Arxiu d'etiquetes: llatinismes

Lectures d’estiu XIII: Sira de María Dueñas

General, Novel·la, , , , ,

Què va ser primer, el llibre o la sèrie? Us he de confessar que ara mateix no tinc clar si vaig tenir el primer contacte amb el prersonatge de Sira Quiroga a través de la novel·la El tiempo entre costuras de María Dueñas (2009) o l’adaptació televisiva que en va fer Antena 3. Sigui com sigui, és un personatge que em va captivar en els dos formats i tenia desat en un racó plaent de la meva ment, al costat de Penèlope, Nausica o la mateixa Medea, tot salvant les distàncies.

A partir d’aquí he anat fent el seguiment dels altres personatges femenins, tots ells empoderats a la seva manera, que han anat sorgint de la imaginació de l’autora: Misión Olvido (2012); La Templanza (2015) també versionada a televisió per Amazon Prime; i Las hijas del Capitán (2018). A part de l’atractiu d’aquestes dones que s’enfronten amb valor i gosadia a les dificultats de la vida, aquestes novel·les m’han transportat a moments cabdals de la història contemporània, creuant oceans i travessant les fronteres més dispars. A l’apartat de fonts es fa evident que l’autora s’ha hagut de documentar profusament sobre els llocs, entorns, personatges i esdeveniments esmentats.

[Font: Planeta de libros]

Doncs bé, en les meves visites estiuenques a la biblioteca m’he trobat amb una nova publicació de María Dueñas, del 2021, que desconeixia: Sira. Així, a seques, m’assabento del retorn del personatge, adormit a les golfes del meu record; ara com a Sira Bonnard, un enèssim canvi de nom que ja no sorprèn. A ella ja la coneixem, una lluitadora, supervivent nata, però l’entorn històric-geogràfic de la primera part (1947) res no té a veure amb els del primer llibre. Passada la Segona Guerra mundial, el món bullirà pels processos de descolonització a l’Àfrica i a Orient, i la nostra protagonista es troba a Jerusalem sota el Mandat britànic de Palestina. El terrorisme hebreu contra els britànics fins que aquests abandonen el territori, les tensions entre israelians i palestins que desemboquen en guerres inacabables i més terrorisme, ¿us sona tot això? Com som, els humans, que encara no s’han pogut resoldre els conflictes en aquell racó de món? Feu recerca i expliqueu l’estat s’aquesta mateixa zona en l’actualitat.

Del primer capítol d’aquesta 1a part ubicada a l’Orient mitjà, aquí teniu un llatinisme d’àmbit jurídic per desenvolupar. Per contraure matrimoni amb la nostra protagonista, Marcus, l’espia dels serveis secrets britànics, en el seu paper de nuvi “presentó documentación bona fide, un pasaporte diplomàtico a nombre de Mark Bonnard, su verdadera identidad.” (I, 1)

María Eva Duarte de Perón (Evita, popularment) el 1948

A la segona part del llibre trobem el Londres de postguerra, on el vencedors del conflicte han de fer grans sacrifics per superar el desgast i renéixer de les cendres. De fet, el mateix trobem a la tercera part, quan Sira torna a Espanya, on a les penúries postbèl·liques s’afegeixen la censura, la repressió i la manca de llibertat. Els episodis contextualitzats en el nacional sindicalismo del Gran Caudillo se centren en el periple d’Eva Perón, esposa del president d’Argentina, per diferents ciutats d’Espanya el juny del 1947. Continuem repassant la història recent: Quines ciutats va visitar i quin era l’objectiu del viatge? Fes un recull de pel·lícules i musicals a l’entorn d’aquesta dona, que va esdevenir una icona, gairebé un mite heroic, com passa sovint amb els persontages carismàtics que moren joves de manera dramàtica. Ve’t aquí algunes referències clàssiques de diferents àmbits que hi he trobat perquè les desenvolupeu.

  • Sira demana a les modistes d’Evita que li expliquin detalls del seu inacabable vestuari i elles no ho fan fins que “el peluquero dio al final su plácet con una breve inlinación de cabeza.” (III, 43)
  • Alberto Dodero, magnat que organitza el seguici de l’argentina, distribueix el vol de Madrid a Granada de l’expedició i crida a Sira perquè vagi amb ell. Era Alberto Dodero quien me llamaba: como organizador y factótum, andaba repartiendo las últimas órdenes al personal de la embajada que quedaba en tierra. (III, 48)
  • Mireu com se sentia Sira als barris alts de l’Eixample barceloní: Una rara avis, eso era yo en medio de la selecta verbena que marcaba el inicio del verano, la huída de todas esas familias a sus casas en las payas, los bronceados, los helaos, la indolencia. (III, 60)
  • Ja sabeu que al centre de Madrid hi ha dues escultures molt famoses amb referent mitològic. Desenvolupeu la referència i relacioneu-la amb els dos equips de futbol de la capital, a més de posar l’enllaç de la ubicació i una foto de les dues.

