Al llarg de la història de les civilitzacions, fins als nostres dies, l’ésser humà ha justificat la seva existència i les seves connotacions mitjançant la mitologia. Totes les manifestacions socials a qualsevol punt del món han tingut i tenen una doctrina per justificar la vida, la natura, els fets humans,…
Les feines de supervivència com el conreu de diferents cereals, recollida de fruits, també tenien la seva justificació divina, és més se li assignava un déu o deessa perque protegeixi les collites,…. La mar i els peixos també tenien el seu protector, fins i tot la mort, fet tan versemblant com que deixes d’existir físicament, s’ha justificat des de les creences.
Com no podia ésser d’altra manera les arts també han tingut els seus protectors i les seves deïtats. Les cultures politeistes, que han sigut la majoria de les civilitazacions fins entrada l’edat mitjana, han tingut gairebé un Déu, deessa o mite per justificar qualsevol cosa de les seves vides. Una vegada instaurat el Catolicisme a Europa i amb la conquesta d’Amèrica aquestes creences politeistes es redueixen gairebé a tribus concretes, es dir deixen d’ésser religions d’estat (entenent cada civilitazació com a estat propi amb la seva religió i mitologia, encara que algunes cultures Nord-Americanes i cultures africanes no àrabs compartien deïtats, mites i llegendes, encara que cadascuna d’elles enfocada des de la seva situació a la terra on viuen)
Arribats en aquest punt, ens anem a interessar per les deïtats, muses, mites i sants i altres referents filosòfics que corresponen al món de les arts i en concret a la música. Així tenim mitologies que tenen un Déu o Deessa de les arts (en general) o de la música (en particular):
Mitologia nòrdica i escandinava
Bragi: Déu de la poesia, la música i els Bards (aquests serien com els trobadors europeus
Bentem: Deessa del mar, de la bona sort (junt a Ebisu o Hotei), de l’amor, la bellesa, l’eloqüència i la música. També té inportància la deessa (encara que menor) Benzai-Ten, deessa del llenguatge, sabiduria, coneixement, lo bona fortuna i l’aigua.
Xochiquétzal (o macuilxochiquetzal): deessa de la bellesa, les flors, l’amor, el plaer amorós i les arts. És la inspiradora del seu germà bessó Xochipilli.
Xochipilli: Déu de l’amor, els jocs, la bellesa, la dansa, les flors, el blat de moro, el plaer, les arts i les cançons.
Huehuecóyotl: és un Déu trampós de la música, el ball i la cançó. És qui representa als intèrprets. M’entre que els altres dos tenen un caire més d’inspiració.
Mitologia inca
Els Haravecs eren joves poetes que cantaven melodies dolces, en forma de yaraví i que encara avui se senten ressonar per les colles amb les seues quenes. (Són una mena de trobadors)
Concert de yaravís Història del yaraví
Mitologia maia
Kinich Ahau: també conegut com a Senyor de l’ull del sol. Era el Déu del sol, patró de la música i la poesia. Era el governant dels Déus per tant solucionava els problemes i repartia les terres entre els pobles. També era el déu de la guerra.
Mitologia celta
Bran (o Bron): era un gegant, és fill del Déu Llyir, qui li entregà l’oceà, aquest el navegava amb el seu germà Mannanan, els quals eren considerats les potències del mar. Bran trevessava el mar d’Irlànda amb el seu calder màgic per combatre i ressuscitar els morts, però a més d’ésser un viatger infatigable i rei dels inferns, era músic i donava protecció als Bards (poetes semblants als trobadors).
La mitologia celta fou una de les més àmplies, per que es donà a molts països i cadascun d’ells tenia la seva idiosincràcia, variaven els noms dels déus o no es troba informació respecte què feien realment. Però hi ha altres déus i déus druides associats a la música com és: Gwyddion un déu druida de qui es diu que era músic; Angus Mcogg déu músic i arpista, diuen que la seua música encisava qui l’escoltara; Briggite deessa d’entre altres coses la creativitat i la poesia; i Cerridwenn deessa lunar, de la saviesa i la màgia.
