El treball estudiantil per la memòria històrica

Des de l’any 2016 des del Departament de Llengües Estrangeres de l’Institut Dertosa s’organitza un exitós intercanvi escolar amb l’IGS Sassenburg, situat a la ciutat de Gifhorn a l’estat alemany de Niedersachen, la Baixa Saxònia. Durant una setmana d’intercanvi lingüístic, també es troben l’espai i l’instant per realitzar alguna activitat de memòria històrica com a membres del col·lectiu de professors del DEMDE-Ebre.
Aquest any han estat diversos els punts que el nostre alumnat ha visitat. Primerament, els estudiants varen poder contemplar les restes del Berliner Mauer, el mur de la vergonya que va romandre en peu entre 1961 i 1989, el qual dividia la ciutat en dos per tal de complaure les ambicions de les potències militars i econòmiques dominants. Es van fer la foto pertinent a l’antic Check point Charlie, des del qual els soldats americans solien donar l’autorització per passar d’una part de la ciutat a l’altra, el qual s’ha convertit en un lloc carregat de frivolitat i sense cap respecte al sofriment col·lectiu. De manera paral·lela, es poden llegir les terribles històries del mur, que retraten tot un seguit de joves desesperats que varen intentar saltar-lo i varen perdre la vida en mans de la policia que custodiava el mur. Per suposat, amb gran emoció varen fer una ullada al mural de l’Ignasi Blanch, a l’East Side Gallery, al carrer Molí. Per mitjà d’aquest projecte artistes de tot el planeta varen poder expressar els seus sentiments més íntims. El prestigiós artista roquetenc va fer la selecció d’un conjunt de litografies que realitzava sobre la capital alemanya i li va donar el nom de Parlo d’amor, en el qual apareixen tres cares amb tres estats d’ànims diversos que representaven els sentiments diversificats amb llurs tons negres, grisos i ocres.
Berlin és memòria intrínseca, com a capital del Drittes Reich va viure episodis dramàtics de la segona gran guerra. El retrat de tot plegat, de la barbàrie realitzada, es troba a redós del Denkmal für ermordete Juden Europas, un monument d’homenatge als sis milions de jueus assassinats pel nazisme. Personalment, allí em ressonen cada cop que el visito els versos del poeta miravetà Roc Llop i Convalia (Miravet 1908 – Vitry-sur-seine, 1997), que va sofrir la llopada al camp de la mort de Mauthausen-Gusen, prop del poble austríac de Sankt Valentin: Ressec el llavi de dèria, mil febres cremant-li el front, una fita Catalunya, i la llibertat del món. Ben prop es localitzen els més modestos monuments d’homenatge a les persones homosexuals i d’ètnia gitana, col·lectius que també varen sofrir la llopada genocida nazi.

Enguany, de manera paral·lela, una de les professores acompanyants va poder visitar un antic punt fronterer amb l’antiga Deutsche Demokratische Republik, l’Alemanya comunista de l’est, situat entre les ciutats de Bocwitz i Zicherie. Mentrestant, per la ciutat de Burgdorf vam poder veure algunes Stolpersteine, les llambordes o pedres de la memòria, petits monuments creats per l’artista alemany Gunter Demnig en memòria de víctimes del nazisme.

Finalment, una alumna va poder trepitjar el camp de la mort de Bergen-Belsen, construït el 1936 per a albergar uns 3.000 treballadors que havien d’edificar les casernes de Bergen dedicats a la formació de forces motoritzades cuirassades. La Wehrmacht va convertir-lo en 1939 en camp de presoners de guerra, que va rebre la denominació de Stalag (Stammlager). Els seus primers ocupants van ser soldats francesos i belgues. El 1941 va ser ampliat considerablement per a retenir a presoners de guerra de l’antiga Unió Soviètica (URSS). Des de juliol de 1943 i fins al 15 d’abril de 1945, data del seu alliberament per part de tropes britàniques de la 11 divisió blindada, les condicions del camp van sofrir una important deterioració. L’amuntegament va provocar una epidèmia de tifus. Unes poques setmanes abans de l’alliberament, va morir-hi la jove jueva holandesa Anne Frank, qui es va fer cèlebre posteriorment pel seu diari de memòries.
Com a complement de tot plegat, dos alumnes de l’institut varen assistir a l’acte del Parlament de Catalunya en homenatge a les víctimes de l’holocaust el passat dijous 25 de gener, en el qual varen poder llegir un manifest que havien escrit a consciència prèviament. Elles mateixes varen tornar a llegir-lo al multitudinari acte organitzat al Museu de Tortosa per part de la Delegació del govern a les TE i el Consistori tortosí.

