon-aristoteles.html
2. Ramon Alcoberro. El procés de coneixement sensibilitat i entreteniment en kant.
http://www.alcoberro.info/planes/kant3.htm
3. Hector Bernaldez (17/09/2015). Platón, Aristóteles y Kant. Prezi.https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/ [en línia]
4. Carlos Iglesias Freire (11/12/2016). La justicia para Platón. Slideshare. https://www.slideshare.net/CarlosIglesiasFreire/la-justicia-para-platn [en línia]
5. Lluna Pineda (07/04/2016). Filosofia de KANT (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WHZYnUqLeIY [en línia]
6. Lluna Pineda (21/05/2013) Filosofia de PLATÓ (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0&t=3s [en línia]
7. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
8. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
9. Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro. http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
10,Lluna Pineda (2013). Filoselectivitat, autors de filosofia. https://www.filoselectivitat.cat/plato/comparacions/plato-kant/ [en línia]
11. Edmundo Pottstock Padilla.(2014) La justicia en el pensamiento de Hobbes, Locke, Hegel y Kant. http://idibe.org/wp-content/uploads/2013/09/23.pdf [en línea]
Existeixen tres punts claus per entendre el coneixement de Kant.
En primer lloc, la teoria del coneixement de Kant es basa en la diferència fonamental entre dues habilitats o fonts de coneixement: sensibilitat i comprensió, amb característiques diferents i oposades. Per una banda, la sensibilitat és passiva, es limita a rebre impressions.
Per contra, la comprensió és activa. Aquest tipus d’activitat és que la comprensió produirà certs conceptes espontàniament, no derivats de l’experiència.
En segon lloc, es troba a posteriori-a priori.
Per una banda “posterior” vol dir l’experiència en el coneixement es produeix a través de l’experiència. Atès que ocorre en el sentit o intuïció de l’experiència, és tan singular com fàctic, per la qual cosa el coneixement de l’experiència i el coneixement posterior també és singular i accidental.
Per altra banda “priori” significa que el coneixement no es deriva de l’experiència ni es deriva d’ella, sinó que es produeix d’una manera anterior a l’experiència i independent de l’experiència. I per últim, el judici i les seves classes. El coneixement s’expressa en judicis, i tota ciència és un conjunt de judicis o proposicions. De manera que preguntar què és el coneixement equival a preguntar què és el judici i en quina classe de judici consisteix el coneixement científic. Els caràcters o propietats del coneixement científic orienten a Kant en la cerca de l’estructura i la possibilitat del judici propi de la ciència, on troba que els caràcters són la universalitat, la necessitat i l’increment en el saber.
El judici podrà ser judici analític o judici sintètic:
Un judici és analític, quan el predicat està comprès en el subjecte i, per tant, n’hi ha prou amb analitzar el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. Aquests judicis no ens donen cap informació, és a dir, són universals i necessaris, però no amplien el nostre coneixement.El judici analític és, doncs, un judici a priori. On són aquells la veritat dels quals pot ser coneguda independentment de l’experiència, ja que el seu fonament no es troba en aquesta.
Plató considera que hi ha dos mons com hem explicat anteriorment: el món sensible, format per objectes que tenen espai i temps i el món intel·ligible, que vindria a ser un món perfecte
L’autor es qüestiona constantment com podem arribar a adquirir el coneixement, per aquesta raó formula un símil: (el símil de la línia) una idea establerta en una línia dividida en quatre segments. El primer lloc seria les ombres / imatges, i els objectes sensibles que formarien part del món sensible i les entitats matemàtiques i les idees formarien part del món intel·ligible.
L’única realitat per a l’autor és la del món intel·ligible, ja que podem tenir coneixement, a causa de que els objectes no són canviants. No obstant això, no vol dir que no hi hagi coneixement en el món sensible, simplement considera que hi ha opinió (punt intermedi entre la ignorància i el coneixement).
Una altra via de coneixement és la reminiscència que seria la capacitat que té l’ànima per recordar l’essència que aquesta perd a l’entrar en un nou cos. Com que l’ànima humana ha viscut en el món de les idees i les ha contemplades directament, pot recuperar aquest record en contacte amb les formes sensibles que són còpia d’aquestes.
De jove, Plató volia dedicar-se a la política, però per culpa de que hi havia massa corrupció i una mal govern es va desencantar.
En el diàleg de La República, és on Plató exposa bona part de les seves idees polítiques, idees que configuren el que s’ha anomenat Estat utòpic o ideal.
Els humans no són éssers autosuficients; l’origen de la polis radica en la impotència individual per satisfer les pròpies necessitats. Cal una organització en la que les persones realitzin tasques en funció de les seves capacitats o naturalesa. A partir d’aquí, Plató defensa la conveniència de tres classes socials: la dels governants (formada pels homes més prudents i savis),la dels militars (els dotats de valentia) i lla dels productors.
En aquesta organització, preval el bé de la totalitat de l’estat. I en un estat hi haurà justícia si cadascú fa el que li pertoca en funció de la seva naturalesa o classe social. La qüestió que centrarà sovint la recerca de Plató és sobre com s’ha d’educar els guardians de l’estat, especialment els que arribaran a ser-ne els governants.
L’educació requereix un procés constant de selecció: són els més excel·lents, homes o dones, els que han d’esdevenir governants. Per tant, els més excel·lents, és a dir, aquells que amb el domini de la dialèctica s’hagin captat la idea d’estat perfecte. Per tant, cal que o bé els filòsofs governin, perquè és suposa que han ascendit pel camí del coneixement, o bé els que ara governen filosofin.
Plató estableix un paral·lelisme o analogia entre l’ànima justa i l’estat just; i de la mateixa manera que una ànima pot esdevenir malalta o injusta, un estat o polis també pot sofrir malalties. Així, en ordre creixent de patologia, la timocràcia, l’oligarquia, la democràcia i la tirania; tots són desviacions de l’estat perfecte o aristocràtic, l’estat governat pels millors.
En canvi, el primer que cal tenir en compte és que Kant pertany a una època més avançada. Es troba dins del grup de filòsofs il·lustrats. Està en desacord amb el totalitarisme i el que fa és no situar a l’estat com allò més important sinó que en el lloc més important posa a la humanitat. A més a més, també defensa que l’educació de l’home es troba en si mateix i amb una llibertat total.
Per a Plató totes les virtuts es basen en la justícia i aquesta es basa en la idea del bé, la qual és l’harmonia del món. Únicament són tres virtuts: prudencia, temprança i valentia.
La prudencia és ser encertat en les deliberacions. Aquesta virtut resideix en l’Estat, en aquells magistrats que estan encarregats de la seva guarda. El valor és defensar a la ciutat, la qual recau sobre els guardians de la polis i la temprança és ser ‘’amo d’un mateix’’.
La justícia és un valor moral que correspon al següent mecanisme psicològic: la raó pràctica ens indica què és allò just i què és allò injust, després d’aquest examen la voluntat, moguda per l’imperatiu moral o categòric, s’inclina per allò just, és a dir, per la justícia ‘’Obra de manera que la teva voluntat pugui constituir una legislació universal’’. Aquesta forma és la llei moral.
La llei moral és una llei que la voluntat es dóna a sí mateixa. L’acció que esdevé de la llei moral, val dir que la justícia, no es jutge pels actes exteriors, sinó per la intenció resultant de la voluntat, i aquesta ha d’estar fundada en la raó: la justícia vertadera serà sempre moral.
En definitiva Kant postula que l’Estat no té cap poder en la consciència dels governats. L’Estat ha de cuidar l’exercici de les llibertats particulars i propendir el bé comú. La sobirania no ha de ser mai absoluta sinó que ha d’estar dividida en els tres poders de l’Estat: executiu, legislatiu i judicial.
En conclusió, tant Kant com Plató han sigut dos grans filòsofs molt importants per la història de la filosofia. Com pertanyen a èpoques i moments històrics diferents els seus pensaments es veuen influïts i les seves idees varien. Les seves concepcions són bastants diferents tot i que tots dos autors es poden considerar realistes perquè per ells la realitat existeix fora de la ment. La principal diferència entre ells és que Kant es basava en el criticisme i l’empirisme i en canvi, Plató defensa el racionalisme perquè deia que les idees i els coneixements són independents a la experiència.