Circulábamos casi solos por el paseo de la Castellana […]. Atrás habíamos dejado ya la plaza de la Lealtad y a Neptuno con su tridente, saludamos a Cibeles […]. (III, 46)

  • Les peripècies de Sira en aquesta part recorden molt les intrigues rocambolesques d’El tiempo entre costuras, amb fugides, recerques, amagatalls…, coses d’espies, vaja! En aquest cas s’encarrega de cercar i tornar a la seva propietària la Gran Cruz de Isabel la Católica que Franco havia concedit a Evita i que podria haver comportat una crisi diplomàtica de campionat. La descripció que es fa d’aquesta condecoració evidentment inclou les tres referències clàssiques que conté i que caldria desenvolupar.

[…] sobre las perlas de las puntas, los pequeños brillantes y rubíes, la inscripción Plus Ultra y el esmalte de las columnas de Hércules. Bordeaban el centro del emblema una corona de laurel y una leyenda: […] (III, 51)

Gran Creu d’Isabel la Catòlica [Font: Wikimmedia]

La novel·la acaba en una altra de les ubicacions de la primera entrega, al Marroc, concretament a les ciutats de Tànger i Tetuan, i Sira torna a dedicar-se a la confecció. En aquest cas se’ns presenta un nou personatge femení, carismàtic però a la vegada tràgic, Barbara Hutton, una hereva multimilionària Nord-americana que va passar per set matrimonis i va tenir un final també trist, molt trist. Precisament buscant el palau que aquesta estava restaurant a Tànger el 1948, Sira descriu les principals activitats dels turistes de l’època a la ciutat marroquina, entre les quals un referent ja esmentat abans. Confesso que he hagut de buscar informació del lloc perquè no hi he estat mai, feu-ho també vosaltres i a veure si coincidim. 

Éstos se quedaban en los balnearios de la playa y en las piscinas de los hoteles; como mucho alcanzaban a ver las grutas de Hércules […] (IV, 69)

En fi, crec que no trigarem gaire a tenir la segona temporada de la sèrie televisiva i, tot i que pensava que l’autora pretenia tancar el cercle fent tornar la protagonista als seus inicis, el paràgraf final em fa veure una porta oberta al següent conflicte que va marcar la història de la humanitat: la Guerra freda. Sabeu en què va consistir?

El mundo se preparaba para una guerra heladora y por él necesariamente habríamos de transitar unos y otros, entre costuras o entre ondas. (Epíleg)

No creieu que amb aquestes paraules finals la trilogia està servida? De fet, al final de l’entrevista que segueix l’autora no hi tanca la porta.

Lectures d’estiu V: Atlántida de Javier Negrete

General, Novel·la, , , ,

Altre cop, per Sant Jordi, va arribar a les meves mans una novel·la amb referents clàssics, aquesta vegada una de fantàstico-científico-mitològica, pràcticament de ciència ficció. El fet que l’autor, Javier Negrete, fos professor de grec de l’Institut Gabriel y Galán de Plasencia, a part de la seva reconeguda experiència com a traductor de Plutarc i escriptor prolífic, suposa per a mi un al·licient més a l’hora d’emprendre la lectura del text. Pensar que cada dia havia de plantejar-se com explicar el món clàssic a un grup d’alumnes com vosaltres, em sembla garantia suficient que la seva obra de divulgació pot ser atractiva també per a vosaltres.

[Font: Viquipèdia]

Com no podia ser d’altra manera, aquesta novel·la tracta sobre el misteri de la desaparició de l’Atlàntida, esdeveniment que ha fascinat i intrigat gent de totes les èpoques, des dels sacerdots egipcis o filòsofs grecs com Plató. Però no es tracta pas d’una novel·la històrica, sinó d’una interpretació des del present a través de personatges capaços de moure’s en el temps i fins i tot traspassar la frontera del món humà al diví. Déu, homes i herois, us sona d’alguna cosa? Aquesta èpica pràcticament homèrica en ple segle XX s’emmarca en un context científic de molta actualitat com és el de la vulcanologia i els moviments tel·lúrics. Qui no ha sentit parlar recentment d’un volcà islandès de nom impronunciable que impedia les comunicacions aèries i va aturar un continent sencer amb les seves emissions de fum? Aquesta mena de fenòmens reals serveix a l’autor per introduir la hipòtesi de què parteix la novel·la: Què passaria si tots els volcans del món entressisn en erupció al mateix temps?

