El Coronel del Pas de l’Ebre, Henri Rol Tanguy

En un article publicat al setmanari L’Ebre en data del 13 de juny de 2020, l’actual director dels Serveis Territorials de Benestar Social i Famílies a les Terres de l’Ebre, Màrius Pont, obertament reivindicava la figura del Coronel Henri Rol Tanguy com a un dels responsables militars capdavanters del Pas de l’Ebre a l’alçada de Font de Quinto durant la matinada del 25 de Juliol de 1938. Es tracta d’un dels episodis més cruels dintre de la més sagnant de les batalles, en què varen perir uns 1200 soldats en només una vintena d’hores. Durant el darrer cap de setmana de maig, en el marc del festival Front, de memòria històrica, altre cop el mateix historiador, en la seua dissertació històrica dalt del vaixell “Lo Sirgador”, mentre recorria els espais que es van veure ensagnats en l’esmentada fallida maniobra de l’exèrcit republicà, alçava la veu per demanar honors al combatent Tanguy, com a un personatge del màxim interès històric, a la vegada que testimoni d’un dels fets més tràgics ocorreguts a la nostra comarca.
Aquest soldat bretó era natural de Morlaix on va veure la llum el 14 de juny de 1908. Va ser un obrer del ram de la metal·lúrgia, així com un voluntari comunista que va exercir el càrrec de comissari polític del Batalló André Marty i més tard de la XIV Brigada Internacional, formada majoritàriament per soldats francesos i belgues, durant l’ofensiva de la Batalla de l’Ebre.
Va ser part activa dels preparatius de l’ofensiva del Pas de l’Ebre, en la qual la XIV Brigada va ser gairebé aniquilada quan varen tractar de travessar el riu. Rol-Tanguy va ser ferit el 2 de juliol durant l’encreuament de foc previ al creuament del riu de l’exèrcit republicà.
Posteriorment, durant la Segona Guerra Mundial va esdevenir un dels principals dirigents de la Résistance contra l’ocupació alemanya de l’hexàgon. Un cop ocupat tot el territori francès per l’exèrcit nazi, va encapçalar la insurrecció a l’àrea de París. Corria el 25 d’agost del 1944, quan amb el suport de les tropes del general Leclerc, el coronel Tanguy va tindre l’honor de presenciar, al costat del president De Gaulle, l’acte de rendició sense condicions de les forces alemanyes de París del general Von Choltitz.
El 30 de setembre de 1977 va poder tornar a trepitjar els camps de Font de Quinto, on va poder fer viva remembrança del fallit intent militar, el qual suposava la darrera esperança de supervivència de la II República. De ben segur que va veure aquell riu que s’havia tacat de tanta sang. Es va retrobar amb antics coneguts com el campredonenc Joan Martínez, que anteriorment havia estat un dels represaliats al vaixell presó Manuel Arnús del port de Tarragona arran dels històrics fets del 6 d’octubre de 1934, a conseqüència dels quals tot el govern de la Generalitat va ser empresonat.
Tres dècades després, l’any 2008, en el marc dels homenatges organitzats per l’associació Terra de Germanor, la seua companya Cécile i la seua filla van vindre a Campredó per presidir un acte de reconeixement a Henry Tanguy, a La Marseillaise, durant el qual s’instal·là una placa commemorativa al peu de la Torre de Font de Quinto, on es troben uns grafits amb un poema en francès. A la vegada, van fer camí envers envers la riba dreta del riu, cap a la zona de la Carrova i de Mianes, on la placa commemorativa fou col·locada al mas de Talarn.
El Coronel Henry Tanguy pren forma i s’engrandeix amb son compromís de lluita contra el totalitarisme dels règims feixistes, així com per la implacable defensa de les llibertats ciutadanes i dels drets de la classe obrera, nom que ja està en desús malauradament. Ben adients són els versos al respecte del poeta Rafael Alberti: ¿Quién no la quiere? No es la hermana, la novia ni la compañera. Es algo más: la clase obrera, madre del sol de la mañana.

Ernest Hemingway: allí on avui hi ha un camp de ceba, demà hi haurà una batalla

El novel·lista nord-americà Ernest Hemingway va ser un dels darrers corresponsals de guerra en abandonar el camp de combat vora l’Ebre. De fet, és l’autor dels retrats periodístics de més impacte sobre els bombardeigs de Tortosa de l’abril de 1938, així com sobre tot el clima terriblement bèl·lic que es vivia a dalt i a baix del riu Sénia. La seua capacitat narrativa, combinada amb una ferma vocació periodística i amb una notòria valentia personal per encarar-se als moments més determinants, van donar forma a tot un còctel literari de primer ordre.

