UN HOMENOT DE CULTURA EN TEMPS DE GUERRA, JOAN CID I MULET

Preludi introductori
L’admirat home de lletres tortosí, Manuel Pérez Bonfill,1 va publicar a l’històric setmanari Ebre Informes el maig de 1978 un article, a la vegada alliçonador i didàctic, en el qual feia esment d’una instructiva conferència que havia donat a l’Ateneu de la capital catalana el literat Vicenç Riera i Llorca, que pretenia fer un balanç ràpid però concís de la nodrida tasca que havien realitzat una llarga llista d’escriptors catalans exiliats en diversos països de Llatinoamèrica durant més de tres inacabables dècades. Durant el transcurs d’aquesta xerrada literària, l’acreditat conferenciant va citar el nom del jesusenc Joan Cid i Mulet, la qual cosa va portar en ment al veterà ensenyant de nou qüestions doloroses que feien referència al desconeixement que té la ciutadania de la vasta obra, que abraça camps ben diversos, d’un dels autors locals més internacionals.
Joan Cid i Mulet (Jesús, 1907 – Ciutat de Mèxic, 1982) va jugar un paper molt important a la Tortosa dels anys 1930 en els heterogenis àmbits cultural, educatiu i polític. Era un gran home de cultura que confiava cegament en la funció educativa com a eina crucial per al desvetllament de la població. Va destacar com a ideòleg, teoritzador del corrent polític catalanista a casa nostra, i va convertir-se en un bon dinamitzador cultural

1. Obra poètica

Va realitzar els seus primers passos literaris amb la publicació de tot un seguit de poemes de joventut al setmanari catalanista Vida Tortosina (1927-1937). Era una poesia que es caracteritzava pels seus missatges il·lusionats, fins i tot bucòlics, que cantava a les coses belles de la vida i a una cultura catalana que agafava nous vols durant el període republicà. El mateix caire estètic queda reflectit en el seu primer volum de poemes titulat Roses Blanques (1934). Els diversos comentaristes literaris ebrencs del moment (Francesc Mestre i Noé, Antoni Campos Sapiña, Lluís
Climent, etc.) varen fer unes crítiques elogioses del nou poeta que havia compost, amb les seues pròpies paraules, un conjunt de roses per gaudir de la lectura i homenatjar amb un vocabulari exquisit les imatges belles que ens aporta el viure.
En canvi, ens cal reivindicar l’alta qualitat de la seua poesia de guerra, que demostra la maduresa del poeta en el domini de l’idioma i que aconsegueix uns autèntics retrats en vers de denúncia de la duresa del moment.
Als Països Catalans no s’ha agrupat cap col·lectiu poètic sota el qualificatiu de ‘poetes de la Guerra Civil, malgrat que va haver-hi autors de gran qualitat com Joan Oliver “Pere Quart” o Agustí Bartra, que varen desenvolupar la seua faceta poètica més ben aconseguida a partir de l’horror experimentat en pròpia carn i la implantació posterior del règim franquista.
En altres països, aquest fet literari ha anat d’altra manera. La primera guerra mundial va ser tan atroç que a Gran Bretanya va colpejar moralment tota la societat i va crear una magnífica generació literària, encapçalada per Wilfred Owen i Siegfried Sassoon, que varen compondre els poemes més dramàtics de la literatura contemporània. En la poesia castellana, hi ha igualment el conjunt de poetes que conformen l’anomenada Generació de 1936: Gabriel Celaya, Joan Gil Albert, Miquel Hernández, Lluís Rosales, etc., que varen destacar per l’apassionament de la seua poesia de denúncia de les atrocitats d’un conflicte bèl·lic que s’allargava sense fi.
Joan Cid i Mulet és, indubtablement, un dels grans poetes catalans de la guerra de 1936-39. El 1937 va publicar l’històric recull Les ales del neguit, la qual cosa li va suposar rebre unes crítiques destructives i implacables per part dels membres més radicalitzats del sindicat anarquista FAI, que consideraven que no estava el panorama com per parlar de poesia. El poeta jesusenc va destinar tots els diners de la venda del llibre a ajudar la ciutat de Madrid, assetjada per l’exèrcit franquista. Aquest poemari està dividit en tres parts ben diferenciades: Poemes de totes les hores, Poemes de la nit i Passionals. El poeta comença volent fer un cant a l’esperança en els primers versos, basada essencialment en l’amor de joventut i en la bellesa femenina que encoratja tota mena de passions i de nobles sentiments. Al final però canvia bruscament l to dels poemes, per tal d’afrontar els seus ideals plenament i recordar que estaven enmig d’una tragèdia col·lectiva i calia unit tots els esforços per superar-la:

Però tu, joventut catalana, aguerrida,
indomable i ardida
empunya les armes i avant!
Escriu en la història la gesta més bella
i diguis als pobles que ets l a sentinella
que vetlla i que lluita per la llibertat.

El poema més conegut del recull és Ales Negres, el qual se sol recitar habitualment en sentides commemoracions de fets bèl·lics vora l’Ebre. Trobem la simbologia dels corbs d’acer, els avions italians que varen maltractar com mai Tortosa des de l’aire. Hem de tindre ben present el fet que va ser la ciutat on van caure més bombes durant els tres anys de conflicte bèl·lic fratricida, la veritable Gernika catalana. El poeta volia fer un retrat-denúncia d’uns fets que havien causat gran terror entre la ciutadania. Hi trobem referències mítiques com els “genets apocalíptics”, a part de la simbologia del color negre que ens transporta a l’obscurantisme forçós. També volia deixar entreveure la reacció ciutadana d’indignació total envers la situació dramàtica que els tocava viure.

ALES NEGRES
Han passat corbs d’acer
amb un xisclet d’espant i de terror
Han passat corbs, i tot l’espai
ha fet pudor
de mort i planys d’esglai.
Han passat corbs, genets apocalíptics
que han fet un devessall de la ciutat.
Han passat corbs, com una torbonada,
i tot ho han empestat
de cendres, de runes i misèria.
La gent ha clos el puny
quan han passat els corbs d’acer;
ha clos el puny, i una mirada
rabiüda ha encès d’odis el pit,
i amb un accent de veu acalorada
els negres corbs ha maleït
Ha estat fugissera la volada
dels pirates covards;
han deixat caure dins l’ombra, la metralla
i han fugit esperitats,
enllà, enllà de la muntanya
com si fossin dimonis empestats.
Han fugit lluny, les ales negres
que han envaït el nostre cel…
Han fugit com fugen les raberes,
deixant només un rastre de recel.
Han fugit dins la nit, perquè la llum
del dia els hi fa nosa.
Els corbs d’acer, pirates famolencs
de sang i de vides innocents,
només amb la fosca són valents!
Han passat corbs d’acer
amb un xisclet d’espant i de terror.
Han passat corbs, i tot l’espai
ha fet pudor
de mort i planys d’esglai.

