Arxiu d'etiquetes: narració

El laberint dels records perduts

Vista general del Laberint d’Horta [Foto: Natalia Corral]

De cop i volta, l’home de cabells negres va aparèixer en una mena de parc. No sabia el perquè, estava confós. Mirava al seu voltant i el que veia eren arbres, plantes i alguna que altra escultura. Aquell lloc era tan estrany… No hi havia estat mai, però de sobte va sentir com una veu molt familiar el cridava. Era la seva esposa, una dona de cabells pèl-roigs i ulls blaus com el mar, però buscava i buscava i la dona no apareixia. Volia veure-la, volia abraçar-la com ho havia fet tants anys enrere. Feia molt de temps que no la veia, i en aquell moment, era l’únic que desitjava, ja que aquells cabells i aquells ulls encara seguien presents en la seva ment. Encara aquella veu el seguia cridant, per tant, va haver de endinsar-se en aquell parc tan desconegut per a ell.

Ara caminava pels diferents camins que el portarien a un lloc que no coneixia. Els camins estaven dividits per uns murs de diverses plantes que aromatitzaven l’aire. Però ell no s’hi fixava, en això, tenia clar el seu objectiu. Només es guiava per la veu que continuava ressonant al seu cap. No sabia on anava, ni tan sols sabia si tot això era real, solament havia de caminar per trobar la seva estimada.

Es va aturar un moment davant d’una font, encara que no s’hauria de desviar del seu objectiu, el soroll de l’aigua el tranquil·litzava. Al damunt de la font era visible un cap del que semblava ser un llop, però del no res, aquell cap es va ensorrar, com arena que queia al terra. En aquest va aparèixer un relleu on es podia veure un símbol: “さ”. L’home sabia perfectament que el símbol formava part de l’alfabet japonès i que es pronunciava “sa”. Malgrat això, ell no vivia en aquell país oriental i no coneixia pas aquella manera d’escriure. Va ser en aquell moment quan es va adonar que tot allò era un somni.

No sabia com sortir, només podia continuar caminant, guiant-se pel seu instint i per la veu que encara el cridava. Va haver de triar diferents camins, diferents recorreguts, però anés per on anés, sentia tota l’estona la presència d’algú que el seguia. Era Hades, déu dels morts i de l’inframón, que constantment veia l’home, que no s’adonava que la divinitat el perseguia. Hades sabia el que passaria més endavant…

La veu de la dona cada vegada se sentia més a prop. Ara l’home s’endinsava en el jardí de les molses, on els camins semblaven un petit laberint. De fons es tornava a escoltar l’aigua que queia, i en aquell moment va parar de caminar. Estava davant del cap del Minotaure i una altra vegada va aparèixer un relleu amb un símbol diferent a l’anterior: “よ”, pronunciat “yo”. Encara s’estranyava davant dels símbols, però havia de seguir caminant per trobar la veu, no podia pensar gaire.

Va caminar durant uns minuts més, observant també la natura que l’envoltava. Uns quants xiprers, un al costat de l’altre i retallats a la mateixa altura, van fer que l’home s’aturés un cop més. Estava a l’entrada del laberint. El relleu de Teseu i Ariadna que podia contemplar davant seu també va desaparèixer, ensorrant-se, i es va deixar veure un tercer símbol: “な”, l’home podia llegir la síl·laba “na” allà. El seu instint va dir-li que havia d’entrar en aquell laberint, que la seva dona estava a prop. I així va fer. Mentre caminava pels passadissos de xiprers a banda i banda, semblava sentir les rialles de dos nens petits, de dos germans, dels seus fills. Va mirar al seu voltant, veient que les criatures corrien, jugant pels camins. L’home els va cridar, però els nens no escoltaven els crits del que era el seu propi pare. L’home, en veure això, va començar a córrer cap als nens, seguint-los. L’adult creia que només donaven voltes i que tornaven a l’inici, es desesperava, però van aconseguir arribar al centre del laberint.

