Categoria: exile

El nostre alumnat i el projecte artístic Sequere

L’artista Marco Noris i la psicoanalista Celeste Reyna van realitzar el passat mes de juny una vista al refugi antiaeri de Tortosa, conjuntament amb l’artista local Antonia Ripoll. Era part del seu trajecte caminant des del Delta de l’Ebre fins a la Font de Segre dintre del projecte Sequere. Van tindre una trobada amb el grup de 4t B del curs passat del nostre centre just davant del refugi antiaeri del conflicte bèl·lic situat al carrer Hemingway.

Ens han anat fent cinc cèntims de l’evolució del seu projecte durant els darrers mesos. Aquest any han inclòs les activitats realitzades per l’alumnat del 4t professionalitzador en aquest emblemàtic carrer envoltat de ressò literari i de memòria històrica. Ens sentim molt satisfets del resultat aconseguit.

https://lab.marconoris.com/Sequere/Recorregut/Institut+Dertosa

A l’entorn d’aprenentatge del Canigó, tercer dia

La darrera jornada a l’entorn d’aprenentatge s’endegava de ben d’hora amb una visita a  Cotlliure. La bellíssima població marinera compta amb dos espais molt importants quant a la memòria històrica. Primerament, el castell, que havia estat inicialment construït a l’Edat Mitjana, tal vegada damunt de construccions defensives d’època romana, però molt retocat per adaptar-lo a les necessitats defensives militars del segle XVII.  L’any 1940 va ser usat com a presó per a reclusos que havien estat prèviament al camp de concentració d’Argelers de la Marenda, la ideologia dels quals era considerada com a perillosa pels capitosts de la República francesa. Allí van haver de sofrir unes condicions totalment infrahumanes. L’alumnat va realitzar un exercici de creació poètica, a la vegada que va poder visitar una emotiva exposició sobre la retirada.

Seguidament, varen desplaçar-se al cementiri per tal de fer un homenatge al poeta andalús Antonio Machado davant de la seua tomba, la segona més visitada de l’estat francès. El professor Emigdi Subirats va recitar conjuntament Cantares i La Saeta, dos emblemàtics poemes.

El toc final de l’estada havia d’arribar a la Maternitat d’Elna, per tal que l’alumnat rebés una manifestació d’esperança, just en l’indret on havien nascut 595 xiquets i xiquetes, les mares dels quals havien estat internades al camp d’Argelers. La faena realitzada per la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz va ser memorable. Inicialment la institució es va mantenir gràcies a donacions voluntàries que arribaven d’Europa, però després del començament de la Segona Guerra Mundial, els fons van disminuir i van començar a arribar refugiats de l’estat francès i altres països europeus. Principalment eren dones jueves que fugien de l’ocupació nazi. Per això, la maternitat es va veure obligada a associar-se amb la Creu Roja i acatar-ne la política sobre neutralitat, la qual cosa li impedia d’acollir refugiats polítics, sobretot jueus. Per resoldre aquest entrebanc, Elisabeth Eidenbenz decidí de falsejar la identitat de moltes dones amb la finalitat de burlar aquestes lleis. Van ser molt fustigats per la  Gestapo, fins al punt que en una ocasió ella mateixa fou detinguda.

A l’entorn d’aprenentatge del Canigó, segon dia

La segona jornada a l’Entorn d’Aprenentatge del Canigó tenia el tret d’inici a l’ermita de Sant Miquel de Cuixà, una abadia benidictina situada al peu del Canigó, a la Ribera de Taurinyà, a la meitat meridional del terme de Codalet. La relació dels exiliats catalans amb els monjos del monestir de Cuixà era intensa i fluïda pels actes culturals que es promovien. Alguns d’ells també d’alguna manera van exiliar-se quan es va represaliar l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré  (Arbós, 15 d’ abril de 1908 – Barcelona, 21 d’octubre de 1968), forçat a marxar del monestir per uns comentaris sobre el règim franquista. En aquest marc extraordinari l’alumnat va realitzar un exercici de reflexió sobre fets quotidians i la relació amb els règims totalitaris.

A la tarda, van realitzar la visita obligada a la tomba de Pompeu Fabra (Gràcia, 20 de febrer de 1868 – Prada, 25 de desembre de 1948), figura immensa tant de la lingüística catalana com de la resistència antifranquista. Van portar a terme una emotiva ofrena de flors, a la vegada que se’ls va fer cinc cèntims sobre les penúries que va passar el gran filòleg durant els duríssims anys d’exili.

Conjuntament amb el músic Pau Casals (El Vendrell, 29 de desembre de 1876 – San Juan de Puerto Rico, 22 d’octubre de 1973), han esdevingut les dos grans figures cabdals de l’exili català, als quals la ciutat de Prada va acollir i n’han esdevingut símbols molt preuats.

Els quedava el fet de prendre part en un gimcana a la descoberta de Prada, sobre fets històrics relacionats amb la ciutat i els catalans exiliats.

A la nit varen assistir a una activitat musical i de ball molt divertida per part del cantautor nord-català Ramon Gual, amb danses rosselloneses i del Conflent. Una jornada molt intensa i educativa.