Alguns dels millors poemes de guerra de la seua producció els va publicar al quinzenari cultural antifeixista barceloní Meridià. Són unes poesies (Cel de trinxera, Una tarda de diumenge) amb missatge tètric que reflecteixen l’estat d’ànim dels republicans que ja auguraven la derrota i les conseqüències que derivaria el domini feixista. Els següents versos encapçalen el poema Cel de
trinxera:
Com a cavalls desbocats en trista cavalcada
Els estels fan corrua enllà del firmament;
Són espurnes flotants de crinera irisada,
I quan fugen gemeguen un xiscle de turment.
La nit és silenciosa. Només a estones
S’oí el picor el picor amic dels nostres artillers.
Vigila l’esguard. Els ulls són com a fones
que guanyen les distàncies en no-res.

Hem tingut al nostre abast igualment alguns poemes inèdits escrits tant a Perpinyà com a Mèxic. La seua producció d’exili és de gran qualitat, tot i que encara roman inèdita. El to d’alguns del poemes denuncien la sensació de desterrat, d’haver perdut molt, tant personalment com col·lectivament. Queda constància de la reivindicació de Joan Cid i Mulet com a un dels grans escriptors i poetes catalans antifeixistes, que va tindre un paper cultural i literari molt important durant tot el període de la Guerra Civil i que va fer-se un molt bon nom en els ambients culturals barcelonins.

I s’empaiten amb armes fratricides,
i s’arrosseguen pel pendent aspriu,
ganyotes i gemecs, planys suïcides
ressonen enllà de les muntanyes escruixides
pel tronar dels canons ençà del riu…
I em palpo les carns, són una brasa
que té per resclum un llit de sang…
tremola ma veu i al llavi es glaça
de veure la mort com en percaça
amb la seva ganyota horripilant…
s’ha fos la visió rere del vidre
de la meva animeta sense son….
tornen les hores de fred i captiveri
amb la boira del més obscur misteri,
dintre la cambra negra del meu món.

2. La novel·la de la guerra i el front del Segre
2. La novel·la del Front del Segre i la retirada

Destins és la gran novel·la sobra la Guerra Civil escrita per un escriptor de les Terres de l’Ebre, per la qual cosa hem de lamentar l’escassa difusió que ha tingut a casa nostra. De fet, l’autor es queixava en el mateix moment de la publicació que, a causa del tema que tractava, fins i tot tindria problemes per poder-la difondre a Catalunya. És una mena de relat autobiogràfic redactat a Perpinyà el 1941, tot i que no va ser publicat fins sis anys després a Ciutat de Mèxic. Narrat des del Front, compta amb tots els detalls, els alts i baixos personals, la valentia i la temor, l’amor i l’odi.
El terrible impacte que va suposar la desfeta de l’exèrcit republicà al front de Lleida; la inhumana guerra incivil que varen sofrir els nostres avantpassats, les conseqüències de la qual encara són paleses en la divisió entre bons i dolents dels seus participants i familiars; la lluita inútil i fratricida que va comportar rius de llàgrimes i de sang, i el record encara viu de la tragèdia converteixen aquesta novel·la històrica en un autèntic episodi vivent en la qual la ficció i la realitat es confonen. Els sofriments i les lleialtats les traïcions i els ideals, descrits per la ploma d’un escriptor de casa donen vida a una sèrie d’episodis dramàtics i sentimentals.
L’esperit humà es troba amb el dilema de poder afrontar la lluita contra els seus propis sentiments i les pressions forasteres. El protagonista, l’Hipòlit, veu la seua vida partida, immers en la defensa d’uns ideals que l’aparten del seu amor i del fill que esperen. S’ha d’enfrontar amb la mort mentre manté una lleugera esperança que aguanta la flama de l’amor i de la il·lusió contra tanta brutalitat. El destí va regirar la vida d’un grup de combatents i de les seues famílies en una Barcelona que sofria la duresa implacable de les bombes. Els seus idearis sentimentals i els justificats impulsos de lluita per Catalunnya i per les llibertats arriben a ser escombrats per la recerca d’una pau humana que permeti retrobar la calma personal. L’autor va portar uns fets que es referien a les seues pròpies vivències de guerra i d’exili. Els fa situar a les trinxeres del front del Segre i als camps de concentració de la Catalunya del nord. La brutalitat presenta un món que va ser enderrocat bruscament sota les bombes. El final de la guerra, l’arribada de la misèria i de la gana, amb la mort com a companya. Es reviuen les pàgines més dramàtiques d’una veritable tragèdia humana.

De la trinxera estant, l¨Hipòlit, l’Ernest, en Xurri i en Vidalet, han vist, amb l’angoixa al cor, com s’abandonaven les primeres línies, obrint, d’aquesta manera, el camí a l’adversari. Ni els oficials, ni els soldats que guarnien aquesta primera línia de resistència, s’han vist amb forces d’acarar-se als monstres d’acer.

Una anàlisi interessant sobre la novel·la ens l’aporta el crític literari Albert Manent,1 veritable expert en la literatura catalana de l’exili, que destaca l’anàlisi psicològics que l’autor fa a través dels seus principals protagonistes en un moment de desesperació total.

La sang ho envaeix tot, els morts, colgats, s’obliden. La guerra s’ha convertit en apocalipsi i s’ha de tallar. D’ací que Destins es troni un al·legat contra la contesa i contra certes maneres de dur-la des del camp republicà. La retirada vers la frontera presenta paral·lels amb Ombres entre tenebres, peró Cid és un escriptor hàbil, menys melodramàtic. La segona part dona una visió dels camps de refugiats França, però s’interroga: per què ha fugit tanta gent desesmada, deixant patir els innocents? Hi ha un assaig d’anàlisi psicològica del fenomen a través de les reaccions i soliloquis d’exiliats anònims.

Destins va ser reeditada el 1981 per l’Editorial Dertosa a cura de Marta Marín i el poeta Albert Roig. El dibuix de la portada procedia de la seua primera edició mentre que les il·lustracions varen ser realitzades pel pintor tortosí Jaume Rocamora, un dels artistes ebrencs més internacionals. L’editor, el Dr. Ramon Miravall i Dolç,2 situa les motivacions de l’autor en la seua imperiosa necessitat d’alliberar-se de tanta cruesa i maldat:

L’obra podria concretar-se tot dient que és una novel·la sobre la guerra, però, en el fons, l’autor ha emprat la guerra que visqué per fer sobreeixir el seu pensament d’uns límits habituals i lliurar-se en la boira que enterbolia un destí incert, a l’abstracció i la hipòtesi, turmentat pel seu neguit espiritual, per caure en la metàfora que contrasta de vegades amb les més cruels imatges reals.

