Globalització sí?o globalització no?

A continuació un faig un recull de recursos i imatges per poder donar resposta a la Gran pregunta!

La globalització és un fenomen caracteritzat per l’augment de la interdependència econòmica, social, política i cultural entre tots els països del món, imposant-se el model de capitalisme liberal occidental per tot el món.

El món d’avui és el resultat de la crisi i l’enfonsament del bloc comunista i del triomf del sistema capitalista, encara que, no obstant, cal recordar que el comerç entre llocs llunyans, la depredació de recursos naturals i el domini d’uns estats sobre uns altres existeix des de temps antics. Però en l’actualitat, les relacions comercials, socials i polítiques tenen un intensitat i una cobertura mundial desconeguda als segles anteriors: la vida al planeta ha esdevingut un veïnatge global (la Terra és l’aldea global).

1.- EL PROCÉS DE GLOBALITZACIÓ ECONÒMICA

El procés de globalització econòmica ha sigut associat a la mundialització del capitalisme o economia de mercat, així com al progrés de les noves tecnologies de la comunicació. L’economia global s’organitza al voltant dels Estats Units, la Unió Europea, el Japó (Tríada) i, recentment, la Xina que són els països que controlen la informació, el coneixement i el poder polític de decisió.

1.1 El progrés de les tecnologies de la comunicació i de la globalització.- L’aplicació de les NNTT de la comunicació ha fet possible la globalització econòmica, la qual cosa ha comportat:

• La deslocalització i la desestructuració industrial ja que les indústries es poden ubicar a qualsevol lloc del món i, a més, es poden fraccionar per proveir els mercats segons la demanda.

• L’augment dels serveis d’informació i de cultura per facilitar els desplaçaments i el consum.

• La mobilitat geogràfica amb transports més ràpids, barats i segurs.

• La lliure circulació de capitals sense autoritzacions prèvies dels governs (amb pros / contres).

Segons la funció, es considera que hi ha dos tipus de capital: el productiu que s’inverteix en activitats empresarials i el financer que als darrers anys ha aconseguit grans beneficis amb l’especulació, és a dir, la compra i venda d’accions de les empreses, mentre molts analistes l’acusen de provocar la crisi més greu del món capitalista global perquè, mentre es salven els bancs amb fons públics, els beneficis van a un reduït grup de mans privades que són considerades els poders fàctics del sistema global (elits econòmiques de les multinacionals).

1.2 La liberalització dels mercats financers.- En els mercats financers se poden comprar o vendre valors, accions i opcions de futur que es basen, essencialment, en l’especulació. Els mercats financers poder ser de capitals, assegurances, divises, etc. El procés de liberalització d’aquests mercats ha estat el resultat de les mesures adoptades al 1979 per Ronald Reagan (Estats Units) i Margaret Tatcher (Regne Unit) per a què el capital circule, fàcilment, per les borses de tot el món. El mercat de capitals és el que ha crescut d’una forma més accelerada i, en certa manera, també ha contribuït a la crisi econòmica al valorar algunes empreses, bancs o companyies d’assegurances per damunt del seu valor real (bombolla financera). Les borses espanyoles més actives són les de Barcelona i Madrid que han atret molt de capital estranger, encara que queden a gran distància de les tres grans borses de referència mundial (Nova York, Londres i Tòquio).

1.3 La concentració de capital.- Les grans empreses multinacionals procuren augmentar el seu capital portant a terme processos de concentració i ampliar els mercats amb posicions de monopoli o d’oligopoli. Les multinacionals poden formar-se per creixement intern, fusió o unió amb altres empreses o per compra, mitjançant una OPA (Oferta Pública d’Adquisició) amistosa o hostil. De vegades, la concentració és tan gran que el volum d’ingressos d’una multinacional pot superar el de molts estats. Per tant, concentren un poder enorme i exerceixen una gran influència sobre les decisions polítiques estatals i internacionals.

1.4 L’expansió de les empreses.- Els centres de producció i gestió s’ubiquen en diversos països del món, creant relacions d’interdependència, també genera capacitat productiva i llocs de treball directe i indirecte, ja que subcontracten empreses auxiliars i activitats de serveis per als empleats. Les empreses que inverteixen fora solen repatriar beneficis. A Espanya les més destacades són Repsol YPF, Iberdrola i Telefònica.

1.5 La globalització social.- S’han produït molts canvis socials com ara la incorporació de la dona al mercat de treball remunerat, la qual cosa ha alterat la vida familiar; l’augment del nivell del consum que, a més, tendeix a uniformar-se (a consumir el mateix) i la globalització del mercat laboral ja que podem accedir al mercat de treball de la majoria dels països del món.

1.6 La globalització cultural.- Afecta al món de la cultura en àmbits com ara la ciència i el gustos artístics, esportius, etc. Pel que fa a la ciència, s’estableixen vincles de cooperació per dur a terme estudis mèdics, científics, etc. ja que la informació i el coneixement s’han convertit en sectors estratègics perquè la investigació en nous productes i noves tecnologies ha provocat transformacions profundes. Els països que més inverteixen en I+D+i (EUA, UE i Japó) també són els que registren més patents (propietat d’un invent). Les noves tecnologies, a més, han uniformat els gustos, ja que a quasi tot el món seguim els mateixos esportistes, cantants, llegim els mateixos llibres, escoltem les mateixes cançons o veiem les mateixes pel·lícules. El món tendeix a uniformar-se, per això les societats tendeixen a protegir i mantenir les senyes d’identitat que defineixen les característiques que els són pròpies, a cada racó del món, i els que no ho fan acaben sent absorbits i esborrats del mapamundi global.

2.- LA DESIGUALTAT EN EL MÓN

El sistema capitalista ha sigut favorable per a un grup reduït de països rics i industrialitzats, però als països perifèrics i colonitzats pels grans imperis només els ha aportat pobresa.

2.1 Les desigualtats territorials en el món.- Entre els grups que no formen part dels països rics, podem distingir entre els països en vies de desenvolupament amb un nivell de vida baix de base agrària, escàs desenvolupament industrial i elevat creixement de la població, dins dels quals destaquen els anomenats països emergents o G-5 (Xina, Índia, Brasil, Mèxic i Sudàfrica) perquè creixen a un ritme superior a la resta i ofereixen molts avantatges per a l’entrada d’empreses estrangeres (mà d’obra barata, impostos baixos, normes ambientals i laborals escasses i governs forts per protegir els interessos de les grans multinacionals estrangeres), i a l’altra banda hi ha els països pobres com ara els subsaharians que s’allunyen del benestar en sentit col·lectiu, perquè el capitalisme permet l’explotació dels seus recursos naturals i el manteniment d’un governs corruptes favorables als seus interessos i, finalment, queden els països oblidats que, immersos en guerres tribals i sense recursos naturals rellevants, han deixat d’interessar al capital i als seus mitjans de comunicació.