1. Julio D. (5/02/2011) Comparación Kant-Platón. [blogspot]
http://apdfilo2.blogspot.com/2011/02/comparacion-kant-platon-aristoteles.html
2. Ramon Alcoberro. El procés de coneixement sensibilitat i entreteniment en kant.
http://www.alcoberro.info/planes/kant3.htm
3. Hector Bernaldez (17/09/2015). Platón, Aristóteles y Kant. Prezi.https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/ [en línia]
4. Carlos Iglesias Freire (11/12/2016). La justicia para Platón. Slideshare. https://www.slideshare.net/CarlosIglesiasFreire/la-justicia-para-platn [en línia]
5. Lluna Pineda (07/04/2016). Filosofia de KANT (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WHZYnUqLeIY [en línia]
6. Lluna Pineda (21/05/2013) Filosofia de PLATÓ (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0&t=3s [en línia]
7. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
8. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
9. Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro. http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
10,Lluna Pineda (2013). Filoselectivitat, autors de filosofia. https://www.filoselectivitat.cat/plato/comparacions/plato-kant/ [en línia]
11. Edmundo Pottstock Padilla.(2014) La justicia en el pensamiento de Hobbes, Locke, Hegel y Kant. http://idibe.org/wp-content/uploads/2013/09/23.pdf [en línea]
Existeixen tres punts claus per entendre el coneixement de Kant.
En primer lloc, la teoria del coneixement de Kant es basa en la diferència fonamental entre dues habilitats o fonts de coneixement: sensibilitat i comprensió, amb característiques diferents i oposades. Per una banda, la sensibilitat és passiva, es limita a rebre impressions.
Per contra, la comprensió és activa. Aquest tipus d’activitat és que la comprensió produirà certs conceptes espontàniament, no derivats de l’experiència.
En segon lloc, es troba a posteriori-a priori.
Per una banda “posterior” vol dir l’experiència en el coneixement es produeix a través de l’experiència. Atès que ocorre en el sentit o intuïció de l’experiència, és tan singular com fàctic, per la qual cosa el coneixement de l’experiència i el coneixement posterior també és singular i accidental.
Per altra banda “priori” significa que el coneixement no es deriva de l’experiència ni es deriva d’ella, sinó que es produeix d’una manera anterior a l’experiència i independent de l’experiència. I per últim, el judici i les seves classes. El coneixement s’expressa en judicis, i tota ciència és un conjunt de judicis o proposicions. De manera que preguntar què és el coneixement equival a preguntar què és el judici i en quina classe de judici consisteix el coneixement científic. Els caràcters o propietats del coneixement científic orienten a Kant en la cerca de l’estructura i la possibilitat del judici propi de la ciència, on troba que els caràcters són la universalitat, la necessitat i l’increment en el saber.
El judici podrà ser judici analític o judici sintètic:
Un judici és analític, quan el predicat està comprès en el subjecte i, per tant, n’hi ha prou amb analitzar el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. Aquests judicis no ens donen cap informació, és a dir, són universals i necessaris, però no amplien el nostre coneixement.El judici analític és, doncs, un judici a priori. On són aquells la veritat dels quals pot ser coneguda independentment de l’experiència, ja que el seu fonament no es troba en aquesta.
Plató considera que hi ha dos mons com hem explicat anteriorment: el món sensible, format per objectes que tenen espai i temps i el món intel·ligible, que vindria a ser un món perfecte
L’autor es qüestiona constantment com podem arribar a adquirir el coneixement, per aquesta raó formula un símil: (el símil de la línia) una idea establerta en una línia dividida en quatre segments. El primer lloc seria les ombres / imatges, i els objectes sensibles que formarien part del món sensible i les entitats matemàtiques i les idees formarien part del món intel·ligible.
L’única realitat per a l’autor és la del món intel·ligible, ja que podem tenir coneixement, a causa de que els objectes no són canviants. No obstant això, no vol dir que no hi hagi coneixement en el món sensible, simplement considera que hi ha opinió (punt intermedi entre la ignorància i el coneixement).
Una altra via de coneixement és la reminiscència que seria la capacitat que té l’ànima per recordar l’essència que aquesta perd a l’entrar en un nou cos. Com que l’ànima humana ha viscut en el món de les idees i les ha contemplades directament, pot recuperar aquest record en contacte amb les formes sensibles que són còpia d’aquestes.
De jove, Plató volia dedicar-se a la política, però per culpa de que hi havia massa corrupció i una mal govern es va desencantar.
En el diàleg de La República, és on Plató exposa bona part de les seves idees polítiques, idees que configuren el que s’ha anomenat Estat utòpic o ideal.
Els humans no són éssers autosuficients; l’origen de la polis radica en la impotència individual per satisfer les pròpies necessitats. Cal una organització en la que les persones realitzin tasques en funció de les seves capacitats o naturalesa. A partir d’aquí, Plató defensa la conveniència de tres classes socials: la dels governants (formada pels homes més prudents i savis),la dels militars (els dotats de valentia) i lla dels productors.
En aquesta organització, preval el bé de la totalitat de l’estat. I en un estat hi haurà justícia si cadascú fa el que li pertoca en funció de la seva naturalesa o classe social. La qüestió que centrarà sovint la recerca de Plató és sobre com s’ha d’educar els guardians de l’estat, especialment els que arribaran a ser-ne els governants.
L’educació requereix un procés constant de selecció: són els més excel·lents, homes o dones, els que han d’esdevenir governants. Per tant, els més excel·lents, és a dir, aquells que amb el domini de la dialèctica s’hagin captat la idea d’estat perfecte. Per tant, cal que o bé els filòsofs governin, perquè és suposa que han ascendit pel camí del coneixement, o bé els que ara governen filosofin.
Plató estableix un paral·lelisme o analogia entre l’ànima justa i l’estat just; i de la mateixa manera que una ànima pot esdevenir malalta o injusta, un estat o polis també pot sofrir malalties. Així, en ordre creixent de patologia, la timocràcia, l’oligarquia, la democràcia i la tirania; tots són desviacions de l’estat perfecte o aristocràtic, l’estat governat pels millors.
En canvi, el primer que cal tenir en compte és que Kant pertany a una època més avançada. Es troba dins del grup de filòsofs il·lustrats. Està en desacord amb el totalitarisme i el que fa és no situar a l’estat com allò més important sinó que en el lloc més important posa a la humanitat. A més a més, també defensa que l’educació de l’home es troba en si mateix i amb una llibertat total.
Per a Plató totes les virtuts es basen en la justícia i aquesta es basa en la idea del bé, la qual és l’harmonia del món. Únicament són tres virtuts: prudencia, temprança i valentia.
La prudencia és ser encertat en les deliberacions. Aquesta virtut resideix en l’Estat, en aquells magistrats que estan encarregats de la seva guarda. El valor és defensar a la ciutat, la qual recau sobre els guardians de la polis i la temprança és ser ‘’amo d’un mateix’’.
La justícia és un valor moral que correspon al següent mecanisme psicològic: la raó pràctica ens indica què és allò just i què és allò injust, després d’aquest examen la voluntat, moguda per l’imperatiu moral o categòric, s’inclina per allò just, és a dir, per la justícia ‘’Obra de manera que la teva voluntat pugui constituir una legislació universal’’. Aquesta forma és la llei moral.
La llei moral és una llei que la voluntat es dóna a sí mateixa. L’acció que esdevé de la llei moral, val dir que la justícia, no es jutge pels actes exteriors, sinó per la intenció resultant de la voluntat, i aquesta ha d’estar fundada en la raó: la justícia vertadera serà sempre moral.
En definitiva Kant postula que l’Estat no té cap poder en la consciència dels governats. L’Estat ha de cuidar l’exercici de les llibertats particulars i propendir el bé comú. La sobirania no ha de ser mai absoluta sinó que ha d’estar dividida en els tres poders de l’Estat: executiu, legislatiu i judicial.
En conclusió, tant Kant com Plató han sigut dos grans filòsofs molt importants per la història de la filosofia. Com pertanyen a èpoques i moments històrics diferents els seus pensaments es veuen influïts i les seves idees varien. Les seves concepcions són bastants diferents tot i que tots dos autors es poden considerar realistes perquè per ells la realitat existeix fora de la ment. La principal diferència entre ells és que Kant es basava en el criticisme i l’empirisme i en canvi, Plató defensa el racionalisme perquè deia que les idees i els coneixements són independents a la experiència.
