La lliçó de vida de Salvador Pàniker 14 reflexions del filòsof, que creia que «la por ens esclavitza»

El filòsof, enginyer i escriptor Salvador Pàniker va néixer l’1 de març del 1927 a Barcelona, on ha mort aquest 1 d’abril del 2017, als 90 anys. Va ser el fundador de l’editorial Kairós i va presidir l’Associació Dret a Morir Dignament.

1.Preguntar-se massa sovint pel sentit de la vida vol dir que no estàs vivint de veritat.

2. A la meva vida és difícil encasellar-me: quan dic una cosa, al cap d’un minut tinc ganes de dir la contrària.

3. Tinc una visió musical de la vida: a la vida hi ha dissonàncies, com tota música profunda.

4. L’escola ha d’ensenyar a mantenir i a fomentar la curiositat envers el món, envers un mateix i envers la cultura.

5. No entenc que vulguin suprimir la filosofia: com pots anar pel món sense saber  les respostes que han donat els avantpassats a aquesta problemàtica a què tots ens afrontem: néixer, créixer, morir.

6. No crec en els mestres, però he tingut una vida que m’ha permès trobar una mica el meu propi camí.

7. El savi és el que essent adult recupera la seva infantesa i pot tenirles dues consciències.

8. Aprendre és desaprendre.

9. El dia que no m’emocioni voldrà dir que estic pràcticament mort.

10. Es tracta d’acabar sense por. Perquè la por ens esclavitza i l’altra banda és la curiositat. Els homes i les dones són joves mentre mantenen la curiositat.

11. Quan un amor és verdader deixes de tenir por a la mort. I aquesta pot ser una forma de mesurar la qualitat d’aquest amor.

12. Quan es comencen les paraules amb majúscula, es comencen els crims.

13. Tothom pot tenir la capacitat per reconvertir el caos en un cert ordre propi.

14. Com a lliçó de vida diria un parell de coses: una, la idea que a cada moment s’ha de fer el que a cada moment toca fer. Aquesta és una pregunta que em faig sempre: ara què toca fer de veritat? I la segona que s’ha de dedicar la primera part de la vida a fer un ego fort i la segona part de la vida a desfer-se d’aquest ego.

 

Instituts escola per combatre els guetos escolars

El Periódico

MARÍA JESÚS IBÁÑEZ / BARCELONA

Domi Viñas, actual cap d’estudis del col·legi Bernat de Boïl, al barri del Bon Pastor de Barcelona, fa uns quants dies que està ocupada realitzant entrevistes a professors. Busca docents de secundària que siguin, diu, «tot terreny», que sàpiguen treballar de forma globalitzada o, el que és el mateix, que facin classes de Socials en anglès, «i si fa falta, que facin una sessió d’Educació Física o Música». «Ja tenim gairebé tota la plantilla, només ens en falta un més», explica. El pròxim curs 2017-2018, el Bernat de Boïl deixarà de ser un centre de primària per convertir-se en un institut escola, una de les apostes més ambicioses del pla del xoc educatiu que està desplegant l’Ajuntament de Barcelona. El model segueix la via iniciada per altres consistoris catalans, com el de Sant Adrià de Besòs, per reduir el fracàs escolar.
«Com que serà administrativament un centre de nova creació, la selecció del professorat d’ESO l’estem fent des d’aquí», aclareix Viñas, que el curs vinent assumirà la direcció del nou institut escola, batejat amb el nom d’El Til·ler. No està resultant fàcil. Primer, perquè el col·legi treballa aplicant noves metodologies docents –i això determina el perfil del professor aspirant a la plaça– i, segon, perquè el centre és un dels de màxima complexitat tant econòmica com social. «Per què hem d’anar amb embuts: és una escola gueto, molt estigmatitzada», admet la futura directora.
«Els veïns del barri van tenir tres opcions en la seva relació amb el col·legi: veure’ns com el centre públic que som i compartir les nostres activitats, no voler-nos i demanar que ens tanquessin o, en tercer lloc, fer-nos invisibles… I van optar perquè fóssim invisibles», lamenta Viñas. «Suposo que durant el temps en què al barri es van anar instal·lant molts immigrants, l’escola va tenir una funció acollidora d’aquests nouvinguts que ja els anava bé als veïns», reflexiona.

DES DE ZERO

I amb aquesta etiqueta es va quedar. Fins ara. «Volem que això canviï i començar des de zero, aprofitar que ja fa un parell de cursos que vam introduir noves maneres de treballar a les aules, que estem transformant el centre en una comunitat d’aprenentatge, per fer el canvi definitiu», proclama Viñas. Els alumnes podran estudiar allà dels 3 als 16 anys.
Per descomptat, el futur El Til·ler reuneix les condicions per ser el centre inclusiu i integrador que s’ha proposat ser, amb grups de treball reduïts, cosa que propicia que els alumnes treballin de forma col·laborativa i que els professors els prestin una atenció personalitzada. «Un dels nostres objectius és que, a poc a poc, ens anem guanyant la confiança de les famílies que viuen al barri», diu esperançada la que serà la seva directora.
El Til·ler és potser el cas més singular dels tres nous instituts escola públics amb què comptarà la ciutat de Barcelona el curs vinent. Els altres dos estaran als barris de Roquetes (al col·legi Antaviana) i de Trinitat Nova (fruit de la fusió de les escoles Sant Josep Oriol i Sant Jordi i de l’institut Roger de Flor). «Tots ells comptaran amb projectes educatius innovadors, però no són centres pensats per ser únicament elements de compensació de desigualtats», assegura Miquel Àngel Essomba, comissionat d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona. El propòsit, afegeix Essomba, «és que aquest model es vagi expandint per tota la ciutat».

