A Europa les causes de la victòria aliada són múltiples: en primer lloc, l’establiment del front de guerra a l’est, la defensa a ultrança dels soviètics i la recuperació de terreny cada vegada més ràpida a partir de la batalla de Stalingrad del 1943 i a despit de la immensa xifra de morts. En segon lloc, la mateixa durada de la guerra, que havia esgotat els soldats alemanys i els de les altres potències de l’Eix. Per explicar la carnisseria humana del final de la guerra, hi podem sumar el desencís dels comandaments tant d’alemanys com d’angloamericans i una desídia absoluta per la preservació de les vides humanes, a més a més de les ànsies de revenja dels milions de soldats soviètics de l’Exèrcit Roig.

El 1944, després de les terribles derrotes al front rus, els alemanys tenien molt clar que la invasió aliada es produiria tard o d’hora i es van dedicar a fortificar la costa amb els plans d’un dels seus millors generals, Erwin Rommel.

Les mines, les trampes aquàtiques i les mesures preses per impedir l’aterratge dels avions van obligar els aliats a desembarcar amb la marea baixa i haver de guanyar encara molts més metres de platja dels previstos, augmentant la carnisseria a la zona compresa entre l’estuari del Sena i la península de Cotentin, amb els seus famosos cinc sectors amb noms en clau: Utah, Omaha, Gold, Juno i Sword.

Els números del desembarcament de Normandia són impressionants i deixen ben clar un aspecte: fos com fos aquesta guerra, s’havia de guanyar. Fins a 150.000 homes havien d’arribar en un sol dia al continent. La platja on pitjor es feren les coses fou la d’Omaha, només el primer dia de l’operació els americans hi van perdre més de 2.500 homes. En aquest sector hi havia tropes d’elit alemanyes que els serveis secrets no havien detectat. Tot i així, es van complir els plans dels aliats gràcies a alguns factors clau: els alemanys menysprearen el paper de la Resistència en la conxorxa de sabotatges organitzats que dugueren a terme en les línies fèrries i elèctriques i confiaren en el factor climatològic. A l’inici de juny, amb la pluja i el fred no pensaven que els aliats desembarquessin. La frase del discurs d’Eisenhower, “la fortuna de la batalla ha girat; els homes lliures del món marxen junts cap a la victòria”, va començar a ser una realitat.

Evidentment, la resistència alemanya va ser forta. Tot això va donar més temps als alemanys per preparar una retirada organitzada i controlada i complicar la invasió aliada primer de França i després d’Alemanya. Un exemple foren els combats a Caen, que durant sis setmanes va ser front de batalla i on va entrar en joc la 12a divisió blindada de les SS, amb membres reclutats entre els adolescents més fanàtics del Partit Nazi, que protagonitzaren un duríssim enfrontament amb els canadencs, assassinaren els presoners i els passaren per sobre amb els tancs.

Es pot dir que el desembarcament de Normandia va ser un èxit: més de 155.000 homes eren al continent i hi havia hagut només 12.000 baixes. Les platges estaven relativament assegurades —excepte Omaha— i estava tot a punt per començar l’alliberament.

Un dels moments més mítics és l’alliberament de París l’agost del 1944, que va començar amb la sublevació de la Resistència francesa a la ciutat i s’hi va unir una part de la segona divisió blindada francesa i posteriorment la quarta divisió d’infanteria nord-americana. La presa de París no era prioritària, es volia arribar a Berlín com més aviat millor, abans que els russos. Tot i això, les tropes aliades es mogueren amb molta dificultat durant la tardor del 1944 per culpa dels problemes logístics i també meteorològics, que complicaren molt els desplaçaments. Això sí, el 15 d’agost es va produir un desembarcament a la Provença que va servir per alleugerir la pressió sobre el front nord a Normandia i que va obligar els alemanys a retrocedir pel fet de tenir un nou front obert. Tot i això, aquest desembarcament no va tenir en compte les necessitats de combustible dels aliats.