1. Julio D. (5/02/2011) Comparación Kant-Platón. [blogspot]
http://apdfilo2.blogspot.com/2011/02/comparacion-kant-platon-aristoteles.html
2. Ramon Alcoberro. El procés de coneixement sensibilitat i entreteniment en kant.
http://www.alcoberro.info/planes/kant3.htm
3. Hector Bernaldez (17/09/2015). Platón, Aristóteles y Kant. Prezi.https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/ [en línia]
4. Carlos Iglesias Freire (11/12/2016). La justicia para Platón. Slideshare. https://www.slideshare.net/CarlosIglesiasFreire/la-justicia-para-platn [en línia]
5. Lluna Pineda (07/04/2016). Filosofia de KANT (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WHZYnUqLeIY [en línia]
6. Lluna Pineda (21/05/2013) Filosofia de PLATÓ (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0&t=3s [en línia]
7. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
8. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
9. Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro. http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
10,Lluna Pineda (2013). Filoselectivitat, autors de filosofia. https://www.filoselectivitat.cat/plato/comparacions/plato-kant/ [en línia]
11. Edmundo Pottstock Padilla.(2014) La justicia en el pensamiento de Hobbes, Locke, Hegel y Kant. http://idibe.org/wp-content/uploads/2013/09/23.pdf [en línea]
Seguiment del primer comentario del grup 2 de 2nC:
Existeixen tres punts claus per entendre el coneixement de Kant.
En primer lloc, la teoria del coneixement de Kant es basa en la diferència fonamental entre dues habilitats o fonts de coneixement: sensibilitat i comprensió, amb característiques diferents i oposades. Per una banda, la sensibilitat és passiva, es limita a rebre impressions.
Per contra, la comprensió és activa. Aquest tipus d’activitat és que la comprensió produirà certs conceptes espontàniament, no derivats de l’experiència.
En segon lloc, es troba a posteriori-a priori.
Per una banda “posterior” vol dir l’experiència en el coneixement es produeix a través de l’experiència. Atès que ocorre en el sentit o intuïció de l’experiència, és tan singular com fàctic, per la qual cosa el coneixement de l’experiència i el coneixement posterior també és singular i accidental.
Per altra banda “priori” significa que el coneixement no es deriva de l’experiència ni es deriva d’ella, sinó que es produeix d’una manera anterior a l’experiència i independent de l’experiència. I per últim, el judici i les seves classes. El coneixement s’expressa en judicis, i tota ciència és un conjunt de judicis o proposicions. De manera que preguntar què és el coneixement equival a preguntar què és el judici i en quina classe de judici consisteix el coneixement científic. Els caràcters o propietats del coneixement científic orienten a Kant en la cerca de l’estructura i la possibilitat del judici propi de la ciència, on troba que els caràcters són la universalitat, la necessitat i l’increment en el saber.
El judici podrà ser judici analític o judici sintètic:
Un judici és analític, quan el predicat està comprès en el subjecte i, per tant, n’hi ha prou amb analitzar el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. Aquests judicis no ens donen cap informació, és a dir, són universals i necessaris, però no amplien el nostre coneixement. El judici analític és, doncs, un judici a priori. On són aquells la veritat dels quals pot ser coneguda independentment de l’experiència, ja que el seu fonament no es troba en aquesta.
Plató considera que hi ha dos mons com hem explicat anteriorment: el món sensible, format per objectes que tenen espai i temps i el món intel·ligible, que vindria a ser un món perfecte
L’autor es qüestiona constantment com podem arribar a adquirir el coneixement, per aquesta raó formula un símil: (el símil de la línia) una idea establerta en una línia dividida en quatre segments. El primer lloc seria les ombres / imatges, i els objectes sensibles que formarien part del món sensible i les entitats matemàtiques i les idees formarien part del món intel·ligible.
L’única realitat per a l’autor és la del món intel·ligible, ja que podem tenir coneixement, a causa de que els objectes no són canviants. No obstant això, no vol dir que no hi hagi coneixement en el món sensible, simplement considera que hi ha opinió (punt intermedi entre la ignorància i el coneixement).
Una altra via de coneixement és la reminiscència que seria la capacitat que té l’ànima per recordar l’essència que aquesta perd a l’entrar en un nou cos. Com que l’ànima humana ha viscut en el món de les idees i les ha contemplades directament, pot recuperar aquest record en contacte amb les formes sensibles que són còpia d’aquestes.
De jove, Plató volia dedicar-se a la política, però per culpa de que hi havia massa corrupció i una mal govern es va desencantar.
En el diàleg de La República, és on Plató exposa bona part de les seves idees polítiques, idees que configuren el que s’ha anomenat Estat utòpic o ideal.
Els humans no són éssers autosuficients; l’origen de la polis radica en la impotència individual per satisfer les pròpies necessitats. Cal una organització en la que les persones realitzin tasques en funció de les seves capacitats o naturalesa. A partir d’aquí, Plató defensa la conveniència de tres classes socials: la dels governants (formada pels homes més prudents i savis),la dels militars (els dotats de valentia) i lla dels productors.
En aquesta organització, preval el bé de la totalitat de l’estat. I en un estat hi haurà justícia si cadascú fa el que li pertoca en funció de la seva naturalesa o classe social. La qüestió que centrarà sovint la recerca de Plató és sobre com s’ha d’educar els guardians de l’estat, especialment els que arribaran a ser-ne els governants.
L’educació requereix un procés constant de selecció: són els més excel·lents, homes o dones, els que han d’esdevenir governants. Per tant, els més excel·lents, és a dir, aquells que amb el domini de la dialèctica s’hagin captat la idea d’estat perfecte. Per tant, cal que o bé els filòsofs governin, perquè és suposa que han ascendit pel camí del coneixement, o bé els que ara governen filosofin.
Plató estableix un paral·lelisme o analogia entre l’ànima justa i l’estat just; i de la mateixa manera que una ànima pot esdevenir malalta o injusta, un estat o polis també pot sofrir malalties. Així, en ordre creixent de patologia, la timocràcia, l’oligarquia, la democràcia i la tirania; tots són desviacions de l’estat perfecte o aristocràtic, l’estat governat pels millors.
En canvi, el primer que cal tenir en compte és que Kant pertany a una època més avançada. Es troba dins del grup de filòsofs il·lustrats. Està en desacord amb el totalitarisme i el que fa és no situar a l’estat com allò més important sinó que en el lloc més important posa a la humanitat. A més a més, també defensa que l’educació de l’home es troba en si mateix i amb una llibertat total.
Per a Plató totes les virtuts es basen en la justícia i aquesta es basa en la idea del bé, la qual és l’harmonia del món. Únicament són tres virtuts: prudencia, temprança i valentia.
La prudencia és ser encertat en les deliberacions. Aquesta virtut resideix en l’Estat, en aquells magistrats que estan encarregats de la seva guarda. El valor és defensar a la ciutat, la qual recau sobre els guardians de la polis i la temprança és ser ‘’amo d’un mateix’’.
La justícia és un valor moral que correspon al següent mecanisme psicològic: la raó pràctica ens indica què és allò just i què és allò injust, després d’aquest examen la voluntat, moguda per l’imperatiu moral o categòric, s’inclina per allò just, és a dir, per la justícia ‘’Obra de manera que la teva voluntat pugui constituir una legislació universal’’. Aquesta forma és la llei moral.
La llei moral és una llei que la voluntat es dóna a sí mateixa. L’acció que esdevé de la llei moral, val dir que la justícia, no es jutge pels actes exteriors, sinó per la intenció resultant de la voluntat, i aquesta ha d’estar fundada en la raó: la justícia vertadera serà sempre moral.
En definitiva Kant postula que l’Estat no té cap poder en la consciència dels governats. L’Estat ha de cuidar l’exercici de les llibertats particulars i propendir el bé comú. La sobirania no ha de ser mai absoluta sinó que ha d’estar dividida en els tres poders de l’Estat: executiu, legislatiu i judicial.
En conclusió, tant Kant com Plató han sigut dos grans filòsofs molt importants per la història de la filosofia. Com pertanyen a èpoques i moments històrics diferents els seus pensaments es veuen influïts i les seves idees varien. Les seves concepcions són bastants diferents tot i que tots dos autors es poden considerar realistes perquè per ells la realitat existeix fora de la ment. La principal diferència entre ells és que Kant es basava en el criticisme i l’empirisme i en canvi, Plató defensa el racionalisme perquè deia que les idees i els coneixements són independents a la experiència.
1. Julio D. (5/02/2011) Comparación Kant-Platón. [blogspot]
http://apdfilo2.blogspot.com/2011/02/comparacion-kant-platon-aristoteles.html
2. Ramon Alcoberro. El procés de coneixement sensibilitat i entreteniment en kant.
http://www.alcoberro.info/planes/kant3.htm
3. Hector Bernaldez (17/09/2015). Platón, Aristóteles y Kant. Prezi.https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/ [en línia]
4. Carlos Iglesias Freire (11/12/2016). La justicia para Platón. Slideshare. https://www.slideshare.net/CarlosIglesiasFreire/la-justicia-para-platn [en línia]
5. Lluna Pineda (07/04/2016). Filosofia de KANT (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WHZYnUqLeIY [en línia]
6. Lluna Pineda (21/05/2013) Filosofia de PLATÓ (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0&t=3s [en línia]
7. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
8. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
9. Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro. http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
10,Lluna Pineda (2013). Filoselectivitat, autors de filosofia. https://www.filoselectivitat.cat/plato/comparacions/plato-kant/ [en línia]
11. Edmundo Pottstock Padilla.(2014) La justicia en el pensamiento de Hobbes, Locke, Hegel y Kant. http://idibe.org/wp-content/uploads/2013/09/23.pdf [en línea]
Existeixen tres punts claus per entendre el coneixement de Kant.
