Arxiu de la categoria: Creació

El bosc que connecta ànimes

Font: Leugimfigueroa Nom de l’article: Lugares misteriosos en el bosque

Recordo que quan era petita, el meu pare Arquelau, que era filòsof, m’explicava les gestes d’Odisseu relatades per Homer en l’Odissea o, el meu poema homèric preferit, la Ilíada. Com que la meva mare va morir quan vaig néixer, mai l’he poguda conèixer.

Un dia, quan tenia quinze anys, abans de casar-me amb un home conegut del pare, fascinada pels relats que ell m’explicava, vaig decidir anar a la muntanya a fer una volta, d’amagat de les esclaves i els esclaus, per pensar, com sempre feia amb ell. No vaig avisar a ningú perquè una amiga del pare m’estava ensenyant el que hauria de fer quan em casés: fer la roba, criar els fills, participar en certes celebracions com el ritual de Demèter… Per tant, no hauria aconseguit marxar. Però llavors no vaig pensar en el que sempre em deien el pare, les esclaves i els esclaus, que el bosc era perillós, que mai no sortís de casa sense avisar i, encara menys, sola. Quan vaig ser quasi al cim d’un precipici a prop, va començar a ploure i vaig voler tornar cap a casa a refugiar-me quan, a causa d’un descuit, vaig trepitjar una branca i vaig relliscar, de manera que vaig caure pel precipici i vaig perdre la consciència.

No recordo quant de temps va passar fins que vaig despertar-me, però quan ho vaig fer, era en una mena de sala molt gran sense finestres, ja que no hi entrava llum del sol. Vaig aixecar-me i vaig veure que tenia taques de sang al vestit, de ferides que, tot i no estar cicatritzades, no em feien mal. En aquell moment no vaig pensar en el que m’havia passat, i només pensava a buscar a algú en aquella foscor. Va passar una estona que no vaig poder calcular, ja que no veia el sol, fins que vaig trobar altres persones que em van explicar que es tractava d’una mena d’infern, on tal com m’havia explicat el meu pare, anaven les persones que no havien estat sepultades. Ara entenc per què sempre donaven tanta importància a sepultar un mort! Vaig allunyar-me de la gent que, amablement, m’havia explicat on era i vaig tornar al punt de partida, on vaig començar a pensar, per què hi era jo, allà? Va passar temps fins que vaig recordar que no havia dit a ningú on anava i, per si no fos suficient, havia caigut pel precipici al qual ningú havia anat abans, ja que no en coneixíem sortida. Suposo que aquest era el càstig que em devien haver imposat els déus per no haver avisat que sortiria de casa i per no haver-los donat ofrenes. Vaig començar a plorar, em penedia com mai de no haver avisat a ningú, de no haver demanat a les esclaves o als esclaus que m’acompanyessin i de no haver fet cas dels seus consells. Segur que em devien estar buscant.

Després de molt de temps, quan tornava de visitar la gent que havia estat tan amable amb mi, vaig trobar una noia, que vestia de manera molt diferent de mi. Portava una mena de quitó, però a diferència del meu, que era de lli, amb mànigues i cosida pels costats, el d’aquella noia era semblant, però estava fet d’una tela diferent, de color vermell, amb unes mànigues que arribaven quasi pels colzes, i li arribava per la cintura, on apareixia una altra tela de color blau, al voltant de les cames fins als peus, que semblaven els d’algun animal amb uns pèls molt llargs. Vaig voler mirar-li la cara, però la tapava el seu cabell blau… Cabell blau! Aquella noia tenia el cabell d’un color clar com el cel! Em vaig sorprendre tant que no vaig deixar de pensar en quina cara tindria. Vaig tocar-la amb el peu des de lluny durant una estona per veure si despertava, però en veure que no ho feia, vaig apropar-m’hi i just quan estava a punt de retirar els cabells de la cara, es va aixecar de sobte, xocant amb la meva cara, de manera que ambdues caiguérem a terra, en direccions oposades.

Després de presentar-me i dir-li que el meu nom era Alícia, ella em va explicar que es deia Irene i que estava travessant una carretera, quan un cotxe, que és un tipus de transport, la va atropellar, enviant-la sota del precipici on jo també havia mort. La Irene em va explicar que ella havia anat a fer fotografies, que resulta ser com un quadre però fet a l’instant, per a l’escola. Quan li vaig preguntar per la roba i pel cabell, em va dir que era el que estava de moda l’any passat i em va dir que, el que jo portava, semblava d’abans de Crist, però qui era Crist? Després d’estar parlant durant molta estona, vam arribar a la conclusió que on estàvem no passava el temps de la mateixa manera que per als vius, per la qual cosa quan per a mi havia passat poc temps, en realitat havien passat centenars d’anys! Quan la Irene em va explicar el que feia en la seva vida diària, al principi pensava que m’estava mentint, ja que era impossible tot el que podia fer tot i ser una dona, però quan vaig parlar amb altres persones, que van dir coses semblants, me la vaig creure.