CONTINUÏTAT ENTRE ETAPES

Essomba nega, d’aquesta manera, que siguin certes les sospites d’aquells que apunten que aquests instituts escola al final tindran un efecte contrari al desitjat i es «consolidaran els guetos que ja hi ha» en aquests moments, com assenyala el psicopedagog Joan Maria Girona. «Hi ha estudis que posen de manifest que els instituts escola contribueixen a facilitar el complicat pas de la primària a la secundària, que és un factor de risc important en el fracàs escolar», indica el comissionat. «En aquests centres, els alumnes segueixen amb el mateix equip educatiu, al mateix espai físic i amb els mateixos grups de companys i referents», prossegueix. Aquesta continuïtat entre etapes, recorda Essomba, també és un element moltes vegades determinant quan les famílies han d’escollir escola per als seus fills. «Aquest criteri, tal com està ara, beneficia els col·legis concertats enfront dels públics», denuncia.

Un model creat per la Generalitat de la Segona República

El dia 3 de febrer de 1932, el Palau del Governador, situat al parc de la Ciutadella de Barcelona, acollia per primera vegada mig centenar d’estudiants del que havia de ser el primer institut escola de Catalunya. Va ser el primer centre educatiu creat per la Generalitat, que un any abans havia rebut el vistiplau del llavors Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes.

El centre va ser tota una innovació pedagògica: va introduir per primera vegada l’educació mixta de nois i noies, l’ús del català com a llengua bàsica, el laïcisme, la supressió de les notes i els llibres de text, les sortides fora de l’aula, la formació en valors socials i morals, la introducció de l’exercici físic.

«Ara, amb la recuperació del model, es rendeix homenatge, en certa manera, a aquell moviment», subratlla el comissionat de l’Ajuntament de Barcelona, Miquel Àngel Essomba.

Les VII Jornades Cultura de mediació: “Posem adjectius a la mediació “

Conscients de que el conflicte forma part de la vida, busquem eines per aprendre a gestionar-los i a resoldre’ls de manera no violenta. La pràctica restaurativa, la negociació, la mediació … són algunes d’aquestes eines.

Seran un espai d’aprenentatge a partir de la combinació de ponències i tallers on la característica és la multidisciplinarietat de les seves mirades i de les seves aportacions.

http://www.ub.edu/ice/jornades/mediacio2017

 

900050001_-_22577_vii_jornades_cultura_de_mediacio_def-cor-1

http://www.ub.edu/ice/sites/default/files//docs/jornades/900050001_-_22577_vii_jornades_cultura_de_mediacio_def-cor.pdf

MÉS INFORMACIÓ

Institut de Ciències de l’Educació (ICE)

Passeig de la Vall d’Hebron, 171
08035 Barcelona
Telèfon: 93 403 51 75
Fax: 93 402 10 16

“La base de un cerebro sano es la bondad, y se puede entrenar”

Richard Davidson, doctor en Neuropsicología, investigador en neurociencia afectiva
Nací en Nueva York y vivo en Madison (Wisconsin), donde soy profesor de Psicología y Psiquiatría en la universidad. La política debe basarse en lo que nos une, sólo así podremos reducir el sufrimiento en el mundo. Creo en la amabilidad, en la ternura y en la bondad, pero debemos entrenarnos en ello.

Yo investigaba los mecanismos cerebrales implicados en la depresión y en la ansiedad.

…Y acabó fundando el Centro de Investigación de Mentes Saludables.

Cuando estaba en mi segundo año en Harvard se cruzó en mi camino la meditación y me fui a la India a investigar cómo entrenar mi mente. Obviamente mis profesores me dijeron que estaba loco, pero aquel viaje marcó mi futuro.

…Así empiezan las grandes historias.

Descubrí que una mente en calma puede producir bienestar en cualquier tipo de situación. Y cuando desde la neurociencia me dediqué a investigar las bases de las emociones, me sorprendió ver cómo las estructuras del cerebro pueden cambiar en tan sólo dos horas.

¡En dos horas!

Hoy podemos medirlo con precisión. Llevamos a meditadores al laboratorio; y antes y después de meditar les tomamos una muestra de sangre para analizar la expresión de los genes.

¿Y la expresión de los genes cambia?

Sí, y vemos como en las zonas en las que ha-bía inflamación o tendencia a ella, esta des­ciende abruptamente. Fueron descubrimientos muy útiles para tratar la depresión. Peroen 1992 ­conocí al Dalái Lama y mi vida cambió.