En primer lloc, la teoria del coneixement de Kant es basa en la diferència fonamental entre dues habilitats o fonts de coneixement: sensibilitat i comprensió, amb característiques diferents i oposades. Per una banda, la sensibilitat és passiva, es limita a rebre impressions.
Per contra, la comprensió és activa. Aquest tipus d’activitat és que la comprensió produirà certs conceptes espontàniament, no derivats de l’experiència.
En segon lloc, es troba a posteriori-a priori.
Per una banda “posterior” vol dir l’experiència en el coneixement es produeix a través de l’experiència. Atès que ocorre en el sentit o intuïció de l’experiència, és tan singular com fàctic, per la qual cosa el coneixement de l’experiència i el coneixement posterior també és singular i accidental.
Per altra banda “priori” significa que el coneixement no es deriva de l’experiència ni es deriva d’ella, sinó que es produeix d’una manera anterior a l’experiència i independent de l’experiència. I per últim, el judici i les seves classes. El coneixement s’expressa en judicis, i tota ciència és un conjunt de judicis o proposicions. De manera que preguntar què és el coneixement equival a preguntar què és el judici i en quina classe de judici consisteix el coneixement científic. Els caràcters o propietats del coneixement científic orienten a Kant en la cerca de l’estructura i la possibilitat del judici propi de la ciència, on troba que els caràcters són la universalitat, la necessitat i l’increment en el saber.
El judici podrà ser judici analític o judici sintètic:
Un judici és analític, quan el predicat està comprès en el subjecte i, per tant, n’hi ha prou amb analitzar el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. Aquests judicis no ens donen cap informació, és a dir, són universals i necessaris, però no amplien el nostre coneixement.El judici analític és, doncs, un judici a priori. On són aquells la veritat dels quals pot ser coneguda independentment de l’experiència, ja que el seu fonament no es troba en aquesta.
Plató considera que hi ha dos mons com hem explicat anteriorment: el món sensible, format per objectes que tenen espai i temps i el món intel·ligible, que vindria a ser un món perfecte
L’autor es qüestiona constantment com podem arribar a adquirir el coneixement, per aquesta raó formula un símil: (el símil de la línia) una idea establerta en una línia dividida en quatre segments. El primer lloc seria les ombres / imatges, i els objectes sensibles que formarien part del món sensible i les entitats matemàtiques i les idees formarien part del món intel·ligible.
L’única realitat per a l’autor és la del món intel·ligible, ja que podem tenir coneixement, a causa de que els objectes no són canviants. No obstant això, no vol dir que no hi hagi coneixement en el món sensible, simplement considera que hi ha opinió (punt intermedi entre la ignorància i el coneixement).
Una altra via de coneixement és la reminiscència que seria la capacitat que té l’ànima per recordar l’essència que aquesta perd a l’entrar en un nou cos. Com que l’ànima humana ha viscut en el món de les idees i les ha contemplades directament, pot recuperar aquest record en contacte amb les formes sensibles que són còpia d’aquestes.
De jove, Plató volia dedicar-se a la política, però per culpa de que hi havia massa corrupció i una mal govern es va desencantar.
En el diàleg de La República, és on Plató exposa bona part de les seves idees polítiques, idees que configuren el que s’ha anomenat Estat utòpic o ideal.
Els humans no són éssers autosuficients; l’origen de la polis radica en la impotència individual per satisfer les pròpies necessitats. Cal una organització en la que les persones realitzin tasques en funció de les seves capacitats o naturalesa. A partir d’aquí, Plató defensa la conveniència de tres classes socials: la dels governants (formada pels homes més prudents i savis),la dels militars (els dotats de valentia) i lla dels productors.
En aquesta organització, preval el bé de la totalitat de l’estat. I en un estat hi haurà justícia si cadascú fa el que li pertoca en funció de la seva naturalesa o classe social. La qüestió que centrarà sovint la recerca de Plató és sobre com s’ha d’educar els guardians de l’estat, especialment els que arribaran a ser-ne els governants.
L’educació requereix un procés constant de selecció: són els més excel·lents, homes o dones, els que han d’esdevenir governants. Per tant, els més excel·lents, és a dir, aquells que amb el domini de la dialèctica s’hagin captat la idea d’estat perfecte. Per tant, cal que o bé els filòsofs governin, perquè és suposa que han ascendit pel camí del coneixement, o bé els que ara governen filosofin.
Plató estableix un paral·lelisme o analogia entre l’ànima justa i l’estat just; i de la mateixa manera que una ànima pot esdevenir malalta o injusta, un estat o polis també pot sofrir malalties. Així, en ordre creixent de patologia, la timocràcia, l’oligarquia, la democràcia i la tirania; tots són desviacions de l’estat perfecte o aristocràtic, l’estat governat pels millors.
En canvi, el primer que cal tenir en compte és que Kant pertany a una època més avançada. Es troba dins del grup de filòsofs il·lustrats. Està en desacord amb el totalitarisme i el que fa és no situar a l’estat com allò més important sinó que en el lloc més important posa a la humanitat. A més a més, també defensa que l’educació de l’home es troba en si mateix i amb una llibertat total.
Per a Plató totes les virtuts es basen en la justícia i aquesta es basa en la idea del bé, la qual és l’harmonia del món. Únicament són tres virtuts: prudencia, temprança i valentia.
La prudencia és ser encertat en les deliberacions. Aquesta virtut resideix en l’Estat, en aquells magistrats que estan encarregats de la seva guarda. El valor és defensar a la ciutat, la qual recau sobre els guardians de la polis i la temprança és ser ‘’amo d’un mateix’’.
La justícia és un valor moral que correspon al següent mecanisme psicològic: la raó pràctica ens indica què és allò just i què és allò injust, després d’aquest examen la voluntat, moguda per l’imperatiu moral o categòric, s’inclina per allò just, és a dir, per la justícia ‘’Obra de manera que la teva voluntat pugui constituir una legislació universal’’. Aquesta forma és la llei moral.
La llei moral és una llei que la voluntat es dóna a sí mateixa. L’acció que esdevé de la llei moral, val dir que la justícia, no es jutge pels actes exteriors, sinó per la intenció resultant de la voluntat, i aquesta ha d’estar fundada en la raó: la justícia vertadera serà sempre moral.
En definitiva Kant postula que l’Estat no té cap poder en la consciència dels governats. L’Estat ha de cuidar l’exercici de les llibertats particulars i propendir el bé comú. La sobirania no ha de ser mai absoluta sinó que ha d’estar dividida en els tres poders de l’Estat: executiu, legislatiu i judicial.
En conclusió, tant Kant com Plató han sigut dos grans filòsofs molt importants per la història de la filosofia. Com pertanyen a èpoques i moments històrics diferents els seus pensaments es veuen influïts i les seves idees varien. Les seves concepcions són bastants diferents tot i que tots dos autors es poden considerar realistes perquè per ells la realitat existeix fora de la ment. La principal diferència entre ells és que Kant es basava en el criticisme i l’empirisme i en canvi, Plató defensa el racionalisme perquè deia que les idees i els coneixements són independents a la experiència.
1. Julio D. (5/02/2011) Comparación Kant-Platón. [blogspot]
http://apdfilo2.blogspot.com/2011/02/comparacion-kant-platon-aristoteles.html
2. Ramon Alcoberro. El procés de coneixement sensibilitat i entreteniment en kant.
http://www.alcoberro.info/planes/kant3.htm
3. Hector Bernaldez (17/09/2015). Platón, Aristóteles y Kant. Prezi.https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/ [en línia]
4. Carlos Iglesias Freire (11/12/2016). La justicia para Platón. Slideshare. https://www.slideshare.net/CarlosIglesiasFreire/la-justicia-para-platn [en línia]
5. Lluna Pineda (07/04/2016). Filosofia de KANT (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WHZYnUqLeIY [en línia]
6. Lluna Pineda (21/05/2013) Filosofia de PLATÓ (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0&t=3s [en línia]
7. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
8. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
9. Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro. http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
10,Lluna Pineda (2013). Filoselectivitat, autors de filosofia. https://www.filoselectivitat.cat/plato/comparacions/plato-kant/ [en línia]
11. Edmundo Pottstock Padilla.(2014) La justicia en el pensamiento de Hobbes, Locke, Hegel y Kant. http://idibe.org/wp-content/uploads/2013/09/23.pdf [en línea]
Existeixen tres punts claus per entendre el coneixement de Kant.