Mitologia egípcia
Dyehuty: (conegut com Tot en grec) Déu de la saviesa, l’escriptura, la música, els conjurs i encisos màgics i símbol de la lluna.
Hut-hor: (coneguda com a Hathor en grec) fou una deitat còsmica, deessa de l’amor, de l’alegria, la dansa i les arts musicals, deessa de la nutrició i patrona dels ebris.
Mitologia etrusca
Menrva: també coneguda com a Menerva. És la deessa de la saviesa, la guerra, l’art i el comerç. Junt a Tínia i Uni formen la triada suprema.
Mitologia finesa
Väinämöinen: és el principal heroi de les epopeies fineses, a més és fill de la deessa primitiva Lounnotar. Conta la llegenda que després de neixer ja mostrava la saviesa dels anys perquè habia romàs fins trenta anys al ventre de sa mare. Tenia poders màgics, però poca sort amb l’amor, la seua veu era potent.
Lemminkäinen: ésser sobrenatural, xaman i fetiller que mitjançant el cant podia transformar la sorra en perles. També formà part de les llegendes fineses junta a Väinämöinen.
Mitologia guaraní
Trobem referències sobre un mite dels fills de Rupave i Sypave. Aquest tingueren diferents fills on cadascun d’ells tenien diferents qualitats relacionades amb la saviesa. La seva filla Yrãséma es diu que era una jove reposada i que trobà en la música la seva companya ideal. A més sempre té la guitarre entre els seus braços. Entre les seves qualitats té el fet que qui l’escolte tocar la guitarra i cantar am la veu acaronada l’embolicarà amb un perfum exquisit.
Mitologia hinduista
Sarasvati: (també es coneix com sárasuati) és la deessa de la saviesa, l’aprenentatge de les arts (i de la música), també dels pensaments veraços i del perdó, a més a més és una de les tres deesses principals junt a Laksmi i Durgã.
Mitologia hopi
A Hawai trobem el deu Lono. És el déu de la fertilitat i de la música. Era un dels quatre déus principals que van existir abans de la creació del món. També és el déu de la pau. Avui encara es celebra un festival en el seu honor el “Makahiki Festival”.
Mitologia ioruba
Shangó: és un dels Orishas més populars del panteó ioruba. És considerat l’orisha dels trons, raigs, justícia, virilitat, la dansa i el foc. Però també és amo dels tambors Batà, Wemileres, llú Batà o Bembés, és amo del ball i la música. Representa la necessitat i l’alegria de viure, la intensitat de la vida, la bellesa masculina, la passió, la riquesa i la intel·ligència.
Mitologia xinesa
Realment és un personatge de la mitologia, se’l considera un patriarca de l’ètnia “han”. Experimentant amb sí mateix desenvolupà la medicina xinesa. Però junt l’emperador groc (de qui diuen era germà) i Fuxi (a qui se li atribueix la creació de l’escriptura, la pesca i la cacera, a més sembla fou meitat home i meitat serp) crearen el “guqin” un instrument xinés de corda. Demostració de guqin
Mitologia budista
Gandharvas: tenen diferents nivells segons les mitologies. Pels hinduistes són esperits de la natura masculins i marits de les apsares que coponen maques obres musicals pels déus i fan de missatgers entre els déus i els humans. Pels budistes és un dels devas més baix de la mitologia, poden volar i fer música, estan relacionats amb els arbres i les flors. Tenen la capacitat, segons la llegenda, de perturbar la meditació d’un monjo quan és sol.
Mitologia mesopotàmica
Enki: també conegut com Ea com l’annomenaren els Acadis i Babilònics. És el senyor de la terra encara que s’associa amb el mitjà acuàtic. És el déu de la saviesa, de la construcció, les arts, el disseny i la creació. És un dels tres déus més importants de la cultura mesopotàmica.
