El mejor profesor, al peor colegio

Peter Senge, californiano de 69 años, cree que el principal problema del sistema educativo es que se basa en el modelo de la revolución industrial. Este profesor de la escuela de negocios del Massachusetts Institute of Technology critica que los colegios en diferentes partes del mundo continúan replicando un modelo de aprendizaje pasivo, en el que los docentes hablan y los estudiantes permanecen sentados y callados, “como si se les estuviese entrenando para trabajar en una fábrica”.

Considerado por The Economist como uno de los 50 pensadores más influyentes del mundo en el ámbito de la gestión empresarial, Senge se empezó a interesar por la educación tras el éxito en diferentes universidades de Estados Unidos de su best-seller La Quinta Disciplina. Publicado en 1990, el libro contiene las claves para hacer competitiva cualquier institución con una estrategia de aprendizaje diseñada por el propio Senge.

En 1991, fundó la Society for Organizational Learning(SOL), una red de innovación en el aprendizaje en la que participan más de 19 empresas y organizaciones y mil escuelas públicas y privadas de diferentes parte del mundo. Senge ha visitado Madrid para impartir un seminario de liderazgo a los profesores de la Institución Educativa SEK.

Pregunta. ¿Cuáles son las principales transformaciones que debe afrontar la escuela?

Respuesta. Lo más importante es que llegue el final de la escuela tal y como la conocemos. Todos hemos ido al mismo tipo de colegio, no importa si el centro educativo está en España, Reino Unido o China. La fórmula siempre es la misma: los profesores tienen el control y los alumnos no son proactivos. Nadie sabe a ciencia cierta cómo debería ser, de hecho no creo que haya un modelo único, pero sí un principio claro: adultos y niños aprendiendo a la vez. La idea de que los profesores tienen las respuestas y por eso lideran el aprendizaje ya no sirve, nadie sabe cómo se resolverán los problemas que ya nos afectan hoy, como, por ejemplo, el cambio climático. Los niños lo saben y por eso no se enganchan a la escuela, porque el profesor actúa como si tuviese todas las respuestas. El aprendizaje en el colegio se centra en evitar cometer errores. El contexto autoritario dentro de la escuela es tal que los chicos solo quieren complacer al maestro.

P. ¿Cómo puede funcionar una escuela pretendiendo que alumnos y profesores tengan los mismos intereses?

R. Los docentes tienen que crear nuevas fórmulas pedagógicas para que los niños aprendan cosas sobre las que no hay respuestas claras. Singapur comenzó en el año 2000 su proceso de transformación del modelo educativo y el eje fue crear un entorno en el que todo el mundo aprendiese: profesores, alumnos y padres. Supuso un cambio radical, teniendo en cuenta que habían heredado el modelo británico, muy profesor-céntrico. El aprendizaje giraba en torno a la figura del experto. Dijeron basta y ahora los profesores plantean retos reales y los estudiantes aportan soluciones. No solo se plantean problemas artificiales para resolver en el aula. A los alumnos les motiva ayudar a su comunidad a ser más efectiva. La forma de hacerlo con un niño de ocho años o un adolescente de 18 es distinta, pero el principio es el mismo.

P. ¿Cómo tiene que afrontar el profesor su día a día en el aula?

R. Solemos decir que el profesor del siglo XXI tiene que enseñar lo que no sabe. Ahí empieza la innovación. Lo primero que tienen que hacer es desaprender, olvidar los métodos pedagógicos tradicionales. Es muy difícil porque tienen una identidad muy fuerte y se sienten orgullosos de estar al frente de la clase. Creen que mantener el orden y la atención en su discurso es lo que les hace buenos profesores y tal vez sea ese el problema, las lecciones magistrales brillantes. Para que se produzca el cambio tiene que haber una masa crítica de esos adultos en las escuelas que diga basta. Esto no va sobre decidir buenas o malas respuestas, sino sobre afrontar problemas reales. Conseguir que un niño de 12 años entienda por qué hay problemas de drogadicción en su barrio.

Hay que crear nuevas fórmulas para que los niños aprendan cosas sobre las que no hay respuestas claras

P. ¿Qué papel tiene la tecnología en la transformación del modelo?

R. Tecnología moderna y pedagogía anticuada, ese suele ser el patrón. Muchas escuelas están gastando grandes cantidades de dinero en comprar ordenadores para los alumnos porque creen que la tecnología lo cambia todo, y no es así. Hay que innovar en las técnicas de aprendizaje.

