Arxiu d'etiquetes: dones

Lectures d’estiu XIII: Sira de María Dueñas

General, Novel·la, , , , ,

Què va ser primer, el llibre o la sèrie? Us he de confessar que ara mateix no tinc clar si vaig tenir el primer contacte amb el prersonatge de Sira Quiroga a través de la novel·la El tiempo entre costuras de María Dueñas (2009) o l’adaptació televisiva que en va fer Antena 3. Sigui com sigui, és un personatge que em va captivar en els dos formats i tenia desat en un racó plaent de la meva ment, al costat de Penèlope, Nausica o la mateixa Medea, tot salvant les distàncies.

A partir d’aquí he anat fent el seguiment dels altres personatges femenins, tots ells empoderats a la seva manera, que han anat sorgint de la imaginació de l’autora: Misión Olvido (2012); La Templanza (2015) també versionada a televisió per Amazon Prime; i Las hijas del Capitán (2018). A part de l’atractiu d’aquestes dones que s’enfronten amb valor i gosadia a les dificultats de la vida, aquestes novel·les m’han transportat a moments cabdals de la història contemporània, creuant oceans i travessant les fronteres més dispars. A l’apartat de fonts es fa evident que l’autora s’ha hagut de documentar profusament sobre els llocs, entorns, personatges i esdeveniments esmentats.

[Font: Planeta de libros]

Doncs bé, en les meves visites estiuenques a la biblioteca m’he trobat amb una nova publicació de María Dueñas, del 2021, que desconeixia: Sira. Així, a seques, m’assabento del retorn del personatge, adormit a les golfes del meu record; ara com a Sira Bonnard, un enèssim canvi de nom que ja no sorprèn. A ella ja la coneixem, una lluitadora, supervivent nata, però l’entorn històric-geogràfic de la primera part (1947) res no té a veure amb els del primer llibre. Passada la Segona Guerra mundial, el món bullirà pels processos de descolonització a l’Àfrica i a Orient, i la nostra protagonista es troba a Jerusalem sota el Mandat britànic de Palestina. El terrorisme hebreu contra els britànics fins que aquests abandonen el territori, les tensions entre israelians i palestins que desemboquen en guerres inacabables i més terrorisme, ¿us sona tot això? Com som, els humans, que encara no s’han pogut resoldre els conflictes en aquell racó de món? Feu recerca i expliqueu l’estat s’aquesta mateixa zona en l’actualitat.

Del primer capítol d’aquesta 1a part ubicada a l’Orient mitjà, aquí teniu un llatinisme d’àmbit jurídic per desenvolupar. Per contraure matrimoni amb la nostra protagonista, Marcus, l’espia dels serveis secrets britànics, en el seu paper de nuvi “presentó documentación bona fide, un pasaporte diplomàtico a nombre de Mark Bonnard, su verdadera identidad.” (I, 1)

María Eva Duarte de Perón (Evita, popularment) el 1948

A la segona part del llibre trobem el Londres de postguerra, on el vencedors del conflicte han de fer grans sacrifics per superar el desgast i renéixer de les cendres. De fet, el mateix trobem a la tercera part, quan Sira torna a Espanya, on a les penúries postbèl·liques s’afegeixen la censura, la repressió i la manca de llibertat. Els episodis contextualitzats en el nacional sindicalismo del Gran Caudillo se centren en el periple d’Eva Perón, esposa del president d’Argentina, per diferents ciutats d’Espanya el juny del 1947. Continuem repassant la història recent: Quines ciutats va visitar i quin era l’objectiu del viatge? Fes un recull de pel·lícules i musicals a l’entorn d’aquesta dona, que va esdevenir una icona, gairebé un mite heroic, com passa sovint amb els persontages carismàtics que moren joves de manera dramàtica. Ve’t aquí algunes referències clàssiques de diferents àmbits que hi he trobat perquè les desenvolupeu.

