Categoria: article

A l’ombra del Montsià, de Joan Cid i Mulet

A L’OMBRA DEL MONTSIÀ, DE JOAN CID I MULET

1. L’escassa tradició de la novel·la ebrenca
El gènere novel·lístic va experimentar durant els anys 1930 un període de veritable renaixement arreu dels Països Catalans amb la consolidació d’un gran nombre de novel·listes de la talla de Josep Puig i Ferreter, Mercè Rodoreda, Miquel Llor, Francesc Trabal, Carles Soldevila, etc. Entre tots varen aconseguir donar-li l’empenta suficient per acabar amb el llarg període d’ostracisme a què l’havien condemnat els seguidors del corrent noucentista, que consideraven la poesia com a únic gènere culte que podia educar la societat. També a les Terres de l’Ebre va viure’s un moment narratiu daurat amb l’aparició de quatre afamats novel·listes: Sebastià Juan Arbó (La Ràpita), Joan Povill i Adserà (Villalba dels arcs), Joan Manuel Borràs i Jarque (Vinaròs) i Joan Cid i Mulet (Jesús).
Les nostres comarques no havien gaudit mai d’una significativa tradició narrativa de ficció. El títol de la primera novel·la ebrenca que coneixem és «El tio Gil Mamuco»1 del prevere tortosí Francesc Vidal i Cabassés, publicada a Madrid (ciutat on residia) el 1789. L’únic gran novel·lista tortosí del segle XIX va ser Antoni Altadill i Teixidó, que va ser l’autor d’un gran nombre de relats dels quals destaquen «La ambición en la mujer» i «Barcelona y sus misterios». Totes les seues obres les va escriure fora de la ciutat, ja que va emigrar a Cuba i posteriorment va establir-se a la capital catalana. En canvi, les comarques del Maestrat i del Matarranya van tindre una aportació clau per al món de les lletres amb dos novel·listes de primera fila: el vinarossenc Venceslau Ayguals de Izco i Brauli Foz, de Fòrnols del Matarranya. Ayguals va ser el màxim representant de la novel·la social castellana del XIX i de l’edició en fascicles. Foz va ser autor de la famosa novel·la picaresca «La Vida de Pedro Saputo», que ha sigut reconeguda com una de les millors del segle.
Quant a narradors de les Terres de l’Ebre, durant les dos primeres dècades del segle XX, només tenim documentada la publicació de la novel·la «El Burgo podrido»2 (1924), del polític esquerrà Marcel·lí Domingo, i «Esclavitud»3 (1928), de Joan Povill i Adserà, la qual creiem que és la primera novel·la escrita en català per part d’un autor ebrenc.
Els anys 1930, ben al contrari, van veure l’edició dels revolucionaris relats existencialistes d’Arbó: «L’inútil combat», «Terres de l’Ebre», «Hores en blanc» i «Camins de nit», que varen servir com a targeta de presentació de les comarques ebrenques al conjunt de la literatura catalana. A més, van publicar-se les novel·les «Travesías y picardías», de Gregori Sierra Monje (1930), «Or a les Brases» de Mn. Tomàs Bellpuig (1933), i «Los de ayer» del polític comunista Rafel Vidiella (1938). Hem de fer un especial esment de l’aparició de la novel·la «Mossèn Missal» del metge Manel Vilà, que va resultar guanyadora dels Jocs Florals de Barcelona de 1930.
La publicació en un parell d’anys de dos novel·les en català va marcar una fita que va ser reconeguda pels altres literats del seu temps amb cròniques de satisfacció i de lloança,

2. La seua novel·lística
Hem d’enquadrar la seua obra novel·lística de preguerra com a part integrant de l’anomenada novel·la psicològica, que es basava en l’exposició progressiva de la personalitat d’un o de diversos personatges i de les seues reaccions davant d’uns problemes concrets, i que va assolir durant la primera meitat del segle XX una complexitat tècnica considerable. En la novel·la del segle anterior d’índole psicològica, és fonamental el paper que desenvolupa un narrador omniscient en tercera persona que ofega o disminueix l’autonomia dels personatges. La principal innovació dels relats psicològics dels anys 1930 radica en el progressiu desplaçament del narrador que tendeix a intervindre molt menys en el curs del relat i que en alguns casos és suplantat totalment per les reaccions i actituds dels personatges, amb la qual cosa canvia radicalment el punt de vista narratiu.
En conjunt les dos novel·les que Cid i Mulet va publicar durant aquest període, «A l’ombra del Montsià» i «Rosa Maria», arrenquen temàticament i quant al tractament dels personatges dels relats romàntics. La tècnica de presentació és habitualment la mateixa. En primer lloc hi ha una descripció física per passar després a un tipus d’anàlisi més psicològica que s’anirà intensificant a mesura que avancen els capítols i que ens portarà a la idealització total dels protagonistes. Sovint trobem implícit un missatge de denúncia de l’ambigüitat de les convencions socials, manifestat a través del comportament sexual i dels mitjans econòmics dels personatges.
En el camp estilístic, l’escriptor jesusenc va fixar-se com a objectiu la dignificació de la llengua col·loquial per tal de dotar-la d’una autèntica categoria literària. Pretenia recuperar i a l’hora revitalitzar bona part del lèxic rural, el qual aporta al fil narratiu un emotiu alè poètic. Cid i Mulet era un veritable mestre en l’ús de procediments força equidistants entre el gènere poètic i el novel·lístic. De ben segur que aquestes obres arriben a copsar l’atenció del lector tant pel contingut com pel llenguatge emprat, sempre molt proper. És un dels mèrits més preuats de l’escriptor jesusenc, l’equilibri que aconsegueix entre l’ús lingüístic quotidià i el necessari respecte gramatical. Narra amb un to col·loquial i d’una manera lúcida, directa i senzilla. L’escriptor té en ment el retrat exhaustiu de l’entorn del qual parla, un entorn que li permet reivindicar la seua filosofia de vida: l’amor, el respecte als seus orígens, el seu passat, la seua cultura i les seues esperances de canvi. Els temes fruit d’aquesta filosofia abracen les relacions humanes més íntimes amb les corresponents convencions socials i tot el món rural que va conèixer molt de prop i es mantingué present durant el període literari de joventut: la natura, els costums i la dura vida camperola i marítima.

3. A l’ombra del Montsià
Va publicar la seua primera novel·la, «A l’ombra del Montsià», en motiu de la diada del llibre de 1933. La seua aparició va ser saludada amb entusiasme per part dels homes de lletres tortosins, que varen realitzar comentaris d’elogi i d’encoratjament per tal que l’autor continués aprofundint la seua vocació literària. La cultural revista «La Zuda» se’n feia ressò amb una crònica que ens servirà per introduir-nos directament en l’argument.

Els costums típics, les gestes nobles, la psicologia dels veïns, les misèries i passions, murmuració, pobresa d’esperit, gatzara, gresca, totes aquestes coses que són tònica de l’ànima rural estan ben vistos en la novel·la i la impressió que es reflecteix és objectiva.