[Ed. Espasa Col. “Narrativa”. Madrid: març 2010]

I el tràiler incideix en el context geològic en què s’emmarca l’obra.

Ateses les característiques de l’obra, es fa difícil parlar-ne sense córrer el perill de desvetllar el misteri que es desenvolupa al llarg de les peripècies dels protagonistes, de diferents edats, personalitats i nacionalitats, que acaben convergint en una illa grega, la bella Santorini. Ara bé, com he fet en totes les recensions publicades fins ara, he seleccionat alguns fragments que, per alguna raó, crec interessant destacar.

  • Un dels protagonistes és un professor de grec, César Valbuena, que -no podia ser d’altra manera- acaba posant el toc racional a la investigació endegada per antics alumnes seus. Mireu com s’enfronta a un d’ells, l’eixelebrat Herman Gil, quan aquest descriu els atlants com una mena d’extraterrestres amb naus espacials incloses (op. cit. pàg. 191-192).

-Todos esos elementos a los que usted se ha referido son delírios sensacionalistas destinados a vender. Para comprender algo hay que remontarse a su verdadero origen. Veamos: ¿quién es el primer autor documentado que habla de la Atlántida?

-Platón -respondió Herman.

-Al menos, eso no lo ha olvidado.

Valbuena sacó de la estanteria un volumen de Oxford y lo abrió por un pasaje marcado.

-Observen bien lo que dice el divino Platón: “Ákue de, o Sócrates, logu mala men atopu, pantápasi gue men alezús, hos ho ton heptá sofótatos Sólon pot’éfe”.

-Disculpe, profesor, pero hicimos letras mixtas. Nunca dimos griego -dijo Gabriel.

-¿Y cómo pretende escribir sobre la Atlántida sin saber griego? En fin…

No us  sona, aquesta insistència en la importància de les fonts? Penso que aquest fragment i tot el que segueix només ho pot haver escrit algú que ha passat per les aules com a a docent. Llàstima de la transcripció pseudofonètica del text de Plató… Quan haguem fet els graus de l’adjectiu traduirem el text original amb els de segon de Grec. De moment, però, mireu de contextualitzar els personatges esmentats (Plató, Soló, Sòcrates), proveu de descobrir en quin diàleg platònic s’esmenta l’Atlàntida, esbrineu a quina col·lecció de clàssics bilingües (original i traducció) es refereix el professor i, potser és demanar massa, ¿algú pot buscar i escriure el text original grec?

  • I ara una de llatinismes, perquè no sigui dit, protagonitzat altre cop per Valbuena, que a hores d’ara podeu deduir que és un dels meus personatges preferits per la seva ironia, però també per la seva tendresa (op. cit. pàg. 421).

-Sentimos haberle despertado – dijo Gabriel.

-No me han despertado. Sólo duermo cuatro horas al día. Ars longa, vita brevis.

–Perdone, pero no le entiendo -dijo Herman.

-Me habría sorprendido lo contrario, señor Gil. Me refiero a que el conocimiento que merece la pena adquirir es demasiado vasto y la vida humana demasiado breve como para perder el tiempo durmiendo más de lo imprescindible.

-¿Todo eso ha dicho? Sí que resumían esos romanos…

El significat de l’aforisme romà no cal que us el pregunti, evidentment, però digueu-me’n també l’origen i autoria?

Per acabar i, si és possible, incitar-vos a la lectura d’aquesta novel·la, que pot agradar a tota mena de públic, us deixo amb l’enigma que tanca l’epíleg. Qui és Atlas? Per què té tot el temps del món?

Me llaman Atlas.

Soy inmortal.

No sé por qué.

Pero sé que un dia lo averiguaré.

Tengo todo el tiempo del mundo.

TERESA

Lectures d’estiu X: Trilogia d’Estocolm de Niklas Natt och Dag

General, Novel·la, , , , , ,

1793, 1794, 1795 conformen la Trilogia d’Estocolm de l’escriptor suec Niklas Natt och Dag.  Es tracta d’una saga de novel·la negra ambientada al segle XVIII, en el convuls estat d’inestabilitat política arran de la mort del rei Gustau III de Suècia i els aires de revolta de la Revolució Francesa bufant de lluny.

