Arxiu d'etiquetes: lectura

Lectures d’estiu XIV: Cónclave de Robert Harris

Portada de l’edició original anglesa. [Font: Bookish.org]

Com deia l’estiu passat, crec que aquesta època vacacional és la millor per anar desgranant lectures de Robert Harris, amb la seva peculiar visió de determinats moments històrics. Podem estar o no d’acord amb el seu peculiar tractament de personatges i contextos socioculturals, amb els elements fantàstics que utilitza en algunes trames o les sorpreses argumentals de vegades prou creïbles. No obstant, en plena canícula no puc renunciar a les sorpreses que sempre em depara la lectura d’aquest autor.

Cartell de la pel·lícula. [Font: Sensacine]

Enguany, com no podia ser d’altra manera, ha tocat Cónclave, que m’ha arribat a les mans en la seva traducció castellana. No em consta que n’hi hagi de catalana. Des de principis d’any que porto sentint opinions sobre la versió cinematogràfica d’aquesta novel·la i encara no he trobat el moment d’anar a veure-la. Potser millor haver-la llegit i després comprovar el tractament audiovisual que se n’ha fet. Normalment em deixa insatisfeta la reducció de detalls, matisos i fins i tot personatges i trames, que imposen les limitacions del llenguatge audiovisual. A més sempre em sento traïda perquè la tria del director no s’adiu amb la visió que me n’havia fet com a lectora. Reivindico el dret que hi hagi tantes versions d’una novel·la com lectors. Sigui com sigui, les amistats que l’han vist coincideixen que en general és un bon film, però amb un final poc creïble. Doncs precisament això és el que jo destacaria de la novel·la: realista o no, el final m’ha sorprès i això té mèrit amb una lectora compulsiva com jo, que se les veu a venir totes. Bé per tu, Robert!

Font: Catalunya diari

Literatura, cinema…, però és clar, la realitat s’imposa i resulta que el dia 21 d’abril del 2025 a les 7:35 se’ns comunica la mort als 88 anys del papa Francesc a la residència Santa Marta, víctima d’un ictus. I els mitjans de comunicació s’omplen de la terminologia llatina pròpia d’aquests moments de traspàs del poder papal, i a l’institut les profes de clàssiques ens plouen un munt de mostres de pervivència per aclarir, que tot i no ser de llatí clàssic, sinó eclesiàstic, no podem desaprofitar.

Evidentment, la novel·la està farcida de termes llatins, ja que la litúrgia d’aquest moments tan solemnes n’està plena, i fins i tot hi ha un moment en què els patriarques conservadors defensen el retorn del llatí com a  llengua franca davant del guirigall de llengües de cardenals vinguts de tots els racons de la terra. Lluny de mi està recolzar aquestes posicions ni cap altra, com a defensora de la riquesa que suposa la pluralitat lingüística, però si més no com a lingüista, m’he fixat en aquest moment de la narració.

Fem un recull de les expressions més rellevants de tot aquest procés i a veure si en sabeu la traducció literal i el seu significat en el marc de la litúrgia catòlica.

  • Els mitjans de comunicació destacaven que la darrera actuació pública del papa Francesc va ser la benedicció Urbi et Orbi.
  • El procés d’elecció del nou pontífex s’anomena conclave, que ve del llatí cum clave. (Per cert, a la traducció castellana que jo vaig llegir, aquesta explicació etimològica que fa un dels personatges està mal escrita.)
  • Quan tots els cardenals es tanquen a la Capella Sixtina per votar, el camarlenc exclama Extra omnes!
  • Després d’unes quantes fumates negres, surt finalment la blanca i es comunica als fidels dient Habemus Papam!
  • El cardenal escollit tria el seu nom com a pontífex, primer en llatí i després es tradueix a totes les llengües, però sempre amb numerals llatins. El successor del papa difunt Franciscus (sense numeral perquè és el primer amb aquest nom), és a dir l’actual pontífex, ¿quin nom llatí s’ha imposat i quin numeral li correspon?

Sempre recordaré amb afecte que, arran de la pressió mediàtica suposo, algú de 2n de Batxillerat de Llatí un dia va deixar anar Dominus vobiscum, expressió que va esdevenir la salutació de la classe fins a final de curs, relegant els pobres Avete Salvete entonats fins aleshores. I ja posats els vaig ensenyar la resposta corresponent: Et cum spiritu tuo. 

TERESA

Himne a Ἀφροδίτη de Safo de Lesbos

El passat dimarts 8 d’Octubre les alumnes de Grec 1, en activitat conjunta amb Literatura universal, vam fer una presentació de la poetessa Safo de Lesbos.

Al principi ens vam distribuir per grups per veure de què s’encarregaria cadascuna i ens vam repartir les diapositives. Les diapositives de la presentació incloïen:

  • Portada i contraportada
  • Safo de Lesbos (biografia)
  • Context sociocultural de Safo
  • Ubicació geogràfica
  • Himne a Afrodita
  • Versió clàssica
  • Versió actual

Abans de començar a confeccionar la presentació ens vam informar totes sobre els aspectes generals de la vida de Safo per conèixer millor el tema que tractaríem i, a continuació, cadascuna es va centrar en el tema de la seva diapositiva.

Hi havia una companya amb la tasca de coordinadora estilística, que s’encarregava de vetllar pel format de conjunt. Fer una presentació entre tantes persones és un treball una mica difícil, ja que cadascú s’encarrega individualment de la seva feina, però després ha de quedar tot com un conjunt. Per això ens va ajudar molt tenir una persona que s’encarregués de coordinar-ho tot. 

Un cop vam tenir-ho tot ben elaborat, vam dedicar una classe per practicar la presentació i comprovar que no es repetís informació, veure els errors i les coses a millorar per fer una bona presentació i que als nostres companys de literatura universal els fos útil per entendre el tema que estem tractant.

Vet aquí el resultat:

Gratias plurimas. Valete!

Aida Gilbert i Clàudia Romero

1r Batxillerat

Projecte Legimusne? 17-18

El curs 17-18 l’alumnat de Llatí es va enfonsar en la lectura d’obres amb referències clàssiques. Després de comentar articles de cursos anteriors en què els companys presentaven la seva experiència lectora, van anar a la recerca d’una de nova, van fer-ne la fitxa i van llençar-se a la seva lectura. Finalment van fer creacions inspirades en ella: una conversa radiofònica entre la protagonista d’Odessa i el món secret dels llibres, i el de l’Heroi perdut, titelles de paper (Helena i la guerra de Troia), un booktrailer (El sueño de Roma), muntatges audiovisuals (Safo de Lesbos: el somriure d’Afrodita)

Aquí teniu el recull que van fer de les fitxes dels llibres que van llegir.

Aprofitem la seva feina per endinsar-nos en el món de la literatura amb referències clàssiques.

  • Escolteu i visioneu amb atenció les recreacions i comenteu-les. Què podeu destacar de cadascuna? Us semblen originals? Creieu que són atractives per fomentar la lectura de l’obra en qüestió? 
  • Repasseu el recull de fitxes, comenteu els diferents tipus de lectures s’hi presenten i destaqueu-ne 5 de diferents per algun motiu.
  • N’heu llegit algun? O potser n’heu vist l’adaptació cinematogràfica? us havíeu adonat de les referències clàssiques que s’hi amagaven. Com més n’analitzeu, més enriquireu el comentari.

TERESA

La Novena de Marcela Serrano

Quin plaer, a l’estiu, tenir temps per llegir, per explorar nous universos, nous mons que el tràfec del dia a dia no ens deixa recórrer la resta de l’any. Per a mi, el més agradable és llençar-me a l’aventura sense tenir res planificat, triar un llibre en què mai havia pensat, un autor per descobrir, i llençar-me a al vertigen del desconegut.

Com a fan dIsabel Allende, sempre miro d’estar al dia de les seves novetats o d’aquella novel·la seva que encara tenia pendent, però enguany la recerca sobre aquesta autora m’ha portat una altra escriptora xilena, Marcela Serrano, nou anys més jove però amb una experiència vital similar. La seva darrera novel·la, La Novena (2016), reprèn els temes de la repressió, l’exili, la dictadura xilena, però com a escenari per a un munt de sentiments, el regust amarg de la traïció sobretot. Novel·la de dones, de generacions que se succeeixen i perduren a través del seu llegat, amb un jove estudiant d’esquerres com a convidat especial.

 

En tractar-se d’un relat en què els llibres i la lectura adquireixen un paper cabdal, no hi falten les referències clàssiques, però també els llatinismes i els aforismes. Us n’he seleccionat alguns. Comenteu el seu significat al fragment i si es troba a Llatinismes “in situ”, enllaceu-lo; si no, podeu utilitzar-lo per fer-ne una entrada nova.

  • A la Segona part (Una carta), Amelia utilitza per se a posteriori en la carta on descriu el seu captiveri a la seva amiga Sybil.
    • Yo, que he sostenido que la felicidad per se no existe, caí en la cuenta de que la suma de momentos felices juega un papel mayor del que yo imaginaba frente al trauma.
    • Entenderás, Sybil, que estos pensamientos estructurados son a posteriori.
  • A la Tercera part. Inglaterra, hasta fines del siglo XX, Miguel Flores, frisós que arribi el cap de setmana que ha de passar a York amb Sybil, diu: El feriado largo estaba ya ad portas.
  • A la Quarta part. La Novena, de tornada a Xile, Miguel conversa amb Mel, la filla d’Amelia, sobre els canvis que hi ha hagut en el camp de les comunicacions: El trabajo debía realizarse in situ, nada de virtualidad, nada de pensamiento o inventiva subida a la nube.

Aquí ho deixo, per continuar el fil d’una altra troballa casual que se m’ha presentat en forma de recomanació de l’Amèlia, mestressa de la hisenda La Novena, al jove Miguel Flores, durant les converses que mantenen sobre literatura i política. Es tracta de la novel·la Mary Barton (1848) d’Elisabeth Gaskell, una escriptora anglesa del segle XIX que ens deixà el retrat de la vida de les classes més humils en el seu temps. En l’obra esmentada deixa palesos els grans contrasts entre els propietaris i els obrers de la industrial ciutat de Manchester, amb les inevitables tensions, disturbis i revoltes que hi van tenir lloc. Desconeixia aquesta autora, però no pot ser casual que fos la biògrafa de Charlotte Brontë, autora del la coneguda i cinematogràfica Jane Eyre (1847), així com de dos dels llibres que porto llegits aquest agost, The professor (1856) i Villette (1853).

Coneixeu alguna d’aquestes autores? N’heu llegit alguna obra o n’heu vist una adaptació cinematogràfica?

Quin bé de Déu de dones escriptores i de dones fictícies protagonistes de les seves creacions! I això que per a totes elles no va ser fàcil desenvolupar la seva vocació literària. però això ja és una altra història…

TERESA

No m’oblidis

Font: Niños espartanos. Nom de l’article: La educación espartana

“Agafa bé l’escut”. “Pren una espasa més gran”. “Això és un cop de puny?” i un seguit de rialles. No, absolutament no ho és. Digueu-me espartans, els grans guerrers, com puc jo, un nen, donar un cop de puny. I menys al meu amic, ell que ha sigut com un germà des de ben petit. Com puc jo, ni tan sols pensar a fer-li mal.
No, definitivament no ho faré.
Passo els dies intentant amagar-me darrere els grans escuts. A vegades ni tan sols fan cas de la meva absència, però quan ho fan els càstigs són molt severs, no hi ha un tros de pell sense cap cicatriu o ferida. Però ells no ho entenen, no sóc un gran guerrer, com el meu estimat pare, mort en combat, un gran capità que va comandar grans hosts. No vull aquest destí.