En primer lloc, la teoria del coneixement de Kant es basa en la diferència fonamental entre dues habilitats o fonts de coneixement: sensibilitat i comprensió, amb característiques diferents i oposades. Per una banda, la sensibilitat és passiva, es limita a rebre impressions.
Per contra, la comprensió és activa. Aquest tipus d’activitat és que la comprensió produirà certs conceptes espontàniament, no derivats de l’experiència.
En segon lloc, es troba a posteriori-a priori.
Per una banda “posterior” vol dir l’experiència en el coneixement es produeix a través de l’experiència. Atès que ocorre en el sentit o intuïció de l’experiència, és tan singular com fàctic, per la qual cosa el coneixement de l’experiència i el coneixement posterior també és singular i accidental.
Per altra banda “priori” significa que el coneixement no es deriva de l’experiència ni es deriva d’ella, sinó que es produeix d’una manera anterior a l’experiència i independent de l’experiència. I per últim, el judici i les seves classes. El coneixement s’expressa en judicis, i tota ciència és un conjunt de judicis o proposicions. De manera que preguntar què és el coneixement equival a preguntar què és el judici i en quina classe de judici consisteix el coneixement científic. Els caràcters o propietats del coneixement científic orienten a Kant en la cerca de l’estructura i la possibilitat del judici propi de la ciència, on troba que els caràcters són la universalitat, la necessitat i l’increment en el saber.
El judici podrà ser judici analític o judici sintètic:
Un judici és analític, quan el predicat està comprès en el subjecte i, per tant, n’hi ha prou amb analitzar el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. Aquests judicis no ens donen cap informació, és a dir, són universals i necessaris, però no amplien el nostre coneixement.El judici analític és, doncs, un judici a priori. On són aquells la veritat dels quals pot ser coneguda independentment de l’experiència, ja que el seu fonament no es troba en aquesta.
Plató considera que hi ha dos mons com hem explicat anteriorment: el món sensible, format per objectes que tenen espai i temps i el món intel·ligible, que vindria a ser un món perfecte
L’autor es qüestiona constantment com podem arribar a adquirir el coneixement, per aquesta raó formula un símil: (el símil de la línia) una idea establerta en una línia dividida en quatre segments. El primer lloc seria les ombres / imatges, i els objectes sensibles que formarien part del món sensible i les entitats matemàtiques i les idees formarien part del món intel·ligible.
L’única realitat per a l’autor és la del món intel·ligible, ja que podem tenir coneixement, a causa de que els objectes no són canviants. No obstant això, no vol dir que no hi hagi coneixement en el món sensible, simplement considera que hi ha opinió (punt intermedi entre la ignorància i el coneixement).
Una altra via de coneixement és la reminiscència que seria la capacitat que té l’ànima per recordar l’essència que aquesta perd a l’entrar en un nou cos. Com que l’ànima humana ha viscut en el món de les idees i les ha contemplades directament, pot recuperar aquest record en contacte amb les formes sensibles que són còpia d’aquestes.
De jove, Plató volia dedicar-se a la política, però per culpa de que hi havia massa corrupció i una mal govern es va desencantar.
En el diàleg de La República, és on Plató exposa bona part de les seves idees polítiques, idees que configuren el que s’ha anomenat Estat utòpic o ideal.
Els humans no són éssers autosuficients; l’origen de la polis radica en la impotència individual per satisfer les pròpies necessitats. Cal una organització en la que les persones realitzin tasques en funció de les seves capacitats o naturalesa. A partir d’aquí, Plató defensa la conveniència de tres classes socials: la dels governants (formada pels homes més prudents i savis),la dels militars (els dotats de valentia) i lla dels productors.
En aquesta organització, preval el bé de la totalitat de l’estat. I en un estat hi haurà justícia si cadascú fa el que li pertoca en funció de la seva naturalesa o classe social. La qüestió que centrarà sovint la recerca de Plató és sobre com s’ha d’educar els guardians de l’estat, especialment els que arribaran a ser-ne els governants.
L’educació requereix un procés constant de selecció: són els més excel·lents, homes o dones, els que han d’esdevenir governants. Per tant, els més excel·lents, és a dir, aquells que amb el domini de la dialèctica s’hagin captat la idea d’estat perfecte. Per tant, cal que o bé els filòsofs governin, perquè és suposa que han ascendit pel camí del coneixement, o bé els que ara governen filosofin.
Plató estableix un paral·lelisme o analogia entre l’ànima justa i l’estat just; i de la mateixa manera que una ànima pot esdevenir malalta o injusta, un estat o polis també pot sofrir malalties. Així, en ordre creixent de patologia, la timocràcia, l’oligarquia, la democràcia i la tirania; tots són desviacions de l’estat perfecte o aristocràtic, l’estat governat pels millors.
En canvi, el primer que cal tenir en compte és que Kant pertany a una època més avançada. Es troba dins del grup de filòsofs il·lustrats. Està en desacord amb el totalitarisme i el que fa és no situar a l’estat com allò més important sinó que en el lloc més important posa a la humanitat. A més a més, també defensa que l’educació de l’home es troba en si mateix i amb una llibertat total.
Per a Plató totes les virtuts es basen en la justícia i aquesta es basa en la idea del bé, la qual és l’harmonia del món. Únicament són tres virtuts: prudencia, temprança i valentia.
La prudencia és ser encertat en les deliberacions. Aquesta virtut resideix en l’Estat, en aquells magistrats que estan encarregats de la seva guarda. El valor és defensar a la ciutat, la qual recau sobre els guardians de la polis i la temprança és ser ‘’amo d’un mateix’’.
La justícia és un valor moral que correspon al següent mecanisme psicològic: la raó pràctica ens indica què és allò just i què és allò injust, després d’aquest examen la voluntat, moguda per l’imperatiu moral o categòric, s’inclina per allò just, és a dir, per la justícia ‘’Obra de manera que la teva voluntat pugui constituir una legislació universal’’. Aquesta forma és la llei moral.
La llei moral és una llei que la voluntat es dóna a sí mateixa. L’acció que esdevé de la llei moral, val dir que la justícia, no es jutge pels actes exteriors, sinó per la intenció resultant de la voluntat, i aquesta ha d’estar fundada en la raó: la justícia vertadera serà sempre moral.
En definitiva Kant postula que l’Estat no té cap poder en la consciència dels governats. L’Estat ha de cuidar l’exercici de les llibertats particulars i propendir el bé comú. La sobirania no ha de ser mai absoluta sinó que ha d’estar dividida en els tres poders de l’Estat: executiu, legislatiu i judicial.
En conclusió, tant Kant com Plató han sigut dos grans filòsofs molt importants per la història de la filosofia. Com pertanyen a èpoques i moments històrics diferents els seus pensaments es veuen influïts i les seves idees varien. Les seves concepcions són bastants diferents tot i que tots dos autors es poden considerar realistes perquè per ells la realitat existeix fora de la ment. La principal diferència entre ells és que Kant es basava en el criticisme i l’empirisme i en canvi, Plató defensa el racionalisme perquè deia que les idees i els coneixements són independents a la experiència.
