“A la natura, li agrada amagar-se …
… a l’univers tot és la mateixa cosa, encara que les coses més petites es disfressin de formes, de colors i d’aromes diversos amb la intenció d’enganyar-nos, de fer-nos creure que no tenen res a veure entre elles.”
Coll, Per “Al mateix riu d’Heràclit”, pàg. 68-69
El filòsof presocràtic anomenat Heràclit d’Efes fou un pensador que va raonar la seva pròpia teoria sobre logos. El logos és la llei de l’univers de la qual deriven, o haurien de derivar, totes les lleis humanes. Aquest logos era, a la vegada, discurs, raó i raó de ser; una veritat única comuna a tot, i allò que ha de ser escoltat a través de l’ànima o psykhé.
Una de les grans tesis d’Heràclit va ser: l’harmonia és producte de la lluita dels contraris, pròpiament la lluita o la tensió. Si aquesta cessés, acabaria també el cosmos. Fruit d’aquesta lluita eterna, regida per la llei universal del logos, és el perpetu esdevenir: res és estàtic. Aquesta tesi s’il·lustra amb l’afirmació segons la qual no podem banyar-nos en un mateix riu perquè res és en cada instant el mateix: “No podem banyar-nos dues vegades en el mateix riu”, va comentar Heràclit. Ni el riu ni nosaltres som els mateixos quan tornem a l’aigua. Així, totes les coses són com flames d’un gran foc. Les flames canvien constantment, però el foc (arkhé) perdura. Es tracta de l’explicació donada sobre l’origen de totes les coses.
El principi del foc es refereix al moviment i canvi constant en què es troba el món, i que al mig d’aquesta permanent mobilitat, cada element es basa en una estructura de contraris. La contradicció està en l’origen de totes les coses. A més a més, el fet del constant canvi implica que no es poden experimentar els mateixos escenaris diverses vegades, és a dir, mai serà possible que un lloc segueixi sent el mateix, perquè de forma constant les coses estan transformant-se, com en l’exemple del riu comentar anteriorment.
En definitiva, per Heràclit el foc era el començament i la fi de totes les coses que formaven part de la naturalesa, fins i tot era considerat també l’origen de l’ànima. Segons aquest filòsof, res és estàtic, cada cosa constantment és i deixa de ser, és un procés.
Heràclit d’Efes fou un filòsof presocràtic del qual se’n coneix poc de la seva biografia ja que amb el pas dels anys la veritat s’ha entrellaçat amb la llegenda. El seu pensament consisteix en que tot està en constant moviment, d’aquesta manera es forma la physis.
La principal teoria d’Heràclit dicta que el foc és l’origen de totes les coses, és a dir, l’arkhé. Aquest, escollí aquest element per simplificar o fer més accessible la comprensió de l’univers. Segons la seva teoria el cosmos està en constant moviment, com per exemple el foc, el qual mai és igual. Una altra manera d’entendre la seva teoria seria amb la seva famosa frase: No pots banyar-te dues vegades en un mateix riu. Això és degut a què l’aigua sempre està en constant moviment, d’aquesta manera canvia constantment.
D’aquest fragment extret del llibre: Al mateix riu d’Heràclit, escit per Pep Coll, es pot extreure una altra tesi que explica el canvi. El pensador veu l’alteració del cosmos com una lluita de contraris, els quals no poden subsistir l’un sense l’altre, com per exemple: llum-foscor, pau-guerra, alt-baix. Així doncs, l’univers és en constant canvi gràcies a la lluita de contradiccions que equilibren el cosmos.
Com a conclusió, cal remarcar que a causa de la immensitat de l’univers, les petites coses que es troben en constant canvi passen desapercebudes, tot i que fan possible l’harmonia que ens fan plaer visual i/o espiritual.
Heràclit fou un filòsof presocràtic el qual va extreure el seu pensament del seu propi autoconeixement. Defensava que el principi vital de tot, altrament dit com arkhé, era el canvi.
Per ell el canvi constant i perpetu de les coses era el que constituïa allò que nosaltres anomenem realitat. Per exemple la naturalesa: res és estable en ella, tot està en constant moviment, canviant de formes i d’estat. Fou ell qui sentencià: “un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu” ja que tots dos hauran deixat de ser els mateixos la pròxima vegada.
Aquest principi vital (arkhé) és representat amb el foc. El foc és l’inici de tot, «totes les coses es canvien per foc i el foc per totes les coses, com les mercaderies per l’or i l’or per les mercaderies». La matèria canvia si la cremem i el foc varia depenent amb què l’alimentem. Ara bé això només és un exemple metafòric. Heràclit vol transmetre que, segons les circumstàncies, tot canvia tard o d’hora i un petit canvi només fa que alimentar-ne d’altres. Sense canvis no hi hauria evolució, l’Univers seria estàtic.
És inevitable que parlant d’Heràclit esmentem a Parmènides (personatge posterior a ell). Si bé ambdós defensaven “l’ésser com a unitat” alhora discrepaven en la definició més exacte d’aquesta. Parmènides defensava que la unitat es trobava en la mateixa natura; Heràclit deia que no, a la natura quelcom no és una unitat encara que ho sembli sinó que en fixar-t’hi atentament descobrim que tot es resultat de la combinació de molts i diversos elements.
Per entendre millor aquesta discrepància entre tots dos filòsofs posem com a exemple el vaixell de Teseo, altrament dit la paradoxa de Teseo. Aquesta ens planteja el següent cas: un vaixell al qual s’han anat canviant els seus components per altres, i un altre que s’ha construït a partir dels elements que han estat substituits en el anterior. La gran pregunta és: Quin dels dos vaixells és el verdader vaixell de Teseo?
Per Heràclit cap dels dos ho seria: el primer hauria patit canvis vistosos fent que no fos l’original i el segon, per molt que estigui construït a partir de les peces inicials, no seria el mateix ja que en l’instant en què es va desmontar l’un, l’altre automàticament deixa de ser el mateix. En canvi Parmènides segurament defensaria que ambdós ho són: tots dos continuen sent vaixells, un renovat a partir de l’original i un altre de creat. Parmènides no creia en el canvi – “Canvi vol dir deixar de ser, per ser un altre. Però el deixar de ser no és possible ja que seria acceptar el no ser” – Parmènides.
Tornant a Heràclit. Com hem dit, per ell el principi de tot era el canvi (foc). Pero quina relació podem trobar entre el seu arkhè i el text que se’ns presenta? Com establim la relació entre el canvi i la natura exposada?
Heràclit creia en la unitat de l’ésser però alhora veu el canvi dins de cadascun dels elements de l’univers. Com pot ser això? Si tornem a agafar el foc com a exemple veiem que aquest va variant d’aspecte constantment: les flames es mouen, es fan grans i petites, ens distreuen de la realitat, de si realment és el mateix foc o no. Però en efecte, continua sent-ho. Fixem-nos en la natura, com diu el text: tota ella en si és unitat, és natura, però si observem en detall veiem que les formes, els colors, les olors… no deixen de variar els diferents elements que la componen.
Segons Hegel, Heràclit va ser l’iniciador de la filosofia dialèctica, segons la qual res és definitiu i tot està sempre en un procés constant de construcció. Influenciat per Anaximandre, centrat en l’apéiron o indeterminat; per Pitàgores i el pitagorisme, descobriments dels quals van obrir la possibilitat del canvi com a logos i Xenòfanes, irònic i crític amb les convencions socials, va ser un filòsof nascut a Èfes, que va trobar en ell mateix una gran font de coneixement.
L’univers, amb els seus planetes, estrelles i galàxies, tenen un origen desconegut, però alhora tots es van originar a partir d’una unitat, creadora del que veiem i el que no. Heràclit veu en la unitat de totes les coses un inici en què tot guarda una relació. Si entenem la unitat com a una mare, els seus fills tindrien característiques pròpies les quals canviarien durant el temps. Aquests canvis en cada un d’ells portarien a diferències entre uns i altres, però lluny de ser independents, tots formarien part d’una unitat en la qual hi ha el seu origen.
Per a Heràclit l’origen de tot es troba en el canvi, res és definitiu i per tant tot està en un constant procés de formació, fet que dificulta el coneixement humà. Heràclit va veure en el foc una metàfora per explicar el seu arkhé: el foc està en moviment i és capaç de produir canvis constants, a l’igual que la natura.
Són moltes les coses que no entenem i que sobrepassen la nostra capacitat de raonament. L’ésser humà intenta entendre el seu entorn, però per Heràclit no es pot arribar al coneixement veritable ja que quan sembla que se sap tot, alguna cosa canvia i modifica allò que ja se sabia. D’aquesta manera podem entendre que afirmés que el món és incomprensible, ja que es troba en un canvi constant.
Quan parlem d’Heràclit és inevitable parlar també de Parmènides, dos personatges aparentment oposats, entre els què existeixen diversos paral·lelismes, el primer dels quals és que els dos estaven centrats en el canvi com a principi vital o arkhé, però de maneres totalment oposades. Ambdós veien en la physis o natura, moviment, i creien en la racionalitat de la unitat, a més d’estar influïts per idees pitagòriques.
El pensament de Parmènides se sustenta sobre una base de racionalisme radical, segons la qual el canvi és lògicament contradictori, ja que canviar és passar de ser a no-ser, i com que el no-ser no existeix no en podem parlar.
L’ésser té un gran importància per a Parmènides. Per a ell l’ésser és etern i immòbil, ja que l’ésser és unitat, a més de ser indestructible i il·limitat, és per això que creu que el canvi i el moviment són pura aparença dels sentits dels quals no ens poden fiar. El que realment ens proporciona un coneixement veritable és la raó, i és quan no la fem servir, que el canvi i el moviment es mostren contradictoris.
Tornant a la cita inicial i tenint en compte les idees exposades, podem adonar-nos de la gran contradicció que suposo la presència o l’absència de canvi. “… a l’univers tot és la mateixa cosa… encara que es disfressi de formes, de colors i d’aromes diversos”, però són ambdós punts de vista conciliables? No trobem en el canvi d’Heràclit la unitat eterna i il·limitada de Parmènides?
SOY EL RÍO
Estoy siendo, pero nunca
seré lo que soy.
Mi vida es turbulenta.
Porque fluyo. Porque muto.
Llama cambiante y nunca muerta.
Soy fuego eternamente vivo.
De fuego todo se compone.
Todo nace. Todo muere.
Existe el día gracias al ocaso.
Eterna lucha. Eterna armonía.
Estoy siendo, pero nunca
seré lo que soy.
Paula Juárez, Nerea Casahuga, Àlex Torres
Quan el món li va donar l’esquena als mites per trobar les respostes a totes les preguntes, un grup de pensadors va decidir buscar el principi vital de totes les coses (arkhé) dins la naturalesa (physis). Un d’aquests filòsofs va ser Heràclit, que cercava la resposta a les seves inquietuds en el foc. En el text a continuació intentarem relacionar l’extret de la novel·la de Pep Coll amb el pensament d’Heràclit.
Heràclit creia que l’arkhé era el foc; més aviat, utilitzava el foc com a metàfora per representar el canvi (les flames canvien però el foc, l’essència de tot, perdura). Segons el filòsof, el canvi no es produïa perquè sí, sinó que es donava a causa de la lluita de contraris.
La lluita de contraris és una llei que afirma que un element existeix perquè té un contrari (per exemple, dia – nit). Sabem que sense un contrari, l’element no és, la seva raó d’ésser es redueix a “No sóc el meu contrari”. És per això que Heràclit conclou que tot a l’Univers existeix i és diferent, però com que l’essència de tot es basa en el mateix (la contrarietat), tot l’Univers esdevé un.
La citació del llibre explica com la naturalesa amaga que tots els elements de l’Univers són una unitat. Basant-nos en la teoria d’Heràclit, el Cosmos és efectivament un, i mitjançant els canvis perpetus que experimenta, aquesta realitat s’amaga rere les diferències que percebem en tots els elements, particularment la naturalesa.
Si considerem la seva teoria vertadera, podríem reduir l’Univers a la unitat, però quin seria el contrari d’aquesta unitat? Quina és la raó d’existir del Cosmos? Per últim, ens qüestionem, com Heràclit feia, si realment sabem res tenint en compte que tot està en canvi constant, fins i tot nosaltres.
prova
prova2
prova 3
prova 4
provando