Ja ha passat quatre anys des que vaig ingressar a l’escola. L’Alcibíades, el meu enyorat amic, ara ja no se’n deu recordar, de mi. S’ha convertit en l’aprenent més famós, un espartà disposat a fer de tot. Com aquell hivernal dia, tenia tanta gana que vaig decidir robar

alguna cosa per portar-me a la boca, amb tanta mala sort que el meu Irén em va enxampar. Vaig ser portat al bosc, sota un gran arbre, vaig ser amarrat a una cadena i vaig escoltar con l’Irén deia a l’Alcibíades que ell havia de ser el primer en apallissar-me. Ho va fer. Al cinquè cop vaig caure desmaiat pel dolor, però això no va fer que ell s’aturés, ho entenc, no li guardo rancor, si no hagués continuat, segurament hagués estat ell el següent. Després em van tancar a la cel·la més profunda.

Mentrestant continua passant el temps, que em té atrapat, indefens, totalment sol davant d’aquest atroç món. Tancat en una cel·la, on els dies i les nits s’uneixen, sense que pugui diferenciar-los. Ho tinc clar, desnerit com estic, no crec que pugui aguantar gaire més, sento com la mort cada vegada està més a prop. Si us plau, déus, no em deixeu patir tant, porteu-me al regne d’Hades.
De cop s’obre la porta, una feble claror es filtra, no puc reconèixer la figura de l’home que es troba a l’altra banda, però és alt i corpulent com ningú. “Estàs bé?” com que no li contesto, s’aproxima i em porta en braços cap a fora, on torno a sentir un altre cop el vent, tan lleuger com el recordava. Amb la llum de la lluna vaig saber qui era, Alcibíades em portava menjar i beguda, vaig menjar tan de pressa com vaig poder. Després el vaig mirar, els seus bondadosos ulls en tornaren la mirada per un segon, després es va posar dret donant-me l’esquena: “Vinc a ajudar-te perquè fugis d’aquí, et consideren mort i no trigaran a baixar i comprovar-ho. Així que t’ho prego, germà meu, vés-te’n tan lluny com les teves cames t’ho permetin”. Dit això em va ajudar a incorporar-me, em va donar un sac amb provisions i es va acomiadar amb una forta abraçada.
Amb llàgrimes als ulls vaig deixar Esparta i vaig vagar pels camps, ara era hora de dir adéu a la que havia estat la meva terra i començar de nou.

Laura Pacheco

1r Batxillerat

El bosc que connecta ànimes

Font: Leugimfigueroa Nom de l’article: Lugares misteriosos en el bosque

Recordo que quan era petita, el meu pare Arquelau, que era filòsof, m’explicava les gestes d’Odisseu relatades per Homer en l’Odissea o, el meu poema homèric preferit, la Ilíada. Com que la meva mare va morir quan vaig néixer, mai l’he poguda conèixer.

Un dia, quan tenia quinze anys, abans de casar-me amb un home conegut del pare, fascinada pels relats que ell m’explicava, vaig decidir anar a la muntanya a fer una volta, d’amagat de les esclaves i els esclaus, per pensar, com sempre feia amb ell. No vaig avisar a ningú perquè una amiga del pare m’estava ensenyant el que hauria de fer quan em casés: fer la roba, criar els fills, participar en certes celebracions com el ritual de Demèter… Per tant, no hauria aconseguit marxar. Però llavors no vaig pensar en el que sempre em deien el pare, les esclaves i els esclaus, que el bosc era perillós, que mai no sortís de casa sense avisar i, encara menys, sola. Quan vaig ser quasi al cim d’un precipici a prop, va començar a ploure i vaig voler tornar cap a casa a refugiar-me quan, a causa d’un descuit, vaig trepitjar una branca i vaig relliscar, de manera que vaig caure pel precipici i vaig perdre la consciència.

No recordo quant de temps va passar fins que vaig despertar-me, però quan ho vaig fer, era en una mena de sala molt gran sense finestres, ja que no hi entrava llum del sol. Vaig aixecar-me i vaig veure que tenia taques de sang al vestit, de ferides que, tot i no estar cicatritzades, no em feien mal. En aquell moment no vaig pensar en el que m’havia passat, i només pensava a buscar a algú en aquella foscor. Va passar una estona que no vaig poder calcular, ja que no veia el sol, fins que vaig trobar altres persones que em van explicar que es tractava d’una mena d’infern, on tal com m’havia explicat el meu pare, anaven les persones que no havien estat sepultades. Ara entenc per què sempre donaven tanta importància a sepultar un mort! Vaig allunyar-me de la gent que, amablement, m’havia explicat on era i vaig tornar al punt de partida, on vaig començar a pensar, per què hi era jo, allà? Va passar temps fins que vaig recordar que no havia dit a ningú on anava i, per si no fos suficient, havia caigut pel precipici al qual ningú havia anat abans, ja que no en coneixíem sortida. Suposo que aquest era el càstig que em devien haver imposat els déus per no haver avisat que sortiria de casa i per no haver-los donat ofrenes. Vaig començar a plorar, em penedia com mai de no haver avisat a ningú, de no haver demanat a les esclaves o als esclaus que m’acompanyessin i de no haver fet cas dels seus consells. Segur que em devien estar buscant.

Després de molt de temps, quan tornava de visitar la gent que havia estat tan amable amb mi, vaig trobar una noia, que vestia de manera molt diferent de mi. Portava una mena de quitó, però a diferència del meu, que era de lli, amb mànigues i cosida pels costats, el d’aquella noia era semblant, però estava fet d’una tela diferent, de color vermell, amb unes mànigues que arribaven quasi pels colzes, i li arribava per la cintura, on apareixia una altra tela de color blau, al voltant de les cames fins als peus, que semblaven els d’algun animal amb uns pèls molt llargs. Vaig voler mirar-li la cara, però la tapava el seu cabell blau… Cabell blau! Aquella noia tenia el cabell d’un color clar com el cel! Em vaig sorprendre tant que no vaig deixar de pensar en quina cara tindria. Vaig tocar-la amb el peu des de lluny durant una estona per veure si despertava, però en veure que no ho feia, vaig apropar-m’hi i just quan estava a punt de retirar els cabells de la cara, es va aixecar de sobte, xocant amb la meva cara, de manera que ambdues caiguérem a terra, en direccions oposades.

Després de presentar-me i dir-li que el meu nom era Alícia, ella em va explicar que es deia Irene i que estava travessant una carretera, quan un cotxe, que és un tipus de transport, la va atropellar, enviant-la sota del precipici on jo també havia mort. La Irene em va explicar que ella havia anat a fer fotografies, que resulta ser com un quadre però fet a l’instant, per a l’escola. Quan li vaig preguntar per la roba i pel cabell, em va dir que era el que estava de moda l’any passat i em va dir que, el que jo portava, semblava d’abans de Crist, però qui era Crist? Després d’estar parlant durant molta estona, vam arribar a la conclusió que on estàvem no passava el temps de la mateixa manera que per als vius, per la qual cosa quan per a mi havia passat poc temps, en realitat havien passat centenars d’anys! Quan la Irene em va explicar el que feia en la seva vida diària, al principi pensava que m’estava mentint, ja que era impossible tot el que podia fer tot i ser una dona, però quan vaig parlar amb altres persones, que van dir coses semblants, me la vaig creure.

El dia a dia de la Irene, consistia a llevar-se al matí cap a les set (ho sabien mitjançant un rellotge que calculava el temps) per entrar a l’escola a les vuit. Després de passar tot el dia a l’escola, tornava a casa, feia els deures o estudiava i després es posava a jugar a la play station, paraula que em va costar molta estona pronunciarbé.

Jo en canvi, abans de morir, estava aprenent com ser una mestressa de casa. No anava a l’escola, ja que havia d’aprendre com comportar-me davant del meu futur marit, amb qui havia de tenir fills o filles, com cuidar dels fills i ensenyar-los les coses bàsiques, com manar a les esclaves, com havia de cuinar tant el desdejuni, el refrigeri com el simposi, que era on m’hauria d’ajuntar amb convidats triats pel meu marit, entre altres coses. Les esclaves em van ensenyar com confeccionar un peple, que era una túnica de llana, sense mànigues i oberta als costats, o un quitó, i se suposava que m’haurien d’haver ensenyat com confeccionar la roba per homes. Una de les coses que m’alegro d’haver après abans de morir és a fer titelles i ninots de drap, ja que una vegada havia alegrat una nena petita amb un ninot.

Al principi, vaig sentir enveja que les dones del futur fessin només allò i que les dones de la meva època en canvi haguessin de fer tantes coses, però després em vaig alegrar, ja que això volia dir que en un futur, les dones tindrien tanta llibertat. Segons la Irene, encara quedava molt per aconseguir la igualtat, però per quelcom es comença, no?

Neus Borniquel

1r Batxillerat

Dones euripídees: L’univers femení d’Eurípides

Dones euripídees: L’univers femení d’Eurípides és el títol del meu treball de recerca. El tema del treball és l’anàlisi dels personatges femenins que protagonitzen les tragèdies d’Eurípides i la seva pervivència en l’actualitat.

caratulaCD

Abans d’anar a l’essencial del treball, faré una introducció de l’objectiu, hipòtesi i estructura, sobretot perquè alumnes de primer de batxillerat tinguin una idea de què ha de tenir un treball de recerca i com ha de ser.

L’objectiu era saber si l’essència femenina ha canviat des de l’Antiga Grècia fins als nostres dies. Si les dones se senten de la mateixa manera i també si es té el mateix concepte de la dona. La hipòtesi era que sí es poden trobar dones euripídees en l’actualitat. Les dones d’Eurípides es van caracteritzar per les seves personalitats properes a la realitat, per això vaig pensar que segur trobaria alguna Medea o Ifigenia en el meu entorn.

A partir d’aquí vaig dividir el treball en dues parts: la primera, que contenia una petita teoria sobre Eurípides i la seva tragèdia, i la lectura i anàlisi de les tragèdies, i la segona part, que era la pervivència en una petita filmografia i en el treball de camp.

En el panorama de la tragèdia grega van destacar tres grans tràgics: Èsquil, Sofòcles i Eurípides. Aquest últim és el que jo he treballat.

En les seves tragèdies, Eurípides feia baixar l’heroi del pedestal i l’apropava a l’home del carrer. Els herois i heroïnes actuaven de la mateixa manera que els ciutadans de la societat de l’època d’espectador, amb les mateixes passions i febleses. Hi ha, sobretot, una profunda descripció psicològica dels personatges, i un gran ús de la retòrica (com discursos sofístics). La tècnica més característica de les seves tragèdies és l’ús del deus ex machina, que consistia a posar un déu en l’escena final perquè salvés l’heroi i resolgués el conflicte. Tot això va fer que el públic atenès no entengués aquesta manera de fer tragèdies.

Un cop feta la part més teòrica del treball, em vaig disposar a fer la lectura i anàlisi de les tragèdies. De les dinou tragèdies conservades en vaig seleccionar deu, que van ser: Medea, Andròmaca, Alcestis, Hècuba, Electra, Ifigenia a l’Àulide i Ifigenia a Tàuride, Hèlena, Bacants i Hipòlit. La lectura la vaig fer en un PDF de les tragèdies traduïdes en castellà i prosa per l’autor J. A. López Férez. Aleshores un cop llegida em disposava a fer el seu apartat. Primer escrivia l’argument, després el cicle mític al qual pertanyia i per últim la caracterització acompanyada d’unes citacions, que servien per justificar la característica que jo havia posat. Aquestes citacions eren extretes de les traduccions de Carles Riba. Aquesta part del treball ha comportat també una gran recerca iconogràfica, els quadres que acompanyen el text i que precedeixen els apartats representen molt bé les dones euripídees, els moments de la tragèdia i del cicle mític.

