Mecanoscrit del segon origen

segonorigen-noti11T’has imaginat mai quedar-te sol al món? Què faries si de cop i volta tu i una altra persona fossiu els únics supervivents del planeta? T’imagines ser l’Alba i en Dídac del segle XXI?

6 thoughts on “Mecanoscrit del segon origen

  1. Nil Casamiquela

    Estàvem jo i el meu cosí Guillem en el soterrani de casa seva. De cop es va sentir un soroll espantós que ens va fer mal a les orelles. Vàrem pujar ràpidament a la superfície i estava desèrtic, no s’hi veia ni una ànima, però quan vàrem mirar al cel hi havia totes les persones volant, i anant cap amunt com si un iman els empenyés i no poguessin baixar. Vàrem anar mirant per tot arreu i no quedava ningú. Estàvem sols. Pensàvem que ens moriríem de fam, ens sentíem estranys i teníem molta por d’estar sols.
    Jo i en Guillem vàrem anar ràpidament a casa meva, que estava al poble del costat, per mirar si allà també havia desaparegut tothom. Així era. Estàvem sols en aquella zona però ara la pregunta que ens fèiem era si estàvem sols aquí o en algun lloc quedava algú.
    Vàrem decidir agafar un cotxe qualsevol i anar mirant arreu per mirar si hi havia algú. De sobte va aparèixer un home, anàvem a parlar amb ell i abans de que diguéssim res ens apuntà amb una pistola. Nosaltres vàrem fugir de seguida però de cop vàrem veure molts homes iguals vestits de negre que també ens apuntaven.
    Al final l’iman que havia xuclat a tothom també ens va atraure a nosaltres juntament amb els senyors. Vàrem aparèixer en un món perfecte, sense armes, hi havia pau i tothom era bo. Els homes aquells ens van explicar que l’únic que volien era rodejar-nos perquè no ens poguéssim escapar d’anar al món perfecte. Allà ens vàrem retrobar amb tota la família i vam ser feliços sempre més.

  2. Laia Fernández

    Estava de viatge a l’Antàrtida amb el meu pilot privat, estudiant el canvi climàtic. El meu pilot, en Xavi, m’ acompanyava a tot arreu on anava i així ens fèiem companyia.

    Va arribar el moment de marxar del gelat continent. Ja portàvem gairabé tres mesos allà. Per tornar a la La Garriga havíem de travessar de sud a nord Àfrica i una part de la Península Ibèrica. Quan estàvem travessant Àfrica, ens va estranyar molt no veure a ningú dret, tothom estava estirat al terra, com si la gent s’ hagués mort. Vam anar travessant Àfrica i tot era el mateix: gent estirada pel terra sense moure’s. En Xavi i jo estàvem molt espantats. Vam travessar l’Estret de Gibraltar, i en entrar a la Península Ibèrica no podíem creure el que estàvem veient: totes les cases enderrocades, amb gent a sota. També hi havia gent estirada pels carrers. Vam parar l’avioneta i vam poder comprovar que tothom estava mort. Ens vam tornar a enlairar i vam veure per tot Espanya que hi havia el mateix. Estàvem aterrats pel que vèiem. Vam arribar a La Garriga i també tot estava destruït.

    A partir de llavors, la nostra vida va fer un gir de 360º, vam haver de començar de zero, i va ser molt difícil seguir endavant, sense la família, ni els amics, ni cap animal al nostre voltant,….però tot i així vam seguir endavant amb les nostres vides. No hi havia cap altra solució. Vam anar a viure a un hostal que estava als afores del poble, ja que en aquell moment es trobava tancat ja que l’estaven reformant per dins. Vam plantar un hort i vam anar seguint amb les nostres vides amb moltíssims entrebancs, però el temps va anar passant i vam tenir set fills. Molt aviat vam deixar d’estar sols al món i la nostra vida va tornar a tenir sentit.
    Ara ja som avis, i gràcies a nosaltres dos, la humanitat ha seguit endavant.