Un hombre muy nutridor.

“Admiro vuestro trabajo, me dijo, pero considero que estáis muy centrados en el estrés, la ansiedad y la depresión; ¿no te has planteado enfocar tus estudios neurocientíficos en la amabilidad, la ternura y la compasión?”.

Un enfoque sutil y radicalmente distinto.

Le hice la promesa al Dalái Lama de que haría todo lo posible para que la amabilidad, la ternura y la compasión estuvieran en el centro de la investigación. Palabras jamás nombradas en ningún estudio científico.

¿Qué ha descubierto?

Que hay una diferencia sustancial entre empatía y compasión. La empatía es la capacidad de sentir lo que sienten los demás. La compasión es un estadio superior, es tener el compromiso y las herramientas para aliviar el sufrimiento.

¿Y qué tiene que ver eso con el cerebro?

Los circuitos neurológicos que llevan a la empatía o a la compasión son diferentes.

¿Y la ternura?

Forma parte del circuito de la compasión. Una de las cosas más importantes que he descubierto sobre la amabilidad y la ternura es que se pueden entrenar a cualquier edad. Los estudios nos dicen que estimulando la ternura en niños y adolescentes mejoran sus resultados académicos, su bienestar emocional y su salud.

¿Y cómo se entrena?

Les hacemos llevar a su mente a una persona próxima a la que aman, revivir una época en la que esta sufrió y cultivar la aspiración de librarla de ese sufrimiento. Luego ampliamos el foco a personas que no les importan y finalmente a aquellas que les irritan. Estos ejercicios reducen sustancialmente el bullying en las escuelas.

De meditar a actuar hay un trecho.

Una de las cosas más interesantes que he visto en los circuitos neuronales de la compasión es que la zona motora del cerebro se activa: la compasión te capacita para moverte, para aliviar el sufrimiento.

Ahora quiere implementar en el mundo el programa Healthy minds (mentes sanas).

Fue otro de los retos que me lanzó el Dalái Lama, y hemos diseñado una plataforma mundial para diseminarlo. El programa tiene cuatro pilares: la atención; el cuidado y la conexión con los otros; la apreciación de ser una persona saludable (encerrarse en los propios sentimientos y pensamientos es causa de depresión)…

…Hay que estar abierto y expuesto.

Sí. Y por último tener un propósito en la vida, algo que está intrínsecamente relacionado con el bienestar. He visto que la base de un cerebro sano es la bondad, y la entrenamos en un entorno científico, algo que no se había hecho nunca.

¿Cómo se puede aplicar a nivel global?

A través de distintos sectores: educación, sanidad, gobiernos, empresas internacionales…

¿A través de los que han potenciado este mundo oprimido en el que vivimos?

Tiene razón, por eso soy miembro del consejo del Foro Económico Mundial de Davos, para convencer a los líderes de que hay que hacer accesible lo que sabe la ciencia sobre el bienestar.

¿Y cómo les convence?

Mediante pruebas científicas. Les expongo, por ejemplo, una investigación que hemos realizado en distintas culturas: si interactúas con un bebé de seis meses a través de dos marionetas, una que se comporta de forma egoísta y otra amable y generosa, el 99% de los niños prefieren el muñeco cooperativo.

Cooperación y amabilidad son innatas.

Sí, pero frágiles, si no se cultivan se pierden, por eso yo, que viajo muchísimo (una fuente de estrés), aprovecho los aeropuertos para enviar mentalmente a la gente con la que me cruzo buenos deseos, y eso cambia la calidad de la experiencia. El cerebro del otro lo percibe.

Apenas un segundo para seguir en lo suyo.

La vida son sólo secuencias de momentos. Si encadenas esas secuencias, la vida cambia.

El mindfulness es hoy un negocio.

Cultivar la amabilidad es mucho más efectivo que centrarse en uno mismo. Son circuitos cerebrales distintos. A mí no me interesa la meditación en sí misma sino cómo acceder a los circuitos neuronales para cambiar tu día a día, y sabemos cómo hacerlo.

“Soc aquí per escoltar-te”

Tot va començar amb un divorci. Un d’aquells moments en què és fàcil caure en una espiral depressiva en què s’anul·len totes les perspectives. En aquest moment de la vida es trobava Benjamin Mathes, un actor de Los Angeles. Un dia el destí va fer que es creués pel carrer amb un sensesostre. No tenia diners per oferir-li però, a canvi, va fer una cosa que mai havia fet abans: li va proposar que resessin junts.

El nivell d’emoció i connexió que li va provocar aquesta trobada el va fer reflexionar sobre la necessitat dels altres de ser escoltats. “Vivim en una era en la qual sembla que a les xarxes socials tothom està connectat, tots tenim alguna cosa a dir, però ens estem oblidant de com interactuar cara a cara, a la vida real”, explica Mathes, que després d’aquesta experiència va decidir fundar el projecte Urban Confessional – Free Listening ara fa cinc anys amb un grup d’actors. Una iniciativa no religiosa que consisteix a escoltar les persones que ho necessiten. “Escoltar les històries i experiències dels altres ajuda a donar sentit a les seves vides, és una mostra d’amor que no és tan habitual com ens podríem pensar”, reflexiona el fundador.

