“Agafa bé l’escut”. “Pren una espasa més gran”. “Això és un cop de puny?” i un seguit de rialles. No, absolutament no ho és. Digueu-me espartans, els grans guerrers, com puc jo, un nen, donar un cop de puny. I menys al meu amic, ell que ha sigut com un germà des de ben petit. Com puc jo, ni tan sols pensar a fer-li mal.
No, definitivament no ho faré.
Passo els dies intentant amagar-me darrere els grans escuts. A vegades ni tan sols fan cas de la meva absència, però quan ho fan els càstigs són molt severs, no hi ha un tros de pell sense cap cicatriu o ferida. Però ells no ho entenen, no sóc un gran guerrer, com el meu estimat pare, mort en combat, un gran capità que va comandar grans hosts. No vull aquest destí.
Ja ha passat quatre anys des que vaig ingressar a l’escola. L’Alcibíades, el meu enyorat amic, ara ja no se’n deu recordar, de mi. S’ha convertit en l’aprenent més famós, un espartà disposat a fer de tot. Com aquell hivernal dia, tenia tanta gana que vaig decidir robar
alguna cosa per portar-me a la boca, amb tanta mala sort que el meu Irén em va enxampar. Vaig ser portat al bosc, sota un gran arbre, vaig ser amarrat a una cadena i vaig escoltar con l’Irén deia a l’Alcibíades que ell havia de ser el primer en apallissar-me. Ho va fer. Al cinquè cop vaig caure desmaiat pel dolor, però això no va fer que ell s’aturés, ho entenc, no li guardo rancor, si no hagués continuat, segurament hagués estat ell el següent. Després em van tancar a la cel·la més profunda.
Mentrestant continua passant el temps, que em té atrapat, indefens, totalment sol davant d’aquest atroç món. Tancat en una cel·la, on els dies i les nits s’uneixen, sense que pugui diferenciar-los. Ho tinc clar, desnerit com estic, no crec que pugui aguantar gaire més, sento com la mort cada vegada està més a prop. Si us plau, déus, no em deixeu patir tant, porteu-me al regne d’Hades.
De cop s’obre la porta, una feble claror es filtra, no puc reconèixer la figura de l’home que es troba a l’altra banda, però és alt i corpulent com ningú. “Estàs bé?” com que no li contesto, s’aproxima i em porta en braços cap a fora, on torno a sentir un altre cop el vent, tan lleuger com el recordava. Amb la llum de la lluna vaig saber qui era, Alcibíades em portava menjar i beguda, vaig menjar tan de pressa com vaig poder. Després el vaig mirar, els seus bondadosos ulls en tornaren la mirada per un segon, després es va posar dret donant-me l’esquena: “Vinc a ajudar-te perquè fugis d’aquí, et consideren mort i no trigaran a baixar i comprovar-ho. Així que t’ho prego, germà meu, vés-te’n tan lluny com les teves cames t’ho permetin”. Dit això em va ajudar a incorporar-me, em va donar un sac amb provisions i es va acomiadar amb una forta abraçada.
Amb llàgrimes als ulls vaig deixar Esparta i vaig vagar pels camps, ara era hora de dir adéu a la que havia estat la meva terra i començar de nou.
Laura Pacheco
1r Batxillerat
Bones,
com podem observar en aquest text, la educació a Esparta es basava en l’activitat física i el cultiu de la ment. Solien inculcar com era la vida a través de les faules heroiques. En aquest text la educació era militar, si no volies lluitar i anar a la guerra com es aquest cas, que ell no li agrada lluitar perquè no es veu convençut de que pugui ser un bon espartà, li fiquen presoner i al final li volien donar per mort. En aquest cas, en el text, es salva gràcies a que el seu amic li deixa marxar, i ell fuig de la seva terra que era Esparta i va anar vagant per els camps, i és aquí on comença una nova vida.
