Vídeo Heràclit i Parmènides de Ramon Alcoberro.
La lectura al web d’en Ramon Alcoberro pot ser de gran ajuda per a comprendre millor la polèmica, si és que n’hi ha.
LA POLÈMICA SOBRE EL CANVI HERÀCLIT-PARMÈNIDES
Podeu aportar quelcom en relació a les preguntes següents?
- Què significa ésser?
- Per què una cosa comença o deixa d’ésser?
També podeu fer una ullada al següent vídeo per cercar semblances i diferències entre elsmaterials recomanats.
Què significa ésser?
L’ésser és i el no ésser no és.
Com podem estar segurs del que és i el que no és?
Per Heràclit, el principi vital o arkhé, és el foc, un element que representa el canvi constant. Les coses deixen de ser el que són per passar a ser altres coses diferents, sent així el canvi imprevisible, i a la seva vegada, constant. D’aquesta manera, una unitat no tindrà mai la mateixa identitat, perquè mai tornarà a ser la mateixa. Per posar un exemple:
Una persona està travessant el riu Nil, en un moment determinat. Si aquesta persona torna en qualsevol altre moment a travessar el mateix riu, el paradigma diu que ni la persona ni el riu tornaran a ser els mateixos (ja que els dos hauran canviat: ni la persona tornarà a ser la mateixa, ni tampoc l’aigua del riu que passava en aquell moment).
Aleshores s’arriba a la conclusió que el coneixement de tot és impossible perquè tot deixa de ser el que és..
Parmènides nega aquesta teoria, perquè per a ell no existeix el canvi ja que canviar o moure’s és passar de ser a no ser o de no ser a ser i això és impossible, ja que tot allò que existeix és perquè té un contrari. Per posar un exemple, el que és negre no pot passar a ser blanc (no pot canviar), i ambdós existeixen gràcies a l’altre. El negre sempre serà negre i el blanc sempre serà blanc.El canvi (o moviment) simplement no és racional, i per tant, és impossible.
Diu que els sentits corporals ens enganyen i que ens hauriem de fiar més de la raó en comptes de les aparences. Els sentits corporals, com el coneixement, per a ell no són pas racionals, i tot allò que no estigui guiat per la raó, és simplement impossible. Així doncs, la única cosa que existeix és l’ésser, que per a ell és l’arjé.
Per tant, quan una cosa deixa de ser ésser? Quan un granet de sorra comença a ser una muntanya? I quan no?
Per a Heràclit una cosa deixa de ser un ésser quan aquest pateix una transformació i perd la seva identitat. Contràriament, Parmènides pensa que una cosa deixa de ser ésser quan no és racional.
Podeu aportar quelcom en relació a les preguntes següents?
Què significa ésser?
Heràclit defensa que el canvi és un principi universal. Aquest, considera que tot està sempre en constant moviment i que, per tant, el coneixement és impossible: «no ho puc conéixer si jo estic canviant constanment».
Ell considerava que només es pot entendre un concepte si l’entenem en la seva contradicció, així doncs, la unió dels contraris és la realitat.
Per Heràclit, els sentits corporals mostren un món que està constantment canviant, en canvi, per Permenides una cosa és el que diuen els sentits corporals i una altre cosa és la raó.
Permenides té un pensament logicista i racionalista: «L’ésser més perfecte només el podem entendre per la raó o per l’experiència.».
Aquest diu que la raó ens indica que el canvi és contradictori.
Les coses deixen de ser com són per passar a ser coses totalment diferents. Un molt bon exemple seria el que va formular el defensor d’aquest pensament, Heràclit: no pots banyar-te dos vegades en el mateix riu per dos raons bàsiques:
1a: Perquè l’aigua que està en contacte amb el teu cos, serà diferent, ja que va corrent riu avall.
2a: Heràclit considerava que la persona no serà la mateixa i que haurà canviat del primer cop que es banya al segon.
Podem veure-ho com un canvi del ser continu, fent així, que es perdi la identitat. És per aquest motiu que el coneixement és impossible.
Nosaltres personalment, pensem que no ens podem decantar del tot per cap dels dos pensaments que s’exposen als vídeos ja que, per una part pensem que mai acabaràs de coneixer res del tot, com deia Heràclit, el qual pensava que tot és un canvi constant.
I per altre banda pensem que les coses són com són perquè el seu passat les ha fet ser d’aquesta manera, el que ens fa molt difícil el fet de pensar que ara poden canviar.
Per què una cosa comença o deixa d’ésser?
Tot sempre ha de ser o ha de deixar de ser? No hi ha un terme mig?
Heràclit, el qual tenia pensaments reflectits amb els sentits corporals, va qüestionar a Permenides: «Entre A i no A hi ha un terme mitjà? Si A es veritat, no A ha de ser fals? Què hi ha entre A i no A?»
Permenides nega la possibilitat lògica del canvi i diu que els sentits corporals donen una informació contradictòria, per tant, refuta la qüestió que li va plantejar Heràclit amb la següent resposta: «A és veritat i no A ha de ser mentida, allò que és, no pot deixar de ser.»
El debat dura fins que Plató busca resposta i finalment respon amb el següent: «Hi ha un món de canvi sensible que és l’hereclità, i un altre món on les coses no canvien que és el de Permenides, el qual pensa que les idees són eternes i perfectes».
Aquest, afirma: «El ser és, i el no ser, no és.». Canviar o moure’s significa passar de ser a no ser o de no ser a ser, algo que és impossible ja que tot allò que existeix neix a partir d’una altre cosa que existeix d’abans, i doncs, només existeix el ser.
En la nostre opinió, el pensament correcte és el que va relacionat amb els sentits corporals, ja que el que per un pot ser fred per un altre pot ser calent. Tot depèn del pensament que tingui cada persona. Defensem la posició de Heràclit ja que pensem que tot està sempre en constant moviment, i que, allò que és, si que pot deixar de ser.
Què significa ésser?
Heráclit diu que l’univers és dinàmic. Tot canvia. Les coses deixen de ser el que són i passen a ser altres coses totalment diferents. El seu arjé és el foc perquè és imprevisible (com tots els canvis) i canviant, per això és un bon origen de l’univers. Posa l’exemple de la diferència de travessar dues vegades un riu, ja que no és el mateix en les diferents situacions. En la primera el nostre ésser i l’aigua del riu són d’una manera i al passar la segona vegada són totalment diferents. És a dir, Heràclit pensa que l’ésser és un canvi constant.
Però hi ha un altre filòsof que s’oposa al pensament d’Heràclit. Aquest és Parmènides que diu que el moviment és impossible perquè afirma que “l’ésser és i el no ésser no és”. Amb això vol dir que les coses no apareixen del no res sinó que neix a partir del que ja existia. Afirma que només existeix l’ésser que no té parts. Encara que si hi pot haver canvis però no tant imprevisibles com diu Heràclit.