La Guerra de 1936-39 va ser la que va posar damunt la taula el perill dels règims totalitaris arreu del món. El feixisme era un tòpic perillós per a molts, i ara esdevenia realitat. Els americans li van donar importància per temor geopolítica, ja que el feixisme significaria la supressió de la democràcia i dels seus drets consegüents. Alemanya era aliada dels nacionalistes de Franco, el poder del qual anava creixent sota la influència de Hitler. Molts americans van sentir una crida tan forta contra el fet dictatorial que s’apuntaren a les Brigades Internacionals per combatre’l.

Va ser durant aquest període que el periodisme va assolir gran preponderància entre el públic americà, ja que era l’única informació que rebia sobre la guerra. Com que ja era un escriptor famós, Hemingway va donar una nova perspectiva per la lectura dels americans. Va alterar la manera en què es veia la guerra. Va descriure en gran detall tot el que es veia i experimentava en un país amb població enfrontada. Els seu estil d’escriptura va causar controvèrsia, ja que ell no era un periodista tradicional car retratava la crua realitat del que significava la guerra.

L’escriptor va posar els peus a la nostra comarca el 4 d’abril de 1938. Havia estat al cap-i-casal català, i el van enviar a cobrir informativament l’avenç de les tropes franquistes sobre Tortosa. Entre les seues cròniques trobem descripcions ben acurades que ens permeten fer-nos una idea de la magnitud de la tragèdia que s’apropava: “A les dues d’aquesta tarda, Tortosa era una ciutat quasi demolida, evacuada per la població civil i sense cap soldat. Vint-i-quatre quilòmetres més amunt es lluitava aferrissadament per protegir Tortosa, l’objectiu feixista en la seva avançada cap al mar”.

Justament és durant la setmana del 15 d’abril, data en què la ciutat va sofrir els pitjors bombardeigs, quan l’obra literària de Hemingway pren més vivacitat. Ens trobem amb un seguit d’articles punyents que varen tindre molts lectors, la viva imatge en lletra de la destrucció, la misèria, i tota la problemàtica que queia al damunt d’una població espantada, amagada entre les muntanyes, o que havia de fer ús dels nombrosos refugis antiaeris que s’hi van construir.

Fa uns anys es va concedir el seu nom a un carrer de la ciutat, justament on està situat el refugi més gran. Als panells expositors es pot llegir la seua trajectòria literària, així com fer-nos una idea de la seua vocació periodística i del seu paper durant diversos conflictes bèl·lics. Una ruta literària també segueix les seues petjades en portar el seu nom, la qual ens transporta per tots els indrets de la ciutat devastada.
En clau homenatge, vàrem editar el 2018 el llibre Hemingway prosas de Manuel Pérez Bonfill, que recull l’obra narrativa en castellà del nostre professor de sempre. Em vaig encarregar d’aquesta compilació, i de donar-li el nom, ja que el prestigiós escriptor tortosí li havia dedicat dos articles a la revista GEMINIS (Tortosa 1952-61). En sentia admiració, pel fet que havia estat un lluitador antifeixista, comunista de soca-rel que residia a la Cuba castrista. Lligàvem d’aquesta manera dos escriptors d’ideari obrer, a part de tornar a donar a Hemingway un altre lligam amb Tortosa.

La seua darrera crònica sobre la nostra terra va ser publicada el 18 d’abril de 1938. L’abrandat periodista es trobava en un terreny vora el riu prop d’Amposta amagat rere un camp de cebes. Estava explicant on estaven situats els exèrcits, narrava els seus moviments, per passar a descriure la bella primavera catalana i fer cinc cèntims dels valors de la ceba catalana, conreats en bellíssims camps en època primaveral. El toc final és ben explícit: “El delta de l’Ebre té una terra bona i rica i, on avui hi ha un camp de ceba, demà hi haurà una batalla”.