En conclusió, jo crec que per al temps en el que està l’educació espartana, ho veig bastant bé, ja que en aquells temps es necessitava molt un exèrcit, i uns valents homes per anar a la guerra a lluitar. Hi havien moltes guerres i cada vegada es necessitaven mes soldats, i això ho aconseguien amb l’educació militar.
Χαίρετε!
M’ha agradat molt la narració i la fidelitat a partir de la qual has tractat els temes de la vida quotidiana, els quals crec que reflecteixen molt bé com era tot en aquella època.
L’Irén era el càrrec, que tenia un noi adult, en el qual havia de vigilar un dels nens espartans i ensenyar-li tot el que estigués relacionat amb el tema militar. En la història, l’Irén és qui enxampa el protagonista quan aquest intenta robar per poder menjar, ja que té gana.
El tema destacat de la història és l’entorn militar, en el qual es criaven els nens, que només néixer els jutjaven segons si eren forts, bells i sans. Si no es tenien unes habilitats o capacitats, que llavors es consideraven més importants, els tiraven pel penya-segat sense miraments.
Referent al tema de l’educació, tant els nois com les noies estudiaven: música, religió i educació física (molt important). Les mares s’encarregaven d’ensenyar els fills fins als 7 anys, dels 7 fins als 17-18 s’encarregava l’estat; a partir dels 20 anys els cridaven per l’exèrcit.
Donaven molta importància a la força militar, ja que, com es mostra en la història, tot depenia de si un era bo o no i, donaven uns càstigs molt severs, com, per exemple, quan el protagonista intenta robar i l’apallissen, fins i tot quan ja no està conscient.
Aquest text representa molt clarament la cruel vida que havien de suportar els nens de l’antiga Esparta.
Només es parla dels nens d’aquella època i no de les nenes, ja que, elles estaven infravalorades i no li permetien fer-ne res.
Els nens eren no tractats com el que eren, unes pobres criatures, sinó que els tractaven només buscant que siguin guerrers sense escrúpols i sense sentiments. Si veien que algun d’ells tenia cap dificultat en enllestir la seva feina o treball o tan sols perdre una lluita a la qual els obligaven a fer entre ells, els mataven i no tenien cap remordiment en fer-ho.
Envers a la història que acabo de llegir, està molt bé construïda i representa correctament com havien de passar la seva infantesa els nens d’aquells temps i si arribaven a acabar-la.
El nen protagonista ha tingut molta sort que l’ajudin a poder fugir i poder tenir una vida normal, cosa que no molts van tenir aquesta fortuna, ja que, o morien quan eren petits mentre els ensenyaven a lluitar, o els mataven o simplement acabaven com a soldats sense sentiments.
Felicitats Laura perquè la història m’ha agradat molt i està molt ben estructurada!
Salve!
M’ha agradat molt aquesta història, a més està força bé narrada ja que explica una mica de quan ell era petit i el seu present; no m’esperava aquest final tan bonic. Penso que malgrat tot, un bon amic sempre mirarà pel teu bé passi el que passi i la Laura ha sabut plasmar aquesta idea.
En quant els detalls no n’hi han massa i això és una cosa que he trobat a faltar després d’haver llegit altres textos de la vida quotidiana, però un detall que penso que té molta importància és que el nen de la imatge reflecteix molt bé al protagonista d’aquesta història, ja que és petit, té el cos amb moltes cicatrius com el text remarca, i també l’armadura i l’espassa. Un altre detall que no es nota tant però que està ben pensat és el nom que té cada personatge com Alcibíades o Irén.
Malgrat això m’ha agradat molt ja que hem quedo amb el que el text em transmet i és el sentiment d’una bona amistat.
A l’Esparta clàssica la vida de les persones estava reglamentada per l’Estat. No es deixava viure als nens dèbils. La part més important de l’educació comuna era l’exercici físic. S’educaven en col·lectivitat en un campament militar.