La batalla de les Ardenes
Els alemanys intentaren evitar l’avanç aliat i escolliren com a escenari les Ardenes. Amb aquesta operació els alemanys volien trencar la línia angloamericana per forçar un tractat de pau. L’atac alemany del 16 de desembre del 1944, amb les tropes replegades de França i reforços nous, va agafar desprevinguts els aliats. Novament van ser els americans els qui se n’emportaren la pitjor part, 19.000 soldats morts, la majoria en els tres primers dies de combat, i la rendició de dos dels tres regiments de la 106 divisió d’infanteria dels EUA. La batalla de les Ardenes va ser un petit èxit per als alemanys, però el contraatac aliat els va delmar entre el 26 de desembre i el 15 de gener del 1945. Els alemanys al final se n’endugueren la pitjor part, ja que es van quedar sense forces de reserva per poder contenir cap dels dos fronts.

Si bé el front occidental va ser relativament petit, el front oriental era immens i abastava franges enormes de territori per on avançava l’Exèrcit Roig i per on es retiraven els alemanys i els seus aliats. L’ofensiva soviètica sobre Bielorússia va representar a la pràctica l’expulsió definitiva dels alemanys del territori soviètic i el desplaçament de més de tres milions de soldats dels dos bàndols. Va començar el 22 de juny del 1944. En només cinc setmanes els soviètics es plantaren a les portes de Varsòvia en la desfeta més important de les forces de l’Eix, que no deixaven de recular des de la batalla de Stalingrad. Una de les claus de l’èxit va ser la planificació soviètica i el joc d’ocultació que executaren. L’ofensiva de l’estiu i de la tardor va tenir uns costos altíssims en vides humanes i en desplaçaments d’homes. Si a la Primera Guerra Mundial Alemanya no va lliurar cap combat al seu territori, en aquest cas la defensa aferrissada fins al darrer moment i la fe cega tant en Hitler com en el Tercer Reich van comportar la pràctica destrucció del seu país, assetjat per ambdós fronts.

La campanya soviètica als Balcans va tenir altres complexitats polítiques associades, ja que les forces soviètiques tingueren l’ajuda també de tropes professionals de Romania i Bulgària i sobretot dels partisans iugoslaus de Tito, que des del 1941 fustigaven els alemanys. L’ofensiva va començar l’abril del 1944 al front ucraïnès i des d’aquí es va dirigir cap als Balcans, però no va ser fins al 20 d’agost quan es va reprendre, amb l’intent de desmuntar la resistència alemanya del sud. Amb els reforços soviètics es va poder preparar una campanya de màxima intensitat i els fets polítics hi ajudaren.

A Bucarest, el dia 23 d’agost i amb les tropes ja envoltades pels soviètics, hi va haver un cop d’estat: el rei Miquel va destituir Ion Antonescu, va rendir-se als aliats i va ordenar deixar de combatre: el pas del Danubi i dels Carpats quedava lliure. Tres dies després els romanesos declararen la guerra a Alemanya, fins llavors els seus aliats. A Hongria, s’intentà una operació política similar a la romanesa, però fracassà i el país es va mantenir alineat amb l’Eix. Una part important de l’Exèrcit Roig entrà a Bulgària el setembre del 1944 i l’exèrcit búlgar rebé l’ordre de no oposar-hi resistència. La nit del 8 al 9 de setembre una revolució va acabar col·locant la resistència al poder. El dia 9 Bulgària es va retre als soviètics i el dia 10 va declarar la guerra a Alemanya.

A Grècia, els alemanys hi tenien concentrades importants quantitats de soldats. Els plans de retirada se signaren a la darreria d’agost i començaren al setembre, tot i que les guarnicions d’algunes illes com Creta foren abandonades a la seva sort. La retirada cap a Albània i Iugoslàvia motivà una ràpida invasió britànica: Churchill no volia de cap manera que Grècia quedés en mans dels comunistes i aquest seria l’inici d’una llarga i dura guerra civil que va durar fins al 1949. Tot i això, abans havien estat els partisans grecs els qui havien fustigat les tropes alemanyes en retirada cap a Albània, on al seu torn els partisans albanesos els expulsaren definitivament el 29 de novembre.

