Com m’embafa la crema

que regalima per les parets

d’aquesta cambra almivarada

de desitjos de llum apagats,

de somriures de fum laminar. 

Sues, fumes, badalles i veus,

mil paradisos davant les

teues ninetes vidrioses, cristal·lines

com l’acer que obstrueix

les artèries de la meua por. 

Plores, t’inundes i naufragues

entre somnis perduts

i poesia manllevada

cels corriols delerosos de l’assut,

de la nostra mísera consciència.

Miqueldelamar 7_maig_2007