Segons ell, nosaltres no existim com a entitats plenes, només existeix l’ésser i el coneixement no existeix, perquè al no tenir parts en l’ésser no podem conèixer absolutament res. Parmènides és l’iniciador del racionalisme ontològic i pensa que l’ésser i la idea són conceptes exactament iguals, ja que no podem pensar alguna cosa que sigui contradictòria. Creu que pensar i ésser és el mateix.
La nostra opinió recolza part del pensament d’Heràclit i de Parménides, ja que opinem que canviem constantment, no sempre es té les mateixes idees o coneixements perquè el nostre ésser va evolucionant a mesura que avança l’experiència a la nostra vida. Però també estem d’acord amb Parmènides, ja que algunes experiències del nostre passat afecten involuntàriament al nostre ésser del futur.
Per tant, quan una cosa deixa de ser ésser?
Per Heràclit, deixes d’ésser constantment, ja que contínuament anem deixant d’ésser per ser un altre de nou amb una variant a l’anterior, és a dir, el canvi que es produeix en l’ésser és continu i fa que els objectes canvien d’identitat per això és impossible conèixer l’ésser, ja que la nostra “substància” canvia contínuament.
Però per Parmènides podem entendre l’ésser més perfecte per la raó i l’experiència, per ell l’ésser és i el no ésser no és. No podem ser individus, coneixements o objectes que no existeixen ni tampoc podem no ser coneixements, individus o objectes inexistents.
Per nosaltres opinem que mai deixem d’ésser, ni tan sols quan morim, ja que sempre quedarà una part nostra al món, encara que sigui només una petita partícula o un record. Creiem que deixes d’ésser per una persona, quan aquesta t’oblida, ja que passes a ser inexistent en els seus pensaments.
Què vol dir ésser? Segons la seva definició és “existir, tenir realitat, tenir lloc com a fet.” Aquí tenim la definició actual però per Heràclit i Parmènides era diferent.
Heràclit, antecesor de la dialèctica, és a dir, de la idea de què tot està constantment en moviment, afirma que el principi universal és el canvi. El que vol dir és que no només les coses canvien per ser unes altres, sinó que aquestes deixen de ser el que són per passar a ser unes altres diferents, sent, a més, un canvi imprevisible. Aquest canvi és el que permet que mai et puguis banyar al mateix riu, ja que l’aigua no será la mateixa, i afirma que aquesta persona tampoc serà la mateixa. Heràclit afirma que el canvi en l’ésser és continu i a més fa que els objectes perdin el seu valor, per tant el coneixement és impossible. Amb el pensament d’Heràclit podem dir que no coneixem el no-ser, sempre “som”.
En canvi, Parmènides, iniciador del racionalisme antològic, on pensar i ser és el mateix, és a dir, no podem pensar el contrari. Ell nega la possibilitat lògica del canvi, ja que afirma que els sentits corporals enganyen, aquests sempre ens donen informació contradictòria, segons ell la via de la veritat és la raó. A és A, i NO A ha de ser sempre mentida perquè no pot deixar de ser. Parmènides diu la frase “el ser es, y el no ser no es”. Per tant tenim el ser que no és complet, i conseqüentment el coneixement no existeix perquè no tenim parts del ésser.
Tot ho podem veure des de un problema de lògica per part de Parmènides, en canvi Heràclit es porta més pels sentits. Si som Heràclitans entendrem que els sentits corporals ens mostren un món que està en constant canvi, si som Parmènidians la raó ens diu que el canvi és contradictori.
Què significa ésser?
Per què una cosa comença o deixa d’ésser?
Aquestes dues preguntes se les formulen Heràclit i Parmènides i donen pas a les seves teories sobre l’Arkhé.
Per Heràclit, l’ésser és canviant, continu i imprevisible i a més fa que els objectes perdin la seva identitat, ja que aquests també estan canviant i alhora no podem saber que estan canviant, així es dedueix que el coneixement és impossible. I aquest principi s’exemplifica com Arkhé (principi dels principis) com el Foc, ja que aquest últim és imprevisible i canviant.
Per Parmènides, l’ésser respon a la següent afirmació: “L’ésser és i el No-Ésser no és”, ja que amb l’ajut de la lògica podem comprendre que aquests dos principis són contraris de facto, ja que les coses no sorgeixen del no-res, tot el que existeix sorgeix d’una cosa que estava abans. I per refutar a Heràclit, diu que els nostres sentits ens enganyen i per tant nosaltres no existim, només existeix l’ésser, i per tant com l’ésser no té parts: el coneixement és impossible i si arribéssim a descobrir la veritat, no la podríem comunicar, ja que els nostres sentits ens enganyen.
En definitiva, per a Heràclit, l’ésser és canviant, continu i imprevisible i per tant una cosa comença o deixa de ser en qualsevol moment i no ho podem saber, ja que tot és canvi i moviment i respon a una lluita de contraris. Però, per a Parmènides, l’ésser no pot respondre a una lluita de contraris, ja que això que és no pot deixar de ser, però tampoc podem discernir quan una cosa comença o deixa de ser perquè els nostres sentits ens enganyen, són contradictoris, només podem refiar-nos de la raó. Per tant ambdós arriben a la mateixa conclusió: No podem conèixer, és a dir, el coneixement és impossible.
1.) Què significa ésser?
En el pensament grec, a la paraula “ésser” se li poden atribuir dos conceptes diferents. Aquests dos conceptes completament contraris són defensats per Heràclit i Parmènides.
Per a Heràclit, personatge considerat antecessor de la dialèctica, l’ésser (o logos) està en constant canvi, és a dir, el canvi és el principi universal.
Heràclit defensa la lògica: si A és veritat, no A no ha de ser necessàriament fals.
Per a Heràclit l’ésser era com el foc pel seu constant moviment. Aquest confia en els seus sentits per entendre l’ésser.
No podem entendre un concepte sense la seva contradicció: la unió dels contraris és la realitat. (No hi ha cap altra possibilitat de coneixement que el coneixement del canvi).
Per tant, ell afirma que el logos (raó) és la unitat dels canvis.
En conclusió, per a Heràclit, l’ésser és etern però va canviant (la seva essència).
Parmènides és l’iniciador del que s’anomena racionalisme, és a dir, pensar i ésser és el mateix i per tant, no podem pensar alguna cosa que sigui contradictòria. Ell defineix l’ésser d’una manera totalment diferent a com ho fa Heràclit.
Segons Parmènides “l’ésser és i el no ésser no és” amb això ens està dient que canviar i moure’s significa passar d’ésser a no ésser o de no ésser a ésser. I això és impossible ja que les coses no comencen a aparèixer del no res. Per tant, ell nega rotundament el canvi i el moviment.
Tot allò que existeix, neix d’una cosa que ja existia abans, per tant, només existeix l’ésser que no té parts.
Els nostres sentits ens demostren que Heràclit té raó, ja que nosaltres percebem que les substàncies canvien i no sempre són les mateixes però Parmènides contraposa aquest argument dient que els nostres sentits ens enganyen respecte al canvi i que, de fet, aquesta única existència de l’ésser comporta que nosaltres com a entitats plenes no existim i el coneixement tampoc existeix perquè al no tenir parts de l’ésser, no podem conèixer absolutament res.