2.2 El comerç desigual.- El volum comercial dels països menys desenvolupats és molt escàs ja que practiquen una economia de subsistència, amb escassos excedents, que els dificulta accedir al comerç internacional. Als darrers anys, però, ha sorgit un altre tipus de comerç alternatiu anomenat comerç just o solidari per potenciar l’economia d’aquests països més pobres on el dèficit comercial agreuja el deute extern ja que, tant el FMI com el Banc Mundial, els atorguen préstecs que no poden tornar, aleshores també es contempla la possibilitat de condonar o perdonar-los el deute.

3.- LA GEOPOLÍTICA

L’enfonsament de la Unió Soviètica i del sistema comunista va fer creure que s’havia arribat a un sistema mundial estable i únic. Tanmateix, la realitat ha demostrat que al món actual prevalen la diversitat, la inestabilitat i, sobre tot, la complexitat.

3.1 Orde i desordre mundial.- El sistema capitalista ha creat molta riquesa, però ha fomentat les desigualtats mentre posava en perill la conservació del medi ambient. Cada vegada es fa més necessària la creació o la reforma dels ens supranacionals que regulen l’economia i la justícia a nivell mundial. L’Organització de les Nacions Unides (ONU) podria tenir aquest paper, però caldria redefinir el seu funcionament per fer complir totes les seues resolucions. Les principals problemàtiques econòmiques, socials i polítiques naixen d’una diversitat convergent en una globalització econòmica, quan la legislació laboral, mediambiental i política és diferent a cada racó del món. Per poder competir en igualtat de condicions, s’hauria de globalitzar la justícia social i la democràcia, encara que resultarà molt difícil en l’actual context geopolític on continua el conflicte entre Israel i Palestina que és, només, una variant de l’etern conflicte entre Orient i Occident. La globalització també ha fet entrar en crisi a la Unió Europea perquè la unitat econòmica i monetària no avança, mentre la unió política és, encara, una utopia a llarg termini.

http://ccsocials.blogspot.com/2014/03/tema-13-un-mon-globalitzat-2bah.html

http://www.buxaweb.cat/dossiers/globalitzacio.htm

https://www.slideshare.net/Anabernabeu/6una-economia-globalitzada

El ressorgiment de les ciutats

Entre els segles XII i XIV, de resultes de les millores en l’agricultura i de l’augment de la població a Europa es va iniciar un desenvolupament econòmic que va afavorir el renaixement de les ciutats i de la vida urbana.

Les ciutats van passar a ser un centre de producció artesana i d’intercanvi de productes. S’hi va desenvolupar una burgesia pròspera (comerciants, artesanas, banquers) que governava la ciutat.

Els monarques es van recolzar en la puixança econòmica de la burgesia per consolidar el seu poder sobre la noblesa feudal.
Les ciutats van créixer, es van protegir amb muralles, i es van omplir de palaus, catedrals, llotges i mercats. Un nou estil artísitc, el Gòtic, va permetre construir edificis més alts i esvelts.

A mitjans del segle XIV, l’expansió de la Pesta Negra a Europa va desencadenar una crisi econòmica i social generalitzada, que va afectar tant el camp com la ciutat.

3.1 LA RECUPERACIÓ DE LA VIDA URBANA

Al segle XIII, l’Europa occidental va conèixer una època de prosperitat agrícola i de creixement demogràfic que va estimular l’augment dels intercanvis comercials i el renaixement de la vída urbana.

3.1 .1 . L’expansió agrària

Des de la darreria del segle XI, la fi de les grans invasions i la dismínució de les guerres senyorials van afavorir la millora de l’agricultura. La introducció de nous instruments i noves tècniques agrícoles va comportar un augment de la productivitat agrària (més producció per superfície conreada) a gran part de l’Europa occidental.

Les innovacions principals en l’agricultura van ser de dos tipus:

Noves tècniques de conreu, com ara la rotació triennal, que només deixava un terç de la terra en guaret i alternava en una mateixa parcel·la cereals d’hivern i cereals de primavera. A més, l’ús dels fems d’animals com a adob va millorar la fertilització dels camps.
Nous instruments agrícoles, com ara l’arada normanda, l’ús del cavall com a animal de tir i la utilització de molins (d’aigua o de vent).

3.1 .2. L’augment de la població

L’increment de la producció agrícola va permetre millorar l’alimentació de la població, i això va fer que augmentés la resistència a les malalties. Aquest canvi va originar un augment de la població: Europa va passar de 45 milions d’habitants al segle XII a uns 75 milions al segle XIV.

El creixement demogràfic va provocar la necessitat de buscar noves terres de conreu. Per això, els pagesos van repoblar antics camps abandonats, van talar boscos, van rompre noves terres, van assecar maresmes fins i tot van construir dics i canals per guanyar terreny al mar, com van fer als Països Baixos.

A més, l’augment de la població agrícola va fomentar l’emigració de pagesos cap a les ciutats. Com que no estaven sotmeses al control rígid dels senyors feudals, les ciutats oferien més llibertat personal i oportunitats per millorar les condicions de vida.

3.1 .3. El creixement de les ciutats

L’expansió agrícola iniciada al segle XI va generar prosperitat econòmica i va afavorir els intercanvis comercials en els nuclis urbans existents, molt despoblats des del final de l’Imperi romà. Aquests intercanvis es duien a terme en mercats vora els castells i els monestirs d’un feu, o al costat dels ponts, especialment si estavaen situats en alguna ruta comercial o una ruta de peregrinació, com are el camí de Sant Jaume, o si tenien port.

A aquests centres acudien els camperols a vendre els seus excedents (cereals, fruita, carn…) i a comprar articles d’ús quotidià elaborats pels artesans (eines, ceràmica, roba…).

Entorn d’aquests mercats es van crear nous barris d’artesans i comerciants, els burgs, que van acabar emmurallant-se i convertint-se en noves ciutats; els seus habitants eren anomenats burgesos.

3.2. EL DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC DE LA CIUTAT

3.2.1 Artesans i gremis

La ciutat medieval es va convertir en un centre de producció d’objectes manufacturats. Els artesans d’un mateix ofici o gremi s’agrupaven per carrers, que rebien el nom de l’activitat que s’hi feia: assaonadors, argenters, teixidors, tintorers, etc.

El treball artesà es feia en tallers petits, el propietari dels quals era el mestre artesà, que disposava d’eines pròpies. L’artesà vivia en una casa que era, alhora, taller i habitatge, i que s’obria a l’exterior per exposar els seus productes i poder vendre’ls.