  • Sira demana a les modistes d’Evita que li expliquin detalls del seu inacabable vestuari i elles no ho fan fins que “el peluquero dio al final su plácet con una breve inlinación de cabeza.” (III, 43)
  • Alberto Dodero, magnat que organitza el seguici de l’argentina, distribueix el vol de Madrid a Granada de l’expedició i crida a Sira perquè vagi amb ell. Era Alberto Dodero quien me llamaba: como organizador y factótum, andaba repartiendo las últimas órdenes al personal de la embajada que quedaba en tierra. (III, 48)
  • Mireu com se sentia Sira als barris alts de l’Eixample barceloní: Una rara avis, eso era yo en medio de la selecta verbena que marcaba el inicio del verano, la huída de todas esas familias a sus casas en las payas, los bronceados, los helaos, la indolencia. (III, 60)
  • Ja sabeu que al centre de Madrid hi ha dues escultures molt famoses amb referent mitològic. Desenvolupeu la referència i relacioneu-la amb els dos equips de futbol de la capital, a més de posar l’enllaç de la ubicació i una foto de les dues.

Circulábamos casi solos por el paseo de la Castellana […]. Atrás habíamos dejado ya la plaza de la Lealtad y a Neptuno con su tridente, saludamos a Cibeles […]. (III, 46)

  • Les peripècies de Sira en aquesta part recorden molt les intrigues rocambolesques d’El tiempo entre costuras, amb fugides, recerques, amagatalls…, coses d’espies, vaja! En aquest cas s’encarrega de cercar i tornar a la seva propietària la Gran Cruz de Isabel la Católica que Franco havia concedit a Evita i que podria haver comportat una crisi diplomàtica de campionat. La descripció que es fa d’aquesta condecoració evidentment inclou les tres referències clàssiques que conté i que caldria desenvolupar.

[…] sobre las perlas de las puntas, los pequeños brillantes y rubíes, la inscripción Plus Ultra y el esmalte de las columnas de Hércules. Bordeaban el centro del emblema una corona de laurel y una leyenda: […] (III, 51)

Gran Creu d’Isabel la Catòlica [Font: Wikimmedia]

La novel·la acaba en una altra de les ubicacions de la primera entrega, al Marroc, concretament a les ciutats de Tànger i Tetuan, i Sira torna a dedicar-se a la confecció. En aquest cas se’ns presenta un nou personatge femení, carismàtic però a la vegada tràgic, Barbara Hutton, una hereva multimilionària Nord-americana que va passar per set matrimonis i va tenir un final també trist, molt trist. Precisament buscant el palau que aquesta estava restaurant a Tànger el 1948, Sira descriu les principals activitats dels turistes de l’època a la ciutat marroquina, entre les quals un referent ja esmentat abans. Confesso que he hagut de buscar informació del lloc perquè no hi he estat mai, feu-ho també vosaltres i a veure si coincidim. 

Éstos se quedaban en los balnearios de la playa y en las piscinas de los hoteles; como mucho alcanzaban a ver las grutas de Hércules […] (IV, 69)

En fi, crec que no trigarem gaire a tenir la segona temporada de la sèrie televisiva i, tot i que pensava que l’autora pretenia tancar el cercle fent tornar la protagonista als seus inicis, el paràgraf final em fa veure una porta oberta al següent conflicte que va marcar la història de la humanitat: la Guerra freda. Sabeu en què va consistir?

El mundo se preparaba para una guerra heladora y por él necesariamente habríamos de transitar unos y otros, entre costuras o entre ondas. (Epíleg)

No creieu que amb aquestes paraules finals la trilogia està servida? De fet, al final de l’entrevista que segueix l’autora no hi tanca la porta.

Ella d’Esparta i jo d’Atenes

Creació, , , , , , , ,
File:Young Spartans National Gallery NG3860.jpg
Joves espartans fent exercici, Edgar Degas cca. 1860, National Gallery

Aquell dia era el meu aniversari, feia quinze anys, però no tenia gens de ganes de celebrar-ho i com ja havia demanat al pare, no ho faríem; justament tres anys enrere va morir la meva mare d’una malaltia desconeguda, la trobo molt a faltar. Van entrar les esclaves, emocionades pel meu quinzè aniversari.

