1. BREU APUNT BIOGRÀFIC
Ernest Miller Hemingway (Oak Park, Illinois, 1899 – Idaho, 1961) va ser, de ciència certa, un dels literats més influents de la literatura nord-americana i, a la vegada, tota una icona quant a retratista en lletra dels conflictes bèl·lics més sagnants de la primera meitat de la passada centúria. En l’àmbit literari va rebre les màximes distincions. L’any 1954 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, quan l’any abans ja havia rebut el Premi Pulitzer,1 dels més prestigiosos en llengua anglesa, per la seua novel·la «El vell i el mar».
La major part dels seus relats varen ser escrits entre les dècades de 1920 i 1950, suposaven un retrat d’un temps inestable i amb greus perills bèl·lics imminents.  Durant la seua vida va ser autor de set novel·les, sis reculls de contes i dos assajos. A títol pòstum van sortir a la llum tres novel·les, i fins a quatre llibres de contes i tres assajos nous. Algunes d’aquestes publicacions són considerades com a veritables clàssics de la literatura nord-americana. Tant el seu caràcter aventurer com el seu estil literari tan apassionat varen eixamplar la mítica entorn de la seua personalitat.

2. Hemingway, corresponsal i novel·lista de guerra
Des de ben jove Ernest Hemingway va agafar veritable fascinació per les armes, fet que va portar-lo a viure de prop alguns conflictes bèl·lics. Amb només 19 anys, el 1918, va allistar-se a la Creu Roja de Kansas City per tal de conduir ambulàncies a la zona transalpina durant els darrers mesos de la Primera Gran Guerra (1914-1919). Va viure els terribles bombardejos de París de la mà de l’artilleria alemanya. Va conèixer un altre dels escriptors claus de l’anomenada Lost Generation,2 la generació perduda, John Dos Passos.3 Hi va tindre una relació molt estreta, que va influenciar-lo notablement tant en l’àmbit ideològic com en el literari.
El 8 de juliol de 1918 va ser ferit al front italià per foc de morter. Malgrat el seu estat físic debilitat va aconseguir salvar un soldat italià, cosa que va portar-lo a rebre la Medalla de Plata al Valor Militar del govern italià. Va ser condecorat i ascendit al càrrec de tinent. A partir de totes aquestes experiències va publicar la novel·la que va donar-lo a conèixer internacionalment el 1929, «A farewell to Arms» (Adéu a les armes).
Va endegar al front la seua tasca com a periodista, mentre rebutjava frontalment bona part de la societat conservadora i racista del seu país, la qual vivia uns períodes de canvi revolucionaris durant els anys 1920, a partir de l’aplicació de la Llei seca4 i l’esclat dels gangsterisme a ciutats com Chicago.
Durant el conflicte bèl·lic de 1936-1939 va treballar com a corresponsal de guerra a la capital de l’estat per a la North American Newspaper Alliance. Va sentir-se altament implicat en la causa republicana, de la qual va esdevindre propagandista. D’aquest apassionament va sorgir la seua obra mestra publicada el 1940, «For Whom the Bells Toll» (Per qui toquen les campanes), ambientada a les muntanyes de Segòvia durant els preparatius de la Batalla de Guadalajara.5
Va ser testimoni dels preparatius de la Batalla de l’Ebre durant la primavera de 1938. Totes aquestes experiències varen alimentar el seu anhel com a escriptor antifeixista, compromès amb la causa de la llibertat.

3. Hemingway baix les bombes vora l’Ebre

A l’abril de 1938 trepitjava Tortosa com a corresponsal de guerra per cobrir la defensa republicana del tram final de l’Ebre, quan la banda dreta del riu ja estava ocupada per les tropes franquistes. Ha passat a la història com un dels darrers cronistes en abandonar el terreny quan va esclatar la Batalla de l’Ebre, la més llarga i sagnant del conflicte, i com l’autor de narracions periodístiques vibrants sobre la dramàtica situació que es vivia a casa nostra:

A les dos d’aquesta tarda, Tortosa era una ciutat quasi demolida, evacuada per la població civil i sense cap soldat. Vint-i-quatre quilòmetres més amunt es lluitava aferrissadament per protegir Tortosa, l’objectiu feixista en la seua avançada cap al mar.