El dia a dia de la Irene, consistia a llevar-se al matí cap a les set (ho sabien mitjançant un rellotge que calculava el temps) per entrar a l’escola a les vuit. Després de passar tot el dia a l’escola, tornava a casa, feia els deures o estudiava i després es posava a jugar a la play station, paraula que em va costar molta estona pronunciarbé.

Jo en canvi, abans de morir, estava aprenent com ser una mestressa de casa. No anava a l’escola, ja que havia d’aprendre com comportar-me davant del meu futur marit, amb qui havia de tenir fills o filles, com cuidar dels fills i ensenyar-los les coses bàsiques, com manar a les esclaves, com havia de cuinar tant el desdejuni, el refrigeri com el simposi, que era on m’hauria d’ajuntar amb convidats triats pel meu marit, entre altres coses. Les esclaves em van ensenyar com confeccionar un peple, que era una túnica de llana, sense mànigues i oberta als costats, o un quitó, i se suposava que m’haurien d’haver ensenyat com confeccionar la roba per homes. Una de les coses que m’alegro d’haver après abans de morir és a fer titelles i ninots de drap, ja que una vegada havia alegrat una nena petita amb un ninot.

Al principi, vaig sentir enveja que les dones del futur fessin només allò i que les dones de la meva època en canvi haguessin de fer tantes coses, però després em vaig alegrar, ja que això volia dir que en un futur, les dones tindrien tanta llibertat. Segons la Irene, encara quedava molt per aconseguir la igualtat, però per quelcom es comença, no?

Neus Borniquel

1r Batxillerat

Maleït Euríal

Quan proposes als alumnes noves versions d’un mite, mai se sap per on poden sortir, però és un perill que als professors ens paga la pena de córrer si volem que ens sorprenguin. Mireu, si no, què ha respost la Laura al meu suggeriment, arran de la lectura d’A la recerca d’una pàtria. La història de l'”Eneida”.

  • Fem que Nis sigui més egoista? Com hauria anat la cosa?
Fragment de l’escultura “Nis i Euríal” de Jean-Baptiste Roman
 (1792-1835) Musée du Louvre, Paris [Font: andrejkoymasky.com]

Em giro. No veig Euríal enlloc. “Maleït sigui. No podia córrer més de pressa?”

“Què s’ha pensat aquest noiet, que sempre l’haig de salvar? No, ni pensar-hi, que jo arrisqui la meva vida per ell? Qui s’ha cregut que és?”

Nis es va aproximar a les línies enemigues per provar de veure Euríal. Va albirar el seu cos estès al terra i com qui no veu res, va marxar. Va córrer pel bosc tant de pressa com va poder, tal com una llebre recorre les praderies fugint d’un depredador, però l’exèrcit que havia mort Nis ja el perseguia.

Va arribar al campament dels arcadis, però no va veure res, ni gent, ni muralles, ni rastre. “Tot això per no res…”

Quan es va girar es va trobar amb els seus “caçadors” i en un moment va morir.

I aquell que pretenia ser recompensat amb magnífics regals i ser la mà dreta d’Ascani, va morir com el més desprestigiat dels homes, havent traït el seu amic, i sense sepultar. Ara el seu destí seria vagar eternament per l’Avern.

  • Què t’ha semblat?
  • Compara aquesta versió amb l’episodi original de l’Eneida. Què n’ha modificat l’autora?
  • Quin recurs estilístic propi de l’època homèrica hi ha inclòs?
  • En què consisteix la referència als arcadis?
  • Relaciona la frase que tanca el text amb algun episodi de l’Eneida i desenvolupa la referència.

TERESA

El Sant Jordi més llegendari

Després dels monstres de fa un temps i dels amors diferents de l’any passat, ja tocava un Sant Jordi més introspectiu, com el que us hem proposat enguany.

Així és com us plantejàrem aquesta petita aventura literària:

Creeu una narració, monòleg o poema en primera persona, des del punt de vista d’algun dels personatges que protagonitzen les llegendes fundacionals romanes estudiades. Però atenció, per tal d’intentar fer un esforç per comprendre totes les perspectives, cal que el nois us poseu en el lloc d’un personatge femení i les noies en un de masculí.

No hi ha més requisits indispensables de format, però no heu d’especificar quin és el personatge, perquè només amb la lectura del text i el coneixement del referent clàssic haurà de ser possible identificar-lo.

Lloba Capitolina Museus Vaticans

El Sant Jordi més llegendari és una sel·lecció de 12 dels vostres escrits, ja veureu que n’hi ha de tota mena i les aproximacions al personatge triat es fan des de diferents perspectives. Feu-hi un cop d’ull i trieu-ne cinc (que no incloguin la vostra); a continuació, llegiu amb atenció les triades i:

  • Digueu el nom del personatge que parla i els indicis que us han portat a deduir-ho.
  • Si n’hi ha dos que tenen el mateix protagonista, comenteu les diferències de tractament del seu perfil psicològic.
  • Si hi ha dues visions confrontades del mateixes episodi, valoreu també si coincideixen, si la visió d’un i altre són molt diferents…
  • Valoreu l’estil i el tractament del tema de cada text, coses que us sorprenguin, o qualsevol cosa que vulgueu destacar.