  3. Nell Parés

    Tot va passar molt ràpid. Estava a la dutxa i una olor infernal em va envoltar. Què podia ser?- em vaig preguntar. Quan vaig obrir la finestra ho vaig saber ràpidament. Una onada, o més ben dit, una fumerada de gasos tòxics estava matant tot el que trobava. Quan ho vaig veure només vaig pensar en una cosa. En la meva pròpia salvació. Ja sé que podia semblar egoista però jo ho tenia tot per endavant, i no podia fer que pensar en els altres destrossés la meva vida. Vaig agafar una màscara d’oxigen i em vaig protegir com deien les hostesses de vol. Ara, quan estic asseguda escrivin-t’ho, em sembla la idea més absurda que podia tenir en aquell moment. Tot es va acabar en aquell moment. La meva vida, la de la meva família, la dels meus amics… Quan vaig veure que aquella fumerada marxava vaig anar a investigar el que havia de ser el final del món. Tot, tot el que podia veure estava mort, sense vida. La meva família que feien el sopar i miraven la tele…. Ho vaig veure i no ho podia creure. Tot el que tenia havia marxat. Tot el que volia, tot el que nescessitava.

    Vaig sortir. Jo no podia estar sola en el món, havia de quedar algú més. Jo no era la última supervivent d’aquell desastre. Però ho era. Almenys de La Garriga. En pensar això les meves cames van fallar i jo volia que em fallés tot el cos. Volia morir-me allà mateix. Volia anar al mateix lloc on havien anat a parar la meva família, els meus amics…. Jo volia uns pares que m’ensenyessin el món i quan fós prou gran descobrir-lo jo sola. Però encara no estava preparada. Jo no podia ser com “en Dídac i l’Alba”. Jo no era tan forta. Jo depenia dels meus pares. Jo no sabia valdrem per mi mateixa. Així esperava la mort al mig del passeig. Pensant en el que deia el meu entrenador i la meva àvia: que als nens d’avui en dia ens ho donen tot, en que els nens ja no som el que eren fa uns segles.

    –Hola; tranquil•la no ets l’única que té instint de supervivència -em va dir un noi uns quants anys més gran que jo. Em vaig aixecar i vaig riure. En veure la confiança en els seus ulls, i l’ amabilitat i la sinceritat de les seves paraules, vaig veure que tot tornava a començar. No exactament de la manera que jo volia, però d’alguna manera o altra ho vaig veure. Em va abraçar i vaig veure el nostre futur, no bonic però es podia aguantar.

    Aquest és el principi de la nostra història i a poc a poc, mentre anem superant els diferents obstacles que la vida ens dóna, la continuarem fins……

  4. Eva Blanco

    Ahir va ser un dia espantós. Quan estava nedant junt amb la Maria (la meva amiga) vam notar que va haver-hi un fort terratrèmol. Ens vam quedar dins l’aigua fins que va passar. Quan vam sortir a l’exterior, vam veure que no hi havia ningú. Vam pensar que la gent seria dins de casa seva. Vam anar cap al poble a veure si havia passat alguna desgràcia després d’aquell terratrèmol. No hi havia ningú al carrer, ni tampoc dins de les cases. Em sentia desprotegida i no s’havia què fer. Pensava que estarien a l’ajuntament. Vam anar-hi les dues: tampoc hi havia ningú, no sabíem que fer. Vaig decidir d’anar a l’altre poble del costat per veure si hi havia gent. La Maria i jo no vam veure res, vam anar a un bar on allà ens vam servir nosaltres el menjar. Vam continuar poble rere poble, però no hi havia ningú. Les dues ens preguntàvem mil preguntes però no trobàvem la resposta. Una de les preguntes que cada dos per tres ens preguntàvem era: On es troba la gent? Em sentia sola i pensava solament a trobar la gent. La Maria em va dir que seria millor que descanséssim i demà seguíssim. Li vaig fer cas i així va ser. L’endemà vam anar fins a l’ajuntament de dos pobles més enllà del nostre. I ara el que també ens preguntàvem era: Estarem soles?

