Finalment, què vas portar el dimecres 2 de juny?
Ara pots enviar un comentari amb el text complet de la fitxa que vas lliurar en paper: dades del material, descripció detallada i context històric. Hi pots afegir alguna millora de darrera hora. Com sempre, redacta amb correcció: majúscules quan calguin, comes, punts, punts i a part, etc.
Romana (balança antiga)
Cronologia: 1885 aproximadament (data de compra)
Procedència: Tobarra (Albacete)
Propietari: Anna Ramón, la meva àvia paterna
Descripció detallada i context històric:
La balança romana va ser una eina que s’utilitzava, com el seu propi nom indica, des dels temps de l’Imperi Romà fina a l’actualitat. Però l’aparició de les balances més modernes (com les mecàniques i les elèctriques) va fer que les romanes només es concentressin als ambients rurals poc desarrollats.
Segons la meva àvia em va dir, això era dels meus rebesavis paterns, que es deien Emilio Madrona i Rosa Ruiz. Actualment, la meva àvia paterna és la propietària de la balança romana, ja que el meu avi es va morir ja fa uns quants anys; però ella ja estava assabentada de totes les dades de la balança, com per exemple: la procedència, sense exactitud sap l’any de compra, i totes les dades que em podrien servir per a fer aquest treball.
Els meus rebesavis utilitzaven la balança per poder fer el seu negoci com podien. Ells es dedicaven a vendre tot tipus de vegetals, de fruita o alguns animals. Per exemple, podien vendre enciams, tomàquets, plàtans, taronges, pomes, conills, gallines, ous, etc.
Aquesta balança té una peculiaritat, i és que pesa uns 0.5 quilograms a favor de l’amo de la balança, és a dir, que l’amo surt guanyant. Un exemple és que si un client seu volia comprar-li quatre quilos de patates i valien tres cèntims de pesseta, com la balança pesava 0.5 quilograms més, el preu pujava a uns 4 cèntims de pesseta.
Carnet de sereno municipal de Barcelona
– Cronologia: 13 de setembre de 1963
– Procedència: Barcelona
– Propietari: Carlos Cambra Carreras (El meu avi)
Descripció detallada i context històric:
L’objecte que he portat jo es un carnet de sereno municipal de Barcelona de l’any 1963. Pertany al meu avi que va ser sereno des de l’any 1955 fins a l’any 1980 (abans d’això va ser suplent de sereno des de l’any 1950), el dia 18 de desembre el van nombra vigilant nocturn de la guàrdia urbana de Barcelona fins el 21 de maig de 1981 que va ascendí a guarda urbà de Barcelona. Al 13 de maig de 1993 es va jubilar.
Lo més greu que li va passar estant de servei es que una nit quan tornava cap a casa dos membres dels Grapo [Grupo Revolucionario Primero de Octubre] l’estaven esperant al portal de casa seva i li van intentar agafar el revòlver, ell si va negar, i va començar una baralla, però com ells eren dos els van tirar a terra contra un cotxe i li van començar a donar cops al cap amb la culata d’un revòlver, en aquell moment van sortir un veí per el balco i va crida als dos homes que van marxa corrents. Després d’això li van tindre que fer 27 punts al cap i el van tenir ingressat al hospital bastant de temps.
Moneda antiga d’imperi Qing
Cronologia: 1887
Procedència: Pekin (Xina)
Propietari: Yuan Cong jian
Descripció detallada i context històric:
la moneda del 1887, l’epoca d’Imperi Qing, el emperador es diu Guang Xu, va estar 34 anys amb poder, a la llarga de la dictadura, va fer mesures sobre el poble, com els canvis democratics pels pobles pero no hi ha un sufragi universal, els ciutadans mai poden votar.
al 1903, els moviments nacionalistes van proclamar la Republica China, i van unir la majoria del pais per fer revolucions contra el Antic Regim i absolutisme.
a aquells anys, Xina esta partida pels diferents paisos, que son imperialismes, com el territori Manchuguo, va estar a les mans dels japonessos, el HongKong, a les mans dels anglessos. Etc.