Mitologies de religions actuals (o almenys més nombroses)
Mitologia islàmica
Al-Kindí (801-870): treballà en filosofia, astrologia, astronomia, cosmologia, química, lògica, matemàtiques, música, medicina, física, psicologia i meteorologia. Destacà per la interpretació que fiu d’Aristòtil i la publicació del seu llibre “Liber de intelluctu”.
No és considerat ni déu, ni sant, ja que la religió islàmica no contepla altre culte que no siga Alha i el seus profetes, però fou un personatge important en molts àmbits del coneixement, entre ells la música. Exercecí tal influència sobre la religió islàmica i la manera d’interpretar-la que se’l podria considerar com un “sant”, semblant a allò que s’entén per sant des de la creença cristiana.
Mitologia cristiana (ortodoxa, anglicana i luterana)
Santa Cecília de Roma: el Papa Gregori XIII en el 1594, fou qui la nomenà oficialment patrona de la música. Fou martir i degut a un error de traducció és fins avui la patrona de la música, celebrant-se la seua festivitat el 22 de novembre. Els luterans no veneren sants, però aquest dia es coneix mundialment com el “Dia de la música” i per tant és un dia festivol.
Rei David: probablement i tenint en compte les escriptures de l’antic testament, pels primers cristians i fins ben entrat els S XII i fins i tot S XIII el Rei David és la figura musical més important que recull la Bíblia.
Mitologia jueva
Segons els estudies i els reculls dels teòlegs hebreus, per a ells si hi ha algú que és mereix la distinció de patró de la música, és sens dubte el Rei David. Encara que abans d’ell altres personatges mereixen la distinció de patró, representant o protector de les arts (i/o d la música) com són:
-
Segons el Gènesi (Capítol 4.21) diu: “I el nom del seu germà fou Jubal, qui fou pare de tots aquells que tocaven arpa i flauta”. A més trobem més referències, ara àrabs sobre Jubal on es diu que era l’autor de la primera cançó pronunciada amb motiu de la mort d’Abel Lamak, i el consideren l’inventor del llaüt (instrument d’origen àrab)
-
Altra llegenda (Bar l’hebreu) indica que les filles de Caín foren qui inventaren els instruments musicals i foren les primeres nenes cantaires que exerciren en la música oriental i àrab una gran influència. Les nenes a més de fer patrons melòdics amb acompanyaments rítmics d’instruments, també ballaven. (Segons alguns musicòlegs foren elles les qui inventàren la cantilació, que fins avui és part de la música litúrgica.
-
La Bíblia parla de diverse dones que canten en diferents moments de la història del poble d’Israel, entre altres trobem: Míriam i les seves companyes, Débora, la filla de Jefté, les dones d’Israel (de manera genèrica), el poder màgic dels set shofarim que tocaren el setè dia del setge a Jericó, el jutge Gideon (qui toca el shofar), Zacaries, …
-
Però a partir de l’època dels reis i amb el Rei David la seva figura és qui centra el culta pel que fa a la poesia i la música, ja que se’l considera el patró de la música sagrada i els Salms. Aquesta mena de deitat queda reflectida amb l’escrit del bisbe Sant Joan Crisòstom qui escriu cap al 400 dC: “Si els fidels fan vigília a les esglésies, David és el primer, mitjà i últim. Si a l’albada algú vol cantar himnes, David és eñ primer, mtjà i últim. En soterraments i processons fúnebres, David és el primer, mitjà i últim. Als sants monestirs, entre les fileres dels guerrers celestials, David és el primer, mitjà i últim. Als convents de donzelles, imitadores de Maria, David és el primer, mitjà i últim“. (www.veghazi.cl/)
REFLEXIONS
Després d’haber fat aquesta recerca sobre les diferents mitologies de les civilitazcions arrribem a tres reflexions, que al meu parer són evidents:
-
Als països europeus, americans, d’orient (pròxim, mitjà i llunyà) i asiàtics on les mitologies “de masses” s’han arrelat, entent així budismes, hinduisme, islamisme, judaisme i cristianisme (amb totes les seves vessants: romà apostòlic, ortodox, luterà i /o anglicà) han exercit tal força que han fet desapareixer les mitologies politeistes, perdent així la figura de Déu de les arts; per tant aquests déus i deesses ja no són pas una referència per l’artista des d’un punt de vista místic.