Al bell mig d’aquella plaça central hi havia una escultura del déu Eros, el déu que repartia amor amb les seves fletxes. Els dos nens van anar corrents cap a aquella escultura, l’home els va seguir amb la mirada, veient  la dona que tant estava buscant davant seu. Feia tant de temps que no els veia… L’ambient es va calmar, passant d’aquella desesperació a l’emoció i felicitat de poder veure la seva família un cop més. Va córrer cap a ells per abraçar-los. Però Hades sempre estava allà, perseguint l’home i esperant ansiós aquest moment. El déu va fer desaparèixer l’escultura d’Eros, i en el seu lloc es va deixar veure l’últim símbol: “ら”, llegit “ra”. Tot just en el moment en què l’home va llegir aquella lletra, tot es va tornar fosc. No va tenir l’oportunitat d’abraçar la seva família, i ara, tot havia desaparegut: ell, la dona, els nens, el laberint… Mirava al seu voltant i tot era negre. I de cop i volta, el somni el va fer tornar a aparèixer en una part del parc completament diferent, on la vegetació i el soroll de l’aigua eren més que presents.

“さよなら”, pronunciat “sayonara”, aquesta era la paraula que va acabar formant al llarg del seu recorregut. Sayonara, o el mateix dit en català: “adéu”. En un cementiri fals, l’home es va adonar de la crua veritat: la seva família era morta, i aquesta paraula era la única amb la que se’n podia acomiadar. Hades encara continuava al seu costat, i després de deixar que l’home contemplés les tombes dels familiars, va fer que el mortal pogués despertar d’aquell malson.

 Laura Horcajada, 1BAT

El destí fatal de les Panatenees

Fris de les Panatenees, Partenó (447 a.C) Acròpolis d’Atenes, Grècia. Font: [Pinterest]

La meva amiga Diana m’ha enviat des d’Atenes una carta esgarrifosa. Ahir van finalitzar les Panatenees -estimat lector, si no saps què són les Panatenees, treuràs les teves pròpies conclusions llegint aquesta carta-. L’escrit data del dia 30, mes de l’hecatombe, quan van finalitzar aquestes festes i m’ha arribat una setmana després que acabessin. La volia compartir amb tots vosaltres perquè és esglaiador.

Χαῖρε Κλέο! 

Aquí a Atenes acaben de finalitzar les Panatenees, les festes religioses en honor a la nostra deessa protectora Atena. Vam estar una setmana de festa i alegres fins ahir a la nit. El nostre benvolgut amic Basil és mort. No t’alarmis de seguida i deixis de llegir aquesta carta que t’estic escrivint amb tota la tristor del món. Continua llegint. 

La nit del 27 del mes de l’hecatombeó, abans de començar les festes al dia següent, Basil i Pancràs es van enfrontar en la carrera de torxes, òbviament competien amb més gent, però aquests dos sempre han mantingut una rivalitat infinita per ser el millor, ja saps que fan honor al seu nom sent els dos molt orgullosos i lluitadors. Jo no vaig veure la prova des del principi, era a casa demanant a les esclaves que podessin les flors del jardí i acabant de fer el sopar als nens, després vam marxar tots plegats. Tornant al nostre amic Basil, l’últim punt d’aquesta prova és l’acròpoli de la ciutat, després que la carrera travessés el cementiri públic i l’àgora. De lluny, tots els atenencs junts en massa vam veure com arribaven com un llampec Basil i Pancràs, que anaven guanyant a la resta de participants per una distància considerable. Als últims metres, Pancràs es va ensopegar amb una pedra i va caure a terra, va aixecar-se ràpidament, però guanyar ja era impossible, es va emprenyar molt amb la victòria de Basil. 

Al dia següent, cap a les dotze del migdia ens dirigirem a l’estadi Panatenaic per presenciar la primera prova d’atletisme, córrer 800 metres llisos. Hi participaven 12 atletes. Resulta que entre Basil i Pancràs no n’hi havia un que ressaltés més que l’altre, la d’atletisme la va guanyar Pancràs, la de lluita lliure Basil, la carrera de quadrigues Basil, la de cant Pancràs… i així constantment.

Àmfora de figures negres amb corredors a les curses Panatenees. 530 aC. [Font: Vikimedia]

L’últim dia de les festes, es realitzava la processó del peple, una túnica de llana, sense mànigues i oberta als costats. Les nenes ergastines, unes noies verges seleccionades durant les Calquees de Pianepsió (unes altres festes), van passar nou mesos teixint-lo per oferir-lo a la nostra deessa Atena. Cap a les sis de la tarda, vam recórrer tota la ciutat fins arribar a la cerimònia, que tenia lloc a l’acròpoli de la ciutat, on hi havia l’estàtua d’Atena. L’espai estava ple de gent; hi havia les sacerdotesses, que portaven els instruments per el sacrifici i altres, ancians amb rames d’olivera, els guanyadors dels jocs, que en aquest cas només eren Basil, Pancràs i algun altre que era sorprenentment millor que algun dels dos en alguna prova, ambaixadors de colònies atenenques… Jo exercia el meu paper com hidròfora, noies nobles portadores d’aigua lustral per els sacrificis. La processó va finalitzar a l’Erectèon, on només les ergastines i arrèfores podien passar, entregaven la túnica a les sacerdotesses de la deessa i aquestes la deixaven doblegada als seus peus. 