Medea (1866-1868). Frederick Sandys. Birmingham Museum and Art Gallery, Regne Unit.

Tant a l’exposició oral, com en aquest article només he seleccionat una dona euripídea, Medea. Ella pertany al cicle dels argonautes, on es relaten els episodis mítics de Jàson. Medea és una fetillera, princesa de la Cólquida que en la seva tragèdia bàsicament es relata com va assassinar els seus propis fills per venjar-se del seu marit, Jàson, que l’havia abandonada per una altra dona només per aconseguir el tron. Deixant de lloc l’acció nefasta que fa, ella és una dona amb un caràcter fort, decidida i intel·ligent. Personalment, el considero un dels millors personatges d’Eurípides, que destaca per sobre de totes les altres dones euripídees.

Un cop fet la primera part del treball, em vaig disposar a fer la segona. Aquesta, com he dit abans, és la part de pervivència, la més personal i menys analítica. Comença amb una petita filmografia amb dues pel·lícules del mateix director, Jules Dassin, i la mateixa actriu, Melína Merkoúri. Una és Mai en diumenge, que dóna una versió de Medea en boca d’una prostituta, i l’altre pel·lícula és Fedra, una adaptació de la tragèdia Hipòlit.

Pòster de la pel·lícula “Fedra”. Edició italiana (1962).

Però ara em centraré en la part de pervivència en la societat, que és la més important. Aquesta pervivència va consistir en l’elaboració d’un test per poder trobar les dones euripídees en l’actualitat. En vaig fer una selecció de dones (Andròmaca, Medea, Alcestis, Hèlena, Bacants i Ifigenia) i a partir de les caracteritzacions vaig elaborar les preguntes i les diferents respostes de cada pregunta; també vaig fer les preguntes finals, que serien les que enviaria a les persones que haguessin respost el test i a més haguessin deixat el seu correu electrònic. Les preguntes i respostes estaven basades en accions que havien fet les dones i també en tests que hi havia per Internet. Tot això era per obtenir els arquetips de les dones euripídees i poder afirmar o negar la meva hipòtesi. El test va estar obert uns 4 dies i en vaig rebre un total de 49 persones. Les respostes van ser molt variades, tant per perfils exactes, com perfils variats de dones euripídees. Però la dona que més resultats va tenir va ser Andròmaca.

A partir d’aquí vaig arribar a diferents conclusions. Primer, l’objectiu marcat, saber si l’essència femenina ha canviat des de l’Antiga Grècia fins als nostres dies. Després de la lectura i recerca de la pervivència, he vist que aquesta essència femenina no ha canviat gaire, és obvi que el concepte de la dona no és el mateix però l’essència és la mateixa. Segon, la hipòtesi, que era que sí que es podien trobar dones euripídees en l’actualitat. Amb la filmografia, i sobretot el test, la hipòtesi va ser confirmada. Vaig trobar un munt de dones euripídees en el meu entorn i, a més, això també em va confirmar que possiblement Eurípides, a l’hora d’elaborar aquests personatges, es va basar molt en les dones que coneixia, els dos matrimonis que va tenir o en les que l’envoltaven (esclaves, per exemple).

  • Vau estar en l’exposició? Si és així, comenteu què us va semblar.
  • I a vosaltres, com us va anar el vostre treball de recerca? Esteu satisfets amb el resultat?
  • Després d’aquesta ullada a les dones euripídees, podríeu fer una breu reflexió sobre el paper de la dona?
  • Quan hàgiu llegit l’Antítgona de Sòfocles, feu una comparació amb el tractament que fa Sòfocles dels personatges femenins.

Marina Ruiz. 2n Batx Grec i Llatí