 

A l’Entorn d’Aprenentatge del Canigó, primer dia

A l’Entorn d’Aprenentatge del Canigó, primer dia

 

Per segon any consecutiu el nostre alumnat de 4t d’ESO està realitzantuna estada didàctica a l’Entorn d’aprenentatge del Canigó, acompanyat de les professores Olga Gas i Salomé Pla, i del professor Emigdi Subirats. Aquesta és l’explicació pertinent que trobem al seu espai web:

L’Entorn d’Aprenentatge del Canigó és una proposta pedagògica que neix amb l’objectiu d’apropar els estudiants de darrer cicle de primària, secundària  i batxillerat dels Països Catalans al patrimoni cultural i natural de la Catalunya Nord. Situat a Prada a la comarca del Conflent, a l’Alberg Pau Casals – Canigó, seu permanent de la Universitat Catalana d’Estiu, l’EdA del Canigó ofereix als estudiants la possibilitat de realitzar estades didàctiques per a descobrir el bressol de la cultura catalana, conèixer un entorn natural i paisatgístic emblemàtic seguint les petjades i els valors de l’excursionisme com feu Jacint Verdaguer i treballar per a la construcció d’un espai de pau, llibertat i solidaritat entre els diferents pobles que agermana la llengua catalana. Cultura, natura, paisatge i llengua s’uneixen per esborrar fronteres i celebrar els valors universals que des de l’Abat Oliba fins a Pau Casals van impregnar aquestes contrades.

Una bona matinada ens permetia arribar als espais fronterers cap a les 10 del matí. Allí ens esperaven en Víctor i en Felip, els dos responsables del projecte educatiu, que ens estan fent de guia durant aquests dies. Primerament, ens varen portar a fer el primer tram de la ruta de l’expatriació just fins a la ratlla que separa dos estats tot i ser terra catalana banda i banda. La metàfora de la ratlla queda palesa en el famós poema Corrandes d’exili, de Joan Oliver “Pere Quart”, que va recitar el professor Emigdi Subirats: i abans de passar la ratlla/ m’ajec i beso la terra/ il’acarono amb l’espatlla.

També es va fer la deguda remembrança del president català i del lehendakari basc, Lluís Companys i José Antonio Aguirre, que varen creuar “la ratlla” que els portava a la ruta incògnita en un dels moments més tràgics de la nostra història contemporània. Durant tot el trajecte ens va acompanyar una maleta, que simbolitzava el lleuger equipatge que portaven els centenars de milers de refugiats republicans que havien de deixar el país sota unes condicions francament lamentables.

A la tarda, havent dinat al poble de La Vajol, ens vàrem traslladar a la platja d’Argelers de la Marenda, en la qual va instaurar-se un camp de concentració al febrer de 1939 destinats als refugiats que fugien del feixisme i de les bombes franquistes. Justament davant del monument d’homenatge a les persones que varen sofrir reclusió a l’esmentat camp, va haver-hi una concentració de 540 alumnes de l’Alt Empordà i de l’Institut Dertosa, que varen recitar uns poemes i varen fer cinc cèntims de les experiències viscudes durant el dia. També van prendre la paraules membres de l’associació FFREEE,, fills de refugiats republicans que van instal·lar-se a la Catalunya del nord, així com Antoni Parra, alcalde d’Argelers, que va fer un emotiu parlament en què va deixar palès el fet que als ciutadans d’Argelers els costa molt assumir aquesta part de la història, en què la República francesa va tractar molt malament els refugiats republicans que havien travessat els Pirineus.

Finalment, vàrem arribar a la nostra destinació a l’alberg Pau Casals de Prada de Conflent, governat per la Universitat Catalana d’Estiu. Compta amb tota mena de simbologia catalanista, imatges de Pompeu Fabra i Pau Casals, els rètols de totes les edicions de la UCE i una exposició sobre l’exili.

Ha estat una jornada esgotadora, però molt interessant, en la qual el nostre alumnat ha pogut viure de primera mà com es va realitzar la històrica Retirada, nom amb què ha passat a la història el camí que realitzaren centenars de milers de persones que mai no varen poder tornar a la seua terra al febrer de 1939.

A l’ombra del Montsià, de Joan Cid i Mulet

A L’OMBRA DEL MONTSIÀ, DE JOAN CID I MULET

1. L’escassa tradició de la novel·la ebrenca
El gènere novel·lístic va experimentar durant els anys 1930 un període de veritable renaixement arreu dels Països Catalans amb la consolidació d’un gran nombre de novel·listes de la talla de Josep Puig i Ferreter, Mercè Rodoreda, Miquel Llor, Francesc Trabal, Carles Soldevila, etc. Entre tots varen aconseguir donar-li l’empenta suficient per acabar amb el llarg període d’ostracisme a què l’havien condemnat els seguidors del corrent noucentista, que consideraven la poesia com a únic gènere culte que podia educar la societat. També a les Terres de l’Ebre va viure’s un moment narratiu daurat amb l’aparició de quatre afamats novel·listes: Sebastià Juan Arbó (La Ràpita), Joan Povill i Adserà (Villalba dels arcs), Joan Manuel Borràs i Jarque (Vinaròs) i Joan Cid i Mulet (Jesús).
Les nostres comarques no havien gaudit mai d’una significativa tradició narrativa de ficció. El títol de la primera novel·la ebrenca que coneixem és «El tio Gil Mamuco»1 del prevere tortosí Francesc Vidal i Cabassés, publicada a Madrid (ciutat on residia) el 1789. L’únic gran novel·lista tortosí del segle XIX va ser Antoni Altadill i Teixidó, que va ser l’autor d’un gran nombre de relats dels quals destaquen «La ambición en la mujer» i «Barcelona y sus misterios». Totes les seues obres les va escriure fora de la ciutat, ja que va emigrar a Cuba i posteriorment va establir-se a la capital catalana. En canvi, les comarques del Maestrat i del Matarranya van tindre una aportació clau per al món de les lletres amb dos novel·listes de primera fila: el vinarossenc Venceslau Ayguals de Izco i Brauli Foz, de Fòrnols del Matarranya. Ayguals va ser el màxim representant de la novel·la social castellana del XIX i de l’edició en fascicles. Foz va ser autor de la famosa novel·la picaresca «La Vida de Pedro Saputo», que ha sigut reconeguda com una de les millors del segle.
Quant a narradors de les Terres de l’Ebre, durant les dos primeres dècades del segle XX, només tenim documentada la publicació de la novel·la «El Burgo podrido»2 (1924), del polític esquerrà Marcel·lí Domingo, i «Esclavitud»3 (1928), de Joan Povill i Adserà, la qual creiem que és la primera novel·la escrita en català per part d’un autor ebrenc.
Els anys 1930, ben al contrari, van veure l’edició dels revolucionaris relats existencialistes d’Arbó: «L’inútil combat», «Terres de l’Ebre», «Hores en blanc» i «Camins de nit», que varen servir com a targeta de presentació de les comarques ebrenques al conjunt de la literatura catalana. A més, van publicar-se les novel·les «Travesías y picardías», de Gregori Sierra Monje (1930), «Or a les Brases» de Mn. Tomàs Bellpuig (1933), i «Los de ayer» del polític comunista Rafel Vidiella (1938). Hem de fer un especial esment de l’aparició de la novel·la «Mossèn Missal» del metge Manel Vilà, que va resultar guanyadora dels Jocs Florals de Barcelona de 1930.
La publicació en un parell d’anys de dos novel·les en català va marcar una fita que va ser reconeguda pels altres literats del seu temps amb cròniques de satisfacció i de lloança,