-Alícia, és hora de llevar-te, et tenim una sorpresa que creiem que et farà il·lusió.- Vaig mirar-les amb dubte. 

-Quina sorpresa?- vaig dir sense gens de ganes.

File:Pyxis Peleus Thetis Louvre L55 by Wedding Painter.jpg
Píxide atenesa, cca 470aC, Museu del Louvre

-Això ens ho va donar la teva mare per tu abans de morir, ens va dir que t’ho donéssim al teu quinzè aniversari.- Em va fer molta il·lusió i vaig aixecar-me del llit d’un salt, elles van riure i van treure una píxide petita; vaig desil·lusionar-me quan vaig veure que només era un píxide amb crema a l’interior.

-Moltes gràcies, em deixeu una estona sola? Quan acabi us crido- Elles van assentir i van marxar ràpidament; vaig seure al llit i vaig obrir el pot, em sembla estrany que la meva mare els donés això, no m’agraden gaire els cosmètics. Vaig deixar la tapa al llit i vaig mirar el que contenia el recipient, però no vaig trobar res estrany; vaig sospirar i vaig tornar a agafar la tapa per tancar el pot, però en alçar-la, va caure alguna cosa a terra. Vaig recollir-ho i un somriure va aparèixer a la meva cara, era un paper doblegat i per tant, suposo que una carta. Ho vaig començar a desdoblar maldestrament i quan ja estava totalment obert, vaig veure la lletra de la meva mare estampada per tot el papir. Desesperadament vaig començar a llegir-ho i deia:

“Estimada Alícia, 

sé que avui és un dia molt especial per tu, que avui fas quinze anys, però també sé que no et fa gens d’il·lusió, ja que d’aquí a no res et casaràs amb un home que no coneixes i que no estimaràs mai. Però per ara oblida’t d’això, ja que vull explicar-te coses sobre la meva vida que m’hagués encantat explicar-te mentre et feia un pentinat d’aquells que no t’agradaven gens. Com sabràs, jo no sóc atenesa, sinó que sóc espartana, però hi ha moltes coses que no saps sobre la meva vida com espartana. Per començar, allà les dones tenen molta més autoritat sobre els nens, els esclaus i els seus esposos, en canvi, a Atenes, com ja saps, la màxima autoritat és l’home de la casa. I el matrimoni!! Això t’encantarà!! Aquí els homes han de raptar les que volen com esposes, però ja a una edat més madura i, per tant, espòs i esposa tenen edats més semblants i no és una animalada com a Atenes, que us caseu amb quinze anys! També ens entrenàvem per poder suportar el dolor del part, fèiem pugilat, cursa, llançament de disc i javelina, a mi m’encantava el pugilat! Era una de les millors, gairebé ningú m’aconseguia vèncer i crec que aquesta tècnica per suportar millor el dolor del part sí funciona, ja que segons les matrones el vaig suportar bastant bé. No t’agradarà molt saber-ho, però a mi em van educar perquè això no m’avergonyís, em van educar en la senzillesa i em van estimular la bellesa i l’autoestima, cosa que t’he intentat inculcar i jo crec que ho he aconseguit. Quan encara vivia allà, les meves amigues i jo (i més dones espartanes) ballàvem nues a certs rituals, davant de tots els homes, però això no era cap cosa per avergonyir-se com ho seria aquí. També arribàvem al matrimoni ja sabent com era tot i com actuar, ho preparàvem practicant l’homosexualisme (ja sé que et semblarà molt estrany, però allà és normal fer-ho així per ja saber com comportar-nos). A mi el que més em va sobtar va ser que aquí a Atenes a les dones el que més els hi importa és la vida domèstica, el matrimoni i la família, allà a Esparta es té molta més llibertat, i el més important no és això, sinó que per elles el més important és viure la seva vida i gaudir-la. Realment a mi m’agradava moltíssim la meva vida allà, però el teu pare va decidir que havíem de venir aquí i vaig haver de aeguir-lo; em va costar molt educar-te d’una manera ben vista pels atenesos, però amb l’ajut de les esclaves i molt d’esforç vaig aconseguir-ho. Encara que també he volgut que part de la teva educació sigui una mica espartana. Això, filla meva, t’ho explico ara, al teu quinzè aniversari perquè aprofitis i intentis anar-te’n a Esparta abans d’haver-te de casar i passar-te la vida tancada a casa, fes el que puguis, filla, jo t’ajudaré amb el que pugui des de l’inframón.