La nostra emblemàtica lluitadora per les llibertats, de portada al camp de la mort de Ravensgrück, Neus Català (Els Guiamets, 1915 – 2019) és l’autora de cèlebres frases com: Dant va retratar l’infern, tot i que no va estar a Ravensbrück. Mantenim la memòria ben viva!

Visita als espais de memòria històrica de Berlín

Visita als espais de memòria històrica de Berlín

Learning Situation “The holocaust, never again”

Title	THE HOLOCAUST, NEVER AGAIN
Grade	SCHOOL YEAR	TERM	SCHEDULED HOURS
Grade	First year of high school	1st	19 hours
Subject/ Scope	FOREIGN LANGUAGES – English

The Holocaust was the genocide of European Jews during World War II. Between 1941 and 1945, Nazi Germany and systematically murdered some six million Jews across German-occupied Europe, around two-thirds of Europe’s Jewish population. The murders were carried out primarily through mass shootings and poison gas in extermination camps, chiefly Auschwitz-Birkenau, Treblinka, Belzec, Sobibor, and Chelmno in occupied Poland.

The Nazis developed their ideology based on racism and pursuit of living space, and seized power in early 1933. In an attempt to force all German Jews to emigrate, the regime passed anti-Jewish laws and orchestrated a nationwide pogrom in November 1938. After Germany invaded Poland in September 1939, occupation authorities began to establish ghettos to segregate Jews. Following the invasion of the Soviet Union in June 1941, 1.5 to 2 million Jews were shot by German forces and local collaborators.

Later in 1941 or early 1942, the highest levels of the German government decided to murder all Jews in Europe. Victims were deported by rail to extermination camps where, if they survived the journey, most were killed with poison gas. Other Jews continued to be employed in forced labor camps where many died from starvation, abuse or exhaustion or used as test subjects in deadly medical experiments. Although many Jews tried to escape, surviving in hiding was difficult due to factors such as the lack of money to pay helpers and the risk of denunciation. The property, homes, and jobs belonging to murdered Jews were redistributed to the German occupiers and other non-Jews. Although the majority of Holocaust victims died in 1942, the killing continued at a lower rate until the end of the war in May 1945. Not all victims were Jews, however, with millions killed for ethnic and ideological associations.

Many Jewish survivors emigrated outside of Europe after the war. A few Holocaust perpetrators faced criminal trials. Billions of dollars in reparations have been paid, although falling short of the Jews’ losses. The Holocaust has also been commemorated in museums, memorials and culture. It has become central to Western historical consciousness as a symbol of the ultimate human evil.

This learning scenario intends to develop SDG 4 (Quality Education) of the United Nations Sustainable Development Goals.

Students will need to determine whether this goal can be reached given the students’ knowledge of the matter. To do this they will need to find information on the way holocaust is taught at schools (since the mid 20th century up to the beginning of the 21st century, particularly in Europe), and develop critical thinking to see if things have changed, remain the same or have worsened, as well as to infer what should be done.

The development of this LS includes two initial activities (a brainstorming and a discussion), two development activities (with listening, speaking and reading comprehension), one consolidation activity (a book club) and two implementation activities (a booktuber video and a discussion essay), one of which is used for summative assessment. This will also allow them to work on narrative essays, connectors, past tenses and -ed & -ing adjectives.

CHALLENGE: Holocaust happened during World War II, eight decades years ago. Unbelievable as it may seem, nowadays racism is growing all over Europe. Consequently, extreme-right wing governments are taking over. How can we all help to stop this ideology which goes against human dignity and killed so many people durting the first half of last century?

