Com hem d’entendre el paper d’Eros dins el mètode socràtic?
“La tasca del diàleg consisteix, fins i tot essencialment, a mostrar els límits del llenguatge, l’impossibilitat que pateix el llenguatge per comunicar l’experiència moral i existencial. Però el diàleg, ell mateix, com a esdeveniment, en tant que activitat espiritual, ha estat ja una experiència moral i existencial. La filosofia socràtica no és elaboració solitària d’un sistema, sinó despertar de la consciència, ascensió a un nivell d’ésser que només es pot realitzar de persona a persona. Eros, ell també, com Sòcrates l’irònic, no ensenya res, perquè és ignorant: no torna més savi, però torna diferents. Eros, com Sòcrates, és maièutic: ajuda les ànimes a engendrar-se a si mateixes.”
Eros, déu de l’amor, com Sòcrates, ajuda a generar el coneixement de les persones mitjançant la maièutica, fent servir el coneixement com dialèctica que condueix a la bellesa. Volen mostrar com arribar al vertader amor a través del coneixement.
El coneixement és una experiència moral en la qual s’ha d’intervenir persona a persona, com ens mostren ells amb el desenvolupament crític de cadascú.
Com l’Eros és l’amor al coneixement, ens permet, no cometre accions immorals, ja que la ignorància és el mal, i nosaltres amem el coneixement i volem cercar la veritat.
Eros no ensenya res. Ajuda a les persones a aprendre per si mateixes i perfeccionar-se com ho fa Sòcrates amb el mètode socràtic. És a dir, ens ajuda a trobar el nostre areté, Eros ens ajuda a buscar l’excel·lència de les nostres virtuts.
Sòcrates en el seu discurs en “El Banquet” sobre Eros, on s’apel·la a una conversa antiga que manté amb una dona anomenada Diotima, qui li revela la naturalesa de l’amor, diu això:
“Un vol el que no té. L’amor és l’amor de la bellesa, després l’amor no pot ser bell. I com el bell és bo, tampoc pot ser bo. Com tots els déus són bells i bons, Eros no pot ser un déu, però tampoc és humà. És un daimon. Els daimon són intèrprets i mitgers entre els déus i els homes, l’endevinació procedeix dels daimon. D’una banda no és bell ni delicat, però d’altra banda està sempre a la pista del que és bell, viril, atrevit, etc. Com la saviesa és bella, estima la saviesa, per tant és filòsof. L’amor consisteix a voler posseir sempre el bo … ”
Segons Sòcrates, per boca de Diotima, diu que Eros, està mancat del que és bo i del que és bell però, viu sempre a l’aguait d’aconseguir-lo i quan ho aconsegueix el contempla per a tota la vida. De la mateixa manera el filòsof, Sòcrates, és un Daimon perquè està sempre en la recerca de la veritat i vol assolir el veritable coneixement per immortalitzarse.
Sòcrates en el seu relat ens deixa clar que Eros no és un déu, però que tampoc és un humà, és un daimon (una espècie d’ésser semidiví) que està entre la mortalitat i la immortalitat. Ens estableix el seu origen, fill de Porus, déu del saber i l’abundància, i Pènia, ignorant i pobre. Eros hereta les qualitats de Pènia, sent mancat i buscant allò que es desitja i no es té.
Eros conté el desig, és a dir, la manca d’aquelles coses que anomenem desitjades, les coses belles i bones. Eros o l’Amor, a més eternitza el desig, mitjançant la procreació, la fecunditat i la glòria. Segons Sòcrates als homes els cal una iniciació a l’amor, la qual es fa a través de la bellesa, el principi de l’amor comença de jove al enamorar-se d’un cos bell i que agradi i al que se li es engendraran raonaments bells i acabarà comprenent que la bellesa qualsevol d’un cos és igual a la d’un altre cos estimant a tots en general i fixant-se en la bellesa de l’ànima que és la veritable utilitzant les idees, fins a aconseguir la idea suprema del bé. Segons aquesta teoria la manca del desig ens fa buscar allò amb el que omplirem el buit de la falta.