2. La seua novel·lística
Hem d’enquadrar la seua obra novel·lística de preguerra com a part integrant de l’anomenada novel·la psicològica, que es basava en l’exposició progressiva de la personalitat d’un o de diversos personatges i de les seues reaccions davant d’uns problemes concrets, i que va assolir durant la primera meitat del segle XX una complexitat tècnica considerable. En la novel·la del segle anterior d’índole psicològica, és fonamental el paper que desenvolupa un narrador omniscient en tercera persona que ofega o disminueix l’autonomia dels personatges. La principal innovació dels relats psicològics dels anys 1930 radica en el progressiu desplaçament del narrador que tendeix a intervindre molt menys en el curs del relat i que en alguns casos és suplantat totalment per les reaccions i actituds dels personatges, amb la qual cosa canvia radicalment el punt de vista narratiu.
En conjunt les dos novel·les que Cid i Mulet va publicar durant aquest període, «A l’ombra del Montsià» i «Rosa Maria», arrenquen temàticament i quant al tractament dels personatges dels relats romàntics. La tècnica de presentació és habitualment la mateixa. En primer lloc hi ha una descripció física per passar després a un tipus d’anàlisi més psicològica que s’anirà intensificant a mesura que avancen els capítols i que ens portarà a la idealització total dels protagonistes. Sovint trobem implícit un missatge de denúncia de l’ambigüitat de les convencions socials, manifestat a través del comportament sexual i dels mitjans econòmics dels personatges.
En el camp estilístic, l’escriptor jesusenc va fixar-se com a objectiu la dignificació de la llengua col·loquial per tal de dotar-la d’una autèntica categoria literària. Pretenia recuperar i a l’hora revitalitzar bona part del lèxic rural, el qual aporta al fil narratiu un emotiu alè poètic. Cid i Mulet era un veritable mestre en l’ús de procediments força equidistants entre el gènere poètic i el novel·lístic. De ben segur que aquestes obres arriben a copsar l’atenció del lector tant pel contingut com pel llenguatge emprat, sempre molt proper. És un dels mèrits més preuats de l’escriptor jesusenc, l’equilibri que aconsegueix entre l’ús lingüístic quotidià i el necessari respecte gramatical. Narra amb un to col·loquial i d’una manera lúcida, directa i senzilla. L’escriptor té en ment el retrat exhaustiu de l’entorn del qual parla, un entorn que li permet reivindicar la seua filosofia de vida: l’amor, el respecte als seus orígens, el seu passat, la seua cultura i les seues esperances de canvi. Els temes fruit d’aquesta filosofia abracen les relacions humanes més íntimes amb les corresponents convencions socials i tot el món rural que va conèixer molt de prop i es mantingué present durant el període literari de joventut: la natura, els costums i la dura vida camperola i marítima.

3. A l’ombra del Montsià
Va publicar la seua primera novel·la, «A l’ombra del Montsià», en motiu de la diada del llibre de 1933. La seua aparició va ser saludada amb entusiasme per part dels homes de lletres tortosins, que varen realitzar comentaris d’elogi i d’encoratjament per tal que l’autor continués aprofundint la seua vocació literària. La cultural revista «La Zuda» se’n feia ressò amb una crònica que ens servirà per introduir-nos directament en l’argument.

Els costums típics, les gestes nobles, la psicologia dels veïns, les misèries i passions, murmuració, pobresa d’esperit, gatzara, gresca, totes aquestes coses que són tònica de l’ànima rural estan ben vistos en la novel·la i la impressió que es reflecteix és objectiva.

La història està basada al poble d’Alcanar. El paisatge del poble cruïlla dels Països Catalans i les muntanyes del Montsià prenen la simbologia de veritable baluard, d’allò que és propi i s’ha d’estimar. L’autor reïx e gran manera en el retrat de la terra, és a dir, en la creació de paisatges rurals acompanyats de sensacions de tot tipus emprades per arrodonir la idíl·lica descripció1:

Mar i cel es confonen en una immensa blavor asserenada… Paisatge lluminós i clar… A mà esquerra, hom hi pot veure el poblat de la Ràpita, vora la mar, com un formigueig de papallones. Seguint la serralada, el Montsià, seré, blavís, dins l’ombria del rocam llur… Al bell mig del seu cor, el Remei, joguiner i blanc, ombrejat per uns roures gegantins… Al redós, un petit exèrcit de turons i serralades que semblen cercar la gran plaça… Al fons, la vall saturada per una horta magnífica i exuberant… Els tarongerars sempre verds i joves… Fullatge sempitern, prometença de les hores més belles de la joventut… Enllà, lluny, llepant el Mare nostrum, fregant la vallada i a mà dreta, Benicarló i Vinaròs, dues poblacions marítimes, hospitalàries com tot el poble valencià.