T’estimo molt, gaudeix del teu quinzè aniversari i de tota la vida.”

Quan vaig acabar de llegir estava confosa, em semblava molt més interessant la vida espartana que l’atenesa, es podien fer moltes més coses, jo volia viure així. Sí que és veritat que alguns aspectes em semblaven excessius, però no importa, preferia no viure sempre fent el mateix i volent fer més. Vaig anar corrents al pare i li vaig explicar tot, demanant-li si us plau que m’hi deixés anar, però ell, emprenyat, em va fer donar-li la carta, la va trencar a petits trossos i em va dir que ell havia decidit que aquesta seria la meva vida i que jo ho respectaria. Plorant vaig anar a la meva habitació i em vaig ficar al llit. Ràpidament van venir les esclaves a fer-me companyia i a animar-me.

-Així que per culpa de l’avi vivim aquí i no a Esparta?- diu la meva filla Irene mentre les esclaves ens fiquen el quitó per anar a una festa que celebra el meu espòs i pare de la meva filla.

-Sí filla, el teu avi va decidir venir a viure a Atenes i no va deixar que me n’anés, però m’has de guardar aquest secret, el teu pare em mataria si sabés que t’ho he explicat.- vaig dir a Irene i ella va negar amb el cap i va venir a abraçar-me. Potser no he viscut la vida que m’hagués agradat, però no està gens malament, podria ser pitjor. I tinc el millor regal que em podria haver fet la vida, la meva filla Irene.

Lídia Silveira (1r de batxillerat)

La desgràcia de les dones

Creació, , , , , , , , , ,
Estàtua romana de Demèter. s. III, Museu del Prado, Madrid [Font: wikimedia]

