De cop i volta, l’home de cabells negres va aparèixer en una mena de parc. No sabia el perquè, estava confós. Mirava al seu voltant i el que veia eren arbres, plantes i alguna que altra escultura. Aquell lloc era tan estrany… No hi havia estat mai, però de sobte va sentir com una veu molt familiar el cridava. Era la seva esposa, una dona de cabells pèl-roigs i ulls blaus com el mar, però buscava i buscava i la dona no apareixia. Volia veure-la, volia abraçar-la com ho havia fet tants anys enrere. Feia molt de temps que no la veia, i en aquell moment, era l’únic que desitjava, ja que aquells cabells i aquells ulls encara seguien presents en la seva ment. Encara aquella veu el seguia cridant, per tant, va haver de endinsar-se en aquell parc tan desconegut per a ell.
Ara caminava pels diferents camins que el portarien a un lloc que no coneixia. Els camins estaven dividits per uns murs de diverses plantes que aromatitzaven l’aire. Però ell no s’hi fixava, en això, tenia clar el seu objectiu. Només es guiava per la veu que continuava ressonant al seu cap. No sabia on anava, ni tan sols sabia si tot això era real, solament havia de caminar per trobar la seva estimada.
Es va aturar un moment davant d’una font, encara que no s’hauria de desviar del seu objectiu, el soroll de l’aigua el tranquil·litzava. Al damunt de la font era visible un cap del que semblava ser un llop, però del no res, aquell cap es va ensorrar, com arena que queia al terra. En aquest va aparèixer un relleu on es podia veure un símbol: “さ”. L’home sabia perfectament que el símbol formava part de l’alfabet japonès i que es pronunciava “sa”. Malgrat això, ell no vivia en aquell país oriental i no coneixia pas aquella manera d’escriure. Va ser en aquell moment quan es va adonar que tot allò era un somni.
No sabia com sortir, només podia continuar caminant, guiant-se pel seu instint i per la veu que encara el cridava. Va haver de triar diferents camins, diferents recorreguts, però anés per on anés, sentia tota l’estona la presència d’algú que el seguia. Era Hades, déu dels morts i de l’inframón, que constantment veia l’home, que no s’adonava que la divinitat el perseguia. Hades sabia el que passaria més endavant…
La veu de la dona cada vegada se sentia més a prop. Ara l’home s’endinsava en el jardí de les molses, on els camins semblaven un petit laberint. De fons es tornava a escoltar l’aigua que queia, i en aquell moment va parar de caminar. Estava davant del cap del Minotaure i una altra vegada va aparèixer un relleu amb un símbol diferent a l’anterior: “よ”, pronunciat “yo”. Encara s’estranyava davant dels símbols, però havia de seguir caminant per trobar la veu, no podia pensar gaire.
Va caminar durant uns minuts més, observant també la natura que l’envoltava. Uns quants xiprers, un al costat de l’altre i retallats a la mateixa altura, van fer que l’home s’aturés un cop més. Estava a l’entrada del laberint. El relleu de Teseu i Ariadna que podia contemplar davant seu també va desaparèixer, ensorrant-se, i es va deixar veure un tercer símbol: “な”, l’home podia llegir la síl·laba “na” allà. El seu instint va dir-li que havia d’entrar en aquell laberint, que la seva dona estava a prop. I així va fer. Mentre caminava pels passadissos de xiprers a banda i banda, semblava sentir les rialles de dos nens petits, de dos germans, dels seus fills. Va mirar al seu voltant, veient que les criatures corrien, jugant pels camins. L’home els va cridar, però els nens no escoltaven els crits del que era el seu propi pare. L’home, en veure això, va començar a córrer cap als nens, seguint-los. L’adult creia que només donaven voltes i que tornaven a l’inici, es desesperava, però van aconseguir arribar al centre del laberint.
Al bell mig d’aquella plaça central hi havia una escultura del déu Eros, el déu que repartia amor amb les seves fletxes. Els dos nens van anar corrents cap a aquella escultura, l’home els va seguir amb la mirada, veient la dona que tant estava buscant davant seu. Feia tant de temps que no els veia… L’ambient es va calmar, passant d’aquella desesperació a l’emoció i felicitat de poder veure la seva família un cop més. Va córrer cap a ells per abraçar-los. Però Hades sempre estava allà, perseguint l’home i esperant ansiós aquest moment. El déu va fer desaparèixer l’escultura d’Eros, i en el seu lloc es va deixar veure l’últim símbol: “ら”, llegit “ra”. Tot just en el moment en què l’home va llegir aquella lletra, tot es va tornar fosc. No va tenir l’oportunitat d’abraçar la seva família, i ara, tot havia desaparegut: ell, la dona, els nens, el laberint… Mirava al seu voltant i tot era negre. I de cop i volta, el somni el va fer tornar a aparèixer en una part del parc completament diferent, on la vegetació i el soroll de l’aigua eren més que presents.
“さよなら”, pronunciat “sayonara”, aquesta era la paraula que va acabar formant al llarg del seu recorregut. Sayonara, o el mateix dit en català: “adéu”. En un cementiri fals, l’home es va adonar de la crua veritat: la seva família era morta, i aquesta paraula era la única amb la que se’n podia acomiadar. Hades encara continuava al seu costat, i després de deixar que l’home contemplés les tombes dels familiars, va fer que el mortal pogués despertar d’aquell malson.
Laura Horcajada, 1BAT