2.) Per què una cosa comença o deixa d’ésser?
Segons Heràclit, que defineix l’ésser com allò que està sempre en constant moviment, tot deixa d’ésser cada vegada que canvia.
És a dir, ell pensa que una cosa comença o deixa d’ésser perquè tot en la realitat està contínuament canviant. Això fa que sigui impossible definir aquesta cosa perquè immediatament es modifica i deixa d’ésser el que era per a ésser una altra.
Segons Parmènides una cosa comença o deixa d’ésser quan es transforma en allò que no és. Per exemple si A és A, no A deixa d’ésser A.
Aquest ens planteja que, a diferència d’ Heràclit, l’ésser no pot canviar.Si l’ésser canvia o es mou deixa d’ésser.
Per a ell, el principi no és res més que l’ésser. El que és,és. I el que no és, no és.
Que significa ésser?
Per què una cosa comença o deixa d’ésser?
Aquestes preguntes no tenen una resposta del tot clara, però el que si que sabem es que Parmènides i Heràclit van intentar trobar-la cadascun a partir d’un camí diferent sense adonar-se que aquests estaven connectats entre si.
Heràclit explica que tot esta contínuament en moviment, que les coses deixen d’ésser el que son per transformar-se en altres totalment diferents, o sigui, aquest canvi es imprevisible a més que aquest en l’esser es continuo , fa que els objectes perdin la seva identitat i que la raó sigui la seva unió.
Ell també planteja un arkhé que es compatible amb aquesta visió dinàmica, el foc perquè es imprevisible i canviant, es un bon origen del l’Univers. Aquesta visió es contraposa amb els sentits ja que aquest diuen que tot canvia, però no es un canvi tan imprevisible com el plantejat.
En canvi Parmènides nega la possibilitat lògica del canvi i afirma “El ser es y el no-ser no es “ té l’idea de que pensar i ésser es el mateix ja que canviar, moure’s significa passar d’ésser a no-ésser o de no-ésser a ésser i això es impossible segons ell, perquè tot té un origen d’una cosa que ja ha existit, per la qual cosa l’ésser existeix i no té parts.
Per a Parmènides els sentits ens enganyen, ja que aquest diuen que els objectes poden ser diferenciats els uns dels altres. Per a ell ens hauríem de refiar-nos més de la nostra raó, a més remarca que nosaltres no existim com identitats plenes ja que solament existeix l’ésser.
Per els dos el coneixement pot existir o no, per Heràclit no hi ha altra possibilitat de coneixements que el canvi però aquest es impossible en canvis imprevisibles ,per altra banda Parmènides diu que el coneixement no existeix perquè no te parts del ésser i llavors no podem conèixer res.
A la conclusió a la qual s’arriba per part de Plató es que hi ha dos mons: un món de Heràclit, que és el món sensible i el segon el món on les coses no canvien que és el de Parmènides i es el món de les idees, ja que aquestes son eternes y perfectes semblant a l’ésser de Parmènides.
Què significa ésser?
Per què una cosa comença o deixa d’ésser?
Segons la mirada de Parmènides, l’ésser nega la possibilitat lògica del canvi, és a dir, només existeix el ser que no canvia. El moviment no té importància, no és racional, perquè no hi ha canvi. La unitat per Parmènides és el que existeix realment i tot el que sigui més d’un concepte és il·lusió. Això vol dir que l’ésser no pot ser més que “un”, una cosa diferent seria el no ser, “el ser és i el no ser no és” Parmènides.
En definitiva, la realitat és única i per això no pot sorgir la multiplicitat. El canvi i el moviment són només que il·lusions, ja que la realitat la relaciona amb la raó.
L’ésser per Parmènides, a partir d’aquí té tres característiques: és indestructible, immòbil i il·limitat. Si existeix canvi o mobilitat, es crearà una aparença fora de la realitat.
Heràclit, defensa que el canvi és un principi universal, per tant, l’ésser està constantment canviant. Doncs, l’univers és dinàmic, les coses deixen de ser com són i es converteixen en una altra cosa totalment diferent mitjançant el canvi imprevisible.
Com el canvi és continu, l’ésser perd la seva identitat i es produeix en el seu ser. A més, el canvi i el moviment és una sola cosa. Per Heràclit existeix el moviment com a conseqüència del canvi.
En conclusió, nosaltres opinem que el canvi si existeix, ja que una persona canvia quan és influïda per altres, és a dir, l’entorn del qual una persona es rodeja acaba influint en els gustos, expressions i manera de pensar, pot ser perquè és molt influïble i sense adonar-se compte acaba canviant o perquè vol encaixar en un grup i acaba adoptant la seva manera de ser. També pensem que si una persona s’adona compte que està canviant i que no és bo per a ell mateix, si s’acaba allunyant, d’aquestes males influències està evolucionant.
Per tant, el moviment que es crea en la identitat d’una persona, mitjançant el seu entorn, és el fet canviant. Per nosaltres, un ésser es pot definir com una evolució constant del seu ser, on les seves vivències i el seu entorn li proporcionen nous coneixements, els quals finalment definiran la seva identitat. Com a conseqüència, una cosa deixa o comença a ser, quan crea valors diferents dels principis inicials i es transforma en una altra cosa totalment diferent.
Què és l’ésser?
Com podem saber el que és i el que no és?
Actualment la definició d’ésser és existir, tenir realitat. Però pels filòsofs Heràclit i Parmènides té una definició totalment diferent.
Per Heràclit, l’ésser no tendria una definició, ja que tu no pots conèixer una substància què està variant constantment. Una cosa deixa de ser al que és i passa a ser una altra cosa, però mai deixa de ser res, tot és un canvi constant. Per Heràclit, l’univers està en canvi constant, està en moviment, per això el seu arkhé és el foc, perquè simbolitza el moviment i el canvi. Per poder explicar tot això hi ha un exemple què per aquest filòsof és molt clar: Mai et podràs banyar dos cops en el mateix riu. Per què? Per dues raons. La primera és que quan tu et fiques per primer cop al riu, l’aigua que toca amb el teu cos serà completament diferent amb l’aigua que et tocara la segona vegada, i a més, una segona raó, és que tu mateix seras diferent el segon cop que et fiquis.
Per Parmènides és totalment el contrari, ja que nega la possibilitat lògica de canvi, no hi ha cap canvi constant.Per ell canviar o moure’s és passar de ser a no ser Tot està sempre perpètuament en moviment. “Allò què és no pot deixar de ser”. Plantejament estrictament relacionat amb la lògica.
Per Parmènides el canvi és absurd i diu que de qualsevol manera que parlem de canvi, hem de parlar de no ser però diu que del no ser no es pot parlar perquè per ell l’ésser és, i és impossible que no sigui.