1. Julio D. (5/02/2011) Comparación Kant-Platón. [blogspot]
http://apdfilo2.blogspot.com/2011/02/comparacion-kant-platon-aristoteles.html
2. Ramon Alcoberro. El procés de coneixement sensibilitat i entreteniment en kant.
http://www.alcoberro.info/planes/kant3.htm
3. Hector Bernaldez (17/09/2015). Platón, Aristóteles y Kant. Prezi.https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/ [en línia]
4. Carlos Iglesias Freire (11/12/2016). La justicia para Platón. Slideshare. https://www.slideshare.net/CarlosIglesiasFreire/la-justicia-para-platn [en línia]
5. Lluna Pineda (07/04/2016). Filosofia de KANT (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WHZYnUqLeIY [en línia]
6. Lluna Pineda (21/05/2013) Filosofia de PLATÓ (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0&t=3s [en línia]
7. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
8. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
9. Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro. http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
10,Lluna Pineda (2013). Filoselectivitat, autors de filosofia. https://www.filoselectivitat.cat/plato/comparacions/plato-kant/ [en línia]
11. Edmundo Pottstock Padilla.(2014) La justicia en el pensamiento de Hobbes, Locke, Hegel y Kant. http://idibe.org/wp-content/uploads/2013/09/23.pdf [en línea]
1. Julio D. (5/02/2011) Comparación Kant-Platón. [blogspot]
http://apdfilo2.blogspot.com/2011/02/comparacion-kant-platon-aristoteles.html
2. Ramon Alcoberro. El procés de coneixement sensibilitat i entreteniment en kant.
http://www.alcoberro.info/planes/kant3.htm
3. Hector Bernaldez (17/09/2015). Platón, Aristóteles y Kant. Prezi.https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/ [en línia]
4. Carlos Iglesias Freire (11/12/2016). La justicia para Platón. Slideshare. https://www.slideshare.net/CarlosIglesiasFreire/la-justicia-para-platn [en línia]
5. Lluna Pineda (07/04/2016). Filosofia de KANT (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WHZYnUqLeIY [en línia]
6. Lluna Pineda (21/05/2013) Filosofia de PLATÓ (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0&t=3s [en línia]
7. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
8. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lecture
s de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
9. Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro. http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
10,Lluna Pineda (2013). Filoselectivitat, autors de filosofia. https://www.filoselectivitat.cat/plato/comparacions/plato-kant/ [en línia]
11. Edmundo Pottstock Padilla.(2014) La justicia en el pensamiento de Hobbes, Locke, Hegel y Kant. http://idibe.org/wp-content/uploads/2013/09/23.pdf [en línea]
1. Julio D. (5/02/2011) Comparación Kant-Platón. [blogspot]
http://apdfilo2.blogspot.com/2011/02/comparacion-kant-platon-aristoteles.html
2. Ramon Alcoberro. El procés de coneixement sensibilitat i entreteniment en kant.
http://www.alcoberro.info/planes/kant3.htm
3. Hector Bernaldez (17/09/2015). Platón, Aristóteles y Kant. Prezi.https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/ [en línia]
4. Carlos Iglesias Freire (11/12/2016). La justicia para Platón. Slideshare. https://www.slideshare.net/CarlosIglesiasFreire/la-justicia-para-platn [en línia]
5. Lluna Pineda (07/04/2016). Filosofia de KANT (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WHZYnUqLeIY [en línia]
6. Lluna Pineda (21/05/2013) Filosofia de PLATÓ (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0&t=3s [en línia]
7. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
8. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lecture
s de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
9. Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro. http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
10,Lluna Pineda (2013). Filoselectivitat, autors de filosofia. https://www.filoselectivitat.cat/plato/comparacions/plato-kant/ [en línia]
11. Edmundo Pottstock Padilla.(2014) La justicia en el pensamiento de Hobbes, Locke, Hegel y Kant. http://idibe.org/wp-content/uploads/2013/09/23.pdf [en línea]
1. Julio D. (5/02/2011) Comparación Kant-Platón. [blogspot]
http://apdfilo2.blogspot.com/2011/02/comparacion-kant-platon-aristoteles.html
2. Ramon Alcoberro. El procés de coneixement sensibilitat i entreteniment en kant.
http://www.alcoberro.info/planes/kant3.htm
3. Hector Bernaldez (17/09/2015). Platón, Aristóteles y Kant. Prezi.https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/ [en línia]
4. Carlos Iglesias Freire (11/12/2016). La justicia para Platón. Slideshare. https://www.slideshare.net/CarlosIglesiasFreire/la-justicia-para-platn [en línia]
5. Lluna Pineda (07/04/2016). Filosofia de KANT (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WHZYnUqLeIY [en línia]
6. Lluna Pineda (21/05/2013) Filosofia de PLATÓ (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0&t=3s [en línia]
7. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
8. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lecture
s de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
9. Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro. http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
10,Lluna Pineda (2013). Filoselectivitat, autors de filosofia. https://www.filoselectivitat.cat/plato/comparacions/plato-kant/ [en línia]
11. Edmundo Pottstock Padilla.(2014) La justicia en el pensamiento de Hobbes, Locke, Hegel y Kant. http://idibe.org/wp-content/uploads/2013/09/23.pdf [en línea]
1. Julio D. (5/02/2011) Comparación Kant-Platón. [blogspot]
http://apdfilo2.blogspot.com/2011/02/comparacion-kant-platon-aristoteles.html
2. Ramon Alcoberro. El procés de coneixement sensibilitat i entreteniment en kant.
http://www.alcoberro.info/planes/kant3.htm
3. Hector Bernaldez (17/09/2015). Platón, Aristóteles y Kant. Prezi.https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/ [en línia]
4. Carlos Iglesias Freire (11/12/2016). La justicia para Platón. Slideshare. https://www.slideshare.net/CarlosIglesiasFreire/la-justicia-para-platn [en línia]
5. Lluna Pineda (07/04/2016). Filosofia de KANT (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WHZYnUqLeIY [en línia]
6. Lluna Pineda (21/05/2013) Filosofia de PLATÓ (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0&t=3s [en línia]
7. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
8. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lecture
s de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
9. Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro. http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
10,Lluna Pineda (2013). Filoselectivitat, autors de filosofia. https://www.filoselectivitat.cat/plato/comparacions/plato-kant/ [en línia]
11. Edmundo Pottstock Padilla.(2014) La justicia en el pensamiento de Hobbes, Locke, Hegel y Kant. http://idibe.org/wp-content/uploads/2013/09/23.pdf [en línea]
Julio D. (5/02/2011) Comparación Kant-Platón. [blogspot]
http://apdfilo2.blogspot.com/2011/02/comparacion-kant-platon-aristoteles.html
Ramon Alcoberro. El procés de coneixement sensibilitat i entreteniment en kant.
http://www.alcoberro.info/planes/kant3.htm
Hector Bernaldez (17/09/2015). Platón, Aristóteles y Kant. Prezi.https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/ [en línia]
Carlos Iglesias Freire (11/12/2016). La justicia para Platón. Slideshare. https://www.slideshare.net/CarlosIglesiasFreire/la-justicia-para-platn [en línia]
Lluna Pineda (07/04/2016). Filosofia de KANT (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WHZYnUqLeIY [en línia]
Lluna Pineda (21/05/2013) Filosofia de PLATÓ (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0&t=3s [en línia]
Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA.
Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro. http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
Lluna Pineda (2013). Filoselectivitat, autors de filosofia. https://www.filoselectivitat.cat/plato/comparacions/plato-kant/ [en línia]
Edmundo Pottstock Padilla.(2014) La justicia en el pensamiento de Hobbes, Locke, Hegel y Kant. http://idibe.org/wp-content/uploads/2013/09/23.pdf [en línea]
1. Julio D. (5/02/2011) Comparación Kant-Platón. [blogspot]
http://apdfilo2.blogspot.com/2011/02/comparacion-kant-platon-aristoteles.html
2. Ramon Alcoberro. El procés de coneixement sensibilitat i entreteniment en kant.
http://www.alcoberro.info/planes/kant3.htm
3. Hector Bernaldez (17/09/2015). Platón, Aristóteles y Kant. Prezi.https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/ [en línia]
4. Carlos Iglesias Freire (11/12/2016). La justicia para Platón. Slideshare. https://www.slideshare.net/CarlosIglesiasFreire/la-justicia-para-platn [en línia]
5. Lluna Pineda (07/04/2016). Filosofia de KANT (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WHZYnUqLeIY [en línia]
6. Lluna Pineda (21/05/2013) Filosofia de PLATÓ (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0&t=3s [en línia]
7. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
8. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lecture
s de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
9. Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro. http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
10,Lluna Pineda (2013). Filoselectivitat, autors de filosofia. https://www.filoselectivitat.cat/plato/comparacions/plato-kant/ [en línia]
11. Edmundo Pottstock Padilla.(2014) La justicia en el pensamiento de Hobbes, Locke, Hegel y Kant. http://idibe.org/wp-content/uploads/2013/09/23.pdf [en línea]
1. Julio D. (5/02/2011) Comparación Kant-Platón. [blogspot]
http://apdfilo2.blogspot.com/2011/02/comparacion-kant-platon-aristoteles.html
2. Ramon Alcoberro. El procés de coneixement sensibilitat i entreteniment en kant.
http://www.alcoberro.info/planes/kant3.htm
3. Hector Bernaldez (17/09/2015). Platón, Aristóteles y Kant. Prezi.https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/ [en línia]
4. Carlos Iglesias Freire (11/12/2016). La justicia para Platón. Slideshare. https://www.slideshare.net/CarlosIglesiasFreire/la-justicia-para-platn [en línia]
5. Lluna Pineda (07/04/2016). Filosofia de KANT (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WHZYnUqLeIY [en línia]
6. Lluna Pineda (21/05/2013) Filosofia de PLATÓ (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0&t=3s [en línia]
7. Plató, I (2019). La República. Llibre IV dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
8. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lecture
s de filosofia de batxillerat. Barcelona: RBA
9. Ramon Alcoberro (16/03/2020). Què és l’utilitarisme?. Filosofia i pensament, Ramon Alcoberro. http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm
10,Lluna Pineda (2013). Filoselectivitat, autors de filosofia. https://www.filoselectivitat.cat/plato/comparacions/plato-kant/ [en línia]
11. Edmundo Pottstock Padilla.(2014) La justicia en el pensamiento de Hobbes, Locke, Hegel y Kant. http://idibe.org/wp-content/uploads/2013/09/23.pdf [en línea]
Julio D. (5/02/2011) Comparación Kant-Platón. [blogspot]
http://apdfilo2.blogspot.com/2011/02/comparacion-kant-platon-aristoteles.html
Ramon Alcoberro. El procés de coneixement sensibilitat i entreteniment en kant.