Després del sacrifici del peple, es realitzava l’hecatombe, on més de 100 bous i ovelles eren sacrificats en honor a Atena, posteriorment, la seva carn era rostida amb la flama de la torxa del campió de la carrera de les torxes, aquest any Basil, després seria menjada pels atenencs en el gran banquet final, que aquest any m’encarrego jo de preparar. Les dones no podien assistir a aquests sacrificis, el meu marit Darius sí que va poder assistir-hi, es va encarregar de portar-me tota la carn dels animals per preparar-la, vaig estar tot el dia preparant-la juntament amb les esclaves. 

Quan van arribar els convidats, el menjar estava preparat per ser servit. Vaig demanar a les esclaves que ho servissin i vaig seure a taula entre el meu marit i el meu amic Basil. Pancràs no va voler assistir al banquet, estava ressentit amb Basil, l’odiava com el que més. Basil va explicar tot el desgast físic patit aquests dies de proves amb Pancràs, de tant en tant es reia d’ell, a mi això no em semblava bé, esportivitat abans de res. A Selena, gran amiga de Pancràs, tampoc. La mirava enfront meu, molesta. Tampoc feia gràcia a Melissa, Irene o Arcas, altres amics de Pancràs.

Quan ja vam acabar de menjar, les dones ens vam retirar a les nostres habitacions i va començar el simposi en honor al déu del vi, Dionís. Selena i Irene s’hi van quedar perquè elles eren ballarines. Les meves esclaves es van encarregar de servir el vi als homes. 

Aquí comença allò terrible. Cap a les tres de la matinada, quan ja se n’havia anat tothom i les esclaves recollien el saló, des de la meva habitació escolto un fort cop a les escales d’algú pujant a la planta superior. M’aixeco ràpidament i vaig a veure què ha passat. Miles i Basil es dirigieixen a una habitació. “Què ha passat?” Vaig preguntar preocupada. “Basil no es troba bé, potser ha sigut el menjar o el vi. Deixem que descansi aquí aquesta nit i, si no millora l’endemà, farem venir un metge. Pots tornar a la teva habitació”. Em va contestar Miles, amb gest seriós. Vaig tornar a la meva habitació, preocupada.

L’endemà Basil jeia mort. Vam fer venir els metges, que van determinar que la causa de la seva mort va ser intoxicació verinosa. Algú havia mort Basil la nit anterior. Els guàrdies van passar dies interrogant sospitosos la nit del banquet que posava fi a les Panatenees. Es van quedar amb dues opcions: Selena o Melissa, amigues de Pancràs que van estar presents durant el simposi. Les dues entraven en una mena d’estat nerviós que els impedia parlar quan la guàrdia les interrogava.

Tres dies després del fatídic assassinat del meu estimat amic i valent guerrer Basil, Selena va presentar-se a casa meva mentre els nens i jo (Miles havia anat a l’àgora per comprar) preníem l’ἀκρατισμός, pa sucat amb vi. Estava molt nerviosa. Vaig trobar-me amb ella al jardí.

-Si us plau, no ho diguis a ningú. T’estic explicant això perquè confio en tu. La nit del simposi, tothom havia pres molt vi excepte jo. En un moment de la nit que estava parlant amb Basil sobre pintura, filosofia, política… No em recordo exactament de què conversàvem… Vam dialogar de moltes coses, sempre m’havia agradat Basil, era un home molt interessant a part de gaudir d’una complexió física extraordinària. – Mai havia sabut de l’afecte de Selena per Basil, em vaig quedar de pedra -. Tornant a aquell moment, un home molt estrany va entrar al saló, ningú se’n va adonar excepte jo. No anava vestit com qualsevol home grec, portava dos himàcions, un que li queia per l’espatlla i l’altre li cobria el cap, se’l va posar a propòsit perquè també li cobrís la cara, mostrant només els ulls. No vaig trigar gens en identificar-lo, portava el seu anell característic color maragda, era Pancràs. Va venir directament a parlar amb mi, em va amenaçar dient-me que m’estimava molt, però que si explicava a algú el que havia passat aquella nit estava morta. No sabia a què es referia a part de la seva entrada misteriosa, així que el vaig observar tota la nit. No va fer res estrany a part de prendre vi amb Basil i oferir-n’hi un que va comprar ell mateix a l’àgora l’altre dia, després se’n va anar. Quan aquest matí he sentit a dir que la causa de la mort de Basil era intoxicació verinosa… El vi de l’ampolla de Pancàs era verinós. Ell ha matat Basil.