La història està basada al poble d’Alcanar. El paisatge del poble cruïlla dels Països Catalans i les muntanyes del Montsià prenen la simbologia de veritable baluard, d’allò que és propi i s’ha d’estimar. L’autor reïx e gran manera en el retrat de la terra, és a dir, en la creació de paisatges rurals acompanyats de sensacions de tot tipus emprades per arrodonir la idíl·lica descripció1:

Mar i cel es confonen en una immensa blavor asserenada… Paisatge lluminós i clar… A mà esquerra, hom hi pot veure el poblat de la Ràpita, vora la mar, com un formigueig de papallones. Seguint la serralada, el Montsià, seré, blavís, dins l’ombria del rocam llur… Al bell mig del seu cor, el Remei, joguiner i blanc, ombrejat per uns roures gegantins… Al redós, un petit exèrcit de turons i serralades que semblen cercar la gran plaça… Al fons, la vall saturada per una horta magnífica i exuberant… Els tarongerars sempre verds i joves… Fullatge sempitern, prometença de les hores més belles de la joventut… Enllà, lluny, llepant el Mare nostrum, fregant la vallada i a mà dreta, Benicarló i Vinaròs, dues poblacions marítimes, hospitalàries com tot el poble valencià.

L’autor guia la nostra anàlisi des del mateix pròleg de la novel·la quan, quasi emulant el cavaller renaixentista Cristòfol Despuig, ens comunica que ha escrit la novel·la a la vegada pel meu amor a la comarca i a Catalunya, un amor que el porta a endinsar-se en tota una àmplia amalgama de justificacions:

De tota la contrada tortosina, és Alcanar el poble que més bell exemple ens ofereix. Apartat fins al màxim de l’ambient catalaníssim de la nostra terra, no per això, Alcanar, deixa de vibrar als impulsos d’una catalanitat profunda i arrelada. Les seves gents treballadors gairebé fins l’esclavatge, han sabut extreure de la terra el màxim rendiment. Fa uns anys no es coneixia llí altre cultiu que el del secà – garrofers improductius -. Avui el conreu del taronger i una bona part d’horta són la riquesa del poble canareu.

Centrant-nos en el fil de l’argument, els protagonistes, l’Anna Rosa i el Lluís, van creixent d’uns d’un ambient de perills i de sacrificis i es veuen afectats per unes ombres – típiques dels pobles rurals- de perpètua murmuració sobre la seua vida i especialment sobre la seua relació. Ells, en canvi, són conscients d’allò que han de fer i segueixen el seu camí mentra fan més ferm el seu amor i la seua tranquil·litat personal. El Lluís, fills d’una família de pagesos canareus tradicionals, també busca la fugida per sortir de la mediocritat i l’avorriment de la vida rutinària del poble. La primera escapada li és perdonada per part dels pares, que poden cceptar una relliscada. Després s’enamora d’una dona de cabaret que ha aparegut per Alcanar i la parella es converteix en objecte de la tafaneria popular que els jutja sense miraments El pare es posa a exercir com a cap familiar amb poders disciplinaris i intenta prohibir la relació. Aleshores el protagonista només té una eixida possible, la partida, l’abandó del lloc familiar i la recerca d’un món alternatiu amb la seua enamorada. El protagonista se’n surt. La seu determinació el fa reeixir, conservar el seu amor i buscar una vida millor.
Joan Cid i Mulet en el moment d’escriure aquest relat havia llegit la novel·la existencialista arboniana2 «L’inútil Combat», donada la gran difusió que aquesta obra havia tingut entre tots els literats ebrencs i les nombroses ressenyes que sobre ella varen publicar-se a la premsa comarcal. De fet, creiem veure un paral·lelisme en l’argument tot i que el tarannà més vital de l’escriptor jesusenc el porta a donar una solució radicalment distinta. Aquest diferent enfocament dels dos escriptors està directament enllaçat al tractament contraposat del paisatge. Hem vist com Cid i Mulet ens presenta unes muntanyes magnífiques, una terra ferma i unes lloables qualitats del poble català i ebrenc que porten al triomf. Contrasta amb l’esperit del novel·lista rapitenc que remarca la duresa dels nostres camps, la misèria camperola, les difícils condicions meteorològiques i la perpetuació de l’efecte maligne dels insectes que varen provocar una gran quantitat d’epidèmies.

4. Trinitari Fabregat, el paisatge canareu i l’exili
La biblioteca d’Alcanar porta el nom del literat Trinitari Fabregat (Alcanar 1912-
París 1994). Exiliat a França després de la guerra de 1936-1939, va passar
pels camps de refugiats de Sant Ciprià i Argelers de la Margenta on va
coincidir amb el jesusenc Cid i Mulet, autor de «Destins», relat representatiu de la novel·la concentracionària. Tots dos van escriure igualment poemes
concentracionaris.
El 1964 va publicar «Jardins Ignorats», escrita a París fruit de l’enyor i basada a la seua població natal, sobre la qual se n’ha fet una ruta literària. Justament el 1933,
Joan Cid i Mulet havia publicat «A l’ombra del Montsià», en la qual fa
un interessant retrat de la vida i el paisatge canareu. El 2007, en el marc del centenari del
seu naixement, conjuntament amb Tomàs Camacho, vàrem realitzar una
xerrada a l’institut Sòl del riu d’Alcanar, en la qual vam comparar les dos novel·les i vam cercar-hi paral·lelismes.
Cid i Mulet havia tingut una estreta relació amb Josep Bòria, director de la històrica revista
canareva Terra nostra, publicada en plena dictadura de Primo de Ribera. Tots dos estaven implicats en l’associacionisme agrari i varen realitzar una bona difusió per les Terres de l’Ebre. Fabregat també va entusiasmar-se amb la tasca cultural de Bòria, persona que va marcar-los a tots dos. La seua trajectòria literària, els ideals catalanistes i el dur exili va crear complicitats entre tots ells.
«Jardins ignorats» de Trinitari Fabregat va ser traduïda al castellà amb el nom de «Jardines desconocidos» per Tomàs Camacho el 2003. Va ser una nova i magnífica aportació a la difusió del seu bagatge literari.

A tall de conclusió
Sebastià Juan Arbó, Trinitari Fabregat i Joan Cid i Mulet van ser retratistes lletrats de la societat ampostina, rapitenca o canareva. Arbó va fer uns retrats existencialistes en els quals el model de vida rural estava carregat de penositats. Cal destacar que hi ha una altra manera de veure el món, amb un paisatge més naturalitzat, que encara podia presumir de ser verge, amb uns personatges amb ganes de viure i de gaudir de la vida i de les relacions humanes, i uns arguments menys pessimistes que demostraven l’existència d’una societat amb mancances, tot i que a la vegada amb una gran força i esperança. Sobretot, uns protagonistes que se n’eixien gràcies a llur capacitat de lluita i voluntat de superació davant de les adversitats que se’ls presentaven.
Campredó, Nadal de 2022

UN HOMENOT DE CULTURA EN TEMPS DE GUERRA, JOAN CID I MULET

Preludi introductori
L’admirat home de lletres tortosí, Manuel Pérez Bonfill,1 va publicar a l’històric setmanari Ebre Informes el maig de 1978 un article, a la vegada alliçonador i didàctic, en el qual feia esment d’una instructiva conferència que havia donat a l’Ateneu de la capital catalana el literat Vicenç Riera i Llorca, que pretenia fer un balanç ràpid però concís de la nodrida tasca que havien realitzat una llarga llista d’escriptors catalans exiliats en diversos països de Llatinoamèrica durant més de tres inacabables dècades. Durant el transcurs d’aquesta xerrada literària, l’acreditat conferenciant va citar el nom del jesusenc Joan Cid i Mulet, la qual cosa va portar en ment al veterà ensenyant de nou qüestions doloroses que feien referència al desconeixement que té la ciutadania de la vasta obra, que abraça camps ben diversos, d’un dels autors locals més internacionals.
Joan Cid i Mulet (Jesús, 1907 – Ciutat de Mèxic, 1982) va jugar un paper molt important a la Tortosa dels anys 1930 en els heterogenis àmbits cultural, educatiu i polític. Era un gran home de cultura que confiava cegament en la funció educativa com a eina crucial per al desvetllament de la població. Va destacar com a ideòleg, teoritzador del corrent polític catalanista a casa nostra, i va convertir-se en un bon dinamitzador cultural