Interpretació d’un conte traduït per l’alumnat del 4t professionalitzador del curs passat

Dissabte 18 de novembre es va estrenar la ruta històrica Tortosa la Gernika catalana, en el marc de la commemoració a nivell municipal del 85è aniversari de l’acabament de la Batalla de l’Ebre, la més sagnant del conflicte bèl·lic de 1936-1939. La va redactar i representar el professor del nostre centre Emigdi Subirats, a la vegada que va haver un acompanyament musical per part de l’ex-professor del Departament de Geografia i història de l’institut Jordi Mulet i del seu germà Àngel.
Tanmateix, en aquesta ocasió ens interessa destacar el fet que al punt 4 de la ruta, davant de l’antiga Fonda Siboni, a la cèntrica plaça de l’Àngel, es va representar la traducció del conte d’Ernest Hemingway, El vell al pont, en la versió que va traduir l’alumnat de l’antic 4t ESO E, el professionalitzador, durant el curs passat, 2022-2023, com a activitat escolar. Felicitem de tot cor els seus autors, que varen realitzar una feina extraordinària. Podem llegir-lo en l’enllaç de sota.
Val a dir, que aquet important autor nord-americà, premi Nobel de literatura de 1954, premi Pulitzer de 1953 per El vell i el mar, i reporter de guerra, va pernoctar en aquesta històrica fonda tortosina a l’abril de 1938, quan van haver els pitjors bombardejos contra la ciutat per part de la feixista Aviazione italiana.

Traducció del 4t ESO professionalitzador del conte The old man at the bridge, d’Ernest Hemingway

El nostre alumnat i el projecte artístic Sequere

L’artista Marco Noris i la psicoanalista Celeste Reyna van realitzar el passat mes de juny una vista al refugi antiaeri de Tortosa, conjuntament amb l’artista local Antonia Ripoll. Era part del seu trajecte caminant des del Delta de l’Ebre fins a la Font de Segre dintre del projecte Sequere. Van tindre una trobada amb el grup de 4t B del curs passat del nostre centre just davant del refugi antiaeri del conflicte bèl·lic situat al carrer Hemingway.

Ens han anat fent cinc cèntims de l’evolució del seu projecte durant els darrers mesos. Aquest any han inclòs les activitats realitzades per l’alumnat del 4t professionalitzador en aquest emblemàtic carrer envoltat de ressò literari i de memòria històrica. Ens sentim molt satisfets del resultat aconseguit.

https://lab.marconoris.com/Sequere/Recorregut/Institut+Dertosa

A l’entorn d’aprenentatge del Canigó, tercer dia

La darrera jornada a l’entorn d’aprenentatge s’endegava de ben d’hora amb una visita a Cotlliure. La bellíssima població marinera compta amb dos espais molt importants quant a la memòria històrica. Primerament, el castell, que havia estat inicialment construït a l’Edat Mitjana, tal vegada damunt de construccions defensives d’època romana, però molt retocat per adaptar-lo a les necessitats defensives militars del segle XVII. L’any 1940 va ser usat com a presó per a reclusos que havien estat prèviament al camp de concentració d’Argelers de la Marenda, la ideologia dels quals era considerada com a perillosa pels capitosts de la República francesa. Allí van haver de sofrir unes condicions totalment infrahumanes. L’alumnat va realitzar un exercici de creació poètica, a la vegada que va poder visitar una emotiva exposició sobre la retirada.

Seguidament, varen desplaçar-se al cementiri per tal de fer un homenatge al poeta andalús Antonio Machado davant de la seua tomba, la segona més visitada de l’estat francès. El professor Emigdi Subirats va recitar conjuntament Cantares i La Saeta, dos emblemàtics poemes.

El toc final de l’estada havia d’arribar a la Maternitat d’Elna, per tal que l’alumnat rebés una manifestació d’esperança, just en l’indret on havien nascut 595 xiquets i xiquetes, les mares dels quals havien estat internades al camp d’Argelers. La faena realitzada per la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz va ser memorable. Inicialment la institució es va mantenir gràcies a donacions voluntàries que arribaven d’Europa, però després del començament de la Segona Guerra Mundial, els fons van disminuir i van començar a arribar refugiats de l’estat francès i altres països europeus. Principalment eren dones jueves que fugien de l’ocupació nazi. Per això, la maternitat es va veure obligada a associar-se amb la Creu Roja i acatar-ne la política sobre neutralitat, la qual cosa li impedia d’acollir refugiats polítics, sobretot jueus. Per resoldre aquest entrebanc, Elisabeth Eidenbenz decidí de falsejar la identitat de moltes dones amb la finalitat de burlar aquestes lleis. Van ser molt fustigats per la Gestapo, fins al punt que en una ocasió ella mateixa fou detinguda.