L’èxit d’aquesta iniciativa ha sigut tan gran que als Estats Units ja compten amb més de dos mil voluntaris. A més, un miler de persones més hi participen en una cinquantena de països, com Anglaterra, el Brasil, el Perú, el Japó, Corea, el Líban, el Pakistan o Sud-àfrica. Fins i tot s’han registrat cinc-cents voluntaris a Nigèria. I com no podia ser d’una altra manera, també s’ha inventat el Free Listening Day, que se celebra a tot el món l’11 d’abril, d’aquí tres setmanes.

Voluntaris al carrer

Barcelona també s’inclou dins aquesta llista mundial. I és que la casualitat va fer que Esther Pallejà, actriu i professora d’expressió oral a l’Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia, conegués Benjamin Mathes fa uns anys mentre feia una estada formativa a Los Angeles. Com que una de les coses que es treballen a les classes de veu és l’escolta als altres, Pallejà va trobar molt interessant aplicar el projecte del seu company amb els alumnes d’Eòlia. “És molt difícil aprendre a escoltar l’altre sense jutjar, sinó simplement veure, sentir i estar amb l’altre”, explica la professora, que des del 2015 s’ha sumat al projecte d’Urban Confessional – Free Listening i surt amb els seus alumnes pels carrers de Barcelona a practicar l’escolta.

L’èxit de les sortides és tan bo que des de l’estiu passat Pallejà es va aliar amb Lucila Teste, actriu i propietària de l’espai La Cháchara, al barri de Sants, per iniciar el projecte Senti. Es tracta d’una iniciativa en què es convida diferents grups de persones a practicar el Free Listening i, posteriorment, transmetre les emocions viscudes al carrer en petitesperformances privades. “T’escolto gratis”, “M’expliques la teva història?”, “Soc tot orelles” o “Soc aquí per escoltar-te” són algunes de les frases que es poden llegir en els cartells dels participants de la iniciativa, que es distribueixen en grups de tres persones per diferents barris de Barcelona.

Aprendre a no jutjar

“Al principi la gent ens mira però no s’acosta”, explica Esther Pallejà, que reconeix que sovint els vianants mostren certa desconfiança en veure el cartell. “Hi ha moltes persones que em pregunten per què ho faig”, puntualitza Benjamin Mathes, que sempre respon: “Ho faig per tu”. Segons el creador de Free Listening, “només quan les persones s’adonen que no volem res d’elles, que només som allà per escoltar-les, es crea la màgia”. Així és com als participants els arriben moltes històries de soledat, vivències tristes o traumàtiques i, fins i tot, problemes de violència domèstica. Tot plegat unes experiències que, segons Lucila Teste, “et fan obrir la ment i ser millor persona”. Però a la vegada també permeten veure les pròpies carències i tendències personals. “T’adones que hi ha pocs moments a la vida en què realment escoltem l’altre de veritat, oblidant-nos de nosaltres mateixos i de les nostres referències personals”, reflexiona Pallejà. “I, sobretot, veus com és de difícil escoltar l’altre sense jutjar-lo”, afegeix Teste.

La dificultat d’escoltar

“No sabem escoltar”, diu el doctor Francesc Torralba, director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull i autor del llibre ‘L’art de saber escoltar (2006). Per al filòsof, hi ha tres factors ambientals que dificulten l’exercici de l’escolta: la hiperacceleració de la vida quotidiana, la saturació de missatges i la por d’escoltar l’altre i les conseqüències que es deriven de la pràctica de l’escolta. “Tendim a actuar sense parar, sense prendre distància, articulant missatges breus i rebent missatges breus. I, no obstant això, l’escolta és imprescindible, especialment quan es pateix una situació de vulnerabilitat”, comenta Torralba, que opina que només el fet de sentir-se escoltat atentament per algú és terapèutic i alliberador. Això sí, el filòsof recorda que l’art d’escoltar, a banda de saber dedicar temps i atenció cap a l’altre, requereix una altra virtut: la confidencialitat. “És bàsic que la persona que allibera la seva vida privada, els seus pensaments i emocions, tingui la garantia que seran guardats en el tresor de la intimitat”.

Aquesta promesa de confidencialitat és útil a l’hora de revelar els secrets a algú desconegut, en comptes d’una persona propera, perquè no hi ha vincle ni aferrament emocional i, per tant, “l’emissor disposa de més llibertat a l’hora d’expressar els missatges”. I és que, com remarca Torralba, la por a ferir l’altre porta molt sovint a practicar la mentida pietosa. “De vegades només estem disposats a escoltar el que ens plau, mentre que les veritats difícils o insuportables, preferim que no ens siguin revelades i viure, d’aquesta manera, en un núvol de mitges veritats”.

