Qualsevol nit pot sortir el sol és, a banda del títol d’una cançó d’en Sisa que m’agrada molt, una frase que em repeteixo quan, tot d’una, em trobo amb una cosa nova que em crida l’atenció: ara em passa amb en Harold Lloyd.
Com a molta altra gent “Harold Lloyd” només em suggeria la imatge d’un home penjat de les busques d’un rellotge. Fa un mes, un dvd de la biblioteca em va descobrir un personatge extraordinari.
Les pel·lícules d’en Lloyd –que era un molt bon actor- són d’allò més divertides i et fan riure amb un humor que mai no és cruel, ni sentimentaloide, ni cínic i que mostra sempre alegria i optimisme. Però, a més, tenen un ritme trepidant i una tècnica molt mesurada que converteix en senzill allò que és el resultat d’una elaboradíssima posada en escena.
Vista ara, l’obra d’en Harold Lloyd és també un testimoni fantàstic de la història del cinema (amb molta influència en obres i gèneres posteriors) i de la vida quotidiana als Estats Units durant el primer terç del segle XX.
És per tot això que em sento molt afortunada d’haver-lo –encara que amb molt de retard- descobert.