El soroll de la por

PREÀMBUL
No sé per on començar… potser per presentar vos al protagonista de la
història, ell és Josep Florenci Brull Farnós, nascut el 27 de juny de 1925. Un
home que tot i no ser de la meva família a nivell biològic, sempre hem sentit que forma part d’ella. L’amistat forjada amb la meva iaia quan ella tan sols era una adolescent, ha perdurat amb els anys. Ell no s’ha casat mai ni ha tingut fills, nosaltres hem sigut part de la seva família. Em refereixo a ell com al meu tio perquè sempre ens ha cuidat i ens ha estimat, és una persona molt important per a tots nosaltres. Florenciet, així és com el coneix tota la gent del poble, sempre ens ha explicat històries de quan era petit i em sorprèn molt com se’n recorda tant de la guerra Civil Espanyola. Vaig
decidir que ell seria la base del meu relat perquè admiro molt la seva capacitat de tirar endavant després d’aquells tres anys durs de guerra on gairebé perd a la seva mare. Sento que ell és una de les persones més fortes que conec, un apassionat i amant de la vida.
Els fets que es relaten van ocórrer durant la Guerra Civil Espanyola, concretament a les acaballes de la mateixa, durant el cru episodi del bombardeig a que va estar sotmesa la població del Perelló al llarg de tres dies seguits, el 15, 16 i 17 de desembre de 1938. Es van tirar més de 2.000 bombes. El poble va quedar arrasat.
Un 80% del nucli urbà va quedar afectat per la pluja de projectils, es van destruir mig miler de cases. Van morir una trentena de persones, per la dimensió de la població, va ser totalment destructiu, una catàstrofe.

EL SOROLL DE LA POR
Encara recordo quan el meu tio Florenciet, que ara té noranta-cinc anys, m’explicava històries de quan ell era petit. Tinc a la memòria gravat un dia de Nadal, quan després de dinar, ens vam asseure al sofà i em va explicar com va sobreviure a la Guerra Civil Espanyola.
“Tenia onze anys quan va començar la guerra, era un nen. A casa vivíem els meus germans, els meus pares i jo. Treballava desfent marges, les pedres servien per a condicionar la carretera per on passaven els cotxes de l’Ebro. Cobràvem deu pessetes cada dia i a més ens donaven arròs, carn de búfal congelada en llaunes o pa per poder menjar. Per la nit, anàvem a dormir a “la canterilla”, és com li dèiem a baix pont de la carretera de Rasquera.
Quan hi havia funcions al cinema del poble, els adults feien la xarreta fora i tiraven els cigarrets a mig fumar; amb un amic hi anàvem, els recollíem, trèiem el tabac, el trituràvem i després anàvem al barranc on ara hi està el parc de Les Comes; allà, els soldats havien col·locat una cuina. Intercanviàvem amb ells, nosaltres donàvem tabac i rebíem pa a canvi.
Al Perelló es van construir mitja dotzena de refugis de dues boques, per amagar-nos quan arribessin els avions. El nostre poble era un punt logístic important, un nus de comunicacions per a l’abastament del front. Hi estava instal·lat el 5è cos de l’exèrcit de la República. A l’agost del 38, durant la Batalla de l’Ebre, el nucli urbà del Perelló va ser bombardejat per primer cop. La gent se’n va anar cap al Burgà, per intentar sobreviure a les casetes del tros, però nosaltres no, ens vam quedar a casa.
Encara recordo quan va començar el veritable infern. El 15, 16 i 17 de desembre de 1938, quan els alemanys de la legió Cóndor van bombardejar El Perelló, en una operació per despistar les tropes republicanes: l’exèrcit de Franco i els seus aliats volien fer-los creure que avançarien cap a Catalunya des del sud per la costa quan, en realitat, volien entrar per la zona de Balaguer, a Lleida. Sentíem el soroll dels avions i ens espantàvem tant que a vegades ens quedàvem quiets, esperant a que passés alguna cosa. Sabíem que havíem de córrer fins a arribar als refugis i amagar-nos allà perquè si no, estàvem en perill. Sento com si fos ara, el sec soroll que feia la bomba quan explotava.
Quan els bombardejos es van acabar, el poble estava destrossat. Gairebé no hi quedaven cases en peu. Amb el meu amic, vam anar a donar una volta i ens vam esgarrifar. Pel carrer ens vam trobar trossos de cames, braços, carn enganxada a les parets, sang per tot arreu… No em puc treure la imatge del cap… Tot i així, encara no t’he explicat la pitjor experiència que vaig viure, menuda… El divendres dia 16, la meua mare va anar a la casa del costat, on hi vivien una mare i la seua filla, a veure com estaven. I de cop, van sentir els avions, no van tenir temps d’anar cap al refugi. La filla i la meua mare van amagar-se a la caixa d’escales. Una bomba va ensorrar la casa, amb la sort que elles van quedar protegides. Mon pare, que sabia on estava la mare, quan van acabar de bombardejar el poble, va córrer fins les runes i després de buscar i tornar a buscar durant molta estona, les va trobar a les dues encongides intentant sortir de baix el munt de pedra, terra i argamassa. A la mare de la xiqueta no la van trobar fins dies després, morta quasi sense ungles, les havia perdut intentant apartar les runes de damunt seu, havia estat enterrada en vida.
A vegades penso què hagués passat si el pare no hagués rescatat a la mare…
encara em tremolen les cassoletes només d’imaginar-m’ho…”
De cop, vaig veure com li queien les llàgrimes. Sentia que tornar a recordar aquelles vivències li produïen una emoció molt intensa, tant que es va quedar en silenci durant molta estona, mentre jo l’abraçava. Després de més de vuitanta anys, encara té aquests records molt presents. És el meu exemple a seguir, ha passat per mil tempestes i el meu tiet encara està al meu costat, regalant-me històries i somriures a cada instant.