Niklas Natt och Dag, al Hay Festival Segovia 2021. © Kiefer Lee [Font: Vanity Fair]

En una Estocolm bruta, pobre, desesperançada, Natt och Dag situa uns pesonatges també foscos, assimilats amb l’aire d’una ciutat que obre la porta a la violència, l’alcoholisme, la prostitució, la infància maltractada… Mickell Cardell, un veterà de guerra sense cap al·licient a la vida i l’Anna Stina Knapp, supervivent de mil destrets malgrat la seva curta edat, són els protagonistes de les tres entregues, perfectament complementats amb els germans Winge, Cecil a 1793 i Emil a 1794 i 1795, que són en realitat dues cares d’una mateixa entitat. Cardell amb la seva força i els Winge amb la seva intel·ligència formen un tàndem difícil d’oblidar, que contrasta amb la feminitat empoderada de Stina.

Vist aquest entorn degradat i pervertit, és difícil trobar confiança, innocència o bondat, en tot cas petites pinzellades d’humanitat en alguns individus, però els malvats són capaços d’una perversitat inimaginable, inconcebible per injustificada i mancada de penediment i remordiment. En podríem citar noms propis com Petter Pettersson, el sàdic alcaid de la presó femenina; Tycho Ceton, disposat a preparar els espectacles i entreteniments més criminals; o Magnus Ullholm, el canalla cap de la policia, però els representants del la maldat més descarnada té un nom col·lectiu: els Eumènides.

1795. Portada de la traducció catalana de Jordi Boixadós. Ed Proa

Al primer volum de la trilogia se’ns explica l’origen mitològic d’aquesta germandat d’homes poderosos i degenerats que cerquen diversió, plaer i luxúria en accions i espectacles cada vegada més cruents i perversos. Feu una recerca i expliqueu qui són aquestes divinitats menors femenines, per intentar relacionar-ho amb amb aquest col·lectiu de degenerats que porta el seu nom. I posats a fer, com que al darrer volum es canvien el nom per els Bacants, feu el mateix amb aquests altres personatges de la mitologia grega i digueu quina d’aquestes divinitats està representada en la portada que teniu a continuació.

 

1794. Portada de la traducció catalana de Jordi Boixadós. Ed Proa

El segon lliurament de la sèrie té un referent mitològic encara més rellevant, el joc del Minotaure a què els germans Winge, dos nois i una noia, eren sotmesos petits. Aquesta mena de fet i amagar,  que tant els capficava, acaba esdevenint el fil conductor de la peripècia vital de l’Emil, perdut en el Laberint de la seva ment malalta poblat dels fantasmes familiars. Analitzeu també aquesta referència mitològica en relació amb l’element argumental que us he descrit i identifiqueu la il·lustració de la portada.

A part d’aquestes referències clàssiques substancials, en els tres llibres se n’hi poden trobar moltes més, d’àmbits diferents. Vet aquí aquí algunes. 

  • En Ceton presenta el seu assistent dient: “Us presento en Louis Jarrick, el meu capatàs i factòtum.” (1794. I cap. 11). Sobre el mateix Ceton un personatge n’explica el següent: “No va trigar gaire a fer que el consideressin persona non grata a tot arreu.” (1794. I cap. 13). Analitzeu els llatinismes i interpreteu les frases.
  • Magdalena Rudenschöld explica els seus secrets de seducció a l’Anna Stina, entre ells aquest: “De primer espígol, canyella, bergamota, i al fons la nota del noble ambre. En diuen acqua mirabilis. Aquest perfum feia embogir el meu Gustav.” (1794. III cap. 21)  En aquest cas, més que un llatinisme és un terme directament en llatí, traduïu el nom del perfum i relacioneu-lo amb les propietats descrites.
  • L’Hedvig Winge reconeix els greuges comesos contra el seu germà Emil i li demana perdó. Així segueix la conversa (1794. IV cap. 11). Identifiqueu l’expressió llatina, autor i obra, i interpreteu-la en el context.

-Només volies el meu bé.

–Facilis descensus Avernis.

-Virgili?

-Et vaig fer mal. Ara et demano perdó.

  • L’Ullholm excusa l’Edman, a qui una tos empipadora impedeix de parlar (1795. Pròleg II). Aquí una altra referència mitològica que cal desenvolupar, igual que les dues següents.