P. ¿Cree que los contenidos estáticos como las matemáticas o la literatura se deberían modificar dentro de los programas académicos?

R. Hay que enseñar esos contenidos de forma distinta. Los buenos profesores de matemáticas saben la diferencia entre el aprendizaje mecánico, en el que los chicos aprenden a escribir ecuaciones, y el profundo, en el que entienden el porqué. Uno de los docentes de nuestra red SOL, que trabaja en un colegio público de Boston, ha desarrollado un método en el que los niños se enseñan álgebra entre sí. Ha dedicado más de 20 años a crear problemas muy complejos y ni los mejores estudiantes de álgebra pueden resolverlos por sí solos. En el primer mes del curso imparte clases magistrales cortas para enseñar los fundamentos básicos, y el resto del año los alumnos trabajan en grupos de cuatro. El docente es importante porque ha diseñado la metodología, no actúa como un profesor sino como un facilitador.

P. ¿Con qué escuelas está trabajando?

R. La Society for Organizational Learning, que fundé en 1991, es una red de investigadores y profesores en activo de diferentes partes del mundo. Sobre todo trabajamos con colegios públicos de Estados Unidos, porque es ahí donde están las carencias más graves, pero también colaboramos con colegios privados que sean innovadores. Estamos en contacto con más de mil escuelas en el mundo. Nuestra misión es buscar innovadores para conectarlos entre sí, para que entiendan que no están aislados. Hay una revolución que está ocurriendo, cientos de profesores usan Flipped Classroom (clase invertida) o el aprendizaje por proyectos. El problema es que no hay vías de comunicación entre ellos.

P. La clave para el cambio, ¿la tienen los gobiernos o las escuelas?

R. En Singapur, por la naturaleza del país, el Gobierno lideró la transformación. Pero no es una buena referencia, es un territorio muy pequeño, casi como una ciudad. En la mayoría de lugares, los líderes han sido los directores de los centros y los docentes, grupos pequeños que han querido dar un giro a su cultura de aprendizaje. El cambio tiene que arrancar en la escuela, que funciona como una institución local.

Es un error ser tan rígidos con la edad porque los niños avanzan a distintas velocidades

P. ¿Qué modelo educativo actual cree que debería replicarse?

R. No se trata de copiar a Finlandia o Singapur. Hay que ser menos rígidos con la edad porque los niños avanzan a distintas velocidades. No tiene sentido dividirles en cursos por edad. La escuela industrializada, ese es el problema. En las líneas de ensamblaje todo el mundo se movía al mismo ritmo y precisamente fue la era de la industrialización la que hizo a los lentos estúpidos. Hace unos años conocí en Los Alpes a un físico austríaco que había trabajado con el Nobel de Físicadanés Niels Bohr -le concedieron el premio de 1922-, probablemente el físico más brillante de la historia. Le pregunté cómo era trabajar con él y me dijo que era muy lento, pero que cuando entendía algo, realmente lo entendía. La mayoría de científicos son pacientes, reflexionan, se toman su tiempo. Durante décadas se les ha hecho creer a los niños que no poder avanzar al ritmo que marca la escuela es sinónimo de ser idiota.

P. ¿Cree que la certificación supone un freno para el aprendizaje?

R. La evaluación más efectiva es la del propio alumno analizando su progreso, la autoevaluación. Pero ahora ese rol lo asume el profesor. Los buenos docentes crean un entorno en el que los estudiantes mejoran constantemente y pueden juzgar de forma objetiva cómo están evolucionando. En Estados Unidos, a los profesores se les coloca en rankings en función de los resultados que sus alumnos obtienen en los exámenes estándar. Todo lo que está demasiado mecanizado carece de sentido. El problema no es la herramienta, sino el uso que se hace de ella. El objetivo debería ser estudiar qué técnicas de enseñanza funcionan mejor que otras y por qué.

P. El pedagogo británico y conferenciante Ken Robinson critica que la escuela mata la creatividad. ¿Cuál cree que es la explicación?