Els artesans de cada ciutat s’organitzaven en gremis per oficis, per protegir-se de la competència dels artesans d’altres llocs i per supervisar la producció. Dins del gremi, hi havia una organització jeràrquica molt rígida: en primer lloc s’havia de ser aprenent, al cap d’uns anys es passava a oficial i, finalment, a mestre artesà, que ja podia tenir el seu propi taller.

El gremi es preocupava de mantenir el compliment d’una sèrie de normes: ningú no podia fer el seu ofici en una ciutat sense permís del gremi, i tots els artesans havien de treballar les mateixes hores i fer servir el mateix tipus d’eines. A més, el gremi controlava la quantitat i la qualitat dels articles que es produien i en fixava el preu final.

3.2.2. L’expansió del comerç

Una funció essencial dels nuclis urbans era fer-hi el mercat on acudien els pagesos de la zona per intercanviar productes agrícoles per manufactures.

Les rutes terrestres
L’augment de la seguretat als camins va facilitar el trasllat de les mercaderies i l’aparició de noves rutes terrestres entre ciutats. Moltes van assenyalar uns dies especials per fer mercat i van decretar Ileis que protegien els mercaders. També es van crear les fires, uns mercats extraordinaris que reunien gent de tota la comarca.
Les rutes marítimes
Per a les distàncies llargues, el comerç marítim va adquirir més importància, perquè els vaixells tenien més capacitat de càrrega i eren més ràpids. La primera gran ruta marítima unia el Mediterrani occidental amb l’oriental.
Ciutats com ara Venècia, Gènova, Marsella, Barcelona i València comerciaven amb els ports del Pròxim Orient i amb l’imperi Bizantí. Importaven productes de luxe (seda i espècies) i exportaven teixits, armes i eines.
Una segona ruta era la de l’Atlàntic i el Bàltic (la Hansa): anava des de Lisboa i els ports castellans del Cantàbric fins als del mar Bàltic. S’hi transportaven llanes, vins, pells, fustes i blat. Aquests productes convergien a les ciutats dels Països Baixos (Bruges, Gant,…)

3.3 LA SOCIETAT URBANA

3.3.1. L’aparició de la burgesia

El creixement de les ciutats va transformar la societat feudal. Les noves urbs van acollir una multitud de persones dedicades al treball artesà i al comerç, que no depenien de cap senyor feudal. Això va estimular la formació d’un nou grup social, la burgesia.

La base de la riquesa de la burgesia eren els diners que cobraven per la seva feina, per la venda dels seus productes o pels beneficis que generaven els seus negocis. Segons la riquesa, es feia distinció entre alta burgesia, formada per grans comerciants i banquers, i petita burgesia, que incloïa els mestres artesans i els petits comerciants.

A més, la riquesa de les ciutats va atreure senyors nobles i eclesiàstics, que hi van establir la seva residència i hi van construir palaus, convents i esglésies. També vivien a les ciutats uns altres grups socials, integrats per gent humil: oficials i aprenents dels gremis, criats, gent sense ofici i captaires.

També s’hi van establir minories religioses, com ara els jueus, que vivien en barris separats, els calls, que al vespre es tancaven. Molts d’ells eren artesans, prestadors o metges.

3.3.2. El govern de les ciutats

Al principi, les ciutats van formar comunes o assemblees de tots els veïns per organitzar-ne el govern. Posteriorment, es van elegir magistrats (regidors), que vetllaven per les finances, l’ordre i la justícia, dirigits per un burgmestre o alcalde.

L’ajuntament era l’edifici on es reunien els membres del govern de la ciutat i el lloc on es guardaven el segell, l’escut d’armes o estàndard, l’arxiu dels documents i el tresor de la ciutat.

Amb el temps, el govern de les ciutats va anar quedant en mans de les famílies més riques de comerciants i banquers, que de vegades estaven emparentats amb la noblesa urbana i van constituir un grup privilegiat, el patriciat urbà.

3.3.3. La cultura urbana

Als segles X i XI, a l’Europa occidental, llegir i escriure era una feina reservada als clergues, als funcionaris reials i a alguns mercaders rics. Els monestirs eren els principals centres de cultura.

A mesura que va avançar el segle XII, la millora de les condicions econòmiques i el desenvolupament de la vida urbana van afavorir un major interès per la cultura entre alguns nobles, i molt especialment entre els que es dedicaven als negocis.

Aquesta necessitat de coneixements va potenciar a les ciutats el desenvolupament de les escoles, que depenien de l’Església o del mateix govern de la ciutat. Ben aviat, el desig de professors i estudiants de poder aprendre sense el control de les autoritats religioses o municipals va donar lloc a la formació de corporacions anomenades universitats.

3.4. LA CONSOLIDACIÓ DE LES MONARQUIES

3.4.1. Els reis van buscar el suport de la burgesia

Entre els segles X i XII, la monarquia va exercir un poder escàs sobre el territori del seu regne. Els reis no es podien imposar als senyors feudals, perquè no disposaven de prou recursos econòmics per mantenir l’exèrcit o l’administració del regne.

A partir del segle XII, els monarques van aprofitar el creixement econòmic i la puixança de la burgesia per intentar imposar la seva autoritat sobre la noblesa feudal i garantir la unitat i l’estabilitat del territori de la seva corona.

Els burgesos necessitaven una llibertat personal una seguretat que els permetessin desenvolupar la seva activitat comercial per camins, mars i ciutats. També aspiraven a dictar les seves pròpies lleis, a elegir els seus jutges a tenir el seu propi govern local.

Per guanyar-se el suport de la burgesia, els reis van oferir cartes de privilegis a les ciutats, En aquests documents els monarques reconeixien la condició de lliures als habitants de la ciutat i els atorgaven el dret a establir-hi el seu propi govern. També els van oferir monopolis comercials, permisos per obrir mercats garanties per circular per tot el regne.

A canvi dels privilegis reials, els burgesos van facilitar als monarques els recursos econòmics que els calien per defensar i administrar el regne imposar-se als senyors feudals.

3.4.2. Les corts i els parlaments

A les reunions del consell o cort reial, format pels representants de la noblesa i del clero, la monarquia va imposar la presència dels representants de la burgesia; de primer, en ocasions extraordinàries, però, més endavant, van passar a participar-hi de manera regular.

Convocant-los, el rei pretenia reconeixer la importància d’aquest estament en la societat rnedieval, però, sobretot, volia demanar-ios aportacions de diners, és a dir, subsidis. Aquestes reunions del rei amb els tres estaments (noblesa, clero i burgesia) rebien el nom de corts o parlaments.

En alguns regenes, el poder de la burgesia a les corts era més gran que en us altres. Per això, de vegades, el monarca havia de satisfer les peticions dels burgesos i escoltar-ne les queixes abans de rebre’n les aportacions econòmiques.

