PREÀMBUL
No sé per on començar… potser per presentar vos al protagonista de la
història, ell és Josep Florenci Brull Farnós, nascut el 27 de juny de 1925. Un
home que tot i no ser de la meva família a nivell biològic, sempre hem sentit que forma part d’ella. L’amistat forjada amb la meva iaia quan ella tan sols era una adolescent, ha perdurat amb els anys. Ell no s’ha casat mai ni ha tingut fills, nosaltres hem sigut part de la seva família. Em refereixo a ell com al meu tio perquè sempre ens ha cuidat i ens ha estimat, és una persona molt important per a tots nosaltres. Florenciet, així és com el coneix tota la gent del poble, sempre ens ha explicat històries de quan era petit i em sorprèn molt com se’n recorda tant de la guerra Civil Espanyola. Vaig
decidir que ell seria la base del meu relat perquè admiro molt la seva capacitat de tirar endavant després d’aquells tres anys durs de guerra on gairebé perd a la seva mare. Sento que ell és una de les persones més fortes que conec, un apassionat i amant de la vida.
Els fets que es relaten van ocórrer durant la Guerra Civil Espanyola, concretament a les acaballes de la mateixa, durant el cru episodi del bombardeig a que va estar sotmesa la població del Perelló al llarg de tres dies seguits, el 15, 16 i 17 de desembre de 1938. Es van tirar més de 2.000 bombes. El poble va quedar arrasat.
Un 80% del nucli urbà va quedar afectat per la pluja de projectils, es van destruir mig miler de cases. Van morir una trentena de persones, per la dimensió de la població, va ser totalment destructiu, una catàstrofe.
EL SOROLL DE LA POR
Encara recordo quan el meu tio Florenciet, que ara té noranta-cinc anys, m’explicava històries de quan ell era petit. Tinc a la memòria gravat un dia de Nadal, quan després de dinar, ens vam asseure al sofà i em va explicar com va sobreviure a la Guerra Civil Espanyola.
“Tenia onze anys quan va començar la guerra, era un nen. A casa vivíem els meus germans, els meus pares i jo. Treballava desfent marges, les pedres servien per a condicionar la carretera per on passaven els cotxes de l’Ebro. Cobràvem deu pessetes cada dia i a més ens donaven arròs, carn de búfal congelada en llaunes o pa per poder menjar. Per la nit, anàvem a dormir a “la canterilla”, és com li dèiem a baix pont de la carretera de Rasquera.
Quan hi havia funcions al cinema del poble, els adults feien la xarreta fora i tiraven els cigarrets a mig fumar; amb un amic hi anàvem, els recollíem, trèiem el tabac, el trituràvem i després anàvem al barranc on ara hi està el parc de Les Comes; allà, els soldats havien col·locat una cuina. Intercanviàvem amb ells, nosaltres donàvem tabac i rebíem pa a canvi.
Al Perelló es van construir mitja dotzena de refugis de dues boques, per amagar-nos quan arribessin els avions. El nostre poble era un punt logístic important, un nus de comunicacions per a l’abastament del front. Hi estava instal·lat el 5è cos de l’exèrcit de la República. A l’agost del 38, durant la Batalla de l’Ebre, el nucli urbà del Perelló va ser bombardejat per primer cop. La gent se’n va anar cap al Burgà, per intentar sobreviure a les casetes del tros, però nosaltres no, ens vam quedar a casa.
Encara recordo quan va començar el veritable infern. El 15, 16 i 17 de desembre de 1938, quan els alemanys de la legió Cóndor van bombardejar El Perelló, en una operació per despistar les tropes republicanes: l’exèrcit de Franco i els seus aliats volien fer-los creure que avançarien cap a Catalunya des del sud per la costa quan, en realitat, volien entrar per la zona de Balaguer, a Lleida. Sentíem el soroll dels avions i ens espantàvem tant que a vegades ens quedàvem quiets, esperant a que passés alguna cosa. Sabíem que havíem de córrer fins a arribar als refugis i amagar-nos allà perquè si no, estàvem en perill. Sento com si fos ara, el sec soroll que feia la bomba quan explotava.
Quan els bombardejos es van acabar, el poble estava destrossat. Gairebé no hi quedaven cases en peu. Amb el meu amic, vam anar a donar una volta i ens vam esgarrifar. Pel carrer ens vam trobar trossos de cames, braços, carn enganxada a les parets, sang per tot arreu… No em puc treure la imatge del cap… Tot i així, encara no t’he explicat la pitjor experiència que vaig viure, menuda… El divendres dia 16, la meua mare va anar a la casa del costat, on hi vivien una mare i la seua filla, a veure com estaven. I de cop, van sentir els avions, no van tenir temps d’anar cap al refugi. La filla i la meua mare van amagar-se a la caixa d’escales. Una bomba va ensorrar la casa, amb la sort que elles van quedar protegides. Mon pare, que sabia on estava la mare, quan van acabar de bombardejar el poble, va córrer fins les runes i després de buscar i tornar a buscar durant molta estona, les va trobar a les dues encongides intentant sortir de baix el munt de pedra, terra i argamassa. A la mare de la xiqueta no la van trobar fins dies després, morta quasi sense ungles, les havia perdut intentant apartar les runes de damunt seu, havia estat enterrada en vida.
A vegades penso què hagués passat si el pare no hagués rescatat a la mare…
encara em tremolen les cassoletes només d’imaginar-m’ho…”
De cop, vaig veure com li queien les llàgrimes. Sentia que tornar a recordar aquelles vivències li produïen una emoció molt intensa, tant que es va quedar en silenci durant molta estona, mentre jo l’abraçava. Després de més de vuitanta anys, encara té aquests records molt presents. És el meu exemple a seguir, ha passat per mil tempestes i el meu tiet encara està al meu costat, regalant-me històries i somriures a cada instant.
