Hi ha tants milers de milions d’estrelles, de planetes, que segurament hi ha vida fora de la Terra. No seran dofins, ni micos, ni homes… En tot cas mai ho sabrem. No podrem comprovar-ho. Qualsevol missatge, qualsevol senyal d’intel·ligència emesa des de qualsevol racó de l’univers trigaria milers, milions d’anys, a arribar fins a nosaltres. Ja no estarem aquí… (+)
Desmond Morris
Una de les meves alumnes de biologia em va avisar a principi de curs que “no creia en l’evolució”, una altra em mirava com si m’hagués tornat boig quan vaig dir a classe que els homes i les dones som animals… una altra està convençuda que algun dia el Sol caurà sobre la Terra…
Malgrat tot, els intento explicar l’origen de la vida i les particularitats de l’evolució i les animo a analitzar el seu entorn des d’una perspectiva científica.
Dimecres passat, dia de la ciència, vàrem assistir a una conferència del doctor J. Bertranpetit al CCCB: El genoma en la reconstrucció de la historia de la humanitat.
Bertranpetit, catedràtic i professor de la UPF i director de la Unitat de Biologia Evolutiva de la Facultat de Ciències de la Salut i de la Vida, sap més biologia que jo i és millor comunicador que jo. Sentint-lo parlar, a les meves alumnes se’ls hi va remoure alguna cosa a la panxa… A ell, se’l van escoltar (creure) una mica més que a mi…
Sovint, el meu alumnat em pregunta quina és la meva especialitat acadèmica (m’han vist fent classes de matèries molt dispars). Doncs bé, jo sóc zoòleg, igual que Desmond Morris, i com ell, no tinc cap dubte que homes i dones som animals. De fet, això no és cap barbaritat. Tota la comunitat científica ho entén així.
Desmond Morris ho va explicar en un llibre, traduït al castellà amb el títol de “El mono desnudo“. En aquest llibre, Morris analitza el comportament humà des del punt de vista d’un zoòleg, descrivint l’ésser humà com un primat.
Aquest any, la primera edició de “El mono desnudo” ha complert quaranta anys. Malgrat el temps transcorregut, el dia d’avui, continua sent un llibre interessant.
“El mono desnudo” va ser, durant anys, un llibre molt polèmic i va rebre crítiques d’àmbits molt diversos, incloent el sector científic. Algunes de les principals objeccions acusaven a Morris de reduccionisme biològic. A més, el llibre no passa el filtre del feminisme actual, ja que podria donar peu a una justificació de les desigualtats entre homes i dones basada en la biologia.
En qualsevol cas, si us interessa el procés evolutiu de la humanitat és un llibre que podeu llegir. No deixa, però, de ser una obra una mica densa. Els capítols de lectura més fàcil són els dedicats a l’alimentació, al sexe i a la cura de la descendència.
La particular visió de la humanitat que Morris ens ofereix pot fer canviar algunes idees antropocèntriques que encara avui prevaleixen en la nostra societat. Val a dir que, des del punt de vista de la vida, els bacteris són molt més importants que els éssers humans.
L’anàlisi de “El mono desnudo” pot portar a descobrir en el seus continguts errors d’interpretació, qüestions que amb el temps han estat superades o afirmacions poc rigoroses. Malgrat tot, la seva lectura pot resultar una bona experiència si s’aborda amb actitud crítica, interpretant el text com una obra de divulgació científica.
Desprès de llegir-lo, segurament us veureu a vosaltres mateixes i mateixos amb altres ulls quan us contempleu davant el mirall…
En la mitologia grega, Gea o Gaia personifica la fertilitat de la terra.
Va ser la realitat primordial. Per ella mateixa va engendrar Pontos i Urà, unint-se amb el segon, d’on nasqueren els Titans, els Ciclops i els Hecatonquirs. Mutilat Urà, Gea es va unir amb altres déus.
Viquipèdia
La ciència va considerar durant molt temps que l’evolució de la Terra i l’evolució dels éssers vius no estaven directament relacionades, interpretant que la vida s’adaptava a les condicions del planeta i estava supeditada a elles.
El químic anglès James Lovelock (Gran Bretanya. 26/07/1919) va defensar just el contrari. Segons Lovelock l’atmosfera, la temperatura i la concentració de sals als oceans es modificaven per permetre la supervivència de la vida.
Amb aquest plantejament va prendre forma la hipòtesi GAIA, enunciada per Lovelock l’any 1969, encara que no va ser publicada fins 1979. La biòloga Lynn Margulis (EEUU. 15/03/1938) va recolzar la hipòtesi i va col·laborar en el seu desenvolupament.
La hipòtesi GAIA considera la Terra com un superorganisme amb vida pròpia, capaç d’autorregular-se i de controlar i mantenir les condicions òptimes per a la vida, emprant l’energia solar per autoestructurar-se.
La Terra es comparable als animals en quant a la capacitat d’autorregular les seves constants vitals dins uns límits quan les condicions exteriors són desfavorables.
Així, la Terra ha augmentat la seva complexitat biològica perquè els mateixos éssers vius mantenen les condicions fisicoquímiques atmosfèriques i oceàniques adequades per a la vida.
GAIA ajuda a entendre la història de la vida, així com a preveure canvis futurs, podent arribar a ser de gran ajuda en totes aquelles qüestions relacionades amb l’ecologia.
GAIA ha estat qualificada de teoria metafísica per alguns dels seus detractors, de la qual cosa Margulis s’ha defensat amb aquestes paraules,
L’any 1988 es va celebrar la primera conferencia GAIA, on James Kirchner va criticar la hipòtesi de GAIA per la seva imprecisió i va proposar 4 hipòtesi basades en ella:
Segons les versions “fortes” de GAIA la vida manté les condicions planetàries a un nivell òptim per als éssers vius. Les anomenades versions “suaus” afirmen simplement que els processos biològics afecten al clima.
En una entrevista es preguntava a Margulis per la capacitat de GAIA per afrontar les agressions de la humanitat. La resposta de la biòloga era molt clara:
El nom de GAIA va ser suggerit per l’escriptor William Golding (Gal·les. 19/09/1911-19/06/1993) a Lovelock. GAIA és la deessa grega de la Terra, també coneguda com Gea.
Gènesis.
Amb aquestes paraules el protagonista del documental “Génesis” crea una metàfora sobre l’origen de les primeres formes precel·lulars. La pel·lícula, dirigida per Claude Nuridsant y Marie Perennou (el mateix equip que va dirigir “Microcosmos”) explica l’origen de la vida i de l’univers en clau de conte.
Les bombolles de “Génesis” recorden els protobionts que va descriure Aleksandr Oparin (Uglich. 24/03/1894 -12/04/1980) als quals va anomenar coacervats. Posteriorment, Sidney W. Fox (Los Ángeles. 24/03/1912 – 10/08/1998) va ampliar la teoria d’Oparin, i va rebatejar als precursors de la vida com microsferes,
Fa uns dies vàrem veure aquest documental a classe de biologia a 1r de batxillerat i va ser tot un èxit. Sensibilitzat per la bona resposta de les meves alumnes, i recordant la imatge del narrador fent bombolles de sabó, m’han vingut al cap el nom per aquest nou bloc i la idea per aquesta primera entrada.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/ejBR2zBJSSM" width="425" height="350" wmode="transparent" /]