Inside the cage by Lucia Monche

INSIDE THE CAGE
20:00h
While Miren was checking the route we should be taking, I started to arrange the backpacks.
– I think we can already go. Have you taken all that stuff? – I nodded my head as she was looking around the room. – Perfect, let me help you with that. –
All of a sudden, we went out as Joe was waiting for us.
– I hope we haven’t left anything. Just in case, look over again. Do remember we are going to arrive at 23:00, please, don’t be late. – said Miren firmly.
– Everything is under control, don’t worry. – We trust him, he already helped us a great deal in the past. Joe opened the trapdoor. – Good luck my friends and be safe.

21:45h
I was inspecting the street before I rose the grille. We were standing in front of the mossy door. We switched the torches off and knocked.
–  We thought that you wouldn’t come. – Sara opened the door shyly. The fact of being locked up was affecting her dearly. Before, Sara used to be a young woman with a stunning smile. But now, she was baggy as she had bags under her eyes and you could notice all the pain that was happening in her pupils. Her brown hair is increasingly greying and her hands are wrinkled. – What have you brought? – said while she was closing the door behind us.
–  Some medicines, bandages for the wounds and a delicious soup that I cooked yesterday, sure you like it.
The walls were faded and you could see in which conditions they were. The Jewish were laying on the ground with some blankets. We started to take out all the things and we put them on the table.
–  You have been so kind with us; I don’t know how to express my gratitude for all this. I feel that these walls are leaning more and more and, in any moment, they might fall on top of our bodies. The kids want to see the sky… How can I say to them that we are not allowed to do something so natural? – Her eyes started to shed tears. Miren hugged her while she was calming Sara down while whispering things that I could not hear.

23:00h
–  We have to go. – Sara said anxiously. – And this time we have to go step by step, Joe told me that the Nazis had strengthen  security, so we have to be even more careful.
–  Then, I go first.
–  No, you are faster and you will reach me. Don’t worry, I’ll be fine
23:15h
Miren grasped the bag and kissed my cheek.
–  See you, don’t forget to close the grille.
She said goodbye to Sara and she opened the door. I really admired her will power. Then, I listened to screams and something metallic fell down. Sara got closer to the walls and started to listen to the outdoor conversation. She turned to me as she was very scared.
–  You can’t go out. – Then she turned to the Jewish. – Please, stay on your blankets and switch the lights off, we are in great danger.
–  What? What have you heard?
–  The officers saw how Miren escaped. They didn’t see her face; they only heard the grille nose. Surely, they covered the grating and took a look inside the house. You can sleep behind those boxes.

7:00h
I felt a hand on my shoulder. Sara’s intense green eyes were looking at me fixedly.
–  The officers will be coming in 5 minutes. Please, be quiet here. If you were caught, it would be something extremely horrible.
The officers arrived and hit the door heavily. At that moment my heart was beating as never before. I listened to screams, a lot of screams, things falling down and, finally, steps near me. My head was spinning so much that I thought I would lose consciousness at any time. Then, I felt something cold on my head. I looked up. A gun was on my forehead.

