En aquesta ocasió us portem un article una mica peculiar, on us explicarem la realització dels vídeos que vam fer després d’haver llegit el llibre sobre la tràgica història d’Antígona. Per portar a terme aquest treball vam tenir l’ajuda de les matèries de Literatura Universal-Llatí-Grec, en el marc del projecte anomenat Clàssics universals dut a terme entre el departament de Català i Clàssiques.
Es tractava de fer una entrevista als personatges que apareixien en aquesta tragèdia per poder saber com havia canviat la seva vida després dels tràgics esdeveniments i què n’opinaven. Durant aquesta entrevista, en qualsevol moment podien aprofitar per fer una mena de debat entre alguns dels personatges on es deien un a l’altre el que pensaven, o mantenien una breu discussió.
Fragment d'”Antigone donnant la sépulture à Polynice” (1825) de Sébastien Norblin. “Ecole Nationale Supérieure des Beaux-Arts”, París [Font: La descontadora]
En primer lloc, a l’assignatura de Literatura Universal vam començar a llegir el llibre amb la finalitat de poder entendre bé la història i posar-nos a la pell dels personatges, ja que és un llibre que intenta arribar bastant als sentiments del lector. Encara que ens va portar unes quantes setmanes de lectura, quan la vam finalitzar ens vam posar ipso facto a fer els guions del diàleg i a repartir entre nosaltres els personatges. Com que som en total 16 alumnes els que formem part d’aquesta matèria, vam fer finalment 4 grups amb diferent distribucions, per exemple: el grup 1 i el grup 2 estaven constituïts per 3 alumnes cadascun, en canvi al grup 3 hi havia 4 alumnes i al grup 4 n’hi havia 6.
Després els papers que ens van distribuir van ser: entrevistador, càmera/tècnic, i després els personatges segons la quantitat de gent que hi hagués dintre del grup.
Ens vam repartir la feina entre tots els alumnes, i cada grup tenia un personatge diferent que havia d’interpretar, els 3 primers grups van fer unes entrevistes normals, però com que el grup 4 tenia molts personatges perquè hi havia molta gent dintre del grup, van decidir fer una tertúlia.
Un cop ja va estar acabat el treball vam dedicar una sessió de Literatura universal per veure, entre tots, els vídeos dels altres, i per comentar què es podia millorar i què estava ben elaborat.
Aquí us deixem la recopilació dels nostres vídeos.
Havíeu escoltat alguna vegada alguna cosa sobre la tragèdia Antígona? I n’heu llegit el llibre?
Mireu els títols dels programes televisius? Quin conté un llatinisme? Quin termes estan repetits en alguns d’ells? Per què?
Trieu-ne un, que no sigui el vostre, i comenteu com està tractat el personatge o personatges. I des del punt de vista tècnic quines estratègies de muntatge, d’interpretació… destacaríeu?
Posem en comú les conclusions de la sessió que esmentem de valoració i millora que vam fer a Literatura universal.
Font: Niños espartanos. Nom de l’article: La educación espartana
“Agafa bé l’escut”. “Pren una espasa més gran”. “Això és un cop de puny?” i un seguit de rialles. No, absolutament no ho és. Digueu-me espartans, els grans guerrers, com puc jo, un nen, donar un cop de puny. I menys al meu amic, ell que ha sigut com un germà des de ben petit. Com puc jo, ni tan sols pensar a fer-li mal.
No, definitivament no ho faré.
Passo els dies intentant amagar-me darrere els grans escuts. A vegades ni tan sols fan cas de la meva absència, però quan ho fan els càstigs són molt severs, no hi ha un tros de pell sense cap cicatriu o ferida. Però ells no ho entenen, no sóc un gran guerrer, com el meu estimat pare, mort en combat, un gran capità que va comandar grans hosts. No vull aquest destí.
Ja ha passat quatre anys des que vaig ingressar a l’escola. L’Alcibíades, el meu enyorat amic, ara ja no se’n deu recordar, de mi. S’ha convertit en l’aprenent més famós, un espartà disposat a fer de tot. Com aquell hivernal dia, tenia tanta gana que vaig decidir robar
alguna cosa per portar-me a la boca, amb tanta mala sort que el meu Irén em va enxampar. Vaig ser portat al bosc, sota un gran arbre, vaig ser amarrat a una cadena i vaig escoltar con l’Irén deia a l’Alcibíades que ell havia de ser el primer en apallissar-me. Ho va fer. Al cinquè cop vaig caure desmaiat pel dolor, però això no va fer que ell s’aturés, ho entenc, no li guardo rancor, si no hagués continuat, segurament hagués estat ell el següent. Després em van tancar a la cel·la més profunda.