Segons ells existeixen dos camins:
El dels sentits corporals que ens porta a l’aparença i a l’error i que ens ensenya un món on tot és diferent i canvia. I el camí de la raó (lògica) que ens porta a la veritable realitat de l’ésser i ens ensenya una realitat eterna.
En conclusió i relacionat amb l’ésser existeixen dos mons, el món d’Heràclit què és sensible i tot està constantment canviant. Si som heraclitans els sentits corporals ens mostren un món que canvia constantment. I el món de Parmènides, un món ple d’idees on les coses no canvien. Si som Parmenidians la raó ens diu que el canvi és contradictori.
Perquè una cosa comença o deixar d’ésser?
Heràclit va preguntar-li a Parmènides “entre A i B no hi ha un terme mig, si A és veritat, tot el que és no A és falç?”. Per Parmènides, si A és cert, no A és falç, ja que els sentits corporals sempre ens donen informació contradictòria i per tant segons Parmènides Allò que és no pot deixar d’ésser. Aquest debat dura molts anys, fins que plató dona la possible resposta que ell a buscat i ell diu que hi ha un món de canvi, un món d’Heràclit, món sensible i un món de Parmènides, les coses no canvien, un món d’idees, aquestes idees són eternes i perfectes igual que l’ésser de Parmènides.
Per Heràclit una cosa deixar o començar a ser un altre quan canvia, és a dir sempre. Per exemple, el dia no seria dia si no hi hagués la nit i a la inversa. Per ell L’ésser és etern. Si l’ésser hagués començat a existir, hi hauria hagut un moment en què no-era. Però el no-ser no és. Per tant, no pot haver començat a ser ni pot deixar de ser (passar a no-ser). L’ésser no té límits, si l’ésser tingués límits hi hauria d’haver quelcom que el limités, però ja hem dit que només hi ha un ésser. Per tant l’ésser (la realitat) és il·limitat.
Què significa ésser?
Heràclit i Parmènides són dos filòsofs presocràtics molt interessats per qüestions relacionades amb l’ésser i seguidors del racionalisme.
Per començar Heràclit pensava que tota la realitat prové del foc, ja que compara el logos amb el foc: flueix eternament, és impossible de parar i tot ho canvia. Aquesta idea està guiada per una raó (logos) que origina tot el que coneixem, ja que ell era un filòsof materialista, és a dir, sostenia que l’univers està constituït per un sol arkhé o substància primària. Per finalitzar ell defensa que el món canvia i que no era estàtic, per tant, fa una defensa d’un monisme dinàmic i defensa que el logos només pot ser escoltat i entès per l’ànima. Té la necessitat de definir que és l’esser en tot moment, ja que regeix i ordenar totes les coses.
Per una altra banda tenim a Parmènides; ell defensa que els sentits ens enganyen, ens fan creure que les coses canvien, però en realitat només hi ha permanència, ja que som sempre, en essència, la mateixa persona?
Els sentits ens diuen una cosa i la raó una altra. Segons Parmènides, cal que ens fiem de la raó: res no canvia.”L’ésser és i el no-ésser no és”. L’ésser existeix, i el no ésser (el no-res) no existeix. De fet, Parmènides creu que el no-res ni existeix ni es pot pensar, ja que l’ésser no pot venir del no-ésser. És per aquest motiu que Parmènides nega el canvi. Racionalment, considera que el canvi no es pot entendre i que és pura il·lusió dels sentits.
Per què una cosa comença o deixa d’ésser?
Segons Heràclit, el camí a la veritat no és només un sinó que canvia en tot moment, per ell l’esser és l’essència de les coses i pot esser i a la vegada no esser perquè ell defensa que tot va canviant.
Segons Parmènides el camí a la veritat és només un, per a ell l’esser el considera l’essència de les coses, però no creu que sigui un caràcter canviant, ja que en el camí de la veritat només en manifesta l’esser.
Per a nosaltres l’esser és com diu al principi Heràclit, ja que estem en constant evolució d’ençà que naixem i totes les nostres accions i decisions estan marcades però que l’objectiu d’aquestes és el camí de la veritat com diu Parmènides.
·Què significa ésser?
·Per què una cosa comença o deixa d’ésser?
1) Per Heràclit tot està en constant moviment, l’univers és dinàmic. Totes les coses canviaran a altres totalment diferents, per tant, “ésser” és un sinònim de “viure en un constant canvi”. Tot això es resumeix en l’Idea de la Physis (dinamisme), ésser comporta moviment. Per exemple, per Heràclit, un factor A (que és veritat) no sempre comporta que No-A sigui falç, a la millor ha canviat i també és veritat, és a dir, que ésser és viure amb una idea de no saber amb certesa el que passa ja que com tot canvia no podem qüestionar-nos alguna cosa sense dubtar.
En l’altre costat, Permènides pensa que el canvi comporta a una contradicció, per tant, si A és veritat No-A és falç per força. Llavors aquí podríem dir que ésser és viure i pensar que tot, per força, va gràcies a una “llei lògica” que regeix tot.
2) En aquesta pregunta, segons el punt de vista d’Heràclit, res deixa o comença d’ésser, només canvia. Per ell, res és definitiu per tant no es pot afirmar que alguna cosa comença o deixa d’ésser. Per exemple, el cicle d’un riu, mai acaba i mai comença només canvia: La neu precipita sobre una muntanya, aquesta neu passa de sòlida a líquida formant el riu que desemboca al mar. Hi hauran dies on el riu hi estigui més ple o més buit però mai acaba i mai comença, tot està en moviment.
En canvi, per Permènides si hi ha un principi o final d’ésser, i ell afirma que alguna cosa comença o deixa d’ésser gràcies a una “llei” la qual explica tots aquests fet. El filòsof només creu en el que és lògic i per tant, no pot afirmar que alguna cosa deixa d’ésser perquè si, això seria una contradicció. Posant el primer exemple del factor A: Quan el factor A és veritat No-A deixa de ser veritat i per tant, deixa d’ésser una veritat.
Doncs bé per respondre a aquestes preguntes primer hem d’entendre les idees principals d’Heràclit i Parmènides. La seva discussió és sobre la forma que hauríem d’entendre el món per després poder trobar la veritat.
Heràclit i Parmènides en descriure els seus dos punts de vista sembla que estiguin raonant sobre el mateix argument, però realment s’expliquen de formes diferents. Heràclit defensa que el canvi és un principi universal cosa que Parmènides nega completament dient que no es pot trobar la raó a través del canvi, ja que ha de ser estable i una de sola.
Un exemple per entendre-ho millor; els dos veuen dues coses com poden ser blanc i negre, la diferència és que mentre Heràclit veuria la varietat de grisos entremig, Parmènides argumentaria que, no podem entendre el blanc sense conèixer el seu contrari: el negre, així com el dia i la nit. “La unió dels contraris és la realitat” “el logos és la unió del canvi” – Heràclit, amb això ens vol fer entendre que entre tots els contraris es crea una visió de la realitat i no que només existeix una de sola per al qual el contrari d’aquesta no és la veritat.