-Pancràs no va venir al banquet perquè si no, la policia sospitaria d’ell i es va esperar fins al simposi perquè sabia que tothom bevia prou, prou com per no adonar-se de res, de manera que Pancras tenia via lliure per assassinar Basil… 

-El va matar perquè estava gelós, tota aquesta estúpida rivalitat d’aquests últims quatre anys és per mi, perquè m’agradava Basil i no ell. No volia competir per ser el millor de tota Atenes, volia competir per mi.

-Què faràs amb aquest testimoni?

-No ho sé… em matarà. No tinc tapadora.

La pilota de pell del meu fill Nerites va arribar al jardí on érem Selena i jo. 

-Pancràs li ha donat molt fort! – El nen va venir corrents rient. Selena i jo ens vam estremir. Aviat es va presentar al jardí Pancràs.

-Hola, Selena. 

En aquest punt va acabar la carta de la meva amiga Diana. No em puc creure que acabés així!

Per què no va continuar escrivint? Li ha passat alguna cosa? Està bé? Ha enviat realment ella aquesta carta? Què va passar amb Pancràs i Selena? Espero sincerament rebre més cartes.

De moment, σε αποχαιρετώ, Diana!

Almudena Mata

Grec 1r de batxillerat

Ella d’Esparta i jo d’Atenes

File:Young Spartans National Gallery NG3860.jpg
Joves espartans fent exercici, Edgar Degas cca. 1860, National Gallery

Aquell dia era el meu aniversari, feia quinze anys, però no tenia gens de ganes de celebrar-ho i com ja havia demanat al pare, no ho faríem; justament tres anys enrere va morir la meva mare d’una malaltia desconeguda, la trobo molt a faltar. Van entrar les esclaves, emocionades pel meu quinzè aniversari.

-Alícia, és hora de llevar-te, et tenim una sorpresa que creiem que et farà il·lusió.- Vaig mirar-les amb dubte. 

-Quina sorpresa?- vaig dir sense gens de ganes.

File:Pyxis Peleus Thetis Louvre L55 by Wedding Painter.jpg
Píxide atenesa, cca 470aC, Museu del Louvre

-Això ens ho va donar la teva mare per tu abans de morir, ens va dir que t’ho donéssim al teu quinzè aniversari.- Em va fer molta il·lusió i vaig aixecar-me del llit d’un salt, elles van riure i van treure una píxide petita; vaig desil·lusionar-me quan vaig veure que només era un píxide amb crema a l’interior.

-Moltes gràcies, em deixeu una estona sola? Quan acabi us crido- Elles van assentir i van marxar ràpidament; vaig seure al llit i vaig obrir el pot, em sembla estrany que la meva mare els donés això, no m’agraden gaire els cosmètics. Vaig deixar la tapa al llit i vaig mirar el que contenia el recipient, però no vaig trobar res estrany; vaig sospirar i vaig tornar a agafar la tapa per tancar el pot, però en alçar-la, va caure alguna cosa a terra. Vaig recollir-ho i un somriure va aparèixer a la meva cara, era un paper doblegat i per tant, suposo que una carta. Ho vaig començar a desdoblar maldestrament i quan ja estava totalment obert, vaig veure la lletra de la meva mare estampada per tot el papir. Desesperadament vaig començar a llegir-ho i deia:

“Estimada Alícia, 

sé que avui és un dia molt especial per tu, que avui fas quinze anys, però també sé que no et fa gens d’il·lusió, ja que d’aquí a no res et casaràs amb un home que no coneixes i que no estimaràs mai. Però per ara oblida’t d’això, ja que vull explicar-te coses sobre la meva vida que m’hagués encantat explicar-te mentre et feia un pentinat d’aquells que no t’agradaven gens. Com sabràs, jo no sóc atenesa, sinó que sóc espartana, però hi ha moltes coses que no saps sobre la meva vida com espartana. Per començar, allà les dones tenen molta més autoritat sobre els nens, els esclaus i els seus esposos, en canvi, a Atenes, com ja saps, la màxima autoritat és l’home de la casa. I el matrimoni!! Això t’encantarà!! Aquí els homes han de raptar les que volen com esposes, però ja a una edat més madura i, per tant, espòs i esposa tenen edats més semblants i no és una animalada com a Atenes, que us caseu amb quinze anys! També ens entrenàvem per poder suportar el dolor del part, fèiem pugilat, cursa, llançament de disc i javelina, a mi m’encantava el pugilat! Era una de les millors, gairebé ningú m’aconseguia vèncer i crec que aquesta tècnica per suportar millor el dolor del part sí funciona, ja que segons les matrones el vaig suportar bastant bé. No t’agradarà molt saber-ho, però a mi em van educar perquè això no m’avergonyís, em van educar en la senzillesa i em van estimular la bellesa i l’autoestima, cosa que t’he intentat inculcar i jo crec que ho he aconseguit. Quan encara vivia allà, les meves amigues i jo (i més dones espartanes) ballàvem nues a certs rituals, davant de tots els homes, però això no era cap cosa per avergonyir-se com ho seria aquí. També arribàvem al matrimoni ja sabent com era tot i com actuar, ho preparàvem practicant l’homosexualisme (ja sé que et semblarà molt estrany, però allà és normal fer-ho així per ja saber com comportar-nos). A mi el que més em va sobtar va ser que aquí a Atenes a les dones el que més els hi importa és la vida domèstica, el matrimoni i la família, allà a Esparta es té molta més llibertat, i el més important no és això, sinó que per elles el més important és viure la seva vida i gaudir-la. Realment a mi m’agradava moltíssim la meva vida allà, però el teu pare va decidir que havíem de venir aquí i vaig haver de aeguir-lo; em va costar molt educar-te d’una manera ben vista pels atenesos, però amb l’ajut de les esclaves i molt d’esforç vaig aconseguir-ho. Encara que també he volgut que part de la teva educació sigui una mica espartana. Això, filla meva, t’ho explico ara, al teu quinzè aniversari perquè aprofitis i intentis anar-te’n a Esparta abans d’haver-te de casar i passar-te la vida tancada a casa, fes el que puguis, filla, jo t’ajudaré amb el que pugui des de l’inframón.

T’estimo molt, gaudeix del teu quinzè aniversari i de tota la vida.”

Quan vaig acabar de llegir estava confosa, em semblava molt més interessant la vida espartana que l’atenesa, es podien fer moltes més coses, jo volia viure així. Sí que és veritat que alguns aspectes em semblaven excessius, però no importa, preferia no viure sempre fent el mateix i volent fer més. Vaig anar corrents al pare i li vaig explicar tot, demanant-li si us plau que m’hi deixés anar, però ell, emprenyat, em va fer donar-li la carta, la va trencar a petits trossos i em va dir que ell havia decidit que aquesta seria la meva vida i que jo ho respectaria. Plorant vaig anar a la meva habitació i em vaig ficar al llit. Ràpidament van venir les esclaves a fer-me companyia i a animar-me.

-Així que per culpa de l’avi vivim aquí i no a Esparta?- diu la meva filla Irene mentre les esclaves ens fiquen el quitó per anar a una festa que celebra el meu espòs i pare de la meva filla.

-Sí filla, el teu avi va decidir venir a viure a Atenes i no va deixar que me n’anés, però m’has de guardar aquest secret, el teu pare em mataria si sabés que t’ho he explicat.- vaig dir a Irene i ella va negar amb el cap i va venir a abraçar-me. Potser no he viscut la vida que m’hagués agradat, però no està gens malament, podria ser pitjor. I tinc el millor regal que em podria haver fet la vida, la meva filla Irene.

