Sona l’alarma del mòbil amb la meva música preferida i em desperto. Obro els ulls vagament, començo a fer-me a la idea que he de despertar-me i anar a l’ institut. Baixo del llit i encenc el llum, tot seguit paro l’alarma que encara segueix sonant. Em rasco els ulls i vaig al lavabo a rentar-me la cara. La casa encara és tranquil·la i fosca. Son les set del matí i encara ningú no s’ha despertat. Un cop que m’he rentat la cara torno a la meva habitació per vestir-me, i altre cop al bany per pentinar-me. La casa segueix fosca i silenciosa, no s’escolta res; el pare, la mare i el germà encara dormen. Tot i que el pare no trigarà molt a llevar-se també. Camino poc a poc entre la foscor del menjador fins arribar a l’interruptor per encendre el llum. Entro a la cuina per esmorzar. Bec un got de llet amb galetes i novament em dirigeixo al lavabo per rentar-me les dents. El meu pare ja es despert, a encès el llum de la seva habitació i segurament s’estarà preparant per marxar. Em rento les dents i agafo les coses del meu dormitori. Vaig al menjador i em trobo al meu pare.

-Bon dia pare…

-Bon dia, ¿ens anem ja? –mira el rellotge.

-Sí.

El pare agafa les coses del treball i marxem. Sortim al carrer amb el fred que fa, i ens toca caminar fins a arribar al cotxe. Ell em porta fins a casa de l’avia, allà em preparo els llibres que em caldran per a l’ institut. A menys deu baixo a picar a la meva millor amiga, que es veïna de l’avia i anem juntes a l’ institut.

-Quin fred fa. –diu ella pujant la cremallera de la seva jaqueta fins a dalt de tot.

-I que ho diguis.

-Fa mandra anar a l’ institut tan d’hora.

-A mi cada cop em costa més llevar-me tant d’hora. Em fa moltíssima mandra.

Arribem a l’ institut i estem xerrant al carrer una estona amb els nostres amics fins que es fa l’hora d’entrar. La primera classe sempre es fa molt pesada i tinc mol de son. I això es repeteix cada dia.

Fi

El Pau  és un nen de 13 anys que viu a Barcelona i va a l’escola Ulisses. Era dilluns 13 de febrer, es va reunir amb els seus amics a la entrada de l’escola per parlar com havia anat el cap de setmana. Quan van acabar les classes el Pau es va anar cap a casa a dinar. Quan va entrar va saludar al seu pare en Josep, que n’era una científic molt curiós.

El Pau sempre havia tingut curiositat per les coses que feia el seu pare. Aquell mateix dia el Pau va anar a la cambra on el seu pare tenia muntat tots els seus invents. Va veure una maquina molt gran, amb un munt de cossos geomètrics i botons, va polsar un de vermell i va fer un soroll molt fort que el va deixar marejat. Es va anar a la seu llit per recuperar-se. Quan es va aixecar ja eren les 19:00h de la tarda . Va fer els deures, es va dutxar tot seguit va sopar i cap al llit.

Quan es va despertar per anar a la escola, va recordar un somni de aquella mateixa nit. Va somiar que  a l’hora del pati ni hauria un incendi a l’escola.

El Pau no va fer cas i es va anar a l’escola pensant que estava boig. Quan va sonar el timbre per anar al pati es va recordar del somni. De copte un mestre  va abissar al alumnes que sortissin per la porta d’ emergència ja que el menjador de l’escola se estava cremant.

El Pau va al·lucinar i es va quedar de pedra.

En Pau va anar a casa seva i va preguntar al seu pare per que servia aquella maquina tan estranya. Li va dir que era un maquina per veure el futur, però ni el seu pare es va atrevir a utilitzar-la ja que es pensava que era un altre invent sense funció . Aquell dia va ser un dia molt curiós  i en Pau estava molt cansat i es va anar a dormir.