A l’entorn d’aprenentatge del Canigó, segon dia

La segona jornada a l’Entorn d’Aprenentatge del Canigó tenia el tret d’inici a l’ermita de Sant Miquel de Cuixà, una abadia benidictina situada al peu del Canigó, a la Ribera de Taurinyà, a la meitat meridional del terme de Codalet. La relació dels exiliats catalans amb els monjos del monestir de Cuixà era intensa i fluïda pels actes culturals que es promovien. Alguns d’ells també d’alguna manera van exiliar-se quan es va represaliar l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré (Arbós, 15 d’ abril de 1908 – Barcelona, 21 d’octubre de 1968), forçat a marxar del monestir per uns comentaris sobre el règim franquista. En aquest marc extraordinari l’alumnat va realitzar un exercici de reflexió sobre fets quotidians i la relació amb els règims totalitaris.

A la tarda, van realitzar la visita obligada a la tomba de Pompeu Fabra (Gràcia, 20 de febrer de 1868 – Prada, 25 de desembre de 1948), figura immensa tant de la lingüística catalana com de la resistència antifranquista. Van portar a terme una emotiva ofrena de flors, a la vegada que se’ls va fer cinc cèntims sobre les penúries que va passar el gran filòleg durant els duríssims anys d’exili.

Conjuntament amb el músic Pau Casals (El Vendrell, 29 de desembre de 1876 – San Juan de Puerto Rico, 22 d’octubre de 1973), han esdevingut les dos grans figures cabdals de l’exili català, als quals la ciutat de Prada va acollir i n’han esdevingut símbols molt preuats.

Els quedava el fet de prendre part en un gimcana a la descoberta de Prada, sobre fets històrics relacionats amb la ciutat i els catalans exiliats.

A la nit varen assistir a una activitat musical i de ball molt divertida per part del cantautor nord-català Ramon Gual, amb danses rosselloneses i del Conflent. Una jornada molt intensa i educativa.

A l’Entorn d’Aprenentatge del Canigó, primer dia

Per segon any consecutiu el nostre alumnat de 4t d’ESO està realitzantuna estada didàctica a l’Entorn d’aprenentatge del Canigó, acompanyat de les professores Olga Gas i Salomé Pla, i del professor Emigdi Subirats. Aquesta és l’explicació pertinent que trobem al seu espai web:

L’Entorn d’Aprenentatge del Canigó és una proposta pedagògica que neix amb l’objectiu d’apropar els estudiants de darrer cicle de primària, secundària i batxillerat dels Països Catalans al patrimoni cultural i natural de la Catalunya Nord. Situat a Prada a la comarca del Conflent, a l’Alberg Pau Casals – Canigó, seu permanent de la Universitat Catalana d’Estiu, l’EdA del Canigó ofereix als estudiants la possibilitat de realitzar estades didàctiques per a descobrir el bressol de la cultura catalana, conèixer un entorn natural i paisatgístic emblemàtic seguint les petjades i els valors de l’excursionisme com feu Jacint Verdaguer i treballar per a la construcció d’un espai de pau, llibertat i solidaritat entre els diferents pobles que agermana la llengua catalana. Cultura, natura, paisatge i llengua s’uneixen per esborrar fronteres i celebrar els valors universals que des de l’Abat Oliba fins a Pau Casals van impregnar aquestes contrades.

Una bona matinada ens permetia arribar als espais fronterers cap a les 10 del matí. Allí ens esperaven en Víctor i en Felip, els dos responsables del projecte educatiu, que ens estan fent de guia durant aquests dies. Primerament, ens varen portar a fer el primer tram de la ruta de l’expatriació just fins a la ratlla que separa dos estats tot i ser terra catalana banda i banda. La metàfora de la ratlla queda palesa en el famós poema Corrandes d’exili, de Joan Oliver “Pere Quart”, que va recitar el professor Emigdi Subirats: i abans de passar la ratlla/ m’ajec i beso la terra/ il’acarono amb l’espatlla.

També es va fer la deguda remembrança del president català i del lehendakari basc, Lluís Companys i José Antonio Aguirre, que varen creuar “la ratlla” que els portava a la ruta incògnita en un dels moments més tràgics de la nostra història contemporània. Durant tot el trajecte ens va acompanyar una maleta, que simbolitzava el lleuger equipatge que portaven els centenars de milers de refugiats republicans que havien de deixar el país sota unes condicions francament lamentables.

A la tarda, havent dinat al poble de La Vajol, ens vàrem traslladar a la platja d’Argelers de la Marenda, en la qual va instaurar-se un camp de concentració al febrer de 1939 destinats als refugiats que fugien del feixisme i de les bombes franquistes. Justament davant del monument d’homenatge a les persones que varen sofrir reclusió a l’esmentat camp, va haver-hi una concentració de 540 alumnes de l’Alt Empordà i de l’Institut Dertosa, que varen recitar uns poemes i varen fer cinc cèntims de les experiències viscudes durant el dia. També van prendre la paraules membres de l’associació FFREEE,, fills de refugiats republicans que van instal·lar-se a la Catalunya del nord, així com Antoni Parra, alcalde d’Argelers, que va fer un emotiu parlament en què va deixar palès el fet que als ciutadans d’Argelers els costa molt assumir aquesta part de la història, en què la República francesa va tractar molt malament els refugiats republicans que havien travessat els Pirineus.

Finalment, vàrem arribar a la nostra destinació a l’alberg Pau Casals de Prada de Conflent, governat per la Universitat Catalana d’Estiu. Compta amb tota mena de simbologia catalanista, imatges de Pompeu Fabra i Pau Casals, els rètols de totes les edicions de la UCE i una exposició sobre l’exili.

Ha estat una jornada esgotadora, però molt interessant, en la qual el nostre alumnat ha pogut viure de primera mà com es va realitzar la històrica Retirada, nom amb què ha passat a la història el camí que realitzaren centenars de milers de persones que mai no varen poder tornar a la seua terra al febrer de 1939.

The old man at the bridge, d’Ernest Hemingway, treballat per l’alumnat del 4t professionalitzador

L’alumnat del 4t ESO E, itinerari professionalitzador, ha realitzat la lectura pertinent i una anàlisi detallada del conte The old man at the bridge, del novel·lista nord-americà Ernest Hemingway, premi Nobel de Literatura de 1954. Aquesta històrica narració està basada al pont penjant d’Amposta durant la primavera de 1938, quan estava en vies de ser bombardejat a causa del conflicte bèl·lic de 1936-1939. Ens retrata la tragèdia personal d’un home rapitenc d’edat avançada, al qual se l’ha obligat a deixar el poble mariner perquè anava a ser bombardejat. No entenia de política, no sabia on anar, car no tenia cap altra família que els animals que cuidava, el futur dels quals era la seua única preocupació.

Mentre els republicans evacuen l’indret, el narrador, un soldat encarregat de reconèixer el territori, es dirigeix al vell. En una situació tan efímera com és la trobada en un pont entre un ancià i un soldat, Hemingway condensa la trajectòria de tota una existència. Perfila, sense dibuixar-la, la línia d’una vida anterior i suggereix, sense explicar-ho, el que està succeint en aquell mateix instant i les possibilitats que emergeixen d’un futur que els desespera.

Ha estat un bon treball col·lectiu en què han realitzat la traducció d’un conte molt representatiu de la tragèdia que va viure’s a les nostres comarques, han fet dibuixos adequats a la història explicada, així com han unit la versió catalana a les imatges corresponents.

La petjada literària de Hemingway vora l’Ebre va ser allargada, per mitjà dels articles que va publicar al New York Times sobre els bombardejos de Tortosa i la situació bèl·lica a la riba baixa del riu durant les primeres setmanes d’abril de 1938.

A l’ombra del Montsià, de Joan Cid i Mulet

A L’OMBRA DEL MONTSIÀ, DE JOAN CID I MULET

1. L’escassa tradició de la novel·la ebrenca
El gènere novel·lístic va experimentar durant els anys 1930 un període de veritable renaixement arreu dels Països Catalans amb la consolidació d’un gran nombre de novel·listes de la talla de Josep Puig i Ferreter, Mercè Rodoreda, Miquel Llor, Francesc Trabal, Carles Soldevila, etc. Entre tots varen aconseguir donar-li l’empenta suficient per acabar amb el llarg període d’ostracisme a què l’havien condemnat els seguidors del corrent noucentista, que consideraven la poesia com a únic gènere culte que podia educar la societat. També a les Terres de l’Ebre va viure’s un moment narratiu daurat amb l’aparició de quatre afamats novel·listes: Sebastià Juan Arbó (La Ràpita), Joan Povill i Adserà (Villalba dels arcs), Joan Manuel Borràs i Jarque (Vinaròs) i Joan Cid i Mulet (Jesús).
Les nostres comarques no havien gaudit mai d’una significativa tradició narrativa de ficció. El títol de la primera novel·la ebrenca que coneixem és «El tio Gil Mamuco»1 del prevere tortosí Francesc Vidal i Cabassés, publicada a Madrid (ciutat on residia) el 1789. L’únic gran novel·lista tortosí del segle XIX va ser Antoni Altadill i Teixidó, que va ser l’autor d’un gran nombre de relats dels quals destaquen «La ambición en la mujer» i «Barcelona y sus misterios». Totes les seues obres les va escriure fora de la ciutat, ja que va emigrar a Cuba i posteriorment va establir-se a la capital catalana. En canvi, les comarques del Maestrat i del Matarranya van tindre una aportació clau per al món de les lletres amb dos novel·listes de primera fila: el vinarossenc Venceslau Ayguals de Izco i Brauli Foz, de Fòrnols del Matarranya. Ayguals va ser el màxim representant de la novel·la social castellana del XIX i de l’edició en fascicles. Foz va ser autor de la famosa novel·la picaresca «La Vida de Pedro Saputo», que ha sigut reconeguda com una de les millors del segle.
Quant a narradors de les Terres de l’Ebre, durant les dos primeres dècades del segle XX, només tenim documentada la publicació de la novel·la «El Burgo podrido»2 (1924), del polític esquerrà Marcel·lí Domingo, i «Esclavitud»3 (1928), de Joan Povill i Adserà, la qual creiem que és la primera novel·la escrita en català per part d’un autor ebrenc.
Els anys 1930, ben al contrari, van veure l’edició dels revolucionaris relats existencialistes d’Arbó: «L’inútil combat», «Terres de l’Ebre», «Hores en blanc» i «Camins de nit», que varen servir com a targeta de presentació de les comarques ebrenques al conjunt de la literatura catalana. A més, van publicar-se les novel·les «Travesías y picardías», de Gregori Sierra Monje (1930), «Or a les Brases» de Mn. Tomàs Bellpuig (1933), i «Los de ayer» del polític comunista Rafel Vidiella (1938). Hem de fer un especial esment de l’aparició de la novel·la «Mossèn Missal» del metge Manel Vilà, que va resultar guanyadora dels Jocs Florals de Barcelona de 1930.
La publicació en un parell d’anys de dos novel·les en català va marcar una fita que va ser reconeguda pels altres literats del seu temps amb cròniques de satisfacció i de lloança,

2. La seua novel·lística
Hem d’enquadrar la seua obra novel·lística de preguerra com a part integrant de l’anomenada novel·la psicològica, que es basava en l’exposició progressiva de la personalitat d’un o de diversos personatges i de les seues reaccions davant d’uns problemes concrets, i que va assolir durant la primera meitat del segle XX una complexitat tècnica considerable. En la novel·la del segle anterior d’índole psicològica, és fonamental el paper que desenvolupa un narrador omniscient en tercera persona que ofega o disminueix l’autonomia dels personatges. La principal innovació dels relats psicològics dels anys 1930 radica en el progressiu desplaçament del narrador que tendeix a intervindre molt menys en el curs del relat i que en alguns casos és suplantat totalment per les reaccions i actituds dels personatges, amb la qual cosa canvia radicalment el punt de vista narratiu.
En conjunt les dos novel·les que Cid i Mulet va publicar durant aquest període, «A l’ombra del Montsià» i «Rosa Maria», arrenquen temàticament i quant al tractament dels personatges dels relats romàntics. La tècnica de presentació és habitualment la mateixa. En primer lloc hi ha una descripció física per passar després a un tipus d’anàlisi més psicològica que s’anirà intensificant a mesura que avancen els capítols i que ens portarà a la idealització total dels protagonistes. Sovint trobem implícit un missatge de denúncia de l’ambigüitat de les convencions socials, manifestat a través del comportament sexual i dels mitjans econòmics dels personatges.
En el camp estilístic, l’escriptor jesusenc va fixar-se com a objectiu la dignificació de la llengua col·loquial per tal de dotar-la d’una autèntica categoria literària. Pretenia recuperar i a l’hora revitalitzar bona part del lèxic rural, el qual aporta al fil narratiu un emotiu alè poètic. Cid i Mulet era un veritable mestre en l’ús de procediments força equidistants entre el gènere poètic i el novel·lístic. De ben segur que aquestes obres arriben a copsar l’atenció del lector tant pel contingut com pel llenguatge emprat, sempre molt proper. És un dels mèrits més preuats de l’escriptor jesusenc, l’equilibri que aconsegueix entre l’ús lingüístic quotidià i el necessari respecte gramatical. Narra amb un to col·loquial i d’una manera lúcida, directa i senzilla. L’escriptor té en ment el retrat exhaustiu de l’entorn del qual parla, un entorn que li permet reivindicar la seua filosofia de vida: l’amor, el respecte als seus orígens, el seu passat, la seua cultura i les seues esperances de canvi. Els temes fruit d’aquesta filosofia abracen les relacions humanes més íntimes amb les corresponents convencions socials i tot el món rural que va conèixer molt de prop i es mantingué present durant el període literari de joventut: la natura, els costums i la dura vida camperola i marítima.