-El senyor secretari, malauradament, s’ha quedat sense veu aquests dies. La salut ha estat sempre el seu taló d’Aquil·les. […]

  • En Bolin, estremit de plaer per la previsió d’un nou espectacle cruel i salvatge preparat pel Tycho, li diu (1795. II cap. 2):

-Esperarem que les muses se t’apareguin.

  • En Tycho intenta provocar en l’Anna aversió envers en Mickel, que n’està enamorat a la seva manera: És massa vell per a tu, i ell mateix ho sap, però si algú pot pertorbar la ment d’un home és Cupido, que dispara les fletxes amb els ulls embenats. (1795. IV cap. 10)
  • Cap al final de la trilogia, les forces de l’ordre fan una batuda pels barris més degradats de la ciutat, que irònicament tenen noms mitològics. Definiu cadascun d’aquests personatges mítics, però en aquest cas no val la pena buscar-hi la relació, simplement en aquests carrers bruts i tristos és un joc introduir-hi aquests ressons clàssics. […] per l’amuntegament de cases i portals dels blocs de Faetó, Pigmalió, Cefeu i Cassiopea, […] (1795. III cap. 15)
  • Igual que al segon volum, cap al final del tercer també hi trobem una locució llatina, aquesta vegada no literària, sinó de ressons matemàtics. Identifiqueu-la i interpreteu-la en el context. En Bolin especula amb un altre membre dels Eumènides sobre els motius d’en Tycho Ceron per imaginar i crear terribles i inhumans espectacles, i n’exposa la conclusió: El que la majoria de nosaltres busquem és el plaer de la vida, però per a en Tycho el que és interessant és la mort. Quod erat demonstrandum. (1795. IV cap. 26)

En fi, no sé dir-vos exactament si és novel·la històrica negra o una novel·la negra històrica, però la veritat és que la prosa de Natt och Dag, amb els misteris, la violència, l’extrema crueltat i el transfons d’una Suècia en crisi, manté ben enganxat el lector, com a mínim amb mi ho ha aconseguit.

TERESA

Bones intencions de Maria Mercè Roca

General, Novel·la,

Esgotats tos els llibres que corren per casa, incloses les darreres adquisicions, i amb poc temps per anar en persona a la biblioteca del poble, les meves darreres lectures són fruit de la recerca aleatòria per eBiblio,  el servei de préstec electrònic de les biblioteques públiques de Catalunya. Us el recomano, si us trobeu en el mateix cas.

De vegades, vaig sobre segur i busco obres d’autors que conec d’altres ocasions i en busco alguna que no hagi llegit encara. És el cas de Maria Mercè Roca, de qui em venia de gust llegir alguna altra creació. Per què no Bones intencions, del 2011, la seva penúltima novel·la? I l’última durant set anys, perquè fins al 2018, amb Nosaltes les dones, no havia publicat res, potser per la intensa vida política, que l’absorvia.

L’autora amb el seu llibre. [Font: somvalles.cat]

L’obra ens presenta un personatge femení, la Valèria, que és capaç d’evolucionar molt al llarg de la trama, a la recerca d’una nova vida, després de l’ensorrament de la que tenia fins aleshores. Pare, fills, exmarit, antics companys d’institut, cadascun amb els seus propis fantasmes, configuren l’univers que envolta la protagonista i que l’ajuda -la força, en realitat- a transformar la seva existència. Així és com ens ho explica la pròpia autora. De què es tracta la vida segons Maria Mercè Roca?

[Font: grup62]

I com sempre, en un bloc clàssic com aquest, no em puc està de deixar constància d’alguns llatinismes que hi he trobat.

  • Al Capítol 1 (Una setmana qualsevol), el Valeri, pare de la protagonista, explica a la seva filla que vol anar a l’enterrament d’un amic a qui agradava fer jocs de mans per entretenir la gent.

-Ui si en sabia! Tenia uns dits! La seva dona va morir fa temps. Atropellada. Una harpia. L’hi va prendre tot i ell anar fent jocs de mans, “in albis“.

  • Al 3 (Al cap de nou mesos), la Farners, la millor amiga de la Valèria, explica que en David, un antic company d’institut, era alcohòlic rehabilitat.

Era un gran venedor. Ho venia tot, parcel·les o iots o assegurances. Va cremar la casa en un delírium trèmens.

  • Al 6 (Això aquí i això allà), vénen a la Casa rural Can Valeri els representants d’una ONG d’exmarginats a recollir els objectes llençats en la reforma.