Quan es va aixecar al matí com cada dia per anar a l’escola va recordar el que avia somiat aquella nit. Es va quedar de pedra per que va somiar que avui ni hauria un atemptat  a la Sagrada Família. Cada dia passen cents de persones per la Sagrada Família i podrien resultar ferides de gravetat. En Pau aquell dia es va escapar i no va anar a l’escola, va trucar a la  policia, bombers , emergències però tothom es pensava que era una broma de mal gust de un ximplet.

En Pau molt preocupat li va dir al seu pare el que havia somiat i el seu pare es va posar a riure per que el seu fill estava totalment   boig.

En Pau va  veure molt de fum des de la seva casa i molt soroll de sirenes de cotxes de emergències. Va pensar que ja era massa tard i de cop va  sentir mal de cap, de panxa i   va obrir els ulls i va veure al seu pare dient-li que s’ afanyes  o no agafaria  el bus per anar a la escola. En Pau al·lucinat va veure el seu calendari i va veure que era dia 13 de febrer es va donar compte de que tot va ser un somni sense caps ni peus.

Temps era temps  hi havia una vegada un detectiu  molt famós que es deia Patates. Era l’any 1800 i jo treballava com a detectiu i tenia  un company que era científic. Un dia el meu amic científic que es deia Pep, em va invitar a la seva casa per a que provés alguns experiments. Jo em vaig negar, però com em va oferir unes galetes vaig decidir ajudar-lo. Llavors vaig anar a la ciutat del costat que és on vivia Pep. Quan vaig arribar a la seva casa em vaig menjar les galetes que em va prometre  que eren de xocolata. Primer, vaig provar el raig marejador i em va marejar una mica. Després, vaig provar la màquina del temps que a mi sincerament em donava una mica de cosa entrar-hi, però com em va donar aquelles galetes tan bones vaig haver d´entrar. Abans d´entrar em va posar com un transmissor al braç per si em passava alguna  cosa. Quan vaig entrar em vaig asseure a la cadira que hi havia  que no era molt còmoda, i vaig veure que hi  havia uns botonets i vaig començar a prémer-los, perquè m’avorria molt i vaig notar que la cabina vibrava. Al principi no li vaig donar importància  ,però després em vaig espantar i  vaig sortir de la cabina. Quan vaig sortir de la cabina vaig observar que ja no estava en el laboratori de Pep, sinó que estava en un poblet. Vaig intentar parlar amb el transmissor, però vaig veure que no funcionava.

Com que era detectiu vaig començar a investigar com podia tornar a casa. Quan anava caminat pel carrer d’aquell poble em vaig adonar  que tota la gent em mirava i no sabia per què. Vaig observar també que hi havia molts joglars i bufons, seguidament vaig  pensar que era un poble estrany. Vaig seguir caminat  fins que vaig trobar-me amb un castell gegant,  llavors vaig preguntar a una persona que passava pel costat, quin dia era i  en quin any estàvem, em va respondre que era el 6 de març del 565, llavors tot quadrava, en Pep m´havia enviat a l’edat mitjana!. Vaig anar a una tenda de roba i quan el dependent estava despitat li vaig agafar alguna peça de roba per canviar-me i vestir-me de l’època i em vaig anar a corre cuita. Com que no podia fer gaire cosa em vaig anar a donar una volta, vaig veure animals, orfebreria, comerciants, etc.

Però de sobte vaig escoltar un crit d’una dona, vaig anar corrent per a veure què passava, però la senyora ja era morta. Vaig escoltar que la gent del voltant deia: Ha sigut el fantasma de Calafell ,ha sigut el fantasma de Calafell. Li vaig preguntar a un bon home que qui era el fantasma de Calafell? I ell  em va respondre: És un esperit que es venja de tots, i jo l’hi vaig preguntar: Per què? I ell em va contestar: Ja he parlat massa i se’n va anar corrent, es va fer de nit i com no tenia casa em vaig estirar a l’herba verda i em vaig a dormir. Quan em vaig despertar  ja era de dia, però tenia un mal d’esquena immens.