El protagonista del text és un nen espartà que no té moltes aptituds per a ser un guerrer fort i és freqüentment castigat per això. Posteriorment és arrestat i tancat en una cel·la per robar menjar. Al text s’esmenta Alcibíades, un polític i general atenès, com a un antic amic del narrador. Irén és el nom que es donava a Esparta als joves de vint anys, quan ja podien ser un comandant de l’exèrcit en batalla.
Χαίρετε!
En aquest text de la Laura podem observar les característiques del sstema educatiu espartà.
El sistema educatiu espartà estava basat en la disciplina i la guerra.
Els nens espartans nounats sel’s exammina si són aptes per la guerra per quan siguin una mica més grans i si no valen els maten tirant-los Mont Taíget avall.
Tant com el sistema educatiu esartà i atenès no permeten l’entrada de dones en l’educació superior com també passava a Roma a partir dels 12 on les noies es casaven i cuidaven de la casa i dels fills.
El sistema educatiu espartà constava de tres etapes:
Dels 0-7 anys: els nois i les noies s’estaven a casa amb la mare.
Dels 7 als 20 anys: estaven tutel·lats per l’estat.
A partir dels 20 anys: ja es podien allistar ala guerra.
A Roma les dones tampoc hi podein accedir els estudis superiors `però si podien anar a l’escola fins els dotze anys.
Però a Grècia les noies no hi podien anar a una escola.
Els nois quan estaven tutel·lats per l’estat passaven a estar en mans d’un tutor legal que els ensenyava les arts militars i que elsvigilava, en aquest cas és l’Irén.
En aquesta història es mostra la importància de la guerra perquè es mostren els càstigs que rebien els nens i eren uns càstigs molt durs i físics, era una cultura molt estricta.
Quan faig refrència als càstigs que podia rebte un nen espartà em refereixo el fet de robar per necessitat on aquí el protagonista l’apallissen fins deixar-lo fet un “ecce homo”.
M’agardat molt com la Laura tracta aquests temes de la vida quotidiana en el text.
Optime Laura!
χαίρε!
Salve!
Em sembla interessant conèixer la vida d’un nen esparta des de el seu punt de vista, des de les seves vivències. A l’article t’explica com és de dura la seva vida tan psicològicament , quan ha de pegar a un bon amic seu i amb la pressió constant que senten per ser els més forts, els millors; com físicament quan el peguen per haver robat per a poder menjar.
Salve!
Aquest text es molt interessant, pots veure i entendre com era la educació esparta i quina pressió s’imposava sobre els adolescents que podrien tenir la nostra edat actual, també es pot veure que lo més important no era d’intel·ligència ni l’estratègia, sino que era la força i la agilitat.
És interessant veure el que algunes d’aquelles persones pensaven sobre l’educació i mai van dir.
Hi havia tantes coses que els espartans no gosaven dir Helena. Ben vist!
Laia, m’agrada aquest concepte de pressió que utilitzes, més encara, opressió, diria jo.
Salve!
En aquest text es pot observar la manera en la què educaven als espartans temps enrere. La importància de saber lluitar i defensar-se era massiva, i si no tenies qualitats suficients, la cosa no aniria gaire bé. Posem com a exemple a aquest nen; ell simplement volia viure una vida sense lluita, però alhora no feia res per deixar el lloc que ell anomena casa per quest motiu, perquè és casa seva. Però, després d’una pallisa que li donen, en la qual quasi bé mor, el seu antic amic que, abans cegat per la lluita espartana, el va derrotar en el combat, l’ajuda a fugir i li dona l’oportunitat que ell encara no havia aprofitat. La forma en la que ho ha descrit tot és magnífica, i fa que sentis mil i una emocions.
Una de les coses que es veu en el relat és la por a dir el que pensaven sobre l’educació que els hi donaven.
Un bon comentari crític, Aina. Estic convençuda que a la Laura, l’autora, li agradarà comprovar que els de quart també sabeu apreciar el seu text.