En el temps, tant llunyà ja, de l’adolescència tú i la teva casa vàreu ser un dels centres de la vida de les cinc “MY”. Allí vam inventar el codi secret que identificava els nois que ens agradaven, vam sentir per primer cop “Cançó de matinada” d’en Serrat, vam celebrar les festetes de l’any nou, vam començar a escriure en català, ens vam fer fotos i vestits, vam llegir llibres antics i vam xerrar i riure de tot i de tothom.
Aquests dies -quan ja fa tant de temps que primer la vida i desprès la mort ens va separar- m’has tornat a parlar en una antiga i premonitòria carta. Hi havia un poema d’Evutchenko que t’havia agradat molt i acabava amb una frase de “Beau Geste”, que ens tenia fascinades: “Adiós firme entre las firmes compañera, volveremos a vernos en la mansión de las cacerías eternas”.
Tant de bó sigui així Sunsi.

“No existeixen homes poc interessants.
Els seus destins són com històries de planetes.
Cada un és únic, sol, ell sol, no n´hi ha cap altre que s’hi assembli.
I si algú ha viscut en silenci, feliç en el seu racó,
La seva mateixa insignificança l’ha fet interessant.
Cadascú te un món secret, ben seu,
on s’amaga el millor instant, on s’amaga l’hora més terrible,
però nosaltres no en sabem res.
I si un home mor, mor també la seva primera nenada,
i el primer petó, i el primer combat…
tot s’ho emporta.
Sí, queden llibres i ponts, màquines i teles de pintors,
sí, moltes coses han de restar, però alguna cosa fuig!
Així és la llei d’aquest joc sense pietat.
Desapareixen móns, no persones.
Els homes, pecadors i terrenals, els recordem,
però, en realitat, què en sabíem, d’ells?
Què en sabem nosaltres, dels germans, dels amics?
Què en sabem, de la nostra estimada?
Fins del nostre pare, coneixent-ho tot, no en sabem res.
Se’n va la gent, no la podem retornar.
No podem fer renàixer els seus móns secrets.
I cada vegada,
tinc ganes de xisclar davant d’aquesta impotència”