la moneda, a la part darrere, hi posa la provincia de fabricacio, any, el valor i idiomes, que hi ha 3 idiomes, angles, Mantxu i Xines tradicional, la provincia de la fabricacio es Hu pei i Yun Nan, el valor que posava es 50 grams de plata (91%). amb valor actual seria entre 20 i 30 euros, pero pels coleccionistes poden arribar 500 euros minims, si la moneda es del any 1860, pot arribar a 1500 euros.
la moneda no es la meva, es d’un amic meu que m’ho va deixar, segons ell, va trobar aquesta moneda a la seva casa vella, que es del seu avi del rebesavi. del 1806, ho va trobar mes de 100 monedes de diferents anys, no va vendre per el motiu de la familia.
Formes de sabata
Cronologia: 1941 (data de compra)
Procedència: Villar del Buey (Zamora)
Propietari o propietària: Julia Blanco, besàvia materna
Descripció detallada i context històric:
Les formes (hormes en castellà) són com una mena de peus de fusta que servien per a fer sabates. S’utilitzaven com a plantilla per a donar forma al cuir o la pell, ja que en aquella època es cosia gairebé sempre a mà; sense màquines. Era així perquè les màquines que hi havia podien cosir algunes coses, però generalment es cosia a mà; per exemple per a cosir el cuir se li havia de fer un forat previ a la peça amb una eina, i cosir-lo manualment amb un cosit de fil encerat.
Quan el meu besavi Ángel Carrascal va marxar a la guerra durant la Segona Guerra Mundial, la meva besàvia Julia, com que s’havia de guanyar la vida d’alguna manera, va començar a treballar fent sabates. El poble on vivia la meva besàvia era molt petit, i ella era l’única sabatera del poble i de molts dels pobles veïns.
Moltes vegades, com que els diners eren escassos, s’havien de canviar les sabates per coses necessàries com per exemple el menjar.
L’ofici de sabater era un ofici molt complex, ja que el procés era molt llarg i detallat per a cada sabata. D’hormes n’hi havia de moltes talles, des de 20, 22… fins a 41, 44…
Els passos que es seguin per a fer una sabata també eren complicats. En primer lloc, la sabatera havia de prendre les mesures del peu; totes les necessàries per a poder fer les sabates. A continuació, es feia la sola, que era sempre de goma. Una vegada es tenia la sola, s’utilitzava l’horma de la talla indicada per a fer la resta de la sabata. Es posava la pell o el cuir al voltant de l’horma de fusta i es cosia a mà, de manera que quedava la sabata a la mida justa de la persona. L’últim pas una vegada ja es tenia la sola i la sabata, era enganxar les dues coses. La sola s’havia d’enganxar a la sabata cosint-la també manualment. Quan la sabata ja estava acabada, el client anava a provar-se la sabata per tal que li quedés bé. En cas contrari, la sabatera li arreglava i retocava per tal que així fos.
En aquella època totes les famílies s’havien de guanyar la vida per tal de poder sobreviure junt amb els seus fills i poder tirar endavant. De vegades els oficis eren difícils, i la pressió insuportable, però havien d’aguantar i fer grans esforços per sobreviure.
Llibre de comptes
Cronologia: 1940
Procedència: Hostalric
Propietari o propietària: Joaquim Armengol Busquets (el meu besavi )
Descripció detallada i context històric:
Aquest llibret el feia servir el meu besavi per fer comptes, ja que abans no hi havia calculadora i s’havia de comptar totes les coses a mà o amb aquest llibret. Aquest llibre s’utilitzava per fer “quebrados”, sumar, restar, multiplicar, dividir i fer regla d’interessos i reduccions, com per exemple de quilos a onzes. Aquest llibre era molt pràctic en aquella època. Com es pot veure en la fotografia, a la part superior de la Pàgina hi ha el número el qual es vol saber quin serà el resultat mitjançant diferents productes que van des de ¼ fins al 3000. Els números de la part superior de la pàgina van del número 0.12 ½ fins el 54. Aquest llibre només és de multiplicacions.