  5. arnald

    Tota la història va començar quan em van cridar per fer l’anunci de Heineken i quan el vam acabar ens van tancar a la Schiffer i a mi dins aquella gran nevera… de sobte, vam sentir un soroll molt fort i per això de seguida vam sortir. A fora, ja no quedava res, estava tot socarrimat. No es veia ni una ànima. Estàvem sols. Ens vam posar a plorar i ens vam fer una abraçada perquè no podíem fer res més. Vam començar a córrer pels diferents platós. A tot arreu on anàvem només quedaven les neveres senceres. Llavors ho vaig entendre tot.

    Hi havia hagut una gran explosió nuclear i només havia sobreviscut la gent que estava dins de les neveres. Li vaig explicar a la Clàudia que ho sabia perquè ho havia vist feia uns dies en una pel•lícula de l’Indiana Jones. Hi devia haver poca gent que hagués sobreviscut.

    Quan vaig començar a pensar en la gent que estimo em vaig fondre en un mar de llàgrimes. La mare, el pare, la germana que s’acabava de casar… Tanta gent havia perdut en un sol moment… Em volia suïcidar i si no hagués sigut perquè d’una banda la Clàudia em va dir que havíem de començar un món tot de zero i de l’altre que no vaig trobar res per fer-ho, ho hauria fet.

    La Clàudia era molt més forta del que em pensava. Jo la veia com la típica actriu de Hollywood tonteta i fifi… però aquell dia vaig veure que no era així. Vaig veure que hi havia alguna cosa més sota de la melena rossa, era una noia molt dura. Em va fer veure que no tot s’acabava després de la mort dels altres. I, encara em va fer veure una cosa més important: que després d’aquella desgràcia, després de tanta mort, no podíem deixar que tot s’acabés per una estúpida explosió nuclear. I tot i que jo no l’estimés, els nostres cossos es van fondre en un de sol per començar la nova espècie humana.

  6. Belén Faro

    Sola al món ?

    Estava a casa meva estirada al sofà veient la televisió sense fer res. Em vaig quedar adormida, i de sobte em vaig despertar. La Garriga havia sigut destruïda i no quedava ningú, només jo.
    Em sentia sola i molt espantada i també una mica descol•locada ja que el meu poble estava destruït i ja no hi quedava ningú més.
    Em vaig preguntar moltes vegades perquè jo, precisament jo, havia sigut qui no havia perdut la vida.
    De seguida vaig caminar per tota La Garriga intentant trobar algú viu, però no hi havia ningú. De mica en mica m’anava trobant amics, els meus companys de classe, el guapo del poble, tots estaven morts i el que més em va afectar va ser quan em vaig trobar els meus pares sense vida. Mai més els tornaria a sentir dir: Com t’ha anat avui el dia ? o simplement: T’estimo molt. Cap d’aquestes frases o cap de les seves abraçades no les tornaria a tenir. Vaig plorar molt. Em sentia molt sola, però vaig ser forta i vaig decidir anar a buscar ajuda. Vaig agafar el cotxe de la meva mare, ja que funcionava perfectament, vaig conduir fins a Granollers; després a Barcelona i res, no havia quedat ningú amb vida. No m’ho podia creure, m’estava tornant boja de pensar que tot s’havia acabat i que només quedava JO.
    Ja era tard i em vaig quedar adormida al cotxe. Al matí següent em vaig endur una gran sorpresa, un noi més o menys de la meva edat també s’havia salvat. No ens ho vam pensar ni un segon i des de la distància vam córrer fins a abraçar-nos. Ara ja podia estar tranquil•la perquè sabia que ja no estava sola, que hi havia algú amb mi encara que no el coneixés. Vam estar parlant durant una estona i vaig saber que ell era de Tarragona. Es deia Biel. Durant hores i hores vam parlar sobre la situació en que ens trobàvem.
    Durant un any vam recórrer tota la Península Ibèrica i no hi havia ningú més amb vida. L’única solució era que quan tinguéssim prou edat, tenir fills i així encara que només quedéssim nosaltres els nostres fills també podrien tenir fills.
    Després d’un any ja quasi no me’n recordava d’aquella tarda que estava estirada al sofà veient la televisió sense fer res.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *