El curs 17-18 l’alumnat de Llatí es va enfonsar en la lectura d’obres amb referències clàssiques. Després de comentar articles de cursos anteriors en què els companys presentaven la seva experiència lectora, van anar a la recerca d’una de nova, van fer-ne la fitxa i van llençar-se a la seva lectura. Finalment van fer creacions inspirades en ella: una conversa radiofònica entre la protagonista d’Odessa i el món secret dels llibres, i el de l’Heroi perdut, titelles de paper (Helena i la guerra de Troia), unbooktrailer (El sueño de Roma), muntatges audiovisuals (Safo de Lesbos: el somriure d’Afrodita)…
Aquí teniu el recull que van fer de les fitxes dels llibres que van llegir.
Aprofitem la seva feina per endinsar-nos en el món de la literatura amb referències clàssiques.
Escolteu i visioneu amb atenció les recreacions i comenteu-les. Què podeu destacar de cadascuna? Us semblen originals? Creieu que són atractives per fomentar la lectura de l’obra en qüestió?
Repasseu el recull de fitxes, comenteu els diferents tipus de lectures s’hi presenten i destaqueu-ne 5 de diferents per algun motiu.
N’heu llegit algun? O potser n’heu vist l’adaptació cinematogràfica? us havíeu adonat de les referències clàssiques que s’hi amagaven. Com més n’analitzeu, més enriquireu el comentari.
En aquest article es ressenya el llibre Mitos griegos (Mites grecs, Ελληνικοί μύθοι, o GREEK MYTHS) de Maria Angelidou (Nauplion, 1940 – Atenes, 2004); amb il·lustracions de Svetlin i traducció del grec al castellà de Miguel Tristán, editat per Cucaña i Vicens Vives a l’any 2008, tracta sobre els mites grecs de l’antiguitat. Està organitzat en 14 contes breus que funcionen com capítols independents en què s’explica un mite grec. L’extensió dels contes varia entre les 5 i 10 pàgines, i vénen amb una il·lustració per mite.
Portada del llibre. [Font: amazon.es]Imatge de l’autora, Maria Angelidou. [Font: www.flickr.com ]
Aquestes narracions son de mitologia clàssica grega, i al mateix moment que entretenen, ens ensenyen didàcticament les antigues creences del lloc. Els grecs s’explicaven així el sentit dels fets, és a dir, donaven una raó a les seves desgràcies o símptomes de la mateixa natura, ja que els déus anaven relacionats amb la naturalesa i els sentiments de les persones. Presenten comportaments molts humans com la passió, l’egoisme, l’ambició, l’avarícia o l’egocentrisme. L’explicació dels mites deixa molt clara la història i la idea del mite que se està llegint. Són aquelles velles històries que els pares dels nostres avis, els nostres avis i ara pares ens expliquen en forma de contes abans d’anar a dormir; històries que han anat des de les èpoques més passades, fins al dia d’avui. Dins d’aquest llibre podrem trobar un extens repertori dels déus més poderosos, herois històrics, deesses i criatures mitològiques, com les nimfes.
El llibre consta de 14 mites diferents. A mi, personalment m’han interessat mites com:
El mite de la caixa de Pandora tracta sobre Pandora, que segons la mitologia grega, va ser la primera dona creada per Zeus. Era perfecta. Tenia totes les virtuts que podia tenir una dona: cosia, cantava, era bonica… Però Zeus també va posar-li el pitjor dels defectes: LA CURIOSITAT. Tot seguit, va entregar-li una caixa, que contenia tots el mals per acabar amb la humanitat, però Pandora no sabia què hi havia dins de la caixa, i quan Zeus li va entregar, va dir-li que no l’obrís mai per res del món. Amb el temps la curiositat es va apoderar d’ella, llavors va acabant obrint la caixa i tots el mals que eren tancats dins van sortir al món dels humans.
Apol·lo era el déu de la poesia i la música, que va conèixer Dafne, una nimfa filla del riu Peneu.
Quan Apol·lo, amb el seu gran arc i les seves fletxes acabava de matar la serp Pitó, es va trobar amb Eros, el déu de l’amor (potser heu sentit parlar-ne com a Cupido), que era d’una aparença jove, un nen amb un arc i fletxes de les quals Apol·lo es va mofar, i aquest va llançar-n’hi una, de manera que es va enamorar boja i profundament de Dafne. Ella intentava evitar-lo i escapar d’Apol·lo, perquè no volia casar-se mai ni tenir fills. Dafne va demanar ajut al seu pare, el riu Peneu, el qual la va convertir en un arbre del llorer. Per aquest motiu, Dafne significa llorer en grec.
Ulises y el caballo de Troya.
“L’entrada del cavall a Troia”. Tiepolo (1773). National Gallery de Londres [Font: wikimedia commons]
Els grecs van fer la guerra amb Troia, durant 10 anys, fora de casa, a les portes de la ciutat de Troia sense conseguir entrar-hi. En tot exèrcit, hi ha un soldats enginyosos i aquest era Ulisses, el rei de la petita illa d’Ítaca, i com tot rei, tenia els seus defectes, era llest i mentider, però també valent i tenaç.
Ulisses buscava una estratègia per entrar, fins que la deessa Atena, amb un cop d’aire va proposar-li la idea per conquistar, per fi, Troia.
Havia de fer creure als Troians que els grecs havien marxat; cap dels troians sabia el motiu, però tots i cadascun d’ells ho celebraven. Llavors, entre les tendes buides, es veia una gran figura, a la qual el rei de Troia, Príam, es va apropar quan va veure que era un simple cavall de fusta enorme pintat de color groc brillant i certes parts de color vermell encès, amb maragdes com a ulls, marbre a les cadenes i bronze. Sota el cavall, hi havia un cartell que deia: “Aquest regal dels grecs és una ofrena dedicada a Atena, per tornar sans a casa.”
Els troians pensaven que estava malament deixar fora de la ciutat una ofrena a una dea, i van decidir portar l’escultura dins de la ciutat, al temple d’Atena, tot i que la filla del rei, Cassandra, tenia males vibracions i sospitava que era una trampa però ningú no va fer-ne cas , i de sobte, es va escoltar la veu d’Ulisses, que donava l’ordre de baixar del cavall i atacar.
La destrucció predominava a Troia. Els grecs van cremar portes de temples, cases, i mataven tothom, fins i tot el rei Príam.
Els grecs eren feliços, per fi podrien anar-se’n a casa i estar amb les seves famílies.
Espero que us hagi agradat aquesta mini-presentació del llibre, i si voleu saber-ne més, us deixo una pàgina web on podreu comprar-lo. Us animo també a explicar algun altre mite clàssic que conegueu, a veure si entre els meus tres i els dels vostres comentaris en fem un bon recull.
Quin plaer, a l’estiu, tenir temps per llegir, per explorar nous universos, nous mons que el tràfec del dia a dia no ens deixa recórrer la resta de l’any. Per a mi, el més agradable és llençar-me a l’aventura sense tenir res planificat, triar un llibre en què mai havia pensat, un autor per descobrir, i llençar-me a al vertigen del desconegut.
Com a fan d‘Isabel Allende, sempre miro d’estar al dia de les seves novetats o d’aquella novel·la seva que encara tenia pendent, però enguany la recerca sobre aquesta autora m’ha portat una altra escriptora xilena, Marcela Serrano, nou anys més jove però amb una experiència vital similar. La seva darrera novel·la, La Novena (2016), reprèn els temes de la repressió, l’exili, la dictadura xilena, però com a escenari per a un munt de sentiments, el regust amarg de la traïció sobretot. Novel·la de dones, de generacions que se succeeixen i perduren a través del seu llegat, amb un jove estudiant d’esquerres com a convidat especial.
En tractar-se d’un relat en què els llibres i la lectura adquireixen un paper cabdal, no hi falten les referències clàssiques, però també els llatinismes i els aforismes. Us n’he seleccionat alguns. Comenteu el seu significat al fragment i si es troba aLlatinismes “in situ”,enllaceu-lo; si no, podeu utilitzar-lo per fer-ne una entrada nova.
A la Segona part (Una carta), Amelia utilitza per se i a posteriori en la carta on descriu el seu captiveri a la seva amiga Sybil.
Yo, que he sostenido que la felicidad per se no existe, caí en la cuenta de que la suma de momentos felices juega un papel mayor del que yo imaginaba frente al trauma.
Entenderás, Sybil, que estos pensamientos estructurados son a posteriori.
A la Tercera part. Inglaterra, hasta fines del siglo XX, Miguel Flores, frisós que arribi el cap de setmana que ha de passar a York amb Sybil, diu: El feriado largo estaba ya ad portas.
A la Quarta part. La Novena, de tornada a Xile, Miguel conversa amb Mel, la filla d’Amelia, sobre els canvis que hi ha hagut en el camp de les comunicacions: El trabajo debía realizarse in situ, nada de virtualidad, nada de pensamiento o inventiva subida a la nube.
Aquí ho deixo, per continuar el fil d’una altra troballa casual que se m’ha presentat en forma de recomanació de l’Amèlia, mestressa de la hisenda La Novena, al jove Miguel Flores, durant les converses que mantenen sobre literatura i política. Es tracta de la novel·la Mary Barton(1848) d’Elisabeth Gaskell, una escriptora anglesa del segle XIX que ens deixà el retrat de la vida de les classes més humils en el seu temps. En l’obra esmentada deixa palesos els grans contrasts entre els propietaris i els obrers de la industrial ciutat de Manchester, amb les inevitables tensions, disturbis i revoltes que hi van tenir lloc. Desconeixia aquesta autora, però no pot ser casual que fos la biògrafa de Charlotte Brontë, autora del la coneguda i cinematogràfica Jane Eyre (1847), així com de dos dels llibres que porto llegits aquest agost, The professor (1856) i Villette (1853).
Coneixeu alguna d’aquestes autores? N’heu llegit alguna obra o n’heu vist una adaptació cinematogràfica?
Quin bé de Déu de dones escriptores i de dones fictícies protagonistes de les seves creacions! I això que per a totes elles no va ser fàcil desenvolupar la seva vocació literària. però això ja és una altra història…
Dones euripídees: L’univers femení d’Eurípides és el títol del meu treball de recerca. El tema del treball és l’anàlisi dels personatges femenins que protagonitzen les tragèdies d’Eurípides i la seva pervivència en l’actualitat.
Abans d’anar a l’essencial del treball, faré una introducció de l’objectiu, hipòtesi i estructura, sobretot perquè alumnes de primer de batxillerat tinguin una idea de què ha de tenir un treball de recerca i com ha de ser.
L’objectiu era saber si l’essència femenina ha canviat des de l’Antiga Grècia fins als nostres dies. Si les dones se senten de la mateixa manera i també si es té el mateix concepte de la dona. La hipòtesi era que sí es poden trobar dones euripídees en l’actualitat. Les dones d’Eurípides es van caracteritzar per les seves personalitats properes a la realitat, per això vaig pensar que segur trobaria alguna Medea o Ifigenia en el meu entorn.
A partir d’aquí vaig dividir el treball en dues parts: la primera, que contenia una petita teoria sobre Eurípides i la seva tragèdia, i la lectura i anàlisi de les tragèdies, i la segona part, que era la pervivència en una petita filmografia i en el treball de camp.
En el panorama de la tragèdia grega van destacar tres grans tràgics: Èsquil, Sofòcles i Eurípides. Aquest últim és el que jo he treballat.
En les seves tragèdies, Eurípides feia baixar l’heroi del pedestal i l’apropava a l’home del carrer. Els herois i heroïnes actuaven de la mateixa manera que els ciutadans de la societat de l’època d’espectador, amb les mateixes passions i febleses. Hi ha, sobretot, una profunda descripció psicològica dels personatges, i un gran ús de la retòrica (com discursos sofístics). La tècnica més característica de les seves tragèdies és l’ús del deus ex machina, que consistia a posar un déu en l’escena final perquè salvés l’heroi i resolgués el conflicte. Tot això va fer que el públic atenès no entengués aquesta manera de fer tragèdies.