Morter
• Cronologia: 1870
• Propietari: Remedios Puche, la meva rebesàvia
Descripció detallada:
El morter “almirez” va apareixer en l’any 1779. Morter que serveix per picar, polvoritzar, o barrejar substàncies. Adopta la forma de cossi o plat de configuració variada, construida casi sempre de ferro, porcellana, terrissa Wedgwood, vidre o àgata, on es dipositen les substàncies que han de ser triturades o barrejades amb la mà de morter, adminicle més o menys claviforme. Els morters de ferro són més convenients per la polvorització de matèries dures i basta; els de Wedgwood, per a preparacions farmacèutiques; els de vidre i porcellana, per a treballs de laboratori; i els d’àgata per la polvorització de substàncies molt dures.
Per a polvoritzar substàncies molt dures també s’utilitzen morters d’acer de forma cilíndrica i fons emplanat, on es coloca la substància per ser triturada amb la mà de morter, també d’acer, que s’adapta a la superfície interior com un èmbol.
Aquest últim cas és el del morter de la meva família.
La meva rebesàvia tenia una botiga d’objectes per a la casa i d’allà és d’on va agafar aquest morter.
Després ella li va regalar a la seva filla, Pilar Moreno Puche, i aquesta li va donar a la meva àvia Ana Mª Ramón Moreno. És a dir que ha passat de generació en generació.
La meva rebesàvia l’utilitzava per a fer orxata per a la diarrea. L’orxata la feia posant les ametlles i la xufla en aigua perquè es posessin blanques A continuació les escorrien, les pelaven i es trituraven amb el morter.
Després es barrejava tot amb aigua de l’aljub, dipòsit tallat a la roca o fet d’obra, per arreplagar l’aigua de la pluja.
Meritxell Reynés Madrona
4t ESO A
Llum de carbur
El quinqué es de 1902, esta fet de ferro color girs metalitzat, una mica desgastat. Aquest quinque te dos blocs, en un es possa un carbo que al cremarl-ho despren un gas que es inflamable, aquest gas s’enva cap al primer bloc, en el qual hi ha una metxa que crema aquest gas i surt una petita flama, aquesta flama es pot regular a traves d’una petita ruleta que esta situada a la part superior del quinque.
Tot era un dia de 1948 quan el meu avi estava vigilant una manifestacio a Barcelona, els republicans es varen començar a escandalitzar i es va revolucionar tot, en aquest moment es cuan l’hi van donar ordre a la guardia civil de eliminar del mon tot aquell que no compleixi les regles de la manifestacio o sigui el tenien que arrestrar i a vegades els afusellaven depen de la persona.
El meu avi estava en una zona bastat mogudeta, uns dels republicans es va revolucionar bastant va agafar una ampolla de vidre i la va llençar contra els anti-disturbis, el meu avi i uns tres guardia civils mes el varen perseguir, el varen agafar i quan se l’envan emportat, un dels guardia civil l’hi va proposar una amenaça al meu besavi, si l’afusellava ell no deia res, pero si no l’afusellava es xivaria i diria que el republicà el va picar i ell no va fer res.
El meu avi no era espanyol no volia a Franco, aixins que no el va disparar va perdre el seu lloc de guardia civil, el republica per mostra d’agraiment l’hi va regalar aquest “quinqué”.
Quan el general del cos de la guardia civil es va enterar, va agafar a el meu avi el va perdonar i varen fer fora a l’altre home que volia acabar amb el republicà.
Jose Antonio González, 4A
Bufador
Cronologia: Fabricat al 1950, i li van regalar al meu avi al 1970
Procedència: Barcelona
Propietari o propietària: Rafael Morón
Descripció detallada i context històric:
És un bufador (soplete) de gasolina, està fet de ferro, té una nansa per tindre’l agafat, té una mena de tap per posar-hi benzina i el forat per on surt el foc és molt gran i al voltant té com petits foradets.