A Sèrbia les coses no els anaren gaire millor. Els partisans iugoslaus ja eren més de 300.000 homes, als quals se sumaren els soviètics a partir del 6 de setembre. Després d’una profitosa reunió entre Tito i Stalin el 29 de setembre del 1944, els soviètics i els partisans marxaren sobre Belgrad, que ocuparen pocs dies després, forçant els alemanys a la sortida definitiva cap a Croàcia, el darrer bastió feixista que els quedava al sud gràcies a l’aliança amb els ústaixes de Pavelic, que resistiren l’embat aliat fins al mes de maig del 1945.

L’arribada fins a Berlín no va ser una cosa fàcil. Al nord, entre el gener i el febrer del 1945, es va produir l’ofensiva Vístola-Oder, que comportà l’alliberament de Polònia i sobretot la conquesta soviètica de Prússia, Silèsia i Pomerània, que significà la fugida de milions de civils cap a l’oest per evitar caure en les mans de l’exèrcit soviètic. Mentrestant, al sud, els combats duríssims van tenir moments de gran resistència com a la ciutat de Budapest. A Hongria no va poder produir-se el canvi de govern a favor dels aliats i la resistència va ser tota a ultrança. El 13 d’abril del 1945 les tropes soviètiques van entrar a Viena, governada des del 1938 pels nazis. S’hi va formar un govern de coalició entre socialistes, democratacristians i comunistes, però això no va evitar que després de la guerra Àustria també quedés dividida en quatre zones.

Al front occidental els avenços foren notables sobretot a la primavera, quan es va poder entrar a Alemanya i ocupar la Renània i bona part del sud i de l’oest d’Alemanya. Després de les campanyes victorioses, els soviètics es trobaven preparats per assaltar definitivament des de l’est Alemanya, tal com feren des del 16 d’abril del 1945, en una marxa molt ràpida que els va dur a les portes de la capital nazi, Berlín, el 20 d’abril. Abans, entre el 13 i el 15 de febrer, es van dur a terme els bombardeigs angloamericans sobre Dresden, on moriren quasi 30.000 persones.

La batalla de Berlín
Berlín va resistir fins al 2 de maig i un dels punts àlgids de la batalla lliurada casa per casa va ser la conquesta del Reichstag el 30 d’abril. La guerra es va perllongar a Europa fins al 8 de maig, quan els darrers resistents van córrer cap a l’oest per evitar caure en mans dels soldats soviètics. Els militars alemanys van oferir la màxima resistència per donar temps a la població civil a fugir cap a ponent i així escapar dels milions de soldats de l’Exèrcit Roig. A banda de les baixes militars, més de 125.000 civils moriren a Berlín i més de 100.000 dones van ser violades.

https://www.sapiens.cat/historia-casa/el-desenllac-de-la-segona-guerra-mundial-a-europa_202230_102.html

Conseqüències

1Les xifres de morts

Mentre el bàndol vencedor jutjava els dirigents nazis, Europa mirava de refer-se de l’hecatombe que havia representat la guerra. Només en morts directament relacionades amb el conflicte, entre el 1939 i el 1945, el continent havia perdut 36 milions i mig de vides, que en aquella època equivalia a tota la població de França. Si tenim en compte que la xifra exclou les morts naturals i que tampoc no entra a debatre el nombre d’infants que van deixar de néixer, el volum de la tragèdia humana es multiplica. Tant en xifres absolutes com relatives, el país que va sortir pitjor parat de tot plegat va ser l’URSS. El colós soviètic va pagar el nou estatus de superpotència amb la vida de 28 milions dels seus ciutadans, amb l’agreujant que les víctimes civils van doblar les militars. De fet, només el Regne Unit i Alemanya van saldar les baixes militars per sobre de les morts civils. Menció a part mereixen els 6 milions de jueus que van morir a mans dels nazis, la majoria víctimes de les cambres de gas, d’afusellaments o a causa de la desnutrició i les malalties als guetos.