L’autor guia la nostra anàlisi des del mateix pròleg de la novel·la quan, quasi emulant el cavaller renaixentista Cristòfol Despuig, ens comunica que ha escrit la novel·la a la vegada pel meu amor a la comarca i a Catalunya, un amor que el porta a endinsar-se en tota una àmplia amalgama de justificacions:

De tota la contrada tortosina, és Alcanar el poble que més bell exemple ens ofereix. Apartat fins al màxim de l’ambient catalaníssim de la nostra terra, no per això, Alcanar, deixa de vibrar als impulsos d’una catalanitat profunda i arrelada. Les seves gents treballadors gairebé fins l’esclavatge, han sabut extreure de la terra el màxim rendiment. Fa uns anys no es coneixia llí altre cultiu que el del secà – garrofers improductius -. Avui el conreu del taronger i una bona part d’horta són la riquesa del poble canareu.

Centrant-nos en el fil de l’argument, els protagonistes, l’Anna Rosa i el Lluís, van creixent d’uns d’un ambient de perills i de sacrificis i es veuen afectats per unes ombres – típiques dels pobles rurals- de perpètua murmuració sobre la seua vida i especialment sobre la seua relació. Ells, en canvi, són conscients d’allò que han de fer i segueixen el seu camí mentra fan més ferm el seu amor i la seua tranquil·litat personal. El Lluís, fills d’una família de pagesos canareus tradicionals, també busca la fugida per sortir de la mediocritat i l’avorriment de la vida rutinària del poble. La primera escapada li és perdonada per part dels pares, que poden cceptar una relliscada. Després s’enamora d’una dona de cabaret que ha aparegut per Alcanar i la parella es converteix en objecte de la tafaneria popular que els jutja sense miraments El pare es posa a exercir com a cap familiar amb poders disciplinaris i intenta prohibir la relació. Aleshores el protagonista només té una eixida possible, la partida, l’abandó del lloc familiar i la recerca d’un món alternatiu amb la seua enamorada. El protagonista se’n surt. La seu determinació el fa reeixir, conservar el seu amor i buscar una vida millor.
Joan Cid i Mulet en el moment d’escriure aquest relat havia llegit la novel·la existencialista arboniana2 «L’inútil Combat», donada la gran difusió que aquesta obra havia tingut entre tots els literats ebrencs i les nombroses ressenyes que sobre ella varen publicar-se a la premsa comarcal. De fet, creiem veure un paral·lelisme en l’argument tot i que el tarannà més vital de l’escriptor jesusenc el porta a donar una solució radicalment distinta. Aquest diferent enfocament dels dos escriptors està directament enllaçat al tractament contraposat del paisatge. Hem vist com Cid i Mulet ens presenta unes muntanyes magnífiques, una terra ferma i unes lloables qualitats del poble català i ebrenc que porten al triomf. Contrasta amb l’esperit del novel·lista rapitenc que remarca la duresa dels nostres camps, la misèria camperola, les difícils condicions meteorològiques i la perpetuació de l’efecte maligne dels insectes que varen provocar una gran quantitat d’epidèmies.

4. Trinitari Fabregat, el paisatge canareu i l’exili
La biblioteca d’Alcanar porta el nom del literat Trinitari Fabregat (Alcanar 1912-
París 1994). Exiliat a França després de la guerra de 1936-1939, va passar
pels camps de refugiats de Sant Ciprià i Argelers de la Margenta on va
coincidir amb el jesusenc Cid i Mulet, autor de «Destins», relat representatiu de la novel·la concentracionària. Tots dos van escriure igualment poemes
concentracionaris.
El 1964 va publicar «Jardins Ignorats», escrita a París fruit de l’enyor i basada a la seua població natal, sobre la qual se n’ha fet una ruta literària. Justament el 1933,
Joan Cid i Mulet havia publicat «A l’ombra del Montsià», en la qual fa
un interessant retrat de la vida i el paisatge canareu. El 2007, en el marc del centenari del
seu naixement, conjuntament amb Tomàs Camacho, vàrem realitzar una
xerrada a l’institut Sòl del riu d’Alcanar, en la qual vam comparar les dos novel·les i vam cercar-hi paral·lelismes.
Cid i Mulet havia tingut una estreta relació amb Josep Bòria, director de la històrica revista
canareva Terra nostra, publicada en plena dictadura de Primo de Ribera. Tots dos estaven implicats en l’associacionisme agrari i varen realitzar una bona difusió per les Terres de l’Ebre. Fabregat també va entusiasmar-se amb la tasca cultural de Bòria, persona que va marcar-los a tots dos. La seua trajectòria literària, els ideals catalanistes i el dur exili va crear complicitats entre tots ells.
«Jardins ignorats» de Trinitari Fabregat va ser traduïda al castellà amb el nom de «Jardines desconocidos» per Tomàs Camacho el 2003. Va ser una nova i magnífica aportació a la difusió del seu bagatge literari.