3.4.3 Les monarquies consoliden el seu poder

L’esforç d’algunes monarquies per consolidar el poder i establir un regne amb fronteres clares va originar nombrosos conflictes entre els monarques europeus.

El conflicte més greu va ser la Guerra dels Cent Anys, que va enfrontar França i Anglaterra entre els anys 1337 i 1453. La guerra va començar arran d’un problema successori de la corona francesa i per la pretensió del monarca anglès de ser rei de França.

Malgrat que els anglesos van ocupar durant anys part del territori francès, fou Carles VII de França qui en sortí vencedor. Aquest fou el primer enfrontament medieval entre Estats i no entre senyors feudals

U9. El ressorgiment de les ciutats

Recursos per treballar la temática:

http://ccsocials.blogspot.com/2012/11/tema-3-la-ciutat-medieval-2-eso.html

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/ciutats-medievals/

La societat feudal

L’Església medieval va elaborar la teoria que justificava l’organització social pròpia del feudalisme. Aquesta explicava que en la societat humana, igualment que en qualsevol altre organisme, cadascuna de les parts que la configuraven acomplien una funció i que totes eren igualment necessàries.

A les classes dominants de la societat feudal, aquesta justificació dels seus privilegis els resultava força avantatjosa i la van fer seva, amb la divisió de la societat en tres ordres o estaments: clergat (oratores, els que oren), noblesa (bellatores, els que fan la guerra) i tercer estat (laboratores, els que treballen). Es pertanyia a cada estament per naixement, exceptuant el cas dels clergues.

Així, el clergat, composat eren pels monjos i els sacerdots, tenia la missió d’ajudar a aconseguir la salvació espiritual (la vida eterna, després de la mort) als éssers humans.

La noblesa, composta pels cavallers i les seves famílies, s’encarregava de defensar la població militarment.

El clergat i la noblesa eren estaments privilegiats, és a dir, estaven exempts de pagar impostos, no realitzaven treballs manuals i tenien accés a càrrecs polítics importants. Tot i que jurídicament constituïen dos ordres diferents, econòmicament pertanyien a la mateixa classe social: eren propietaris de grans extensions de terres i vivien de les rendes de les famílies pageses.

Per últim, el tercer estat, és a dir la resta de la societat, havia de proporcionar a aquests primers grups els mitjans materials necessaris per tal que poguessin desenvolupar la seva funció. Inicialment, el tercer ordre nominalment només hi incloïa els camperols. S’excloïa als artesans, els mercaders i els habitants de la ciutat perquè la seva importància era encara escassa i hi havia la convicció que la riquesa provenia de la terra. Més tard, amb el desenvolupament de les ciutats i el comerç, l’estament va abraçar també a la puixant burgesia urbana. Per tant, aquest estament estava composat per aquells que es dedicaven a produir i vendre els aliments i els productes que necessitava la societat.

És important no confondre el terme “ordre” o “estament”, que implica la classificació de les persones en grups amb una situació jurídica específica, amb el de “classe social”, que implica classificació econòmica en funció de la relació que mantinguin les persones amb el procés productiu.

Els oratores:

L’Església catòlica, present a tota l’Europa occidental, no va sostraure’s a la feudalització medieval. Com a administradors de grans propietats, els bisbes i els abats s’integrarien dins de la nova jerarquia feudal. Les parròquies i els monestirs eren unes senyories feudals com qualsevol altra: tenien terres pròpies i serfs que les treballaven. Així, la presa de possessió del càrrec d’abat o de bisbe va esdevenir un acte de vassallatge envers el monarca que incloïa servir-lo amb les armes.

La noblesa va aportar els seus fills pels càrrecs més importants de l’Església medieval. Els que pregaven fruïen de privilegis importants en matèria de justícia i d’impostos i d’una gran consideració social. A més, posseïen dominis eclesiàstics transformats en feus. Amb aquestes terres els bisbes i els abats esdevindrien vassalls d’un poderós senyor que controlava les investidures i imposava el candidat de llur elecció.

A finals del segle XI, el papa Gregori VII va realitzar una reforma que va prohibir algunes pràctiques i s’esforçaria a esmenar certs abusos com el matrimoni de sacerdots, els costums relaxats d’alguns prelats o el tràfic de beneficis eclesiàstics, entre d’altres.

D’altra banda, el 1027, l’Església, de la mà de l’abat Oliba, a la petita ciutat de Toluges, al Rosselló, va intentar suavitzar i limitar l’abús de les guerres privades mitjançant les disposicions de Pau i Treva de Déu que limitaven quines persones havien d’estar lliures de les violències i quins actes havien de ser prohibits.

La treva de Déu obligava a suspendre les hostilitats durant alguns dies de la setmana i en determinats períodes de l’any. L’objectiu era protegir els pagesos, disminuir la mortaldat, i, en definitiva, fer viable la vida social. Aquesta institució pacificadora s’estendria per tota Europa. Igualment, l’Església promouria l’esperit de Croada, o lluita contra els infidels, per canalitzar l’agressivitat dels cavallers pobres o secundaris.

Els bellatores:

En el segle IX l’hàbitat dels nobles era la “vil·la”, una casa més o menys gran i luxosa que s’aixecava en el centre de la propietat i rodejada de les bordes dels serfs, graners, quadres i magatzems. No disposaven encara d’un sistema defensiu pròpiament dit.

A partir de la segona meitat del segle IX, al centre d’Europa, com a resultat de les incursions normandes i de la descomposició de l’Imperi Carolingi, els càrrecs comtals passarien, lentament, a ser hereditaris i començarien a construir-se els edificis fortificats.

Les famílies comtals aconseguirien que el feu passés a ser, en la pràctica, una propietat particular i que esdevingués un poder personal del comte. Aquest jurava fidelitat, en un solemne acte d’homenatge, al seu senyor. En la pràctica la condició de vassallatge implicava que el comte havia d’ajudar militarment al seu rei i que no es giraria en contra seva o s’independitzaria.

La descentralització del poder comportaria un buit de poder, les comunicacions esdevindrien insegures pel bandolerisme, camperols adscrits a la terra fugirien, el perill d’invasions seria constant i les rivalitats entre els comtes es traduïren en conflictes armats. En conseqüència, a cada comtat es muntaria un dispositiu militar i molts petits propietaris renunciarien, per grat o per força, a la seva llibertat personal i a la seva terra en benefici d’un poderós per assegurar-se protecció i seguretat.

D’aquesta manera, les caseries aïllades s’agruparien entorn de la casa del senyor, el qual procediria a fortificar-la. Així naixia el castell rudimentari que, a partir del segle X, es transformaria en símbol del poder.