3. Un assaig: La Guerra Civil i la Revolució a Tortosa

Va ser autor d’un assaig publicat a títol pòstum, en el qual ens narra les terribles vivències que va provocar el conflicte bèl·lic a la ciutat, amb el pànic viscut per una població totalment desprotegida. Es tracta d’un document autobiogràfic, d’un gran valor històric, des del qual s’analitza amb fredor els greus errors comesos a la rereguarda republicana a la vegada que condemna totalment l’actuació de pretesos grups revolucionaris incontrolats.
A partir de la seua pròpia experiència ens situa en el dia a dia del Consistori tortosí, marcat malauradament per l’actuació funesta dels membres de l’Específica, una comissió enviada pels sindicats anarquistes que varen prendre possessió de l’Ajuntament per la força, varen arraconar els dirigents republicans i varen atemorir tots els regidors que no congregaven amb els seus mètodes. A la vegada ens fa cinc cèntims de la seua lluita contant per tal de salvar el valuós patrimoni cultural de la ciutat, de la catedral i del museu, no sense dificultats a causa dels impediments per part dels revolucionaris que no tenien cap tipus de consciència artística ni de respecte pels bens patrimonials (no solament els de motivació religiosa). La passió que posa en cada explicació i l’ús d’un llenguatge entenedor converteixen aquestes memòries en un veritable retrat d’un dels períodes més foscos de la nostra història recent:

Carrozas, al Comité de Defensa, havia pres la ciutat com un país conquistat; el Comitè de Salut Pública no arribava a saciar-se emborratxat de sang i de crims; les presons, en lloc de buidar-se, continuaven omplint-se cada dia més; les expropiacions no s’aturaven; els hospitals municipals eren un catau on els negocis més ruts i escandalosos trobaven camp adobat per a realitzar-se; cap porta del carrer; la llibertat s’havia convertit en llibertinatge. I, mentrestant, a les trinxeres del front, la guerra s’hi estabilitzava sense que els revolucionaris a ultrança de la rereguarda recordessin els idealistes que dormien sota la llum de les estrelles.

5. La Carta a l’alcalde franquista
La següent carta la va enviar Joan Cid i Mulet des de Perpinyà a principis de 1939 al nou alcalde franquista de la ciutat de Tortosa, el monàrquic Recaredo Loscos. L’informava de tot el procés de salvament del patrimoni històric de la ciutat que l’històric polític catalanista va realitzar en el seu paper de regidor de cultura de la ciutat i delegat d’arxius i tradicions del govern de la Generalitat al Baix Ebre. El nou capitost municipal la va estripar perquè provenia d’un roig i estava escrita en català. El secretari del consistori tortosí, Andreu Celma, va recollir els trossos i els va guardar. Actualment es conserva a l’Arxiu Històric de les Terres de l’Ebre.

Sr. Alcalde de Tortosa
Distingit amic,
Ignoro el vostre nom i la vostra filiació política. Vull saber només que sou un tortosí que estima la terra i que per sobre de totes les diferències hi posa l’interès suprem dels sentiments patris. Emparant-me en aquesta disposició vostra, m’he permès d’adreçar-vos la present, que no voldria fos interpretada, d’altra manera que, com la conseqüència d’un mateix estat d’esperit que el vostre. Per tant, no és altra la meva intenció d’avui que la que a través dels temps ha estat norma de la meva actuació política.
Com ja sabreu, vaig tenir  cura del salvament del patrimoni artístic de la nostra estimada Tortosa, feina que vaig voler realitzar per evitar que els nostres arxius fossin destruïts i que els objectes religiosos i joies històriques fossin víctima del robo i del saqueig. Tothom coneix a Tortosa la meva actuació. Cal, ara, però, que tot allò que jo havia aconseguit salvar torni a la ciutat i és amb aquesta intenció que passo a informar-vos de tot el que jo sé. L’arxiu de la Catedral i part del Notarial de casa Tuní va ésser traslladat a Poblet, i des d’ací a Viladrau. Podeu adreçar-vos al senyor Toda i ell us podrà donar detalls complementaris. Tots els llibres de les biblioteques particulars i religioses foren curosament guardats i recollits als Col·legi de Sant Lluís, on els vaig deixar el mes de març de 1938.
El calze del Papa Luna, la Creu dels Montcada, la Relíquia de la Cinta i altres objectes foren dipositats al Banc d’Espanya i traslladats a Barcelona, on, segons referències, continuaven encara. Una altra caixa d’objectes va anar a parar a Darnius, on sembla que les forces militars abans de passar la frontera van  intentar endur-se-la. Podeu fer gestions per retrobar-la. En el pis superior de Sant Lluís hi havia classificat tot l’ornamental de la Catedral. Quant menys hi era fins que pel març hi arribaren les forces de Líster. Així mateix hi eren guardades unes col·leccions de pintures de la casa Dídac de León i la majoria d’imatges de la Catedral. Tots els objectes portaven una etiqueta indicadora de la seva procedència.
En fi, us poso en aquests antecedents amb el propòsit de que, una vegada feu les gestions que estimeu pertinents puguin retornar a la ciutat tota la col·lecció de coses que, de no haver estat el perill que corrien, no n’haurien d’haver sortit mai.
Us saluda cordialment el vostre compatrici.
Joan Cid i Mulet

Contrapunt final
La combinació de la seua obra literària i periodística i la seua activitat pública ens retrata una persona íntegra, culta, patriota i fidel. Apassionat de la literatura, de la poesia, de la història local, de la catalanitat, la seua tasca al davant de la Regidoria de Cultura de Tortosa en temps de guerra mereix tot el reconeixement. A la vegada, cal reivindicar-lo com un dels grans literats catalans del conflicte bèl·lic.
Campredó, Nadal de 2021
Comunicació presentada al Congrés de la Diòcesi de Tortosa de 2021

Ernest Hemingway, cronista de guerra vora l’Ebre

Ernest Hemingway, cronista de guerra vora l’Ebre



1. BREU APUNT BIOGRÀFIC
Ernest Miller Hemingway (Oak Park, Illinois, 1899 – Idaho, 1961) va ser, de ciència certa, un dels literats més influents de la literatura nord-americana i, a la vegada, tota una icona quant a retratista en lletra dels conflictes bèl·lics més sagnants de la primera meitat de la passada centúria. En l’àmbit literari va rebre les màximes distincions. L’any 1954 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, quan l’any abans ja havia rebut el Premi Pulitzer,1 dels més prestigiosos en llengua anglesa, per la seua novel·la «El vell i el mar».
La major part dels seus relats varen ser escrits entre les dècades de 1920 i 1950, suposaven un retrat d’un temps inestable i amb greus perills bèl·lics imminents.  Durant la seua vida va ser autor de set novel·les, sis reculls de contes i dos assajos. A títol pòstum van sortir a la llum tres novel·les, i fins a quatre llibres de contes i tres assajos nous. Algunes d’aquestes publicacions són considerades com a veritables clàssics de la literatura nord-americana. Tant el seu caràcter aventurer com el seu estil literari tan apassionat varen eixamplar la mítica entorn de la seua personalitat.