Lídia Silveira (1r de batxillerat)

La desgràcia de les dones

Estàtua romana de Demèter. s. III, Museu del Prado, Madrid [Font: wikimedia]

Avui és el dia. Veig les dones ateneses anant a la Pnix, a l’oest de l’acròpoli atenesa. Després de haver pogut estar aquests últims mesos amb la meva estimada filla, Persèfone, i haver-la vist tornar cap a l’Avern amb el poca vergonya del meu germà petit, Hades, aquest és dels pocs dies que rebo una mínima alegria. Les Tesmofòries ja són aquí.
Veig les dones casades sortir de casa amb felicitat. Per fi són lliures de partir de la llar en la qual estan sotmeses a un home. Els seus marits. Aquests salvatges que no deixen a les dones el dret de propietat o de vot; que es casen amb elles quan només són unes criatures de quinze anys d’edat; que es diverteixen amb ballarines, acròbates i les esclaves al simposi mentre s’emplenen de menjar; que recorren al sagrat matrimoni per tan sols tenir descendència i si per cap cas aquestes no fossin capaces de donar-los un fill, les repudien i es casen amb una altra… Ira és l’únic sentiment que puc expressar quan penso en ells, i tristesa quan penso en elles, igual que com la meva Persèfone. Ai, Zeus! Quin mal han fet les donzelles?
Puc veure-les vestides amb el gruixut peple i un himàncion en cas que les temperatures baixessin en els següents dies. Algunes portaven cintes als cabells i altres diademes precioses al front. Les humanes agafen l’indispensable per poder celebrar aquesta gran festa en el meu honor; prenen les tendes on dormiran tres nits, les ofrenes, les libacions i secretament allò que es necessita per fer els jocs de les dones. Dirigeixo la meva mirada a les que celebren per primer cop, unes impacients i ansioses per saber què es fa en aquesta celebració tant secreta i d’altres recitant l’oració pertinent per tal de no equivocar-se quan s’hagi de pregar. Superviso la marxa cap a la Pnix amb un lleuger somriure al rostre des de l’Olimp, les Tesmofòries són un veritable miracle. Em fixo en una jove d’uns 18 anys perduda entre la mar de gent.
Al cap de dues hores descobreixo que la jove es diu Selena i acaba d’arribar a la ciutat des del camp amb el seu marit i la seva criatura de dos anys. Són les seves primeres Tesmofòries i no coneix molta gent. Primer construeix la tenda on dormirà els pròxims tres dies, després fa les seves pregàries juntament amb altres dones de la seva edat, a la nit balla al voltant d’una foguera amb altres mentre unes toquen música. Ai de quant divertiment poden disposar a la fi! Pobres dones reprimides! És tot un honor poder contribuir a la seva llibertat encara que sigui una mica.
Al dia següent Selena passa tot el dia fent-me ofrenes i oracions a la meva divina persona. Les ofrenes consisteixen en joies i objectes de valor, ja sigui personal o material; també ha ofert un ram de roselles. Les oracions, com cada any, se centren a fer que hi hagi una bona collita  de gra i cereals. Què m’esperava? Al cap i a la fi és el meu poder, i un dels més útils, tot s’ha de dir. A més a més, m’ha agradat el detall de les roselles, sabia que Selena em sorprendria d’alguna forma.
Comença l’últim dia de les Tesmofòries, veig totes i cadascuna de les dones desanimades pel pensament d’haver de tornar a la llar. Amb solemnitat i una mica de tristesa a la cara i l’ànima, comencen a fer les libacions i els sacrificis de porcs i aus. Noto la inseguretat en elles a l’hora de fer les oblacions, al cap i a la fi es una tasca que normalment fan els homes. La libació consisteix en una barreja de vi, aigua i mel que aboquen sobre la terra mentre pronuncien una oració solemnement.
Em fa mal al cor veure com aquests esplèndids dies acaben, però no hi ha res que pugui fer per protegir-les, només desitjar que en un futur elles no hagin de patir un sofriment com aquest. Ja que no puc fer res més per elles, m’hauré de contentar amb donar unes collites pròsperes.

Thesmophoria per Francis Davis Millet, 1894-1897, pintura a l’oli, Brigham Young University Museum of Art

Noah Gómez. (1BAT)

Nous valors per a la poma…

De tant en tant us demanem exercicis de creació literària inspirats en algun aspecte de la cultura clàssica. Valguin com a exemple els monstres que ens van terroritzar un curs o els monòlegs llegendaris que ens van fer posar en la pell dels protagonistes de orígens de Roma.

Esfinx, Carla Asensio St Jordi 2011

Enguany els professors us hem demanat partir d’algun moment de la narració El valor de una simple manzana per fer una proposta diferent: una littera escrita per un dels personatges o un final diferent, entre d’altres propostes que no han tingut tant d’èxit. Per tal de deixar-ne constància al nostre bloc, hem fet un recull d’algunes d’aquestes narracions sota el títol Nous valors per a la poma.