Quan Benjamin Mathes va començar a escoltar persones anònimes pels carrers de Los Angeles, es va adonar que, en realitat, tothom és capaç d’escoltar els altres. “Si pots escoltar un amic, pots escoltar algú que no coneixes”, declara l’actor. Només hem d’aprendre a prestar molta atenció al que diu l’altra persona i oblidar-nos de la nostra presència. Aquest és el secret. Només d’aquesta manera les històries personals prenen un sentit en aquest món ple de soroll.

El Free Listening arriba a les presons

Què passa quan es trasllada el Free Listening a les presons? Fa unes setmanes el grup de teatre del Centre Penitenciari de Lledoners, a Manresa, es va interessar en el projecte Senti i va convidar les seves responsables, Esther Pallejà i Lucila Teste, així com un petit grup de participants, a practicar el Free Listening a les seves instal·lacions. Allà es van repartir pels diferents mòduls amb cartells on convidaven als presos a parlar. “El més curiós és que, tant a la presó com al carrer, moltes vegades la gent s’apropa perquè es pensa que ets tu qui li vols explicar alguna cosa”, comenta Teste, que afegeix que sempre costa fer entendre que hi ets només per escoltar. Tot i això, els presos van participar molt activament i es van animar a explicar les seves històries personals. “Encara que molts també volien que nosaltres els expliquéssim coses de la vida fora la presó perquè els interessa molt”, afegeix Pallejà. L’experiència va tenir tan bona rebuda que els presos ja han demanat organitzar més trobades amb l’equip de Free Listening.

LAURA SAULA Barcelona
Els nens de fins a 14 anys se’n van a dormir mitja hora més tard que fa 30 anys i descansen una mitjana de 9,8 hores al dia

Desmotivació, estrès i mal de cap, efectes sobre els nens que dormen poc

 

Foto: CC / Flickr

Dormir és clau per a funcions fisiològiques i psicològiques com el creixement, l’aprenentatge i la consolidació de la memòria
Foto: CC / Flickr

2017.03.14 Elisabet Escriche RivasEls nens de fins a 14 anys dormen una mitjana de 9,8 hores diàries , segons dades de l’última Enquesta nacional de salut (2012) , publicada pel Ministeri de Sanitat. La xifra no arriba al mínim que recomana el propi Ministeri, que és de 10 hores al dia. De fet, segons el director de l’Institut d’Investigacions del Son, Diego García Borreguero, des de 1985 s’ha endarrerit 30 minuts l’hora d’anar a dormir dels nens . Aquesta manca de temps de descans pot tenir conseqüències psicològiques i neurològiques entre els més petits que afecten sobretot al rendiment escolar . El neurocientífic i professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC Diego Redolar, i la doctora en Psicologia del centre GRAT i professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Educació de la UOC Amàlia Gordóvil, les analitzen amb motiu del Dia Mundial del somni , que se celebra el divendres 17 de març.

«Dormir és clau per a funcions fisiològiques i psicològiques com el creixement, l’aprenentatge i la consolidació de la memòria. La seva importància en aquestes funcions està demostrada ja des de nadons », apunta Redolar. Gordóvil recorda que es va dur a terme un experiment amb ratolins que consistia a no deixar-los descansar. «Tots els animals van morir», deixa clar. En aquest sentit Redolar afirma que si de manera crònica no es dorm bé, el sistema nerviós del nen pot arribar a no funcionar. El neurocientífic, però, també matisa que patologies com l’insomni afecten, bàsicament, a les persones adultes.
El perill d’entrar en un cercle viciós

El més comú entre els nens és que no dormin les hores recomanades i pateixin efectes psicològics com ara la falta de concentració : «El cansament no permet que les funcions cerebrals funcionin de manera òptima, això pot produir una hipofuncionalitat cerebral, que és molt similar a la qual apareix en un estat de somnolència », explica Gordóvil.

Aquesta falta de concentració repercuteix negativament en el dia a dia del menor perquè no pot fer front a les activitats escolars. Si aquest cansament es manté en el temps -apunta la psicòloga- el nen pot entrar en un « cercle viciós »: que no es concentri, que no participi a classe, que no estigui atent, que tregui males notes … «Tot això pot portar-lo a la desmotivació », diu Gordóvil.

Una altra conseqüència de no dormir prou és tenir dificultats de memòria generades per l’estrès . «La manca de son genera estats d’estrès, que vénen donats per no poder fer front d’una manera òptima a les demandes que ens arriben, sigui des de l’escola o el treball», explica la psicòloga. Diversos estudis apunten que quan s’entra en aquest estat es produeixen faltes de memòria que poden repercutir en els estudis i es converteixen en «factors de manteniment del cercle viciós».

A més dels efectes psicològics, patir somni afavoreix l’excés de pes i / o simptomatologies neurològiques com el mal de cap . «Aquesta simptomatologia pot produir que el nen no vulgui anar a l’escola i s’estigui davant l’inici d’un absentisme escolar que, si no s’atura a temps, es pot complicar», matisa Gordóvil. La clau per evitar-ho, coincideixen els experts, la tenen els pares , que han de ser els que « posin límits » i facin complir uns hàbits saludables als fills.