Avui és el dia. Veig les dones ateneses anant a la Pnix, a l’oest de l’acròpoli atenesa. Després de haver pogut estar aquests últims mesos amb la meva estimada filla, Persèfone, i haver-la vist tornar cap a l’Avern amb el poca vergonya del meu germà petit, Hades, aquest és dels pocs dies que rebo una mínima alegria. Les Tesmofòries ja són aquí.
Veig les dones casades sortir de casa amb felicitat. Per fi són lliures de partir de la llar en la qual estan sotmeses a un home. Els seus marits. Aquests salvatges que no deixen a les dones el dret de propietat o de vot; que es casen amb elles quan només són unes criatures de quinze anys d’edat; que es diverteixen amb ballarines, acròbates i les esclaves al simposi mentre s’emplenen de menjar; que recorren al sagrat matrimoni per tan sols tenir descendència i si per cap cas aquestes no fossin capaces de donar-los un fill, les repudien i es casen amb una altra… Ira és l’únic sentiment que puc expressar quan penso en ells, i tristesa quan penso en elles, igual que com la meva Persèfone. Ai, Zeus! Quin mal han fet les donzelles?
Puc veure-les vestides amb el gruixut peple i un himàncion en cas que les temperatures baixessin en els següents dies. Algunes portaven cintes als cabells i altres diademes precioses al front. Les humanes agafen l’indispensable per poder celebrar aquesta gran festa en el meu honor; prenen les tendes on dormiran tres nits, les ofrenes, les libacions i secretament allò que es necessita per fer els jocs de les dones. Dirigeixo la meva mirada a les que celebren per primer cop, unes impacients i ansioses per saber què es fa en aquesta celebració tant secreta i d’altres recitant l’oració pertinent per tal de no equivocar-se quan s’hagi de pregar. Superviso la marxa cap a la Pnix amb un lleuger somriure al rostre des de l’Olimp, les Tesmofòries són un veritable miracle. Em fixo en una jove d’uns 18 anys perduda entre la mar de gent.
Al cap de dues hores descobreixo que la jove es diu Selena i acaba d’arribar a la ciutat des del camp amb el seu marit i la seva criatura de dos anys. Són les seves primeres Tesmofòries i no coneix molta gent. Primer construeix la tenda on dormirà els pròxims tres dies, després fa les seves pregàries juntament amb altres dones de la seva edat, a la nit balla al voltant d’una foguera amb altres mentre unes toquen música. Ai de quant divertiment poden disposar a la fi! Pobres dones reprimides! És tot un honor poder contribuir a la seva llibertat encara que sigui una mica.
Al dia següent Selena passa tot el dia fent-me ofrenes i oracions a la meva divina persona. Les ofrenes consisteixen en joies i objectes de valor, ja sigui personal o material; també ha ofert un ram de roselles. Les oracions, com cada any, se centren a fer que hi hagi una bona collita  de gra i cereals. Què m’esperava? Al cap i a la fi és el meu poder, i un dels més útils, tot s’ha de dir. A més a més, m’ha agradat el detall de les roselles, sabia que Selena em sorprendria d’alguna forma.
Comença l’últim dia de les Tesmofòries, veig totes i cadascuna de les dones desanimades pel pensament d’haver de tornar a la llar. Amb solemnitat i una mica de tristesa a la cara i l’ànima, comencen a fer les libacions i els sacrificis de porcs i aus. Noto la inseguretat en elles a l’hora de fer les oblacions, al cap i a la fi es una tasca que normalment fan els homes. La libació consisteix en una barreja de vi, aigua i mel que aboquen sobre la terra mentre pronuncien una oració solemnement.
Em fa mal al cor veure com aquests esplèndids dies acaben, però no hi ha res que pugui fer per protegir-les, només desitjar que en un futur elles no hagin de patir un sofriment com aquest. Ja que no puc fer res més per elles, m’hauré de contentar amb donar unes collites pròsperes.

Thesmophoria per Francis Davis Millet, 1894-1897, pintura a l’oli, Brigham Young University Museum of Art

Noah Gómez. (1BAT)

El bosc que connecta ànimes

Creació, General, , , ,
Font: Leugimfigueroa Nom de l’article: Lugares misteriosos en el bosque

Recordo que quan era petita, el meu pare Arquelau, que era filòsof, m’explicava les gestes d’Odisseu relatades per Homer en l’Odissea o, el meu poema homèric preferit, la Ilíada. Com que la meva mare va morir quan vaig néixer, mai l’he poguda conèixer.

Un dia, quan tenia quinze anys, abans de casar-me amb un home conegut del pare, fascinada pels relats que ell m’explicava, vaig decidir anar a la muntanya a fer una volta, d’amagat de les esclaves i els esclaus, per pensar, com sempre feia amb ell. No vaig avisar a ningú perquè una amiga del pare m’estava ensenyant el que hauria de fer quan em casés: fer la roba, criar els fills, participar en certes celebracions com el ritual de Demèter… Per tant, no hauria aconseguit marxar. Però llavors no vaig pensar en el que sempre em deien el pare, les esclaves i els esclaus, que el bosc era perillós, que mai no sortís de casa sense avisar i, encara menys, sola. Quan vaig ser quasi al cim d’un precipici a prop, va començar a ploure i vaig voler tornar cap a casa a refugiar-me quan, a causa d’un descuit, vaig trepitjar una branca i vaig relliscar, de manera que vaig caure pel precipici i vaig perdre la consciència.