Al capdavant de cada fortalesa es posava un cavaller, que, al seu torn, era auxiliat per altres cavallers subordinats a ell. Tots aquests homes eren pagats amb terres (feus) que van acabar posseint a títol hereditari. La possessió de terres i l’heretabilitat de les funcions militars provocaria la formació d’un segon estament de noblesa: la cavalleria.

El noble va ser un gran propietari que conreava els seus dominis amb la feina dels camperols als quals havia cedit part de la seva terra en usdefruit. El castell rebia els seus vassalls i el personal encarregat de l’administració de la casa i de les terres. Des del castell administrava justícia perquè el feudatari tenia dret a jutjar els seus vassalls i serfs. Ara bé, no tots els nobles eren iguals de poderosos. Alguns eren amos de grans feus i d’immenses riqueses, mentre que d’altres només tenien les armes i un cavall.

La guerra, els duels, la caça i els tornejos constituirien les coordenades de la vida dels nobles. A partir de finals del segle XII, la noblesa gaudiria d’un règim jurídic exempt d’impostos i alliberats de les penes corporals.

Els vassalls tenien moltes obligacions. La principal de totes era l’obligació del servei militar. També estaven obligats a allotjar el senyor i el seu seguici quan aquests passés pel territori del seu feu; a col·laborar en el rescat del seu senyor si queia presoner mitjançant una contribució; i havia d’aportar altres contribucions monetàries quan es casava la filla gran del senyor o quan el seu primogènit era ordenat cavaller, entre d’altres.

Per contra, el vassall prestava el servei de cort, és a dir, participava de l’assemblea general de tots els vassalls del senyor. En aquestes corts col·laboraven en l’administració de la justícia i participava, en certa mesura, en l’exercici del poder polític.

Els laboratores:

La jerarquització social va establir-se en funció directa de la terra posseïda i els qui estaven mancats de terra o aquells que es van veure obligats a perdre la seva llibertat per tenir dret a una mica de terra que els permetés subsistir quedarien en el punt més baix de la jerarquia social.

Així, al llarg dels primers segles de l’edat mitjana, la situació jurídica de la majoria de la població es va fer progressivament dependent.

Les successives invasions de pobles que van arribar a Europa van causar una clara inestabilitat. Tot i això, encara va ser més important el fet que el poder polític i militar era en mans dels senyors, els quals sovint s’enfrontaven entre ells, saquejaven i destruïen les possessions dels camperols.

En aquest clima d’inseguretat, molts pagesos lliuraven les seves terres al senyor a canvi de protecció. Des d’aleshores, estava obligat a lliurar al nou propietari una part variable del que conreava. Unes altres vegades, era el mateix grup familiar el que s’encomanava a un senyor laic o a un establiment eclesiàstic, de manera que la seva situació era només de semillibertat.

Per tant, entre els laboratores trobem esclaus sense terra que eren alimentats i vestits pels seus senyors, serfs que no podien abandonar la terra sense l’autorització del senyor i pagesos jurídicament lliures, però subjectes al tribunal del senyor i a totes les obligacions pròpies de la senyoria (pagament de tributs, serveis personals).

Tots els que treballaven en el domini senyorial pertanyien a l’estament dels serfs. Però no va ser una condició uniforme per tothom.

Per una banda, hi havia els serfs domèstics que conreaven la terra del senyor o bé realitzaven activitats artesanals indispensables en una economia autàrquica. A canvi rebien aliment i abric, però no disposaven de llibertat personal i no podien posseir béns ni contreure matrimoni sense autorització del senyor. La seva condició era hereditària.

Per una altra banda, hi havia els serfs de la gleva sotmesos a les càrregues més pesades i la condició de treball depenia de l’arbitri del senyor. Estaven lligats a la terra que conreaven sense poder abandonar-la: quan aquesta era venuda passaven a dependre del nou propietari.

Tots els pagesos devien pagar al senyor tributs i prestacions en moneda, una part de la collita i de bestiar, i de vegades, també objectes de producció domèstica (articles de fusta o peces de tela). A més de la prestació d’uns tres dies de treball no remunerat, havien de fer servir el molí, el forn i la premsa del senyor pagant un impost establert.

Tot i que va dependre de les contrades i de les èpoques, aquesta darrera situació va ser la més freqüent. Tots aquests homes, dependents d’un senyor, escapaven al control del rei.

La societat feudal: els estaments

L'europa feudal from iessocialsron

Terra de castells

El nom de Catalunya ve de Castlà, que a l’Edat Mitjana era el nom que rebia qui tenia el govern i la jurisdicció d’un castell. Aquestes construccions, doncs, són un dels trets definitoris del nostre territori, no només pel seu valor arquitectònic i paisatgístic, sinó també pel testimoni material de més de sis segles d’història.Els castells són, en primera instància, una fortificació militar de defensa, fet pel qual el desenvolupament en tecnologia militar va anar transformant-los fins a fer-los entrar en decadència amb l’arribada de les armes de foc a partir dels segles XV i XVI.Però a banda del seu component militar, dins dels castells hi havia vida, persones com nosaltres que els hi va tocar viure una realitat molt diferent a la nostra. Per tant els castells ens parlen d’unes gents, d’un temps…Són veus del passat.

https://sites.google.com/site/castellscavallersdames/castells-medievals

http://es.tiching.com/link/1159

https://www.catalunyamedieval.es/

http://edatmitjana-art.blogspot.com/

http://www.santceloni.cat/fitxa.php?id=8604

https://www.smpalautordera.cat/municipi/el-municipi/historia.htm?id_isapi=municipi/el-municipi/historia

https://www.castillosnet.org/espana/informacion.php?ref=B-CAS-324&seo=Castillo%20de%20Palautordera

http://www.catalunya.com/castillo-de-montclus-17-16003-93?language=es

http://www.xtec.cat/~jcastele/projecte/castell.htm

https://www.catalunyamedieval.es/altres/glosari/

La revolució industrial

La Revolució Industrial és el conjunt de transformacions econòmiques, basades en l’aplicació de la màquina a la producció, que promogueren un gran creixement de tots els sectors de l’economia.
És un procés iniciat a la Gran Bretanya a la segona meitat del segle XVIII i que s’estengué per l’Europa continental, EUA i Japó al llarg del segle XIX.
Els antecedents els trobem en la protoindustrialització, període previ en què es donen les condicions que permeteran l’inici del procés d’industrialització: mercat supralocal, iniciatives empresarials, desenvolupament tecnològic, gran mobilitat de capitals, etc.

Aquest conjunt de canvis, que a la Gran Bretanya els podem situar entre 1750 i 1850, fan possible la desaparició de l’Antic Règim econòmic i la implantació del capitalisme industrial.
Aquestes transformacions acaben amb les societats agràries i imposen les societats industrials, caracteritzades per la modernització de l’agricultura (revolució agrària), els canvis demogràfics i socials (revolució demogràfica, urbanització) i el naixement del capitalisme industrial com a sistema econòmic, que suposa una indústria basada en el maquinisme i les fàbriques, que substitueixen a poc a poc els petits tallers artesanals, l’aplicació de les màquines als transports i a les comunicacions, l’acumulació de capitals, l’organització de xarxes financeres, l’obtenció de beneficis i els contractes laborals patrons-treballadors.

