Ha mort Joan Solà i Cortassa, el millor filòleg i gramàtic després de Pompeu Fabra i Joan Coromines.L’eminent lingüísta Joan Solà ha mort a Barcelona el 27 d’octubre del 2010 a l’edat de 70 anys. El lingüista Joan Solà i Cortassa (nascut a Bell-lloc d’Urgell el 10 de gener de 1940) era doctor en filologia catalana per la Universitat de Barcelona i va obtenir un màster en lingüística general a la Universitat de Reading (Gran Bretanya). Va ser el director del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, on va exercir de professor des del 1965 fins al 17 de juny d’enguany, dia en què va pronunciar l’última lliçó com a docent sota el títol «Construcció d’una sintaxi normativa. Criteris. Exemples». Va dirigir la sèrie «Manuals de Llengua Catalana» d’Enciclopèdia Catalana, una sèrie de facsímils de l’editorial Alta Fulla i el projecte informàtic Els sons del català. Va dirigir l’obra col·lectiva Gramàtica del català contemporani (2002), va codirigir, amb Jordi Mir, les Obres completes de Pompeu Fabra (el primer volum va aparèixer el 2005) i, amb Antoni M. Badia Margarit l’obra col·lectiva Joan Coromines: vida i obra (1999).

Va ser assessor lingüístic de diverses entitats. És l’autor d’una trentena de llibres i uns tres-cents articles sobre diversos aspectes de la llengua catalana. Va ser conferenciant i col·laborador de premsa periòdica, va rebre la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic (2003), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2005) i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2009, d’Òmnium Cultural. Joan Solà era vicepresident de l’IEC des del 2009.

Reflexions d’una exalumna

Personalment he tingut la sort de pertànyer, d’una banda, a la legió d’exalumnes de la Universitat de Barcelona que vàrem gaudir de l’honor de tenir com a professor aquest gran savi compromès que era el doctor i catedràtic Joan Solà, i d’altra, a la legió de lectors i seguidors dels articles i llibres del gran divulgador, filòleg i escriptor que era Joan Solà. Mentre estudiava Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, vaig matricular-me a dues assignatures impartides per Joan Solà: “Història de la Filologia Catalana” i “Sintaxi Catalana”. Jo, aleshores, mentre caminava diàriament sobre enrajolats d’escaquer i seia en aquelles aules tan fredes, amb bancs incòmodes i esberlats, desconeixia la rellevància que la seva obra assoliria dins el corpus cultural, lingüístic i social del nostre país en un, aleshores, futur “llunyà”, o sigui una vintena d’anys més tard. Jo era jove, “pa tou”, ingènua i bastant ignorant, per bé que era plenament conscient que aquell temut doctor i catedràtic, de nom Joan Solà, era ja una de les personalitats més destacades de la filologia catalana i de la lingüística, tant dins del nostre país com fora. El preu d’assitir a les seves classes magistrals solia ser « elevat », ja que molts pocs alumnes aprovaven les seves assignatures. Era rigorós i exigent fins al moll de l’os, lloc on neixen les més profundes passions (en el seu cas la llengua) que atien les més dignes lluites (la dignificació d’un país a través de la seva llengua). Tan elevada era la seva exigència que més d’un company d’estudis va decidir, aconsellat pel mateix Joan Solà, canviar d’especialitat filològica o bé abandonar l’assignatura sine die. I haig de confessar que jo mateixa vaig haver de patir de valent per poder aprovar.

A banda del molt que apreníem en les seves classes i de la fascinació que sabia transmetre’ns a diari sobre la llengua, el seu tarannà tan altament crític ens dibuixava a nosaltres, futurs llicenciats, un esdevenidor difícil, amb poques sortides, i ens advertia la possibilitat d’acabar treballant a llocs com EL CORTE INGLÉS, com a filòlegs- traductors de castellà-català de rètols i etiquetes per a les campanyes de rebaixes. (Cal tenir en compte, però, el context de l’època: aules massificades, excés d’universitaris fills de la generació del baby-boom). Joan Solà era descoratjador i pessimista quan s’ho proposava, però ara entenc que al darrere d’aquesta actitud s’amagava un idealista disfressat de pragmàtic.

Aquests aspectes negatius de la realitat que ens solia transmetre, que jo considerava exagerada en general, i arbitrària i injusta sobretot en les correccions d’exàmens, tenia però, el seu motiu de ser, és clar que llavors jo no ho entenia. Amb els seus anys d’exercici i vocació, Joan Solà necessitava rodejar-se dels seus millors deixebles per formar-los com a continuadors de la difícil tasca que ell s’havia proposat, la d’intentar posar fre al vell intent de substitució lingüística de la llengua catalana començat segles enrere, atiat modernament pel franquisme i continuat pels seus sequaços fins als nostres dies. I la seva eina de treball havia de ser l’estudi exhaustiu de la Llengua, estendard visible de la lluita. Perquè una llengua digna fa un país lliure.

Joan Solà deia que una llengua com la nostra, sense Estat, estava abocada a la seva desaparició (discurs al Parlament de Catalunya amb motiu d’haver rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2009).

El fet de seguir la seva obra filològica i humana al llarg dels anys m’ha fet aprendre llengua en tots els seus vessants (especialment sintaxi) i adonar-me que una feina com la dels filòlegs, quan s’exerceix des de la docència, és sempre una tasca de compromís social i màxima responsabilitat, i que només pot ser productiva quan neix de la passió, del moll de l’os, lloc on es forgen les vocacions.

Ell sempre deia que en cas de dubte lingüístic, havíem de fer cas, al marge dels coneixements, al nostre instint, a “la nostra intuïció lingüística de parlants”, base de la llengua viva del carrer. I diu molt de la seva personalitat que el seu adverbi preferit fos “Endavant”, sempre cal anar endavant. En ambdós casos, mestre Joan Solà, sempre us he fet cas.

Per tot això i molt més, gràcies, vell professor, per haver-me ensenyat tantes coses, tant dins com fora de l’aula, com a alumna i com a persona.

 

    

 

 
 

 

Entrevista de Joan Solà a Catalunya Ràdio