Podeu completar o raonar què entenem per la consciència cívica en temps de Sòcrates i com es defensa Sòcrates de l’acusació d’anar-hi en contra? Quin paper va tenir Pèricles amb la política i l’intel·lectualisme moral socràtic?
“Com que els déus eren de la ciutat, no creure en els déus significava també no creure en la ciutat, és a dir, no tenir consciència cívica. Sòcrates era l’últim representant de l’època d’esplendor d’Atenes, supervivent de la generació que havia conegut Pèricles, i jutjar-lo va ser en certa manera com passar comptes amb l’època depassada, que havia produït la grandesa d’Atenes, però que també havia posat les bases de la seva derrota en les guerres del Peloponès.”
Edip: Qui va ser Perícles?
Medea: De manera molt general, Perícles va ser un polític que va dur a terme diferents reformes per democratitzar la societat d’Atenes.
Edip: Democratitzar? No existia ja la democràcia a Atenes?
Medea: I tant, i tant que existia… – va dir Medea amb certa ironia – Diuen que Clístenes va ser el polític grec que va implantar la primera democràcia. Era una democràcia ben interessant, la d’aquest home, la veritat.
Edip: Interessant? Per què?
Medea: Bé, en aquells temps una petita part de la població, la gent amb diners, eren els que formava els governs, feien les lleis i, en general, controlaven els afers polítics.
Edip: I la gent que no era rica no podia votar ni participar en la política?
Medea: I tant que podien! Complint amb la llei. ( riu) Realment, a molta gent no li agradaven aquestes lleis i es revelaven… No les acataven. Tu compliries una llei que han creat uns altres sense consultar-te?
Edip: I tant que no! Crec que ho estic entenent. La gent es revelava perquè les lleis no eren seves, no les havien creat ni votat ells, eren lleis imposades. Això no era una democràcia! Però, per què no les votaven entre tots?
Medea: L’home per qui em preguntaves, Perícles, va fer que tots els ciutadans, o tots menys les dones i els esclaus, poguessin votar. D’aquesta manera, feien les lleis més justes, evitaven la corrupció i…
Edip: I la gent complia les lleis perquè eren les seves lleis, havien establert la seva pròpia moral, la seva pròpia idea del bé i del mal, no? Per tant, no podien anar en contra del que ells havien votat. Havien de complir-les perquè ells s’havien que era el correcte.
Medea: Exacte! És molt socràtic això que estàs dient. Sòcrates deia que qui coneix la virtud, qui sap quin és el comportament moral correcte, no només el coneix, sinó que el posa en pràctica.
Edip: Es a dir, tenien una consciència cívica, una realitat pròpia.
Medea: De fet, segons Sòcrates tothom tenia la obligació moral de fer allò en el que fossin més eficients, més bons i d’aquesta manera garantir una societat idíl·lica.
Edip: Sona una mica utòpic… No trobo bé això, un s’ha de dedicar al que li agrada per poder ser feliç.
Medea: Sòcrates et diria que hauries de ser feliç fent el treball en el que fossis més bo, que has de trobar la felicitat en el bé comú.
Edip: És complicat tot això, segons com ho miri, ni Sòcrates ni Pericles em semblen democràtics… No deixar votar a les dones no és democràtic, i tenir esclaus encara menys.
Medea: Bé, he de marxar, però, abans et preguntaré una cosa: Existeix la democràcia? ¿O és només una utopia més que em acceptat conjuntament com a realitat però en realitat no vivim exactament en una democràcia?
En temps de Sòcrates la ciutat era molt important, doncs si no creies en la ciutat no creies en els deus. La consciència cívica es basava en creure en la ciutat mitjançant la creença en els deus. Sòcrates era l’últim representant de l’època d’esplendor d’Atenes, va ser el supervivent de la generació que havia conegut Pèricles. Jutjar-lo va ser com una venjança pel temps passat, que havia significat la grandesa d’Atenes, però també les bases de la seva derrota a la guerra del Peloponès.
Sòcrates fou acusat de no creure en la ciutat ja que deien que no creia en els deus. Ell es defensaria utilitzant la maièutica, afirmant que ell creia en els semi-deus; preguntant si existien els semi-deus sense els deus. Pèricles va imposar la democràcia a Atenes fent que la llei deixés d’estar feta per una minoria i passés a estar feta per una majoria, en l’elogi de la democràcia, al seu discurs fúnebre, Pèricles diu que si un individu pot fer un servei a l’estat, es igual la seva condició social, la llibertat era la norma de govern en la vida pública i en el comerç ordinari no es mirin amb recel.
Pèricles el que volia era fer dels ciutadans unes persones amb el coneixement com a virtut, així tindrien un coneixement del que és just i el que no ho és. Això és la base de l’intel·lectualisme moral de Sòcrates, basat en la virtut com coneixement per saber fer el bé.