1. Obra poètica

Va realitzar els seus primers passos literaris amb la publicació de tot un seguit de poemes de joventut al setmanari catalanista Vida Tortosina (1927-1937). Era una poesia que es caracteritzava pels seus missatges il·lusionats, fins i tot bucòlics, que cantava a les coses belles de la vida i a una cultura catalana que agafava nous vols durant el període republicà. El mateix caire estètic queda reflectit en el seu primer volum de poemes titulat Roses Blanques (1934). Els diversos comentaristes literaris ebrencs del moment (Francesc Mestre i Noé, Antoni Campos Sapiña, Lluís
Climent, etc.) varen fer unes crítiques elogioses del nou poeta que havia compost, amb les seues pròpies paraules, un conjunt de roses per gaudir de la lectura i homenatjar amb un vocabulari exquisit les imatges belles que ens aporta el viure.
En canvi, ens cal reivindicar l’alta qualitat de la seua poesia de guerra, que demostra la maduresa del poeta en el domini de l’idioma i que aconsegueix uns autèntics retrats en vers de denúncia de la duresa del moment.
Als Països Catalans no s’ha agrupat cap col·lectiu poètic sota el qualificatiu de ‘poetes de la Guerra Civil, malgrat que va haver-hi autors de gran qualitat com Joan Oliver “Pere Quart” o Agustí Bartra, que varen desenvolupar la seua faceta poètica més ben aconseguida a partir de l’horror experimentat en pròpia carn i la implantació posterior del règim franquista.
En altres països, aquest fet literari ha anat d’altra manera. La primera guerra mundial va ser tan atroç que a Gran Bretanya va colpejar moralment tota la societat i va crear una magnífica generació literària, encapçalada per Wilfred Owen i Siegfried Sassoon, que varen compondre els poemes més dramàtics de la literatura contemporània. En la poesia castellana, hi ha igualment el conjunt de poetes que conformen l’anomenada Generació de 1936: Gabriel Celaya, Joan Gil Albert, Miquel Hernández, Lluís Rosales, etc., que varen destacar per l’apassionament de la seua poesia de denúncia de les atrocitats d’un conflicte bèl·lic que s’allargava sense fi.
Joan Cid i Mulet és, indubtablement, un dels grans poetes catalans de la guerra de 1936-39. El 1937 va publicar l’històric recull Les ales del neguit, la qual cosa li va suposar rebre unes crítiques destructives i implacables per part dels membres més radicalitzats del sindicat anarquista FAI, que consideraven que no estava el panorama com per parlar de poesia. El poeta jesusenc va destinar tots els diners de la venda del llibre a ajudar la ciutat de Madrid, assetjada per l’exèrcit franquista. Aquest poemari està dividit en tres parts ben diferenciades: Poemes de totes les hores, Poemes de la nit i Passionals. El poeta comença volent fer un cant a l’esperança en els primers versos, basada essencialment en l’amor de joventut i en la bellesa femenina que encoratja tota mena de passions i de nobles sentiments. Al final però canvia bruscament l to dels poemes, per tal d’afrontar els seus ideals plenament i recordar que estaven enmig d’una tragèdia col·lectiva i calia unit tots els esforços per superar-la:

Però tu, joventut catalana, aguerrida,
indomable i ardida
empunya les armes i avant!
Escriu en la història la gesta més bella
i diguis als pobles que ets l a sentinella
que vetlla i que lluita per la llibertat.

El poema més conegut del recull és Ales Negres, el qual se sol recitar habitualment en sentides commemoracions de fets bèl·lics vora l’Ebre. Trobem la simbologia dels corbs d’acer, els avions italians que varen maltractar com mai Tortosa des de l’aire. Hem de tindre ben present el fet que va ser la ciutat on van caure més bombes durant els tres anys de conflicte bèl·lic fratricida, la veritable Gernika catalana. El poeta volia fer un retrat-denúncia d’uns fets que havien causat gran terror entre la ciutadania. Hi trobem referències mítiques com els “genets apocalíptics”, a part de la simbologia del color negre que ens transporta a l’obscurantisme forçós. També volia deixar entreveure la reacció ciutadana d’indignació total envers la situació dramàtica que els tocava viure.

ALES NEGRES
Han passat corbs d’acer
amb un xisclet d’espant i de terror
Han passat corbs, i tot l’espai
ha fet pudor
de mort i planys d’esglai.
Han passat corbs, genets apocalíptics
que han fet un devessall de la ciutat.
Han passat corbs, com una torbonada,
i tot ho han empestat
de cendres, de runes i misèria.
La gent ha clos el puny
quan han passat els corbs d’acer;
ha clos el puny, i una mirada
rabiüda ha encès d’odis el pit,
i amb un accent de veu acalorada
els negres corbs ha maleït
Ha estat fugissera la volada
dels pirates covards;
han deixat caure dins l’ombra, la metralla
i han fugit esperitats,
enllà, enllà de la muntanya
com si fossin dimonis empestats.
Han fugit lluny, les ales negres
que han envaït el nostre cel…
Han fugit com fugen les raberes,
deixant només un rastre de recel.
Han fugit dins la nit, perquè la llum
del dia els hi fa nosa.
Els corbs d’acer, pirates famolencs
de sang i de vides innocents,
només amb la fosca són valents!
Han passat corbs d’acer
amb un xisclet d’espant i de terror.
Han passat corbs, i tot l’espai
ha fet pudor
de mort i planys d’esglai.

Alguns dels millors poemes de guerra de la seua producció els va publicar al quinzenari cultural antifeixista barceloní Meridià. Són unes poesies (Cel de trinxera, Una tarda de diumenge) amb missatge tètric que reflecteixen l’estat d’ànim dels republicans que ja auguraven la derrota i les conseqüències que derivaria el domini feixista. Els següents versos encapçalen el poema Cel de
trinxera:
Com a cavalls desbocats en trista cavalcada
Els estels fan corrua enllà del firmament;
Són espurnes flotants de crinera irisada,
I quan fugen gemeguen un xiscle de turment.
La nit és silenciosa. Només a estones
S’oí el picor el picor amic dels nostres artillers.
Vigila l’esguard. Els ulls són com a fones
que guanyen les distàncies en no-res.

Hem tingut al nostre abast igualment alguns poemes inèdits escrits tant a Perpinyà com a Mèxic. La seua producció d’exili és de gran qualitat, tot i que encara roman inèdita. El to d’alguns del poemes denuncien la sensació de desterrat, d’haver perdut molt, tant personalment com col·lectivament. Queda constància de la reivindicació de Joan Cid i Mulet com a un dels grans escriptors i poetes catalans antifeixistes, que va tindre un paper cultural i literari molt important durant tot el període de la Guerra Civil i que va fer-se un molt bon nom en els ambients culturals barcelonins.

I s’empaiten amb armes fratricides,
i s’arrosseguen pel pendent aspriu,
ganyotes i gemecs, planys suïcides
ressonen enllà de les muntanyes escruixides
pel tronar dels canons ençà del riu…
I em palpo les carns, són una brasa
que té per resclum un llit de sang…
tremola ma veu i al llavi es glaça
de veure la mort com en percaça
amb la seva ganyota horripilant…
s’ha fos la visió rere del vidre
de la meva animeta sense son….
tornen les hores de fred i captiveri
amb la boira del més obscur misteri,
dintre la cambra negra del meu món.

2. La novel·la de la guerra i el front del Segre
2. La novel·la del Front del Segre i la retirada

Destins és la gran novel·la sobra la Guerra Civil escrita per un escriptor de les Terres de l’Ebre, per la qual cosa hem de lamentar l’escassa difusió que ha tingut a casa nostra. De fet, l’autor es queixava en el mateix moment de la publicació que, a causa del tema que tractava, fins i tot tindria problemes per poder-la difondre a Catalunya. És una mena de relat autobiogràfic redactat a Perpinyà el 1941, tot i que no va ser publicat fins sis anys després a Ciutat de Mèxic. Narrat des del Front, compta amb tots els detalls, els alts i baixos personals, la valentia i la temor, l’amor i l’odi.
El terrible impacte que va suposar la desfeta de l’exèrcit republicà al front de Lleida; la inhumana guerra incivil que varen sofrir els nostres avantpassats, les conseqüències de la qual encara són paleses en la divisió entre bons i dolents dels seus participants i familiars; la lluita inútil i fratricida que va comportar rius de llàgrimes i de sang, i el record encara viu de la tragèdia converteixen aquesta novel·la històrica en un autèntic episodi vivent en la qual la ficció i la realitat es confonen. Els sofriments i les lleialtats les traïcions i els ideals, descrits per la ploma d’un escriptor de casa donen vida a una sèrie d’episodis dramàtics i sentimentals.
L’esperit humà es troba amb el dilema de poder afrontar la lluita contra els seus propis sentiments i les pressions forasteres. El protagonista, l’Hipòlit, veu la seua vida partida, immers en la defensa d’uns ideals que l’aparten del seu amor i del fill que esperen. S’ha d’enfrontar amb la mort mentre manté una lleugera esperança que aguanta la flama de l’amor i de la il·lusió contra tanta brutalitat. El destí va regirar la vida d’un grup de combatents i de les seues famílies en una Barcelona que sofria la duresa implacable de les bombes. Els seus idearis sentimentals i els justificats impulsos de lluita per Catalunnya i per les llibertats arriben a ser escombrats per la recerca d’una pau humana que permeti retrobar la calma personal. L’autor va portar uns fets que es referien a les seues pròpies vivències de guerra i d’exili. Els fa situar a les trinxeres del front del Segre i als camps de concentració de la Catalunya del nord. La brutalitat presenta un món que va ser enderrocat bruscament sota les bombes. El final de la guerra, l’arribada de la misèria i de la gana, amb la mort com a companya. Es reviuen les pàgines més dramàtiques d’una veritable tragèdia humana.

De la trinxera estant, l¨Hipòlit, l’Ernest, en Xurri i en Vidalet, han vist, amb l’angoixa al cor, com s’abandonaven les primeres línies, obrint, d’aquesta manera, el camí a l’adversari. Ni els oficials, ni els soldats que guarnien aquesta primera línia de resistència, s’han vist amb forces d’acarar-se als monstres d’acer.

Una anàlisi interessant sobre la novel·la ens l’aporta el crític literari Albert Manent,1 veritable expert en la literatura catalana de l’exili, que destaca l’anàlisi psicològics que l’autor fa a través dels seus principals protagonistes en un moment de desesperació total.

La sang ho envaeix tot, els morts, colgats, s’obliden. La guerra s’ha convertit en apocalipsi i s’ha de tallar. D’ací que Destins es troni un al·legat contra la contesa i contra certes maneres de dur-la des del camp republicà. La retirada vers la frontera presenta paral·lels amb Ombres entre tenebres, peró Cid és un escriptor hàbil, menys melodramàtic. La segona part dona una visió dels camps de refugiats França, però s’interroga: per què ha fugit tanta gent desesmada, deixant patir els innocents? Hi ha un assaig d’anàlisi psicològica del fenomen a través de les reaccions i soliloquis d’exiliats anònims.

Destins va ser reeditada el 1981 per l’Editorial Dertosa a cura de Marta Marín i el poeta Albert Roig. El dibuix de la portada procedia de la seua primera edició mentre que les il·lustracions varen ser realitzades pel pintor tortosí Jaume Rocamora, un dels artistes ebrencs més internacionals. L’editor, el Dr. Ramon Miravall i Dolç,2 situa les motivacions de l’autor en la seua imperiosa necessitat d’alliberar-se de tanta cruesa i maldat:

L’obra podria concretar-se tot dient que és una novel·la sobre la guerra, però, en el fons, l’autor ha emprat la guerra que visqué per fer sobreeixir el seu pensament d’uns límits habituals i lliurar-se en la boira que enterbolia un destí incert, a l’abstracció i la hipòtesi, turmentat pel seu neguit espiritual, per caure en la metàfora que contrasta de vegades amb les més cruels imatges reals.

3. Un assaig: La Guerra Civil i la Revolució a Tortosa

Va ser autor d’un assaig publicat a títol pòstum, en el qual ens narra les terribles vivències que va provocar el conflicte bèl·lic a la ciutat, amb el pànic viscut per una població totalment desprotegida. Es tracta d’un document autobiogràfic, d’un gran valor històric, des del qual s’analitza amb fredor els greus errors comesos a la rereguarda republicana a la vegada que condemna totalment l’actuació de pretesos grups revolucionaris incontrolats.
A partir de la seua pròpia experiència ens situa en el dia a dia del Consistori tortosí, marcat malauradament per l’actuació funesta dels membres de l’Específica, una comissió enviada pels sindicats anarquistes que varen prendre possessió de l’Ajuntament per la força, varen arraconar els dirigents republicans i varen atemorir tots els regidors que no congregaven amb els seus mètodes. A la vegada ens fa cinc cèntims de la seua lluita contant per tal de salvar el valuós patrimoni cultural de la ciutat, de la catedral i del museu, no sense dificultats a causa dels impediments per part dels revolucionaris que no tenien cap tipus de consciència artística ni de respecte pels bens patrimonials (no solament els de motivació religiosa). La passió que posa en cada explicació i l’ús d’un llenguatge entenedor converteixen aquestes memòries en un veritable retrat d’un dels períodes més foscos de la nostra història recent:

Carrozas, al Comité de Defensa, havia pres la ciutat com un país conquistat; el Comitè de Salut Pública no arribava a saciar-se emborratxat de sang i de crims; les presons, en lloc de buidar-se, continuaven omplint-se cada dia més; les expropiacions no s’aturaven; els hospitals municipals eren un catau on els negocis més ruts i escandalosos trobaven camp adobat per a realitzar-se; cap porta del carrer; la llibertat s’havia convertit en llibertinatge. I, mentrestant, a les trinxeres del front, la guerra s’hi estabilitzava sense que els revolucionaris a ultrança de la rereguarda recordessin els idealistes que dormien sota la llum de les estrelles.

5. La Carta a l’alcalde franquista
La següent carta la va enviar Joan Cid i Mulet des de Perpinyà a principis de 1939 al nou alcalde franquista de la ciutat de Tortosa, el monàrquic Recaredo Loscos. L’informava de tot el procés de salvament del patrimoni històric de la ciutat que l’històric polític catalanista va realitzar en el seu paper de regidor de cultura de la ciutat i delegat d’arxius i tradicions del govern de la Generalitat al Baix Ebre. El nou capitost municipal la va estripar perquè provenia d’un roig i estava escrita en català. El secretari del consistori tortosí, Andreu Celma, va recollir els trossos i els va guardar. Actualment es conserva a l’Arxiu Històric de les Terres de l’Ebre.

Sr. Alcalde de Tortosa
Distingit amic,
Ignoro el vostre nom i la vostra filiació política. Vull saber només que sou un tortosí que estima la terra i que per sobre de totes les diferències hi posa l’interès suprem dels sentiments patris. Emparant-me en aquesta disposició vostra, m’he permès d’adreçar-vos la present, que no voldria fos interpretada, d’altra manera que, com la conseqüència d’un mateix estat d’esperit que el vostre. Per tant, no és altra la meva intenció d’avui que la que a través dels temps ha estat norma de la meva actuació política.
Com ja sabreu, vaig tenir  cura del salvament del patrimoni artístic de la nostra estimada Tortosa, feina que vaig voler realitzar per evitar que els nostres arxius fossin destruïts i que els objectes religiosos i joies històriques fossin víctima del robo i del saqueig. Tothom coneix a Tortosa la meva actuació. Cal, ara, però, que tot allò que jo havia aconseguit salvar torni a la ciutat i és amb aquesta intenció que passo a informar-vos de tot el que jo sé. L’arxiu de la Catedral i part del Notarial de casa Tuní va ésser traslladat a Poblet, i des d’ací a Viladrau. Podeu adreçar-vos al senyor Toda i ell us podrà donar detalls complementaris. Tots els llibres de les biblioteques particulars i religioses foren curosament guardats i recollits als Col·legi de Sant Lluís, on els vaig deixar el mes de març de 1938.
El calze del Papa Luna, la Creu dels Montcada, la Relíquia de la Cinta i altres objectes foren dipositats al Banc d’Espanya i traslladats a Barcelona, on, segons referències, continuaven encara. Una altra caixa d’objectes va anar a parar a Darnius, on sembla que les forces militars abans de passar la frontera van  intentar endur-se-la. Podeu fer gestions per retrobar-la. En el pis superior de Sant Lluís hi havia classificat tot l’ornamental de la Catedral. Quant menys hi era fins que pel març hi arribaren les forces de Líster. Així mateix hi eren guardades unes col·leccions de pintures de la casa Dídac de León i la majoria d’imatges de la Catedral. Tots els objectes portaven una etiqueta indicadora de la seva procedència.
En fi, us poso en aquests antecedents amb el propòsit de que, una vegada feu les gestions que estimeu pertinents puguin retornar a la ciutat tota la col·lecció de coses que, de no haver estat el perill que corrien, no n’haurien d’haver sortit mai.
Us saluda cordialment el vostre compatrici.
Joan Cid i Mulet

Contrapunt final
La combinació de la seua obra literària i periodística i la seua activitat pública ens retrata una persona íntegra, culta, patriota i fidel. Apassionat de la literatura, de la poesia, de la història local, de la catalanitat, la seua tasca al davant de la Regidoria de Cultura de Tortosa en temps de guerra mereix tot el reconeixement. A la vegada, cal reivindicar-lo com un dels grans literats catalans del conflicte bèl·lic.
Campredó, Nadal de 2021
Comunicació presentada al Congrés de la Diòcesi de Tortosa de 2021

Ernest Hemingway, cronista de guerra vora l’Ebre

Ernest Hemingway, cronista de guerra vora l’Ebre



1. BREU APUNT BIOGRÀFIC
Ernest Miller Hemingway (Oak Park, Illinois, 1899 – Idaho, 1961) va ser, de ciència certa, un dels literats més influents de la literatura nord-americana i, a la vegada, tota una icona quant a retratista en lletra dels conflictes bèl·lics més sagnants de la primera meitat de la passada centúria. En l’àmbit literari va rebre les màximes distincions. L’any 1954 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, quan l’any abans ja havia rebut el Premi Pulitzer,1 dels més prestigiosos en llengua anglesa, per la seua novel·la «El vell i el mar».
La major part dels seus relats varen ser escrits entre les dècades de 1920 i 1950, suposaven un retrat d’un temps inestable i amb greus perills bèl·lics imminents.  Durant la seua vida va ser autor de set novel·les, sis reculls de contes i dos assajos. A títol pòstum van sortir a la llum tres novel·les, i fins a quatre llibres de contes i tres assajos nous. Algunes d’aquestes publicacions són considerades com a veritables clàssics de la literatura nord-americana. Tant el seu caràcter aventurer com el seu estil literari tan apassionat varen eixamplar la mítica entorn de la seua personalitat.

2. Hemingway, corresponsal i novel·lista de guerra
Des de ben jove Ernest Hemingway va agafar veritable fascinació per les armes, fet que va portar-lo a viure de prop alguns conflictes bèl·lics. Amb només 19 anys, el 1918, va allistar-se a la Creu Roja de Kansas City per tal de conduir ambulàncies a la zona transalpina durant els darrers mesos de la Primera Gran Guerra (1914-1919). Va viure els terribles bombardejos de París de la mà de l’artilleria alemanya. Va conèixer un altre dels escriptors claus de l’anomenada Lost Generation,2 la generació perduda, John Dos Passos.3 Hi va tindre una relació molt estreta, que va influenciar-lo notablement tant en l’àmbit ideològic com en el literari.
El 8 de juliol de 1918 va ser ferit al front italià per foc de morter. Malgrat el seu estat físic debilitat va aconseguir salvar un soldat italià, cosa que va portar-lo a rebre la Medalla de Plata al Valor Militar del govern italià. Va ser condecorat i ascendit al càrrec de tinent. A partir de totes aquestes experiències va publicar la novel·la que va donar-lo a conèixer internacionalment el 1929, «A farewell to Arms» (Adéu a les armes).
Va endegar al front la seua tasca com a periodista, mentre rebutjava frontalment bona part de la societat conservadora i racista del seu país, la qual vivia uns períodes de canvi revolucionaris durant els anys 1920, a partir de l’aplicació de la Llei seca4 i l’esclat dels gangsterisme a ciutats com Chicago.
Durant el conflicte bèl·lic de 1936-1939 va treballar com a corresponsal de guerra a la capital de l’estat per a la North American Newspaper Alliance. Va sentir-se altament implicat en la causa republicana, de la qual va esdevindre propagandista. D’aquest apassionament va sorgir la seua obra mestra publicada el 1940, «For Whom the Bells Toll» (Per qui toquen les campanes), ambientada a les muntanyes de Segòvia durant els preparatius de la Batalla de Guadalajara.5
Va ser testimoni dels preparatius de la Batalla de l’Ebre durant la primavera de 1938. Totes aquestes experiències varen alimentar el seu anhel com a escriptor antifeixista, compromès amb la causa de la llibertat.