Està fabricat a Barcelona, li van regalar al meu avi un vell amic seu que venia d’Andalusía, li va va regalar el meu avi perquè ell volia obrir una lampisteria a Barcelona, aquest soplet el va fer servir molt, ja que era la novetat d’aquella època i anava molt bé.
Al cap d’uns anys el meu avi va tancar l’empresa ja que va conèixer a la meva àvia i volien anar a viure a riells. El meu oncle la va fer servir per soldar unes coses a casa seva i al cap d’uns anys li van tornar al meu avi, ja una mica oxidada. El meu avi va trobar un treball en el que consistia en soldar unes tuberíes de ferro en el museu Picasso de Barcelona.
CURIOSITATS!!!
El meu avi es va cremar bastant amb aquest soplet ja que no prenia les mesures de seguretat corresponents.
Aquest soplet fa més de vint anys que no s’utilitza.
Ara, actualment no es podria fer servir ja que es troba molt oxidat, però no es pot acostar a coses calentes ja que encara hi ha gasolina.
Li van regalar al meu avi quan s’acabava d’inventar el gas de butà, als anys 60/70 (quan va arribar a Espanya).
Recull de Cavall Fort
-Nom: Recull de Cavall Fort
-Cronologia: 1963
-Procedència: Recull de diferents tirades de Cavall Fort, comprades a la llibreria de la meva besàvia.
-Propietari: Artur Garcia Juárez, el meu pare.
Descripció detallada:
Aquest recull, molta història en realitat, no té. La meva besàvia, des que el meu pare era petit, guardava una revista de Cavall Fort cada mes, i finalment, les va fer enquadernar com a record.
En aquells temps, el Cavall Fort era una revista escrita i publicada en català, un fet molt extrany en aquella època, ja que el català no era un idioma acceptat. Aquesta revista, en concret, estava filtrada per diferents editores al servei del govern Franquista, que s’encarregaven de controlar el contingut dels textos i il·lustracions, per tal de que no es fes cap tipus de burla al govern, o algun missatge ocult.
En aquells temps, el govern tenia el control absolut sobre les publicacions arréu d’Espanya, el que provacava que fins i tot els diaris estiguessin filtrats per tal d’evitar algun tipus de revolta mediàtica.
Artur Garcia García, 4t ESO A.
FUJICA STX-1 (càmera fotogràfica)
Cronologia:1982-2010
Procedència: Sant Celoni (Barcelona).
Propietari: Carles Andradas i ara jo.
Descripció detallada: És una càmera que consta de dues parts: objectiu i cos de la càmera (com totes les réflex). Porta una funda de pell arrapada al model per total subjecció. L’ objectiu és normal tot i que s’ hi poden acoplar: teleobjectiu, gran angular i super gran angular. La càmera en sí, no porta flash, tot i que el meu pare n’ hi va incorporar un. Aquest funciona amb dues piles.
El carret que necessita és estàndart, de 35mm i encara és fàcil trobar-ne i revelar-les. És més, encara l’ util·litzem a casa. El meu pare me la va regalar fa pocs mesos i al haver aquesta exposició, vaig creure que seria del més oportú portar-la perquè tots la vegin ja que per a mi i la meva familia té gran valor tan històric com sentimental a més, és un bon model.
Se la va comprar quan tenia 20 anys i l’ ha anat acompanyant a cada viatge que ha fet i als moments més importants i memorables de la familia.
Carla Andradas Royo, 4r A.
Videocàma super 8
CRONOLOGIA: 1972 ( data de compra)
PROCEDÈNCIA: Barcelona
PROPIETÀRI: Francisco Navarro Forés (avi matern)
DESCRIPCIÓ DETALLADA I CONTEXT HISTÒRIC: La videocàmara super 8, feia les pel·lícules en blanc i negre, no tenía só, i els moviments eren molt lents, donant la sensació que eren fotografíes seguides.