2. Hemingway, corresponsal i novel·lista de guerra
Des de ben jove Ernest Hemingway va agafar veritable fascinació per les armes, fet que va portar-lo a viure de prop alguns conflictes bèl·lics. Amb només 19 anys, el 1918, va allistar-se a la Creu Roja de Kansas City per tal de conduir ambulàncies a la zona transalpina durant els darrers mesos de la Primera Gran Guerra (1914-1919). Va viure els terribles bombardejos de París de la mà de l’artilleria alemanya. Va conèixer un altre dels escriptors claus de l’anomenada Lost Generation,2 la generació perduda, John Dos Passos.3 Hi va tindre una relació molt estreta, que va influenciar-lo notablement tant en l’àmbit ideològic com en el literari.
El 8 de juliol de 1918 va ser ferit al front italià per foc de morter. Malgrat el seu estat físic debilitat va aconseguir salvar un soldat italià, cosa que va portar-lo a rebre la Medalla de Plata al Valor Militar del govern italià. Va ser condecorat i ascendit al càrrec de tinent. A partir de totes aquestes experiències va publicar la novel·la que va donar-lo a conèixer internacionalment el 1929, «A farewell to Arms» (Adéu a les armes).
Va endegar al front la seua tasca com a periodista, mentre rebutjava frontalment bona part de la societat conservadora i racista del seu país, la qual vivia uns períodes de canvi revolucionaris durant els anys 1920, a partir de l’aplicació de la Llei seca4 i l’esclat dels gangsterisme a ciutats com Chicago.
Durant el conflicte bèl·lic de 1936-1939 va treballar com a corresponsal de guerra a la capital de l’estat per a la North American Newspaper Alliance. Va sentir-se altament implicat en la causa republicana, de la qual va esdevindre propagandista. D’aquest apassionament va sorgir la seua obra mestra publicada el 1940, «For Whom the Bells Toll» (Per qui toquen les campanes), ambientada a les muntanyes de Segòvia durant els preparatius de la Batalla de Guadalajara.5
Va ser testimoni dels preparatius de la Batalla de l’Ebre durant la primavera de 1938. Totes aquestes experiències varen alimentar el seu anhel com a escriptor antifeixista, compromès amb la causa de la llibertat.

3. Hemingway baix les bombes vora l’Ebre

A l’abril de 1938 trepitjava Tortosa com a corresponsal de guerra per cobrir la defensa republicana del tram final de l’Ebre, quan la banda dreta del riu ja estava ocupada per les tropes franquistes. Ha passat a la història com un dels darrers cronistes en abandonar el terreny quan va esclatar la Batalla de l’Ebre, la més llarga i sagnant del conflicte, i com l’autor de narracions periodístiques vibrants sobre la dramàtica situació que es vivia a casa nostra:

A les dos d’aquesta tarda, Tortosa era una ciutat quasi demolida, evacuada per la població civil i sense cap soldat. Vint-i-quatre quilòmetres més amunt es lluitava aferrissadament per protegir Tortosa, l’objectiu feixista en la seua avançada cap al mar.

Aquest seguit de peces periodístiques són d’un gran valor històric, atès que ens donen una imatge via de la situació dramàtica que es vivia, també de les infraestructures estratègiques. Com a exemple, Tortosa comptava amb tres ponts que creuaven el riu: el pont de la Cinta, el pont de l’Estat i el pont del tren. És obvi que els ponts solen ser l’objectiu primordial de qualsevol bombardeig aeri. El cronista nord-americà va descriure de la següent manera els fets del 15 d’abril de 1938, amb 12 fatídics bombardeigs que varen deixar caure un total de 54 tones de bombes:

Així, quan el nostre cotxe va arribar a Tortosa i el guarda ens va dir que els bombarders havien volat el pont i que no podíem passar, va ser allò tant temut des de feia tant temps i tantes vegades que quasi no ens va afectar més enllà del sentiment que ara havia passat realment. El pont del ferrocarril encara aguanta i no hi ha dubte que es construirà un pont de pontons, però aquesta és una mala nit per la riba oest de l’Ebre.

L’Aviazione Legionaria delle Baleari, amb els trimotors Savoia-Marchetti S-79 i S-81, i la Legió Còndor amb els hidroavions alemanys Heinkel He-59, varen arrasar completament determinats barris de la ciutat. Els objectius militars eren la central elèctrica, els tallers dedicats a la indústria de guerra, i l’estació ferroviària.
L’article “Bombing of Tortosa”, que va publicar-se al New York Times, s’ha convertit en tot un referent sobre la situació bèl·lica abans de la gran Batalla.

Damunt dels nostres caps, al cel alt i sense núvols, flota rere flota de bombarders volava amb estrèpit sobre Tortosa. Quan van deixar caure el sobtat fragor de les seves càrregues, la menuda ciutat a la vora de l’Ebre va desaparèixer en un creixent núvol de pols groga. La pols no va arribar a posar-se, ja que van acudir més bombarders i, finalment va surar com una boira groguenca sobre tota la vall de l’Ebre.

Al vespre d’aquell mateix dia, l’escriptor va fer una reflexió terrible, fruit del dramatisme del moment:

Hi havia moltes raons per deixar Tortosa i dirigir-se a Barcelona, incloent-hi la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat.

Va redactar la seua darrera crònica el 18 d’abril de 1938 per a l’agència NANA, en un indret indeterminat del Delta de l’Ebre, mentre contemplava un camp de cebes, en el qual combina la bellesa narrativa i apunta cap al drama que es viurà properament:

La rasa de reg estava plena d’una munió de granotes d’enguany, i a mesura que un hi fanguejava, es dispersaven, saltant com boges. Una filera de nois jeia rere una via de tren, després de cavar-se cadascun d’ells una petita trinxera en la grava, al costat dels rails; les seves baionetes traspuntaven sobre uns raïls lluents que ben aviat es rovellarien. A les seves cares es veien les diverses expressions dels homes -xicots convertits en homes en una sola tarda- que esperen el combat. […] Sobrevolaven la carretera de Tortosa avions que davallaven en picat i metrallaven. Els avions alemanys, però, són absolutament metòdics. Fan la seua feina. Si un forma part del seu treball, no té sort. En canvi, si un no està inclòs en el seu pla de treball, pot atansar-se molt a ells i observar-los com s’observa com mengen els lleons. Si les ordres que reben són metrallar la carretera quan retornen a la base, llavors un està perdut. Però si han enllestit la seva tasca contra un objectiu determinat, volen cap a casa com empleats de banca. […] Finalment hi ha contacte entre els dos exèrcits i s’entaularà una nova batalla per conquerir l’Ebre; però després de la incertesa, el contacte era un consol. Ara, mentre observava, he vist un home que s’esmunyia entre l’arbreda verdal de l’altra banda del riu, i després a tres més. Llavors, tan bon punt van fer-se fonedissos va retronar el sobtat, agut i proper espetec reiterat de les metralladores. Amb aquest so s’acaben les passejades, tota la sensació d’assaig general d’abans de la batalla. Els nois que havien cavat refugis per protegir els seus caps rere el terraplè de la via de tren tenien raó, i a partir d´ara allò és assumpte d’ells. Des d’on jo era podia veure’ls ben protegits, esperant amb impaciència. Demà serà el seu torn. Vaig observar la notòria inclinació de les baionetes damunt les vies. L’artilleria prenia una certa embranzida. En dos ocasions encertaren objectius útils, i quan el fum es va esvair i es va rinxolar entre els arbres, vaig arrapar un manat de cebes primerenques d’un camp que era a l’espona de la drecera que em portava cap a la carretera principal de Tortosa. Eren les primeres cebes d’aquesta primavera, i al pelar-ne una vaig descobrir que eren blanques i no massa fortes. El Delta de l’Ebre té una terra bona i rica, i on creixen les cebes, demà serà l’escenari d’una batalla.

4. El vell al pont
Aquest conte tan significatiu i remembrat compta únicament amb quatre pàgines. No li va fer falta més a l’Ernest Hemingway per a evocar la desolació, la desesperança i el contrasentit de la guerra, la temor a allò que podia passar quan les tropes invasores de Franco arribessin a la vora de l’Ebre aquell 17 d’abril de 1938, Diumenge de Pasqua. «El vell al pont» és tota una crònica periodística de l’evacuació d’Amposta i la fugida republicana que el Nobel estatunidenc va baratar en breu relat universal de la figura del refugiat.
El relat és senzill: un “home vell amb ulleres de muntura d’acer i roba polsosa” està assegut en un pont i, cansat, veu com la gent va fent via cap al nord. Un soldat s’acosta a parlar amb ell però a ell només li preocupen els seus coloms, les seues cabres i el seu gat, que ha hagut de deixar enrere. Al conte no passa res, no hi ha acció, gens explícit, no hi ha batalles. L’escriptor insinua, suggereix i evoca més que ensenya. No ens ha de sorprendre l’austeritat de Hemingway, ens remembra la desolació del vell i la mar. L’ancià ens commou quan expressa que no té idees polítiques però que ha deixat la seua casa pels atacs de l’artilleria.
Hemingway va captar l’atmosfera opressiva, espessa, aquella calma que precedia la imminent catàstrofe, l’amenaça destructiva. Com si ens trobéssim amb un collage a partir de dibuixos i gravats, o fotos de la guerra fratricida d’una Gerda Taro o d’un Robert Capa, els lectors rebem unes imatges que suggereixen flaix-backs en un escenari impressionista on es veu la naturalesa bruta i massacrada. Granotes mortes, un gat expectant, soldats en fila, ciutadans amb les seues poques pertinences sobre mules, dones i xiquets, ferits… i la mirada de l’ancià.

5. Crònica sobre la situació dels exèrcits a Xerta
Durant el segon trimestre de 1938 el Corpo Truppe Volontarie  de l’exèrcit franquista entrava a Catalunya i avançava per diverses poblacions de la Terra Alta fins arribar el 3 d’abril al Pinell de Brai. Les forces republicanes, en retirada, es van fer fortes a la zona d’Aldover i Xerta on van anar concentrant tropes per obstaculitzar l’avenç enemic i permetre el pas del riu a l’exèrcit que anava reculant.
El 4 d’abril del 1938, Ernest Hemingway va fer una crònica lletrada sobre aquests fets:

“Conduíem amb compte entre les caixes de dinamita col·locades per minar els petits ponts de pedra de la carretera estreta. Després de deixar el vehicle a l’ombra projectada per la riba esquerra, enfilem al cim d’un turó empinat des d’on podíem veure els avions. Sota nosaltres, hi havia el riu i la petita localitat de Xerta en un racó entre el riu i la carretera. Creuem Xerta, que havia estat bombardejada aquell matí, per una carretera recentment castigada pel foc d’artilleria i seguim fins que un motorista ens va dir que, una mica més lluny, la carretera estava sota foc enemic. Així que vam fer mitja volta tornant a Tortosa.”

6. El nostre professor de sempre

Un dels més emblemàtics intel·lectuals ebrencs del segle XX, Manuel Pérez Bonfill,1 va dedicar dos articles a la històrica revista GEMINIS2 a la figura d’Ernest Hemingway, en els quals feia una anàlisi acurada de la importància lletrada del novel·lista. A títol pòstum, el 2018, va recollir-se la seua obra narrativa en llengua castellana en un volum al qual se li va donar el significatiu nom de «Hemingway, prosas de Manuel Pérez Bonfill», per remembrar la publicació dels dos esmentats articles que el lligaven a la figura immensa del gran retratista lletrat de la guerra a Tortosa. També s’hi va incloure un estudi literari sobre la novel·la nord-americana, publicat l’any 1953 a la revista Monteagudo de la Universitat de Múrcia, on va estudiar el nostre professor de sempre.

7. El Carrer de Hemingway

El Carrer de Hemingway està situat just a l’inici de l’Eixample,3 al Coll de Sant Joan, abans d’entrar de ple al carrer de Cervantes, que durant la dura postguerra va esdevindre el lloc d’aplec i d’oci de la joventut tortosina. Es tracta d’un carrer estret que voreja una zona que podem considerar com a altament literària. Allí trobem el refugi antiaeri més gran de la ciutat, el número 4, ja que tenia una capacitat per a unes 400 persones. Va ser construït baix del talús que conforma el barri del Garrofer. Va ser costejat amb diners públics, i comunicava amb el refugi del tram final del carrer Teodor González. Ens trobem amb un conjunt de galeries d’un metre d’ample per dos d’alçada, ara visitables. Durant aquestes visites es reprodueixen les situacions de pànic que es vivien. A l’exterior s’han col·locat uns plafons explicatius sobre la trajectòria lletrada del cronista nord-americà i la seua experiència com a cronista baix les bombes a Tortosa.
Des de la primavera de 2022 es pot contemplar un bellíssim i gegantí mural en una paret de l’artista Roc Blackblock,4 que homenatja les víctimes dels bombardejos a partir d’un poema de Joan Cid i Mulet.5 L’intel·lectual jesusenc, i regidor de cultura de la ciutat durant els primers mesos de la guerra va ser el gran cronista de la guerra a Tortosa a partir de la seua obra pòstuma «La Guerra Civil i la revolució a Tortosa», en la qual fa cinc cèntims de tot l’entramat bèl·lic que va sofrir Tortosa, una mena de Gernika catalana. També va ser l’autor del poemari «Les ales del neguit» (1937) on va incloure el poema «Ales negres» en què denuncia la destrucció de la ciutat per part de l’aviació feixista. Ja a l’exili mexicà va publicar «Destins» (1947), la gran novel·la sobre la retirada i el front del Segre.
Just al davant s’hi troba l’antic cinema Fèmina, que remembra l’esplendor del setè art a la ciutat a meitat de la centúria passada. El fet cultural es completa amb la remembrança de la figura del tortosí Rafel J. Sàlvia,6 un dels grans cineastes de la postguerra.