3. Hemingway baix les bombes vora l’Ebre

A l’abril de 1938 trepitjava Tortosa com a corresponsal de guerra per cobrir la defensa republicana del tram final de l’Ebre, quan la banda dreta del riu ja estava ocupada per les tropes franquistes. Ha passat a la història com un dels darrers cronistes en abandonar el terreny quan va esclatar la Batalla de l’Ebre, la més llarga i sagnant del conflicte, i com l’autor de narracions periodístiques vibrants sobre la dramàtica situació que es vivia a casa nostra:

A les dos d’aquesta tarda, Tortosa era una ciutat quasi demolida, evacuada per la població civil i sense cap soldat. Vint-i-quatre quilòmetres més amunt es lluitava aferrissadament per protegir Tortosa, l’objectiu feixista en la seua avançada cap al mar.

Aquest seguit de peces periodístiques són d’un gran valor històric, atès que ens donen una imatge via de la situació dramàtica que es vivia, també de les infraestructures estratègiques. Com a exemple, Tortosa comptava amb tres ponts que creuaven el riu: el pont de la Cinta, el pont de l’Estat i el pont del tren. És obvi que els ponts solen ser l’objectiu primordial de qualsevol bombardeig aeri. El cronista nord-americà va descriure de la següent manera els fets del 15 d’abril de 1938, amb 12 fatídics bombardeigs que varen deixar caure un total de 54 tones de bombes:

Així, quan el nostre cotxe va arribar a Tortosa i el guarda ens va dir que els bombarders havien volat el pont i que no podíem passar, va ser allò tant temut des de feia tant temps i tantes vegades que quasi no ens va afectar més enllà del sentiment que ara havia passat realment. El pont del ferrocarril encara aguanta i no hi ha dubte que es construirà un pont de pontons, però aquesta és una mala nit per la riba oest de l’Ebre.

L’Aviazione Legionaria delle Baleari, amb els trimotors Savoia-Marchetti S-79 i S-81, i la Legió Còndor amb els hidroavions alemanys Heinkel He-59, varen arrasar completament determinats barris de la ciutat. Els objectius militars eren la central elèctrica, els tallers dedicats a la indústria de guerra, i l’estació ferroviària.
L’article “Bombing of Tortosa”, que va publicar-se al New York Times, s’ha convertit en tot un referent sobre la situació bèl·lica abans de la gran Batalla.

Damunt dels nostres caps, al cel alt i sense núvols, flota rere flota de bombarders volava amb estrèpit sobre Tortosa. Quan van deixar caure el sobtat fragor de les seves càrregues, la menuda ciutat a la vora de l’Ebre va desaparèixer en un creixent núvol de pols groga. La pols no va arribar a posar-se, ja que van acudir més bombarders i, finalment va surar com una boira groguenca sobre tota la vall de l’Ebre.

Al vespre d’aquell mateix dia, l’escriptor va fer una reflexió terrible, fruit del dramatisme del moment:

Hi havia moltes raons per deixar Tortosa i dirigir-se a Barcelona, incloent-hi la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat.

Va redactar la seua darrera crònica el 18 d’abril de 1938 per a l’agència NANA, en un indret indeterminat del Delta de l’Ebre, mentre contemplava un camp de cebes, en el qual combina la bellesa narrativa i apunta cap al drama que es viurà properament:

La rasa de reg estava plena d’una munió de granotes d’enguany, i a mesura que un hi fanguejava, es dispersaven, saltant com boges. Una filera de nois jeia rere una via de tren, després de cavar-se cadascun d’ells una petita trinxera en la grava, al costat dels rails; les seves baionetes traspuntaven sobre uns raïls lluents que ben aviat es rovellarien. A les seves cares es veien les diverses expressions dels homes -xicots convertits en homes en una sola tarda- que esperen el combat. […] Sobrevolaven la carretera de Tortosa avions que davallaven en picat i metrallaven. Els avions alemanys, però, són absolutament metòdics. Fan la seua feina. Si un forma part del seu treball, no té sort. En canvi, si un no està inclòs en el seu pla de treball, pot atansar-se molt a ells i observar-los com s’observa com mengen els lleons. Si les ordres que reben són metrallar la carretera quan retornen a la base, llavors un està perdut. Però si han enllestit la seva tasca contra un objectiu determinat, volen cap a casa com empleats de banca. […] Finalment hi ha contacte entre els dos exèrcits i s’entaularà una nova batalla per conquerir l’Ebre; però després de la incertesa, el contacte era un consol. Ara, mentre observava, he vist un home que s’esmunyia entre l’arbreda verdal de l’altra banda del riu, i després a tres més. Llavors, tan bon punt van fer-se fonedissos va retronar el sobtat, agut i proper espetec reiterat de les metralladores. Amb aquest so s’acaben les passejades, tota la sensació d’assaig general d’abans de la batalla. Els nois que havien cavat refugis per protegir els seus caps rere el terraplè de la via de tren tenien raó, i a partir d´ara allò és assumpte d’ells. Des d’on jo era podia veure’ls ben protegits, esperant amb impaciència. Demà serà el seu torn. Vaig observar la notòria inclinació de les baionetes damunt les vies. L’artilleria prenia una certa embranzida. En dos ocasions encertaren objectius útils, i quan el fum es va esvair i es va rinxolar entre els arbres, vaig arrapar un manat de cebes primerenques d’un camp que era a l’espona de la drecera que em portava cap a la carretera principal de Tortosa. Eren les primeres cebes d’aquesta primavera, i al pelar-ne una vaig descobrir que eren blanques i no massa fortes. El Delta de l’Ebre té una terra bona i rica, i on creixen les cebes, demà serà l’escenari d’una batalla.

4. El vell al pont
Aquest conte tan significatiu i remembrat compta únicament amb quatre pàgines. No li va fer falta més a l’Ernest Hemingway per a evocar la desolació, la desesperança i el contrasentit de la guerra, la temor a allò que podia passar quan les tropes invasores de Franco arribessin a la vora de l’Ebre aquell 17 d’abril de 1938, Diumenge de Pasqua. «El vell al pont» és tota una crònica periodística de l’evacuació d’Amposta i la fugida republicana que el Nobel estatunidenc va baratar en breu relat universal de la figura del refugiat.
El relat és senzill: un “home vell amb ulleres de muntura d’acer i roba polsosa” està assegut en un pont i, cansat, veu com la gent va fent via cap al nord. Un soldat s’acosta a parlar amb ell però a ell només li preocupen els seus coloms, les seues cabres i el seu gat, que ha hagut de deixar enrere. Al conte no passa res, no hi ha acció, gens explícit, no hi ha batalles. L’escriptor insinua, suggereix i evoca més que ensenya. No ens ha de sorprendre l’austeritat de Hemingway, ens remembra la desolació del vell i la mar. L’ancià ens commou quan expressa que no té idees polítiques però que ha deixat la seua casa pels atacs de l’artilleria.
Hemingway va captar l’atmosfera opressiva, espessa, aquella calma que precedia la imminent catàstrofe, l’amenaça destructiva. Com si ens trobéssim amb un collage a partir de dibuixos i gravats, o fotos de la guerra fratricida d’una Gerda Taro o d’un Robert Capa, els lectors rebem unes imatges que suggereixen flaix-backs en un escenari impressionista on es veu la naturalesa bruta i massacrada. Granotes mortes, un gat expectant, soldats en fila, ciutadans amb les seues poques pertinences sobre mules, dones i xiquets, ferits… i la mirada de l’ancià.