-
A la península ibèrica i en concret a casa nostra, no està clara la personificació dels déus o deesses que protegien les arts, fins un cop arribat el cristianisme. El fet de conviure dins la península diferents civilitzacions fa que hi hagi una gran varietat de deitats que van des dels celtes, celtíbers i íbers (i dins d’aquest hi ha subdivisió d’ètnies: carpetans, lusitans, gàl·lics, vascons, càntabres, astures, i dins d’Ibèria que correspon al Principat, mig Aragó, País Valencià, Múrcia, mig Andalucia i part de Conca i Albacete també trobem gran quantitat de “subètnies”) Pel que fa a Ibèria el principal problema que hi ha és que no s’ha desxifrat l’escriptura íbera per poder saber fefaentment la mitologia; sabem que rendien culte ja que tenim mostres escultòriques que així ho certifiquen (sens anar més lluny el Guerrer de Moixent, la Dama d’Elx) La Dama
-
Actualment de manera més que simbòlica el dia 22 de novembre és el “Dia de la música”, que correspon amb la data de naixement de la patrona “Santa Cecília” encara que el fet de deitat no és gens representatiu per la societat, es dir que independentment de la doctrina seguida per cada societat no es rendeix culte a la santa en sí, si més no al fet de celebrar un dia de manera homogeneïtzada al fet musical. També trobem que la Unesco estableix o dóna suport a altra data, l’1 d’octubre com a “Dia internacional de la música” (promulgat pel Consell internacional de la música). Fins aquí pel que fa al suport o exaltació governamentals o no de dates relacionades amb deitats.
CONCLUSIÓ I APÈNDIX
Centrant-nos en Europa, i a casa nostra, observem que la mitologia (amb tots els seus sants, deitats i santíssimes trinitats) catòlica (amb totes les vessants protestants, anglicans, evangèlics,…) indepedentment de la fe, des d ‘un punt de vista intel·lectual no és venerada la creació cultural i en concret de les arts de la música, des de la deitat o santidficació (en aquest cas de Santa Cecília).
Paradoxalment, creients i no creients seguim utilitzant o declamant al larg de la història, frases al voltant de deitats que avui en dia són considerades paganes. Estem parlant de les “Muses”. En concret de les muses de les arts que romanen a l’Olimp. Des de diferents disciplines artístiques se les ha venerat i se segueix fent, des de la poesia, la pintura i la música, passant per la narrativa i l’escultura i arribant al cinèma i el teatre.
Grans creadors intel·lectuals del S XX han fet servir la recurrent frase: “Si les muses m’han de venir a veure, que m’agafin treballant”. O creadors que miren el llenç en blanc o el paper pautat,… esperen, encara que sigui de manera mística i poc justificada des de la ciència física, la inspiració de les muses per poder fer aquella ratlla que donarà pas al quadre perfecte o aquelles notes que unides formaran un tema melòdic.
Per últim, a mitjans del S XX va crèixer el concepte “La musa de ...”. Fent referència que, diferents creadors de disciplines diverses tenien la seva musa (i en ocasions “muso”, terme gramàticament incorrecte) essent una relació fetitxista entre el creador i la seva musa. Exemples pròxims són (per citar-ne alguns):
- Teresa Bou: musa d’Ausias March.
- Gala i Dalí: la seva dona i musa.
- Dora Maar: amant i musa de Picasso.
- Rosa Maria Sardà: musa de moltes pel·lícules de Ventura Pons.
Exemples de la història:
-
Elisabeth Brentano: musa de Beethoven i Goethe.
-
Clara Schumann: musa i dona de Robert Schumann.
-
Georges Sand: musa i gran amor de Frederich Chopin.