A tall de conclusió
Sebastià Juan Arbó, Trinitari Fabregat i Joan Cid i Mulet van ser retratistes lletrats de la societat ampostina, rapitenca o canareva. Arbó va fer uns retrats existencialistes en els quals el model de vida rural estava carregat de penositats. Cal destacar que hi ha una altra manera de veure el món, amb un paisatge més naturalitzat, que encara podia presumir de ser verge, amb uns personatges amb ganes de viure i de gaudir de la vida i de les relacions humanes, i uns arguments menys pessimistes que demostraven l’existència d’una societat amb mancances, tot i que a la vegada amb una gran força i esperança. Sobretot, uns protagonistes que se n’eixien gràcies a llur capacitat de lluita i voluntat de superació davant de les adversitats que se’ls presentaven.
Campredó, Nadal de 2022

UN HOMENOT DE CULTURA EN TEMPS DE GUERRA, JOAN CID I MULET

Preludi introductori
L’admirat home de lletres tortosí, Manuel Pérez Bonfill,1 va publicar a l’històric setmanari Ebre Informes el maig de 1978 un article, a la vegada alliçonador i didàctic, en el qual feia esment d’una instructiva conferència que havia donat a l’Ateneu de la capital catalana el literat Vicenç Riera i Llorca, que pretenia fer un balanç ràpid però concís de la nodrida tasca que havien realitzat una llarga llista d’escriptors catalans exiliats en diversos països de Llatinoamèrica durant més de tres inacabables dècades. Durant el transcurs d’aquesta xerrada literària, l’acreditat conferenciant va citar el nom del jesusenc Joan Cid i Mulet, la qual cosa va portar en ment al veterà ensenyant de nou qüestions doloroses que feien referència al desconeixement que té la ciutadania de la vasta obra, que abraça camps ben diversos, d’un dels autors locals més internacionals.
Joan Cid i Mulet (Jesús, 1907 – Ciutat de Mèxic, 1982) va jugar un paper molt important a la Tortosa dels anys 1930 en els heterogenis àmbits cultural, educatiu i polític. Era un gran home de cultura que confiava cegament en la funció educativa com a eina crucial per al desvetllament de la població. Va destacar com a ideòleg, teoritzador del corrent polític catalanista a casa nostra, i va convertir-se en un bon dinamitzador cultural

1. Obra poètica

Va realitzar els seus primers passos literaris amb la publicació de tot un seguit de poemes de joventut al setmanari catalanista Vida Tortosina (1927-1937). Era una poesia que es caracteritzava pels seus missatges il·lusionats, fins i tot bucòlics, que cantava a les coses belles de la vida i a una cultura catalana que agafava nous vols durant el període republicà. El mateix caire estètic queda reflectit en el seu primer volum de poemes titulat Roses Blanques (1934). Els diversos comentaristes literaris ebrencs del moment (Francesc Mestre i Noé, Antoni Campos Sapiña, Lluís
Climent, etc.) varen fer unes crítiques elogioses del nou poeta que havia compost, amb les seues pròpies paraules, un conjunt de roses per gaudir de la lectura i homenatjar amb un vocabulari exquisit les imatges belles que ens aporta el viure.
En canvi, ens cal reivindicar l’alta qualitat de la seua poesia de guerra, que demostra la maduresa del poeta en el domini de l’idioma i que aconsegueix uns autèntics retrats en vers de denúncia de la duresa del moment.
Als Països Catalans no s’ha agrupat cap col·lectiu poètic sota el qualificatiu de ‘poetes de la Guerra Civil, malgrat que va haver-hi autors de gran qualitat com Joan Oliver “Pere Quart” o Agustí Bartra, que varen desenvolupar la seua faceta poètica més ben aconseguida a partir de l’horror experimentat en pròpia carn i la implantació posterior del règim franquista.
En altres països, aquest fet literari ha anat d’altra manera. La primera guerra mundial va ser tan atroç que a Gran Bretanya va colpejar moralment tota la societat i va crear una magnífica generació literària, encapçalada per Wilfred Owen i Siegfried Sassoon, que varen compondre els poemes més dramàtics de la literatura contemporània. En la poesia castellana, hi ha igualment el conjunt de poetes que conformen l’anomenada Generació de 1936: Gabriel Celaya, Joan Gil Albert, Miquel Hernández, Lluís Rosales, etc., que varen destacar per l’apassionament de la seua poesia de denúncia de les atrocitats d’un conflicte bèl·lic que s’allargava sense fi.
Joan Cid i Mulet és, indubtablement, un dels grans poetes catalans de la guerra de 1936-39. El 1937 va publicar l’històric recull Les ales del neguit, la qual cosa li va suposar rebre unes crítiques destructives i implacables per part dels membres més radicalitzats del sindicat anarquista FAI, que consideraven que no estava el panorama com per parlar de poesia. El poeta jesusenc va destinar tots els diners de la venda del llibre a ajudar la ciutat de Madrid, assetjada per l’exèrcit franquista. Aquest poemari està dividit en tres parts ben diferenciades: Poemes de totes les hores, Poemes de la nit i Passionals. El poeta comença volent fer un cant a l’esperança en els primers versos, basada essencialment en l’amor de joventut i en la bellesa femenina que encoratja tota mena de passions i de nobles sentiments. Al final però canvia bruscament l to dels poemes, per tal d’afrontar els seus ideals plenament i recordar que estaven enmig d’una tragèdia col·lectiva i calia unit tots els esforços per superar-la:

Però tu, joventut catalana, aguerrida,
indomable i ardida
empunya les armes i avant!
Escriu en la història la gesta més bella
i diguis als pobles que ets l a sentinella
que vetlla i que lluita per la llibertat.

El poema més conegut del recull és Ales Negres, el qual se sol recitar habitualment en sentides commemoracions de fets bèl·lics vora l’Ebre. Trobem la simbologia dels corbs d’acer, els avions italians que varen maltractar com mai Tortosa des de l’aire. Hem de tindre ben present el fet que va ser la ciutat on van caure més bombes durant els tres anys de conflicte bèl·lic fratricida, la veritable Gernika catalana. El poeta volia fer un retrat-denúncia d’uns fets que havien causat gran terror entre la ciutadania. Hi trobem referències mítiques com els “genets apocalíptics”, a part de la simbologia del color negre que ens transporta a l’obscurantisme forçós. També volia deixar entreveure la reacció ciutadana d’indignació total envers la situació dramàtica que els tocava viure.