Amb la visió de Parmènides es distingeixen dues formes de guiar-te per entendre el món, la corporal/sentimental o la lògica (que segons ell aquesta última és l’única correcta). Pensar i ser és exactament el mateix, que és el racionalisme ontològic.
Heràclit al contrari que ell argumenta que l’ésser és estar en constant moviment, que hi ha una part de sentiments i de lògica, i que per tant li hem de fer cas a les dues parts o si no, no arribaríem a una forma completa de veure el món.
Aquest conflicte s’expendrà fins a l’arribada de Plató qui va argumentar a favor dels dos explicant que en el mateix món hi havia dues formes d’entendre o de raonar. Una forma de raonar que serà la de les idees perfectes, úniques i per tant estàtiques (Parmènides) i l’altra, que serà un conjunt entre sentiments i lògica sempre canviants (Heràclit).
En conclusió podem dir que hi ha dues maneres de veure el que significa ésser: per Heràclit el canvi és un principi universal, per tant deixes d’ésser quan no hi ha canvis. Per Parmènides en canvi l’ésser és la raó i deixes d’ésser quan els sentiments t’influeixen.
En aquesta activitat se’ns plantegen dues maneres de pensar de dos filòsofs presocràtics, Heràclit i Parmènides. Aquestes maneres de pensar, tot i ser oposades, busquen el significat de les mateixes qüestions: què vol dir ésser? Per que una cosa comença o deixa d’existir?
Per Heràclit, el que és, la realitat, és allò que sempre està en constant canvi. Aquest canvi fa que les coses deixin d’ésser imprevisiblement per convertir-se en un altre ésser. Per tant, Heràclit pensa que el conjunt de contraris és el que forma la realitat i que el logos és la unió d’aquestes transformacions. Aquest pensament inclús justificava l’existència de les guerres, ja que aquestes també comporten canvis.
Per altra banda, Parmènides creia que l’ésser és allò que es manté igual, sense alteracions. Tot el que pateix canvis no és. L’ésser no pot deixar de ser. Per tant, ell creia que els raonaments s’havien de fer mitjançant la raó i mai els sentits corporals, ja que aquests sempre donaven un concepte erroni.
Segons Heràclit, deixar de ser i ésser és un procés continu que es retroalimenta. Una cosa és, però quan canvia deixa de ser per convertir-se en quelcom nou. Quan aquesta cosa ha completat el canvi, torna a ésser, tot i que sigui diferent. Per exemple, al banyar-nos en un riu, l’aigua en la qual ens banyem és constantment diferent, i si ens hi banyem més tard, nosaltres també ho som. És per això que Heràclit considera el foc com el principi de totes les coses, perquè el foc representa un canvi constant.
Finalment, Heràclit creu que l’ésser és només allò existeix. El que no existeix no és, i tot ésser prové d’un altre ésser. Així doncs, el canvi i el moviment són impossibles. Per tant, l’ésser és una unitat indivisible que sempre es manté en la mateixa forma. Evidentment, l’arkhé de Parmènides és l’ú, la unitat.
LA POLÈMICA SOBRE EL CANVI HERÀCLIT-PARMÈNIDES
Els pensaments de Heràclit i Parmènides eren completament diferents, i debaten sobre teories extraordinàriament contràries, tal i com podem veure a continuació.
Heràclit deia que el canvi és un principi universal, i que el canvi i el moviment (els quals en aquella época tenien el mateix significat), estaven actius en tot moment; i Parmènides, per altre banda nega la possibilitat lògica del canvi, el moviment és impossible.
Encara que els dos filòsofs tenen la seva qüestió lògica, Heràclit era l’antecessor de la dialèctica, tot està en moviment; i Parmènides era l’iniciador del racionalisme ontològic, és a dir, pensar i ser és el mateix.
Heràclit diu que el món és constantment canvi, sense el canvi no s’entendria res, per exemple, no sabem el que és el dia, si no existeix la nit.
L’ésser es crea constantment amb el canvi, el canvi és passar de ésser a no ésser, i de no ésser a ésser; d’aquesta mateixa teoria Parmènides diu que “L’ésser és i el no ésser no és”.
Heràclit vivía entre una guerra, la dels Perses. Ell definia la guerra com a pare de totes les coses, ja que gràcies a la guerra hi havien transformacions, o sigui, canvis. Ell deia que la raó és la unió dels canvis.
En canvi, Parmènides defensava el fet de que la raó i els sentits culturals no estan gens relacionats, ja que, segons ell, els sentits culturals ens donen informació contradictòria. Parmènides, com era un gran defensor del pensament i de la raó, deia que el que una cosa era, no podia deixar de ser-ho i al inrevés. Per això, la veritat no podia ser mai mentida ja que la veritat és única.
Parmènides defensava lo racional i lo lògic davant de totes les coses i deia nosaltres feiem massa cas als sentits culturals i no a la raó.
Aquest debat entre aquests dos grans filòsofs, durarà fins que Plató desvetlli la seva teoria on hi enfocava unes idees Heraclitanes i Parmesianes. La seva teoria definia que hi havien dos mons: un de canvi, anomenat sensible i un món racional, anomenat de les idees, que era un món perfecte i lògic.
Els dos filòsofs enfoquen la filosofia i la manera de pensar en un àmbit més metafísic, que és el trobar què és el ser i què és la realitat, però ells tenien unes teories molt diferents sobre què era la realitat, així que res es va aclarir fins que va arribar Plató.
Què significa ésser?
Segons el punt de vista d’Heràclit el principi vital de totes les coses, el que s’anomena arjé, és el foc. Aquest element és imprevisible, ja que està en constant canvi i la via d’aquest canvi és el logos, és a dir, la raó. Això fa referència al fet que segons aquest filòsof, totes les coses són canviants. Ell ho defineix amb un exemple: si una persona travessa un riu, mai tornarà a estar en contacte amb la mateixa aigua dos cops. Com el riu transcorre, l’aigua està en constant moviment, la qual cosa significa que sempre hi ha un canvi. Es pot dir que Heràclit considerava el canvi un principi universal, com deia una de les seves frases: “Les coses deixen de ser, per passar a ser altres coses diferents”. D’altra banda, creia en la lluita de contraris, el que vol dir que només trobarem la veritat d’un concepte si entenem la seva contradicció. Per tant, l’ésser per a Heràclit és canviant, és a dir, un procés de canvi constant.
Parmènides, en canvi, nega la proximitat lògica del canvi. Per a ell, l’arjé és l’u o la unitat. Segons els seus pensaments, totes les coses són permanents, és a dir, mai canvien. A més, al ser l’iniciador del racionalisme ontològic, diu que pensar i ser és exactament el mateix. Al contrari que Heràclit, ell diu que no podem pensar coses contradictòries. Els oposats són inconciliables. Una altra idea que defensa és que nosaltres ens guiem dels sentits corporals, no de la raó. Amb tot això, considerem que, per a Parmènides, “l’ésser és i el no ésser no és”.