Mentrestant continua passant el temps, que em té atrapat, indefens, totalment sol davant d’aquest atroç món. Tancat en una cel·la, on els dies i les nits s’uneixen, sense que pugui diferenciar-los. Ho tinc clar, desnerit com estic, no crec que pugui aguantar gaire més, sento com la mort cada vegada està més a prop. Si us plau, déus, no em deixeu patir tant, porteu-me al regne d’Hades.
De cop s’obre la porta, una feble claror es filtra, no puc reconèixer la figura de l’home que es troba a l’altra banda, però és alt i corpulent com ningú. “Estàs bé?” com que no li contesto, s’aproxima i em porta en braços cap a fora, on torno a sentir un altre cop el vent, tan lleuger com el recordava. Amb la llum de la lluna vaig saber qui era, Alcibíades em portava menjar i beguda, vaig menjar tan de pressa com vaig poder. Després el vaig mirar, els seus bondadosos ulls en tornaren la mirada per un segon, després es va posar dret donant-me l’esquena: “Vinc a ajudar-te perquè fugis d’aquí, et consideren mort i no trigaran a baixar i comprovar-ho. Així que t’ho prego, germà meu, vés-te’n tan lluny com les teves cames t’ho permetin”. Dit això em va ajudar a incorporar-me, em va donar un sac amb provisions i es va acomiadar amb una forta abraçada.
Amb llàgrimes als ulls vaig deixar Esparta i vaig vagar pels camps, ara era hora de dir adéu a la que havia estat la meva terra i començar de nou.
Dones euripídees: L’univers femení d’Eurípides és el títol del meu treball de recerca. El tema del treball és l’anàlisi dels personatges femenins que protagonitzen les tragèdies d’Eurípides i la seva pervivència en l’actualitat.
Abans d’anar a l’essencial del treball, faré una introducció de l’objectiu, hipòtesi i estructura, sobretot perquè alumnes de primer de batxillerat tinguin una idea de què ha de tenir un treball de recerca i com ha de ser.
L’objectiu era saber si l’essència femenina ha canviat des de l’Antiga Grècia fins als nostres dies. Si les dones se senten de la mateixa manera i també si es té el mateix concepte de la dona. La hipòtesi era que sí es poden trobar dones euripídees en l’actualitat. Les dones d’Eurípides es van caracteritzar per les seves personalitats properes a la realitat, per això vaig pensar que segur trobaria alguna Medea o Ifigenia en el meu entorn.
A partir d’aquí vaig dividir el treball en dues parts: la primera, que contenia una petita teoria sobre Eurípides i la seva tragèdia, i la lectura i anàlisi de les tragèdies, i la segona part, que era la pervivència en una petita filmografia i en el treball de camp.
En el panorama de la tragèdia grega van destacar tres grans tràgics: Èsquil, Sofòcles i Eurípides. Aquest últim és el que jo he treballat.
En les seves tragèdies, Eurípides feia baixar l’heroi del pedestal i l’apropava a l’home del carrer. Els herois i heroïnes actuaven de la mateixa manera que els ciutadans de la societat de l’època d’espectador, amb les mateixes passions i febleses. Hi ha, sobretot, una profunda descripció psicològica dels personatges, i un gran ús de la retòrica (com discursos sofístics). La tècnica més característica de les seves tragèdies és l’ús del deus ex machina, que consistia a posar un déu en l’escena final perquè salvés l’heroi i resolgués el conflicte. Tot això va fer que el públic atenès no entengués aquesta manera de fer tragèdies.
Un cop feta la part més teòrica del treball, em vaig disposar a fer la lectura i anàlisi de les tragèdies. De les dinou tragèdies conservades en vaig seleccionar deu, que van ser: Medea, Andròmaca, Alcestis, Hècuba, Electra, Ifigenia a l’Àulide i Ifigenia a Tàuride, Hèlena, Bacants i Hipòlit. La lectura la vaig fer en un PDF de les tragèdies traduïdes en castellà i prosa per l’autor J. A. López Férez. Aleshores un cop llegida em disposava a fer el seu apartat. Primer escrivia l’argument, després el cicle mític al qual pertanyia i per últim la caracterització acompanyada d’unes citacions, que servien per justificar la característica que jo havia posat. Aquestes citacions eren extretes de les traduccions de Carles Riba. Aquesta part del treball ha comportat també una gran recerca iconogràfica, els quadres que acompanyen el text i que precedeixen els apartats representen molt bé les dones euripídees, els moments de la tragèdia i del cicle mític.
Medea (1866-1868). Frederick Sandys. Birmingham Museum and Art Gallery, Regne Unit.
Tant a l’exposició oral, com en aquest article només he seleccionat una dona euripídea, Medea. Ella pertany al cicle dels argonautes, on es relaten els episodis mítics de Jàson. Medea és una fetillera, princesa de la Cólquida que en la seva tragèdia bàsicament es relata com va assassinar els seus propis fills per venjar-se del seu marit, Jàson, que l’havia abandonada per una altra dona només per aconseguir el tron. Deixant de lloc l’acció nefasta que fa, ella és una dona amb un caràcter fort, decidida i intel·ligent. Personalment, el considero un dels millors personatges d’Eurípides, que destaca per sobre de totes les altres dones euripídees.
Un cop fet la primera part del treball, em vaig disposar a fer la segona. Aquesta, com he dit abans, és la part de pervivència, la més personal i menys analítica. Comença amb una petita filmografia amb dues pel·lícules del mateix director, Jules Dassin, i la mateixa actriu, Melína Merkoúri. Una és Mai en diumenge, que dóna una versió de Medea en boca d’una prostituta, i l’altre pel·lícula és Fedra, una adaptació de la tragèdia Hipòlit.
Pòster de la pel·lícula “Fedra”. Edició italiana (1962).
Però ara em centraré en la part de pervivència en la societat, que és la més important. Aquesta pervivència va consistir en l’elaboració d’un test per poder trobar les dones euripídees en l’actualitat. En vaig fer una selecció de dones (Andròmaca, Medea, Alcestis, Hèlena, Bacants i Ifigenia) i a partir de les caracteritzacions vaig elaborar les preguntes i les diferents respostes de cada pregunta; també vaig fer les preguntes finals, que serien les que enviaria a les persones que haguessin respost el test i a més haguessin deixat el seu correu electrònic. Les preguntes i respostes estaven basades en accions que havien fet les dones i també en tests que hi havia per Internet. Tot això era per obtenir els arquetips de les dones euripídees i poder afirmar o negar la meva hipòtesi. El test va estar obert uns 4 dies i en vaig rebre un total de 49 persones. Les respostes van ser molt variades, tant per perfils exactes, com perfils variats de dones euripídees. Però la dona que més resultats va tenir va ser Andròmaca.
A partir d’aquí vaig arribar a diferents conclusions. Primer, l’objectiu marcat, saber si l’essència femenina ha canviat des de l’Antiga Grècia fins als nostres dies. Després de la lectura i recerca de la pervivència, he vist que aquesta essència femenina no ha canviat gaire, és obvi que el concepte de la dona no és el mateix però l’essència és la mateixa. Segon, la hipòtesi, que era que sí que es podien trobar dones euripídees en l’actualitat. Amb la filmografia, i sobretot el test, la hipòtesi va ser confirmada. Vaig trobar un munt de dones euripídees en el meu entorn i, a més, això també em va confirmar que possiblement Eurípides, a l’hora d’elaborar aquests personatges, es va basar molt en les dones que coneixia, els dos matrimonis que va tenir o en les que l’envoltaven (esclaves, per exemple).
Vau estar en l’exposició? Si és així, comenteu què us va semblar.
I a vosaltres, com us va anar el vostre treball de recerca? Esteu satisfets amb el resultat?
Després d’aquesta ullada a les dones euripídees, podríeu fer una breu reflexió sobre el paper de la dona?
Quan hàgiu llegit l’Antítgona de Sòfocles, feu una comparació amb el tractament que fa Sòfocles dels personatges femenins.