8. Un colós remembrat al tram final de l’Ebre
Hemingway, mític escriptor del segle XX, amb llums i ombres, defensor de la classe obrera i de les llibertats ciutadanes però a la vegada militarista, va deixar una sentida petjada literària durant el seu pas fugisser per aquestes contrades. A partir d’unes cròniques periodístiques frenètiques i un conte alliçonador i emotiu va retratar uns dies d’horror al tram final de l’Ebre. La seua figura ha sigut degudament remembrada a la ciutat, a la vegada que va servir com a referència per als intel·lectuals antifeixistes tortosins de la postguerra.

Bibliografia
* HEMINGWAY, Ernest (2016): El vell al pont. Barcelona, Libros del Zorro rojo. A cura d’Ian Gibson, il·lustrat per Pere Ginart, traduït per Jordi Arbonés.
* PÈREZ BONFILL, Manuel (2018): Hemingway, prosas de Manuel Pérez Bonfill. Benicarló, Onada Edicions i UNED Tortosa. Edició a cura d’Emigdi Subirats.
Webgrafia
* Un mural de Blackrock evoca els bombardejos de la Guerra Civil https://setmanarilebre.cat/un-mural-de-blackblock-evoca-els-bombardejos-de-la-guerra-civil/
* Hemingway a Tortosa https://terraenlla.com/es/hemingway-en-tortosa/
* Homenatge a la caiguda de Catalunya https://www.telegraph.co.uk/travel/destinations/europe/spain/catalonia/articles/spanish-civil-war-homage-to-the-fallen-of-catalonia/
* The bombing of Tortosa https://www.flickr.com/photos/marialuisa/16154224434
* Descripció de la situació dels exèrcits vora Xerta https://www.xertatour.com/es/tour-historico/17-trincheras/17-2-la-guerra-civil-en-xerta/
* Dades biogràfiques https://datos.bne.es/persona/XX844022.html

Visita als espais de memòria històrica de Berlin

Dijous 8 de setembre l’alumnat de l’intercanvi (22 del nostre centre i 24 de l’IGS Sassenburg) varen realitzar una emotiva visita a la ciutat de Berlin. Malgrat  el temps plujós, varen poder prendre part en una visita guiada en llengua anglesa als espais més importants de denúncia dels dramàtics fets ocorreguts durant la segona guerra mundial.

Van poder veure el monument d’homenatge als camps de concentració, l’impressionant monument de record dels jueus assassinats als camps de la mort nazis, el dedicat als homosexuals caiguts i les restes del mur de Berlin. Se’ls va explicar adequadament que a partir del creixement del totalitarisme als anys 1930 es va realitzar una persecució sistemàtica de jueus, gitanos, homosexuals i discapacitats. Després se’ls va fer cinc cèntims de l’esclat de la segona gran guerra al setembre de 1939, amb la consegüent deportació de milions de jueus als camps de la mort d’arreu de l’Europa central. L’endegament de la Guerra freda a partir dels anys 1950, que va separar el vell continent en dos blocs (capitalista i comunista) va provocar la construcció del vergonyós mur de Berlin que dividia la ciutat en dos.

A la tarda van poder veure la ciutat més monumental, amb l’Alexander Platz, la Brandenburg Tor  o l’edifici del Bundesrat.

II Jornades de Memòria Històrica a l’Institut Dertosa

Estos mesos d’abril i maig s’han celebrat les II Jornades de Memòria Democràtica a l’INS Dertosa. Si l’any passat s’organitzà una Setmana de la Memòria Històrica, enguany s’ha espaiat el desenvolupament d’aquestes activitats.

La primera activitat que es portà a terme, el 20 d’abril, fou la xarrada d’Antoni Cid, historiador i ex-professor del centre, sobre les Brigades Internacionals. L’alumnat de 4t d’ESO assistí a una conferència molt ben preparada, amb l’ús de fonts variades per a entendre el que suposaren els milers de brigadistes que feren cap a la Guerra d’Espanya entre 1936 i 1938.

Els alumnes de 3r d’ESO assistiren a l’endemà a la xarrada de Pau Joan Hernández sobre el seu llibre l’Ombra del Stuka, llibre que ells havien llegit.

Els alumnes del 1r de Batxillerat artístic, amb la col·laboració d’alguns alumnes de 2n de Batxillerat artístic, han participat a l’exposició “Objets-mémoire de l’exil espagnol”, que es desenvolupa a Tolosa de Llenguadoc. L’activitat està organitzada pel Centre Toulousain de documentation sur l’exil espagnol, del 27 d’abril al 13 de maig.

El dia 27 d’abril els alumnes de 1r de Batxillerat que cursen la matèria d’Història Contemporània assistiren a la xarrada de Dory Sontheimer. Ella descobrí set caixes a l’altell de casa de sos pares. La informació que hi havia a dins la va ajudar a entendre els silencis dels seus pares, alemanys jueus nacionalitzats espanyols i de fe catòlica. També va descobrir la història de la seua família, víctima de l’Holocaust, en una investigació que l’ha portada a viatjar fins a Alemanya, Àustria, Anglaterra, Argentina, Israel, els EUA, el Canadà i Txèquia i on ha anat trobant alguns familiars amb qui ha pogut recuperar histories silenciades. La xarrada estigué molt profitosa per als alumnes. Acabaven d’estudiar la Segona Guerra Mundial i comprengueren molt millor la rellevància del nazisme i l’Holocaust en primera persona, i amb documentació extraordinària. La xarrada es feu amb el suport del Memorial Democràtic.

Finalment, estes setmanes hem tingut a la biblioteca del centre l’exposició “Portes de la memòria. Deportació dels republicans ampostins als camps de concentració”. Un bon muntó d’alumnes han pogut passar-s’hi per conéixer la història dels deportats d’Amposta que feren a camps com Mauthausen. L’exposició s’ha desenvolupat gràcies al suport del grup impulsor Portes de la Memòria-DEMD Ebre a través de Lluís Montull i Carme Maigí.