R. Los niños dejan de ser curiosos por el miedo a cometer errores, y como consecuencia de eso, también dejan de ser creativos. En mis clases suelo preguntar a mis alumnos cuántos de ellos decidieron a los diez años que no se les daba bien cantar, o que no eran muy buenos en dibujo. La gran mayoría levanta la mano. Entre los cinco y los diez años se internalizan esos miedos a no dar la talla y los chicos simplemente dejan de hacerlo. Hace unos años, un educador me dijo que no tenemos ni idea del drama que sufren los niños en la escuela. Los profesores están en una posición de autoridad y pueden hacer mucho daño si no se dan cuenta del impacto que pueden tener sus mensajes.

ANA TORRES MENÁRGUEZ

Los grados de Magisterio no forman a los profesores en gestión de las emociones, clave para el desarrollo de los niños

Mark Beyebach és un dels referents europeus del que en psicologia es coneix com a teràpia breu centrada en les solucions (TCS). De fet, entre el 2011 i el 2015 va presidir l’European Brief Theraphy Association. Doctor en psicologia, especialitzat en psicologia clínica, exerceix de professor al departament de psicologia i pedagogia de la Universitat Pública de Navarra, una activitat docent que compatibilitza amb la realització de tallers, seminaris i conferències, amb les investigacions els resultats de les quals publica en revistes científiques, o en la que ja és una gens menyspreable bibliografia pròpia: Avances en terapia familiar sistémica, 24 ideas para una psicoterapia breve, 200 tareas en terapia breve, Changing self-destructive habits o Cómo criar hijos tiranos, un manual de antiayuda para padres de niños y adolescentes. Mark Beyebach serà a Mallorca els dies 27 i 28 de gener per impartir un curs intensiu sobre intervenció escolar centrada en solucions, organitzat per Creix i especialment dirigit a professionals de l’educació i a famílies.

En ocasions en dieu teràpia ; en d’altres, intervenció. Però en tots els casos hi ha dos conceptes que es repeteixen en la vostra especialització: sempre apunta cap a les solucions i sempre és un tractament breu. Què es guanya amb la brevetat i buscant solucions en comptes d’analitzar els problemes?

Ens basem en una psicologia positiva, que busca actituds positives davant els problemes que hi pugui haver en el si d’una escola, d’una empresa o d’una família. Com qualsevol tractament, l’objectiu és aconseguir l’empoderament de qui, en un moment donat, pensa que no pot fer front a una problemàtica. Es tracta de trobar les eines que li permetran conduir aquest problema. A més, com més aviat el terapeuta pugui desaparèixer de la vida del pacient, millor. Esclar que no sempre aquesta intervenció breu podrà substituir una teràpia més llarga, però moltes vegades sí. I, en tot cas, servirà per complementar-la i facilitar-la.

Qualsevol que va a un psicòleg, el primer que sol fer és explicar-li quin problema l’ha dut a la consulta.

Totes les persones tenim l’hàbit de treballar des dels problemes, en els riscos, en les amenaces. Des de la psicoteràpia breu centrada en les solucions intentem mirar les coses d’una altra manera, des d’una òptica positiva. D’aquí que el terapeuta no estarà interessat a conèixer la història del problema ni intentarà fer-ne una diagnosi, sinó que se centrarà a preguntar a la família o a un col·lectiu escolar com els agradaria que fossin les coses i que ara mateix no són així. D’aquesta manera, analitzem els objectius que es volen aconseguir, com canviaran les coses en la mesura que el problema vagi minvant i com de bé ens sentirem.

El pròxim curs que farà a Palma està especialment dirigit a l’escola: docents i famílies. ¿Fins a quin punt està necessitat d’una intervenció aquest àmbit escolar?

A l’escola es fa necessari establir formes més positives de comunicació i de col·laboració: entre els mateixos docents, entre els mestres i els alumnes, i també entre els mestres i les famílies. Molts problemes venen d’una comunicació errònia. Les conductes disruptives a l’aula tensen la convivència entre els alumnes i en tota la comunitat educativa, interferint sovint en els resultats acadèmics i convertint-se en una font de frustració per als professors. Sovint, l’escola està centrada en els problemes existents i no tant en les solucions. S’ha de dir que el context no afavoreix aquest treball en positiu: tenim escoles massificades, tothom atabalat per les presses i amb uns currículums estrictes que s’han de complir.

Què oferiu als professionals de la docència els experts en intervencions centrades en les solucions?

