Introducció de Quatre polítics lleidatans
de Romà Sol i Clot
“Podem fer la història sense una simpatia? Emprem l’interrogant del títol d’una conferència que pronuncià Pierre Vilar a Barcelona el 27 de febrer de 1984. La resposta és important.
Els fets fan la història, i s’escriu als documents. Quan els fets són pretèrits i l’evidència s’ha esvaït, l’historiador els refà i els interpreta, emprant, como eines, fons documentals de tota mena. Com fer-ho perquè esdevingui en el mig just del dilema: Exigència d’objectivitat-evidència d’una subjectivitat?
Hi ha qui cerca la reconstrucció com un jutge sever per castigar possibles errors i horrors i dir el què calia haver fet. El resultat por ser una història divertida, però irreal i incompleta. Hi ha qui cerca en la documentació la defensa d’una tesi preestablerta de mitificació o demostració. El resultat és una història borrosa i distorsionada. Hi ha qui els documents els llegix com si fossin d’avui i aplica, en jutjar-los, criteris del present. El resultat, llavors, no és història, sinó la seva història.
Creiem que cal esforçar-se en el plantejament de les qüestions, abordar-les, i sobretot fer-ho amb els mecanismes que les desencadenaran. No amagant res, no negant els errors i horrors, però sí intentant comprendre els actors, cosa que no exclou el judici. Viure la seva problemàtica. Endinsar-se en el seu món. Veure amb els ses ulls. Posar-nos en el seu lloc. Alegrar-nos amb ells i patir amb ells. Fer-ho així entenem què és fer història amb simpatia. I llavors la resposta a l’interogant és la mateixa que donà Pierre Vilar: “Simpatia, doncs, i tant, i també amor”…