Per què una cosa comença o deixa d’ésser?
Per Heràclit una cosa comença o deixa d’ésser en qualsevol moment, és a dir, si una cosa és canviant mai es pot saber quan comença o acabava. Parmènides creu en el que és permanent, sense cap canvi, però seguirem sense saber quan una cosa s’inicia o finalitza. Per tant, tots dos tenen en comú que no podem saber quan una cosa comença o deixa d’ésser.
D’entrada, cal esmentar que la filosofia d’Heràclit diferia molt de la de Parmènides, fet que va causar una polèmica que va concloure amb la idea que ambdós mons podien coexistir tot i que les seves ideologies no coincidissin.
Respecte al significat d’ésser, per a Heràclit implicava estar en constant canvi i moviment, de manera similar al foc, que ell considerava el principi vital de totes les coses o l’arkhé. Per aquest motiu, no podem conèixer amb exactitud la vertadera naturalesa del ser pel fet que tot es troba en un moviment permanent, de la mateixa manera que el pas del temps: mai tornarem a viure un instant passat amb total fidelitat ni viurem en el present ja que es tracta d’un punt concret i el temps es manifesta com a procés.
D’altra banda, Parmènides defensava que ésser comportava ser estàtic i no patir cap canvi. Així, un cos no pot passar de ser el que és a ser el seu contrari, tot i que els sentits corporals ens fan creure l’oposat. Aquest filòsof es recolzava en la raó en lloc de confiar en els sentits corporals, ja que aquests ens poden enganyar donant informació contradictòria.
Una altra qüestió a tractar és quan una cosa comença o deixa d’ésser. Heràclit pensava que un element només adquireix la seva realitat com a procés, i que aquest no és possible sense l’existència del seu contrari. Com que la unió dels contraris representa el procés que ha de realitzar un cos per passar d’un extrem a l’altre, aquesta unió és la realitat, i l’absència d’un oposat significa que allò ha deixat de ser.
En canvi, Pàrmenides nega l’evolució, de manera que no és possible que una entitat passi a ser el seu contrari, és a dir, és no pot deixar de ser. D’una forma similar, tot ha de néixer a partir de quelcom que existeix prèviament: la realitat no pot venir de la no-realitat. Per consegüent, en el moment en què es pateix un canvi, es deixa d’ésser. Aquesta manera de pensar es veu reflectida en la seva frase “Ser és, No Ser no és”.
En definitiva, considerem que el punt de vista d’Heràclit és el més semblant al nostre, atès que existir comprèn una evolució inevitable que suposa una millora. Comprenem que encara pot existir polèmica respecte allò que pensaven i, malgrat les discrepàncies entre els dos filòsofs i les seves idees contràries, ambdós defensaven, en funció dels seus ideals, que el coneixement era impossible.
Heràclit i Parmènides són dos filòsofs grecs amb pensaments molt diferents.
Segons Heràclit, tot es mou, tot canvia, i aquest canvi és imprevisible. Referint-se al verb moure’s i canviar com a sinònims. Anomenat el pare de la filosofia dialèctica. Però per Parmènides, el creador del racionalisme radical, el moviment i el canvi són impossibles.
Per tant que significa ésser per cada un d’aquests filòsofs?
Heràclit creu que ésser és un canvi constant, però no només és que canvia, sinó que deixa de ser el que és i passa a ser completament diferent. Per demostrar això argumenta que no es pot banyar dos cops al mateix riu, per dos motius; un perquè l’aigua flueix, per tant no serà la mateixa aigua; i perquè el cos també té un canvi, per tant entren dues persones diferents, ja que canvia el ser. Per tant com que aquest canvi és imprevisible el coneixement és impossible, ja que en estar en constant canvi, no pots conèixer si estàs en un canvi constant.
El que Parmènides creu és que ésser és que el moviment és impossible, ja que afirma “El ser és, el no ser no és” Canviar i moure’s, significa passar de ser a no ser, o de no ser a ser, i com que això és impossible, que les coses no apareixen perquè si, apareixen per un altre que ja existia abans, per tant només existeix l’ésser. El filòsof afirma que els nostres sentits ens enganyen, per tant nosaltres no existim, sinó que el que existeix és ésser.
La diferència entre aquests dos filòsofs és que el primer parlar del canvi i el segon parla del moviment, però pels grecs aquests dos conceptes signifiquen el mateix.
Heràclit parla que el canvi el que produeix és que tot canvia per tant tot és “nou” després del canvi i com que hi ha aquest canvi el coneixement no és possible. En canvi Parmènides creu que les coses només existeixen per l’ésser, que les coses apareixen i desapareixen però que si existeixen és per l’ésser. Per tant com l’ésser no té parts, no podem conèixer res.
Perquè una cosa comença o deixa d’ésser?
Segons Heràclit, tot és fruit del canvi. Això ho argumenta citant una sèrie d’exemples amb els quals vol donar a entendre que una cosa comença i deixa d’ésser en un moment precís. Per exemple, Heràclit va dir que si una persona es banya dues vegades en un riu, comptava com dues persones diferents, ja que l’aigua no és la mateixa i el ser es troba en constant canvi. Per tant, en el moment en el qual aquesta persona entra al riu comença a ésser, però a la que deixa de realitzar aquesta acció és quan deixa d’ésser. Heràclit no diu només que hi ha canvi sinó que considera que els canvis són la unitat.
Per altra banda, per Parmènides el canvi és impossible. Es basa en la idea del ser és i el no-ser no és. Però per a ell, no existeix el fet de passar del ser al no-ser, o a l’inrevés amb moviment. Tot allò que existeix és com a conseqüència de l’ésser que existia abans.
En conclusió, Heràclit i Parmènides, són els primers a qüestionar-se el canvi. Cada un té un pensament diferent sobre la metafísica però aporten arguments vàlids per recolzar les seves idees.
Després de debatre entre tots els membres del grup hem arribat a la conclusió que depenent de la situació en la qual ens trobem, compartim el pensament d’Heràclit o el de Parmènides. Creiem per una banda que el ser canvia contínuament, ja que es troba en constant moviment i per altra banda creiem que el ser és i el no-ser no és.
A continuación daremos nuestras ideas sobre las cuestiones que se nos plantean
¿que significa ser y que? ¿y porque una cosa comienza o deja de ser?
Para empezar hemos de saber lo que los dos filósofos Heráclido y parmenides pensaban sobre este tema ya que ellos dos mantuvieron un pensamiento contradictorio.