Han vingut dos homes, molt educats, un és alt i prim, amb rostre d’“ecce homo“, solcat per moltes arrugues…

  • Al següent capítol (Temporada alta), ve un topògraf, l’Abat, a mesurar si un mur molt antic de la finca de la casa es troba en sol públic, i per tant s’ha d’enderrocar, o dintre de la propietat. Al final del seu anàlisi sobre el terreny, l’expert dóna el seu dictamen.

-Ja està! -crida. I afegeix, solemne-: “alea jacta est“.

Com sempre, us animo a plantejar-vos la lectura de l’obra, però sobretot a explicar què signifiquen els llatinismes o expressions llatines en el context i també una referència mitològica que s’ha colat en un dels fragments. Mireu si ja els tenim a Llatinismes “in situ” i en aquest cals deixeu-ne l’enllaç. Podeu utilitzar-los, si voleu i escau, per a l’entrada que hi heu de fer cada trimestre, sempre que indiqueu que els heu tret d’aquest article i també l’enllaceu.

TERESA

La Novena de Marcela Serrano

General, Novel·la, , , ,

Quin plaer, a l’estiu, tenir temps per llegir, per explorar nous universos, nous mons que el tràfec del dia a dia no ens deixa recórrer la resta de l’any. Per a mi, el més agradable és llençar-me a l’aventura sense tenir res planificat, triar un llibre en què mai havia pensat, un autor per descobrir, i llençar-me a al vertigen del desconegut.

Com a fan d‘Isabel Allende, sempre miro d’estar al dia de les seves novetats o d’aquella novel·la seva que encara tenia pendent, però enguany la recerca sobre aquesta autora m’ha portat una altra escriptora xilena, Marcela Serrano, nou anys més jove però amb una experiència vital similar. La seva darrera novel·la, La Novena (2016), reprèn els temes de la repressió, l’exili, la dictadura xilena, però com a escenari per a un munt de sentiments, el regust amarg de la traïció sobretot. Novel·la de dones, de generacions que se succeeixen i perduren a través del seu llegat, amb un jove estudiant d’esquerres com a convidat especial.

 

En tractar-se d’un relat en què els llibres i la lectura adquireixen un paper cabdal, no hi falten les referències clàssiques, però també els llatinismes i els aforismes. Us n’he seleccionat alguns. Comenteu el seu significat al fragment i si es troba a Llatinismes “in situ”, enllaceu-lo; si no, podeu utilitzar-lo per fer-ne una entrada nova.

  • A la Segona part (Una carta), Amelia utilitza per se i a posteriori en la carta on descriu el seu captiveri a la seva amiga Sybil.
    • Yo, que he sostenido que la felicidad per se no existe, caí en la cuenta de que la suma de momentos felices juega un papel mayor del que yo imaginaba frente al trauma.
    • Entenderás, Sybil, que estos pensamientos estructurados son a posteriori.
  • A la Tercera part. Inglaterra, hasta fines del siglo XX, Miguel Flores, frisós que arribi el cap de setmana que ha de passar a York amb Sybil, diu: El feriado largo estaba ya ad portas.
  • A la Quarta part. La Novena, de tornada a Xile, Miguel conversa amb Mel, la filla d’Amelia, sobre els canvis que hi ha hagut en el camp de les comunicacions: El trabajo debía realizarse in situ, nada de virtualidad, nada de pensamiento o inventiva subida a la nube.

Aquí ho deixo, per continuar el fil d’una altra troballa casual que se m’ha presentat en forma de recomanació de l’Amèlia, mestressa de la hisenda La Novena, al jove Miguel Flores, durant les converses que mantenen sobre literatura i política. Es tracta de la novel·la Mary Barton (1848) d’Elisabeth Gaskell, una escriptora anglesa del segle XIX que ens deixà el retrat de la vida de les classes més humils en el seu temps. En l’obra esmentada deixa palesos els grans contrasts entre els propietaris i els obrers de la industrial ciutat de Manchester, amb les inevitables tensions, disturbis i revoltes que hi van tenir lloc. Desconeixia aquesta autora, però no pot ser casual que fos la biògrafa de Charlotte Brontë, autora del la coneguda i cinematogràfica Jane Eyre (1847), així com de dos dels llibres que porto llegits aquest agost, The professor (1856) i Villette (1853).

Coneixeu alguna d’aquestes autores? N’heu llegit alguna obra o n’heu vist una adaptació cinematogràfica?

Quin bé de Déu de dones escriptores i de dones fictícies protagonistes de les seves creacions! I això que per a totes elles no va ser fàcil desenvolupar la seva vocació literària. però això ja és una altra història…

TERESA