Segons Redolar, el més aconsellable és que just abans d’anar a dormir el nen faci una activitat per « sincronitzar el funcionament del sistema nerviós » i així facilitar el son. Una de les activitats que recomana l’expert és la lectura. «Cal fer-la, però fora del llit i, després, anar a dormir», explica. Altres hàbits que faciliten el son segons el Ministeri de Sanitat són : seguir la mateixa rutina tant durant el dia com la nit; controlar que els programes de televisió , els videojocs i l’ús del mòbil siguin adequats per a l’edat que té el nen; disposar d’un ambient adequat per dormir (sense soroll ni llums i amb temperatura agradable); evitar llargues migdiades en hores pròximes a l’hora de dormir o evitar menjars i begudes estimulants com refrescos amb gas o xocolata. «Un bon aliment és un got de llet calenta perquè porta una substància que es diu triptòfan, que s’ha demostrat que pot modular la qualitat i la durada del somni», conclou Redolar.

 

 

 

http://www.uoc.edu/portal/es/uoc-news/actualitat/2017/058-dia-mundial-sueno.html#.WMpmlb32QLg.email

Desmilitaritzem l’Educació

unnamed

La Campanya Desmilitaritzem l’Educació -integrada per més de noranta entitats, organitzacions, moviments socials, sindicats i associacions, Convocatòria:

Roda de premsa

(amb la participació d’Arcadi Oliveres i altres membres de la campanya)

Dia: dimarts 14 de març 2017

Hora: 11.30 hores

Lloc: LaFede.cat (C. Tàpies, 1-3)

08001 – Barcelona

Metro: Drassanes (L3) o Paral·lel (L2/L3)

(Telèfons de contacte: Jordi Muñoz – 647 71 66 22 // Ainhoa Ruiz – 690 79 01 43 // Marina Pérez – 676 66 60 12)

 

Del 22 al 26 març, a Fira de Barcelona (Montjuïc), tindrà lloc l’edició d’enguany del Saló de l’Ensenyament de Barcelona. Fira de Barcelona i la direcció del Saló de l’Ensenyament han pres la decisió d’incloure, un cop més, un estand de l’exèrcit -triplicant-ne l’espai que se li ha atorgat, de 36 a 100m2-.

 

Sens dubte, aquesta decisió contravé d’una manera flagrant la Moció 55/XI Sobre la desmilitarització de Catalunya, aprovada el 14 de juliol passat pel Parlament de Catalunya, així com, l’Acord del Plenari del Consell Municipal de Barcelona, de 26 de febrer de 2016. Ambdues resolucions institucionals van ser aprovades per majoria absoluta.

La Campanya Desmilitaritzem l’Educació treballa des de fa anys perquè l’exèrcit no tingui cap mena de presència als espais educatius, de formació o de lleure i, en el cas que ens ocupa, al Saló de l’Ensenyament de Barcelona. És per aquest motiu, que us volem explicar, donar a conèixer i fer públiques totes les accions que s’han dut a terme darrerament i les que hem previst emprendre.

 

 

A finals de novembre passat, vàrem enviar 12 cartes a les diferents persones responsables de les institucions i administracions públiques que tenen una implicació directa en l’organització del Saló i dels seus continguts, o que hi col·laboren d’una manera significativa -al final d’aquest correu, adjuntem un quadre amb la relació de persones a qui es van adreçat aquestes cartes-.

 

Durant els dos darrers mesos, membres de la Campanya ens estem reunint amb les diverses administracions públiques i institucions:

1.- Trobades que ja s’han dut a termeMiquel Àngel Essomba, Comissionat d’Educació i Universitats de l’Ajuntament de Barcelona.(25/01/17); Raül Romeva, Conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència (26/01/17 i 23/02/17); Xavier Masllorens (President) i Tica Font (Directora), de l’Institut Català Internacional per la Pau (30/01/17); Jordi Urgell, President del Consell Català de Foment de la Pau (30/01/17) -Reunió plenària a Barcelona del CCFP (07/03/17)-; Jordi Baiget, Conseller d’Empresa i Coneixement i Vicepresident 1r del Consell General de Fira de Barcelona (31/01/17); Arcadi Navarro, Secretari general d’Universitats i Recerca (31/01/17); Marta Vilalta, Directora general de Joventut (31/01/17 i 08/03/17); Alfred Bosch, Regidor, cap del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i Vocal del Consell General de Fira de Barcelona (02/02/17); Meritxell Ruiz, Consellera d’Ensenyament (22/02/17); Josep Lluís Salvadó, Secretari d’Hisenda i Vocal del Consell General de Fira de Barcelona (27/02/17); Dolors Bassa, Consellera de Treball, Afers Socials i Famílies (08/03/17); Roser Soley, Directora del saló de l’Ensenyament de Barcelona, i Salvador Tasqué, Director de Negoci Propi de Fira de Barcelona (09/03/17).

2.- Trobades confirmadesAda Colau, Alcaldessa de Barcelona i Presidenta del Consell General de Fira de Barcelona; Xavier Trias, Regidor, cap del grup municipal de CiU a l’Ajuntament de Barcelona i Vocal del Consell General de Fira de Barcelona; i Joan Martínez Vergel, assessor de Joaquim Nin, Secretari general de Presidència i Vocal del Consell General de Fira de Barcelona.

