Sona l’alarma del mòbil amb la meva música preferida i em desperto. Obro els ulls vagament, començo a fer-me a la idea que he de despertar-me i anar a l’ institut. Baixo del llit i encenc el llum, tot seguit paro l’alarma que encara segueix sonant. Em rasco els ulls i vaig al lavabo a rentar-me la cara. La casa encara és tranquil·la i fosca. Son les set del matí i encara ningú no s’ha despertat. Un cop que m’he rentat la cara torno a la meva habitació per vestir-me, i altre cop al bany per pentinar-me. La casa segueix fosca i silenciosa, no s’escolta res; el pare, la mare i el germà encara dormen. Tot i que el pare no trigarà molt a llevar-se també. Camino poc a poc entre la foscor del menjador fins arribar a l’interruptor per encendre el llum. Entro a la cuina per esmorzar. Bec un got de llet amb galetes i novament em dirigeixo al lavabo per rentar-me les dents. El meu pare ja es despert, a encès el llum de la seva habitació i segurament s’estarà preparant per marxar. Em rento les dents i agafo les coses del meu dormitori. Vaig al menjador i em trobo al meu pare.

-Bon dia pare…

-Bon dia, ¿ens anem ja? –mira el rellotge.

-Sí.

El pare agafa les coses del treball i marxem. Sortim al carrer amb el fred que fa, i ens toca caminar fins a arribar al cotxe. Ell em porta fins a casa de l’avia, allà em preparo els llibres que em caldran per a l’ institut. A menys deu baixo a picar a la meva millor amiga, que es veïna de l’avia i anem juntes a l’ institut.

-Quin fred fa. –diu ella pujant la cremallera de la seva jaqueta fins a dalt de tot.

-I que ho diguis.

-Fa mandra anar a l’ institut tan d’hora.

-A mi cada cop em costa més llevar-me tant d’hora. Em fa moltíssima mandra.

Arribem a l’ institut i estem xerrant al carrer una estona amb els nostres amics fins que es fa l’hora d’entrar. La primera classe sempre es fa molt pesada i tinc mol de son. I això es repeteix cada dia.

Fi

No sé què em passa últimament, a la que obro la boca no puc parar de xerrar. Això em porta molts problemes i anècdotes de tot tipus. Per exemple…

Vaig anar al metge perquè em mirés aquest problema i quan em va preguntar el que em passava em va tornar a passar, no vaig poder parar de parlar i parlar i parlar…

-Què es el que li passa a vostè? –em va preguntar el metge.

-Veurà vostè… El que em passa a mi es que quan començo a parlar no puc parar de xerrar i xerrar. I tota l’estona així: bla, bla, bla… Tota l’estona eh? De veritat i jo ho faig inconscientment, però no puc parar, no sé que serà el que em passa, que quan obro la boca… Chof! Això es el que em passa, si no m’ho creu vostè, ho està comprovant ara mateix que no puc tancar la boca i en quan em pregunten o em fan parlar tallo la paraula, no puc deixar de parla eh de debò, no sé perquè em passa això i… –parlant molt ràpid.

-Esperi, esperi si us plau… Vostè està fent una muntanya d’un granet de sorra.

-Una muntanya d’un granet de sorra? Però que diu vostè!? No ho veu? És que no puc parar de xerrar!! La gent que m’envolta acaba fins als nassos de mi!! I…

-I això és un problema seu, és la seva inconsciència la causant que vostè parli tant. Si xerrar pels descosits és tan sols problema seu, posi-li força de voluntat i veurà que no és tan difícil deixar de xerrar quan no toca.