Podeu posar exemples concrets a l’obra de l’Apologia de Sòcrates on constatem el paràgraf següent?
“Sòcrates adoptant com a punt de partida la posició de l’interlocutor , a poc a poc va fent-li admetre totes les conseqüències d’un punt de vista concret . En exigir a cada instant aquest acord , basat en les exigències racionals del discurs assenyat, del Logos , està objectivant el trajecte comú , obligant al seu interlocutor a reconèixer que el seu punt de vista inicial resultava erroni.”
Degut a la llargada del text, hem preferit adjuntar l’enllaç a un word. Gràcies.
https://docs.google.com/document/d/1Cx8WaG9KqSa0UQonveJ8NwvLZ_4R5EWIY5vTnRMMBzE/edit?usp=sharing
Gràcies.
Podeu posar exemples concrets a l’obra de l’Apologia de Sòcrates on constatem el paràgraf següent?
“Sòcrates adoptant com a punt de partida la posició de l’interlocutor , a poc a poc va fent-li admetre totes les conseqüències d’un punt de vista concret . En exigir a cada instant aquest acord , basat en les exigències racionals del discurs assenyat, del Logos , està objectivant el trajecte comú , obligant al seu interlocutor a reconèixer que el seu punt de vista inicial resultava erroni.”
Quan es defensa de l’acusació «Sòcrates és culpable de corrompre la joventut, i de no creure en els déus en els quals la ciutat creu, sinó en altres divinitats noves»
Primer adopta el punt de vista de Meletos, l’acusador:
— és cert que tens pel més important de tot que els joves esdevinguin millors?
— Ben cert que sí.
— Vinga, doncs, digues a aquests homes qui és que els pot fer millors. Car és evident que ho saps, donat que t’ocupes d’això
Amb això Sòcrates el que aconseguix és posar-se al lloc de Meletos i deixar que aquest “l’ii·lustri”, perquè així exposi els seus arguments:
— Digues, bon amic, qui els fa millors?
— Les lleis.
— Jo no et pregunto això, excel∙lent amic, sinó quin home és que coneixent primer les lleis els fa millors?
— Aquests, Sòcrates, els jutges.
— Què dius, Meletos, els jutges poden educar els joves i ferlos millors?
—Sí.
— Però tots, o bé uns sí i d’altres no?
— Tots.
— […] Aquests que ens escolten poden fer tornar millors o no?
— Aquests també poden.
— I els membres del Consell?
— També els membres del Consell.
— I els homes de l’assemblea popular, els eclesiastes, corrompen tal volta els joves? O bé tots ells també els fan millors?
— També els fan millors.
— Tots els atenesos, doncs, pel que es veu, fan perfecta la gent, llevat de mi sol que sóc l’únic corruptor. És això el que dius?
— I ben bé que ho dic això.
Aleshores comença a fer-lo entrar en contradicció:
–Els malvats no fan el mal a les persones que els volten, els bons, en canvi, el bé?
— Certament.
— (*1) Hi ha ningú que s’estimi més rebre danys que favors de les persones que estan amb ell? Respon, bon amic, car la llei et mana de respondre. Hi ha ningú que vulgui rebre danys?
— Ningú certament.
— Digues, doncs, tu em portes aquí perquè faig malbé els joves i els faig tornar més dolents intencionadament o sense voler?
— Per mi, intencionadament. (*1)
— Què direm, Meletos? Tu a la teva edat ets tant més savi que jo a la meva, que coneixes que els dolents sempre fan algun mal a les persones que els volten, mentre que la gent de bé fa algun bé, mentre que jo he arribat a tal punt d’ignorància que desconec àdhuc això: (*2) que si faig tornar dolent algú dels que em freqüenten, corro el perill de rebre d’ell algun mal? Com pots dir que jo puc fer un mal tan gran voluntàriament? Això no t’ho creurà, em penso, ni jo ni cap altre home. Doncs bé, o bé no corrompo ningú, o si ho faig és sense intenció. En tots dos casos tu ments. Si jo corrompo sense intenció, és un d’aquells errors involuntaris, els quals, segons la llei, no es porten aquí, sinó que cal prendre particularment la persona en qüestió i instruirla i renyarla. Car és evident que si sóc ensenyat deixaré de fer el que ara faig sense intenció. Però tu has evitat tota ocasió de trobarte amb mi i instruirme, i ara em duus aquí on segons la llei només han d’ésser duts els que necessiten càstig i no els que necessiten instrucció.
