El viatge de fi de curs havia sigut espectacular, tots ens ho havíem passat molt bé, havíem anat a Roma i havíem visitat la ciutat i els seus monuments històrics.

Però ja era el dia de tornada a Barcelona, tots estàvem una mica tristos, ens volíem quedar uns dies més. I això és el que va passar aquell dia:

Eren les 6 del matí i ens vam llevar, ens vam rentar la cara i les dents, ens vam vestir i seguidament vam anar tots a esmorzar, eren dos quarts de set quan vam acabar d’esmorzar, vam tornar a les habitacions per fer les maletes i després vam sortir de l’hotel.

Al costat de l’hotel tenia que haver-hi 2 autocars per portar-nos a l’aeroport, ja havien passat 15 minuts que esperàvem fora, alguns companys començaven a agafar fred, fins i tot algú ja tossia o esternudava. Quan faltaven deu minuts per les set van arribar els autocars, els conductors es van disculpar i van argumentar el seu retard, a mi em va semblar escoltar que s’havia espatllat la porta del pàrquing i que per això s’havien retardat.

Vam pujar als autocars i començarem a anar cap a l’aeroport, quan estàvem apunt d’arribar a l’aeroport es va escoltar un soroll que venia de sota de l’autocar, es va detenir i el conductor va baixar amb un parell de professors per veure el que havia passat, “no m’ho puc creure, perquè ara…” vaig sentir que deia un professor, l’Àlex, el meu company de seient va adonar-se de que l’autocar estava inclinat cap a la dreta i va suposar que s’hauria punxat una roda.

Al cap de cinc minuts va entrar l’Enric i ens va dir que s’havia punxat una roda de l’autocar i que tardarien bastant a canviar la roda.

Com que no sabíem que fer, vam treure quasi tots el mòbil i ens vam posar a jugar, escoltar musica, a passar-nos cançons per bluetooth, etc. Jo em vaig aixecar i vaig anar amb el Sebas perquè m’havia dir que anés un moment, em va demanar ajuda amb un ajust del mòbil.

De sobte, va entrar el conductor i ens va dir que no podien canviar la punxada i que teníem que seguir caminant fins a l’aeroport, als professors no els hi va agradar gens que hagués passat allò,

però teníem que anar ràpidament cap a l’aeroport perquè sinó perdríem l’avió que anava fins a Barcelona.

Anàvem molt justos de temps, faltava només 30 minuts per embarcar a l’avió, l’Enric ens va dir que anéssim treien el bitllet de la maleta per estar preparats quan ens toqués entrar, vaig buscar per totes les butxaques del pantaló, de la maleta, fins i tot entre la roba, peró no vaig trobar el bitllet, l’Enric em va dir que era un descuidat i tenia que trobar el bitllet, no parava de dir-me que l’havia fet ben bona. Va trucar a l’hotel per preguntar lis si havien trobat un bitllet d’avió cap a Barcelona a l’habitació 211, peró els hi van dir que no, que ja havien netejat totes les habitacions i no havien trobat res.

Vam buscar-lo per totes les maletes per si algú s’havia equivocat al agafar-lo, peró no, ningú s’havia confós.

Quan estàvem apunt d’embarcar van venir l’Àngel i l’Àlex i em van donar el meu bitllet d’avió i es van matar a riure junt amb el Sebas. M’havien pres el bitllet, em van explicar que li havien dit al Sebas que em cridés perquè la meva motxilla no estigués vigilada i en aquell moment,  me’l van prendre.

Li vaig comunicar a l’Enric que ja havia trobat el bitllet i la cara li va canviar completament, es veia que ara estava molt més tranquil, no li vaig explicar que me l’havien pres els meus amics i ho m’ho vaig agafar com una broma, peró una broma molt pesada, i vaig pensar que si li expliqués al professor que me l’havien pres, els cauria un càstig del 15.

Una vegada a Barcelona, vam quedar tots els amics per anar a veure una pel·lícula el dia següent al cinema com a acomiadament del curs.

Ara, sempre que vaig de viatge amb avió, me’n recordo de la broma que em van gastar aquell dia, i em reia del moment en que els meus amics em van donar el bitllet com si no hagués passat res.

FI