Cerquem les semblances i divergències entre els sofistes i Sòcrates.
Escull un element a comparar d’una de les fonts indicades a sota i fes la teva aportació raonada tot aportant l’argumentació que ens ajudi a entendre-la.
Recursos:
- Diferències bàsiques entre Sòcrates i els sofistes a la pàgina d’en Ramon Alcoberro.
- Quadre comparatiu a Slideshare
- Diapositives Manuel Villar
- Sofistes i Sòcrates, article a la pàgina Filosofem
- Sofistes i Sòcrates, apunts Jota O
- Vídeo sobre els sofistes i vídeo sobre Sòcrates de Lluna Pineda
Para Sócrates el conocimiento era algo sagrado que no podía ser enseñado. Por lo tanto, él no cobraba por sus “enseñanzas”, sino que a través de la dialéctica enseñaba a los ciudadanos atenienses en cualquier lugar de la ciudad. De esta manera, cada persona podía llegar a alcanzar su areté (excelencia). Contrariamente, los sofistas hacían una especie de trueque, ofrecían su excelencia a cambio de dinero. En primer lugar, cobraban porque para ellos su areté de alguna manera estaba relacionado con ser reconocidos socialmente. En segundo lugar, tenían un cierto grado de necesidad puesto que al ser extranjeros no gozaban de los mismos derechos de un ciudadano ateniense a diferencia de Sócrates, que ya tenía cierto nombre en la sociedad y además había nacido en Atenas.
Había un cierto prejuicio, como a día de hoy respecto a los privilegios que otorga el dinero. En el caso de la educación, siempre se ha pensado que pagar por una cierta enseñanza daba más prestigio o más nombre en el mundo laboral, ya que al pagar por estos servicios, se supone que vienes de la excelencia. Lo mismo pasaba en la antigua Grecia; había gente que prefería pagar (a los sofistas) para obtener conocimientos ya que si no pagabas, al venir de una familia sin un alto rango adquisitivo, significaba que eras un ignorante.
“se aprecia mejor este aprendizaje que cuesta un dinero y por tanto un esfuerzo, que aquél que es gratuito, comenta Filóstrato en Vida de los sofistas I 10, 4 “·
Sin embargo, habían personas, que apoyaban más el método socrático que el de los sofistas, ya que Sócrates hacía que el individuo alcanzara la excelencia por su propia cuenta, porque para él era importante conocerse a sí mismo y mejorar moralmente.
La visió crítica dels sofistes els feia creure que la major preocupació no era cercar la veritat, sinó cercar la racionalitat de la polis. En canvi, Sòcrates persegueix l’areté, el qual tan sols es pot aconseguir trobant la veritat mitjançant el coneixement. Tanmateix, és preferible cercar l’intel·lectualisme de la civilització o la veritat?
L’objectiu dels deixebles de Sòcrates era involucrar la societat en la política mitjançant el pensament racional (logos) però amb la finalitat també de guanyar diners, com bé indica la següent citació: “Si yo gano, es preciso que, por haber ganado, me entregues los honorarios; si tú ganas, por haberse cumplido la condición, también deberías pagarme.” – Protàgores. El fet de cobrar a canvi dels seus coneixements comportava una selecció de les persones que es podien permetre el luxe d’esdevenir intel·lectuals. No obstant, els sofistes no es dedicaven a propagar la veritat: utilitzaven la oratòria, és a dir, la forma estètica de presentar un discurs per persuadir i commoure els seus oients, tot i que la idea en qüestió fos falsa. El fet de posar la seva intel·ligència al servei d’algú pot atorgar-los el poder de decidir quins són i quins deixen de ser els pensaments dels seus clients, els quals al ser els més rics, tenen una gran influència sobre la societat.
Per contra, Sòcrates criticava el pensament dels sofistes, ja que opinava que només existeix una possible veritat i que aquesta ha de ser cercada conjuntament (dialèctica). Per tal de trobar la veritat és necessari perseguir l’excel·lència a través del coneixement, el qual no es pot ni comprar ni vendre. El mètode ideat per Sòcrates amb l’objectiu que un mateix sigui capaç de descobrir la veritat, consistia, primerament, en l’ús de la maièutica (l’art de fer preguntes), seguit de la ironia, amb la qual es vol donar a entendre una falsa consciència. En tercer lloc, utilitzava la contradicció i finalment el llenguatge, amb el qual pretenia definir els conceptes. En l’àmbit polític, opinava que l’ètica havia d’estar lligada a la política. Les creences de Sòcrates a vegades podien conduir a la veritat, però d’altres eren poc pràctiques. En el cas de crear una llei èticament incorrecta però políticament acceptada, aquesta no seria aprovada per Sòcrates. Per exemple, el fet que actualment certes drogues siguin legals i d’altres no, està acceptat legislativament, però realment és una llei èticament correcta? El procediment que seguiria Sòcrates per respondre aquesta qüestió consistiria en una reunió d’intel·lectuals on es discutís l’eticitat de la llei per tal d’arribar a la veritat.