ALES NEGRES
Han passat corbs d’acer
amb un xisclet d’espant i de terror
Han passat corbs, i tot l’espai
ha fet pudor
de mort i planys d’esglai.
Han passat corbs, genets apocalíptics
que han fet un devessall de la ciutat.
Han passat corbs, com una torbonada,
i tot ho han empestat
de cendres, de runes i misèria.
La gent ha clos el puny
quan han passat els corbs d’acer;
ha clos el puny, i una mirada
rabiüda ha encès d’odis el pit,
i amb un accent de veu acalorada
els negres corbs ha maleït
Ha estat fugissera la volada
dels pirates covards;
han deixat caure dins l’ombra, la metralla
i han fugit esperitats,
enllà, enllà de la muntanya
com si fossin dimonis empestats.
Han fugit lluny, les ales negres
que han envaït el nostre cel…
Han fugit com fugen les raberes,
deixant només un rastre de recel.
Han fugit dins la nit, perquè la llum
del dia els hi fa nosa.
Els corbs d’acer, pirates famolencs
de sang i de vides innocents,
només amb la fosca són valents!
Han passat corbs d’acer
amb un xisclet d’espant i de terror.
Han passat corbs, i tot l’espai
ha fet pudor
de mort i planys d’esglai.

Alguns dels millors poemes de guerra de la seua producció els va publicar al quinzenari cultural antifeixista barceloní Meridià. Són unes poesies (Cel de trinxera, Una tarda de diumenge) amb missatge tètric que reflecteixen l’estat d’ànim dels republicans que ja auguraven la derrota i les conseqüències que derivaria el domini feixista. Els següents versos encapçalen el poema Cel de
trinxera:
Com a cavalls desbocats en trista cavalcada
Els estels fan corrua enllà del firmament;
Són espurnes flotants de crinera irisada,
I quan fugen gemeguen un xiscle de turment.
La nit és silenciosa. Només a estones
S’oí el picor el picor amic dels nostres artillers.
Vigila l’esguard. Els ulls són com a fones
que guanyen les distàncies en no-res.

Hem tingut al nostre abast igualment alguns poemes inèdits escrits tant a Perpinyà com a Mèxic. La seua producció d’exili és de gran qualitat, tot i que encara roman inèdita. El to d’alguns del poemes denuncien la sensació de desterrat, d’haver perdut molt, tant personalment com col·lectivament. Queda constància de la reivindicació de Joan Cid i Mulet com a un dels grans escriptors i poetes catalans antifeixistes, que va tindre un paper cultural i literari molt important durant tot el període de la Guerra Civil i que va fer-se un molt bon nom en els ambients culturals barcelonins.

I s’empaiten amb armes fratricides,
i s’arrosseguen pel pendent aspriu,
ganyotes i gemecs, planys suïcides
ressonen enllà de les muntanyes escruixides
pel tronar dels canons ençà del riu…
I em palpo les carns, són una brasa
que té per resclum un llit de sang…
tremola ma veu i al llavi es glaça
de veure la mort com en percaça
amb la seva ganyota horripilant…
s’ha fos la visió rere del vidre
de la meva animeta sense son….
tornen les hores de fred i captiveri
amb la boira del més obscur misteri,
dintre la cambra negra del meu món.

2. La novel·la de la guerra i el front del Segre
2. La novel·la del Front del Segre i la retirada

Destins és la gran novel·la sobra la Guerra Civil escrita per un escriptor de les Terres de l’Ebre, per la qual cosa hem de lamentar l’escassa difusió que ha tingut a casa nostra. De fet, l’autor es queixava en el mateix moment de la publicació que, a causa del tema que tractava, fins i tot tindria problemes per poder-la difondre a Catalunya. És una mena de relat autobiogràfic redactat a Perpinyà el 1941, tot i que no va ser publicat fins sis anys després a Ciutat de Mèxic. Narrat des del Front, compta amb tots els detalls, els alts i baixos personals, la valentia i la temor, l’amor i l’odi.
El terrible impacte que va suposar la desfeta de l’exèrcit republicà al front de Lleida; la inhumana guerra incivil que varen sofrir els nostres avantpassats, les conseqüències de la qual encara són paleses en la divisió entre bons i dolents dels seus participants i familiars; la lluita inútil i fratricida que va comportar rius de llàgrimes i de sang, i el record encara viu de la tragèdia converteixen aquesta novel·la històrica en un autèntic episodi vivent en la qual la ficció i la realitat es confonen. Els sofriments i les lleialtats les traïcions i els ideals, descrits per la ploma d’un escriptor de casa donen vida a una sèrie d’episodis dramàtics i sentimentals.
L’esperit humà es troba amb el dilema de poder afrontar la lluita contra els seus propis sentiments i les pressions forasteres. El protagonista, l’Hipòlit, veu la seua vida partida, immers en la defensa d’uns ideals que l’aparten del seu amor i del fill que esperen. S’ha d’enfrontar amb la mort mentre manté una lleugera esperança que aguanta la flama de l’amor i de la il·lusió contra tanta brutalitat. El destí va regirar la vida d’un grup de combatents i de les seues famílies en una Barcelona que sofria la duresa implacable de les bombes. Els seus idearis sentimentals i els justificats impulsos de lluita per Catalunnya i per les llibertats arriben a ser escombrats per la recerca d’una pau humana que permeti retrobar la calma personal. L’autor va portar uns fets que es referien a les seues pròpies vivències de guerra i d’exili. Els fa situar a les trinxeres del front del Segre i als camps de concentració de la Catalunya del nord. La brutalitat presenta un món que va ser enderrocat bruscament sota les bombes. El final de la guerra, l’arribada de la misèria i de la gana, amb la mort com a companya. Es reviuen les pàgines més dramàtiques d’una veritable tragèdia humana.