Acte de celebració del Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust

Dijous 28 de gener va tindre lloc l’acte de celebració del Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. Enguany es compleixen 77 anys de l’alliberament dels camps d’extermini en els quals el règim nazi alemany va assassinar milions de persones: jueus, gitanos, homosexuals, comunistes, religiosos, etc. La rememoració d’aquesta data expressa el compromís del nostre centre amb la promoció, defensa i difusió dels drets humans en la construcció d’una ciutadania democràtica. Hem tornat a remembrar els més de sis milions de víctimes de l’Holocaust, per motiu de raça, creença, orientació sexual o ideologia, i tornem a condemnar qualsevol manifestació d’odi, violència, antisemitisme i tota altra forma de racisme.
Primerament, hem participat en el vídeo col·lectiu impulsat des del Memorial Democràtic, conjuntament amb un bon nombre d’instituts de les Terres de l’Ebre i d’arreu de Catalunya.

A partir de les 10.30, l’alumnat del 1r de batxillerat escènic ha realitzat una performance al pati d’entrada, dirigida pels professors Jaume Martínez i Rosa Curto, en la qual es simbolitzava la manca de llibertat com un lligam que s’ha de trencar.
Seguidament, els alumnes de 4t d’ESO, de l’assignatura optativa Terres de cruïlla, coordinats pel professor Agustí Campos, ha fet la lectura d’un bon nombre de persones deportades i assassinades als camps de la mort procedents de les comarques de l’Ebre, el Matarranya o el Maestrat.
Finalment, els alumnes igualment de 4t d’ESO, de l’assignatura optativa de llengua alemanya, coordinats pel professor Emigdi Subirats, han fet la remembrança d’una vintena de paraules en alemany relacionades amb els esmentats Camps de la mort. Han acabat amb el crit de FREIHEIT, l’equivalent alemany de LLIBERTAT.
El professor Emigdi Subirats ha recitat el poema Aquella mort, del poeta ebrenc, deportat a Gusen, Roc Llop i Convalia (Miravet 1908-Vitry-sur-seine 1997), guanyador dels Jocs Florals de l’exili celebrats a París l’any 1965. A partir del minut 8.25 del següent enllaç es pot escoltar el mateix poema de la mà del propi poeta, amb una veu francament emocionada.
https://devuelvemelavoz.ua.es/devuelveme-voz/visor.php?fichero=5566.mp3&idioma=va

FacebookTwitterWhatsAppGmail

Estades a l’Entorn d’aprenentatge del Canigó

Durant tres dies del mes de febrer i de març (de manera escalonada en grups diversos) l’alumnat de 4t d’ESO va poder gaudir d’una estada a l’alberg de la Universitat Catalana d’Estiu a la històrica població de Prada de Conflent, com a participants de l’entorn d’aprenentatge del Canigó.

A partir del creuament de la “ratlla” per on s’iniciava l’expatriació, van anar vivint tot un seguit d’experiències amb una “maleta” com a símbol del “lleuger equipatge” que portaven els exiliats, expressió que va fer famosa un conegut poeta andalús. Al municipi de la Vallol van poder visitar els monuments a la pau i a l’exili. El primer desplaçament els va portar a Argelers de la Marenda, poble turístic actualment en el qual va instal·lar-se un enorme camp de concentració per ubicar els expatriats.

Durant la segona jornada es va realitzar una caminada a l’ermita medieval de Sant Miquel de Cuixà. La simbologia d’aquesta joia del romànic català agafa dos vessants amb personatges molt importants per al país. D’una banda, els orígens amb l’Abat Oliva, personatge clau en la formació de Catalunya des de la terra bressol; de l’altra, les figures de Pau Casals i l’abat Aureli M. Escarré, represaliats pel franquisme, que hi varen fer casa. Havent dinat, l’activitat “Descoberta de Prada” els portava als espais fabrians per excel·lència. Mestre Pompeu Fabra ha esdevingut un dels grans símbols de l’exili català. Es va fer la deguda visita a la seua tomba al cementiri local, just al davant de la qual va enlairar-se la seua figura. A la nit, una actuació molt amena del cantautor nord-català Ramon Gual va introduir tot un seguit de danses típiques de la part catalana al nord de les Alberes.

La darrera jornada ens portava a Cotlliure, un dels pobles més bonics dels Països Catalans. El castell medieval va adequar-se com a presó de presons, en el qual es recloïen els presoners de caire polític de l’esmentat camp d’Argelers, els quals van haver de fer treballs forçats i sobreviure amb unes condicions molt precàries.

Del castell es van desplaçar al cementiri a visitar la tomba d’Antonio Machado, símbol de la II República i poeta universal, que va ser-hi soterrat amb la seua mare.

Una llum d’humanitat reviuria a la tarda amb la visita a la Maternitat suïssa d’Elna, on varen nàixer quasi 600 xiquets i xiquetes, fills i filles de dones recloses a Argelers. La tasca abnegada de la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz mereix tota mena de reconeixements.

Unes jornades emotives durant les quals l’alumnat va poder comprendre la duresa de l’exili que va portar a l’expatriació. També van aprendre sobre figures claus per a la cultura catalana com l’Abat Oliva, Mestre Fabra, Mossèn Cinto Verdaguer o el músic Pau Casals. A la vegada, van trepitjar les comarques septentrionals de la catalanitat i van poder escoltar l’accent rossellonès de la llengua catalana.