En conclusió, opinem que hauríem de viure com a societat sota el concepte d’una veritat comuna i no en el de diverses “veritats” imposades per altres, atès que preferim viure envoltades de veritats que sabem del cert que ho són, que no pas de veritats falses, tot i que facilitin la vida. Si es tracta d’una llei èticament incorrecta no s’hauria de considerar veritat i, per tant, no l’hauríem de dur a terme.
La religió era un tema molt arrelat i molt important en el món de l’antiga Grècia, a més, era un dels pilars fonamentals de la civilització, tot així, va ser atacada pels filòsofs presocràtics, fet que va donar lloc a les diferents formes de concepció de la religió per part dels més intel·lectuals de la polis.
Els sofistes mantenien una visió heretada dels filòsofs presocràtics, els quals van criticar el tema de la religió ridiculitzant-la, per exemple considerant elements de la naturalesa com poden ser l’aigua com a divins, o negant les formes d’aquests déus, per tant, el pensament sofista sobre la religió era de caràcter agnòstic i ateu. Aquests savis fonamentaven les seves creences en la impossibilitat de demostrar l’existència d’aquests éssers sobrenaturals, n’és un bon exemple la frase del sofista Protàgores “dels déus no podem saber res. Ni si són, ni si no són, ni quins són, perquè hi ha moltes coses que impedeixen saber-ho: no sols la foscor del problema, sinó també la brevetat de la vida”, el mateix segueix succeint avui dia, ja que no s’ha trobat manera de demostrar l’existència d’un ésser superior, i potser no es trobarà mai. Un altre argument del qual feien ús, és de l’efecte de la ignorància com a origen gràcies a la necessitat de trobar una explicació a tots els fenòmens i, del sorgiment a través de l’efecte de la gratitud per tot allò que ens dóna la naturalesa, la qual cosa, però, ha permès que la religió ajudés en el desenvolupament de la vida en societat.
D’altra banda, Sòcrates considerava molt important fer esment a l’element espiritual de la vida i adoptava la religió com una cosa íntima i personal, diferent de la religió popular d’aquells temps. La seva ideologia es decantava per un daimon propi que es basava en la religió comuna, però que tenia uns canvis significatius relacionats amb la moral. Això ho va aconseguir canviant el caràcter moral dels déus. El seu objectiu era creure en una religió legalista i apol·línia, sorgint d’aquesta manera la seva obsessió per l’aplicació de lleis justes en la societat, fins al punt de no oposar-se a la seva mort pel compliment de les lleis. Tot i que la religió antiga mostra una visió anguniosa per a Sòcrates, ell la respecta (contràriament a la crítica ridiculitzadora que fan els sofistes). Ara bé, hi ha coses que rebutja com l’obscuritat, els vidents i els semidéus, però sempre buscarà seguir aquest corrent ideològic que l’ajudava a aconseguir el més important per a ell: la saviesa.
En definitiva, el que diferencia els sofistes de Sòcrates en la qüestió religiosa és la creença en les divinitats, mentre que els sofistes la concebien com un assumpte negable, poc veraç i amb fonaments discutibles, Sòcrates es decantava per una religiositat personal i íntima, però sempre fidel a la moral.
Els sofistes en teoria, eren educadors per la democràcia, però a la pràctica es van convertir en educadors per l’elit perquè només ensenyaven a qui tenia diners, cosa que feia que les seves classes fossin cares. També defensaven el pragmatisme i la utilitat de la informació, és a dir, el coneixement era útil, i per tant, l’areté (virtut o excel·lència) era ensenyable i pel matí els seus alumnes triomfar a la vida. En canvi, Sòcrates creia que la virtut era impossible d’ensenyar i el que li interessava era ajudar a fer sortit a la veritat que hi ha dins nostra, és a dir, creia que la veritat és dins de tothom i per tant, la funció del mestre no era donar coneixements sinó ajudar als alumnes a trobar el coneixement.
Una similitud que tenien en comú tant Sòcrates com els sofistes era que cap creien en la política que existia. No creien en les lleis que hi havien, i deien que aquestes lleis eren un pacte entre homes o no existia la llei natural. Això se li anomenava relativisme moral, cosa que Sòcrates va defensar. També, els dos eren professionals de l’ensenyança, i tots dos utilitzaven el discurs i el diàleg per fer aquesta tasca.