2Els milions de persones que van perdre les seves llars

Pel que fa als supervivents, aquests es van trobar amb ben poc amb què tornar a començar. A excepció dels centres de Roma, Venècia, Praga, París i Oxford, la pràctica totalitat de les ciutats europees van patir bombardejos. L’aviació nazi va escombrar Rotterdam i la ciutat britànica de Coventry en el primer any del conflicte, les bombes nord-americanes van fer el mateix amb les poblacions franceses de Rouen, Le Havre i Caen, i ciutats alemanyes com Hamburg, Colònia i Düsseldorf van quedar reduïdes a runes. Es calcula que entre 25 milions de russos i 20 milions d’alemanys van perdre les seves llars per culpa de la guerra.

L’exili
El 15 de maig del 1945, Txecoslovàquia va expropiar i retirar la ciutadania a 3 milions de ciutadans alemanys dels Sudets, els quals van emprendre l’exili cap a l’Alemanya occidental. El mateix destí van seguir uns altres 3 milions d’alemanys procedents de Polònia, Hongria, Romania i Iugoslàvia, i 7 milions més de l’Alemanya integrada a Polònia, i també la majoria de jueus de l’Europa de l’Est, a excepció de 500.000 que van optar per emigrar cap a l’acabat de crear Estat d’Israel.

3Els deportats

Altres persones van ser directament deportades: un milió de polonesos del que avui és la Ucraïna occidental van fugir o van ser expulsats de les seves cases, mig milió d’ucraïnesos van sortir de Polònia cap a l’URSS, Bulgària va traslladar 160.000 turcs a Turquia i Txecoslovàquia va intercanviar 120.000 hongaresos per un nombre similar d’eslovacs d’Hongria. El resultat de tot plegat va ser una homogeneïtzació ètnica i cultural sense precedents de tots aquests estats. Pel que fa a l’URSS, entre el 1945 i el 1953 els aliats van repatriar 5,5 milions de ciutadans soviètics, dels quals un de cada cinc va acabar afusellat o en un gulag per col·laboració amb l’enemic, fos veritat o no.

4Els moviments de fronteres

A banda d’aquests moviments de població, la postguerra també va moure fronteres. El cas de Polònia és un dels més significatius. L’Estat que Hitler i Stalin s’havien repartit el 1939 es va desplaçar literalment cap a l’oest a partir del 1945. Els soviètics van mantenir els 110.000 km2 conquerits als polonesos, que en contrapartida en van rebre 64.000 a l’oest a costa d’Alemanya, el país que més malparat va sortir dels canvis fronterers.

Per evitar un nou ressorgiment germànic, els aliats van esquarterar aquell imperi que havia de durar mil anys, i només en va durar 11, en quatre parts, cadascuna d’elles administrada per l’URSS, els Estats Units, la Gran Bretanya i França. Val a dir que la tutela francesa no va ser un premi a la seva contribució bèl·lica, sinó un triomf negociador del primer ministre britànic, Winston Churchill, i del president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, envers el líder de l’URSS Josif Stalin, ja que els dos primers estaven interessats no solament a controlar Alemanya, sinó també a crear una barrera efectiva contra l’expansió del comunisme soviètic.

La conferència de Potsdam
La divisió d’Alemanya o les noves fronteres de Polònia no haurien estat possibles sense l’aval de tots els aliats. Les converses entre ells es van intensificar a partir de la conferència de Teheran de la darreria del 1943, quan ‘els tres grans’, Roosevelt, Stalin i Churchill, es van reunir per primera vegada. D’aquí va néixer l’Operació Overlord per alliberar França i també la idea de crear les Nacions Unides. Els tres grans es tornarien a reunir per segon cop a Jalta el febrer del 1945, en aquesta ocasió amb la vista posada en la gestió de la postguerra a Europa i en la caiguda definitiva del Japó, mentre que a la conferència de Potsdam durant l’estiu del mateix any i amb Truman en lloc de Roosevelt, es va establir definitivament la divisió d’Alemanya i d’Àustria en quatre territoris i es va fixar l’objectiu d’iniciar un procés per desnazificar-les; és a dir, depurar la cultura, la premsa, la justícia, la política i la societat en general de la influència ideològica nazi.