http://www.alcoberro.info/planes/kant3.htm
Hector Bernaldez (17/09/2015). Platón, Aristóteles y Kant. Prezi.https://prezi.com/npnmxnrvxdbn/platon-aristoteles-y-kant/ [en línia]
Carlos Iglesias Freire (11/12/2016). La justicia para Platón. Slideshare. https://www.slideshare.net/CarlosIglesiasFreire/la-justicia-para-platn [en línia]
Lluna Pineda (07/04/2016). Filosofia de KANT (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WHZYnUqLeIY [en línia]
Lluna Pineda (21/05/2013) Filosofia de PLATÓ (Català). Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0&t=3s [en línia]
Kant va ser un important filòsof alemany considerat per molts el pensador més influent de l’època. Això va ser degut a la seva forma tan innovadora de pensar, ja que va ser un dels majors defensors de la il·lustració, que era un corrent de pensament que criticava la mentalitat de l’antic Règim, però a més, pretenia que l’home assolís l’autonomia, que per ell era la raó, en tots els àmbits de la vida.
En aquella època Kant va aportar un punt de vista diferent del d’Aristòtil, ja que l’ètica aristotèlica seguia un imperatiu hipotètic a diferència de la kantiana, que defensava un imperatiu categòric. La diferència principal entre aquests dos imperatius, és que el primer, l’imperatiu hipotètic que defensava Aristòtil, és a posteriori. Ell defensava que si vols fer alguna cosa, doncs ho has de fer. A més a més, l’imperatiu hipotètic d’Aristòtil mira directament les conseqüències i el seu objectiu és la felicitat. En canvi, l’imperatiu categòric que defensa Kant és a priori, pensa que la raó s’ha de guiar per imperatius que no fallen mai, no cal experiència, sinó exigència de la raó. A més, l’imperatiu categòric diu que cal que facis tal cosa, ja que per dir-ho d’alguna manera és una obligació moral i una exigència de la raó, llavors ho has de fer encara que no vulguis. Kant ho postula així: “Actua com si la màxima de la teva acció degués convertir-se per la teva voluntat en llei universal de la naturalesa”¹
Sobretot, per Kant no és el mateix actuar per deure que fer-ho d’acord amb el deure i creu que només tenen valor moral els actes que es fan per deure, ja que ho fas encara que no ho vulguis fer, en canvi, si ho fas d’acord amb el deure tu també t’estàs beneficiant perquè et sembla bé i estàs d’acord amb el pacte que has de fer, i per això Kant buscava uns principis universalitzables per tothom, llavors podem dir que la seva filosofia era una filosofia formal, ja que no importa tant el contingut. Això ho menciona així en buscar explicar la definició d’imperatiu categòric: “Actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal” 2. Però també cal afegir, tal com ho diu en el vídeo que: “Tot depèn de les circumstàncies”3 . La filosofia d’Aristòtil parla d’adaptar-se al medi i entendre el terme mitjà, que per ell és la perfecció, ja que deia que una cosa perfecta és aquella a la qual no li falta ni sobra res.
Tot i això, per Kant, la felicitat i la moralitat no van juntes, ell pensa que l’important en l’ètica és ser just, no pas ser feliç, que l’important és fer les coses, ja que tens el deure de fer-les, no perquè aquesta acció et produeix un cert plaer o interès. Ell diu que una acció bona no és la que et fa feliç, sinó la que et torna just, que el bé moral no és una preferència, és una exigència.
En el vídeo de suport ens posen l’exemple d’anar amb tren i no pagar el que val el teu bitllet, que en principi és una acció comuna que la gent fa pensant que no és gaire important, però per Kant és èticament incorrecte, ja que com bé podem veure segons després en el vídeo: “Has de viure la vida com si cada una de les teves accions s’hagués de convertir en llei universal” 4
En canvi Aristòtil no ho creu així, ell creu que el bé moral ha de ser atractiu, i a més, busca la felicitat mitjançant accions que la proporcionin, mentre que Kant, es guia per la justícia i l’autoexigència, de manera que s’ha d’actuar per un mateix per aconseguir una bona moralitat. Per tant, es podria dir que la felicitat d’Aristòtil és totalment pràctica i s’arriba amb l’ús de la virtut. Llavors, podem afegir que Aristòtil postula l’acció d’actuar amb la intenció d’arribar a una fi, això s’anomena “Imperatiu Hipotètic”. Un exemple d’aquest Imperatiu hipotètic seria el de deixar copiar en un examen o no, com que Aristòtil fa les accions pensant en el benefici i la felicitat a posteriori, com bé diuen en el vídeo, l’acció que defensaria Aristòtil seria deixar copiar ja que “si apliquem el imperatiu hipotètic podrem deixar-la copiar, així quan nosaltres ho necessitem ens ajudarà” 5.
En canvi Kant, considera que només has d’actuar si és necessari i sense tenir en compte cap conseqüència (Imperatiu Categòric), pel que si estigués en el mateix cas en el que no sap si deixar copiar o no, es deixaria copiar per ajudar al seu company i fer un bé moral, encara que ell no volgués que el copiessin.
Kant distingeix un ús teòric i un ús pràctic de la raó. En el seu ús teòric, que Kant va estudiar a la “Crítica de la raó pura”, la raó constitueix o configura l’objecte que es dóna en la intuïció, mitjançant l’aplicació de les categories.
Finalment podem afegir que les ètiques d’ambdós filòsofs volen arribar a un mateix lloc, la felicitat, però totes dues agafen un camí totalment diferent en el qual hi ha diferències. Primerament Aristòtil considera que s’ha d’arribar amb excel·lència a través de la virtut, tot el contrari que Kant, que prioritza el valor moral de l’acció. Cal afegir que l’ètica d’Aristòtil està pensada per aplicar-la “a posteriori” i la de Kant “a priori”.
En conclusió, veiem que la manera de pensar dels dos filòsofs és bastant diferent, i que la principal diferència es troba en la moralitat. La moralitat d’Aristòtil es centra en la recerca de la felicitat mitjançant el comportament raonable seguint la seva idea del terme mitjà, pensament que es contraposa amb l’autonomia de la raó de Kant, que creu en l’actuació amb justícia i amb voluntat pròpia per actuar èticament.
1. Immanuel Kant (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 312). Barcelona: RBA.
2. Immanuel Kant (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 311). Barcelona: RBA
3. Enya Baena, Berta Crispi, Olga Gil, Nora Naimi, Clàudia Pérez. [Manel Ramón] (18/05/2019). Kant 02. Youtube: [https://www.youtube.com/watch?v=EndcH2yi6mk&feature=youtu.be]. 2:22
4. Enya Baena, Berta Crispi, Olga Gil, Nora Naimi, Clàudia Pérez. [Manel Ramón] (18/05/2019). Kant 02. Youtube: [https://www.youtube.com/watch?v=EndcH2yi6mk&feature=youtu.be]. 1:03
5. Enya Baena, Berta Crispi, Olga Gil, Nora Naimi, Clàudia Pérez. [Manel Ramón] (18/05/2019). Kant 02. Youtube: [https://www.youtube.com/watch?v=EndcH2yi6mk&feature=youtu.be]. 5:40
Immanuel Kant va ser un filòsof alemany considerat el pensador més influent de la era moderna sobretot per la defensa que proporcionava a la il·lustració. Aquest filòsof va centrar-se en establir unes bases del coneixement humà i a raó d’això va crear una epistemología individual. A continuació compararem a Kant amb Descartes per trobar-hi les diferencies però també les semblances.