No recordo quant de temps va passar fins que vaig despertar-me, però quan ho vaig fer, era en una mena de sala molt gran sense finestres, ja que no hi entrava llum del sol. Vaig aixecar-me i vaig veure que tenia taques de sang al vestit, de ferides que, tot i no estar cicatritzades, no em feien mal. En aquell moment no vaig pensar en el que m’havia passat, i només pensava a buscar a algú en aquella foscor. Va passar una estona que no vaig poder calcular, ja que no veia el sol, fins que vaig trobar altres persones que em van explicar que es tractava d’una mena d’infern, on tal com m’havia explicat el meu pare, anaven les persones que no havien estat sepultades. Ara entenc per què sempre donaven tanta importància a sepultar un mort! Vaig allunyar-me de la gent que, amablement, m’havia explicat on era i vaig tornar al punt de partida, on vaig començar a pensar, per què hi era jo, allà? Va passar temps fins que vaig recordar que no havia dit a ningú on anava i, per si no fos suficient, havia caigut pel precipici al qual ningú havia anat abans, ja que no en coneixíem sortida. Suposo que aquest era el càstig que em devien haver imposat els déus per no haver avisat que sortiria de casa i per no haver-los donat ofrenes. Vaig començar a plorar, em penedia com mai de no haver avisat a ningú, de no haver demanat a les esclaves o als esclaus que m’acompanyessin i de no haver fet cas dels seus consells. Segur que em devien estar buscant.

Després de molt de temps, quan tornava de visitar la gent que havia estat tan amable amb mi, vaig trobar una noia, que vestia de manera molt diferent de mi. Portava una mena de quitó, però a diferència del meu, que era de lli, amb mànigues i cosida pels costats, el d’aquella noia era semblant, però estava fet d’una tela diferent, de color vermell, amb unes mànigues que arribaven quasi pels colzes, i li arribava per la cintura, on apareixia una altra tela de color blau, al voltant de les cames fins als peus, que semblaven els d’algun animal amb uns pèls molt llargs. Vaig voler mirar-li la cara, però la tapava el seu cabell blau… Cabell blau! Aquella noia tenia el cabell d’un color clar com el cel! Em vaig sorprendre tant que no vaig deixar de pensar en quina cara tindria. Vaig tocar-la amb el peu des de lluny durant una estona per veure si despertava, però en veure que no ho feia, vaig apropar-m’hi i just quan estava a punt de retirar els cabells de la cara, es va aixecar de sobte, xocant amb la meva cara, de manera que ambdues caiguérem a terra, en direccions oposades.

Després de presentar-me i dir-li que el meu nom era Alícia, ella em va explicar que es deia Irene i que estava travessant una carretera, quan un cotxe, que és un tipus de transport, la va atropellar, enviant-la sota del precipici on jo també havia mort. La Irene em va explicar que ella havia anat a fer fotografies, que resulta ser com un quadre però fet a l’instant, per a l’escola. Quan li vaig preguntar per la roba i pel cabell, em va dir que era el que estava de moda l’any passat i em va dir que, el que jo portava, semblava d’abans de Crist, però qui era Crist? Després d’estar parlant durant molta estona, vam arribar a la conclusió que on estàvem no passava el temps de la mateixa manera que per als vius, per la qual cosa quan per a mi havia passat poc temps, en realitat havien passat centenars d’anys! Quan la Irene em va explicar el que feia en la seva vida diària, al principi pensava que m’estava mentint, ja que era impossible tot el que podia fer tot i ser una dona, però quan vaig parlar amb altres persones, que van dir coses semblants, me la vaig creure.

El dia a dia de la Irene, consistia a llevar-se al matí cap a les set (ho sabien mitjançant un rellotge que calculava el temps) per entrar a l’escola a les vuit. Després de passar tot el dia a l’escola, tornava a casa, feia els deures o estudiava i després es posava a jugar a la play station, paraula que em va costar molta estona pronunciarbé.