5La desnazificació d’Àustria

Àustria, però, no era el mateix que Alemanya. Tot i ser un país de 7 milions d’habitants en el qual 700.000 persones havien estat membres del Partit Nazi i 1,2 milions d’austríacs havien lluitat uniformats amb les forces alemanyes, l’opinió generalitzada que els culpables de la guerra eren els alemanys estava tan estesa que Àustria va acabar sent declarada primera víctima de l’expansionisme hitlerià. I això que, en alguns casos, els austríacs van fer bona la frase feta “ser més papista que el papa”: mentre que a l’Orquestra de Viena 45 dels 117 músics eren membres del Partit, a la de Berlín només ho eren 8 dels 110 músics.

Els aliats van deixar en mans d’Àustria la seva pròpia desnazificació
Ho van fer el 1946 i d’entrada, van acomiadar 70.000 funcionaris, però els criteris van ser molt desiguals segons el seu càrrec o posició social. Així, per exemple, 3.500 mestres de primària i secundària van perdre la seva feina per només 27 professors universitaris, malgrat les conegudes simpaties pro nazis de molts acadèmics. Els judicis tampoc no van ser exemplars. Les autoritats austríaques van investigar 130.000 ciutadans, dels quals van ser jutjats 23.000 i condemnats només 13.600. Les xifres són encara més escandaloses l’any 1947, quan una nova llei va diferenciar entre nazis més o menys incriminats. Els que menys, uns 500.000, van ser amnistiats de cop, i la resta, uns 42.000, també van ser amnistiats el 1956.

6La desnazificació d’Alemanya

A Alemanya, els nord-americans es van prendre seriosament la desnazificació. Després de la guerra encara hi havia 8 milions de nazis a Alemanya, i Lucius Clay, comandant en cap de la zona nord-americana, va arribar a afirmar que el seu problema administratiu més gros era trobar alemanys competents que no haguessin estat afiliats o relacionats d’alguna manera amb el règim. No exagerava: a Bonn, 102 dels 112 metges eren o havien estat del Partit, a Colònia 18 dels 21 especialistes del departament de depuració d’aigües de la ciutat, i molts més exemples es repetien en l’administració civil, la salut pública, la reconstrucció urbana i la iniciativa empresarial.

Els programes de reeducació
Els britànics i francesos els van copiar i dur a terme amb més o menys entusiasme. Mentre el judici més important de Nuremberg s’emetia dos cops al dia per la ràdio, als civils se’ls obligava a visitar camps de concentració i a veure pel·lícules documentals sobre les atrocitats que s’hi van fer. Els professors van ser acomiadats, les existències de les llibreries renovades i productes com la tinta o el paper de diari van quedar directament sota control aliat. A més, es van realitzar 16 milions de qüestionaris, que van servir per detectar 3,5 milions de casos imputables.

L’efectivitat dels esforços aliats en alguns casos va ser dubtosa
L’escriptor Stephan Hermlin va descriure com en un cinema de Frankfurt, on era obligat assistir a documentals sobre els camps de concentració abans de rebre les cartilles de racionament, la majoria del públic girava la cara. A Baviera, la meitat dels professors van ser acomiadats, però al cap de poc temps van tornar a ser readmesos. A Bonn, un de cada tres funcionaris del Ministeri d’Afers Estrangers era exmembre del Partit. I fins i tot Hans Globke, principal ajudant del canceller Adenauer durant els anys cinquanta, arrossegava haver estat el responsable de la declaració oficial de les Lleis de Nuremberg de Hitler del 1935. Pel que fa a les enquestes, la del 1946 va ser demolidora: un 37% opinava que l’extermini de jueus, polonesos i altres races no àries va ser necessari per a la seguretat dels alemanys.

Per aprofundir:

http://www.buxaweb.com/historia/temes/contemp/segonaguerramundial.htm