En aquella època no tothom es podia permetre el luxe de tenir en les seves mans una videocàmara perquè no hi havia molta econòmia, però el meu avi era molt fanàtoc a les pel·lícules. Li agradava tot el que estava relacionat amb elles. La càmara va ser llançada al mercat en el 1965, i la va comprar a Barcelona. Els seus cartutxos eren de plàstic i avui en dia ja no es fabriquen.
Amb ella, grabaven vacances, reunions familiars…
Encara guardem algunes d’elles. Teniem un projector amb una pantalla, però la llàstima és que ja no el conservem nosaltres.
En aquella època aquesta videocàmara era molt cara i no hi havien altres models. Aquest era l’únic que es fabricava. Aquesta videocàmara és molt pràctica perquè el seu tamanys és redüit. És de color negre, metàl·lica i de plàstic. L’objectiu augmenta el zoom de 8’5 a 25’5 mm. Funciona gràcies a les piles, i es pot saber el seu nivell de bateria gràcies a in indicador que hi ha en un dels seus costats.
Amb el temps, el meu avi es va comprar una altra videocàmara més moderna sortida al mercat al 1980 aproximàdament, la qual ja era en color i tenia só sempre i quan portés conectat el micròfon a ella.
La meva família era molt fanàtica als records familiars, per aquest motiu, gravaben qualsevol ocasió especial. Després, veien els seus moments preferits tots junts.
Manta de la Guerra d’Àfrica
-Cronologia: 1923
-Procedència: Donada per l’exèrcit espanyol a Girona.
-Propietari: Pere Viader Argemí, el meu besavi.
Descripció detallada:
Aquesta manta és del meu besavi Pere que li van entregar al 1923 al servei de l’exèrcit espanyol, a Girona.
Tot va començar quan un dia el meu besavi va agafar el tren de vapor en direcció Algesires. Abans els trens comparats amb els que tenim actualment eren molt incòmodes i el viatge es feia molt pesat quan s’hi havia d’estar tantes hores.
Un cop van arribar allà, van anar agafar el vaixell que els portaria cap a l’Àfrica.
Mentre esperaven, el comandant va anunciar que es retirava perquè deia que no volia morir a l’Àfrica com el seu germà, sinó que ell volia morir al seu país. Llavors va llençar la bossa a terra i va marxar corrents.
Hi ha una anècdota que em va semblar important afegir, que va ser, que al cap d’una estona de que el comandant fugís es va sentir un tir, i un dels soldats es va espantar i va caure en un forat que hi havia per allà.
Després de estar-lo buscant desesperadament, el van trobar el dia següent i el van enviar cap a l’Àfrica on estaven tots els altres companys. Allà hi van estar durant tres anys. Després d’aquests tres anys, el meu besavi va tornar cap a casa, però no havia acabat tot, perquè a l’any 1938 va tenir que tornar a marxar a lluitar a la Batalla de l’Ebre i a la Batalla del Segre. Va ser un cop molt dur tenir que marxar un altre cop, perquè com ens podem imaginar tornar a marxar, influïa a tenir que tornar a deixar als seus tres fills, i a la seva dona que estava embarassada del meu avi.
Al final, va arribar el moment de fer la retirada, però els nacionals van volguer entrar a Vic i llavors els d’aquí van tenir que fer front, perquè no aconseguissin entrar, i va ser quan concretament a Manlleu van ferir al meu besavi de bala. Va tenir sort que portava com una mena de faixa, i va fer que no sigues tant greu.
Al passar això, un que estava allà que era metge el va mig curar i els camillers el van portar per entremig de la neu fins a França. Per sort es va salvar, ja que en aquells temps ferides com aquestes o malalties podien provocar la mort al instant ja que la sanitat no estava com esta ara tant avançada.
Un cop recuperat el van portar com tots a un camp de concentració d’allà mateix anomenat Argelers, situat a Rosselló. Allà en el camp, esperava fins que la seva família el reclamés i d’aquesta manera podria tornar a casa.
Així doncs la meva besàvia el va reclamar i entre l’abril i el maig de 1939 va tornar a estar amb la seva família i va poder veure els seu fill que ja tenia tres o quatre mesos.
