Arxiu mensual: març 2020

Globalització sí?o globalització no?

A continuació un faig un recull de recursos i imatges per poder donar resposta a la Gran pregunta!

 La globalització és un fenomen caracteritzat per l’augment de la interdependència econòmica, social, política i cultural entre tots els països del món, imposant-se el model de capitalisme liberal occidental per tot el món.

El món d’avui és el resultat de la crisi i l’enfonsament del bloc comunista i del triomf del sistema capitalista, encara que, no obstant, cal recordar que el comerç entre llocs llunyans, la depredació de recursos naturals i el domini d’uns estats sobre uns altres existeix des de temps antics. Però en l’actualitat, les relacions comercials, socials i polítiques tenen un intensitat i una cobertura mundial desconeguda als segles anteriors: la vida al planeta ha esdevingut un veïnatge global (la Terra és l’aldea global).

1.- EL PROCÉS DE GLOBALITZACIÓ ECONÒMICA
El procés de globalització econòmica ha sigut associat a la mundialització del capitalisme o economia de mercat, així com al progrés de les noves tecnologies de la comunicació. L’economia global s’organitza al voltant dels Estats Units, la Unió Europea, el Japó (Tríada) i, recentment, la Xina que són els països que controlen la informació, el coneixement i el poder polític de decisió.
1.1 El progrés de les tecnologies de la comunicació i de la globalització.- L’aplicació de les NNTT de la comunicació ha fet possible la globalització econòmica, la qual cosa ha comportat:
• La deslocalització i la desestructuració industrial ja que les indústries es poden ubicar a qualsevol lloc del món i, a més, es poden fraccionar per proveir els mercats segons la demanda.
• L’augment dels serveis d’informació i de cultura per facilitar els desplaçaments i el consum.
• La mobilitat geogràfica amb transports més ràpids, barats i segurs.
• La lliure circulació de capitals sense autoritzacions prèvies dels governs (amb pros / contres).
Segons la funció, es considera que hi ha dos tipus de capital: el productiu que s’inverteix en activitats empresarials i el financer que als darrers anys ha aconseguit grans beneficis amb l’especulació, és a dir, la compra i venda d’accions de les empreses, mentre molts analistes l’acusen de provocar la crisi més greu del món capitalista global perquè, mentre es salven els bancs amb fons públics, els beneficis van a un reduït grup de mans privades que són considerades els poders fàctics del sistema global (elits econòmiques de les multinacionals).
1.2 La liberalització dels mercats financers.- En els mercats financers se poden comprar o vendre valors, accions i opcions de futur que es basen, essencialment, en l’especulació. Els mercats financers poder ser de capitals, assegurances, divises, etc. El procés de liberalització d’aquests mercats ha estat el resultat de les mesures adoptades al 1979 per Ronald Reagan (Estats Units) i Margaret Tatcher (Regne Unit) per a què el capital circule, fàcilment, per les borses de tot el món. El mercat de capitals és el que ha crescut d’una forma més accelerada i, en certa manera, també ha contribuït a la crisi econòmica al valorar algunes empreses, bancs o companyies d’assegurances per damunt del seu valor real (bombolla financera). Les borses espanyoles més actives són les de Barcelona i Madrid que han atret molt de capital estranger, encara que queden a gran distància de les tres grans borses de referència mundial (Nova York, Londres i Tòquio).
1.3 La concentració de capital.- Les grans empreses multinacionals procuren augmentar el seu capital portant a terme processos de concentració i ampliar els mercats amb posicions de monopoli o d’oligopoli. Les multinacionals poden formar-se per creixement intern, fusió o unió amb altres empreses o per compra, mitjançant una OPA (Oferta Pública d’Adquisició) amistosa o hostil. De vegades, la concentració és tan gran que el volum d’ingressos d’una multinacional pot superar el de molts estats. Per tant, concentren un poder enorme i exerceixen una gran influència sobre les decisions polítiques estatals i internacionals.
1.4 L’expansió de les empreses.- Els centres de producció i gestió s’ubiquen en diversos països del món, creant relacions d’interdependència, també genera capacitat productiva i llocs de treball directe i indirecte, ja que subcontracten empreses auxiliars i activitats de serveis per als empleats. Les empreses que inverteixen fora solen repatriar beneficis. A Espanya les més destacades són Repsol YPF, Iberdrola i Telefònica.