La diferència principal entre aquests dos autors és la següent: Descartes és racionalista, segons ell , tenim la obligació d’utilitzar la raó per arribar a la veritat, en canvi Kant, que no és ni racionalista ni empirista, que eren les dues ideologies que més destacaven en aquella època, sinó que és les dues ideologies alhora, afirma que l’experiència i la raó es necessiten mútuament per produir un coneixement o per conèixer la veritat. Com ja la ideologia que utilitzen els dos autors per conèixer la veritat és diferent, les teories de coneixement que els dos ideen, també són molt diferent.
Per una part, Descartes volia buscar un saber cert i vàlid universalment. Proposava establir un fonament sòlid per a les ciències, eliminar imperfeccions i errors per aconseguir un coneixement cert, però això, l’instrument que ell veia que era el més apropiat era la raó dirigida per un mètode segur, el mètode cartesià, que posa en dubte tot el que es coneix per les experiències. Descartes creia que els sentits són poc fiables, sempre tenen errors, pel que només la raó serà capaç d’intuir primers principis o idees innates, que són idees que estan en la nostra ment que no provenen de l’experiència i a partir d’elles deduir la resta de coneixements.
Per l’altra banda, a Kant se li atribueix la revolució copernicana en la teoria del coneixement, per haver suposat, com Copèrnic, una hipòtesi totalment contrària a la fins llavors mantinguda: que és el subjecte el que determina a l’objecte, i no al revés. Per aquesta raó, Kant és un autor decisiu en qüestions epistemològiques, en canviar l’enfocament psicològic del racionalisme, i especialment de l’empirisme, i substituir-lo per un enfocament lògic: no es pregunta com sorgeix (temporalment) el coneixement, sinó com és possible (lògicament). Kant distingeix dos fonts de coneixement: l’enteniment i la sensibilitat, l’enteniment és actiu i produeix de forma espontània certs conceptes sense derivar de l’experiència en canvi la sensibilitat és passiva i es limita a rebre impressions. A partir d’això, Kant dedueix que: “No hi ha dubte que tot el nostre coneixement comença amb l’experiència. […] Però encara que tot el nostre coneixement comenci amb l’experiència, no per això procedeix tot ell de l’experiència”1. Per justificar aquesta deducció, Kant defineix els termes “a priori” i “a posteriori”: el “a posteriori” és allò que en el coneixement procedeix de l’experiència a través de la sensació, és l’empíric en el coneixement i el “a priori” és allò que en el coneixement no procedeix ni es deriva de l’experiència, sinó que la precedeix d’alguna manera i sorgeix independentment de l’experiència. Al derivar ni procedir de l’experiència empírica, el “a priori” en el coneixement és universal i necessari a diferència del “a posteriori”. Per acabar la seva teoria de coneixement, Kant dedueix que el coneixement s’expressa en judicis, i tota ciència és un conjunt de judicis o proposicions, de manera que preguntar què és el coneixement equival a preguntar què és el judici i en quina classe de judici consisteix el coneixement científic. Amb això, Kant determina els diferents tipus de judicis. En quant als judicis, no hi ha molta diferència entre els dos autors, més endavant s’explica aquesta semblança.
A part de la teoria de coneixement, l’ètica que van proposar els dos autors també tenia una certa diferència.
Per un costat, Descartes va pensar que tant ell com els altres homes necessiten criteris morals, per actuar amb decisió, obrar correctament, evitar els excessos i d’aquesta manera ser feliços. Per això va redactar una moral provisional, que ell va pretendre breu i clara: La primera regla provisional sosté que cal obeir les lleis i seguir els costums de país, conservant la religió tradicional, atenint-se en tots els assumptes a les opinions més moderades i més allunyades dels excessos. A la segona, Descartes afirma que en l’obrar cal ser el més ferm i resolt possible, un cop presa una opinió o decisió, seguint-la amb constància com si fos la més certa o segura, tot i que fos dubtosa. A la tercera regla s’afirma que cal procurar vèncer-se a si mateix, més que a la fortuna. Descartes proposa una manera de vida respectuosa amb les tradicions polítiques i religioses (no vol conflictes amb elles, per evitar casos com els de Galileu); i, per sobre de tot, assenyala que els homes no poden col·locar la seva felicitat en aspiracions i desitjos que estan fora del seu abast: cada persona amb la seva raó d’analitzar amb claredat el que és possible i el que no, ja que només d’aquesta manera serà feliç.
Per l’altre costat, Kant rebutja per complet la conceptualització d’una teoria ètica o moral l’objectiu de la qual és únicament un fi. Per ell actuar per un fi o per sentiment no és actuar moralment sinó que es comportar-se com un animal. Kant diu: “Actua com si la màxima de la teva acció degués convertir-se per la teva voluntat en llei universal de la naturalesa”2. Amb això, Kant vol dir que la nostra acció no ha d’estar regida pels nostres possibles beneficis, sinó que l’hem de dur a terme com si volguéssim que es convertís en una llei moral universal. Kant en la seva obra, divideix els imperatius en hipotètics i en categòrics. Ell rebutja per complet els imperatius hipotètics que són aquells que expressen la necessitat o l’obligatorietat d’una acció en el cas que prèviament el cos o subjecte vulgui el fi al qual s’ordena, mentre que els imperatius categòrics, que son amb els que Kant està d’acord: “L’imperatiu categòric seria aquell que representaria una acció com a necessària per sí mateixa, sense referència a un altre fi, com a objectivament necessària”3.
Pel que fa a les semblances entre aquests dos filòsofs del passat és que els pel que fa als judicis opinen de la mateixa manera, és a dir, que són a priori perquè com diu al llibre Atena: “si en el coneixement hi ha elements a priori, la seva existència serà tant més manifesta com més rigorosa sigui la manera de conèixer: la de la ciència; i que la ciència conté elements a priori, ho veiem en les seves expressions fonamentals, que Kant anomena judicis sintètics”4 i com és obvi Descartes al ser racionalista també pensa que el coneixement es té a priori i no es necessita l’experiència. Així que el criticisme i el racionalisme es diferencien en que el racionalisme les preposicions són analítiques però i al criticisme són preposicions sintètiques però tenen en comú que els principis morals s’han de basar en judicis a priori.
A més tots dos valoren l’intel·lecte com a eina d’una teoria del coneixement: Descartes diu que el nostre coneixement es basava en una deducció racional a partir de les idees innates i per a Kant els elements inicials no es troben a la nostra ment i hi ha uns elements que rebem de fora.
Descartes i Kant també coincideixen en les idees del “Jo” i de l’existència “Déu” però no tenen el mateix punt de vista pel que fa a la percepció del món. Pel que fa al “Jo” pensen que pertany a la substància pensant i apareix com a unitat transcendental de la percepció i pel que fa a l’existència “Déu” Descartes considera a Déu com un ésser suprem, de màxima bondat, etern, infinit i creador del nostre propi ser i Kant al seu llibre de la “Crítica de la Raó pura” no nega l’existència de Déu, però suposa que el seu coneixement científic però sí un tipus de coneixement denominat “fe racional”.
Segons aquests dos filòsofs la raó és la major facultat de coneixement que té l’ésser humà, la raó s’encarrega d’examinar la veritat de les idees i els raonaments i el seu valor és independent de l’experiència que serà sempre menys fiable.
I per últim segons aquests dos grans filòsofs, la filosofia és un saber sobre l’ésser i aquest saber és el conèixer com una activitat en la qual interactuen dos elements: un subjecte que coneix i un contingut, lo conegut.
En conclusió, podem observar com aquests dos grans filòsofs comparteixen algunes opinions i pensaments, tot i que també se’n discrepen algunes d’altres, principalment reflexades en la teoria del coneixement. Descartes només utilitza com a mètode explicatiu d’aquesta teoria el racionalisme i en canvi, Kant utilitza el racionalisme i l’empirisme. Sobre tot també veiem moltes diferències entre els dos filòsofs en quant a l’ètica. Tot i això, com hem vist, també comparteixen algunes idees, la més destacada, la dels elements “a priori”, pels dos filòsofs el coneixement sempre serà “a priori” sense necessitat d’experiència.
1. Kant, I. Crítica de la razón pura (Edición de Pedro Ribas, Alfaguara, Madrid 1988 6ª ed., p.41-42)
2. Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 312). Barcelona: RBA.
3.Enya Baena, Berta Crispi, Olga Gil, Nora Naimi i Clàudia Pérez . [Manel Ramon] (18/04/2020). Kant 02 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=EndcH2yi6mk&t=303s (5:05-5:12)
4. Kant, I (2019). Introducció dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 286). Barcelona: RBA.