La revolució industrial és un fenomen encara vigent, lligat a les innovacions tècnico-científiques. Actualment les societats més desenvolupades es troben en la quarta fase de la revolució industrial. I ja es parla de l’arribada d’una cinquena fase.

http://www.buxaweb.com/historia/temes/contemp/revolucioindustrial.htm

LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL
REVOLUCIÓ AGRÍCOLA impulsa ↓	• Nous sistemes de conreu • Noves màquines • Canvis de la propietat de la terra • Increment de la producció d’aliments • Èxode rural cap a les ciutats
REVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA	• Augment i davallada posterior de la natalitat • Disminució de la mortalitat • Augment de l’esperança de vida
INDUSTRIALITZACIÓ	• Sistema fabril de producció	– Mecanització – Obrers concentrats en fàbriques – Noves fonts d’energia: hidràulica i vapor (carbó) – Màquina de vapor – Augment de la producció – Descens dels preus
	• Sectors industrials	– Tèxtil cotoner – Carbó i siderúrgia – Altres: metal.lúrgia, químic…
	• Nous sistemes de transport	– Ferrocarril – Vaixell de vapor
	• Expansió del comerç	– Comerç internacional – Mercat nacional
LIBERALISME I CAPITALISME	• Doctrina econòmica (liberalisme)	– L’individu busca el màxim benefici – El mercat regula els interessos individuals – L’Estat no ha d’intervenir en economia
LIBERALISME I CAPITALISME	• Sistema econòmic (capitalisme)	– Propietat privada dels mitjans de producció – Competència entre empreses – Tendència a la concentració: societats anònimes – Crisis periòdiques – Proteccionisme i lliure canvi
SOCIETAT INDUSTRIAL	• Urbanització	– Èxode rural – Creixement urbà – Segregació per barris
	• Societat de classes	– Burgesia – Proletariat
	• Triomf dels nous valors burgesos • Diferenciació social per gèneres

SEGONA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL	• Creixement demogràfic	→ Migracions a ultramar
	• Noves fonts d’energia	– Electricitat – Petroli
	• Desenvolupament científic i tecnològic	– Revolució dels transports – Relació ciència-indústria – Nous invents
	• Canvis en l’organització empresarial: concentració d’empreses	– Càrtel – Trust – Hòlding – Monopoli
	• Canvis en l’organització del treball	– Taylorisme – Fordisme	→ Consum en massa
	• Augment del comerç internacional i de la venda al detall

La revolució francesa

La Revolució Francesa (1789-1799) va significar l’enderrocament de l’Antic Règim dominat per la monarquia absoluta i l’aristocràcia feudal i la implantació del liberalisme dominat per la burgesia.
En el decurs de deu anys de revolució, França va experimentar profundes transformacions a tots els nivells. A nivell polític, la monarquia absoluta va deixar pas a una monarquia constitucional, i aquesta a una república liberal de caire moderat, llevat del parèntesi radical del govern jacobí. A nivell socioeconòmic, i impulsat pel canvi polític, França va iniciar el camí cap a la industrialització moderna i l’establiment de la societat burgesa.

En la revolució francesa podem distingir tres grans etapes:

1) La Monarquia constitucional (1789-1792). En separar-se dels Estats Generals els representants del Tercer Estat i alguns dels representants dels altres dos, es constituí l’Assemblea Nacional que transformarà França en una monarquia constitucional, amb sobirania nacional, divisió de poders i sufragi censatari. Se suprimiren tots els vestigis del sistema feudal i es promulgà la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (agost de 1789). Paral.lelament als seus inicis es produí una revolta popular en el camp i a París (presa de la Bastilla). L’Assemblea Constituent aprovà la primera constitució de la revolució el 1791.

2) La Convenció Republicana (1792-1794). La persistència dels problemes econòmics i socials, juntament amb l’oposició de la noblesa i del rei, motivaren una nova onada revolucionària que desembocà en la instauració d’una República, l’assemblea de la qual era la Convenció. El rei Lluís XVI fou jutjat, condemnat i executat. En un primer període la República estigué a mans dels girondins (Convenció Girondina). Després accediren al poder els jacobins, grup radical que instaurà una dictadura de caire popular, presidida per Robespierre.

3) El Directori (1795-1799). Tot i mantenir-se la República, una nova Constitució (la tercera) venia a consolidar una reacció moderada contra el terror implantat al final de l’anterior etapa i tornava el poder a la burgesia. Hagué de mantenir-se enfront de les tendències monàrquiques i l’esquerra jacobina. Precisament la por a un nou triomf d’aquests darrers promou un cop d’Estat (1799) que porta Napoleó al poder i posa fi al procés revolucionari.

Des de 1799 i fins 1815, Napoleó regirà els destins de França, primer com a cònsol i després com a emperador, en aconseguir fer-se amo de bona part d’Europa.

http://www.buxaweb.cat/dossiers/revolucionsliberals.htm

[1800-imperi-napoleonic.JPG]

Revolució americana

La revolució americana enceta el cicle revolucionari burgès.

Les tretze colònies britàniques de la costa est d’Amèrica del Nord van protagonitzar al segle XVIII la primera insurrecció colonial contra una metròpoli i van constituir el primer exemple de govern liberal basat sobre les idees d’igualtat i de llibertat.

L’aplicació pràctica dels principis del liberalisme polític explica l’impacte que va tenir la revolució americana a la resta del món. L’exemple americà va inspirar la lluita revolucionària de la burgesia a Europa. La revolució francesa, el model clàssic de revolució liberal burgesa, en serà el primer exponent.

Les revolucions no s’entendrien sense el canvi lligat a les idees de la il·lustració. La il·lustració es va plantejat tots els ciments de l’antic règim i presentava els seus propis principis: concebia la raó com a l’únic mitjà per entendre el món; creia en l’educació i el progrés humà per aconseguir el coneixement i la felicitat; defensava la tolerància i criticava la intransigència religiosa; i lluitava per la llibertat i la igualtat de tots els éssers humans.

El pensament il·lustrat

El pensament il·lustrat va teoritzar sobre:

– Economia (fisiocràcia i liberalisme econòmic). Defensava la propietat privada i la llibertat de comerç i d’indústria. En oposició al mercantilisme, teoria que defensava l’acumulació de metalls preciosos com la principal font de riquesa i el comerç, s’hi va imposar la fisiocràcia.