3. A l’ombra del Montsià
Va publicar la seua primera novel·la, «A l’ombra del Montsià», en motiu de la diada del llibre de 1933. La seua aparició va ser saludada amb entusiasme per part dels homes de lletres tortosins, que varen realitzar comentaris d’elogi i d’encoratjament per tal que l’autor continués aprofundint la seua vocació literària. La cultural revista «La Zuda» se’n feia ressò amb una crònica que ens servirà per introduir-nos directament en l’argument.

Els costums típics, les gestes nobles, la psicologia dels veïns, les misèries i passions, murmuració, pobresa d’esperit, gatzara, gresca, totes aquestes coses que són tònica de l’ànima rural estan ben vistos en la novel·la i la impressió que es reflecteix és objectiva.

La història està basada al poble d’Alcanar. El paisatge del poble cruïlla dels Països Catalans i les muntanyes del Montsià prenen la simbologia de veritable baluard, d’allò que és propi i s’ha d’estimar. L’autor reïx e gran manera en el retrat de la terra, és a dir, en la creació de paisatges rurals acompanyats de sensacions de tot tipus emprades per arrodonir la idíl·lica descripció1:

Mar i cel es confonen en una immensa blavor asserenada… Paisatge lluminós i clar… A mà esquerra, hom hi pot veure el poblat de la Ràpita, vora la mar, com un formigueig de papallones. Seguint la serralada, el Montsià, seré, blavís, dins l’ombria del rocam llur… Al bell mig del seu cor, el Remei, joguiner i blanc, ombrejat per uns roures gegantins… Al redós, un petit exèrcit de turons i serralades que semblen cercar la gran plaça… Al fons, la vall saturada per una horta magnífica i exuberant… Els tarongerars sempre verds i joves… Fullatge sempitern, prometença de les hores més belles de la joventut… Enllà, lluny, llepant el Mare nostrum, fregant la vallada i a mà dreta, Benicarló i Vinaròs, dues poblacions marítimes, hospitalàries com tot el poble valencià.

L’autor guia la nostra anàlisi des del mateix pròleg de la novel·la quan, quasi emulant el cavaller renaixentista Cristòfol Despuig, ens comunica que ha escrit la novel·la a la vegada pel meu amor a la comarca i a Catalunya, un amor que el porta a endinsar-se en tota una àmplia amalgama de justificacions:

De tota la contrada tortosina, és Alcanar el poble que més bell exemple ens ofereix. Apartat fins al màxim de l’ambient catalaníssim de la nostra terra, no per això, Alcanar, deixa de vibrar als impulsos d’una catalanitat profunda i arrelada. Les seves gents treballadors gairebé fins l’esclavatge, han sabut extreure de la terra el màxim rendiment. Fa uns anys no es coneixia llí altre cultiu que el del secà – garrofers improductius -. Avui el conreu del taronger i una bona part d’horta són la riquesa del poble canareu.