Els oferim eines molt senzilles que poden facilitar-los la vida. Coses molt simples, moltes vegades centrades en el llenguatge, com fem servir el llenguatge. Per exemple, si una alumna ha aconseguit una fita important, no només se l’ha de felicitar, sinó que s’ha de demostrar interès i preguntar com ho ha fet per aconseguir-ho. O si un alumne va al professor amb un dubte, en comptes de donar-li una resposta ràpida i treure-se’l ràpidament de sobre, convé començar per preguntar-li, per fer que pensi i demostrar-li que ell sol és capaç de trobar la solució. Podria posar molts més exemples, però insisteixo que el més important és com fem servir el llenguatge i l’actitud que adoptem. Sense anar més lluny, està provat científicament que si a un alumne li dius “No t’aixequis” processarà aquesta ordre uns microsegons més tard que si li dius “Queda’t assegut”.

Vostè és autor del llibre Cómo educar hijos tiranos... I bé, com?

Evidentment, és un titular pervers, que intenta explicar una realitat massa abundant i trobar-li una solució. En tot cas, el primer que he de dir és que no hi ha cap forma segura perquè bona part depèn del fill. Ara bé, si ets superpermissiu o si, per contra, ets un pare tirà, estàs comprant butlletes per tenir un fill tirà. Igualment, faciliten el camí de la tirania el desacord entre els pares (sigui una parella heterosexual o homosexual), i també estar massa temps absents de la vida dels nostres fills. Hem d’assumir la seva criança. Als nostres fills no els poden criar les pantalles.

CRISTINA ROS Palma 18/01/2017

ara.cat

07/01/2017 09:55 | Actualizado a 07/01/2017 19:03

“Espero que la sociedad aprenda a ver el diagnostico psiquiátrico y el uso de drogas en los niños como un enorme y trágico error y  vuelvan  su atención hacia enfoques psicológicos, sociales, familiares y educacionales que amparen las necesidades genuinas de los niños”.

Peter R. Breggin

S’educa al costat, no a sobre

CARLES CAPDEVILA Barcelona EL 30/12/2016 

En diem pares helicòpter i la metàfora no pot ser més encertada. Retrata els pares i mares d’avui obsessionats per una idea impossible: ser perfectes i tenir fills perfectes. Com que l’objectiu té tant d’ambiciós com de quimera, el mètode acaba sent equivocat i contradictori. Ens convertim en helicòpters que sobrevolem tota la seva activitat, de manera que maregem les criatures, els fem ombra, els impedim equivocar-se, no els deixem volar sols.

Una de les claus a la vida, i per tant a l’educació, és trobar la distància exacta. Que mai no és la mateixa, va evolucionant. La distància de nosaltres mateixos, per no patir atacs de transcendència, i sobretot la distància dels nostres fills. Cal estar-hi al costat, no a sobre. Al costat en tots els sentits, des de l’amor incondicional, però també des del criteri. Els acompanyem mentre creixen. I els deixem caure. I els ajudem a aixecar-se, però conscients que cap nen ha après a anar en bici sense haver-se pelat el genoll algun dia.

Per saber si ens estem convertint en helicòpters, un bon test és comprovar quin ús fem dels verbs, com els conjuguem. La primera persona del plural ens delata. Si som pares que tenim deures, tenim exàmens, aprovem o suspenem, guanyem partits de futbol o fem treballs de recerca, ens projectem tant i identifiquem tant amb ells que a més de fregar el ridícul bloquegem la principal missió que tenim: ajudar-los a espavilar-se.

Molta canalla d’avui viu sotmesa a horaris llargs, tot regulat, sempre amb adults que són mestres o monitors, fent activitats oficialment pedagògiques, i tot amb instruccions concretes, sense llibertat.

Educar és acompanyar, sí. Però permetent que s’avorreixin, que inventin, que cometin errors, que en paguin les conseqüències. Deixant l’helicòpter a l’heliport per sempre i disposats a viure l’experiència més apassionant i contradictòria, que requereix adults segurs, alegres, amb convicció i determinació i espontaneïtat. I amb prou sentit de l’humor per riure dels nostres fracassos, amb l’esperança que siguin provisionals.