En definitiva, una bona feina que val la pena compartir!

Teresa i Alfonso

Un amor diferent

Ja tenim a prop Sant Jordi, roses i llibres a dojo,… i poesia. De la mateixa manera que en aquest bloc us animem a llegir, a conrear aquest “vici” tan sa i enriquidor per al nostre esperit, en aquestes dates tan assenyalades us proposem que escriviu. Deixeu anar la vostra imaginació, combineu mots, imatges, idees i creeu un univers nou de mots, punts i comes.

Com ja havíem fet altres vegades, enguany posem sobre la taula un tema comú a partir del qual cadascú de vosaltres podreu fer la vostra creació. És tracta de l’amor, sí senyor, però no penseu pas que ens seveix qualsevol història, ha se ser un amor diferent, especial, lluny del “noi coneix noia” a què estem acostumats. La vostra no pot ser una narració convencional, ha de tenir quelcom d’inusual, de sorprenent, de màgic, de perillós, de criminal…. i per això a continació trobareu algunes idees que pensem que us poden encaminar.

  • El matrimoni, per exemple, no sempre ha estat per amor, és més, fins fa poc era preferible que no n’hi hagués perquè funcionés com a institutció social. Hi ha actualment una exposició al Museu d’Història de Catalunya, T’estimo? Una història de l’amor i el matrimoni, que repassa l’evolució d’aquesta institució al llarg de la història i en l’apartat de L’amor clàssic us pot oferir idees que us serveixin d’inspiració. Per què no us animeu a visitar-la, us la recomanem!
  • Sabeu qui era Safo? Aquesta poetessa del segle VII-VI aC, considerada pel Plató com una Musa més, va inspirar autors romans com Catul i Horaci, ¿per què no ha de passar el mateix amb vosaltres? Ella i el seu cercle de dones il·lustrades i sensibles de Lesbos van representar una exepció en el seu temps, amb tan poca presència femenina, si més no a nivell públic, potser per això el nom d’aquesta illa va donar nom a la denominació de l’homosexualitat femenina. Llegiu com es descriu l’amor en aquest poema i potser se us acudirà alguna història d’amors entre el mateix sexe, perseguits, amagats…
Uns diuen que un exèrcit a cavall; altres a peu,
i altres, de naus, és el més formós
sobre la negra terra; i jo dic que és
el que un estima.
[…]
Ara m’ha recordat Anactòria,
que no és aquí.
D’ella més voldria el pas digne d’amor
i el guspireig lluminós del seu rostre,
que els carros lidis i guerrers lluitant a peu
amb totes les armes.

Safo 16

  • Els personatges de la tragèdia grega, especialment els d’Eurípides, quin munt de passions prohibides, violentes, sentiments desenfrenats, patiments impensables, dones i homes víctimes dels capricis del trapella d’Eros i també d’ells mateixos. En trobareu un tastet en aquest article sobre el Treball de recerca de la Marina Ruíz.
Pòster de la pel·lícula “Fedra”. Edició italiana (1962)
  • En els versos de Catul podreu seguir les etapes d’una relació tempestuosa com la seva amb Lèsbia, des de l’amor més intens a l’odi igualment punyent. Mireu què experimenta el poeta en l’etapa intermèdia.

“Odi et amo. quare id faciam, fortasse requiris.
nescio, sed fieri sentio et excrucior.”

Odio i estimo. Com m’ho faig, potser em demanes.
No ho sé, però sento que és això el que em passa, i em torturo.

J. Vergés i A. Seva. Fundació Bernat Metge

  • Les obres amatòries d’Ovidi ofereixen tot mena de detalls sobre la seducció i els seus secrets. Potser alguns de vosaltres vol centrar-se en aquest moment del procés eròtic… A les Metamorfosis, d’aquest mateix poeta, les relacions són d’allò menys convencial, i les transformacions que experimenten els protagonistes, si més no, sorprenents.
  • Les peripècies de dones que senyoreixen el trajecte vital d’Eneas són símbol de l’abandó com a sacrifici, de desesperació que porta a l’extrem de la mort, o d’acceptació del paper de  mera dipositària del poder.
  • També malhauradament actual és la violència masclista que ja apareix en llegendes fundacionals de Roma com el rapte de les sabines, la violació Lucrècia, el càstig de Camila, l’Horàcia fidel…

En fi, de tot això o qualsevol altre tema podeu parlar en la vostra composició, la llargada del text, el gènere i el format també depèn de vosaltres,  així com l’època -contemporània o antiga-, la ubicació, el context, els personatges… Només us demanem dos requisits obligatoris: l’aparició d’alguna referència clàssica, més o menys explícita i, sobretot, que el tema central sigui un amor diferent.

Au ja podeu posar mans a l’obra i penseu que el termini de lliurament al vostre professor/a és el 18 d’abril. Haureu d’obrir un document Drive i compartir-lo amb el vostre professor/a, de manera que puguem guiar-vos en el procés creatiu.

Ad astra per aspera!

TERESA et ALFONSO