1.5 La globalització social.- S’han produït molts canvis socials com ara la incorporació de la dona al mercat de treball remunerat, la qual cosa ha alterat la vida familiar; l’augment del nivell del consum que, a més, tendeix a uniformar-se (a consumir el mateix) i la globalització del mercat laboral ja que podem accedir al mercat de treball de la majoria dels països del món.
1.6 La globalització cultural.- Afecta al món de la cultura en àmbits com ara la ciència i el gustos artístics, esportius, etc. Pel que fa a la ciència, s’estableixen vincles de cooperació per dur a terme estudis mèdics, científics, etc. ja que la informació i el coneixement s’han convertit en sectors estratègics perquè la investigació en nous productes i noves tecnologies ha provocat transformacions profundes. Els països que més inverteixen en I+D+i (EUA, UE i Japó) també són els que registren més patents (propietat d’un invent). Les noves tecnologies, a més, han uniformat els gustos, ja que a quasi tot el món seguim els mateixos esportistes, cantants, llegim els mateixos llibres, escoltem les mateixes cançons o veiem les mateixes pel·lícules. El món tendeix a uniformar-se, per això les societats tendeixen a protegir i mantenir les senyes d’identitat que defineixen les característiques que els són pròpies, a cada racó del món, i els que no ho fan acaben sent absorbits i esborrats del mapamundi global.
2.- LA DESIGUALTAT EN EL MÓN
El sistema capitalista ha sigut favorable per a un grup reduït de països rics i industrialitzats, però als països perifèrics i colonitzats pels grans imperis només els ha aportat pobresa.
2.1 Les desigualtats territorials en el món.- Entre els grups que no formen part dels països rics, podem distingir entre els països en vies de desenvolupament amb un nivell de vida baix de base agrària, escàs desenvolupament industrial i elevat creixement de la població, dins dels quals destaquen els anomenats països emergents o G-5 (Xina, Índia, Brasil, Mèxic i Sudàfrica) perquè creixen a un ritme superior a la resta i ofereixen molts avantatges per a l’entrada d’empreses estrangeres (mà d’obra barata, impostos baixos, normes ambientals i laborals escasses i governs forts per protegir els interessos de les grans multinacionals estrangeres), i a l’altra banda hi ha els països pobres com ara els subsaharians que s’allunyen del benestar en sentit col·lectiu, perquè el capitalisme permet l’explotació dels seus recursos naturals i el manteniment d’un governs corruptes favorables als seus interessos i, finalment, queden els països oblidats que, immersos en guerres tribals i sense recursos naturals rellevants, han deixat d’interessar al capital i als seus mitjans de comunicació.
2.2 El comerç desigual.- El volum comercial dels països menys desenvolupats és molt escàs ja que practiquen una economia de subsistència, amb escassos excedents, que els dificulta accedir al comerç internacional. Als darrers anys, però, ha sorgit un altre tipus de comerç alternatiu anomenat comerç just o solidari per potenciar l’economia d’aquests països més pobres on el dèficit comercial agreuja el deute extern ja que, tant el FMI com el Banc Mundial, els atorguen préstecs que no poden tornar, aleshores també es contempla la possibilitat de condonar o perdonar-los el deute.
3.- LA GEOPOLÍTICA
L’enfonsament de la Unió Soviètica i del sistema comunista va fer creure que s’havia arribat a un sistema mundial estable i únic. Tanmateix, la realitat ha demostrat que al món actual prevalen la diversitat, la inestabilitat i, sobre tot, la complexitat.
3.1 Orde i desordre mundial.- El sistema capitalista ha creat molta riquesa, però ha fomentat les desigualtats mentre posava en perill la conservació del medi ambient. Cada vegada es fa més necessària la creació o la reforma dels ens supranacionals que regulen l’economia i la justícia a nivell mundial. L’Organització de les Nacions Unides (ONU) podria tenir aquest paper, però caldria redefinir el seu funcionament per fer complir totes les seues resolucions. Les principals problemàtiques econòmiques, socials i polítiques naixen d’una diversitat convergent en una globalització econòmica, quan la legislació laboral, mediambiental i política és diferent a cada racó del món. Per poder competir en igualtat de condicions, s’hauria de globalitzar la justícia social i la democràcia, encara que resultarà molt difícil en l’actual context geopolític on continua el conflicte entre Israel i Palestina que és, només, una variant de l’etern conflicte entre Orient i Occident. La globalització també ha fet entrar en crisi a la Unió Europea perquè la unitat econòmica i monetària no avança, mentre la unió política és, encara, una utopia a llarg termini.
http://ccsocials.blogspot.com/2014/03/tema-13-un-mon-globalitzat-2bah.html
http://www.buxaweb.cat/dossiers/globalitzacio.htm
https://www.slideshare.net/Anabernabeu/6una-economia-globalitzada