Heráclito dice que las cosas pueden y no pueden ser a su vez,para él no hay origen único de las cosas ya que todo en su opinión está anclado a un cambio permanente,esto nos da a entender de que todo es alterable ya que nada es permanente en la realidad, a esta idea se opone Parménides el cual defiende que no hay un cambio posible ya que no se puede negar algo que existe, para Parménides lo que dicta si algo es real o no,es la razón,la cual se encuentra en las ideas,según él si algo no puede ser pensado no puede existir
(lo que quiere decir con esto es que solamente algo que podamos visualizar o imaginar es algo que existe ya que si no lo podemos ver o imaginar no existe), su idea básica es que nada es regido por el cambio ya que lo único que nos hace pensar que hay algún tipo de cambio son los sentido,los cuales según él nos engañan ya que en el fondo nada cambia jamás.
Entonces ahora que sabemos lo que estos dos filósofos planteaban ahora trataremos de explicar lo que para nosotros es el ser y cuando algo deja de ser..
Es muy difícil explicar el ser ya que a través de la historia un gran número de filósofos han tratado de dar respuesta a este tema,yo partiré diciendo que el ser es desde el mundo de las ideas porque es un concepto muy general de las cosas sin ser un ente físico,por ejemplo el hombre,la idea de hombre es el plano más general del ser y se convierte en ese hombre cuando lo paso al plano físico (tangible) entonces partiendo de esta idea podemos decir que algo deja de ser cuando ha sufrido un cambio,un ejemplo claro es una semilla cuando a sido plantada nace y se transforma en una planta,luego en un árbol,luego ese árbol puede ser madera y esa madera pueder una mesa o leña y esa leña será carbón,dejó de ser una semilla.
En conclusión ambas teorías se complementan ya que como hemos dicho antes el ser depende de ambas partes.
Nom dels membres del grup: Jaime, Cristian i David
ET DEIXO L’ENLLAÇ PERQUÈ EL VISUALITZIS AL DRIVE AMB LES PARAULES RESALTADES https://docs.google.com/document/d/1Y6LRsAE_eHHsd2j-Q25CUa4Gk68056q_hPSgXM5vY4U/edit?usp=sharing
POLÈMICA DE L’ÉSSER ENTRE HERÀCLIT I PARMÈNIDES (Punt 3 i 4 què opina l’autor i comparació, no hem afegit la nostra opinió perquè no la demana)
L’ésser ha estat un tema de debat en la Grècia antiga durant més de 150 anys, els personatges que més joc van donar a aquesta polèmica són Heràclit i Parmènides.
Per a Heràclit (pare de la dialèctica) el coneixement de l’ésser és inassolible, ja que aquest està en continu moviment, continu canvi. Aquest filòsof greg situa l’arjé en el foc, és a dir el canvi. La raó, logos, només la podem entendre com a l’unió del canvi.
Per altra banda tenim a Parmènides (pare del racionalisme ontològic, pensar i ser és exactament el mateix), opositor d’Heràclit i que pensa que el moviment no existeix, “l’ésser és i l’ésser no és”, si A és veritat i no A és mentida, això es manté inalterable. Llavors d’on sorgeix tota la diversitat d’aquest món? Doncs aquesta sorgeix dels sentits corporals que ens fan imaginar-nos un canvi. Tot allò que existeix, existeix gràcies a una cosa que ja existia abans. Per tant, la primera cosa que va existir va ser l’ésser.
Després d’introduir la ideologia de cadascun dels filòsofs fem un anàlisi.
Per a Heràclit l’ésser està en constant moviment canvia a cada instant i mai és la mateixa cosa. Un exemple claríssim per entendre el pensament d’Heràclit és el postulat següent: <>. Una persona que es banya en un riu mai no es banya en el mateix riu dues vegades, ja que l’aigua que ha mullat el seu cos no és sempre la mateixa. De la mateixa manera que el noi no és el mateix noi quan es banya una segona vegada un altre dia. A més, les coses, dins d’un canvi constant, no poden ser enteses sense el seu contrari, només tenim constància del dia i coneixem el dia perquè existeix la nit, i coneixem el blanc perquè hi tenim el negre, lluita de contraris. Entre aquests contraris hi ha un camí, que és el canvi. Però com aquest canvi és continu ens és impossible l’estudi del coneixement de l’ésser, no es pot aplicar la metafísica.
Segons Parmènides és molt més senzill, com que l’ésser no té parts, el seu coneixement és impossible. L’ésser és l’arkhé, la unitat, l’essència de les coses.
En resum, els dos afirmen que el coneixement de l’ésser és impossible. Conclusió a la qual han arribat des de dos mètodes diferents.
Responent a la pregunta que se’ns fa, la visió que en fa Parmènides és que identifica l’ésser amb tota la realitat, que descriu com una, contínua i immòbil, i l’oposa simplement al no res, o al que no és. Mentre que Heràclit relaciona la idea de l’ésser amb el continu canvi, l’ésser no es pot definir perquè sempre està canviant.
Les pautes que ens vénen donades al blog ens posen en context la polèmica d’Heràclit i Parmènides. Aquesta polèmica sorgeix a partir del plantejament d’Heràclit que afirma que tot es mou, tot canvia, i l’afirmació de Parmènides que afirma que el moviment i el canvi son impossibles.
Com hem dit abans, Heràclit afirma que l’univers es dinàmic, canviant, és a dir, tot deixa de ser el que és per passar a ser una altre cosa de manera imprevisible, per tant el coneixement es impossible. Aquest planteja un arkhé que tingui a veure amb aquesta idea: el foc, element canviant i imprevisible. Vegem un exemple sobre aquest aspecte per entendre-ho millor, quan tu et banyes a un riu un cop, i després d’unes hores et tornes a ficar al mateix riu, aquest no tindrà la mateixa aigua, perquè aquesta ja haurà canviat i haurà desaparegut, o potser el que ha canviat ha estat el teu cos.
Després tenim a Parmènides, el qual pensava les coses no poden canviar, ja que l’ésser és etern. Aquest estava en contra del pensament Heraclitià, ja que ell considerava que el logos era el coneixement no canviant, ja que el coneixement sobre el no-ésser era inexistent i no hi havia proves que el recolzessin. Canviar o moure’s significa passar de l’ésser al no ésser o de no ésser a ésser i això és impossible, les coses no apareixen del no res. L’arkhé que buscava Parmènides era la unitat, l’essència, tot allò que és continu, permanent, ell pensa que tot allò que canvia és massa sentimental, hi ha massa emocions, i si ens emocionem no hi ha raonament.
En conclusió, Heràclit i Parmènides eren dos filòsofs molt diferents, però diuen que mai hi va haver una polèmica entre ells, no obstant si amb els seus pensaments, idees i els seus principis bàsics.
Què significa ésser?
Per què una cosa comença o deixa d’ésser?
Per entendre aquestes dues preguntes ens hem de remuntar a l’antiga Grècia, al seu màxim punt d’esplendor. Aquestes preguntes van crear una de les polèmiques més famoses del món de la filosofia: la polèmica entre Heràclit i Parmènides.
Aquests dos filòsofs presocràtics antagònics, van respondre al problema metafísic donant els seus arguments i els diferents punts de vista sobre que significa ésser.