5. Crònica sobre la situació dels exèrcits a Xerta
Durant el segon trimestre de 1938 el Corpo Truppe Volontarie  de l’exèrcit franquista entrava a Catalunya i avançava per diverses poblacions de la Terra Alta fins arribar el 3 d’abril al Pinell de Brai. Les forces republicanes, en retirada, es van fer fortes a la zona d’Aldover i Xerta on van anar concentrant tropes per obstaculitzar l’avenç enemic i permetre el pas del riu a l’exèrcit que anava reculant.
El 4 d’abril del 1938, Ernest Hemingway va fer una crònica lletrada sobre aquests fets:

“Conduíem amb compte entre les caixes de dinamita col·locades per minar els petits ponts de pedra de la carretera estreta. Després de deixar el vehicle a l’ombra projectada per la riba esquerra, enfilem al cim d’un turó empinat des d’on podíem veure els avions. Sota nosaltres, hi havia el riu i la petita localitat de Xerta en un racó entre el riu i la carretera. Creuem Xerta, que havia estat bombardejada aquell matí, per una carretera recentment castigada pel foc d’artilleria i seguim fins que un motorista ens va dir que, una mica més lluny, la carretera estava sota foc enemic. Així que vam fer mitja volta tornant a Tortosa.”

6. El nostre professor de sempre

Un dels més emblemàtics intel·lectuals ebrencs del segle XX, Manuel Pérez Bonfill,1 va dedicar dos articles a la històrica revista GEMINIS2 a la figura d’Ernest Hemingway, en els quals feia una anàlisi acurada de la importància lletrada del novel·lista. A títol pòstum, el 2018, va recollir-se la seua obra narrativa en llengua castellana en un volum al qual se li va donar el significatiu nom de «Hemingway, prosas de Manuel Pérez Bonfill», per remembrar la publicació dels dos esmentats articles que el lligaven a la figura immensa del gran retratista lletrat de la guerra a Tortosa. També s’hi va incloure un estudi literari sobre la novel·la nord-americana, publicat l’any 1953 a la revista Monteagudo de la Universitat de Múrcia, on va estudiar el nostre professor de sempre.

7. El Carrer de Hemingway

El Carrer de Hemingway està situat just a l’inici de l’Eixample,3 al Coll de Sant Joan, abans d’entrar de ple al carrer de Cervantes, que durant la dura postguerra va esdevindre el lloc d’aplec i d’oci de la joventut tortosina. Es tracta d’un carrer estret que voreja una zona que podem considerar com a altament literària. Allí trobem el refugi antiaeri més gran de la ciutat, el número 4, ja que tenia una capacitat per a unes 400 persones. Va ser construït baix del talús que conforma el barri del Garrofer. Va ser costejat amb diners públics, i comunicava amb el refugi del tram final del carrer Teodor González. Ens trobem amb un conjunt de galeries d’un metre d’ample per dos d’alçada, ara visitables. Durant aquestes visites es reprodueixen les situacions de pànic que es vivien. A l’exterior s’han col·locat uns plafons explicatius sobre la trajectòria lletrada del cronista nord-americà i la seua experiència com a cronista baix les bombes a Tortosa.
Des de la primavera de 2022 es pot contemplar un bellíssim i gegantí mural en una paret de l’artista Roc Blackblock,4 que homenatja les víctimes dels bombardejos a partir d’un poema de Joan Cid i Mulet.5 L’intel·lectual jesusenc, i regidor de cultura de la ciutat durant els primers mesos de la guerra va ser el gran cronista de la guerra a Tortosa a partir de la seua obra pòstuma «La Guerra Civil i la revolució a Tortosa», en la qual fa cinc cèntims de tot l’entramat bèl·lic que va sofrir Tortosa, una mena de Gernika catalana. També va ser l’autor del poemari «Les ales del neguit» (1937) on va incloure el poema «Ales negres» en què denuncia la destrucció de la ciutat per part de l’aviació feixista. Ja a l’exili mexicà va publicar «Destins» (1947), la gran novel·la sobre la retirada i el front del Segre.
Just al davant s’hi troba l’antic cinema Fèmina, que remembra l’esplendor del setè art a la ciutat a meitat de la centúria passada. El fet cultural es completa amb la remembrança de la figura del tortosí Rafel J. Sàlvia,6 un dels grans cineastes de la postguerra.

8. Un colós remembrat al tram final de l’Ebre
Hemingway, mític escriptor del segle XX, amb llums i ombres, defensor de la classe obrera i de les llibertats ciutadanes però a la vegada militarista, va deixar una sentida petjada literària durant el seu pas fugisser per aquestes contrades. A partir d’unes cròniques periodístiques frenètiques i un conte alliçonador i emotiu va retratar uns dies d’horror al tram final de l’Ebre. La seua figura ha sigut degudament remembrada a la ciutat, a la vegada que va servir com a referència per als intel·lectuals antifeixistes tortosins de la postguerra.

Bibliografia
* HEMINGWAY, Ernest (2016): El vell al pont. Barcelona, Libros del Zorro rojo. A cura d’Ian Gibson, il·lustrat per Pere Ginart, traduït per Jordi Arbonés.
* PÈREZ BONFILL, Manuel (2018): Hemingway, prosas de Manuel Pérez Bonfill. Benicarló, Onada Edicions i UNED Tortosa. Edició a cura d’Emigdi Subirats.
Webgrafia
* Un mural de Blackrock evoca els bombardejos de la Guerra Civil https://setmanarilebre.cat/un-mural-de-blackblock-evoca-els-bombardejos-de-la-guerra-civil/
* Hemingway a Tortosa https://terraenlla.com/es/hemingway-en-tortosa/
* Homenatge a la caiguda de Catalunya https://www.telegraph.co.uk/travel/destinations/europe/spain/catalonia/articles/spanish-civil-war-homage-to-the-fallen-of-catalonia/
* The bombing of Tortosa https://www.flickr.com/photos/marialuisa/16154224434
* Descripció de la situació dels exèrcits vora Xerta https://www.xertatour.com/es/tour-historico/17-trincheras/17-2-la-guerra-civil-en-xerta/
* Dades biogràfiques https://datos.bne.es/persona/XX844022.html