Jo en canvi, abans de morir, estava aprenent com ser una mestressa de casa. No anava a l’escola, ja que havia d’aprendre com comportar-me davant del meu futur marit, amb qui havia de tenir fills o filles, com cuidar dels fills i ensenyar-los les coses bàsiques, com manar a les esclaves, com havia de cuinar tant el desdejuni, el refrigeri com el simposi, que era on m’hauria d’ajuntar amb convidats triats pel meu marit, entre altres coses. Les esclaves em van ensenyar com confeccionar un peple, que era una túnica de llana, sense mànigues i oberta als costats, o un quitó, i se suposava que m’haurien d’haver ensenyat com confeccionar la roba per homes. Una de les coses que m’alegro d’haver après abans de morir és a fer titelles i ninots de drap, ja que una vegada havia alegrat una nena petita amb un ninot.

Al principi, vaig sentir enveja que les dones del futur fessin només allò i que les dones de la meva època en canvi haguessin de fer tantes coses, però després em vaig alegrar, ja que això volia dir que en un futur, les dones tindrien tanta llibertat. Segons la Irene, encara quedava molt per aconseguir la igualtat, però per quelcom es comença, no?

Neus Borniquel

1r Batxillerat

Dones euripídees: L’univers femení d’Eurípides

General, Gènere dramàtic, Literatura grega, Tragèdia, , , , , , , , , , ,

Dones euripídees: L’univers femení d’Eurípides és el títol del meu treball de recerca. El tema del treball és l’anàlisi dels personatges femenins que protagonitzen les tragèdies d’Eurípides i la seva pervivència en l’actualitat.

caratulaCD

Abans d’anar a l’essencial del treball, faré una introducció de l’objectiu, hipòtesi i estructura, sobretot perquè alumnes de primer de batxillerat tinguin una idea de què ha de tenir un treball de recerca i com ha de ser.

L’objectiu era saber si l’essència femenina ha canviat des de l’Antiga Grècia fins als nostres dies. Si les dones se senten de la mateixa manera i també si es té el mateix concepte de la dona. La hipòtesi era que sí es poden trobar dones euripídees en l’actualitat. Les dones d’Eurípides es van caracteritzar per les seves personalitats properes a la realitat, per això vaig pensar que segur trobaria alguna Medea o Ifigenia en el meu entorn.

A partir d’aquí vaig dividir el treball en dues parts: la primera, que contenia una petita teoria sobre Eurípides i la seva tragèdia, i la lectura i anàlisi de les tragèdies, i la segona part, que era la pervivència en una petita filmografia i en el treball de camp.

En el panorama de la tragèdia grega van destacar tres grans tràgics: Èsquil, Sofòcles i Eurípides. Aquest últim és el que jo he treballat.

En les seves tragèdies, Eurípides feia baixar l’heroi del pedestal i l’apropava a l’home del carrer. Els herois i heroïnes actuaven de la mateixa manera que els ciutadans de la societat de l’època d’espectador, amb les mateixes passions i febleses. Hi ha, sobretot, una profunda descripció psicològica dels personatges, i un gran ús de la retòrica (com discursos sofístics). La tècnica més característica de les seves tragèdies és l’ús del deus ex machina, que consistia a posar un déu en l’escena final perquè salvés l’heroi i resolgués el conflicte. Tot això va fer que el públic atenès no entengués aquesta manera de fer tragèdies.

Un cop feta la part més teòrica del treball, em vaig disposar a fer la lectura i anàlisi de les tragèdies. De les dinou tragèdies conservades en vaig seleccionar deu, que van ser: Medea, Andròmaca, Alcestis, Hècuba, Electra, Ifigenia a l’Àulide i Ifigenia a Tàuride, Hèlena, Bacants i Hipòlit. La lectura la vaig fer en un PDF de les tragèdies traduïdes en castellà i prosa per l’autor J. A. López Férez. Aleshores un cop llegida em disposava a fer el seu apartat. Primer escrivia l’argument, després el cicle mític al qual pertanyia i per últim la caracterització acompanyada d’unes citacions, que servien per justificar la característica que jo havia posat. Aquestes citacions eren extretes de les traduccions de Carles Riba. Aquesta part del treball ha comportat també una gran recerca iconogràfica, els quadres que acompanyen el text i que precedeixen els apartats representen molt bé les dones euripídees, els moments de la tragèdia i del cicle mític.

Medea (1866-1868). Frederick Sandys. Birmingham Museum and Art Gallery, Regne Unit.

Tant a l’exposició oral, com en aquest article només he seleccionat una dona euripídea, Medea. Ella pertany al cicle dels argonautes, on es relaten els episodis mítics de Jàson. Medea és una fetillera, princesa de la Cólquida que en la seva tragèdia bàsicament es relata com va assassinar els seus propis fills per venjar-se del seu marit, Jàson, que l’havia abandonada per una altra dona només per aconseguir el tron. Deixant de lloc l’acció nefasta que fa, ella és una dona amb un caràcter fort, decidida i intel·ligent. Personalment, el considero un dels millors personatges d’Eurípides, que destaca per sobre de totes les altres dones euripídees.

Un cop fet la primera part del treball, em vaig disposar a fer la segona. Aquesta, com he dit abans, és la part de pervivència, la més personal i menys analítica. Comença amb una petita filmografia amb dues pel·lícules del mateix director, Jules Dassin, i la mateixa actriu, Melína Merkoúri. Una és Mai en diumenge, que dóna una versió de Medea en boca d’una prostituta, i l’altre pel·lícula és Fedra, una adaptació de la tragèdia Hipòlit.

Pòster de la pel·lícula “Fedra”. Edició italiana (1962).

Però ara em centraré en la part de pervivència en la societat, que és la més important. Aquesta pervivència va consistir en l’elaboració d’un test per poder trobar les dones euripídees en l’actualitat. En vaig fer una selecció de dones (Andròmaca, Medea, Alcestis, Hèlena, Bacants i Ifigenia) i a partir de les caracteritzacions vaig elaborar les preguntes i les diferents respostes de cada pregunta; també vaig fer les preguntes finals, que serien les que enviaria a les persones que haguessin respost el test i a més haguessin deixat el seu correu electrònic. Les preguntes i respostes estaven basades en accions que havien fet les dones i també en tests que hi havia per Internet. Tot això era per obtenir els arquetips de les dones euripídees i poder afirmar o negar la meva hipòtesi. El test va estar obert uns 4 dies i en vaig rebre un total de 49 persones. Les respostes van ser molt variades, tant per perfils exactes, com perfils variats de dones euripídees. Però la dona que més resultats va tenir va ser Andròmaca.

A partir d’aquí vaig arribar a diferents conclusions. Primer, l’objectiu marcat, saber si l’essència femenina ha canviat des de l’Antiga Grècia fins als nostres dies. Després de la lectura i recerca de la pervivència, he vist que aquesta essència femenina no ha canviat gaire, és obvi que el concepte de la dona no és el mateix però l’essència és la mateixa. Segon, la hipòtesi, que era que sí que es podien trobar dones euripídees en l’actualitat. Amb la filmografia, i sobretot el test, la hipòtesi va ser confirmada. Vaig trobar un munt de dones euripídees en el meu entorn i, a més, això també em va confirmar que possiblement Eurípides, a l’hora d’elaborar aquests personatges, es va basar molt en les dones que coneixia, els dos matrimonis que va tenir o en les que l’envoltaven (esclaves, per exemple).

  • Vau estar en l’exposició? Si és així, comenteu què us va semblar.
  • I a vosaltres, com us va anar el vostre treball de recerca? Esteu satisfets amb el resultat?
  • Després d’aquesta ullada a les dones euripídees, podríeu fer una breu reflexió sobre el paper de la dona?
  • Quan hàgiu llegit l’Antítgona de Sòfocles, feu una comparació amb el tractament que fa Sòfocles dels personatges femenins.

Marina Ruiz. 2n Batx Grec i Llatí