Escapant del desastre d’Èric Serres

Aquesta és una adaptació de la vida del meu avi de part de pare, Josep Serres, que amb només 9 anys va viure la intensitat de la guerra i la deportació cap a un territori proper però penós. Ell va ser nascut al Pinell de Brai, un petit poble de la Terra Alta. L’escenari que m’ha descrit reflecteix la intensitat de la mala vida que portaven aquells republicans allunyats del front de batalla. Les seves vivències, contades encara com si ho visquessis amb els ulls il·lusionats d’un nen petit, són una lliçó que cal recordar. Maella va ser la casa de molta població terraltenca que fugia d’un final bèl·lic. La meva besàvia (la mare de la meva àvia de part de mare), també va haver de marxar a viure a Maella, però aquest cop ella originària de Villalba dels Arcs. No sé si es van arribar a conèixer, però segur que els seus sentiments de devastació es van trobar entre els camps de Matarranya.
El meu avi m’ha contat de primera mà el dura que és una guerra civil, ell diu que després de viure-ho, tocar contar-ho, ho sabia des del primer moment.
9 anys, només 9 anys. Les tisores del bàndol nacional retallaven el territori català, i, a cada tall, a cada victòria, deixaven escrita la més gran de les derrotes morals de la humanitat. La guerra ens va arribar a nosaltres també.
El 1938, el Pinell de Brai no estava en una bona posició bèl·lica. Els enfrontaments a la serra de Pàndols i a la serra de Cavalls preocupaven els veïns, que ja es preparaven per a la notícia que ens ensorraria pròximament. Els rojos van vindre de les trinxeres muntanyoses per anunciar a la comunitat que ens veiem forçats a marxar, el meu poble ja no era segur per ningú. El meu pare, la meva mare, la meva germana gran i jo vam partir del Pinell cap a Gandesa amb el poc que ens cabia a les butxaques. Només uns pocs ancians que ja no es veien en condicions per a aquesta arriscada tasca es van quedar entre le parets de roca, perdudes en la memòria d’un poble fantasma.
On primer vam arribar va ser a Batea, la que un dia va ser la capital. Allí hi vam estar dos mesos amb els nostres companys que s’exiliaven cap a la misèria, anéssim on anéssim, tot era misèria. Allí hi vam ser durant 2 mesos. Em va passar el temps bastant ràpid tot i que les horribles notícies que ens arribaven cada dia sobre l’avanç franquista fonien la moral de tots nosaltres. Jo intentava seguir el ritme
de vida d’un pare treballador que s’esforça per mantenir a qui estima en temps de crisi, però la meva germana sempre era un pas per davant. I va ser així, pas a pas, que vam arribar a Maella.
Maella em va semblar bonica quan la vaig veure per primer cop, però el gris guerra que la cobria va enfosquir la imatge cada vegada que observava la torre del campanar. Em recordava al Pinell, a la festa, al passat, i em recordava el valor de recordar. Vam estar-nos-hi durant 7 mesos, 7 mesos durs. Ens vam hostatjar al petit mas d’una família que ens va acollir, dormint sobre la palla i sota un cel fosc, que mai deixava oportunitat a les estrelles d’actuar en l’espectacle nocturn. Per aconseguir menjar i poder-nos guanyar aquella residència, el meu pare es va dedicar a la seva passió, la terra. D’ell vaig aprendre que la terra ens dóna la vida i és la terra on podem llaurar fermes emocions per mantenir-nos forts. Les verdures que es conreaven i l’estat de la vinya anava canviant, però les estacions es van fondre en una sola, una que ens evocava la por.
Per altra banda, anava cada dia amb la meva família al castell de Maella a la recerca de menjar per omplir un topí vell i monòton. No teníem ni un ral, però de ganes de viure encara en quedaven. La veu del soldat que ens servia menjar em resultava estrident però agradable. Em cridava: Josep, al reganxe! Això significava que aquell dia tornaria a l’estable amb el recipient de menjar fins dalt. Si n’érem, de feliços, en veure que podíem repetir una cullerada ben fonda dins la sopa de verdures!
El bar de la plaça es va transformar en un hospital per cuidar als ferits de guerra i a xiquetes i xiquets emmalaltits. Un escenari cruel em va remoure l’ànima el dia que va aparèixer un carro a la plaça. Vaig veure com els soldats carregaven els cossos sense vida que deixava la guerra darrere seu per a enterrar-los a un cementiri que ja es quedava petit. Els seus cossos estaven tapats amb mantes, mantes brutes i tacades de les màcules inesborrables que deixa el desastre en la gent, en el territori, en la nació.
…
Sabíem la resposta, però no estàvem preparats per escoltar-la. Els nacionals havien guanyat la guerra, el final es sentia com una flama que s’apagava de cop sense deixar rastre de cendres. La meva germana i el meu pare van tornar al Pinell de Brai una setmana després de la notícia, acomodats en un camió militar. Quan m’ho van contar ni m’ho vaig creure, i mira que un nen és ben innocent. El Pinell estava
destrossat, tot pareixia estar fet de pols i ruïnes. Ens tocava començar de nou, si havíem marxat amb les butxaques buides, tornàvem amb les butxaques foradades.

Celebració del dia de l’Holocaust al 2020

Dilluns 27 de gener de 2020 ha estat nomenat com el Dia internacional contra l’holocaust, ja que coincideix amb l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz. Alguns alumnes de 4t ESO C van realitzar una recitació d’un poema de l’escriptor italià Primo Levi (un dels grans narradors sobre el genocidi dels nazis) i un de Roc Llop i Convalia (Miravet 1908-Vitry-sur-Seine 1997). Aquestes recitacions van tindre lloc en el marc d’un projecte de memòria històrica que es realitza en diversos instituts de les Terres de l’Ebre. Els professors Antoni Cid (departament de Geografia i història) i Emigdi Subirats (departament de llengües estrangeres) van ser els encarregats de tirar endavant una activitat que honora les víctimes de l’holocaust més greu que ha sofert el vell continent en era contemporània.