Vaig anar a veure al rei, per a veure si ell tenia idea  que passava amb el fantasma de Calafell. Quan vaig entrar al castell i li vaig preguntar , els seus guàrdies em van agafar, em van treure del castell i em van tirar al terra, em vaig fixar que en l´arbre hi havia un paper penjat i em vaig apropar a veure’l:  deia que el rei volia treure el poble d’habitants i construir una zona de comerç, però el poble es negava rotundament, i curiosament havia aparegut el fantasma de Calafell i  tot això ja m’ensumava a socarrim. Vaig anar a donar una volta i em vaig trobar unes monedes i vaig decidir comprar unes pomes ben fresques,  encara em van sobrar algunes monedes i me les vaig guardar a la butxaca. Vaig seguir pensant una mica més sobre el fantasma de Calafell i sense adonar-me compte em vaig xocar amb un cavaller. Potser  no li vaig caure bé, perquè em va retar a una justa .Jo li vaig demanar disculpes però ell deia : lluita, lluita, lluita  i em va dir que  a les 12:00 del migdia lluitaríem a la justa a vida o mort. Jo estava una mica espantat i nerviós. D’una banda havia d´esbrinar qui era el fantasma de Calafell i de l’altre banda havia  de lluitar en una justa .Com tenia temps fins demà per investigar una mica el cas, vaig esbrinar que quan el fantasma estava en acció el rei no estava visible ,estava dormint  o estava dutxant-se, llavors  vaig descobrir que ell  i vaig planejar un pla per atrapar-lo. Quan va ser mitja nit estava jo amb una bossa gegant per atrapar el fantasma  que en veritat era el rei, quan vaig veure el fantasma; zas em vaig tirar sobre ell i li vaig pegar dos o tres cops de puny, però no sé com es va escapolir, però sé que ja no tornaria més aquest poble ,em vaig estirar a dormir i vaig esperar fins demà  que era el dia de la justa. Quan em vaig despertar vaig anar on es feia la justa. Em vaig muntar al cavall, em vaig posar la protecció i vam començar la justa. Jo estava espantat ,perquè no sabia que s’havia de fer en una justa i quan el cavall ja s’havia començat a moure vaig escoltar un pip pip  del transmissor. Era en Pep,   que deia que en uns instants em trauria d´ aquell lloc i en un obrir i tancar d’ulls vaig  ser teletransportat  al  laboratori. Jo, en Detectiu Patates   li vaig donar una abraçada a en Pep per haver-me salvat de l´embolic  on estava. Em vaig estirar i vaig adonar-me que tenia aquelles monedes que m´havia guardat en la butxaca i  en Pep em va dir que per aquelles monedes pagaven una fortuna, llavors les vaig vendre i em vaig fer ric  tot això és cert com que tot el  que  és madur no es verd.

El viatge de fi de curs havia sigut espectacular, tots ens ho havíem passat molt bé, havíem anat a Roma i havíem visitat la ciutat i els seus monuments històrics.

Però ja era el dia de tornada a Barcelona, tots estàvem una mica tristos, ens volíem quedar uns dies més. I això és el que va passar aquell dia:

Eren les 6 del matí i ens vam llevar, ens vam rentar la cara i les dents, ens vam vestir i seguidament vam anar tots a esmorzar, eren dos quarts de set quan vam acabar d’esmorzar, vam tornar a les habitacions per fer les maletes i després vam sortir de l’hotel.

Al costat de l’hotel tenia que haver-hi 2 autocars per portar-nos a l’aeroport, ja havien passat 15 minuts que esperàvem fora, alguns companys començaven a agafar fred, fins i tot algú ja tossia o esternudava. Quan faltaven deu minuts per les set van arribar els autocars, els conductors es van disculpar i van argumentar el seu retard, a mi em va semblar escoltar que s’havia espatllat la porta del pàrquing i que per això s’havien retardat.

Vam pujar als autocars i començarem a anar cap a l’aeroport, quan estàvem apunt d’arribar a l’aeroport es va escoltar un soroll que venia de sota de l’autocar, es va detenir i el conductor va baixar amb un parell de professors per veure el que havia passat, “no m’ho puc creure, perquè ara…” vaig sentir que deia un professor, l’Àlex, el meu company de seient va adonar-se de que l’autocar estava inclinat cap a la dreta i va suposar que s’hauria punxat una roda.