HE TORNAT A VEURE, acompanyat de Jaume Cela i d’un fòrum de docents i famílies a Saragossa, la gran pel·lícula dels germans Dardenne El nen de la bicicleta. Moltes cintes no aguanten repeticions, aquesta millora quan repeteixes perquè permet fixar-te en nous detalls. Cela la considera una obra molt adequada per entendre què ha de fer un mestre, tot i que no hi surt cap mestre. L’educadora és la Samantha, un personatge extraordinari, una perruquera que topa casualment amb en Cyril, un nen ingressat en un centre d’acollida però que lluita per recuperar son pare. I ella assumeix, sense que ens expliquem per què, ni ho sàpiga respondre ella quan l’hi pregunten, que n’ha de tenir cura amb totes les conseqüències.

És una pel·lícula que mostra de manera exemplar l’ètica individual i la resiliència. L’educació com a art d’establir relacions i mostrar un amor incondicional. La Samantha no li fa xantatges emocionals ni gaires sermons. Té criteri, ensenya amb l’exemple, educa el nen en la necessitat d’assumir les conseqüències del que fa, però sobretot demostra que el que solem etiquetar com a “nen problemàtic” és algú que exterioritza que efectivament té problemes i necessita comprensió i solucions. Hi ha un miracle que passa a la vida real i que aquesta ficció mostra de manera sublim: quan algú que es pot ficar o s’ha ficat en embolics té una oferta millor, algú que l’estima i li ofereix un projecte de vida, se’n pot sortir molt més que si se’l tracta des de la desconfiança, la vigilància i les etiquetes de fracassat o de perdedor.

La Samantha parla poc però sempre hi és. Transmet confiança des de l’acció: confiant-hi. Sense ànim de fer cap espòiler perquè recomano veure-la i comentar-la a casa o a l’escola, sí que aviso els que no l’heu vist que és una història dura, com la vida, i esperançada. Com la vida.

CARLES CAPDEVILA  EL 15/01/2017 21:02

HIPERPATERNITAT

Per què som hiperpares

LARA BONILLA Barcelona  EL 30/12/2016 22:53

Hem aprovat l’examen. Tenim classe de piano. No ens agraden les verdures. ¿Ets dels que parla en plural quan et refereixes als teus fills? ¿Els fas els deures? ¿Els persegueixes amb el menjar a la mà? ¿Els has planificat l’agenda dels pròxims cinc anys? ¿I quan van néixer ja tenies un pla de vida previst per a ells? Si és així, tens números per ser un hiperpare.

Així és com es coneix el model de criança que practica una nova generació de pares i que es caracteritza per una sobreprotecció d’uns fills que s’han convertit en el centre de les famílies del segle XXI. Com diu la periodista Eva Millet, responsable de la popularització del termehiperpaternitat, hem passat de tenir fills moble, a qui fèiem poc cas, a tenir fills altar, als quals venerem. Els prestem una atenció excessiva i els supervisem constantment. Aquest model de criança originari dels Estats Units és propi de les classes mitjanes i altes, que són les que més temps i recursos tenen per invertir en uns fills que són també un símbol d’estatus. Que el teu fill parla xinès als 4 anys? El meu als 3 ja tocava el violí. Ja no es tracta només de tenir l’últim model d’iPhone o la casa més gran, sinó que la competició també es trasllada als fills. Pares cada cop més intervencionistes estan criant una generació de nens amb una visió inflada de si mateixos, insegurs, amb pors i amb baixa tolerància a la frustració.

La hiperpaternitat produeix nens poc autònoms a qui els seus pares resolen tots els problemes. “Quan li porto la motxilla o faig els deures per ell el que li estic comunicant és: ho faig jo perquè tu no pots”, diu Cristina Gutiérrez Lestón, autora del llibre Entrénalo para la vida. El resultat són nens amb baixa autoestima. Segons Gutiérrez Lestón, que dirigeix la Granja Escola de Santa Maria de Palautordera per on cada any passen 10.000 nens des de P3 fins a l’ESO, mai abans havia vist tants nens amb tanta “falta de confiança”. Un exemple: “Un dia de molta calor una nena pregunta si es pot treure la jaqueta. Quan li diem que ella mateixa s’ho pot respondre, ens diu que no perquè es podria equivocar. Si no pot decidir si s’ha de treure o no la jaqueta, imagina quan hagi de triar carrera!”, explica. També ha percebut que el fenomen és més accentuat en els infants de ciutats grans, més sobreprotegits -no van sols als llocs, per exemple- i amb menys eines per ser autònoms.