Heràclit defensa que el canvi és un principi universal i tot sempre està en moviment pel que és considerat l’antecessor de la dialèctica. L’Arcké o principi vital d’Heràclit era el foc, ja que per ell, el món no havia d’identificar-se amb cap substància en concret, sinó més aviat amb un procés continu governat per una llei de canvi.
Parmènides contràriament, nega la possibilitat del canvi siguent així l’iniciador del racionalisme ontològic, és a dir, pensar i ser és el mateix. Per tant, no pots pensar una cosa que no ets.
Segons Heràclit la unió dels contraris és la realitat i el Logos (la raó) és la unió dels canvis.
Parmènides en canvi, creu que els sentits corporals són informacions contradictòries, aquest pensament per part de Parmènides, és completament racionalista.
Per Parmènides l’ésser és i l’ésser no és. Per tant, nosaltres no existim, existeix l’ésser.
Plató també va donar una resposta a la qüestió. Creia que el ésser era una idea que havia de ser immaterial, absoluta, perfecta, eterna i immutable.
Un segle més tard Aristòtil va concloure la polèmica: “L’ésser no només es pren en el sentit de substància, de qualitat, de quantitat, sinó que hi ha també l’ésser en potència i l’ésser en acte, l’ésser relativament a l’acció” així queda recollit en el seu llibre de la Metafísica.
Per què una cosa comença o deixa d’ésser?
Heràclit defineix l’ésser com allò que sempre està canviant. Per tant tothom comença i deixa de ser ésser cada vegada que canvia de qualsevol manera, ja sigui mentalment o físicament. Pensa que la realitat mai és sempre igual perquè tot està en constant moviment.
Parmènides diu que una cosa comença a canviar quan el que era originalment es converteix en el contrari,és a dir,es crea una cosa nova. Per exemple, un noi pensa que aprovarà un examen, però quan comprova les respostes amb el professor se n’adona que el seu pensament era erroni i contrari.
El nostre objectiu és fer una comparació entre Heràclit i Parmènides, dos grans filòsofs presocràtics.
Per una banda tenim a Heràclit d’Efes, un filòsof monista que afirma que el principi de tot és el foc, una energia guiada per una raó (logos) que origina tot allò que coneixem. Basant-se en això elabora la teoria següent; els elements contraris lluiten entre sí, aquests es necessiten per fer que tot tingui sentit i que un element no s’imposi a l’altre. Per tant és una lluita justa. Aquests contraris poden ser ells mateixos i la seva negació perquè els antagònics s’uneixen a la vegada que s’oposen.
Entre les seves tesis també trobem la del canvi, el qual és constant, que tot es troba en perpètua transformació. “Ningú no es pot banyar dues vegades en el mateix riu”, com ens diu la famosa sentencia d’Heràclit, l’aigua del riu flueix i està un canvi permanent, per això mateix no podem submergir-nos en el mateix riu, ja que aquest no para en la seva transformació.
Dins d’aquest canvi trobem el logos, que és el que uneix totes les coses.
D’altra banda està Parmènides d’Elea, filòsof formalista, la filosofia del qual ens ve presentada en forma de poema (Poema de Parmènides). Per a ell el principi de tot és l’ésser i la seva unitat.
Ésser és i no ésser, no és. Com ens diu aquesta frase célebre, una cosa no pot ser ella mateixa i la seva pròpia negació, tot el contrari del que ens diu Heràclit. Aquesta contradicció dels dos filòsofs també la trobem en la teoria el canvi. Heràclit, parla del canvi constant i la transformació permanent de tot, però Parmènides en diu tot el contrari, no hi ha cap canvi més del que ens fan arribar els nostres sentits que ens enganyen, no és més que apariència ja que l’essència de tot no varïa.
Que vol dir ésser?
Segons la universitat d’estudis catalans esser significa: Existir, trobar-se en lloc o tenir lloc com a fet. Però per aquests dos filòsofs , Heràclit i Parmènides, ésser tenia un significat molt diferent.
Per a Heràclit, personatge considerat antecessor de la dialèctica, afirma que tot esta en constant canvi, és per això que ell pensa que el foc és el principi universal, ja que esta en un canvi constant i imprevisible. Aquest canvi és el que permet que mai et puguis banyar al mateix riu, ja que l’aigua no serà la mateixa, i la persona tampoc.
Heràclit considera que el coneixement és impossible, ja que segons el seu pensament l’ésser canvia constantment, i això fa que els objectes perdin la identitat que tenen. Aquesta es la raó per la que no podem saber si estan canviant o no.
Parmènides, iniciador racionalisme antològic, té un pensament logicista: «L’ésser més perfecte només el podem entendre per la raó o per l’experiència.».
Aquest filòsofs pensa «Entre A i no A hi ha un terme mitjà, Si A es veritat, no A ha de ser fals. Què hi ha entre A i no A?»
Permènides nega la possibilitat lògica del canvi i diu que els sentits corporals donen una informació contradictòria, per tant, refuta la qüestió que li va plantejar Heràclit amb la següent resposta: «A és veritat i no A ha de ser mentida, allò que és, no pot deixar de ser.»
Per què una cosa comença o deixa d’ésser?
Segons Heràclit , l’ésser és definit com allò que pateix un canvi constant, ja que contínuament deixem d’ésser el que som per ser un altre de nou amb alguna diferencia respecte a l’anterior, és a dir, la alteració que es produeix en l’ésser és constant i fa que els objectes variïn d’identitat per es per això que és impossible conèixer l’ésser, ja que vivim en una alteració constant.
En canvi, per a Parmènides, l’ésser no pot respondre a aquesta lluita de contraris, ja que allò que és no ho pot deixar d’ésser, però tampoc podem discernir quan una cosa comença o deixa de ser perquè els nostres sentits ens enganyen i són contradictoris, només podem confiar en la raó.
LA POLÈMICA DE HERÀCLIT I PARMÈNIDES
Se’ns planteja un problema i dues respostes contradictòries proposades per Heràclit i Parmènides. Què és ésser? Perquè una cosa comença o deixa de ser? A continuació contrastarem els diferents punts de vista dels dos filòsofs.
Per part d’Heràclit, desde el seu punt de vista, el fet d’ésser és equivalent a pensar, i también defensa que una cosa no pot ser a menys que tingui un contrari. Com per exemple, el dia no pot existir sense la nit. Com a conseqüència, la unió d’aquests contraris fan que les coses puguin ser, és a dir, que es crei una realitat. En canvi, per Parmènides ésser és conèixer i els contraris no existeixen, de manera que si tenim blanc no podem considerar el negre com el seu contrari, sinó simplement com a un color més.
Referent a la segona qüestió, tal i com pensava Heràclit, quan alguna cosa canvia deixa d’ésser el que era i aquest canvi es imprevisible i constant, de manera que és impossible el coneixement. D’altra banda, Parmènides defensa que el que és no pot deixar d’ésser mai, que les coses no poden variar.
Per tant podem concloure que cap de les dues argumentacions són del tot vàlides, sinó que més aviat són teories subjectives