Mart, anomenat el planeta vermell, és el quart planeta del Sistema Solar, segons la seva distància al Sol. Forma part dels denominats planetes tel•lúrics ( de naturalesa rocosa, com la Terra ) i és el planeta interior més allunyat del Sol.

Van ser el romans qui li van donar el seu nom modern, a partir del seu propi déu de la guerra, Mart.

La distància del Sol a Mart és de 227.940.000 km.

La distància de la Terra es troba subjecte a grans variacions en el moment de la conjunció o sigui, quan el Sol es situa entre els dos planetes, la distància pot ser de 399.000.000 de km i durant les oposicions més favorables, aquesta queda reduïda a 56.000.000 de km.

El planeta Mart té una forma lleugerament el•lipsoïdal.

Mart té un diàmetre equatorial de 6794 km i un diàmetre polar de 6750 km.

L’ àrea de superfície de Mart és de 144. 798. 500 Km2.

El dia solar marcià té una duració de 24 hores, 39 minuts, i 35,5 segons.

L’ any marcià dura 687 dies terrestres o 668,6 sols.

Com que Mart és la meitat de mida que la Terra, llavors la gravetat també disminueix a la meitat i és 3,711m / s2.

Mart té dos minúscules satèl•lits: dos penyals de forma irregular Fobos i Deimos .El primer mesura 27x21x19 km i el segon tan sols 15x12x11 km. Deimos gravita a 20.000 km d’altitud i Fobos a 6.100 km. Tot i trobar-se tan pròxims, aquestes astres només són visibles en el cel marcià com uns punts lluminosos molt brillants.

La composició geològica del planeta Mart és fonamentalment basalt volcànic amb un alt contingut en òxids de ferro que proporcionen el característic color roig de la superfície. Per la seva naturalesa, s’assembla a la limonita, òxid de ferro molt hidratat. Així comen les crostes de la Terra i de la Lluna predominen el silicats i els aluminats, en el sòl de Mart són preponderats els ferrosilicats.

Mart té un alt contingut en òxids de ferro que fa que tingui el seu característic color roig.

La superfície de Mart presenta característiques morfològiques tant de la Terra com de la Lluna: cràters, camps de lava, volcans, llits de secs de rius i dunes de sorra.
Prop de l’ equador hi ha una brusca elevació de diversos quilòmetres d’ alçada que divideix Mart en dos regions clarament diferenciades. El nord és pràcticament pla, el sud és vell i escarpat, amb cràters semblants a les regions altes de la Lluna. A l’ hemisferi nord es troba a “ l’ Olimpus Monts “, el major volcà del Sistema Solar. Té una altura de 25 km ( més de dues vegades i mitjà l’ altura de l’ Everest ) i la seva base té una amplària de 600 km.

L’ atmosfera de Mart és molt tènue amb una pressió superficial de només 7 a 9 mil•libars enfront dels 1.033 mil•libars de l’ atmosfera terrestre. No és blava, com la de la Terra, sinó d’un suau color rosa salmó a causa de la dispersió de la llum pels grans de pols molt fins procedents del sòl ferruginós. Conté un 0’01% estimat d’ aigua en forma de vapor. També hi ha aigua glaçada a la superfície del planeta. Existeix un veritable cicle de l’ aigua a Mart, diferent al de la Terra. A causa de les condicions normals ambientals de Mart, amb pressió atmosfèrica i temperatures inferiors a les terrestres, l’ aigua a Mart sublima, és a dir, passa directament d’ estat sòlid a gasós i viceversa sense passar pel líquid. A Mart, l’ aigua sublima al sòl i a una temperatura de -80ºC.

El seu clima és més fred, i tant més per quant l’atmosfera al ser tant tènue, reté poca calor. La temperatura en la superfície depèn de la latitud i presenta variacions estacionals. La temperatura mitjana superficial és d’ uns 218k (55ºC). La variació diürna de les temperatures és molt elevada com correspon a una atmosfera tènue. Les màximes diürnes, en l’equador i a l’estiu, poden aconseguir els 20ºC o més, mentre les màximes nocturnes poden arribar fàcilment a -80ºC. En els casquets polars, a l’ hivern les temperatures poden baixar fins a -130ºC.

No hi ha vegetació, ja que, no hi ha aigua en estat líquid i les baixes temperatures i l’ enorme erosió del sòl tampoc ho permeten.

Al segle XVII la motivació principal de l’ observació de Mart era astrològica. Un cop inventat el telescopi, Galileo Galilei al voltant del 1610 ja va descriure Mart con un disc, donant-li entitat de món, com la Lluna o la Terra. Posteriorment Christian Hupgens va deduir la durada del dia marcià. Cap a la dècada de 1670 Geovanni Casini va detectar les marques brillants i blanques dels pols.
Més tard Johannes Keple va descobrir la naturalesa el•líptica de l’ òrbita marciana i per extensió de totes les òrbites planetàries.

La primera sonda que va visitar Mart va ser la Mariner 4 al 1965. Junt amb les Mariner 6 i 7, que van arribar a Mart al 1969, només van aconseguir observar un Mart ple de cràters i semblat a la Lluna.

Va ser la Mariner 9, la primera en col•locar-se en òrbita marciana, enmig d’ una espectacular tempesta de pols, la primera en aguaitar un Mart amb canals que pareixen xarxes hídriques, vapor d’ aigua en l’ atmosfera, i que suggeria un passat de Mart diferent. Les primeres naus a aterrar a Mart van ser les Viking 1 i 2 al 1976.

L’ últim artefacte enviat a Mart ha estat el robot “ Curiosity “. Va ser enviat el 26 de novembre de 2011 a les 10:02 EST i va aterrar a Mart amb èxit en el cràter Gale el 6 d’ agost de 2012 aproximadament, a les 05:31 UTC.
Alguns objectius del Rover Curiosity són:
Obtenir informació del clima de Mart i de la seva geologia.
Investigar si la vida a Mart podria haver estat possible investigant el rol de l’aigua.
També preparar un possible futur exploració humana.