Hi ha dos tipus de pares. Els que preparen el camí perquè el seu fill no caigui i els que preparen el fill per al camí. “És a dir, li ensenyen aquelles habilitats que necessitarà per a la vida perquè les complicacions les haurà de resoldre ell. Si no el deixes caure, no se sabrà aixecar”, reflexiona Gutiérrez Lestón. Els hiperpares també experimenten un sentiment de culpabilitat per no ser el pare perfecte. “I el que hem de fer és educar amb més tranquil·litat i més humor perquè el nen no és de vidre i sabrà adaptar-se a les dificultats si li donem l’oportunitat de fer-ho”, subratlla Gutiérrez Lestón.

Però com hem arribat a convertir-nos en hiperpares?

Perquè tenim menys fills i més tard

El primer motiu és demogràfic. En les famílies amb deu fills, l’atenció sobre ells es repartia i uns ajudaven a criar els altres, mentre que ara, amb 1,39 nens de mitjana per dona, tot el focus recau sobre un únic fill -o, amb sort, dos-. Així és més fàcil convertir-se en els anomenats pares helicòpter, aquells que sobrevolen contínuament sobre els seus fills per aplanar-los el camí i evitar que tinguin qualsevol contratemps, fins al punt que fan les coses en lloc seu. Els fan els deures o la preinscripció a la universitat, segons l’edat. Convertits en pares xofer, guardaespatlles, mànager o animadors culturals, els nens no tenen cap necessitat d’esforçar-se o agafar les regnes de la seva vida. Les dones es converteixen en mares cada cop més tard, cosa que també vol dir que han tingut més temps per planejar com serà el seu futur fill, ja que si les coses no surten com han previst potser no tindran cap altra oportunitat de tenir-ne més.

Perquè desapareix la família extensa

Les famílies són cada cop més reduïdes. Abans, germans, tiets, cosins, avis i fins i tot veïns participaven en la criança. “Hi havia unes rutines que després les mares reproduïen, però ara, amb la família nuclear tan petita, no hi ha models. Has vist criar criatures de visita”, opina la sociòloga Marina Subirats, que apunta que aquesta falta de models provoca també angoixa en els pares sobre si ho deuen estar fent bé. A més, també se substitueixen els referents familiars per una sobreoferta de mètodes. “La tribu és avui virtual”. En el mateix sentit s’expressa Eva Millet. “El model familiar s’ha blindat. Abans passaves més temps amb la família extensa, hi havia una tribu, però ara són pare, mare i fill, i si algun familiar gosa opinar sobre la criança del nen, se surt a la defensiva”. No s’accepten interferències. “A la meva família paterna som 24 cosins i no se’ns feia cas. L’àvia deia que se’ns havia de tractar com si fóssim mobles, i ara hem passat a tractar els nens com si fossin el Rei Sol al voltant del qual gira la família”, explica Millet, autora del llibre Hiperpaternitat.

Perquè no hi ha límits

Segons Subirats, els pares d’ara són més permissius i posen el nen al centre de les seves vides. “T’ha costat tant tenir aquest fill que el tractes com una joia, com un tresor”, diu. Els fem creure que són especials i excepcionals. Hi ha una falta de límits que ve donada per la sobreprotecció. “Són pares que no suporten veure patir el seu fill. Plora el fill i ploren ells, per nimietats”, diu Cristina Gutiérrez Lestón. Els pares són sobreprotectors per por. Por que el nen s’enfadi, por que no sigui feliç, por que pateixi, por que ho passi malament si suspèn, por que no pugui fer alguna cosa, por que no tingui amics… “I la por és tan invasiva que acaba sent ella la que educa, perquè es contagia”, els diu Gutiérrez Lestón als pares. Una altra tendència d’aquest tipus de criança és preguntar i consultar-ho sistemàticament tot als fills en edats en què no estan preparats per donar la seva opinió. ¿Vols banyar-te? ¿Vols sopar? Què vols menjar? I, segons Millet, la família “no és una institució democràtica”.

Perquè tenim dificultats de conciliació

Els fills abans simplement “arribaven”. I ara “es calcula molt quan i quants”, apunta la sociòloga Marina Subirats. “Tenir fills ja no és una cosa que et passa, sinó que l’has volgut i calculat i l’has hagut d’encaixar dins de la teva vida i els teus horaris”, afegeix. I, per contra, tot i ser una decisió molt meditada, es té menys temps per dedicar-los. Les normes i els límits han sigut substituïts per una “complicada enginyeria per conciliar” (qui el porta a l’escola, qui el recull, qui el porta al metge…) que provoca angoixa en els pares.