El Coronel del Pas de l’Ebre, Henri Rol Tanguy

En un article publicat al setmanari L’Ebre en data del 13 de juny de 2020, l’actual director dels Serveis Territorials de Benestar Social i Famílies a les Terres de l’Ebre, Màrius Pont, obertament reivindicava la figura del Coronel Henri Rol Tanguy com a un dels responsables militars capdavanters del Pas de l’Ebre a l’alçada de Font de Quinto durant la matinada del 25 de Juliol de 1938. Es tracta d’un dels episodis més cruels dintre de la més sagnant de les batalles, en què varen perir uns 1200 soldats en només una vintena d’hores. Durant el darrer cap de setmana de maig, en el marc del festival Front, de memòria històrica, altre cop el mateix historiador, en la seua dissertació històrica dalt del vaixell “Lo Sirgador”, mentre recorria els espais que es van veure ensagnats en l’esmentada fallida maniobra de l’exèrcit republicà, alçava la veu per demanar honors al combatent Tanguy, com a un personatge del màxim interès històric, a la vegada que testimoni d’un dels fets més tràgics ocorreguts a la nostra comarca.
Aquest soldat bretó era natural de Morlaix on va veure la llum el 14 de juny de 1908. Va ser un obrer del ram de la metal·lúrgia, així com un voluntari comunista que va exercir el càrrec de comissari polític del Batalló André Marty i més tard de la XIV Brigada Internacional, formada majoritàriament per soldats francesos i belgues, durant l’ofensiva de la Batalla de l’Ebre.
Va ser part activa dels preparatius de l’ofensiva del Pas de l’Ebre, en la qual la XIV Brigada va ser gairebé aniquilada quan varen tractar de travessar el riu. Rol-Tanguy va ser ferit el 2 de juliol durant l’encreuament de foc previ al creuament del riu de l’exèrcit republicà.
Posteriorment, durant la Segona Guerra Mundial va esdevenir un dels principals dirigents de la Résistance contra l’ocupació alemanya de l’hexàgon. Un cop ocupat tot el territori francès per l’exèrcit nazi, va encapçalar la insurrecció a l’àrea de París. Corria el 25 d’agost del 1944, quan amb el suport de les tropes del general Leclerc, el coronel Tanguy va tindre l’honor de presenciar, al costat del president De Gaulle, l’acte de rendició sense condicions de les forces alemanyes de París del general Von Choltitz.
El 30 de setembre de 1977 va poder tornar a trepitjar els camps de Font de Quinto, on va poder fer viva remembrança del fallit intent militar, el qual suposava la darrera esperança de supervivència de la II República. De ben segur que va veure aquell riu que s’havia tacat de tanta sang. Es va retrobar amb antics coneguts com el campredonenc Joan Martínez, que anteriorment havia estat un dels represaliats al vaixell presó Manuel Arnús del port de Tarragona arran dels històrics fets del 6 d’octubre de 1934, a conseqüència dels quals tot el govern de la Generalitat va ser empresonat.
Tres dècades després, l’any 2008, en el marc dels homenatges organitzats per l’associació Terra de Germanor, la seua companya Cécile i la seua filla van vindre a Campredó per presidir un acte de reconeixement a Henry Tanguy, a La Marseillaise, durant el qual s’instal·là una placa commemorativa al peu de la Torre de Font de Quinto, on es troben uns grafits amb un poema en francès. A la vegada, van fer camí envers envers la riba dreta del riu, cap a la zona de la Carrova i de Mianes, on la placa commemorativa fou col·locada al mas de Talarn.
El Coronel Henry Tanguy pren forma i s’engrandeix amb son compromís de lluita contra el totalitarisme dels règims feixistes, així com per la implacable defensa de les llibertats ciutadanes i dels drets de la classe obrera, nom que ja està en desús malauradament. Ben adients són els versos al respecte del poeta Rafael Alberti: ¿Quién no la quiere? No es la hermana, la novia ni la compañera. Es algo más: la clase obrera, madre del sol de la mañana.

Ernest Hemingway: allí on avui hi ha un camp de ceba, demà hi haurà una batalla

El novel·lista nord-americà Ernest Hemingway va ser un dels darrers corresponsals de guerra en abandonar el camp de combat vora l’Ebre. De fet, és l’autor dels retrats periodístics de més impacte sobre els bombardeigs de Tortosa de l’abril de 1938, així com sobre tot el clima terriblement bèl·lic que es vivia a dalt i a baix del riu Sénia. La seua capacitat narrativa, combinada amb una ferma vocació periodística i amb una notòria valentia personal per encarar-se als moments més determinants, van donar forma a tot un còctel literari de primer ordre.

La Guerra de 1936-39 va ser la que va posar damunt la taula el perill dels règims totalitaris arreu del món. El feixisme era un tòpic perillós per a molts, i ara esdevenia realitat. Els americans li van donar importància per temor geopolítica, ja que el feixisme significaria la supressió de la democràcia i dels seus drets consegüents. Alemanya era aliada dels nacionalistes de Franco, el poder del qual anava creixent sota la influència de Hitler. Molts americans van sentir una crida tan forta contra el fet dictatorial que s’apuntaren a les Brigades Internacionals per combatre’l.

Va ser durant aquest període que el periodisme va assolir gran preponderància entre el públic americà, ja que era l’única informació que rebia sobre la guerra. Com que ja era un escriptor famós, Hemingway va donar una nova perspectiva per la lectura dels americans. Va alterar la manera en què es veia la guerra. Va descriure en gran detall tot el que es veia i experimentava en un país amb població enfrontada. Els seu estil d’escriptura va causar controvèrsia, ja que ell no era un periodista tradicional car retratava la crua realitat del que significava la guerra.

L’escriptor va posar els peus a la nostra comarca el 4 d’abril de 1938. Havia estat al cap-i-casal català, i el van enviar a cobrir informativament l’avenç de les tropes franquistes sobre Tortosa. Entre les seues cròniques trobem descripcions ben acurades que ens permeten fer-nos una idea de la magnitud de la tragèdia que s’apropava: “A les dues d’aquesta tarda, Tortosa era una ciutat quasi demolida, evacuada per la població civil i sense cap soldat. Vint-i-quatre quilòmetres més amunt es lluitava aferrissadament per protegir Tortosa, l’objectiu feixista en la seva avançada cap al mar”.

Justament és durant la setmana del 15 d’abril, data en què la ciutat va sofrir els pitjors bombardeigs, quan l’obra literària de Hemingway pren més vivacitat. Ens trobem amb un seguit d’articles punyents que varen tindre molts lectors, la viva imatge en lletra de la destrucció, la misèria, i tota la problemàtica que queia al damunt d’una població espantada, amagada entre les muntanyes, o que havia de fer ús dels nombrosos refugis antiaeris que s’hi van construir.

Fa uns anys es va concedir el seu nom a un carrer de la ciutat, justament on està situat el refugi més gran. Als panells expositors es pot llegir la seua trajectòria literària, així com fer-nos una idea de la seua vocació periodística i del seu paper durant diversos conflictes bèl·lics. Una ruta literària també segueix les seues petjades en portar el seu nom, la qual ens transporta per tots els indrets de la ciutat devastada.
En clau homenatge, vàrem editar el 2018 el llibre Hemingway prosas de Manuel Pérez Bonfill, que recull l’obra narrativa en castellà del nostre professor de sempre. Em vaig encarregar d’aquesta compilació, i de donar-li el nom, ja que el prestigiós escriptor tortosí li havia dedicat dos articles a la revista GEMINIS (Tortosa 1952-61). En sentia admiració, pel fet que havia estat un lluitador antifeixista, comunista de soca-rel que residia a la Cuba castrista. Lligàvem d’aquesta manera dos escriptors d’ideari obrer, a part de tornar a donar a Hemingway un altre lligam amb Tortosa.

La seua darrera crònica sobre la nostra terra va ser publicada el 18 d’abril de 1938. L’abrandat periodista es trobava en un terreny vora el riu prop d’Amposta amagat rere un camp de cebes. Estava explicant on estaven situats els exèrcits, narrava els seus moviments, per passar a descriure la bella primavera catalana i fer cinc cèntims dels valors de la ceba catalana, conreats en bellíssims camps en època primaveral. El toc final és ben explícit: “El delta de l’Ebre té una terra bona i rica i, on avui hi ha un camp de ceba, demà hi haurà una batalla”.