A llavors va tenir que recuperar-se i va tornar a la vida normal per anar tirant endavant a la família, i va començar a treballar en una fàbrica que hi havia per els voltants.
Sandra Viader Lázaro, 4t ESO A
Cartilla de previsió Ferroviària Renfe i Economat
Cronologia: 1947.
Procedència: La cartilla prové d’un treballador de la Renfe de l’estació Maçanet-Maçanes, i l’economat de la dona del treballador.
Propietari o propietària: El meu bes avi.
Descripció detallada i context històric:
El document que jo he portat és una cartilla de la prevenció ferroviària i mutualitat mèdica i farmacèutica d’un treballadors de l’antiga Renfe. Aquesta cartilla estava composada per: El carnet d’identificació amb el nom del titular on hi figura els noms,i les ”dades personals” tot amb llengua castellana: Luís Sureda Pujolar, categoria De 3ª classe, càrrec dins l’empresa de Peón especialtzado en puesto de Maçanet Massanes de la sección M.móvil de barna-T , nº d’afiliació 17843, i les validacions a través de la firma de tots els estaments de l’empresa Renfe com el director i l’encarregat del departament de Personal y Asistencia Social. Darrera d’aquesta cartilla d’identificació hi ha a un seguit de normes, drets o bé obligacions que tenia el propietari de la cartilla.
L’altre identificació que s’adjunta i figura novament l’ informació del titular, el número de treballadors, Per a quina companya treballa en aquest cas RENFE, i el lloc i la data en que s’expandeix el carnet. (1- d’agost del 1947). A la part inferior hi figura els drets del treballador en quan a prestacions dels servei de salut els quals eren drets a clíniques, radiografies i llevadora .
A part dels treballadors, també dotava d’aquest als seus beneficiaris que s’identifiquen mitjançant fotografia, DNI, i dades personals. En aquest cas veiem el gendre,l’esposa,la filla i el pare de la meva bes avia. Aquests serveis eres vitalicis ja que el treball passava de pares a fills.
Podem observar que el carnet està datat de l’any 1947, la situació històrica ens situa dins la dictadura de Francisco Franco, a part veiem que tot està en llengua castellana. La població es refeia dels efectes de la post guerra, això implicava que el país s’estava reconstruint en molts aspectes. Les famílies vivien sotmeses dins una gran pobresa que els privava de coses essencials com els aliments de primera necessitat, drets a una assistència Sanitaria. En aquella època no hi havia encara un servei de farmàcia i l’atenció sanitària era molt limitada a causa de la pobresa del país.
El fet de ser treballadors de Renfe (Red Nacional de ferrocarriles españoles ) O actualment ADIF (Adminitrador de Infrastructuras Ferrroviarias) conferia als seus treballadors uns privilegis vitalicis per exemple: les pagues, la dret a la sanitat…
Hi havia uns servei anomenat “ECONOMATO”, que consistia a un ària comercial pròpia per els treballadors i les seves famílies que els assegurava l’adquisició de productes bàsics per a l’alimentació a baix cost, aquest es localitzava a la ciutat de Girona. Tots els familiars majors de 18 anys inclosos els pensionistes podien accedir als aliments gràcies amb la targeta. Com podem veure hi ha el nom de persona que l’ha d’utilitzar (Pilar Pairet Camps.) i la seva situació (Pensionista), també s’hi esmenta la zona amb el Nº de llibreta, el crèdit mensual que optaven per a les compres, el Nº de familiar ja que cada un s’identificava per un número i per el parentesc en aquest cas era la filla del treballador. Hi havia unes observacions les quals s’havien de complir sinó es podia penalitzar al propietari de la targeta Economat.
Altes plaers eren que podien accedir a una casa de la companya ferroviària, rebre atenció mèdica , gaudien dels viatges gratuïts en l’àmbit d’explotació de cada companya, també en el que els fills i filles d’aquests treballadors podien ingressar a las escoles de aprenents que les mateixes companyies van començar a crear des de finals de la dècada de 1870.