El ressorgiment de les ciutats

Entre els segles XII i XIV, de resultes de les millores en l’agricultura i de l’augment de la població a Europa es va iniciar un desenvolupament econòmic que va afavorir el renaixement de les ciutats i de la vida urbana.

Les ciutats van passar a ser un centre de producció artesana i d’intercanvi de productes. S’hi va desenvolupar una burgesia pròspera (comerciants, artesanas, banquers) que governava la ciutat.

Els monarques es van recolzar en la puixança econòmica de la burgesia per consolidar el seu poder sobre la noblesa feudal.
Les ciutats van créixer, es van protegir amb muralles, i es van omplir de palaus, catedrals, llotges i mercats. Un nou estil artísitc, el Gòtic, va permetre construir edificis més alts i esvelts.

A mitjans del segle XIV, l’expansió de la Pesta Negra a Europa va desencadenar una crisi econòmica i social generalitzada, que va afectar tant el camp com la ciutat.

3.1 LA RECUPERACIÓ DE LA VIDA URBANA

Al segle XIII, l’Europa occidental va conèixer una època de prosperitat agrícola i de creixement demogràfic que va estimular l’augment dels intercanvis comercials i el renaixement de la vída urbana.

3.1 .1 . L’expansió agrària

Des de la darreria del segle XI, la fi de les grans invasions i la dismínució de les guerres senyorials van afavorir la millora de l’agricultura. La introducció de nous instruments i noves tècniques agrícoles va comportar un augment de la productivitat agrària (més producció per superfície conreada) a gran part de l’Europa occidental.

Les innovacions principals en l’agricultura van ser de dos tipus:

Noves tècniques de conreu, com ara la rotació triennal, que només deixava un terç de la terra en guaret i alternava en una mateixa parcel·la cereals d’hivern i cereals de primavera. A més, l’ús dels fems d’animals com a adob va millorar la fertilització dels camps.
Nous instruments agrícoles, com ara l’arada normanda, l’ús del cavall com a animal de tir i la utilització de molins (d’aigua o de vent).

3.1 .2. L’augment de la població

L’increment de la producció agrícola va permetre millorar l’alimentació de la població, i això va fer que augmentés la resistència a les malalties. Aquest canvi va originar un augment de la població: Europa va passar de 45 milions d’habitants al segle XII a uns 75 milions al segle XIV.

El creixement demogràfic va provocar la necessitat de buscar noves terres de conreu. Per això, els pagesos van repoblar antics camps abandonats, van talar boscos, van rompre noves terres, van assecar maresmes fins i tot van construir dics i canals per guanyar terreny al mar, com van fer als Països Baixos.

A més, l’augment de la població agrícola va fomentar l’emigració de pagesos cap a les ciutats. Com que no estaven sotmeses al control rígid dels senyors feudals, les ciutats oferien més llibertat personal i oportunitats per millorar les condicions de vida.

3.1 .3. El creixement de les ciutats

L’expansió agrícola iniciada al segle XI va generar prosperitat econòmica i va afavorir els intercanvis comercials en els nuclis urbans existents, molt despoblats des del final de l’Imperi romà. Aquests intercanvis es duien a terme en mercats vora els castells i els monestirs d’un feu, o al costat dels ponts, especialment si estavaen situats en alguna ruta comercial o una ruta de peregrinació, com are el camí de Sant Jaume, o si tenien port.

A aquests centres acudien els camperols a vendre els seus excedents (cereals, fruita, carn…) i a comprar articles d’ús quotidià elaborats pels artesans (eines, ceràmica, roba…).