Aquest seguit de peces periodístiques són d’un gran valor històric, atès que ens donen una imatge via de la situació dramàtica que es vivia, també de les infraestructures estratègiques. Com a exemple, Tortosa comptava amb tres ponts que creuaven el riu: el pont de la Cinta, el pont de l’Estat i el pont del tren. És obvi que els ponts solen ser l’objectiu primordial de qualsevol bombardeig aeri. El cronista nord-americà va descriure de la següent manera els fets del 15 d’abril de 1938, amb 12 fatídics bombardeigs que varen deixar caure un total de 54 tones de bombes:

Així, quan el nostre cotxe va arribar a Tortosa i el guarda ens va dir que els bombarders havien volat el pont i que no podíem passar, va ser allò tant temut des de feia tant temps i tantes vegades que quasi no ens va afectar més enllà del sentiment que ara havia passat realment. El pont del ferrocarril encara aguanta i no hi ha dubte que es construirà un pont de pontons, però aquesta és una mala nit per la riba oest de l’Ebre.

L’Aviazione Legionaria delle Baleari, amb els trimotors Savoia-Marchetti S-79 i S-81, i la Legió Còndor amb els hidroavions alemanys Heinkel He-59, varen arrasar completament determinats barris de la ciutat. Els objectius militars eren la central elèctrica, els tallers dedicats a la indústria de guerra, i l’estació ferroviària.
L’article “Bombing of Tortosa”, que va publicar-se al New York Times, s’ha convertit en tot un referent sobre la situació bèl·lica abans de la gran Batalla.

Damunt dels nostres caps, al cel alt i sense núvols, flota rere flota de bombarders volava amb estrèpit sobre Tortosa. Quan van deixar caure el sobtat fragor de les seves càrregues, la menuda ciutat a la vora de l’Ebre va desaparèixer en un creixent núvol de pols groga. La pols no va arribar a posar-se, ja que van acudir més bombarders i, finalment va surar com una boira groguenca sobre tota la vall de l’Ebre.

Al vespre d’aquell mateix dia, l’escriptor va fer una reflexió terrible, fruit del dramatisme del moment:

Hi havia moltes raons per deixar Tortosa i dirigir-se a Barcelona, incloent-hi la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat.

Va redactar la seua darrera crònica el 18 d’abril de 1938 per a l’agència NANA, en un indret indeterminat del Delta de l’Ebre, mentre contemplava un camp de cebes, en el qual combina la bellesa narrativa i apunta cap al drama que es viurà properament:

La rasa de reg estava plena d’una munió de granotes d’enguany, i a mesura que un hi fanguejava, es dispersaven, saltant com boges. Una filera de nois jeia rere una via de tren, després de cavar-se cadascun d’ells una petita trinxera en la grava, al costat dels rails; les seves baionetes traspuntaven sobre uns raïls lluents que ben aviat es rovellarien. A les seves cares es veien les diverses expressions dels homes -xicots convertits en homes en una sola tarda- que esperen el combat. […] Sobrevolaven la carretera de Tortosa avions que davallaven en picat i metrallaven. Els avions alemanys, però, són absolutament metòdics. Fan la seua feina. Si un forma part del seu treball, no té sort. En canvi, si un no està inclòs en el seu pla de treball, pot atansar-se molt a ells i observar-los com s’observa com mengen els lleons. Si les ordres que reben són metrallar la carretera quan retornen a la base, llavors un està perdut. Però si han enllestit la seva tasca contra un objectiu determinat, volen cap a casa com empleats de banca. […] Finalment hi ha contacte entre els dos exèrcits i s’entaularà una nova batalla per conquerir l’Ebre; però després de la incertesa, el contacte era un consol. Ara, mentre observava, he vist un home que s’esmunyia entre l’arbreda verdal de l’altra banda del riu, i després a tres més. Llavors, tan bon punt van fer-se fonedissos va retronar el sobtat, agut i proper espetec reiterat de les metralladores. Amb aquest so s’acaben les passejades, tota la sensació d’assaig general d’abans de la batalla. Els nois que havien cavat refugis per protegir els seus caps rere el terraplè de la via de tren tenien raó, i a partir d´ara allò és assumpte d’ells. Des d’on jo era podia veure’ls ben protegits, esperant amb impaciència. Demà serà el seu torn. Vaig observar la notòria inclinació de les baionetes damunt les vies. L’artilleria prenia una certa embranzida. En dos ocasions encertaren objectius útils, i quan el fum es va esvair i es va rinxolar entre els arbres, vaig arrapar un manat de cebes primerenques d’un camp que era a l’espona de la drecera que em portava cap a la carretera principal de Tortosa. Eren les primeres cebes d’aquesta primavera, i al pelar-ne una vaig descobrir que eren blanques i no massa fortes. El Delta de l’Ebre té una terra bona i rica, i on creixen les cebes, demà serà l’escenari d’una batalla.