-
Julia Espin: musa i amant de Becquer.
-
Anna Mahler: amant i musa de Gustav Klimt, Alexander von Zemliski, Osckar Kokoschka, Paul Kammerer. Però també fou dona i musa de Walter Gropius, Franz Werfel i de qui agafà el cognom Gustav Mahler.
-
Edna Purviance; musa de Charles Chaplin.
-
Margarida Xirgú: musa de Federico garcia Lorca.
-
La Duquesa d’Alba: Francisco de Goya.
En aquest llistats hi ha un llarg etcètera que com hem dit abans segueixen més les pautes del fetitxisme que de l’art (segons com es vulgui veure)
Només falta la mitologia grega i romana. Aquesta és l’única mitologia, pel que fa a l’art ,que malgrat ser-hi destronada pel catolicisme instaurat a Europa entre el S III i VI, encara és viva en l’art. Els artistes se’n comanen a les muses per iluminar-se i crear, escriuen i componen sobre les muses i els déus. És per així que tot seguit farem una petita ressenya sobre la mitologia grega i romana.
Mitologia Grega i Romana
Apol·lo: déu de la llum i el sol, la veritat i la profecia, el tir amb arc, la medicina i la sanació, la música, la poesia i les arts. És fill de Zeus i Leto, per tant és un dels déus més importants. Era el cap de les muses (per això és Musaggeta) i el director del cor per això actuava com a patró de la música i la poesia. Hermes fiu una lira per ell que sempre l’acompanyà. A Roma el coneixien com a Febo però malgrat haber-li canviat el nom no li canviare pas les qualitats, ja que seguiren essent les mateixes.
Les muses: el nombre de muses anà variant al llarg de l’època hel·lenística, igual que la nativitat, encara que la més extesa és que són filles de Xeus i Mnemósine. Diferents escriptors grecs anaren establint el nombre i el nom. Fins establir les nous muses i convertir-se en autèntics mites de les arts.
Les nou muses canòniques:
 Cal·líope: musa de la poesia èpica i eloqüència. |
|
 Clio: musa de la història i de la poesia heroica. |
 Erató: musa de la poesia, especialment la d’amor. |
|
 Euterpe: musa de la música, especialment de l’art de tocar la flauta. |
|
 Melpómene: una de les dues muses del teatre. |
|
 Polímnia: musa de la poesia lírica sacra, es dir la que té molts himnes sagrats. També és la musa de la retòrica i la pantomima, es dir la mímica. |
 Talia: musa de la comèdia i de la poesia bucòlica pastorívol. |
|
 Terpsícore: musa de la dansa, de la poesia lleugera per acompanyar el ball als cors de dansaires i també musa del cant coral. |
|
 Urània: musa de l’astrologia i l’astronomia i la poesia didàctica. |
Les muses s’han representat en l’art, és dir que a més de ser font d’inspiració creadora han sigut matèria primera. Una de les imatges que ens queda prop és la següent.
S’han representat en totes les disciplines escultures, pintures, literatura (prosa i poesia) i música.
En la literatura, trobem, per exemple:
- Luís de Góngora: “Estas que me dictó, rimas sonoras,
Culta sí aunque bucólica Talía,…” Fábula de Polifemo y Galatea. - Homer: “Contam, Musa, la història de l’home de molts senders, que, desprñes de destruir la sacra ciutat de Troia, caminà peregruinant força temps,…” L’Odissea.
Si voleu escoltar alguna cosa al respecte, Igor Stravinski, durant la seva primera etapa estètico compositiva (coneguda com la dels “Ballets russos”) va compondre un ballet en dos actes, anomenat “Apollon” (Apol·lo): on plasma les directrius d’Apol·lo fent classe a les muses i dirigint-les. Apollon (Apol·lo) d\’Igor Stravinski
Bé, fins aquí aquest repàs a la mitologia relacionada amb l’art i la música. Espere us aprofiti i digueu la vostra.
A reveure.