Entorn d’aquests mercats es van crear nous barris d’artesans i comerciants, els burgs, que van acabar emmurallant-se i convertint-se en noves ciutats; els seus habitants eren anomenats burgesos.

3.2. EL DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC DE LA CIUTAT

3.2.1 Artesans i gremis

La ciutat medieval es va convertir en un centre de producció d’objectes manufacturats. Els artesans d’un mateix ofici o gremi s’agrupaven per carrers, que rebien el nom de l’activitat que s’hi feia: assaonadors, argenters, teixidors, tintorers, etc.

El treball artesà es feia en tallers petits, el propietari dels quals era el mestre artesà, que disposava d’eines pròpies. L’ar­tesà vivia en una casa que era, alhora, taller i habitatge, i que s’obria a l’exterior per exposar els seus productes i poder ven­dre’ls.

Els artesans de cada ciutat s’organitzaven en gremis per ofi­cis, per protegir-se de la competència dels artesans d’altres llocs i per supervisar la producció. Dins del gremi, hi havia una organització jeràrquica molt rígida: en primer lloc s’havia de ser aprenent, al cap d’uns anys es passava a oficial i, finalment, a mestre artesà, que ja podia tenir el seu propi taller.

El gremi es preocupava de mantenir el compliment d’una sè­rie de normes: ningú no podia fer el seu ofici en una ciutat sen­se permís del gremi, i tots els artesans havien de treballar les mateixes hores i fer servir el mateix tipus d’eines. A més, el gre­mi controlava la quantitat i la qualitat dels articles que es pro­duien i en fixava el preu final.

3.2.2. L’expansió del comerç

Una funció essencial dels nuclis urbans era fer-hi  el mercat on acudien els pagesos de la zona per intercanviar productes agrícoles per manufactures.

Les rutes terrestres
L’augment de la seguretat als camins va facilitar el trasllat de les mercaderies i l’aparició de noves rutes terrestres entre ciutats. Moltes van assenyalar uns dies especials per fer mercat i van decretar Ileis que protegien els mercaders. També es van crear les fires, uns mercats extraordinaris que reunien gent de tota la comarca.
Les rutes marítimes
Per a les distàncies llargues, el comerç marítim va adquirir més importància, perquè els vaixells tenien més capacitat de càrrega i eren més ràpids. La primera gran ruta marítima unia el Mediterrani occidental amb l’oriental.
Ciutats com ara Venècia, Gènova, Marsella, Barcelona i València comerciaven amb els ports del Pròxim Orient i amb l’imperi Bizantí. Importaven productes de luxe (seda i espècies) i exportaven teixits, armes i eines.
Una segona ruta era la de l’Atlàntic i el Bàltic (la Hansa): anava des de Lisboa i els ports castellans del Cantàbric fins als del mar Bàltic. S’hi transportaven llanes, vins, pells, fustes i blat. Aquests productes convergien a les ciutats dels Països  Baixos (Bruges, Gant,…)

3.3 LA SOCIETAT URBANA

3.3.1. L’aparició de la burgesia

El creixement de les ciutats va transformar la societat feudal. Les noves urbs van acollir una multitud de persones dedicades al treball artesà i al comerç, que no depenien de cap senyor feudal. Això va estimular la formació d’un nou grup social, la burgesia.

La base de la riquesa de la burgesia eren els diners que cobraven per  la seva feina, per la venda dels seus productes o pels beneficis que generaven els seus negocis. Segons la riquesa, es feia distinció entre alta burgesia, formada per grans comerciants i banquers, i petita burgesia, que incloïa els mestres artesans i els petits comerciants.

A més, la riquesa de les ciutats va atreure senyors nobles i eclesiàstics, que hi van establir la seva residència i hi van construir palaus, convents i esglésies. També vivien a les ciutats uns altres grups socials, integrats per gent humil: oficials i aprenents dels gremis, criats, gent sense ofici i captaires.

També s’hi van establir minories religioses, com ara els jueus, que vivien en barris separats, els calls, que al vespre es tancaven. Molts d’ells eren artesans, prestadors o metges.

3.3.2. El govern de les ciutats

Al principi, les ciutats van formar comunes o assemblees de tots els veïns per organitzar-ne el govern. Posteriorment, es van elegir magistrats (regidors), que vetllaven per les finances, l’ordre i la justícia, dirigits per un burgmestre o alcalde.