3.- Sense respostaJosep Lluís Bonet, President de Fira de Barcelona.

Així mateix, durant els propers dies hi ha prevista una trobada al Parlament de Catalunya amb els grups parlamentaris que van aprovar la Moció 55/11 Sobre la desmilitarització de Catalunya.

 

 

 

Cordialment,

Campanya DESMILITARITZEM L’EDUCACIÓ

LES ARMES NO EDUQUEN, LES ARMES MATEN

(Telèfons de contacte: Jordi Muñoz – 647 71 66 22 // Ainhoa Ruiz – 690 79 01 43 // Marina Pérez – 676 66 60 12)

Moltes gràcies

 

 

 

 

Les Armes No Eduquen, Les Armes Maten

 

 

Desmilitaritzem l’Educació

Lección de vida de Pablo Ráez

La lección de vida de Pablo Ráez en su última publicación:

“He tenido una reflexión que me gustaría compartir con vosotros.
Vivimos en un sistema de vida en el que trabajamos y ganamos dinero por tiempo, es decir vivimos por y para el tiempo.
Vivimos esclavos de este sistema que se basa en la pura burocracia.
El planeta se está degenerando poco a poco, lo estamos destruyendo, derretimos los polos, producimos sin control,provocamos guerras, asesinamos personas y un largo etcétera que hacen que este mundo alcance su fin y todo esto lo estamos produciendo por dinero.
No somos felices con lo que tenemos, siempre queremos más.
La vida se debe basar en lo básico que se necesita y vivir en un sistema que realmente mire por cada persona y por cuidar este impresionante planeta lleno de belleza.
Tenemos que ser más felices y ver realmente lo que estamos haciendo por y para el mundo,tenemos que empezar a darnos cuenta de la importancia que tienen realmente las cosas y valorar las verdaderamente importante.
Demos más amor, primero a uno mismo y después a el mundo.
Hasta que no te quieres a ti mismo no puedes querer a los demás.
Demos más sonrisas, demos más abrazos, demos más paz , demos la mejor versión de nosotros mismos.
Demos gracias a la vida por darnos el gran lujo de poder despertarnos cada mañana , seamos más agradecidos.

pablo-raez

La felicitat, desesperadament No es tracta de prohibir-nos esperar, sinó d’aprendre a pensar, a voler i a estimar

 

1. La recerca de la felicitat és la cosa més ben repartida del món.

2. L’objectiu de la filosofia és la felicitat. O, més exactament, l’objectiu de la filosofia és la saviesa i, per tant, la felicitat. Però no una felicitat qualsevol. La felicitat que volem, la felicitat que els grecs anomenaven saviesa, no s’obté amb drogues, ni mentides, ni il·lusions, ni diversió en el sentit que Pascal donava a aquest terme. És una felicitat que s’obté en una certa relació amb la veritat: una veritable felicitat o una felicitat veritable.

3. La felicitat és l’objectiu, la veritat és el camí. Però val més una tristesa vertadera que una alegria falsa.

4. La saviesa és necessària perquè ens morim i perquè no som feliços. Si fóssim feliços sense ser immortals, o immortals sense ser feliços, la nostra situació seria acceptable. Però ser a la vegada mortal i desgraciat, o saber-se mortal sense considerar-se feliç, és una raó de pes per tractar de tornar-se una mica més savi.

5. No som feliços, però no sempre perquè tot va malament. També passa, i més sovint, que no som feliços ni tan sols quan tot ens va més o menys bé. Què ens falta per ser feliços quan ho tenim tot per ser-ho i no ho som? Ens falta la saviesa. Ens falta aprendre a viure.

6. Si –com diuen Plató, Pascal, Shopenhauer, Sartre– som feliços quan tenim el que desitgem, i només desitgem allò que no tenim, no podem ser mai feliços. O bé desitgem el que no tenim, i patim aquesta carència, o bé tenim allò que, des de l’instant que ho tenim, ja no desitgem. La felicitat se’ns escapa. O estem enamorats de qui no ens fa cas, i patim aquesta carència, o vivim en parella i ens avorrim l’un a l’altre, perquè no podem desitjar el que ja tenim. La vida, deia Schopenhauer, oscil·la com un pèndol del dolor al tedi. En paraules de George Bernard Shaw: “Hi ha dues catàstrofes a l’existència: la primera, quan els nostres desitjos no són satisfets; la segona, quan ho són”.

7. L’esperança és una trampa, perquè només esperem el que no tenim. Sempre estem separats de la felicitat per la mateixa esperança que la persegueix. Passem de la frustració a l’avorriment, de l’esperança a la decepció. Podem fingir que som feliços, però en filosofia es tracta justament de no fingir; o podem practicar la fugida cap endavant, d’esperança en esperança, com fan els jugadors de loteria que es consolen d’haver perdut comprant un nou número. Això no és filosofia ni saviesa. Una tercera estratègia –que requereix tenir fe– és saltar fins a l’esperança absoluta: esperar que la felicitat arribi després de la mort, en una altra vida millor.