– Política (liberalisme polític). Propugnava per la divisió de poders (Montesquieu), el principi de sobirania nacional (Rousseau) i la necessitat de limitar el poder reial per mitjà d’un parlament (Voltaire).

– Societat. Els filòsofs del Segle de les Llums es van oposar a la societat estamental i van argumentar que totes les persones neixen lliures i iguals. Defensaven la mobilitat social i el mèrit segons la vàlua i la intel·ligència de les persones.

La Il·lustració va configurar una nova doctrina: el liberalisme.

La revolució de les colònies angleses a Amèrica del nord

A la darreria del segle XVIII, a les tretze colònies angleses de la costa est d’Amèrica del Nord va esclatar una insurrecció colonial contra la seva metròpoli, la Gran Bretanya. Era la primera insurrecció colonial contra una metròpoli.

Els principals motius van ser: els canvis polítics que s’havien viscut a la mateixa Gran Bretanya; la introducció de les idees il·lustrades d’igualtat, llibertat i tolerància; i la reacció davant del monopoli comercial britànic, que ignorava i perjudicava les colònies. Els colons americans no estaven d’acord amb les taxes i impostos, així com tampoc amb el monopoli comercial que Gran Bretanya exercia sobre el seu territori.

El 4 de juliol de 1776 es va redactar la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, que va ser reconeguda per la Gran Bretanya l’any 1783, després d’una guerra.

Aquesta declaració expressava el dret de totes les persones a la llibertat i a la recerca de la felicitat, i el deure dels governants de respectar els “drets inalienables” del poble.

La Constitució dels Estats Units

La guerra contra la metròpoli va ser llarga. Gran Bretanya va reconèixer la independència del territori americà el 1783, després de la derrota de Yorktown.

L’any 1787 es va redactar la primera Constitució escrita de la història, que assegurava la separació i l’equilibri de poders i establia un govern republicà i una estructura federal en la qual els tretze estats tenien una capacitat àmplia d’autogovern. Per sobre dels Estats, se situava el govern federal, responsable dels assumptes exteriors, de la defensa, de les finances i de la moneda del nou país.

La Constitució es completava amb una Declaració de Drets, que garantia les llibertats bàsiques (expressió, religió, reunió, etc.) i el dret a ser jutjat.

A Europa, la revolució americana i l’aplicació del liberalisme polític van reforçar l’hostilitat envers les monarquies absolutes.

http://www.buxaweb.cat/dossiers/anticregim.htm

La guerra civil espanyola

La guerra civil fou el fet més rellevant i tràgic de la Història d’Espanya durant el segle XX. n aquesta guerra es van concentrar molots dels problemes de la societat espanyola contemporànea.

La insurrecció militar del 18 de juliol de 1936 va ser la resposta a la por generalitzada d’alguns sectors conservadors contra les mesures reformistes de la II República. Lèlit econòmica i social es sentia amenaçada i van donar suport a l’alçament militar.

El cop d’estat estava planejat per ser ràpid , però la oposició als insurrectes va ser contundent i va abocar al pais a una guerra civil que va dividir el país i que ha estat considerada com la primera guerra amb un enfrontament entre les democràcies i el feixisme.

L’evolució de la guerra civil en mapes.

El conflicte entre els partidaris de les reformes i els seus opositors va esclatar el 1936, originant una Guerra Civil que va durar tres anys i que va finalitzar amb l’establiment d’una dictadura militar.

Al juliol de 1936, un sector important de l’exèrcit va protagonitzar un cop d’Estat, al qual es van unir les organitzacions polítiques antirepublicanes (falangistes, tradicionalistes, monàrquics…)
Els insurrectes van prendre els òrgans de govern d’algunes ciutats i van constituir juntes militars per a “restablir l’ordre” i acabar amb el Front Popular. Però el govern republicà va poder sufocar l’aixecament en zones estratègiques. Davant del clamor popular, el 19 de juliol, José Giral, nou cap de govern, va donar armes a les milícies dels sindicats i dels partits del Front Popular, per frenar el cop.
Espanya va quedar dividida en dues zones, cosa que va desencadenar la Guerra Civil: l’alçament va triomfar a les regions agrícoles i d’orientació política conservadora, i va fracassar a les grans ciutats i les principals regions industrials i obreres.

La internacionalització del conflicte
La situació política europea el 1936 era molt tensa, des del sorgiment del feixisme italià i el nazisme alemany. Així, la Guerra Civil espanyola va assolir una gran dimensió internacional.
La guerra a Espanya es va veure com una confrontació entre les forces democràtiques i els règims feixistes:
– El sector sublevat va rebre el suport d’Alemanya i Itàlia i, en menor mesura, també de Portugal.
– La República va comptar amb el suport de la URSS i les Brigades Internacionals (voluntaris de diversos països).
Per no agreujar la tensió europea, França i Gran Bretanya van impulsar una política de neutralitat (Comitè de No Intervenció) en la guerra espanyola.
La “no intervenció” va perjudicar a la República, que es va trobar sense l’ajuda de les democràcies europees.

La zona republicana: guerra i revolució
Al bàndol republicà hi van perviure dues posicions:
– Els sectors republicans i part dels socialistes i comunistes, que plantejaven, davant de tot, organitzar l’Estat per guanyar la guerra.
– Els sectors anarquistes i trotskistes, que eren partidaris de la revolució i prioritzaven les col·lectivitzacions i l’anticlericalisme.
Però a partir de l’enfrontament armat entre les forces republicanes (fets de Maig de 1937), i de la formació del govern de Juan Negrín (amb forta influència comunista), es van imposar els que defensaven la tesi d’organitzar-se per vèncer.
Evolució durant la guerra:
– Des del principi, es va iniciar la revolució social: es van formar Comitès i es va desfermar amb gran força l’anticlericalisme. Tot símbol aristocràtic, burgès o religiós va ser perseguit com a enemic.
– El setembre de 1936 es va formar un govern de coalició amb republicans, comunistes, socialistes i anarquistes, dirigit per Francisco Largo Caballero i es va crear un Exèrcit Popular.
– El 1937 tenen lloc els fets de Maig: va esclatar la divisió dins de les forces republicanes i es va produir un enfrontament armat a Barcelona.
– Com a resultat, Juan Negrín va formar un nou govern, sense presència anarquista i amb influència comunista.