El soroll de la por

PREÀMBUL
No sé per on començar… potser per presentar vos al protagonista de la
història, ell és Josep Florenci Brull Farnós, nascut el 27 de juny de 1925. Un
home que tot i no ser de la meva família a nivell biològic, sempre hem sentit que forma part d’ella. L’amistat forjada amb la meva iaia quan ella tan sols era una adolescent, ha perdurat amb els anys. Ell no s’ha casat mai ni ha tingut fills, nosaltres hem sigut part de la seva família. Em refereixo a ell com al meu tio perquè sempre ens ha cuidat i ens ha estimat, és una persona molt important per a tots nosaltres. Florenciet, així és com el coneix tota la gent del poble, sempre ens ha explicat històries de quan era petit i em sorprèn molt com se’n recorda tant de la guerra Civil Espanyola. Vaig
decidir que ell seria la base del meu relat perquè admiro molt la seva capacitat de tirar endavant després d’aquells tres anys durs de guerra on gairebé perd a la seva mare. Sento que ell és una de les persones més fortes que conec, un apassionat i amant de la vida.
Els fets que es relaten van ocórrer durant la Guerra Civil Espanyola, concretament a les acaballes de la mateixa, durant el cru episodi del bombardeig a que va estar sotmesa la població del Perelló al llarg de tres dies seguits, el 15, 16 i 17 de desembre de 1938. Es van tirar més de 2.000 bombes. El poble va quedar arrasat.
Un 80% del nucli urbà va quedar afectat per la pluja de projectils, es van destruir mig miler de cases. Van morir una trentena de persones, per la dimensió de la població, va ser totalment destructiu, una catàstrofe.

EL SOROLL DE LA POR
Encara recordo quan el meu tio Florenciet, que ara té noranta-cinc anys, m’explicava històries de quan ell era petit. Tinc a la memòria gravat un dia de Nadal, quan després de dinar, ens vam asseure al sofà i em va explicar com va sobreviure a la Guerra Civil Espanyola.
“Tenia onze anys quan va començar la guerra, era un nen. A casa vivíem els meus germans, els meus pares i jo. Treballava desfent marges, les pedres servien per a condicionar la carretera per on passaven els cotxes de l’Ebro. Cobràvem deu pessetes cada dia i a més ens donaven arròs, carn de búfal congelada en llaunes o pa per poder menjar. Per la nit, anàvem a dormir a “la canterilla”, és com li dèiem a baix pont de la carretera de Rasquera.
Quan hi havia funcions al cinema del poble, els adults feien la xarreta fora i tiraven els cigarrets a mig fumar; amb un amic hi anàvem, els recollíem, trèiem el tabac, el trituràvem i després anàvem al barranc on ara hi està el parc de Les Comes; allà, els soldats havien col·locat una cuina. Intercanviàvem amb ells, nosaltres donàvem tabac i rebíem pa a canvi.
Al Perelló es van construir mitja dotzena de refugis de dues boques, per amagar-nos quan arribessin els avions. El nostre poble era un punt logístic important, un nus de comunicacions per a l’abastament del front. Hi estava instal·lat el 5è cos de l’exèrcit de la República. A l’agost del 38, durant la Batalla de l’Ebre, el nucli urbà del Perelló va ser bombardejat per primer cop. La gent se’n va anar cap al Burgà, per intentar sobreviure a les casetes del tros, però nosaltres no, ens vam quedar a casa.
Encara recordo quan va començar el veritable infern. El 15, 16 i 17 de desembre de 1938, quan els alemanys de la legió Cóndor van bombardejar El Perelló, en una operació per despistar les tropes republicanes: l’exèrcit de Franco i els seus aliats volien fer-los creure que avançarien cap a Catalunya des del sud per la costa quan, en realitat, volien entrar per la zona de Balaguer, a Lleida. Sentíem el soroll dels avions i ens espantàvem tant que a vegades ens quedàvem quiets, esperant a que passés alguna cosa. Sabíem que havíem de córrer fins a arribar als refugis i amagar-nos allà perquè si no, estàvem en perill. Sento com si fos ara, el sec soroll que feia la bomba quan explotava.
Quan els bombardejos es van acabar, el poble estava destrossat. Gairebé no hi quedaven cases en peu. Amb el meu amic, vam anar a donar una volta i ens vam esgarrifar. Pel carrer ens vam trobar trossos de cames, braços, carn enganxada a les parets, sang per tot arreu… No em puc treure la imatge del cap… Tot i així, encara no t’he explicat la pitjor experiència que vaig viure, menuda… El divendres dia 16, la meua mare va anar a la casa del costat, on hi vivien una mare i la seua filla, a veure com estaven. I de cop, van sentir els avions, no van tenir temps d’anar cap al refugi. La filla i la meua mare van amagar-se a la caixa d’escales. Una bomba va ensorrar la casa, amb la sort que elles van quedar protegides. Mon pare, que sabia on estava la mare, quan van acabar de bombardejar el poble, va córrer fins les runes i després de buscar i tornar a buscar durant molta estona, les va trobar a les dues encongides intentant sortir de baix el munt de pedra, terra i argamassa. A la mare de la xiqueta no la van trobar fins dies després, morta quasi sense ungles, les havia perdut intentant apartar les runes de damunt seu, havia estat enterrada en vida.
A vegades penso què hagués passat si el pare no hagués rescatat a la mare…
encara em tremolen les cassoletes només d’imaginar-m’ho…”
De cop, vaig veure com li queien les llàgrimes. Sentia que tornar a recordar aquelles vivències li produïen una emoció molt intensa, tant que es va quedar en silenci durant molta estona, mentre jo l’abraçava. Després de més de vuitanta anys, encara té aquests records molt presents. És el meu exemple a seguir, ha passat per mil tempestes i el meu tiet encara està al meu costat, regalant-me històries i somriures a cada instant.

