DÍDAC P. LAGARRIGA Barcelona

Vivim temps en què els models educatius es qüestionen? Què ensenyem? Quines són les prioritats? Com ho fem? ¿Cal imposar o acompanyar? En un debat sobre espiritualitat i diversitat religiosa, un home del públic, entrat en la seixantena, va alçar la mà per fer una pregunta a un dels ponents, el sacerdot jesuïta Marcelino Sánchez: “Vaig estudiar a Sevilla, a la mateixa escola on ara porto els meus néts. Abans ens ensenyaven que els moros i els protestants eren dolents… Com ho feu ara?” “Ara ja no parlem de tot això –va respondre Sánchez amb un somriure–, sinó que els ajudem a trobar-se a ells mateixos, a valorar la seva interioritat”.

El silenci, de càstig a regal

Josean Manzanos, professor de secundària en un centre catòlic de Vitòria, expressa el mateix recorregut: “Malgrat que havíem innovat en tots els camps del treball pastoral, tots els processos iniciats es col·lapsaven. A més, era una realitat coincident amb la resta de centres escolars. Vam iniciar doncs una seriosa reflexió sobre quina era la manera de percebre i connectar amb el món interior dels nens i joves d’avui. Vaig arribar a la conclusió que havíem d’aturar tot procés de renovació i descobrir aquells codis de transformació que ens demana el segle XXI. Necessitem mirar la realitat en la seva profunditat per trobar què hi ha a l’interior dels nens i joves i així trobar els codis de la seva realitat vital”. D’això ja fa més d’una dècada, i aquestes reflexions el van portar a elaborar la col·lecció de llibres ‘En Tu. Projecte d’Educació en la Interioritat’ (publicats en català per Baula), adreçada a totes les etapes educatives des de primària a batxillerat i que ja han seguit més de 10.000 infants i joves.

“Vivim en un moment de transformació en què han canviat els paradigmes de percepció i, per tant, la manera d’accés i resposta a la realitat”, explica Manzanos, que afegeix: “En l’educació de la interioritat els alumnes aprenen a asserenar-se, a silenciar-se, a connectar-se amb el seu interior. És tan sorprenent la seva resposta que en algunes classes he arribat a convidar altres professors perquè vegin com connecten amb si mateixos els seus alumnes. És veritat que hi ha un procés. Per exemple, vam haver d’ensenyar als nens a tancar els ulls dient-los coses com “Tanquem els ulls per estar més desperts” o “Quan tanquem els ulls estem més atents al que ens passa per dins”. La quietud, la respiració i el silenci són els tres elements essencials amb els quals treballem. Els nens i adolescents es col·loquen, respiren i la resposta és automàtica. Tot és experiencial: viu una experiència interior i després pregunta’t. Doncs només després de viure, d’experimentar alguna cosa, ens fem les preguntes. No els demanem que ens escoltin, no els demanem que ens mirin, només els conduïm a fer que visquin l’experiència que sorgeix en aquell moment”. Manzanos pensava que aquest procés els costaria més a unes criatures immerses en una societat d’estímuls constants, on parar i tancar els ulls sembla que vagi en contra del motor que fa moure el món. Però va constatar que no era així: “Quan un nen incorpora al seu sistema educatiu saber aturar-se, estar atent, quan sap trobar-se, mirar-se i escoltar-se, aprèn a saber, a ser i a saber ser d’una manera més profunda”.

Donar veu a la pluralitat religiosa

Deixar enrere la dictadura va suposar un fort canvi de continguts pedagògics, en especial en la manera d’impartir la història i la realitat social. Els nens i nenes ja no senten a l’aula, com deia aquell avi sevillà, que “els moros i els protestants són el dimoni”. Entrats al segle XXI, l’educació religiosa, com hem vist, es dilueix sovint en una valoració de la interioritat, on el silenci i el poder d’aturar-se són fonamentals per a uns nens i joves sotmesos a directrius d’oci i distracció permanent. El risc, però, és centrar-se en aquesta interioritat i arraconar el fet religiós, no d’una creença en concret, sinó com a experiència fonamental de la condició humana. La pressió dels sectors laïcistes que promouen una marginació de l’experiència religiosa en l’esfera pública i, per tant, també a l’escola ha portat més ignorància que tolerància. En un altre debat, Dolors Bramon, professora d’estudis àrabs a la Universitat de Barcelona, es queixava que quan arriben els alumnes a la seva classe no saben res de religió en general, ni els fonaments més bàsics del cristianisme, i ella, que ensenya islam, ha de començar per explicar què és la Trinitat o “què hi fa aquell home a la creu”.

La religió ja no és una cosa associada a una creença en particular i, encara menys, a un fet del passat o privat. La pluralitat de creences és la tònica dels temps, i de la mateixa manera que ja és present a les aules a través dels alumnes i les seves famílies, el material pedagògic que expliqui aquesta diversitat és molt necessari. En aquest sentit, ara es presenta el ‘Diccionari de les religions per a noies i nois de 10 a 14 anys’, editat per la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat, la Fundació La Caixa i l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós. Escrit per Lourdes Monfort i Ricard Toledo, és una versió infantil delDiccionari de religions, editat fa dos anys també per Afers Religiosos. S’hi recullen més de 300 conceptes agrupats per temes i relacionats amb les religions amb més presència a Catalunya en funció de la incidència social, cultural i històrica “amb la voluntat de contribuir a fer dels nostres infants persones adultes lliures, des del convenciment que el dia de demà seran capaços de construir una societat més tolerant, democràtica i respectuosa amb les diferents maneres de viure i sentir l’espiritualitat”, com afirma la consellera de Governació, Meritxell Borràs.

¿Es pot ensenyar religió als nens i joves? Veient la tendència, potser sí, sempre que es valori la interioritat de cada infant, el seu procés vivencial, i al mateix temps no s’amagui i estigmatitzi el fet religiós, reconeixent la seva immensa pluralitat, font de saviesa i fonament de vida al llarg de la història de la humanitat.