ImageChef.com Poetry Blender

El jorn dels miserables

Lluís Llach

Dins ‘I si canto trist…’, 1974

Que poques paraules tinc,
i les que us dic són tan gastades.
Caldrà buscar nous camins
on no calguin les paraules.

Que poca força que tinc;
tants de cops l’he malmenada.
La vull tota per demà,
quan la gesta portí l’alba.

Quanta ràbia que tinc,
potser cal ser gos des d’ara;
quanta ràbia que tinc
i no vull pas oblidar-la.

Que poca esperança tinc,
i potser caldrà deixar-la,
que no sigui que esperar
ens allunyi més dels actes.

Quanta misèria que tinc
sota els peus damunt l’espatlla,
i la vull guardar amb mi
fins al jorn dels miserables.
 

El día de los miserables
Qué pocas palabras tengo,
y las que os digo están tan gastadas…
Habrá que buscar nuevos caminos
donde no hagan falta palabras.

Qué poca fuerza tengo;
tantas veces la he malgastado.
La quiero toda para mañana
cuando la gesta traiga el alba.

Cuánta rabia tengo,
quizá haya que ser perro desde ahora;
cuánta rabia tengo
y no quiero olvidarla.

Qué poca esperanza tengo,
y es posible que deba abandonarla,
que no sea que esperar
nos aleje más de los actos.

Cuánta miseria tengo,
bajo los pies, sobre los hombros,
y la quiero guardar conmigo
hasta el dia de los miserables.

Introducció de Quatre polítics lleidatans
de Romà Sol i Clot

“Podem fer la història sense una simpatia? Emprem l’interrogant del títol d’una conferència que pronuncià Pierre Vilar a Barcelona el 27 de febrer de 1984. La resposta és important.
Els fets fan la història, i s’escriu als documents. Quan els fets són pretèrits i l’evidència s’ha esvaït, l’historiador els refà i els interpreta, emprant, como eines, fons documentals de tota mena. Com fer-ho perquè esdevingui en el mig just del dilema: Exigència d’objectivitat-evidència d’una subjectivitat?
Hi ha qui cerca la reconstrucció com un jutge sever per castigar possibles errors i horrors i dir el què calia haver fet. El resultat por ser una història divertida, però irreal i incompleta. Hi ha qui cerca en la documentació la defensa d’una tesi preestablerta de mitificació o demostració. El resultat és una història borrosa i distorsionada. Hi ha qui els documents els llegix com si fossin d’avui i aplica, en jutjar-los, criteris del present. El resultat, llavors, no és història, sinó la seva història.
Creiem que cal esforçar-se en el plantejament de les qüestions, abordar-les, i sobretot fer-ho amb els mecanismes que les desencadenaran. No amagant res, no negant els errors i horrors, però sí intentant comprendre els actors, cosa que no exclou el judici. Viure la seva problemàtica. Endinsar-se en el seu món. Veure amb els ses ulls. Posar-nos en el seu lloc. Alegrar-nos amb ells i patir amb ells. Fer-ho així entenem què és fer història amb simpatia. I llavors la resposta a l’interogant és la mateixa que donà Pierre Vilar: “Simpatia, doncs, i tant, i també amor”…