Un cop feta la part més teòrica del treball, em vaig disposar a fer la lectura i anàlisi de les tragèdies. De les dinou tragèdies conservades en vaig seleccionar deu, que van ser: Medea, Andròmaca, Alcestis, Hècuba, Electra, Ifigenia a l’Àulide i Ifigenia a Tàuride, Hèlena, Bacants i Hipòlit. La lectura la vaig fer en un PDF de les tragèdies traduïdes en castellà i prosa per l’autor J. A. López Férez. Aleshores un cop llegida em disposava a fer el seu apartat. Primer escrivia l’argument, després el cicle mític al qual pertanyia i per últim la caracterització acompanyada d’unes citacions, que servien per justificar la característica que jo havia posat. Aquestes citacions eren extretes de les traduccions de Carles Riba. Aquesta part del treball ha comportat també una gran recerca iconogràfica, els quadres que acompanyen el text i que precedeixen els apartats representen molt bé les dones euripídees, els moments de la tragèdia i del cicle mític.
Medea (1866-1868). Frederick Sandys. Birmingham Museum and Art Gallery, Regne Unit.
Tant a l’exposició oral, com en aquest article només he seleccionat una dona euripídea, Medea. Ella pertany al cicle dels argonautes, on es relaten els episodis mítics de Jàson. Medea és una fetillera, princesa de la Cólquida que en la seva tragèdia bàsicament es relata com va assassinar els seus propis fills per venjar-se del seu marit, Jàson, que l’havia abandonada per una altra dona només per aconseguir el tron. Deixant de lloc l’acció nefasta que fa, ella és una dona amb un caràcter fort, decidida i intel·ligent. Personalment, el considero un dels millors personatges d’Eurípides, que destaca per sobre de totes les altres dones euripídees.
Un cop fet la primera part del treball, em vaig disposar a fer la segona. Aquesta, com he dit abans, és la part de pervivència, la més personal i menys analítica. Comença amb una petita filmografia amb dues pel·lícules del mateix director, Jules Dassin, i la mateixa actriu, Melína Merkoúri. Una és Mai en diumenge, que dóna una versió de Medea en boca d’una prostituta, i l’altre pel·lícula és Fedra, una adaptació de la tragèdia Hipòlit.
Pòster de la pel·lícula “Fedra”. Edició italiana (1962).
Però ara em centraré en la part de pervivència en la societat, que és la més important. Aquesta pervivència va consistir en l’elaboració d’un test per poder trobar les dones euripídees en l’actualitat. En vaig fer una selecció de dones (Andròmaca, Medea, Alcestis, Hèlena, Bacants i Ifigenia) i a partir de les caracteritzacions vaig elaborar les preguntes i les diferents respostes de cada pregunta; també vaig fer les preguntes finals, que serien les que enviaria a les persones que haguessin respost el test i a més haguessin deixat el seu correu electrònic. Les preguntes i respostes estaven basades en accions que havien fet les dones i també en tests que hi havia per Internet. Tot això era per obtenir els arquetips de les dones euripídees i poder afirmar o negar la meva hipòtesi. El test va estar obert uns 4 dies i en vaig rebre un total de 49 persones. Les respostes van ser molt variades, tant per perfils exactes, com perfils variats de dones euripídees. Però la dona que més resultats va tenir va ser Andròmaca.
A partir d’aquí vaig arribar a diferents conclusions. Primer, l’objectiu marcat, saber si l’essència femenina ha canviat des de l’Antiga Grècia fins als nostres dies. Després de la lectura i recerca de la pervivència, he vist que aquesta essència femenina no ha canviat gaire, és obvi que el concepte de la dona no és el mateix però l’essència és la mateixa. Segon, la hipòtesi, que era que sí que es podien trobar dones euripídees en l’actualitat. Amb la filmografia, i sobretot el test, la hipòtesi va ser confirmada. Vaig trobar un munt de dones euripídees en el meu entorn i, a més, això també em va confirmar que possiblement Eurípides, a l’hora d’elaborar aquests personatges, es va basar molt en les dones que coneixia, els dos matrimonis que va tenir o en les que l’envoltaven (esclaves, per exemple).
Vau estar en l’exposició? Si és així, comenteu què us va semblar.
I a vosaltres, com us va anar el vostre treball de recerca? Esteu satisfets amb el resultat?
Després d’aquesta ullada a les dones euripídees, podríeu fer una breu reflexió sobre el paper de la dona?
Quan hàgiu llegit l’Antítgona de Sòfocles, feu una comparació amb el tractament que fa Sòfocles dels personatges femenins.