Un cop això, segons el discurs del Logos, només queda conduir-lo cap a la veritat:
–com afirmes que faig malbé la joventut? De l’acusació que em fas resulta evident que és ensenyant a no creure en els déus en qui la ciutat creu, sinó en altres divinitats noves. No dius que és ensenyant això que corrompo la joventut?
— Sí, i ben bé que ho dic.
— Oh Meletos, pels mateixos déus dels quals ara estem parlant, explica’t més clarament davant meu i dels presents. Car jo no puc entendre bé si dius que jo ensenyo a creure en alguns déus — i jo mateix aleshores crec en l’existència dels déus i no sóc per tant absolutament ateu, ni per tant faig res de mal fet — (*3) només que aquests déus no són els de la ciutat, sinó d’altres i m’acuses d’això, de creure en altres déus, o bé dius que no crec absolutament en cap déu i ensenyo això?
— Això dic, que no creus en cap déu. (*4)
— Oh admirable Meletos, què vols dir amb això? És que no tinc per déus el sol i la lluna com els altres homes?
— Per Zeus, oh jutges, diu que el sol és una pedra i la lluna una terra.
— Penses que acuses Anaxàgoras, amic Meletos; per tan poca cosa tens els jutges, tan poc il∙lustrats penses que són que no sàpiguen que els llibres d’Anaxàgoras, 11 el de Clazòmenes, són plens d’aquestes tesis? I els joves aprendrien amb mi aquestes teories que a tot estirar poden comprar a l’orquestra per una dracma i fer burla després de Sòcrates si feia veure que eren seves aquestes afirmacions, les quals altrament són absurdes? Però, per Zeus, és això que penses? Que jo no crec en cap déu?
— (*5) En cap déu, per Zeus, en cap déu absolutament.
— En això estàs en desacord amb tu mateix, Meletos. A mi em sembla, atenesos, que aquest home és un insolent i un temerari, que per pura insolència i temeritat i com un cop de jove, ha formulat aquesta acusació.
(Durant el text es fan referència a parts concretes del text, si us plau, seguiu les indicacions per la millor comprensió.)
APLICACIÓ DEL MÈTODE. 1.
Meletos acusa a Sòcrates de corrompre als joves. L’acusat utilitza la maièutica contra Meletos, interrogant-lo amb preguntes, fent-li admetre que realment no li importava aquesta suposada corrupció, enrevessant-lo en la seva pròpia acusació (asterisc 1).
Sòcrates li diu a Meletos que si algú corromp als joves, aquests se n’adonarien quan haurien crescut i que aquests, com a venjança, li causarien mal (asterisc 2). D’aquesta forma intenta fer veure la poca consistència de l’acusació.
APLICACIÓ DEL MÈTODE. 2.
Meletos acusa inicialment a Sòcrates de no creure el els mateixos déus de la ciutat. Però com podem veure en l’asterisc 3 que trobem al diàleg, l’acusat demana a l’acusador que s’expliqui i aquest posa com a exemples dos casos: o bé ell no creu en els déus, o bé creu en uns altres. Meletos en aquest punt i amb les “ganes” de culpar a Sòcrates, acaba dient que el que volia dir era que no creu en CAP déu (asterisc 4), de manera que l’acusació per la qual se li ha portat davant de la justícia ja no és certa, donat que aquella deia: “no creure en els déus en qui la ciutat creu, sinó en altres divinitats noves”.
Sòcrates demostra la contradicció al jutjat de forma directa per tal de assegurar-se de que se n’adonen. (asterisc 5)
Un text amb tantes frases extretes de llocs, cal que es trobin perfectament citades, en cas contrari en comptes de ser una bona investigació i cerca passa a ser una còpia maldestre.