Veureu que estan repartides en dos apartats, Litterae Alius finis, segons el tema tractat, i que són força variades pel que fa al punt de vista i també a la forma. En algun cas són força fidels a l’original, però en altres, us heu permès transgressions temporals o fins i tot heu optat per la ciència ficció. Feu-hi un cop d’ull, trieu-ne dues (que no siguin la vostra), una de cada apartat, i després de llegir-les amb atenció:

  • Expliqueu detalladament el tractament que fa de l’original: si és hi és fidel, si ha canviat moltes coses…
  • Analitzeu si els personatges tenen el mateix esperit que l’original o han canviat.
  • Valoreu l’estil i el tractament del tema de cada text, coses que us sorprenguin, o qualsevol cosa que vulgueu destacar.
  • Compareu-lo amb el vostre text, si és que el vau arribar a fer.

A continuació, trieu un relat de cadascun dels reculls d’anys anteriors enllaçats al principi d’aquest article i expliqueu en què consisteix i per què l’heu triat.

La literatura és a les nostres mans, discipuli discipulaeque, no la deixem passar i llancem-nos-hi de cap, que bé s’ho mereix!

TERESA

El valor de una simple manzana

El títol d’aquest article és el nom d’una petita narració que he realitzat, conté 12 capítols narrats per Calístrata, la protagonista principal.

Aquí estem a l’autocar per anar a Tàrraco.

La idea d’aquesta narració va començar amb preguntes. S’acostava la sortida a Tarragona, llavors em vaig preguntar “com seria jo, si no visqués en aquesta època d’ara?”. Després vaig començar a pensar i pensar, a fer-me preguntes d’aquest tipus i a investigar com era la vida en l’època romana o diferents èpoques. Vaig arribar a la conclusió, que (personalment), no podria viure amb el tipus de regles i situacions de masclisme on la dona no té cap poder, (que en alguns casos se segueixen veient). Així que vaig pensar “Com haurà viscut una persona a la qual no agrada seguir les regles? Tindria por?”. Llavors vaig voler crear un personatge amb aquestes característiques i més, però volia agregar emoció, un motiu pel qual trencar les regles i vaig pensar en alguna cosa per la qual cosa tots o la majoria hem fet alguna cosa estranya i per la qual tots hem o hauríem de passar: l’amor. Vaig aquesta idea a la Teresa, i ella em va donar el vistiplau.

A la part superior dreta, l’aqüeducte vist des de dalt. A la part superior esquerra, l’aqüeducte vist des de baix. A la part inferior dreta, una font ubicada al passeig de la muralla. A la part inferior esquerra, una maqueta de Tàrraco. Tots aquest llocs són esmentats a la narració.

El següent pas va ser pensar en la trama, en com succeiria tot, com acabaria i com ordenar els esdeveniments. Vaig començar imaginant petites converses, moments i pensaments, tant de Cayo com de Calístrata. Després, estant a Tarragona, en aquells llocs esmentats en la narració, vaig començar a imaginar més i més coses. Així que anava escrivint el que se’m passava pel cap i després vaig anar descartant coses i ordenant-les de manera lògica.

Vaig continuar creant els personatges, escrivia coses que pensaven, el seu passat, fins al més mínim detall, encara que no ho esmentés. Mentre escrivia, buscava la informació que necessitava sobre l’època per evitar els anacronismes.

Vaig tenir alguns problemes per trobar informació, sobretot amb les togues, ja que eren moltes i no trobava dues pàgines que en diguessin el mateix. També vaig poder comprovar la transcendència dels errors argumentals relacionats amb l’època, ja que vaig cometre una incongruència històrica i per aquest petit error, vaig haver de reestructurar part de la trama i, de vegades, no sabia com continuar narrant o em quedava pensant què afegir. En aquests casos vaig rebre ajuda d’una gran amiga, que m’animava, em suggeria escenes, converses…, i la seva ajuda va ser molt important per poder lliurar la narració a temps.

Personalment, va ser un repte fer aquesta narració, perquè tenia un termini de lliurament i mai havia escrit sobre una època passada, i si ho feia, havia de seguir totes les regles d’aquesta època i no podia canviar o afegir coses.

Aquí la teniu  perquè pugueu llegir-la. Fabulam vobis ago!

Totes les imatges: Lucía Nieto i Marta Ucero

Paula Torres 4ESO