Al cap de cinc minuts va entrar l’Enric i ens va dir que s’havia punxat una roda de l’autocar i que tardarien bastant a canviar la roda.

Com que no sabíem que fer, vam treure quasi tots el mòbil i ens vam posar a jugar, escoltar musica, a passar-nos cançons per bluetooth, etc. Jo em vaig aixecar i vaig anar amb el Sebas perquè m’havia dir que anés un moment, em va demanar ajuda amb un ajust del mòbil.

De sobte, va entrar el conductor i ens va dir que no podien canviar la punxada i que teníem que seguir caminant fins a l’aeroport, als professors no els hi va agradar gens que hagués passat allò,

però teníem que anar ràpidament cap a l’aeroport perquè sinó perdríem l’avió que anava fins a Barcelona.

Anàvem molt justos de temps, faltava només 30 minuts per embarcar a l’avió, l’Enric ens va dir que anéssim treien el bitllet de la maleta per estar preparats quan ens toqués entrar, vaig buscar per totes les butxaques del pantaló, de la maleta, fins i tot entre la roba, peró no vaig trobar el bitllet, l’Enric em va dir que era un descuidat i tenia que trobar el bitllet, no parava de dir-me que l’havia fet ben bona. Va trucar a l’hotel per preguntar lis si havien trobat un bitllet d’avió cap a Barcelona a l’habitació 211, peró els hi van dir que no, que ja havien netejat totes les habitacions i no havien trobat res.

Vam buscar-lo per totes les maletes per si algú s’havia equivocat al agafar-lo, peró no, ningú s’havia confós.

Quan estàvem apunt d’embarcar van venir l’Àngel i l’Àlex i em van donar el meu bitllet d’avió i es van matar a riure junt amb el Sebas. M’havien pres el bitllet, em van explicar que li havien dit al Sebas que em cridés perquè la meva motxilla no estigués vigilada i en aquell moment,  me’l van prendre.

Li vaig comunicar a l’Enric que ja havia trobat el bitllet i la cara li va canviar completament, es veia que ara estava molt més tranquil, no li vaig explicar que me l’havien pres els meus amics i ho m’ho vaig agafar com una broma, peró una broma molt pesada, i vaig pensar que si li expliqués al professor que me l’havien pres, els cauria un càstig del 15.

Una vegada a Barcelona, vam quedar tots els amics per anar a veure una pel·lícula el dia següent al cinema com a acomiadament del curs.

Ara, sempre que vaig de viatge amb avió, me’n recordo de la broma que em van gastar aquell dia, i em reia del moment en que els meus amics em van donar el bitllet com si no hagués passat res.

FI

No sé què em passa últimament, a la que obro la boca no puc parar de xerrar. Això em porta molts problemes i anècdotes de tot tipus. Per exemple…

Vaig anar al metge perquè em mirés aquest problema i quan em va preguntar el que em passava em va tornar a passar, no vaig poder parar de parlar i parlar i parlar…

-Què es el que li passa a vostè? –em va preguntar el metge.

-Veurà vostè… El que em passa a mi es que quan començo a parlar no puc parar de xerrar i xerrar. I tota l’estona així: bla, bla, bla… Tota l’estona eh? De veritat i jo ho faig inconscientment, però no puc parar, no sé que serà el que em passa, que quan obro la boca… Chof! Això es el que em passa, si no m’ho creu vostè, ho està comprovant ara mateix que no puc tancar la boca i en quan em pregunten o em fan parlar tallo la paraula, no puc deixar de parla eh de debò, no sé perquè em passa això i… –parlant molt ràpid.

-Esperi, esperi si us plau… Vostè està fent una muntanya d’un granet de sorra.

-Una muntanya d’un granet de sorra? Però que diu vostè!? No ho veu? És que no puc parar de xerrar!! La gent que m’envolta acaba fins als nassos de mi!! I…

-I això és un problema seu, és la seva inconsciència la causant que vostè parli tant. Si xerrar pels descosits és tan sols problema seu, posi-li força de voluntat i veurà que no és tan difícil deixar de xerrar quan no toca.