De la trinxera estant, l¨Hipòlit, l’Ernest, en Xurri i en Vidalet, han vist, amb l’angoixa al cor, com s’abandonaven les primeres línies, obrint, d’aquesta manera, el camí a l’adversari. Ni els oficials, ni els soldats que guarnien aquesta primera línia de resistència, s’han vist amb forces d’acarar-se als monstres d’acer.

Una anàlisi interessant sobre la novel·la ens l’aporta el crític literari Albert Manent,1 veritable expert en la literatura catalana de l’exili, que destaca l’anàlisi psicològics que l’autor fa a través dels seus principals protagonistes en un moment de desesperació total.

La sang ho envaeix tot, els morts, colgats, s’obliden. La guerra s’ha convertit en apocalipsi i s’ha de tallar. D’ací que Destins es troni un al·legat contra la contesa i contra certes maneres de dur-la des del camp republicà. La retirada vers la frontera presenta paral·lels amb Ombres entre tenebres, peró Cid és un escriptor hàbil, menys melodramàtic. La segona part dona una visió dels camps de refugiats França, però s’interroga: per què ha fugit tanta gent desesmada, deixant patir els innocents? Hi ha un assaig d’anàlisi psicològica del fenomen a través de les reaccions i soliloquis d’exiliats anònims.

Destins va ser reeditada el 1981 per l’Editorial Dertosa a cura de Marta Marín i el poeta Albert Roig. El dibuix de la portada procedia de la seua primera edició mentre que les il·lustracions varen ser realitzades pel pintor tortosí Jaume Rocamora, un dels artistes ebrencs més internacionals. L’editor, el Dr. Ramon Miravall i Dolç,2 situa les motivacions de l’autor en la seua imperiosa necessitat d’alliberar-se de tanta cruesa i maldat:

L’obra podria concretar-se tot dient que és una novel·la sobre la guerra, però, en el fons, l’autor ha emprat la guerra que visqué per fer sobreeixir el seu pensament d’uns límits habituals i lliurar-se en la boira que enterbolia un destí incert, a l’abstracció i la hipòtesi, turmentat pel seu neguit espiritual, per caure en la metàfora que contrasta de vegades amb les més cruels imatges reals.

3. Un assaig: La Guerra Civil i la Revolució a Tortosa

Va ser autor d’un assaig publicat a títol pòstum, en el qual ens narra les terribles vivències que va provocar el conflicte bèl·lic a la ciutat, amb el pànic viscut per una població totalment desprotegida. Es tracta d’un document autobiogràfic, d’un gran valor històric, des del qual s’analitza amb fredor els greus errors comesos a la rereguarda republicana a la vegada que condemna totalment l’actuació de pretesos grups revolucionaris incontrolats.
A partir de la seua pròpia experiència ens situa en el dia a dia del Consistori tortosí, marcat malauradament per l’actuació funesta dels membres de l’Específica, una comissió enviada pels sindicats anarquistes que varen prendre possessió de l’Ajuntament per la força, varen arraconar els dirigents republicans i varen atemorir tots els regidors que no congregaven amb els seus mètodes. A la vegada ens fa cinc cèntims de la seua lluita contant per tal de salvar el valuós patrimoni cultural de la ciutat, de la catedral i del museu, no sense dificultats a causa dels impediments per part dels revolucionaris que no tenien cap tipus de consciència artística ni de respecte pels bens patrimonials (no solament els de motivació religiosa). La passió que posa en cada explicació i l’ús d’un llenguatge entenedor converteixen aquestes memòries en un veritable retrat d’un dels períodes més foscos de la nostra història recent:

Carrozas, al Comité de Defensa, havia pres la ciutat com un país conquistat; el Comitè de Salut Pública no arribava a saciar-se emborratxat de sang i de crims; les presons, en lloc de buidar-se, continuaven omplint-se cada dia més; les expropiacions no s’aturaven; els hospitals municipals eren un catau on els negocis més ruts i escandalosos trobaven camp adobat per a realitzar-se; cap porta del carrer; la llibertat s’havia convertit en llibertinatge. I, mentrestant, a les trinxeres del front, la guerra s’hi estabilitzava sense que els revolucionaris a ultrança de la rereguarda recordessin els idealistes que dormien sota la llum de les estrelles.

5. La Carta a l’alcalde franquista
La següent carta la va enviar Joan Cid i Mulet des de Perpinyà a principis de 1939 al nou alcalde franquista de la ciutat de Tortosa, el monàrquic Recaredo Loscos. L’informava de tot el procés de salvament del patrimoni històric de la ciutat que l’històric polític catalanista va realitzar en el seu paper de regidor de cultura de la ciutat i delegat d’arxius i tradicions del govern de la Generalitat al Baix Ebre. El nou capitost municipal la va estripar perquè provenia d’un roig i estava escrita en català. El secretari del consistori tortosí, Andreu Celma, va recollir els trossos i els va guardar. Actualment es conserva a l’Arxiu Històric de les Terres de l’Ebre.