La zona sollevada: una dictadura militar
A la zona sollevada es va articular un nou Estat, sota la figura del general Franco, que va prendre molts aspectes del feixisme: partit únic, obediència cega al cabdill, menyspreu a la democràcia, exaltació de la violència i ideologia ultraconservadora.
– El nou Estat s’inspirava en el feixisme i defensava un model social basat en el conservadorisme i en la preeminència del catolicisme.
A més, a les zones ocupades pels sollevats es va desmantellar la legalitat republicana i es va iniciar una repressió sistemàtica contra tot tipus d’oposició.
– Un dels primers objectius de les autoritats “nacionals” era acabar amb les reformes republicanes.
– A les zones dominades pels franquistes es va institucionalitzar la persecució sistemàtica de les organitzacions del Front Popular i els seus representants.
– La repressió va afectar tots aquells que havien donat suport a la República i també a aquells que no manifestaven la seva adhesió al nou règim.

El desenvolupament del conflicte
A finals de 1936 la República encara mantenia les ciutats industrials. La guerra va tenir diferents episodis:
– L’avanç cap a Madrid (novembre de 1936). L’estratègia dels sollevats era avançar des del sud cap a Madrid i prendre la capital. Els intents successius van fracassar i van canviar de front.
– La Batalla del Nord (abril-octubre de 1937). L’aviació alemanya va produir el bombardeig de Guernika i l’exèrcit franquista va ocupar Bilbao i altres zones del nord d’Espanya (Santander i Astúries).
– La Batalla de l’Ebre (juliol-novembre de 1938). El 1938, les tropes sollevades van avançar sobre Aragó i van arribar al Mediterrani per la zona de Castelló., deixant Catalunya aïllada. Per impedir el progrés dels sollevats, el govern de la República va concentrar les seves forces a la Batalla de l’Ebre, però, després de durs combats, els republicans es van haver de replegar.
– El final de la guerra (febrer-abril de 1939). Després de l’ocupació de Catalunya (desembre-febrer 1939), només resistien Madrid i la zona centre. Un cop d’Estat va crear una junta a Madrid, que va intentar sense èxit negociar amb Franco. La guerra es va acabar l’1 d’abril.

La vida a la rereguarda
Les rereguardes van haver de patir els efectes de la guerra i a la zona republicana, a més, les conseqüències de la derrota.
Entre les alteracions de la vida quotidiana durant la guerra cal destacar:
– La manca d’aliments, que va provocar fam, desnutrició, mercat negre, etc.
– El bloqueig de l’activitat econòmica: manca de diner en circulació, encariment dels preus, treball obligat de les dones (per la manca d’homes), etc.
– Danys colaterals de la guerra: bombardeigs, destrucció, mortalitat, construcció de refugis, etc.
– Els efectes demogràfics: augment de la mortalitat, descens de la natalitat, moviments de la població (refugiats, exiliats), etc.
– La repressió politicosocial: assassinats i persecució, patrulles, venjances personals, etc.

Les conseqüències de la guerra
Les conseqüències de la guerra van ser a llarg termini:
– Van morir més de mig milió d’espanyols. A aquesta xifra s’hi han d’afegir unes 470000 persones que es van exiliar a França, Amèrica Llatina i la URSS, davant de la repressió franquista.
Milers d’aquestes persones van participar en la resistència contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial. Alguns van ser confinats a camps de concentració.
– La imposició d’un dictadura militar que va posar fi a la tradició liberal i parlamentària del segle XIX.
– El trencament de la convivència entre vencedors i vençuts.

http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/guerracivil.htm

Webgrafia de la guerra civil: http://www.historiasiglo20.org/enlaces/cat.htm

https://sites.google.com/a/xtec.cat/salvador_espriu_historia_segon/8-la-guerra-civil/4-la-guerra-civil-a-catalunya

DOCUMENTAL. “Vivir la utopía” – Fonts orals de l’anarquisme espanyol

II República Espanyola

El 14 d’abril de 1931 es proclamava la Segona República espanyola en un ambient d’eufòria. Alfons XIII havia abandonat el país i semblava arribat el moment per a que la república arreglés tot allò que la monarquia (amb la Dictadura de Primo de Rivera inclosa) no havia pogut solucionar.

Però la República tampoc va poder resoldre els problemes pendents.
Primer per les divisions entre dretes i esquerres, que s’anaren agreujant, i pels problemes derivats de la crisi econòmica i la ineficàcia d’algunes de les solucions aplicades.
En segon lloc, per les circumstàncies internacionals desfavorables que li va tocar viure a la República: la crisi econòmica dels anys 30 i l’ascensió dels règims totalitaris no ajudaren en res a la voluntat dels republicans, especialment els d’esquerra, de crear un règim democràtic estable.

La història de la Segona República espanyola es divideix en quatre fases: govern provisional (1931), Bienni Reformador (1931-1933), Bienni Negre (1933-1936) i Govern del Front Popular (1936). La dinàmica és prou senzilla: durant el govern provisional, redacció de la Constitució de 1931, la base jurídica del nou règim; durant el Bienni Reformador, govern d’esquerres, amb una clara voluntat transformadora, que es plasmà en diverses reformes a nivell polític, militar, econòmic, social, cultural, etc; durant el Bienni Negre, amb govern de dretes, reacció conservadora, amb la paral.lització de les reformes; finalment, amb el govern del Front Popular, les esquerres recuperen el poder i reinicïen el procés reformista endegat el 1931.

En cada fase hi va haver oposició i problemes, raó per la qual la República mai va trobar l’estabilitat necessària. Ans al contrari, la radicalització políticosocial de les dretes i esquerres va anar augmentant fins arribar al trencament: un grup de militars dretans, que no païren el nou triomf de les esquerres en les eleccions de febrer de 1936, s’aixecaren contra la República i forçaren la guerra civil de 1936-1939.
I amb la guerra va venir la derrota dels republicans i la fi del somni d’una Espanya democràtica, republicana i lliure.

Enllaços d’interès:

http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/segonarepublica.htm

11. LA SEGONA REPÚBLICA from jcorbala

Benvinguts i benvingudes a Les Veus del Passat (Els Origens d’Europa)

Les veus del passat pretén ser una eina educativa per l’àmbit de les ciències socials . Un bloc que ens acosti als orígens d’Europa des d’una perspectiva global i a partir de com els homes i les dones han anat donant forma a partir de les seves formes de viure. Europa no és una unitat natural geogràfica com ho és Austràlia o África, sinó que és un producte d’un llarg procés d’evolució històrica i cultural. Quan podem parlar d’Europa, què és allò nque la identifica ? Després de l’any 1000 comença a desaparèixer la foscor i la confusió originada ja en temps prehistòrics , donant origen a un moviment de progrés que continuaria fins als temps moderns . Aquest moviment va establir els fonaments del món que coneixem , no sols creant institucions característiques de la nostra cultura, sinó també formant una comunitat de pobles que sense unitat geogràfica coneixem amb el nom d’Europa. I amb aquesta declaració d’intencions, us convido a participar d’aquest petit projecte on tots els apasionats de la història podreu trobar un recull dels millors recursos i fonts documentals digitals per poder desenvolupar el vostre pensament més crític.