Zeus prengué per esposa Hera i engendrà Hebe, Ilitia i Ares, però també s’uní amb altres dones mortals i immortals. (…) Hera, sense col·laboració del marit, infantà Hefest, bé que, segons Homer, fou fruit d’una unió amb Zeus.

APOL·LODOR: Biblioteca de relats mitològics

Tetis implorant Zeus  d’Ingress

“I suara uns heralds han sortit de la tenda, enduent-se’n l’altra, la filla de Brises, que m’havien cedit els d’Acaia. Però tu, tanmateix, si ho pots fer pel teu fill, protegeix-lo, puja fins a l’Olimp a pregar Zeus, (…) ”

“Ai, fill meu, (…) Mira, que a dir uns mots així a Zeus que en llamps s’adelita pujo en persona, a l’Olimp tan ple de neu, per si em creia. (…)”

“Pare Zeus, si algun cop, i és així, entre els eterns t’he estat útil de paraula o de fet, i això que desitjo, assenteix-m’hi: fes honor al meu fill, que em va néixer amb la vida ben curta molt més que d’altres. I, amb tot, el cabdill de guerrers Agamèmnon l’ha ultratjat retenint-li el trofeu que li ha pres en persona.”

HOMER: La Ilíada, cant I v.391, 414, 503 (traducció d’en Manuel Balasch)

“Zeus s’uní carnalment amb Metis, la qual es transformava en moltes formes diferents per tal d’impedir-li la unió. Tan aviat com quedà embarassada, se l’engolí, perquè Gea li havia dit que Metis li donaria un fill que arribaria a ser sobirà del cel després del naixement de la noia que portava a les entranyes.”

APOL·LODOR: Biblioteca de relats mitològics

“Las Hilanderas” de Velázquez. Museo del Prado

Aracne no era famosa pel seu llinatge però sí per la seva art. Tanta elegància tenien els seus tapissos!, i tantes vegades els havien lloat! La noia, plena d’orgull, va dir que la seva art podria competir inclús amb la deessa Minerva. La noia no es va penedir de la seva falta i la deessa la va castigar convertint-la en aranya.

Venus, mare dels Enèades, joia d’homes i déus, doncs gràcies a tu tot ésser és concebut. Quan tu hi ets, deessa, fugen els vents, fugen els núvols del cel i la terra extén sota els teus peus una molla catifa de flors. Les planures del mar et somriuen i una plàcida resplendor brilla al cel. La primavera descobreix el seu rostre i t’acull amb el seu alè fecund. Et saluden, les aus, i anuncien la teva arribada.

LUCRECI, De rerum natura, I (text adaptat)

Es diu que el déu Sol va ser el primer que va veure els amors de Venus i Mart. Tot seguit, ho va explicar al marit enganyat, fill de la deessa Juno.

OVIDI, Les Metamorfosis, IV, es basa en el text de l’Odissea, VIII

Havia arribat el dia de festa de Venus, el més celebrat de tot Xipre. Pigmalió, havent realitzat les seves ofrenes, va demanar a la deessa: “si és cert que els déus  podeu concedir qualsevol gràcia, jo desitjaria que la meva esposa fos semblant a la noia d’ivori”. La daurada Venus, va comprendre aquella súplica. Quan Pigmalió va arribar a casa, li va semblar que l’estàtua estava tèbia, el marbre perdia la seva rigidesa cedint al contacte i , de mica en mica,  anava prenent vida.

OVIDI, Les Metamorfosis, X

Venus, captivada per la bellesa d’aquell jove, no s’interessa per les platges de Citera, ni per altres llocs fins llavors freqüentats per la dea. Fins i tot del cel s’allunya, car Adonis és preferit al cel. Per ell porta una vida feréstega a la manera de Diana. Però ni l’edat ni la bellesa del noi impressionen els lleons, ni  l’impuls de les feres, ni els impetuosos porcs senglars. Un dia, estant de cacera, un dispar infortunat va ferir un porc senglar; el qual, es va girar contra Adonis i li va clavar els ullals. Venus va sentir el crit de dolor del seu estimat i en arribar va trobar el cos sense vida. La dea, va salpicar de nèctar la sang d’aquest i va sorgir una flor anomenada anèmona.

OVIDI, Les Metamorfosis, X

El Sol va escalfar la terra fangosa a causa del recent diluvi i aquesta, sense voler-ho, va generar formes noves com ara la gegantina serp Pitó que aterria les poblacions veïnes. Va ser Apol·lo, el déu portador de l’arc, qui la va matar i per tal que no es pogués esborrar el record de tan gran succés, es varen instaurar uns jocs anomenats Pítics.

OVIDI, Les Metamorfosis, I

Però ella fuig, més veloç que el vent. Així fuig el xai del llop, així la daina del lleó, així les colomes de l’àliga.
L’enemic, ajudat per les ales de l’Amor, és més ràpid i el seu alè ja arriba als cabells de la fugitiva. Dànae demana socors al seu pare, el riu Peneu. En acabar de parlar, un feixuc ensopiment s’apodera dels seus membres. Una fina escorça l’envolta, els cabells creixen tranformant-se en fulles i en branques els seus braços. Els seus peus queden immòbils en fixes arrels.

OVIDI, Les Metamorfosis, I

La Sibil·la de Cumas va dir a Eneas: “No sóc una deessa  però sàpigues que Apol·lo em va oferir disfrutar del regne de la llum. Jo vaig agafar un grapat de sorra i vaig demanar-li poder arribar a complir tants anys com grans de sorra hi havia però, malhaurada de mi, em vaig oblidar de la joventut. Així doncs, transcorreguda l’edat feliç, va aproximar-se amb passos tremolosos la trista vellesa. Al cap dels segles, el meu cos s’anirà reduint i els membres, consumits per la vellesa, tindran un pes insignificant. Potser ni tan sols Apol·lo em reconeixerà i negarà haver-me estimat. Ningú no em veurà i de mi els fats només  la veu estalviaran.”

OVIDI, Les Metamorfosis. XIV

Níobe, reina de Tebes, exclamà: Per quina raó Latona és venerada en els altars i en canvi jo, encara estic sense encens? El meu progenitor fou Tàntal, la meva mare, germana de les Plèiades i el gegantí Atlas, el meu avi. Afegiré a aquesta nissaga, moltes riqueses, les meves set filles i altres set fills. Latona, en canvi, només va tenir dos fills, és a dir, la setena part de la meva fecunditat… Latona, en sentir aquests superbs mots, es queixa als seus fills Apol·lo i Artemis. Aquests maten sense pietat tota la descendència de l’orgullosa Níobe.

OVIDI, Les Metamorfosis, VI