Sr. Alcalde de Tortosa
Distingit amic,
Ignoro el vostre nom i la vostra filiació política. Vull saber només que sou un tortosí que estima la terra i que per sobre de totes les diferències hi posa l’interès suprem dels sentiments patris. Emparant-me en aquesta disposició vostra, m’he permès d’adreçar-vos la present, que no voldria fos interpretada, d’altra manera que, com la conseqüència d’un mateix estat d’esperit que el vostre. Per tant, no és altra la meva intenció d’avui que la que a través dels temps ha estat norma de la meva actuació política.
Com ja sabreu, vaig tenir  cura del salvament del patrimoni artístic de la nostra estimada Tortosa, feina que vaig voler realitzar per evitar que els nostres arxius fossin destruïts i que els objectes religiosos i joies històriques fossin víctima del robo i del saqueig. Tothom coneix a Tortosa la meva actuació. Cal, ara, però, que tot allò que jo havia aconseguit salvar torni a la ciutat i és amb aquesta intenció que passo a informar-vos de tot el que jo sé. L’arxiu de la Catedral i part del Notarial de casa Tuní va ésser traslladat a Poblet, i des d’ací a Viladrau. Podeu adreçar-vos al senyor Toda i ell us podrà donar detalls complementaris. Tots els llibres de les biblioteques particulars i religioses foren curosament guardats i recollits als Col·legi de Sant Lluís, on els vaig deixar el mes de març de 1938.
El calze del Papa Luna, la Creu dels Montcada, la Relíquia de la Cinta i altres objectes foren dipositats al Banc d’Espanya i traslladats a Barcelona, on, segons referències, continuaven encara. Una altra caixa d’objectes va anar a parar a Darnius, on sembla que les forces militars abans de passar la frontera van  intentar endur-se-la. Podeu fer gestions per retrobar-la. En el pis superior de Sant Lluís hi havia classificat tot l’ornamental de la Catedral. Quant menys hi era fins que pel març hi arribaren les forces de Líster. Així mateix hi eren guardades unes col·leccions de pintures de la casa Dídac de León i la majoria d’imatges de la Catedral. Tots els objectes portaven una etiqueta indicadora de la seva procedència.
En fi, us poso en aquests antecedents amb el propòsit de que, una vegada feu les gestions que estimeu pertinents puguin retornar a la ciutat tota la col·lecció de coses que, de no haver estat el perill que corrien, no n’haurien d’haver sortit mai.
Us saluda cordialment el vostre compatrici.
Joan Cid i Mulet

Contrapunt final
La combinació de la seua obra literària i periodística i la seua activitat pública ens retrata una persona íntegra, culta, patriota i fidel. Apassionat de la literatura, de la poesia, de la història local, de la catalanitat, la seua tasca al davant de la Regidoria de Cultura de Tortosa en temps de guerra mereix tot el reconeixement. A la vegada, cal reivindicar-lo com un dels grans literats catalans del conflicte bèl·lic.
Campredó, Nadal de 2021
Comunicació presentada al Congrés de la Diòcesi de Tortosa de 2021

Estades a l’Entorn d’aprenentatge del Canigó

Durant tres dies del mes de febrer i de març (de manera escalonada en grups diversos) l’alumnat de 4t d’ESO va poder gaudir d’una estada a l’alberg de la Universitat Catalana d’Estiu a la històrica població de Prada de Conflent, com a participants de l’entorn d’aprenentatge del Canigó.

A partir del creuament de la “ratlla” per on s’iniciava l’expatriació, van anar vivint tot un seguit d’experiències amb una “maleta” com a símbol del “lleuger equipatge” que portaven els exiliats, expressió que va fer famosa un conegut poeta andalús. Al municipi de la Vallol van poder visitar els monuments a la pau i a l’exili. El primer desplaçament els va portar a Argelers de la Marenda, poble turístic actualment en el qual va instal·lar-se un enorme camp de concentració per ubicar els expatriats.

Durant la segona jornada es va realitzar una caminada a l’ermita medieval de Sant Miquel de Cuixà. La simbologia d’aquesta joia del romànic català agafa dos vessants amb personatges molt importants per al país. D’una banda, els orígens amb l’Abat Oliva, personatge clau en la formació de Catalunya des de la terra bressol; de l’altra, les figures de Pau Casals i l’abat Aureli M. Escarré, represaliats pel franquisme, que hi varen fer casa. Havent dinat, l’activitat “Descoberta de Prada” els portava als espais fabrians per excel·lència. Mestre Pompeu Fabra ha esdevingut un dels grans símbols de l’exili català. Es va fer la deguda visita a la seua tomba al cementiri local, just al davant de la qual va enlairar-se la seua figura. A la nit, una actuació molt amena del cantautor nord-català Ramon Gual va introduir tot un seguit de danses típiques de la part catalana al nord de les Alberes.

La darrera jornada ens portava a Cotlliure, un dels pobles més bonics dels Països Catalans. El castell medieval va adequar-se com a presó de presons, en el qual es recloïen els presoners de caire polític de l’esmentat camp d’Argelers, els quals van haver de fer treballs forçats i sobreviure amb unes condicions molt precàries.

Del castell es van desplaçar al cementiri a visitar la tomba d’Antonio Machado, símbol de la II República i poeta universal, que va ser-hi soterrat amb la seua mare.

Una llum d’humanitat reviuria a la tarda amb la visita a la Maternitat suïssa d’Elna, on varen nàixer quasi 600 xiquets i xiquetes, fills i filles de dones recloses a Argelers. La tasca abnegada de la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz mereix tota mena de reconeixements.

Unes jornades emotives durant les quals l’alumnat va poder comprendre la duresa de l’exili que va portar a l’expatriació. També van aprendre sobre figures claus per a la cultura catalana com l’Abat Oliva, Mestre Fabra, Mossèn Cinto Verdaguer o el músic Pau Casals. A la vegada, van trepitjar les comarques septentrionals de la catalanitat i van poder escoltar l’accent rossellonès de la llengua catalana.