Per descriure, cal fer ús dels cinc sentits: mirar, escoltar, olorar, tocar i tastar. Després, cal expressar aquests experiències amb paraules.
1) Llegiu aquest text. Observeu la tipologia del text, l’estructura i les propietats textuals que el caracteritzen. Assenyaleu quins adjectius i quines figures retòriques s’utilitzen en aquesta descripció.
“Hi ha coses a la vida que ens costa considerar com a plaers, però que de fet són fins i tot molt més que això.
Una d’elles és la veu humana, la capacitat de modular i articular una gran varietat de sons, fent possibles indubtables meravelles com la comunicació verbal o la facultat per fer música amb la veu. La veu és un dels principals factors de reconeixement d’una persona, i és gairebé tan única com les empremtes digitals o la forma de les orelles, que segons diuen són també trets individualitzadors.
El que sempre m’ha colpit de les veus, a part del seu caràcter únic i la seva potencialitat expressiva, és el fet que la veu és una de les característiques de les persones que resten constants al llarg de la vida, i, a determinats nivells, fins i tot milloren amb el temps. Potser a mesura que vivim perdem capacitat pulmonar, potència de veu o diversitat de registres, però en canvi és molt freqüent que el to i el timbre no canviïn gaire al llarg dels anys, si més no comparant-los amb les transformacions que experimenten altres elements del cos com la cara, els cabells o el volum de la panxa.
Tots ho veiem cada dia. O, més ben dit, ho sentim. Hi ha veus fines com la seda i gruixudes com la llana, veus que acaronen les oïdes i veus ingrates com l’esclat d’un tro. Alguna gent té la veu prima i freda com el glaç recent, i d’altres semblen contenir tota la calor dels tròpics. Hi ha veus que fan posar la pell de gallina, veus de rogall que semblen sorgir d’un túnel ple de pedres (hi ha un poema de Salvador Espriu que porta per títol Amb la veu de rogall d’un ‘chansonnier’) i veus que grinyolen d’una manera anguniejadora com un tros de guix que hom frega per damunt la superfície d’una pissarra. Algunes persones posseeixen veus poderoses, greus o agudes, en un cos petit i fràgil, i d’altres tenen veuetes primes i molt limitades empresonades en cossos gegantins. I finalment hi ha veus excepcionals, instruments de precisió singulars que no només transmeten sons, sinó també intenses vibracions emocionals.
J.J.Navarro Alisa, «La veu humana més bella» (fragment), Avui, 19-2-2002.
2) Narreu i descriviu l’ escena d’una pel·lícula. Feu ús dels cinc sentits.
3) Tingueu en compte la tipologia textual, l’estructura del text, les propietats textuals, la precisió del vocabulari i l’ús de figures retòriques.
Extensió: 200 paraules.
Data de lliurament: 11 de gener