El Coronel del Pas de l’Ebre, Henri Rol Tanguy

En un article publicat al setmanari L’Ebre en data del 13 de juny de 2020, l’actual director dels Serveis Territorials de Benestar Social i Famílies a les Terres de l’Ebre, Màrius Pont, obertament reivindicava la figura del Coronel Henri Rol Tanguy com a un dels responsables militars capdavanters del Pas de l’Ebre a l’alçada de Font de Quinto durant la matinada del 25 de Juliol de 1938. Es tracta d’un dels episodis més cruels dintre de la més sagnant de les batalles, en què varen perir uns 1200 soldats en només una vintena d’hores. Durant el darrer cap de setmana de maig, en el marc del festival Front, de memòria històrica, altre cop el mateix historiador, en la seua dissertació històrica dalt del vaixell “Lo Sirgador”, mentre recorria els espais que es van veure ensagnats en l’esmentada fallida maniobra de l’exèrcit republicà, alçava la veu per demanar honors al combatent Tanguy, com a un personatge del màxim interès històric, a la vegada que testimoni d’un dels fets més tràgics ocorreguts a la nostra comarca.
Aquest soldat bretó era natural de Morlaix on va veure la llum el 14 de juny de 1908. Va ser un obrer del ram de la metal·lúrgia, així com un voluntari comunista que va exercir el càrrec de comissari polític del Batalló André Marty i més tard de la XIV Brigada Internacional, formada majoritàriament per soldats francesos i belgues, durant l’ofensiva de la Batalla de l’Ebre.
Va ser part activa dels preparatius de l’ofensiva del Pas de l’Ebre, en la qual la XIV Brigada va ser gairebé aniquilada quan varen tractar de travessar el riu. Rol-Tanguy va ser ferit el 2 de juliol durant l’encreuament de foc previ al creuament del riu de l’exèrcit republicà.
Posteriorment, durant la Segona Guerra Mundial va esdevenir un dels principals dirigents de la Résistance contra l’ocupació alemanya de l’hexàgon. Un cop ocupat tot el territori francès per l’exèrcit nazi, va encapçalar la insurrecció a l’àrea de París. Corria el 25 d’agost del 1944, quan amb el suport de les tropes del general Leclerc, el coronel Tanguy va tindre l’honor de presenciar, al costat del president De Gaulle, l’acte de rendició sense condicions de les forces alemanyes de París del general Von Choltitz.
El 30 de setembre de 1977 va poder tornar a trepitjar els camps de Font de Quinto, on va poder fer viva remembrança del fallit intent militar, el qual suposava la darrera esperança de supervivència de la II República. De ben segur que va veure aquell riu que s’havia tacat de tanta sang. Es va retrobar amb antics coneguts com el campredonenc Joan Martínez, que anteriorment havia estat un dels represaliats al vaixell presó Manuel Arnús del port de Tarragona arran dels històrics fets del 6 d’octubre de 1934, a conseqüència dels quals tot el govern de la Generalitat va ser empresonat.
Tres dècades després, l’any 2008, en el marc dels homenatges organitzats per l’associació Terra de Germanor, la seua companya Cécile i la seua filla van vindre a Campredó per presidir un acte de reconeixement a Henry Tanguy, a La Marseillaise, durant el qual s’instal·là una placa commemorativa al peu de la Torre de Font de Quinto, on es troben uns grafits amb un poema en francès. A la vegada, van fer camí envers envers la riba dreta del riu, cap a la zona de la Carrova i de Mianes, on la placa commemorativa fou col·locada al mas de Talarn.
El Coronel Henry Tanguy pren forma i s’engrandeix amb son compromís de lluita contra el totalitarisme dels règims feixistes, així com per la implacable defensa de les llibertats ciutadanes i dels drets de la classe obrera, nom que ja està en desús malauradament. Ben adients són els versos al respecte del poeta Rafael Alberti: ¿Quién no la quiere? No es la hermana, la novia ni la compañera. Es algo más: la clase obrera, madre del sol de la mañana.

Ernest Hemingway: allí on avui hi ha un camp de ceba, demà hi haurà una batalla

El novel·lista nord-americà Ernest Hemingway va ser un dels darrers corresponsals de guerra en abandonar el camp de combat vora l’Ebre. De fet, és l’autor dels retrats periodístics de més impacte sobre els bombardeigs de Tortosa de l’abril de 1938, així com sobre tot el clima terriblement bèl·lic que es vivia a dalt i a baix del riu Sénia. La seua capacitat narrativa, combinada amb una ferma vocació periodística i amb una notòria valentia personal per encarar-se als moments més determinants, van donar forma a tot un còctel literari de primer ordre.

La Guerra de 1936-39 va ser la que va posar damunt la taula el perill dels règims totalitaris arreu del món. El feixisme era un tòpic perillós per a molts, i ara esdevenia realitat. Els americans li van donar importància per temor geopolítica, ja que el feixisme significaria la supressió de la democràcia i dels seus drets consegüents. Alemanya era aliada dels nacionalistes de Franco, el poder del qual anava creixent sota la influència de Hitler. Molts americans van sentir una crida tan forta contra el fet dictatorial que s’apuntaren a les Brigades Internacionals per combatre’l.

Va ser durant aquest període que el periodisme va assolir gran preponderància entre el públic americà, ja que era l’única informació que rebia sobre la guerra. Com que ja era un escriptor famós, Hemingway va donar una nova perspectiva per la lectura dels americans. Va alterar la manera en què es veia la guerra. Va descriure en gran detall tot el que es veia i experimentava en un país amb població enfrontada. Els seu estil d’escriptura va causar controvèrsia, ja que ell no era un periodista tradicional car retratava la crua realitat del que significava la guerra.

L’escriptor va posar els peus a la nostra comarca el 4 d’abril de 1938. Havia estat al cap-i-casal català, i el van enviar a cobrir informativament l’avenç de les tropes franquistes sobre Tortosa. Entre les seues cròniques trobem descripcions ben acurades que ens permeten fer-nos una idea de la magnitud de la tragèdia que s’apropava: “A les dues d’aquesta tarda, Tortosa era una ciutat quasi demolida, evacuada per la població civil i sense cap soldat. Vint-i-quatre quilòmetres més amunt es lluitava aferrissadament per protegir Tortosa, l’objectiu feixista en la seva avançada cap al mar”.

Justament és durant la setmana del 15 d’abril, data en què la ciutat va sofrir els pitjors bombardeigs, quan l’obra literària de Hemingway pren més vivacitat. Ens trobem amb un seguit d’articles punyents que varen tindre molts lectors, la viva imatge en lletra de la destrucció, la misèria, i tota la problemàtica que queia al damunt d’una població espantada, amagada entre les muntanyes, o que havia de fer ús dels nombrosos refugis antiaeris que s’hi van construir.

Fa uns anys es va concedir el seu nom a un carrer de la ciutat, justament on està situat el refugi més gran. Als panells expositors es pot llegir la seua trajectòria literària, així com fer-nos una idea de la seua vocació periodística i del seu paper durant diversos conflictes bèl·lics. Una ruta literària també segueix les seues petjades en portar el seu nom, la qual ens transporta per tots els indrets de la ciutat devastada.
En clau homenatge, vàrem editar el 2018 el llibre Hemingway prosas de Manuel Pérez Bonfill, que recull l’obra narrativa en castellà del nostre professor de sempre. Em vaig encarregar d’aquesta compilació, i de donar-li el nom, ja que el prestigiós escriptor tortosí li havia dedicat dos articles a la revista GEMINIS (Tortosa 1952-61). En sentia admiració, pel fet que havia estat un lluitador antifeixista, comunista de soca-rel que residia a la Cuba castrista. Lligàvem d’aquesta manera dos escriptors d’ideari obrer, a part de tornar a donar a Hemingway un altre lligam amb Tortosa.

La seua darrera crònica sobre la nostra terra va ser publicada el 18 d’abril de 1938. L’abrandat periodista es trobava en un terreny vora el riu prop d’Amposta amagat rere un camp de cebes. Estava explicant on estaven situats els exèrcits, narrava els seus moviments, per passar a descriure la bella primavera catalana i fer cinc cèntims dels valors de la ceba catalana, conreats en bellíssims camps en època primaveral. El toc final és ben explícit: “El delta de l’Ebre té una terra bona i rica i, on avui hi ha un camp de ceba, demà hi haurà una batalla”.