Aquesta és una adaptació de la vida del meu avi de part de pare, Josep Serres, que amb només 9 anys va viure la intensitat de la guerra i la deportació cap a un territori proper però penós. Ell va ser nascut al Pinell de Brai, un petit poble de la Terra Alta. L’escenari que m’ha descrit reflecteix la intensitat de la mala vida que portaven aquells republicans allunyats del front de batalla. Les seves vivències, contades encara com si ho visquessis amb els ulls il·lusionats d’un nen petit, són una lliçó que cal recordar. Maella va ser la casa de molta població terraltenca que fugia d’un final bèl·lic. La meva besàvia (la mare de la meva àvia de part de mare), també va haver de marxar a viure a Maella, però aquest cop ella originària de Villalba dels Arcs. No sé si es van arribar a conèixer, però segur que els seus sentiments de devastació es van trobar entre els camps de Matarranya.
El meu avi m’ha contat de primera mà el dura que és una guerra civil, ell diu que després de viure-ho, tocar contar-ho, ho sabia des del primer moment.
9 anys, només 9 anys. Les tisores del bàndol nacional retallaven el territori català, i, a cada tall, a cada victòria, deixaven escrita la més gran de les derrotes morals de la humanitat. La guerra ens va arribar a nosaltres també.
El 1938, el Pinell de Brai no estava en una bona posició bèl·lica. Els enfrontaments a la serra de Pàndols i a la serra de Cavalls preocupaven els veïns, que ja es preparaven per a la notícia que ens ensorraria pròximament. Els rojos van vindre de les trinxeres muntanyoses per anunciar a la comunitat que ens veiem forçats a marxar, el meu poble ja no era segur per ningú. El meu pare, la meva mare, la meva germana gran i jo vam partir del Pinell cap a Gandesa amb el poc que ens cabia a les butxaques. Només uns pocs ancians que ja no es veien en condicions per a aquesta arriscada tasca es van quedar entre le parets de roca, perdudes en la memòria d’un poble fantasma.
On primer vam arribar va ser a Batea, la que un dia va ser la capital. Allí hi vam estar dos mesos amb els nostres companys que s’exiliaven cap a la misèria, anéssim on anéssim, tot era misèria. Allí hi vam ser durant 2 mesos. Em va passar el temps bastant ràpid tot i que les horribles notícies que ens arribaven cada dia sobre l’avanç franquista fonien la moral de tots nosaltres. Jo intentava seguir el ritme
de vida d’un pare treballador que s’esforça per mantenir a qui estima en temps de crisi, però la meva germana sempre era un pas per davant. I va ser així, pas a pas, que vam arribar a Maella.
Maella em va semblar bonica quan la vaig veure per primer cop, però el gris guerra que la cobria va enfosquir la imatge cada vegada que observava la torre del campanar. Em recordava al Pinell, a la festa, al passat, i em recordava el valor de recordar. Vam estar-nos-hi durant 7 mesos, 7 mesos durs. Ens vam hostatjar al petit mas d’una família que ens va acollir, dormint sobre la palla i sota un cel fosc, que mai deixava oportunitat a les estrelles d’actuar en l’espectacle nocturn. Per aconseguir menjar i poder-nos guanyar aquella residència, el meu pare es va dedicar a la seva passió, la terra. D’ell vaig aprendre que la terra ens dóna la vida i és la terra on podem llaurar fermes emocions per mantenir-nos forts. Les verdures que es conreaven i l’estat de la vinya anava canviant, però les estacions es van fondre en una sola, una que ens evocava la por.
Per altra banda, anava cada dia amb la meva família al castell de Maella a la recerca de menjar per omplir un topí vell i monòton. No teníem ni un ral, però de ganes de viure encara en quedaven. La veu del soldat que ens servia menjar em resultava estrident però agradable. Em cridava: Josep, al reganxe! Això significava que aquell dia tornaria a l’estable amb el recipient de menjar fins dalt. Si n’érem, de feliços, en veure que podíem repetir una cullerada ben fonda dins la sopa de verdures!
El bar de la plaça es va transformar en un hospital per cuidar als ferits de guerra i a xiquetes i xiquets emmalaltits. Un escenari cruel em va remoure l’ànima el dia que va aparèixer un carro a la plaça. Vaig veure com els soldats carregaven els cossos sense vida que deixava la guerra darrere seu per a enterrar-los a un cementiri que ja es quedava petit. Els seus cossos estaven tapats amb mantes, mantes brutes i tacades de les màcules inesborrables que deixa el desastre en la gent, en el territori, en la nació.
…
Sabíem la resposta, però no estàvem preparats per escoltar-la. Els nacionals havien guanyat la guerra, el final es sentia com una flama que s’apagava de cop sense deixar rastre de cendres. La meva germana i el meu pare van tornar al Pinell de Brai una setmana després de la notícia, acomodats en un camió militar. Quan m’ho van contar ni m’ho vaig creure, i mira que un nen és ben innocent. El Pinell estava
destrossat, tot pareixia estar fet de pols i ruïnes. Ens tocava començar de nou, si havíem marxat amb les butxaques buides, tornàvem amb les butxaques foradades.