Actualment la consciència cívica comporta el respecte d’un mateix i de l’altre, de les lleis, institucions, la terra i tot el que ens dóna, el compromís social que assumim. De la comprensió del dret a vot, d’aprendre a discernir per poder escollir els representants per poder viure en tranquil·litat. De poder escollir el teu propi futur i per tant, la teva felicitat tenint en compte la dels altres. En temps de Sòcrates, consciència cívica igualava creure en els déus de la ciutat així com tenir una actitud de predisposició envers les conductes establides mitjançant les lleis. Això però, aquestes eren fetes pels ciutadans (aquest grup només incloïa els nobles i natius d’allà).
Sòcrates, en la seva apologia, es defensa de les acusacions que Meletos fa mitjançant la maièutica. El pare del mètode socràtic fa veure que ell sí que creu en els déus i que l’afirmació del seu acusador és falsa. Gràcies a comparacions entre qui creu que existeixen qualitats d’algun assumpte però l’assumpte en si. Mostra la contradicció en les paraules de Meletos quan diu que Sòcrates no crec en divinitats però a la vegada que sí.
Pèricles durant el seu mandat, va utilitzar la isegoria i la isonomia. El ciutadà tenia l’obligació de l’Areté (excel·lència i virtut) i la llei era igual per tots aquests en els interessos particulars i la consideració de què gaudeix cada ciutadà depenent dels seus mèrits personals.
Per concloure, podem dir que el terme consciència cívica, tant en l’època de Sòcrates com en l’actualitat, i tot el que aquest comporta significa saber que tenim unes obligacions a complir pel grup i hem de conèixer les nostres obligacions per tenir dret a exigir que es respecti el nostre dret a viure en pau i harmonia social. Implica reclamar el nostre dret a treballar i a saber que pel nostre esforç tindrem un salari digne que ens permeti habitar i gaudir de tot el que avui necessitem i percebem conforme a la nostra forma i característiques de vida. Resumint, és una educació ciutadana que té com a propòsit promoure valors cívics.
PROFESSORA: Atenció nois! Avui parlarem sobre Sòcrates i la consciència cívica. Sabeu que Sòcrates va ser condemnat per no tenir-ne?
ALUMNE: Però profe, què és exactament la consciència cívica?
PROFESSORA: En temps de Sòcrates, la consciencia cívica consistia en creure en els deus de la ciutat per tal de tenir un comportament a favor de les conduc-tes que estan fetes mitjançant les lleis.
ALUMNE: Però, actualment, també existeix aquesta consciencia cívica?
PROFESSORA: Actualment la consciencia cívica ens indica como hem de comportar-nos com a ciutadans, però els deus no tenen aquella importància. De fet, aquesta va ser la clau d’una de les acusacions fetes contra Sòcrates. Se l’acusava de no creure en els deus. Com els deus eren de la ciutat, això volia dir que no creia en la ciutat, indispensable per tenir una consciència cívica.
ALUMNE: I com es defensa Sòcrates en el judici?
PROFESSORA: Sòcrates, qui tenia un evident do de la paraula i la argumentació, va fer ús de la maièutica per fer trontollar les acusacions, fent que el seu acusador es contradigui. Finalment, va ser condemnat i Sòcrates va acceptar la condemna ja que, segons ell, no podia contrarestar una injustícia amb una altra injustícia.
ALUMNE: Però no va fer res per evitar la condemna, es va quedar de braços creuats? Com ho pot acceptar si sap que és innocent i que la sentencia és injusta?
PROFESSORA: El que deia Sòcrates era que preferia que cometessin una injustícia sobre ell, a que ell cometés una in3justícia. Fins hi tot el van intentar fer-lo fugir de la presó i ell es va negar ja que no vol cometre cap injustícia. Ell creia que revelar-se contra les lleis, que eren legítimes ja que les havien votat els atenesos democràticament, sí que seria inconsciència cívica.
ALUMNE: Però com poden ser llegítimes aquestes lleis si només poden votar els homes poderosos? Si no poden votar ni les dones ni els esclaus, com es pot estar parlant de democràcia?
PROFESSORA: Excel·lent pregunta. De fet, cap democràcia es perfecte, ni la de fa segles, ni la actual. Un dels personatges més importants de la antiga Grècia, Pericles, va proposar un sistema democràtic en el que fomentava la igualtat de classes socials i permetien que els no tant rics poguessin optar a càrrecs importants.
ALUMNE: Qui va ser Pericles?
PROFESSORA: Pericles va ser un importantíssim polític i orador atenenc que va viure en l’època d’or de la ciutat. Va participar en les guerres del Peloponès i va governar la ciutat durant part del segle V aC. Durant el temps que va estar manant va tractar temes que havia plantejat abans Sòcrates. Tenia una gran relació amb l’intel·lectualisme moral ja que els ciutadans tenien l’obligació de l’excel·lència i virtut (Areté) i hi va imposar més igualtat davant les lleis.
PROFESSORA: Bé, això és tot per avui. Espero que hagueu trobat interessant la classe. Ah!, se m’oblidava. Vull que, de deures, penseu sobre el comportament de Sòcrates davant la seva acusació i posterior condemna i em digueu si aquest pensament seria viable en l’actualitat.