Inside the cage by Lucia Monche

INSIDE THE CAGE
20:00h
While Miren was checking the route we should be taking, I started to arrange the backpacks.
– I think we can already go. Have you taken all that stuff? – I nodded my head as she was looking around the room. – Perfect, let me help you with that. –
All of a sudden, we went out as Joe was waiting for us.
– I hope we haven’t left anything. Just in case, look over again. Do remember we are going to arrive at 23:00, please, don’t be late. – said Miren firmly.
– Everything is under control, don’t worry. – We trust him, he already helped us a great deal in the past. Joe opened the trapdoor. – Good luck my friends and be safe.

21:45h
I was inspecting the street before I rose the grille. We were standing in front of the mossy door. We switched the torches off and knocked.
–  We thought that you wouldn’t come. – Sara opened the door shyly. The fact of being locked up was affecting her dearly. Before, Sara used to be a young woman with a stunning smile. But now, she was baggy as she had bags under her eyes and you could notice all the pain that was happening in her pupils. Her brown hair is increasingly greying and her hands are wrinkled. – What have you brought? – said while she was closing the door behind us.
–  Some medicines, bandages for the wounds and a delicious soup that I cooked yesterday, sure you like it.
The walls were faded and you could see in which conditions they were. The Jewish were laying on the ground with some blankets. We started to take out all the things and we put them on the table.
–  You have been so kind with us; I don’t know how to express my gratitude for all this. I feel that these walls are leaning more and more and, in any moment, they might fall on top of our bodies. The kids want to see the sky… How can I say to them that we are not allowed to do something so natural? – Her eyes started to shed tears. Miren hugged her while she was calming Sara down while whispering things that I could not hear.

23:00h
–  We have to go. – Sara said anxiously. – And this time we have to go step by step, Joe told me that the Nazis had strengthen  security, so we have to be even more careful.
–  Then, I go first.
–  No, you are faster and you will reach me. Don’t worry, I’ll be fine
23:15h
Miren grasped the bag and kissed my cheek.
–  See you, don’t forget to close the grille.
She said goodbye to Sara and she opened the door. I really admired her will power. Then, I listened to screams and something metallic fell down. Sara got closer to the walls and started to listen to the outdoor conversation. She turned to me as she was very scared.
–  You can’t go out. – Then she turned to the Jewish. – Please, stay on your blankets and switch the lights off, we are in great danger.
–  What? What have you heard?
–  The officers saw how Miren escaped. They didn’t see her face; they only heard the grille nose. Surely, they covered the grating and took a look inside the house. You can sleep behind those boxes.

7:00h
I felt a hand on my shoulder. Sara’s intense green eyes were looking at me fixedly.
–  The officers will be coming in 5 minutes. Please, be quiet here. If you were caught, it would be something extremely horrible.
The officers arrived and hit the door heavily. At that moment my heart was beating as never before. I listened to screams, a lot of screams, things falling down and, finally, steps near me. My head was spinning so much that I thought I would lose consciousness at any time. Then, I felt something cold on my head. I looked up. A gun was on my forehead.