Sifó
Cronologia: 1934
Procedència: Fabricada a Cerdanyola, Ripollet.
Propietari: Ramon Madí Salip, el meu avi matern
Descripció detallada i context històric:
El sifón va ser un envàs molt utilitzat, com en l’actualitat les ampolles d’aigua mineral. Eren molt comuns en les cases d’aquella època, a la taula a l’hora de menjar sempre hi havia un sifón a taula. El sifón era l’envàs que s’utilitzava per emmagatzemar aigua amb gas carbònic, més be era com si fos aigua salada.
Eren envasos de vidre que estaven protegits per una protecció de plàstic, perquè no es tranques ni explotes l’ampolla durant el viatge, ja que una vegada va passar, perquè els sifons estaven tancats hermèticament i es va decidir posar-los aquest plàstic al voltant per evitar accidents com aquets.
Normalment es podien vendre sifons a les botigues i als petits comerços però en el cas del meu avi, una empresa s’encarregava de distribuir-los per les cases de pagès de la zona. Dos treballadors s’encarregaven de portar les botelles de sifón per les diferents vivendes mitjançant un camió.
Aquesta empresa es feien ells mateixos les botelles en la seva pròpia fàbrica mitjançant maquinaria i s’encarregaven després de distribuir-les. Una botella de sifón valia 200 pessetes.
Les botelles de sifón eren reutilitzables, quan s’acabaven, la gent les anava dipositant en una capsa i una vegada al mes passaven els treballadors amb el camió, se les enduien per tornar-les a utilitzar i en deixaven de noves.
Els plàstics de protecció que es posaven en els sifons podien ser de diferents colors: blau, groc, vermell,etc. Però el color no influïa en el seu contingut. Els sifons tenen una mena de boca amb una palanca, en la que en pressionar surt l’aigua amb gas.
El meu avi m’ha explicat que ell es recorda molt de la imatge del sifón sobre la taula sempre que dinaven a casa, dels dos empleats que els venien a canviar les botelles buides un dia al mes i de que havien de tenir cura de no sacsejar massa la botella per no prendré mal.
Actualment, ja no es fan servir aquest tipus de sifons ara els hem acabat substituint per les ampolles d’aigua mineral de plàstic o vidre, tot i que també existeixen sifons però molt més perfeccionats i sense la protecció de plàstic que els protegia.
Fitxa d’embarcament de la Companyia Transatlàntica de Barcelona
Cronologia: del 1900 aproximadament.
Procedència: Manila (Filipines) – Barcelona ( Espanya)
Propietari o propietària: Eugenio González ( El meu Rebesavi, l’avi de la meva àvia).
Descripció detallada
El meu rebesavi, Eugenio González, avi de la meva àvia per part materna, va venir de Manila, de les illes de Filipines. Va emigrar a principis del segle XX, i va triar Barcelona com ciutat per residir. El viatge ho va fer en vaixell i sembla que l’objecte del que parlem és una fitxa que es donava a cada passatger on s’indicava el número de bot en que qual s’havien de pujar en cas d’emergència o d’evacuació.
Com es pot veure a la fotografia és de metall, de color platejat, encara que amb el pas del temps s’ha desgastat i té un color una mica groguenc.
Al voltant de la xapa hi ha una inscripció on hi ha gravat el nom de la companyia de vaixells de la que es tracta, La Compañia Transatlàntica de Barcelona.
Al mig de la moneda, hi ha també gravat el número de bot en el que s’havia de pujar. Aquesta és pertanyent al bot número 9.
Aquesta fixa ha anat passant de generació en generació, de pares a fills, fins als meus avis, que la tenien guardada a una caixa de records.
Context històric
En aquella època molta gent emigrava a altres països en busca de millors condicions de vida. L’únic transport que hi havia per poder travessar l’oceà era el vaixell de vapor. Per tant era el més utilitzat. L’avió fins uns anys més tard no va ser inventat, i a més d’aquests només hi havia terrestres.
Lidia Peña García 4tB