Intenteu narrar a la plataforma https://storify.com/

com creieu que ha influenciat en l’evolució de la ciència i el pensament fins allà on sigueu capaços d’arribar la influència dels sofistes.

Podeu agafar molt bones idees en el següent article:

https://www.project-syndicate.org/commentary/the-us-candidates–election-debate-by-ian-buruma?barrier=true

___

AMERICAN PRESIDENTIAL BEAUTY

Ian Buruma

Professor of Democracy, Human Rights, and Journalism at Bard College.

http://www.project-syndicate.org/commentary/the-us-candidates–election-debate-by-ian-buruma 11.10.2012

NOVA YORK – Quin és l’objectiu d’un debat presidencial? En el context de les eleccions presidencials nord-americanes, “debat” és un terme poc apropiat. Quan l’expresident francès Nicolas Sarkozy va enfrontar al seu oponent socialista, François Hollande, aquest sí que va ser un debat -s’hi van abordar qüestions substancials i va durar més de dues hores-. Per contra, els debats presidencials als Estats Units són més aviat representacions muntades, on les respostes a cada possible interrogant s’han assajat infinitament amb equips d’entrenadors i assessors.

Els candidats en els debats nord-americans parlen amb periodistes acuradament seleccionats que poques vegades fan repreguntes. I les actuacions dels candidats són escodrinyades no tant per la substància dels seus arguments com per la seva presentació, llenguatge corporal, tics facials, sospirs descuidats, somriures, comentaris despectius i ulls que es posen en blanc involuntàriament. El candidat fa l’efecte de ser un esnob o un tipus amigable en qui un pot confiar? ¿Els somriures semblen reals o falses?

Aquestes “òptiques” poden ser de gran importància. Després de tot, es diu que la carrera de Richard Nixon contra John Kennedy el 1960 es va perdre a la televisió: Kennedy semblava serè i ben plantat, al mateix temps que Nixon mirava la càmera amb el nas arrufat, mentre li corria la suor per la cara amb barba d’un dia. En els seus debats amb Ronald Reagan el 1980, Jimmy Carter va fer l’efecte de ser una persona petulant i sense humor, mentre que a Reagan hi va veure com un vell oncle amigable. Carter va perdre.

El 2000, Al Gore no va aconseguir decidir sobre quin tipus de paper volia exercir en els seus debats amb George W. Bush, i així va lluir furtiu i poc autèntic, amb una actitud que passava de l’arrogància a la condescendència. Tenia els millors arguments, però tot i així va perdre els “debats” (i les eleccions).

Ens diuen que els debats aquest mes entre el president Barack Obama i el candidat republicà Mitt Romney poden definir l’elecció. Segons els analistes, aquesta és l’última oportunitat de Romney. Si Obama fa l’efecte de ser un professor elitista, podria perdre. Si Romney s’enutja, o fa un mal acudit, podria engegar a rodar les seves possibilitats. Novament, no és una qüestió de qui té les millors normes o les idees més sòlides, tot gira al voltant de la presentació. […] els debats no són més que un concurs de personalitats. […] En termes generals, en matèria d’economia i política exterior, els candidats moltes vegades coincidien-els republicans més inclinats a afavorir els interessos de les grans empreses i els demòcrates, a defensar els interessos dels treballadors-. De manera que no sempre es podia culpar els votants que els costés decidir-se. Com no podien votar d’acord amb una elecció racional, seguir els seus instints i van votar pel candidat que els semblava més comprensiu. […] la república nord-americana té un avantatge que les monarquies no tenen. Bé o dolent, al quasi-rei l’hi pot destituir cada quatre anys. Llavors la competència -en part ideològica, en part concurs de bellesa- pot tornar a començar de nou.