Centrant-nos en el fil de l’argument, els protagonistes, l’Anna Rosa i el Lluís, van creixent d’uns d’un ambient de perills i de sacrificis i es veuen afectats per unes ombres – típiques dels pobles rurals- de perpètua murmuració sobre la seua vida i especialment sobre la seua relació. Ells, en canvi, són conscients d’allò que han de fer i segueixen el seu camí mentra fan més ferm el seu amor i la seua tranquil·litat personal. El Lluís, fills d’una família de pagesos canareus tradicionals, també busca la fugida per sortir de la mediocritat i l’avorriment de la vida rutinària del poble. La primera escapada li és perdonada per part dels pares, que poden cceptar una relliscada. Després s’enamora d’una dona de cabaret que ha aparegut per Alcanar i la parella es converteix en objecte de la tafaneria popular que els jutja sense miraments El pare es posa a exercir com a cap familiar amb poders disciplinaris i intenta prohibir la relació. Aleshores el protagonista només té una eixida possible, la partida, l’abandó del lloc familiar i la recerca d’un món alternatiu amb la seua enamorada. El protagonista se’n surt. La seu determinació el fa reeixir, conservar el seu amor i buscar una vida millor.
Joan Cid i Mulet en el moment d’escriure aquest relat havia llegit la novel·la existencialista arboniana2 «L’inútil Combat», donada la gran difusió que aquesta obra havia tingut entre tots els literats ebrencs i les nombroses ressenyes que sobre ella varen publicar-se a la premsa comarcal. De fet, creiem veure un paral·lelisme en l’argument tot i que el tarannà més vital de l’escriptor jesusenc el porta a donar una solució radicalment distinta. Aquest diferent enfocament dels dos escriptors està directament enllaçat al tractament contraposat del paisatge. Hem vist com Cid i Mulet ens presenta unes muntanyes magnífiques, una terra ferma i unes lloables qualitats del poble català i ebrenc que porten al triomf. Contrasta amb l’esperit del novel·lista rapitenc que remarca la duresa dels nostres camps, la misèria camperola, les difícils condicions meteorològiques i la perpetuació de l’efecte maligne dels insectes que varen provocar una gran quantitat d’epidèmies.

4. Trinitari Fabregat, el paisatge canareu i l’exili
La biblioteca d’Alcanar porta el nom del literat Trinitari Fabregat (Alcanar 1912-
París 1994). Exiliat a França després de la guerra de 1936-1939, va passar
pels camps de refugiats de Sant Ciprià i Argelers de la Margenta on va
coincidir amb el jesusenc Cid i Mulet, autor de «Destins», relat representatiu de la novel·la concentracionària. Tots dos van escriure igualment poemes
concentracionaris.
El 1964 va publicar «Jardins Ignorats», escrita a París fruit de l’enyor i basada a la seua població natal, sobre la qual se n’ha fet una ruta literària. Justament el 1933,
Joan Cid i Mulet havia publicat «A l’ombra del Montsià», en la qual fa
un interessant retrat de la vida i el paisatge canareu. El 2007, en el marc del centenari del
seu naixement, conjuntament amb Tomàs Camacho, vàrem realitzar una
xerrada a l’institut Sòl del riu d’Alcanar, en la qual vam comparar les dos novel·les i vam cercar-hi paral·lelismes.
Cid i Mulet havia tingut una estreta relació amb Josep Bòria, director de la històrica revista
canareva Terra nostra, publicada en plena dictadura de Primo de Ribera. Tots dos estaven implicats en l’associacionisme agrari i varen realitzar una bona difusió per les Terres de l’Ebre. Fabregat també va entusiasmar-se amb la tasca cultural de Bòria, persona que va marcar-los a tots dos. La seua trajectòria literària, els ideals catalanistes i el dur exili va crear complicitats entre tots ells.
«Jardins ignorats» de Trinitari Fabregat va ser traduïda al castellà amb el nom de «Jardines desconocidos» per Tomàs Camacho el 2003. Va ser una nova i magnífica aportació a la difusió del seu bagatge literari.

A tall de conclusió
Sebastià Juan Arbó, Trinitari Fabregat i Joan Cid i Mulet van ser retratistes lletrats de la societat ampostina, rapitenca o canareva. Arbó va fer uns retrats existencialistes en els quals el model de vida rural estava carregat de penositats. Cal destacar que hi ha una altra manera de veure el món, amb un paisatge més naturalitzat, que encara podia presumir de ser verge, amb uns personatges amb ganes de viure i de gaudir de la vida i de les relacions humanes, i uns arguments menys pessimistes que demostraven l’existència d’una societat amb mancances, tot i que a la vegada amb una gran força i esperança. Sobretot, uns protagonistes que se n’eixien gràcies a llur capacitat de lluita i voluntat de superació davant de les adversitats que se’ls presentaven.
Campredó, Nadal de 2022