8. Encara hi ha una altra opció: tractar d’alliberar-nos del cicle d’esperança i decepció. Tractar d’alliberar-nos de l’esperança mateixa.

9. Entre la felicitat esperada i la felicitat fallida, entre l’esperança i la decepció, entre el sofriment i l’avorriment, hi ha el plaer i l’alegria. Hi ha plaer i alegria quan desitgem el que tenim, el que fem, el que és. Quan desitgem el que no ens falta. Quan tenim set i bevem una cervesa fresca. Quan fem l’amor amb la persona que volem.

10. Plató, Pascal, Shopenhauer i Sartre confonen el desig amb l’esperança. Tota esperança és un desig, però no tot desig és una esperança. Podem ser feliços quan fem el que desitgem, quan desitgem el que fem. La felicitat de desitjar el que tenim, el que fem, el que no ens falta, és una felicitat desesperada, una felicitat que no espera res.

11. Esperar és desitjar sense gaudir. És desitjar sense saber si el desig serà satisfet. L’esperança i el coneixement no es troben mai: no s’espera mai allò que se sap, no es coneix mai allò que s’espera. Només esperem allò que som incapaços de fer, allò que no depèn de nosaltres. L’esperança és un desig la satisfacció del qual no depèn de nosaltres. Esperar és desitjar sense poder. L’esperança és doncs un desig que es refereix al que no tenim, que ignorem si és o serà satisfet i que satisfer-lo no depèn de nosaltres. Esperar es desitjar sense gaudir, sense saber i sense poder.

12. La felicitat i la desesperació poden i han d’anar juntes. La felicitat és proporcional a la desesperació que siguem capaços de suportar. Aquesta desesperació no és el súmmum de la tristesa, ni la desesperació del suïcida (si se suïcida, és que espera morir). És la desesperació de qui no espera res perquè ja ho té tot, perquè en té prou amb el que té.

13. En lloc de desitjar el que ens falta, el que no depèn de nosaltres, es tracta d’aprendre a desitjar el que sí que depèn de nosaltres. No es tracta de prohibir-nos esperar, sinó d’aprendre a pensar, a voler i a estimar.

14. La felicitat és aquell espai de temps en què l’alegria sembla immediatament possible. I tota alegria és alegria d’estimar. La felicitat és possible quan estimem més i esperem menys. La saviesa és això: la felicitat, desesperadament.

Mateixos resultats acadèmics i alumnes més autònoms: els resultats de la innovació dels Jesuïtes

Mateixos resultats acadèmics i alumnes més autònoms: els resultats de la innovació dels Jesuïtes

Un informe alerta que els professors del nou model estan suportant una “càrrega emocional” que els pot generar “desgast”

Una de les crítiques més recurrents a l’escola innovadora és que les competències socioemocionals no es poden quantificar. En un intent d’aproximació a l’avaluació, Jesuïtes Educació ha analitzat els seus  dos primers anys de transformació educativa i han conclòs que ara els alumnes “són més autònoms i desenvolupen més habilitats”. A més, han corroborat que es mantenen les mateixes notes.

S’han avaluat 1.036 alumnes i 67 docents -31 de Primària i 36 de secundària- dels cursos 2014-2015 i 2015-2016. A més, també han comparat un grup d’alumnes de 12 i 13 anys de Jesuïtes Sant Gervasi, que ha seguit la Nova Etapa Intermèdia (NEI), i un grup d’alumnes escolaritzats amb el sistema tradicional a Jesuïtes de Casp -d’un àmbit econòmic i cultural molt semblant-.

“Els alumnes NEI creuen que el progrés en l’aprenentatge té més a veure amb el treball sistemàtic de cadascú, individual i col·lectiu, que amb el talent aleatori del professor o de l’alumne”, apunta l’informe. En aquest sentit, asseguren que saben treballar molt més en equip.

Un altre dels punts és que són “més conscients d’aprendre per a la vida real“. Això vol dir que l’alumne “se sent més protagonista del procés d’aprenentatge” i que desenvolupa estratègies que abans no considerava necessàries. També han observat que s’estreny el vincle entre el professor i l’alumne perquè comparteixen més hores i perquè els rols han canviat.

Aquest fet, però, ha causat que els professors estiguin suportant una “càrrega emocional” a la que no estaven acostumats. Això, segons apunta l’informe, pot generar “el desgast en els docents”. Una altra de les alertes que s’ha detectat és que, en estar compaginant els dos models alhora, s’estan creant tensions. Finalment, també han detectat que les famílies del NEI -tot i que estan més implicades que les del model tradicional- segueixen participant poc a l’escola.

La NEI es va iniciar al setembre de 2014 en tres centre en només dos cursos. Els dos anys següents es van sumar els altres dos centres i aquest any s’hi sumat un quart. El 2020 l’hauran iniciat els set centres amb ESO.

Font:

http://www.ara.cat/societat/innovacio-dels-Jesuites-no_0_1747625346.html