En conclusió podem dir que tant els sofistes com Sòcrates el que pretenien era ensenyar i buscar la resposta a certes preguntes de manera que s’estimulés la coneixença que tenien els ciutadans. Però que, cadascun ho feia d’una manera totalment diferent a l’altre.
Una de las diferencias notables entre el método sofista y el socrático son las numerosas obras que encontramos por parte de los sofistas que contrastan con la ausencia de obras por parte de los socráticos.
Comenzando por los sofistas, estos se dedicaban a cobrar por compartir sus conocimientos tan solo a quienes estaban interesados en el arte político porque creían que la excelencia (o “areté”) es algo que se puede enseñar y aprender a base de ejercicio y el esfuerzo para triunfar en la vida pública y aspectos sociales y no es un don con el que tienes que nacer. Es por eso que al tener que enseñar datos y compartir su inteligencia eran necesarios textos donde constataron estas informaciones y que no se perdieran. Para ello, los sofistas escribieron muchas obras de gran extensión pero que actualmente solo se conservan fragmentos. Por otro lado, estaban los socráticos, que creían que la verdad no puede enseñarse y utilizaban un método en el cual consistía en hacerles entender o reconocer su propia ignorancia a un personaje que se creía sabio hasta el punto de hacerle creer que era un imbécil. No se enseñaban conocimientos sino que se realizaba mediante el diálogo, a base de preguntas y respuesta (de aquí el término “ignorancia sabia”) no se escribieron textos debido a esa inexistente teoría que no utilizaba.
Para finalizar, los sofistas tenían éxito por su fama de intelectuales y poseedores de grandes conocimientos, aunque muchos preferían el método de Sócrates porque te permitía alcanzar la excelencia por ti mismo.
Una de les diferències entre els sofistes i Sòcrates és que Sòcrates no va escriure res i coneixem la seva obra bàsicament pels seus deixebles.
En aquella època, els sofistes eren considerats mestres professionals que ensenyaven la veritat a la gent i cobraven diners a canvi. Perseguien la persuasió, mitjançant discursos, arguments i raonaments per convèncer a la seva audiència. Mentre que per Sòcrates, creia que la veritat no es podia ensenyar. La veritat era allò que s’originava en cada individu a partir d’un esforç personal i per arribar el bé cal conèixer la veritat. La persona que no actua bé és per la desconeixement de la veritat, és a dir, la ignorància.
Sòcrates no es considerava a si mateix un “home savi” o intel·ligent, al contrari, estava molest del seu mal coneixement i en aquest sentit, era superior a aquells que pensaven que eren omniscients i els que es jactaven d’aprendre però en realitat no sabien res. Sòcrates no ensenyava per guanyar diners i parlava amb qualsevol atenesa en qualsevol lloc.
Per a sofista Protàgores, les persones eren individus sensibles i la comprensió de les persones en si mateixa encara es mantenia en l’etapa del coneixement perceptiu, mentre que per Sòcrates “l’ésser humà era l’escala de totes les coses”, és a dir, que les persones s’havien convertit en éssers amb un pensament racional universal.
Segons Sòcrates, la veritat es troba mitjançant els anàlisis de les definicions dels conceptes morals i el camí que assoleix per descobrir la veritat és a través del diàleg. Sòcrates creia que mitjançant el diàleg portava a una anàlisi l’ànima. El Sòcrates feia servir la maièutica, que pertany el seu mètode d’investigació dialèctica, el mètode socràtic. El mètode socràtic consistia en fer preguntes persistents el mateix Sòcrates al seus interlocutors amb la finalitat de que els propis interlocutors arriben a la conclusió que els seus opinions estaven equivocats i contradiuen amb el resultat que obtenen.
Sòcrates mai es donava la resposta per respondre la pregunta de l’interlocutor, sinó que amb el mètode socràtic ajudava el mateix interlocutor a fer néixer la veritat.
En la época de Sócrates y los sofistas el debate era un debate en la calle por lo tanto las cuestiones en las que más se centraban eran las cuestiones políticas que tenían que ver con el hombre en concreto.
Dentro de esto, la figura de los sofistas es impactante, ellos eran maestros ambulantes, iban andando vendiendo su maestría, además estos cobraban por enseñar, ya que lo que hacían era educar a los jóvenes para que sepan convencer políticamente al pueblo. A diferencia de los sofistas, Sócrates no cobraba por enseñar y tampoco salió de su ciudad.
