LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

Durant massa temps, s’ha pensat que l’estudi de la llengua es reduïa a la simple anàlisi dels seus mecanismes interns. Lingüística, filosofia, llengua, llenguatge i fins i tot ortografia han estat retolets utilitzats a l’efecte, la qual cosa demostra entre altres coses, l’especial, quasi únic interés per l’estudi de la llengua escrita.Tradicionalment, lingüistes estructuralistes com Saussure o generativistes com Chomsky han tendit sovint a aplicar un reduccionisme dràstic a l’hora de sistematitzar l’estudi del llenguatge, i a prescindir dels elements de variació, que suposaven un entrebanc a la sistematització rigorosa. A mitjans del segle XX, lingüistes com Weinreich, Labov, Trudgill o Halliday s’aproximaran a la variabilitat lingüística i faran importants aportacions als camps de la dialectologia i de la sociolingüística. A casa nostra, lingüistes com Lluís V. Aracil Educació i Sociolingüística, han fet veure que una llengua no és solament una qüestió d’estructura. Hi ha un altre element importantíssim, l’ús, que és el focus d’interés de la sociolingüística, consistent a situar la llengua (o les varietats lingüístiques) en relació als medis socioculturals en què funcionen, indagant les seues condicions d’existència. Per tant, la interacció llengua-societat n’esdevé el motiu central d’anàlisi, i els usuaris de la llengua són el punt de realització del fet social que és l’idioma.

En aquest primer tema del 1r trimestre ens enfrontarem a tota aquesta varietat, l’analitzarem i intentarem diferenciar-la a partir de textos que penjaré en aquest bloc. Descarregueu-vos els apunts d’aquest tema aquí.

Bona feina i visca la llengua rica i plena!!