L’ajuntament era l’edifici on es reunien els membres del govern de la ciutat i el lloc on es guardaven el segell, l’escut d’armes o estàndard, l’arxiu dels documents i el tresor de la ciutat.

Amb el temps, el govern de les ciutats va anar quedant en mans de les famílies més riques de comerciants i banquers, que de vegades estaven emparentats amb la noblesa urbana i van constituir un grup privilegiat, el patriciat urbà.

3.3.3. La cultura urbana

Als segles X i XI, a l’Europa occidental, llegir i escriure era una feina reservada als clergues, als funcionaris reials i a alguns mercaders rics. Els monestirs eren els principals centres de cultura.

A mesura que va avançar el segle XII, la millora de les condicions econòmiques i el desenvolupament de la vida urbana van afavorir un major interès per la cultura entre alguns nobles, i molt especialment entre els que es dedicaven als negocis.

Aquesta necessitat de coneixements va potenciar a les ciutats el desenvolupament de les escoles, que depenien de l’Església o del mateix govern de la ciutat. Ben aviat, el desig de professors i estudiants de poder aprendre sense el control de les autoritats religioses o municipals va donar lloc a la formació de corporacions anomenades universitats.

3.4. LA CONSOLIDACIÓ DE LES MONARQUIES

3.4.1. Els reis van buscar el suport de la burgesia

Entre els segles X i XII, la monarquia va exercir un poder escàs sobre el territori del seu regne. Els reis no es podien imposar als senyors feudals, perquè no disposaven de prou recursos econòmics per mantenir l’exèrcit o l’administració del regne.

A partir del segle XII, els monarques van aprofitar el creixement econòmic i la puixança de la burgesia per intentar imposar la seva autoritat sobre la noble­sa feudal i garantir la unitat i l’estabilitat del territori de la seva corona.

Els burgesos necessitaven una llibertat personal una seguretat que els permetessin desenvolupar la seva activitat comercial per camins, mars i ciutats. També aspiraven a dictar les seves pròpies lleis, a ele­gir els seus jutges a tenir el seu propi govern local.

Per guanyar-se el suport de la burgesia, els reis van oferir cartes de privilegis a les ciutats, En aquests do­cuments els monarques reconeixien la condició de lliures als habitants de la ciutat i els atorgaven el dret a establir-hi el seu propi govern. També els van oferir monopolis comercials, permisos per obrir mercats garanties per circular per tot el regne.

A canvi dels privilegis reials, els burgesos van faci­litar als monarques els recursos econòmics que els calien per defensar i administrar el regne  imposar-se als senyors feudals.

3.4.2. Les corts i els parlaments

A les reunions del consell o cort reial, format pels representants de la noblesa i del clero,  la monarquia va imposar la presència dels representants de la bur­gesia; de primer, en ocasions extraordinàries, però, més endavant, van passar a participar-hi de manera regular.

Convocant-los, el rei pretenia reconeixer la importància d’aquest estament en la societat rnedieval, però, sobretot, volia demanar-ios aportacions de diners, és a dir, subsidis. Aquestes reunions del rei amb els tres estaments (noblesa, clero i burgesia) rebien el nom de corts o parlaments.

En alguns regenes, el poder de la burgesia a les corts era més gran que en us altres. Per això, de vegades, el monarca havia de satisfer les peticions dels burgesos i escoltar-ne les queixes abans de rebre’n les aportacions econòmiques.

3.4.3 Les monarquies consoliden el seu poder

L’esforç d’algunes monarquies per consolidar el po­der i establir un regne amb fronteres clares va originar nombrosos conflictes entre els monarques europeus.

El conflicte més greu va ser la Guerra dels Cent Anys, que va enfrontar França i Anglaterra entre els anys 1337 i 1453. La guerra va començar arran d’un problema successori de la corona francesa i per la pretensió del monarca anglès de ser rei de França.

Malgrat que els anglesos van ocupar durant anys part del territori francès, fou Carles VII de França qui en sortí vencedor. Aquest fou el primer enfrontament medieval entre Estats i no entre senyors feudals

U9. El ressorgiment de les ciutats

Recursos per treballar la temática:
http://ccsocials.blogspot.com/2012/11/tema-3-la-ciutat-medieval-2-eso.html
 http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/ciutats-medievals/