Dentro del debate filosófico que había entre Sócrates y los sofistas podríamos decir que Sócrates pensaba que el bien es un bien en realidad universal, en cambio los sofistas no pensaban del mismo modo. Cuando Sócrates hablaba con su método mayéutica con alguien hablaban por ejemplo de la justicia y, el objetivo de Sócrates no era que la persona enumere ciertos actos justos sino que pueda definir universalmente que es la justicia. Por lo tanto Sócrates busca el concepto universal de justicia, en cambio los sofistas buscaban convencer de lo que ellos pensaban que era una cosa justa.
En conclusión, los sofistas tenían éxito por su fama de inteligentes y por poseer un gran conocimiento, aunque muchos otros preferían el método de Sócrates ya te permitía alcanzar el éxito por ti mismo.
Una de les divergències més evidents entre Sòcrates i els sofistes és com i perquè utilitzen el llenguatge. En Sòcrates troben un profund convenciment que la veritat neix a través del diàleg. I en el cas de la sofista, la retòrica és l’eina que tenen per manipular el coneixement. Però en el fons tots dos mostren un interès pel llenguatge.
Per un costat, el mètode socràtic són un conjunt de procediments basats en el diàleg i en la inducció utilitzats per Sòcrates per a guiar l’accés al coneixement, ja que per a aquest autor s’estableix una relació de validesa entre l’adquisició del saber i el mètode utilitzat per a aquesta adquisició. Sòcrates també defensava l’intel·lectualisme moral (tot home bo és savi, tothom coneix interiorment el bé), això va portar a la paradoxa socràtica que «ningú fa el mal a gratcient», «ningú obra malament voluntàriament», o que només l’ignorant obra mal.
En canvi els sofistes tenen com a mètode la retòrica ”l’art de parlar bé”, que és l’art o la tècnica de la persuasió, normalment mitjançant l’ús de la paraula. Sabien o simulaven saber de tot fent ús de la retòrica: astronomia, geometria, aritmètica, fonètica, música, pintura. Però la seva ciència no buscava la veritat. Ensenyaven l’areté requerida per estar a l’altura de les noves circumstàncies socials i polítiques
En conclusió, tant com Sòcrates com els sofistes feien ús del llenguatge, però va ser la finalitat amb el qual l’utilitzaven el que els va diferenciar, fins al punt de semblar ser enemics.
OPINIÓ SOBRE SOFISTES I SÒCRATES
Sempre, al llarg de tota la història, hi ha hagut diferents maneres de pensar i raonar, ja s’estigui a favor o en contra del que es diu. És un clar exemple els dos “bàndols” diferents que es van crear (al segle V a. C) segons les dues mentalitats: la sofista i la socràtica.
Un dels aspectes a destacar és la manera curiosa que tenien a l’hora de definir el terme “bondat” i “maldat”.
La bondat, pel que feia al pensament sofista, es basava en el principi de l’utilitarisme moral. Considerava que la gent actuava de manera correcte quan pensava en la finalitat, en allò que era útil. Contràriament, tot allò que era improductiu, ineficaç, se li atribuïa el mot maldat. Per ells el que tenia sentit, era actuar pensant en la finalitat que s’aconseguiria, és a dir, fer les coses de manera que el que s’obtingués fos un benefici, que es guanyés una cosa a canvi, que el que es fes tingués sentit i utilitat. Sota el nostre parer, aquesta idea sofista creiem que té la seva lògica, però que és d’una actitud més aviat egoista, ja que una persona farà el que ella consideri útil per ella mateixa, mentre que potser per un altre és totalment inútil la seva acció.
Per contra, si analitzem el pensament socràtic, la bondat es basava en el principi de l’intel·lectualisme moral i el mal se li atribuïa a la ignorància. Sòcrates, el que realment volia era que cadascú trobes el veritable saber dins seu i estava en contra del que feien els sofistes, que era vendre el seu coneixement. L’unic que ell feia era ajudar als altres a trobar el coneixement dins la seva ment. Per fer això, utilitzava el mètode socràtic que es divideix en cinc parts; la ironia, la maièutica, el llenguatge, la contradicció i la dialèctica. Des del nostre punt de vista, el pensament socràtic és més acceptable ja que el que ell persegueix és la veritat, sense demanar res a canvi.
En conclusió, després d’haver sospesat els pros i els contres de cada un dels mètodes, nosaltres ens posisionariem a favor del mètode socràtic ja que creiem que és molt més valuós un coneixement cert i probable, que no pas un que ara pots defensar com a cert però després com a fals per el propi interès personal.