Per un excés d’informació i d’inseguretat

¿Deixar que s’adormi sol o adormir-lo en braços? ¿Farinetes o menjar a trossos? ¿Moviment lliure o joc dirigit? Els pares d’avui dia tenen més informació que mai al seu abast, però també estan més perduts dins de l’allau de corrents i tendències de criança, cosa que provoca molta inseguretat en les seves capacitats com a progenitors. Això pot desembocar en estrès i infelicitat, ja que els pares estan contínuament pensant que ho podrien fer millor. D’això se n’aprofita el mercat i cada cop hi ha més oferta de cursos per fer de pares, de mètodes per educar i de gadgets per protegir els nens. “Hi ha una oferta aclaparadora i és un negoci: des de les extraescolars fins a matalassos per evitar la mort sobtada”, apunta Millet. “Sembla que per ser bon pare o mare els hem de donar de tot tan aviat com puguem i hi ha molta pressió perquè si no ho fem ara no seran aquests fills perfectes que sembla que la societat requereixi”, diu Millet, que està en contra de l’estimulació precoç. La seva recepta és fàcil: “Deixar tranquils els fills, no tenir un pla de vida preconcebut i no pressionar-los per triomfar. És la incongruència de la hiperpaternitat. D’una banda volem que siguin els millors, però de l’altra els neguem l’autonomia donant-los-hi tot fet”.

Perquè són un símbol d’estatus

“És molt difícil conciliar i ens sentim culpables. Per això hem passat dels nens hiperregalats -a qui se’ls comprava de tot- a nens hiperestimulats -com que no tinc temps l’apunto a extraescolars perquè sigui millor que els altres-, reflexiona Eva Millet. La pressió porta els hiperpares a invertir en els nens des que són ben petits per convertir-los en els fills perfectes fins al punt que s’han acabat convertint en un símbol d’estatus. Ja no es tracta només de tenir una feina, una casa i un somriure 10, sinó també de tenir el fill perfecte a qui se li ha de proporcionar una infància ideal perquè tingui una “vida única i triomfadora”, en paraules de Marina Subirats. “I faci allò que nosaltres no vam poder fer”, afegeix Gutiérrez Lestón. Hi ha pares que es reafirmen a través dels fills, i dones que abandonen les seves carreres per dedicar-se a ser mares a temps complet, oblidant altres facetes de la seva vida anterior. A més, la competitivitat laboral s’ha traslladat al món de la criança. Es trasllada als fills la pressió per sobresortir i obtenir premis i resultats per sobre de la cultura de l’esforç. La paternitat s’ha professionalitzat. “Si ara es parla de gestionar fills i tot!”, expressa Eva Millet. Fins i tot s’han importat hàbits laborals com ara fer un Excel a l’hora de triar escola o fer networking al parc.

Perquè els volem preparar per al futur

La inseguretat laboral i la inseguretat respecte al futur dels nostres fills provoca, segons autors com Carl Honoré -pioner en l’estudi dels pares helicòpter-, que els vulguem preparar com més aviat millor per a la vida adulta. En conseqüència, la criança es converteix en un camp d’entrenament per fer que el nostre fill triomfi o, com a mínim, destaqui. I per fer-ho cal estimular-lo precoçment des que neix i carregar-lo d’extraescolars quan és més gran. “Als tres anys no cal fer anglès, ja passen massa hores asseguts, cal córrer”, diu Gutiérrez Lestón. En aquest afany que “facin coses” per preparar-los per al futur, s’oblida el més fonamental, que tinguin temps per jugar. I el resultat són nens que van accelerats i a qui els costa gaudir del moment. Tant, que a la Granja Escola de Santa Maria de Palautordera els han de tapar els ulls quan estan sobre un cavall perquè es concentrin, ja que si no estarien tota l’estona preguntant: i què farem després?

Feu el qüestionari per saber si sou un hiperpare:

Qüestionari online:

http://www.lavozdegalicia.es/grafico/galicia/2016/04/10/undefined/00161460243755274612609.htm

Las curiosidades de Jaz

¿Sabes qué son los hiper-padres?